Un petit incís

Tot i que aquest bloc parla de temes torrencs o de política, o de política torrenca… els que el llegiu i em coneixeu, sabeu prou bé que per a mi la política és la manifestació dels neguits i exigències, de les reivindicacions i els projectes, de tantes coses com la vida mateixa ens ofereix.

Vella campanya la de fer conviure política i vida, com si no fos el mateix. Difícil empresa la de fer retornar la il·lusió als vilatans i ciutadans per a demandar el que creuen i aprendre a ser pacients però incansables alhora.

I és que tothom té raó, tothom té raons i tothom té esperança, encara que es pugui manifestar sota mínims. Quan un no creu en el sistema de gestió social que hem escollit. O no s’ho sent prou seu, o en renega, crec que en el fons està esperant que canviïn les coses. I està esperant és justament l’esperança.

El dilluns dia quatre d’octubre vaig sentir un cop sec i humit. Una empenta intensa que em deixava indefens. Orfe de raons i d’esperança. Allunyat de la realitat i de les conviccions em vaig sentir perdut. La meva germana havia mort.

Com explicar rés. Com dir rés que realment no estigui de més, afegit i superflu. Com entendre el que no podem entendre de cap manera. Ella, l’Olga no es plantejava opcions polítiques. Així ho creia.

Era amiga dels seus amics. Germana dels seus germans i la tieta dels seus nebots. Amb compliment i passió. Des de la feina, el servei Univers de la politècnica, assessorava estudiants. Des de la matricula, aquella primera gestió a on et sens tan sol, fins a les activitats i cursos que et permeten forma més part de la universitat. I en aquesta feina va deixar un record de professional amable i diligent, de motivada treballadora que sempre tenia una estona per informar més personalment i per ensenyar a la pila de becaris que van treballar al seu costat.

La muntanya, el busseig, el paracaigudes, la fotografia, la cuina, llegir i la familia. I la curiositat més noble que et fa ser millor cada dia.

No va estar en cap afiliació ni en cap llista d’elecció. Però crec que ha estat una de les millors persones que ha col·laborat amb la nostre societat. No cal ni escalafó ni discussió. Cal ser bona persona per començar a treballar pels demés. I l’Olga ho era.

Gràcies a tots els que ens heu fet arribar el vostre condol i proximitat. En moments com aquest, son especialment importants. Quedo en deute amb tots i cadascú.

Seguiré intentant ser una bona persona. Seguiré pensant cada nit si el dia ha estat esperançador, i que no hagi fet mal a ningú. Hi seguiré pensant i a més recordaré l’Olga. La meva germana.

Queden convocades les eleccions… La Diagonal a debat?

Viure en democràcia també significa que la nostre llibertat individual ens permet destinar la nostre atenció al que ens vingui de gust.

Les dictadures, paradoxalment, són més riques en termes absoluts de comunicació. Les prohibicions són més conegudes i les contra informacions són seguides amb molt d’interès.

La natural i inqüestionable extensió dels drets individuals porta i comporta unes característiques diferents, noves o cícliques, de la societat en conjunt.

Així es pot entendre la mobilització social de les acaballes del franquisme. Cal incloure que les noves tecnologies sonaven a invents americans i no imaginàvem quant importants serien i quant arribarien a transformar-nos. Un canal i mig de televisió i la impossibilitat de poder enregistrar rés per a veure-ho més tard ens llibertava el temps.

Esbarts, corals, escoltisme, biblioteques, clubs de lectura, cine fòrums, teatre aficionat o professional amb preus i horaris bonificats, esport … AAVV., formacions polítiques, activitats sindicals, plataformes etc. i moltes altres activitats de baix cost i portes obertes gaudien de tanta assistència i participació que poc podien imaginar que arribarien les “vaques primes”.

Un sociòleg davant de la pregunta de quin avenç tecnològic havia transformat més les relacions familiars… va meditar un moment i va respondre el “sis-cents”.

La sala va quedar sorpresa, crec que esperàvem internet, la televisió multi-oferta, les crisis econòmiques i la pèrdua del concepte de treball per a tota la vida, l’atur juvenil, els plans de formació… i altres a opinar.

El “sis-cents” simbolitza l’accés a mitjans de locomoció particulars. Uns en tenien i altes no. Un percentatge prou alt ho va fer servir per a retornar amb més freqüència als pobles d’origen, per tan recuperaven les relacions familiars però quan aquest accés es va popularitzar fins a la gran majoria i els vehicles van doblar la seva capacitat d’allunyament en un sol dia… les visites familiars van donar pas a “sortir”.

I algú pot dir, A que ve tot això?”

Doncs a que ja sabem quan podem avaluar la tasca dels partits catalans en el Parlament Català i dels que han assumit les tasques de gestionar.

Caldrà fer memòria. Què s’ha fet, Com s’ha fet, Què calia haver fet i Què es va dir que es podria fer.

Molta feina si pensem amb la gran quantitat d’informació que ens arriba a les mans diàriament. Escoltarem al cor?

Recordàrem una sentència del Tribunal Constitucional? Recordàrem l’atur i la crisi?

No recordarem com ens vàrem asseure a esperar que un tribunal dictés si l’estatut estava dins del que descrivia el text de la constitució. I que tot i la redacció poc sensible i desafortunada, esperàvem una tupinada. Ja que si calia reformar la constitució per a poder desenvolupar l’estatut sense entrebancs, sense la reforma, esperar una sentència absolutament positiva era tan com desitjar que un jutge no apliques les lleis. Altre cosa hagués estat una recomanació de l’alt tribunal respecte a la necessitat d’una reforma immediata per adequar norma i realitat.

La formula anomenada “A la catalana” ha estat una sinuosa via per a poder créixer sense provocar problemes. Una via que ha rebut un revés, però que no s’ha acabat per la necessitat d’implementar les peticions de reformes constitucionals amb projectes polítics nacionals. El federalisme seguirà el seu curs quan la societat parli amb claredat. El que es vol i com, el que s’està disposat a fer i quan.

I és que a la resta d’Espanya també hi ha massa gent que rep massa informació i escolta el cor, més ben dit el que va copsar el seu cor, estigués fonamentat o no.

I així anem intentant créixer com a societat subjectes als que més criden i als que més auguren desgràcies i involucions. Als que més copejen el nostre cor.

La defensa de Catalunya davant d’Espanya és un aspecte per uns, una proclama per altres i una definició d’objectiu en alguns casos que ens estalvien els que’s i com’s.

També podríem treballar les propostes per a reformar la constitució per actualitzar-la esdevenint un estat federal que contempla i respecta les nacions que la formen. Una proposta més versemblant per a la majoria de ciutadans i més curosa que entendre’s directament amb una Europa que encara treballa per a plantejar-se com créixer i que pot oblidar les nacionalitats més petites en cada moment de crisis generalitzades de qualsevol ordre.

Però si sols escoltem al cor, podem dir coses com reclamar la independència de Catalunya i no reflexionar en el model socio-econòmic i polític que li caldria tenir. Tot i que hi ha catalans que si plantejen aquesta qüestió.

Si ho fessin a cor calent, podríem substituir el concepte “Madrid” pel concepte “Barcelona” i en el cas de no fer-ho millor, el concepte “Barcelona” pel de” Tarragona” a mida que la descentralització anés dividint el pes de la capitalitat sense aconseguir que la participació local i global satisfés a tothom.

Ens queda feina i desenvolupar moltes àrees. Ens queda la necessitat d’atendre al cor i escoltar al cap. La tasca de govern expressada en moltes accions li cal una mirada més àmplia que fer pagar al primer que ens pregunti la sensació del cor per fonamentada que estigui.

Sense cometre la lleugeresa de dir que no se sabia el que es votava, la consulta sobre la Diagonal de Barcelona fa pensar més en una expressió de sentiments que en una manifestació de conceptes urbanístics. Hi ha votacions i tenim tota la llibertat d’expressar el que sentim tot i que hi hagi molt més a dir.

Ho dic de cor…

L’endemà…

La notícia de la setmana, lamentablement, no serà els perquès de la vaga i de la reforma laboral. Seran les quantificacions, qualicitacions, qualificacions i les àgores sobre la real essència de la personalitat dels actors més assenyalats de la situació.

I és que cal dir ben fort que el sindicalisme, com la política, es va afeblir per realitats i presumpcions desaparellades, en casos concrets molt veritables i en casos generals molt presumibles.

Quan sembla que tot va, en línies generals, bé. La crida a la responsabilitat i a assumir responsabilitats per a prevenir el futur sembla una mica com la crida al mal temps i, per tan, es mata al missatger. De segur que tothom coneix algun delegat que no s’ho pren molt seriosament, fins i tot algú que abusa de les hores sindicals, altres que no creiem que estiguin prou preparats… i així podríem fer analogies amb regidors, alts funcionaris, assessors etc.

Però també és cert que coneixem una gran quantitat de contractats per compte aliena que fan mans i mànigues per a viure molt bé amb el mínim esforç. Hi ha caps que de la mediocritat en fan abús, i altres que del treball en fan un exemple. Hi ha males planificacions i males execucions i també hi ha mala actitud de plantilles davant dels canvis. Per una banda i l’altre hi ha molts casos a analitzar, però no son la majoria en cap d’ells.

Costa trobar companys que vulguin dedicar esforços al món sindical. Sovint el compromís d’estar ja és un èxit perquè permet exercir la representativitat sindical, com a mínim als més motivats. Les llistes municipals també, de vegades, es completen amb bona voluntat ja que les negatives a participar son moltes i no sempre per motius de discrepàncies de programa. Significar-se és exposar-se, i potser tots en som conscients que no hi tens massa a guanyar i molt a perdre. És a dir molta feina i poques compensacions morals.

Aquesta és la realitat però va embolcallada amb les anècdotes dels “barruts” sindicals, insisteixo uns quants, de la operació “Malaia”, amb el cas “Palau”, amb “quant t’ha costat el dia de vaga?”, amb “Són uns inútils, no val la pena”, amb “Tots son iguals” etc. Etc.

Les solucions passen per la direcció, com a gestió i com adreça a abastar. Donem un pas endavant i llegim tot el que calgui per a comprendre tot el que hi ha. Des de les iniciatives europees, fins als anàlisis de mercats, des de l’anàlisi del que caldria fer per augmentar l’eficiència de la formació… i en un terreny més proper el que està pendent al teu poble, el que es pensa fer, el que es pot fer, les diferencies entre propostes de grups municipals, el que pensem de veritat sobre cada qüestió i com fer-ho saber.

No és tard, no pot ser-ho. Nosaltres morirem un dia o altre, però la societat feixuga i supervivent segueix fent el que pot per aixoplugar-nos tot i no donar-li ni crèdit ni prou atenció.

Afiliem-nos massivament, a les opcions sindicals, plataformes, grups polítics, centres d’estudis, associacions… formen part de la societat d’una forma activa i coherent.

I és que també coneixem, fem memòria, amics i amigues, veïns i veïnes, que sempre han estat al peu del canó i dels que no podem sospitar-ne res sense barrejar imaginació i malícia.

Els sindicats reforçats, reforçaran el CES. I un front sindical europeu reforçarà el parlament Europeu a força de demandar polítiques socials que actuïn i s’executin. Unes polítiques clares que faran possibles acords laborals. Perquè uns i altres sabran exactament el que representen els altres.

Impulsem l’acció social amb un pas. El nostre. L’efecte multiplicador serà, quantitativament, més revolucionari que el mateix Maig del 68. Ens va posar en el camí de la modernitat, ara cal aplicar el model fins a la seva extenuació i estar atents a les noves demandes i necessitats.

Torredembarra té que decidir moltes coses, entre elles quin programa de govern. No parlo dels resums per a informar als electors, els anomenats electorals. Parlo del conjunt de conviccions i estudis que poden redreçar Torredembarra.

No parlo de patades a l’estufa ni de trencar la baralla. Parlo de que hi ha més maneres de fer rutllar la vila. Una és optar per projectes que no aspirin a fer-ho una mica millor que l’anterior, sinó que es plantegin solucions globals, respectuoses amb la veritable essència torrenca, però amb el valor de dir el que cal i escoltar els matisos o les critiques.

Participem i exigim. Exigim participar i participem de les exigències del futur.

"Hay hombres que luchan un día y son buenos, otros luchan un año y son mejores, hay quienes luchan muchos años y son muy buenos, pero están los que luchan toda la vida, y esos son los imprescindibles" - Bertold Brecht.

Un plenari… Buit???

Una nova ocasió per a comprovar com no s’entén rés de rés. Quan intentes filosofar una mica sobre la participació o sobre el dret a la informació… et trobes amb respostes a la defensiva i al·lusions a les lleis o als reglaments. Fins i tot amb improperis “xulescos”.

I és que el marge de les normatives és la justícia. Es pot coronar els límits redaccionals si passen a ser norma no escrita i si estan a l’abast de tots els ciutadans. Excepcions de “tu a tu” és amiguisme o clientelisme, excepcions per adaptar-se més ràpid a la realitat se'n diu sensibilitat política.

Un plenari té que anar cap a la informació. Cal fer públic el màxim de coses. Les obligatòries i les que més convenen, ja s’hi compte. Però també calen les que engresquin en tots els sentits. Els decrets per fer la vida millor, les accions per rescriure el futur, les correccions i les rectificacions com reflexes de savis i no com a petjades de “porucs”, i moltes altres coses amb aquest sentit… sense oblidar les preguntes / reflexions / sugerències dels veïns i veïnes de la vila.

Demà hi ha un nou plenari extraordinari i urgent. Cal justificar els terminis de Cultura per a no perdre o complicar-se la vida amb la subvenció del Teatre-Auditori, trobar diners per acabar la peatonalització d’Antoni Roig ja que l’aigua va per llarg i una de les contraprestacions permetia actuar al carrer nou, i cal replantejar-se també les condicions d’un crèdit a llarg termini, un d’aquells que estaven tan estudiats que encara que no agrades l’endeutament… De saber-ne tant com ells… ens acabarien agradant.

L’endeutament s’ha complert. El que permetia fer… no ho he vist.

Com dèiem, un plenari buit d’oportunitats de saber que es pensa fer i cap a on.

I els mesos van passant…

Entre les moltes coses que es podien anar fent vull parlar de l’anomenat CAR i de la nova escola Mirades. La única versió, més o menys oficial, la he sentit en la mitja hora del campi qui pugui amb sabó que ens dedica el Sr. Alcalde cada divendres.

A banda de seguir cultivant la vella retòrica de “els seus”, referits als socialistes, i “els meus”, referit als convergents, el batlle tancava l tema dient que s’havia influït per a que no fossin ateses les propostes de l’ajuntament als serveis territorials de Tarragona.

Un ens que ha estat retratat per l’equip de govern com una mena d’estranys que gosen posar el nas en els assumptes torrencs. Clar, si s’entén que tota la vila va a una, sembla lògic queixar-se de les ingerències. Però el cert es que ens hem dotat d’una administració que tot i el principi del respecte a cada àmbit d’actuació exerceix una vetlla entre elles.

Així quan la generalitat planteja un tema o actuació tenim el dret de presentar al·legacions si és que en el període d’informació prèvia als diferents projectes no hem fet els deures i hem demanat les reunions de treball pertinents per ajudar a encarar millor cada qüestió des del coneixement del nostre entorn i de la nostre realitat.

La via té dos sentits. Quan una administració planteja o aprova una actuació, els serveis territorials més amplis donen el seu vist-i-plau.

Jo, particularment, estic molt més refiat si cadascú fa el que i toca i si les relacions son democràtiques i respectuoses. Es a dir si s’informa i s’explica cada pas, discrepància o suggerència.

Doncs sembla que sobre el CAR sols va arribar una possibilitat, la polèmica ubicació a Muntanyans II. I que sobre la ubicació de l’escola va arriba un plànol a on, en vermell, s’havia dibuixat un rectangle al costat del CAP, a on el costat més ample era paral·lel a President Companys, fet que impossibilitava que CAP, CAR i Escola estiguessin en la futura illa d’equipaments resultant de la urbanització de La Rasa.

Amb una sola trucada. Qualsevol pot fer-la. T’assabentes que Ensenyament no inicia el projecte fins que té cedit l’espai legalment. Per tan, l’aturada és molt més complexa que “els teus” i “els meus”. Es tan complexa com veure que el temps es malmet en insidiar i cultivar el descrèdit i no en treballar com cal.

No tornaré a repetir que quan arriben quatre milions d’euros a Torredembarra no ens poden deixar més d’un milió en deute afegida, que pot créixer si i ha despropòsits en la piscina municipal. Vàrem demanar accions més petites i controlables. Vàrem demanar actualitzar trams de xarxa d’il·luminació, voreres impresentables, rebaixos per a facilitar l’accés de vianants amb limitacions i fins i tot dipòsits pluvials. Coses que difícilment poden suposar increments no previstos i, en tot cas no abastarien les xifres d’ara.

Recordem que els increments han suposat gastar el que no estava previst. Gastar en el que no havíem parlat. Gastar en coses aprovades. Ha significat una urpada a inversions.

L’escorxador? Ja estaria en marxa.

Algunes reflexions sobre les empreses públiques locals

Abans de rés, disculpes anticipades per si de cas. Pot ser que a voltes de voler clarificar insisteixi en aspectes que ja siguin prou sabuts. Les trobo a faltar en algunes converses, però potser l’explicació sigui l’obvietat.

Una empresa pot semblar grandiloqüent. I en termes municipals, pot induir a fer creure que potser no li val la pena. Donem-hi un parell de voltes.

Si a les portes dels departaments més reconeixibles hi figuressin les paraules “Unitat Operativa”, o “Àrea de”, o fins i tot la caducada “Negociat de” etc. Estriem més a prop d’entendre l’ajuntament com un conjunt de peces que han de fer possible l’objectiu general. Que recordem-ho ha de ser gestionar els recursos per a solventar les problemàtiques, incloent per suposat les que no contemplen les altres administracions i les necessitats puntuals que puguin sorgir. No ens deixéssim la necessària promoció interior i exterior del conjunt dels administrats i dels seus neguits, culturals, esportius i de tota mena.

Però tornem a les “peces”, com millorar-les? Potser amb un pla d’objectius? Amb un pla de gestió que vingui directament dels treballadors i treballadores que els han de desenvolupar? Determinant les responsabilitats amb més claredat? Creant un consell polític des d’on dirigir políticament sense ingerències que desvirtuïn les responsabilitats? Dotant-nos dels mecanismes que permetin guanyar en eficiència? De segur que hi ha més opinions, idees i matisos.

Com recollir les respostes i alhora deixar-ho prou obert per afegir les opinions, idees i matisos en cada moment? Crec seriosament que delimitant les funcions i millorant l’eficiència.

Si a una de les peces, posem “esports” com a exemple inicial, la dotem d’una comptabilitat prou independent i alhora controlada, de capacitat de gestió sempre que respecti l’ideari aprovat en el plenari o en l’orgue corresponent i d’una figura responsable que pugui actuar i hagi de donar comptes davant d’un consell, ja veurem quin, del conjunt de les seves actuacions i de la gestió de les partides assignades… que guanyem?
D’entrada que els plans d’actuació estiguin plantejats, valorats i aprovats. Que la gestió no es vegi alentida per estar sotmesa a un regim més general que es pugui col·lapsar. Guanyar capacitat d’actuació, des de contractacions puntuals a adaptacions per a cada projecte. Una figura reconeguda que no depengui del temps o disponibilitat del regidor delegat per a l’àrea i que. Alhora, pugui fer front a la responsabilitat amb un nomenament clar, respectat i amb unes obligacions clares i determinades. Es molt diferent gestionar donant comptes periòdiques davant d’un consell d’administració que estar pendent de les orientacions, indicacions i/o instruccions en cada moment.

Sembla complicat? No ho és.

Una escriptura pública determina que l’ajuntament crea una empresa municipal d’esports. Seguim amb l’exemple. El consell d’administració està format per regidors del plenari, en les proporcions que el consens determini. El tutoratge i l’auditoria depenen de la secretari de l’ajuntament i de la intervenció. El seu capital és correspon amb les partides previstes i les d’altres departaments que si dediquin i s’escaigui incloure. La nova empresa ha de tenir un responsable clar que respon davant del consell d’administració. Comptarà amb les directrius generals i amb el suport i vetlla, com dèiem unes línies abans, del secretari de l’interventor.
Fiscalment permet un millor aprofitament dels recursos i la figura del gerent-gestor un seguiment constant i raonat del desenvolupament de les actuacions.

Expressat en línies generals, pot semblar pot lligat o massa irrealitzable. Però el cert es que hi ha un gran nombre d’empreses municipals funcionant al país.

Les figures dels patronats, perpetuant l’essència de millorar l’eficiència amb més autonomia, han donat pas a la figura d’empreses per a millorar la seva rendibilitat i gaudir així amb més recursos. No parlem d’entramats de complexa comptabilitat i com a resultat un allunyament del ciutadà de la realitat del seu ajuntament. Parlo de gestions pubicitades, d’actes públiques, d’explicacions de gestió i de plans futurs al si del plenari de forma pública i d’una reorganització política que permeti afavorí la nova gestió i encaixi més amb la democràcia participativa que li cal a Torredembarra i que ha anat creixent en diferent municipis amb resultats molt esperançadors.

Empresa de gestió de residus?, d'organització d'actes i promoció cultural?, de promoció económica?, de jardineria i disseny paissagistic?..... de gestió de l'aigua?

En seguirem parlant.

Us adjunto tot seguit un document, n’hi ha molts més, en aquest cas de l’Ajuntament de Sabadell.

CODI DEL BON GOVERN LOCAL DE L'AJUNTAMENT DE SABADELL

Aquest codi ha estat ratificat pel Ple de l'Ajuntament de Sabadell, per unanimitat de tots els grups municipals, a partir del "Código de Buen Gobierno Local" aprovat per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies el 15-12-09 , que l'ha proposat a tots els ajuntaments d'Espanya per a la seva ratificació.

PRINCIPIS DEL CODI DEL BON GOVERN LOCAL

· Els electes locals actuarem en l'acompliment de les nostres funcions, d'acord amb
la Constitució, els respectius Estatuts d'Autonomia i la resta de l'ordenament jurídic
i ajustarem la nostra activitat als principis ètics i de conducta continguts en el
present Codi de Bon Govern Local
· Regiran les nostres actuacions l'eficiència, la modernització de l'Administració i el
bon servei a la ciutadania, defensant els interessos generals amb honestedat,
objectivitat, imparcialitat, confidencialitat, austeritat i proximitat a la ciutadania.
· Contribuirem a la millora dels models de gestió i assegurarem a la ciutadania un
bon Govern Local com a garantia d'igualtat i solidaritat, adquirint un compromís
amb l'ètica pública i la qualitat de la democràcia en l'àmbit de gestió més pròxim a
la ciutadania.
· Els representants locals fomentarem la transparència i la democràcia participativa.
· Treballarem a favor de la inclusió social i l'equilibri territorial, entre el Centre i els
Barris, acostant els serveis a la ciutadania i distribuint-los en el conjunt del municipi
de forma equitativa.
· Respectarem la voluntat de la ciutadania i actuarem amb lleialtat política,
comprometent-nos a assumir el Codi de conducta política en relació amb el
transfuguisme a les Corporacions Locals.
· Respectarem i farem respectar els drets humans, fomentarem els valors cívics, i
utilitzarem un to respectuós i diferent a les nostres intervencions, tant cap a
qualsevol membre de la Corporació com cap a la ciutadania, a la qual facilitarem
l'exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions.
· Els representants electes ens abstindrem d'exercir les nostres funcions o utilitzar
les prerrogatives del càrrec per a afavorir interessos privats, propis o de terceres
persones, prohibint el favoritisme i l'exercici d'autoritat en benefici propi.
· Els electes locals no acceptaran regals que sobrepassin els usos i costums de la
simple cortesia per part d'entitats o persones.
· Inclourem entre els principals objectius de les polítiques locals la lluita contra el
canvi climàtic, la protecció del medi ambient i l'ordenació racional i sostenible del
territori.

MESURES PER A MILLORAR LA GESTIÓ I LA QUALITAT DE LA DEMOCRÀCIA
LOCAL

Resulta indispensable l'estímul i desenvolupament de totes aquelles mesures que
contribueixin a acostar l'administració local al ciutadà i garanteixin la màxima
transparència en la gestió i la més àmplia informació. Per a aconseguir-lo:
· S'articularan Comissions de Control i Seguiment en la contractació pública per a
garantir que tant la contractació realitzada per l'Ajuntament com pels seus
organismes autònoms i empreses de capital municipal es dugui a efecte sota els
principis de transparència, legalitat, publicitat i lliure concurrència.
· Crearem mecanismes per a possibilitar la formulació de Suggeriments i
Reclamacions com a mitjà d'aprofundir en la participació i comunicació amb els
veïns.
· El Govern Local mantindrà reunions periòdiques amb l'oposició, per a donar
compte de les iniciatives i projectes, així com per a facilitar els acords i la desitjable
governabilitat de l'Administració Local.
· Com norma general, se celebraran Plens ordinaris almenys de caràcter trimestral,
als Ajuntaments amb població menor a 20.000 habitants.
· Es recomanarà la incorporació de l'oposició als Consells d'Administració de les
Societats i Empreses Públiques Municipals, i als Patronats de les Fundacions
Locals.
· Es regularà la compareixença en comissions informatives dels directius
d'organismes, empreses, patronats i serveis municipals.
· Les empreses públiques o amb participació pública aplicaran en la seva gestió
codis ètics de conducta i criteris d'estratègia de Responsabilitat Social
Empresarial.
· Es publicarà detalladament el procediment de concessió de subvencions i ajudes,
amb determinació de la quantia i del beneficiari, i amb màxim nivell de
transparència sobre les persones jurídiques sol·licitants i els grups de les quals
depenguin
· Regulació d'una carta de drets ciutadans respecte al funcionament dels serveis.
· Impulsar l'aplicació de la Llei d'Accés Electrònic dels Ciutadans a l'Administració,
destinant recursos a la utilització de les tecnologies de la informació i el
coneixement.
· Els Governs Locals col·laboraran amb les instàncies que defensin els drets de la
població donant resposta als seus requeriments i sol·licituds. Igualment adoptaran
les mesures adequades per a garantir l'eficàcia de les decisions judicials.
· Els diversos Grups Polítics disposaran en dependències municipals d'un despatx o
local per a reunir-se i rebre visites, posant l'Alcalde/sa a la seva disposició els
mitjans materials i humans que permeti el Pressupost.
· Es garantirà la pluralitat en els mitjans locals d'informació i comunicació afavorint
un espai de participació per a l'oposició.
· Promourem el diàleg amb els sectors socials, amb els treballadors de
l'administració i les organitzacions sindicals, incentivant el compromís amb
l'eficiència en la prestació dels serveis públics locals.
· S'afavorirà la celebració anual d'un debat sobre l'Estat del Municipi.

INCOMPATIBILITATS I DECLARACIONS D'ACTIVITATS I BÉNS

· Els representants locals, així com els membres no electes de la Junta de Govern
Local, formularan, a l'inici i final del mandat, declaració sobre causes de possible
incompatibilitat i sobre qualsevol activitat que els proporcioni o pugui proporcionar
ingressos econòmics
· Es faran públiques les declaracions de béns, d'activitats i causes de possible
incompatibilitat, dels càrrecs públics electes, directius i personal de confiança de
les institucions, conforme als models que seran aprovats pels Plens.
· Es traslladaran al Registre de béns i interessos els canvis patrimonials o
d'activitats que tinguin lloc al llarg de la Legislatura, en el termini de dos mesos des
que es produeixin.
· Es publicaran les retribucions íntegres, així com les compensacions econòmiques
que percebin per la representació ocupada amb motiu del seu càrrec, dels càrrecs
públics electes, dels directius i personal de confiança de les institucions.

RETRIBUCIONS ECONÒMIQUES DELS ELECTES

· Des del respecte a l'autonomia local, les retribucions dels electes dels Governs
Locals han de respondre a criteris objectius tals com la població, el pressupost o la
situació financera municipal.
· Igualment haurà d'establir-se una relació de Regidors de govern i oposició amb
retribució i dedicació plena en funció dels mateixos criteris.
· Es recomana la dedicació exclusiva dels alcaldes i alcaldesses dels Municipis de
més de dos mil habitants.
· Les quanties retributives es fixaran partint d'uns barems que utilitzaran, com a
límits i criteris comparatius, el règim retributiu de càrrecs públics d'altres
institucions i/o funcionaris públics que ocupin càrrecs de similar responsabilitat ja
sigui en l'àmbit local, estatal o autonòmic.
· Les remuneracions dels càrrecs electes seran publicades per a coneixement de la
ciutadania.
· Els electes locals actuaran d'acord amb criteris d'austeritat i prudència en la seva
política de despeses.
· Les Federacions Territorials de Municipis recomanaran les quanties retributives
d'aplicació en el seu territori respectiu.
· Promourem la creació d'un fons en les CCAA a l'efecte de garantir les retribucions
dels electes locals en Ajuntaments de menys de 5.000 habitants.

MESURES DE DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA

· La democràcia representativa i la democràcia participativa no són alternatives
contraposades, sinó que es complementen i reforcen la una a l'altra. Per altra
banda, un moviment associatiu sòlid i una societat participativa i bé estructurada
resulten imprescindibles per a l'aprofundiment de la democràcia local.
· Es fomentarà una Administració relacional, dialogant, que impliqui i consulti a la
ciutadania i als diferents agents econòmics, socials i culturals, facilitant les vies i
els mitjans necessaris.
· Es crearan instruments concrets com el Consell del Municipi, grups de treball
entorn de projectes determinats, tallers de reflexió ciutadana, vies per a la
preparació dels Pressupostos Participatius, el Consell Econòmic i Social i els
Consells Assessors sectorials. Així mateix es recollirà en la normativa
d'organització l’anomenada iniciativa popular.
· El Govern local educarà per a la participació ciutadana, dissenyant plans de
formació adequats per a fomentar l'associacionisme i el voluntariat cívic.
· S'articularan fórmules de participació respecte a diferents col·lectius, parant
esment diferenciat a la participació dels nens i nenes amb l'impuls de Consells de
la Infància, i la mateixa o altres fórmules per a joves, persones majors, i
immigrants.
· Assegurarem el dret a la informació entre la ciutadania i els representants locals,
aprofitant al màxim les tecnologies de la informació, a la utilització de la qual es
contribuirà decididament.
· Desenvoluparem fórmules diverses d'avaluació ciutadana de la gestió local. Per a
afavorir aquesta avaluació, donarem compte de forma regular del grau de
compliment dels objectius de la gestió i del nivell d'execució pressupostària.

Les abstencions al Plenari

El Ple del dijous passat va tenir algunes línies diferents. Crec que no tan com podria semblar, però en tot cas, sigui pel canvi de “rols” o per la lletania estiuenca, o pels mals records del ple de juliol es presentava expectant i es va resoldre amb una efervescència que no ens farà pair rés de rés.

La disposició de la majoria de regidors, en aparença, és clar, ja que els interiors son propis i mereixen el benefici del dubte, semblava de “ja hi tornen a ser”, “això no serveix per a rés” o “qui dies passa anys empeny” tot combinat i en diferents proporcions, segons el cas.

El que ja no sorprèn, tot i la proporció, és que a l’ordre del dia hi figuri una modificació menor proposada per l’equip de govern i més de mitja dotzena de mocions dels grups i regidors que no compten amb competències delegades.

Una de les conclusions dels espectadors del Ple i d’oïdors que en vàrem parlar l’endemà, ha estat que tot i rebre deseguida la indicació de l’abstenció de l’equip de govern, i per tan de la seva aprovació, les mocions es seguien discutint.

En una opinió ràpida, un podria pensar: “Quina ximpleria! Si ja ho tens aprovat, per a que discutir!”. Però podríem analitzar-ho més. Com s’entén que s’estigui d’acord i el pas sigui permetre l’aprovació i no recolzar-ho? És a dir, perquè no votar sí?

Veiem exemples concrets. Sobre la Moció d’esquerra sobre la sentencia del Tribunal constitucional i que proposava avançar en el camí cap a la independència i altres propostes en aquest sentit, l’abstenció socialista es basava en que s’obviava l’opció federal. O dit d’un altre manera, no privava la proposta d’un referèndum amb garanties per a saber el camí majoritari que decidia el poble català. Tot i destacar aquesta opció, la de la consulta amb les quatre opcions, ABG li va donar suport. Rés a dir, la lectura del global els va convèncer.

Al PSC donar per circumstancial o com a secundaria, la consulta no els hi va fer el pes. Per tan no es pot manifestar una frontal oposició però no es pot recolzar. A diferència del PP, a on es planteja la perillositat de comença a preguntar.

Però si seguim analitzant podríem comparar les mateixes posicions amb un altre moció presentada per ERC: SOBRE LA PETICIÓ PER PART DE L’AJUNTAMENT DE L’EXECUCIÓ PROVISIONAL DE LA SENTÈNCIA D’ADJUDICACIÓ DEL CONTRACTE D’AIGUA, CLAVEGUERAM I AIGÜES PLUVIALS DE TORREDEMBARRA.

L’abstenció d’ABG es basava en que el model que defensen és la gestió per part d’una empresa pública. Model en el que no discreparien molts regidors i gran part de torrencs. Però el cert és que, encertat o no, en el seu moment no es va confiar amb la capacitat de l’ajuntament per a organitzar el servei i es va optar per un concurs a on una empresa especialitzada poses al dia la gestió i signifiqués, també, un estalvi directe, avui en dia ens costa quaranta mil euros mensuals, i un de indirecte que mai haguéssim tingut que no rebre: l’actualització de la xarxa amb les seves millores.

A hores d’ara, en concret el dijous, el que es demanava era sortir d’una situació molt pitjor de mínimes inversions i de cost mantingut per la dilació de l’execució de la sentencia que donés validesa al concurs que es va fer en el seu dia.

Tot i respectar que la presentació de cada intenció de vot pugui, o tingui millor dit, que explicar el que pensen i el que voten, i el més important: el perquè. L’abstenció en funció de que la situació ja no és de cap manera la preferida per tan no s’hi vol ni la implicació de decidir com seguir arreglant el que hi ha, no és, a la pràctica, massa llunyana de la de permetre les aprovacions sense ni manifestar el vot positiu.

Les diferents formacions tindrien que valorar dia a dia els actes i les posicions dels altres. No creuar una bateria de retrets pel discurs de l’empresa pública de l’aigua com argument per l’abstenció, és un sacrifici polític. Ja que pots semblar deixar entreveure que aquesta opció sols és defensada per un grup, quan està present a l’ideari de les forces progressistes del país. Tot i que aquí a La Torre no prosperés per a motius que ja hem comentat.

Si en permeteu el comentari més personal, més frustrant és no poder convèncer a companys de partit de que com a mínim calia encarregar l’estudi de la seva viabilitat. Avui, aquest informe que tan “sobradament” es va menysprear centraria moltes converses.

Si la conclusió fos que era viable, potser alguns haguessin vist la llum i s’haguessin arriscat o, en tot cas, el concurs hagués estat plantejat molt diferent.

Recordem que l’empresa de residus va estar a punt de tirar-se endavant a l’aixopluc de l’empresa de Cambrils fins que la possibilitat de fer-ho tot sols va ser massa llaminera. Llàstima, amb aquella possibilitat estaríem molt més a prop de les empreses que tan necessitem.

Per a no allargar-ho amb massa exemples, podríem dir que per la creació de comissions també es van produir abstencions. Insistim, respectable al cent per cent, però una comissió a on es participarà, cal aprovar-la amb abstencions? Sembla que d’entrada ja es digui, bé no hi crec però ja veurem.

Cal que tots el grups preparin les seves aportacions per a les comissions i que no les deixin caure en l’oblit. Si cal ampliar la visió sobre el col·lectiu de la gent gran, fem-ho des del treball i la celeritat.

Si cal vetllar per les suspensions de servei de l’aigua a famílies torrenques, presentem una moció a on es destini la part suficient de les quotes recuperades per a fer un treball seriós i rigorós des de l’àrea de les persones i, no ens quedem ací, intentem treballar per a poder detectar en l’extensa zona habitada quines problemàtiques son més presents i que podem fer.

Si hi ha una comissió per optimitzar la comunicació, anem-hi amb el cap ben obert per a solventar o marcar el camí per solventar un dèficit endèmic a Torredembarra, saber el que passa i el que pot passar. No ens abstinguem pel formalisme de que sembla que hi hagi una contradicció, entenguem o preguntem la intenció de la moció i votem-la si estem disposats a treballar.

Que l’atenció i les conclusions passin per les paraules i no per qui les diu. Si no ens trobarem com dijous, a on planava una “plantada” institucional si no s’aproven més crèdits i alhora no ens indignava prou sumar les desviacions pressupostaries dels projectes que sumen de llarg, una bona gestió d'assistència, el casal de la gent gran i la remodelació de l’Escorxador, per citar exemples coneguts.

El govern plantejava una comissió per a saber si la gent vol la ràdio amb publicitat o no. Una comissió que no es va plantejar per a saber el model que es volia i per a fer un seguiment dels resultats de l’observatori de la comunicació. Uns resultats que indiquen les apreciacions del semestre anterior, penseu en la publicació dels últims, resteu i comproveu de quina època parlaven. Potser no han publicat cap des de llavors.

Una comissió que tampoc es va crear per a dedicar dos milions i mig a un pàrquing i un milió i mig a una piscina. Una comissió que no es crea per a saber quins punts de coincidència hi ha en el futur traçat de la vila. En especial d’una rotonda que quartera la zona verda més gran programada, o de la ubicació del CAR o de la nova escola.

Una comissió que tindria que plantejar-se quina estatura moral ha de tenir el proper president del plenari. Potser el primer problema a resoldre.

Avui, a las set... espai de debat

Bandolers, santes i criades

Ahir es va presentar un nou llibre. D’entrada, sempre és una bona notícia. La base inicial del projecte, uns manuscrits d’una familia que els va fer arribar, en el seu dia a l’arxiu municipal. Doble bona notícia, una familia responsable que comparteix amb la resta de la societat una troballa i ho fa mitjançant els serveis municipals i, en concret, amb les mans expertes de la Núria Canyelles.

Del Llibre, aconsellable cent per cent, en parlant altres bloc’s més documentats, tan sols com a resum ressaltar que el nom és “Bandolers, santes i criades”, “Quatre balls parlats de la Torredembarra vuitcentista”, “Els manuscrits Llorens-Cortasa, de la col·lecció retalls de l’Arxiu”.

L'acte va anar a càrrec dels autors de l’estudi, en Pep Bargalló i la Montse Palau, acompanyants de la presentació de la regidora de cultura i de la cloenda del Sr. Massagué amb els parlaments ja clàssics, amb temptacions de retret en alguns moments i molt de pròleg insubstancial en altres. Sort de la conferència.

No oblidem que es destacava la col·laboració del Ball de Diables, del Ball de Serrallonga i del recentment recupera Ball de Gitanes.

Un passeig per l’anècdota docta, va estar el gruix de la presentació. Una prova de que part de la crisi actual ha passat per l’oblit de les arrels I ara podeu dir, a que ve això ara?. Ho dono per dit.

Ve a que hem quedat en mans de l’oci més competitiu. Allunyats de les sobretaules, de la lectura més àmplia, de la visita més personal als indrets més inesperats, del passeig pel passeig, del goig de veure la història en un cap de setmana.

Si fóssim capaços d’enlluernar-nos de nou amb un claustre, amb una festa major, amb un mirador, amb un rierol… amb un ball parlat, descobriríem que la nostre vida social i cultural no depèn exclusivament de la butxaca. I que ningú dels que hagueu coincidit amb el “a que ve això ara?” pensi que justifiquem rés.

La bombolla immobiliària ha estat una realitat. La manca de control dels serveis financers ha anat bé en un moment, però no ha servit per a previndré pas rés. El mercat no s’ha regulat prou bé tot sol. I tantes altres coses que formen part de la nostre contemporaneïtat han estat una mica el “pa” per avui i la “fam” per demà.

No sé si sabré expressar-ho prou bé, però el que vull dir és que recuperar les excursions amb entrepà, les reunions amb amics i coneguts, participar amb el teixit social, amb qualsevol de les seves possibilitats, pot ser i ha de ser-ho, una força evolutiva que tingui inesperades conseqüències, però del cert que positives.

Un projecte nacional es defineix quan té un sentiment darrera. No oblido que els interessos econòmics han impulsat més duna, però això ara, si que no toca.

Apostem doncs pels sentiments i farem país. No sigui que quan tots esperàvem fer país, es va voler fer un banc, i que quan encara teníem els cotxes de poca cilindrada i reconèixer Catalunya era una possibilitat més que encertada ens va semblar que parlar de sardanes i espardenyes era el passat.

Hi ha molts fronts oberts. Carrers per fer, carreteres per a connectar, llars d’ancians, centres cívics, escoles… en una Catalunya creixent… sempre hi haurà feina. A nosaltres ens toca exigir el que cal i demanar el que cal tenir en compte.

Recuperem la nostre tradició. Vivim-la i reaprenguem a gaudir-la. Ahir, de segur que en vàrem sortir alguns conversos més.

Visca la Festa Major!

Una nova reglamentació per a les “cases de barrets”.

Hi ha força temes que no han estat resolts mai. Un d’ells, és la prostitució. Una manera de jutjar-ho és des de la vessant de la llibertat individual. No hi ha cap tipus de discussió, ningú pot estar obligat a prostituir-se.

Des de l’aparent voluntarietat, ja es plantegen diferents posicionaments. Es pot creure que algú vulgui prostituir-se? Sembla que hi ha gent, però ni el que sembli per suposades respostes a diferents “llibres blancs” és pot donar per bo del tot.

Amb igualtat d’oportunitats, respecte a l’educació i al mercat laboral i respecte a un positivament de la nostre societat a on no es creïn feines ponts per amics i coneguts, seguirien havent persones disposades a prostituir-se?

És tan culpable el client, com la persona que es prostitueix, com el “xulo”, com l’inductor, com l’arrendatari de l’habitació o de tot el meublé?

Val la pena perdre temps en establir el grau de culpabilitat? Hem quedat d’acord que obligar, amb subtilesa o violència, és inadmissible. Per tan, esbrinem responsabilitats sense perdre de vista el que cal: Com erradiquem la prostitució?

Com a periodista he sentit parlar de l’època rosa de les meuques i els meublé’s. Un cop presentat el llibre o la conferència sorgien aquelles històries més negres i crues a on dones i homes havien estat marcats, expulsats o desapareguts.

És una relació de risc? Sí. Es pot arribar a equiparar amb l’oci nocturn en general? Potser si, sempre que la prevenció, la informació i la formació facin els que els hi pertoca. Però, seria un èxit?. La funció social defensada per alguns fòrums, és real? Molt a parlar i a estudiar, sens dubte.

I a tot això, que no acabaria en unes ratlles, per suposat, el comentari més sorprenent: Els controls sanitaris ja no seran obligatoris. Llegiu-ho a la premsa en extensió, però la sorpresa vé per l’argumentació de que es vexatiu que es pugui anunciar que les ”nois-es estant nets-es” i per altre banda, l’associació de professionals argumenti que davant de la seguretat, costa més que els clients no vulguin fer-ho, diguem-ne a “pèl”.

Començava dient que hi ha molt a fer i a treballar, però de moment esperarem uns dies a que la polèmica de la norma s’esclareixi.

Seguirem, doncs, més endavant.

El Pilar i la Mar

Després d'un mes ple de massa coses, ja no trobava ni el moment ni ànim com per tornar a escriure.

Un pilar enmig de la mar i més d'un centenar de torrencs i torrenques han peregrinat per Torredembarra i així he renovat les ganes d'opinar i de treballar.

A la Torre li cal un canvi. No de socarrel, ja que sense les tradicions no seriem La Torre. Hi haguem nascut o no. Un canvi d'apreciació. Es pot abastar qualsevol somni, solament cal saber els que podem somniar tots sols i els que ens cal companyia.

No ha estat una prometença, ni tan sols un acte de fe. Ha estat una celebració del 35é aniversari de la colla Els Nois de La Torre.

Com crec que va contestar Sir Edmund Hillary quan li varen preguntar perquè va escalar l'Everest, avui hem fet trenta cinc pilars perquè el repte estava allí.

Pit i amunt.

El valor d’un vot

Massa sovint els reglaments s’utilitzen per trobar eines defensives i no pautes d’organització. També és cert que es creen amb diferents motius. Uns per a prevenir malentesos, altres per a prevenir pèrdues de control, d’ordre i fins i tot de poder,

Sempre, en una societat democràtica, han de pretendre defensar els drets dels administrats pel propi reglament. Les lleis no es fan contra els homes, podria haver dit Voltaire perfectament si hagués viscut en aquests temps.

Avui hem presenciat com un regidor, després d’un retard tan caòtic com llarg en l’inici del ple, votava el que no tenia que votar. Pot semblar que després de tants anys un ha de saber com funciona, però en honor a la veritat, a Torredembarra, plaça castellera i de carnestoltes fora d’època, sempre s’està sentint que ací les coses es fan diferents. Per tan l’error no és tan estrany.

Així un concepte com ratificar la urgència, recordem que s’ha convocat un plenari extraordinari per aprovar una cosa tan poc extraordinària com els pressupostos de l’any 2010, ha permès d’aprovar uns pressupostos d’estar per casa.

Sembla que davant d’una consulta, s’ha deixat entendre al regidor que s’aprovava la urgència en cada punt. Així es celebrava el plenari però s’aprovava punt a punt si realment era urgent.

Tot i que pot tenir una lògica prou clara al carrer, és a dir no per córrer cal córrer-ho tot, al plenari es ratifica la urgència un cop i ja s’inicia la sessió.

El més desconcertant de la situació és que per ratificar la urgència cal majoria absoluta. En el cas de Torredembarra son nou regidors, ja que l’alcalde no exerceix el vot de qualitat. No li cal per aprovar els pressupostos que amb majoria ja queden aprovats. Així cal majoria absoluta per a parlar i no per aprovar un disseny que donarà pas a les despeses i a les inversions. No dic la tasca de govern com a projecte polític ja que a La Torre, un no diferenciaria uns pressupostos progressistes d’uns conservador per més que s’escarrassi.

Així el malentès, o el mal consell, o potser el dubte mal resolt ha comportat l’aprovació dels pressupostos de l’any 2010 al més de juliol.

El pitjor, si es pot diferenciar, és que la formació portava una decisió d’assemblea, per tan prou clara i pública i, a més, han portat un discurs de treballem punt a punt i cas a cas i sortirem de la crisi política torrenca. Tan li fa les mocions que no s’han aprovat per motius pelegrins o els tons emprats en les defenses de cada qüestió plantejada.

La "troupe" ha preferit aprovar els pressupostos que reunir-se en taules de treball i arribar a acords més ferms i dins del marge de temps que permet, en realitat, el fet de seguir amb els pressupostos prorrogats sense greuge de nòmines i compromisos. O així hauria de ser si pensem que les partides no es poden barrejar i que estan pensades per a fer front a les despeses previstes.

I si afegim que s’ha fet per sobre del discurs de “Donem primer com a mostra de que si es pot treballar i arribar a acords”, podem afirmar que hem fet un gran pas enrera. Una mostra més de la manca de sensibilitat i educació que es respira al plenari. Poc projecte i molt retret. El discurs o “arenga” que ha precedit a la votació ha estat, de nou, un repartiment de retrets.

Caldrà modificar el to del discurs, les forces que no conformen l’equip de govern però que si comparteixen la responsabilitat de governar Torredembarra, hauran de fer l’esforç de parlar amb calma i serenor, de recuperar forces i explicar els projectes alternatius o complementaris sense pensar en la recepció que puguin tenir en l’enteniment del batlle. A Torredembarra li cal saber i comparar, a La Torre li cal tenir projectes a sobre la taula i triar.

No vull ni pensar que passaria si en les properes eleccions tenim una piscina per acabar, una empresa de paper pendent de gestionar el “famós” pàrquing i un concurs d’idees sobre l’escorxador amb poques expectatives d’aconseguir diners.

Un pressupost que com demanava el regidor popular s’hagi aprovat per fi a primers d’any desvetllaria el que cal i està previst fer l’any 2011. Esperem... a veure.

Sempre ens quedarà el cafè…

La sentència del Constitucional aixecava expectatives. No pas, o no solament, les de que bo que sigui un sí rotund, o ens el contrari, com sigui que si veurem que passa. Els auguris sobre el text final i el que calia fer anaven i venien més enllà dels límits de Catalunya.

Semblava que calia apressar, doncs o era l’oportunitat política amb un govern d’esquerres a Madrid o ja defallien les forces o la paciència de seguir lluitant pas a pas les competències.

Quan es va començar a parlar de les Autonomies. De l’Estat de les Autonomies. Es va aixecar un clam: No al Café para Todos!!

Un pensava que cafè per a tothom, sempre que n’hi hagués prou i anés acompanyat del platet, la cullereta i la sucre suficient no era una mala solució. Compte que el sucre no és cap metàfora afegida.

Un pensava que el federalisme era el pas a seguir. Els diferents territoris de l'estat, amb indiferència de la història de les seves reivindicacions, s’acostumarien deseguida a ser autònoms.

Les competències no transferides, en virtut de coordinacions globals, podien anar essent participades per les federacions a mida que el mapa s’assentava i els fruits de la nova organització política ens feia més eficaços.

Així, amb el temps el congrés i el senat es transformarien per a gestionar i decidir sobre aquests àmbits. I una llei electoral nova ho facilitaria i encaixaria definitivament.

Compartir criteris d’endeutament ha d’anar en totes direccions. El govern central tutorat pel nou parlament estaria en la línia del sentir majoritari, les federacions autonòmiques atendrien als criteris generals i serien tutelats pels seus parlaments. I així fins arribar a l’administració local. Sembla que el més intolerable sigui no poder administrar el deute i la recaptació, i no hauria de ser tot i entendre que cal marge de maniobra per encarar els diferents projectes.

Cal reivindicar l’actualitat socio - política catalana. Cal fer un “tour de force” davant d’una sentència que ve d’un tribunal mal tractat, des de dins i des de fora.

Cal i cal… ja que estem ací i ara. Però, permeteu-me recordar quan el cafè per a tothom em semblava bé i preveia un camí cap al federalisme més planer.

No tinc la clau de tot el que ha passat, només faltaria aquesta arrogància. Però no em resisteixo de pensar que cada quatre anys s’ajornava el dubtós i es creia anar pel segur. I de quatre en quatre al dos mil deu… i a la sentència.

El Govern selecciona 29 projectes beneficiaris de la setena convocatòria de la Llei de barris

• S'impulsen 12 nous projectes de regeneració integral d'11 municipis
• S'hi inclouen 14 nous projectes de viles de menys de 10.000 habitants amb ajuts de fins al 75% del total del seu cost
• Se signen 3 contractes de barri, de suport a aquells que ja han finalitzat el seu projecte
• Es genera una nova inversió de més de 170 milions d'euros, dels quals 99 milions d'euros els aporta la Generalitat i, la resta, els ajuntaments
• La inversió pública total de la Llei de barris s'aproparà als 1.300 milions d'euros, i arribarà a 141 barris amb actuacions de regeneració en marxa i 4 contractes de barri

La setena convocatòria d'ajuts de la Llei de barris beneficiarà un total de 29 projectes presentats per 28 municipis, amb una inversió total de 170 milions d'euros. D'aquests, 99 milions d'euros corresponen a aportacions del Govern. Amb aquesta convocatòria, el Programa de barris abasta, en total, 112 projectes d'intervenció integral, 29 de viles de menys de 10.000 habitants i 4 contractes de barri. Això suposa que es beneficiaran d'aquestes actuacions més d'un milió de persones (un 14% de la població de Catalunya).

Amb l'adjudicació d'aquesta setena convocatòria, s'arribarà als 1.300 milions d'euros d'inversió pública compromesa per a la millora integral de barris. Les convocatòries resoltes fins ara de la Llei barris han posat de manifest la importància d'una actuació pública integral en àrees urbanes amb necessitats especials per tal de garantir-hi la qualitat urbana, ambiental i de cohesió social. També s'ha demostrat que el Programa de barris pot canviar les dinàmiques urbanístiques i socials d'aquests barris.

Per aquests motius, les actuals convocatòries combinen tres línies de subvencions, a les quals es poden acollir els ajuntaments:

• Projectes de rehabilitació integral a barris i viles: en total, 27 municipis van presentar 29 projectes per optar als ajuts de la modalitat ordinària de regeneració integral. D'aquests, s'han escollit 12 projectes d'11 municipis, que tenen un pressupost total de 108,3 milions d'euros
• Viles amb projectes: nom de la línia d'ajuts en el marc de la qual s'impulsen programes de rehabilitació integral en municipis de menys de 10.000 habitants. En aquest cas, ateses les capacitats pressupostàries d'aquests ajuntaments, el percentatge de finançament dels projectes arriba a un màxim del 75% del cost. Un total de 45 viles han mostrat el seu interès per ser incloses en aquesta línia d'ajuts, de les quals se n'han triat 14.
• Suport als que han culminat els seus projectes mitjançant el contracte de barri: aquest instrument s'adreça als ajuntaments que han completat els projectes de rehabilitació escollits en les sis convocatòries resoltes anteriorment. Una vegada els municipis finalitzen les actuacions que van incloure en els seus projectes, redacten un informe d'avaluació final. Si d'aquest informe es desprèn que resulta convenient continuar impulsant noves actuacions per mantenir i consolidar la recuperació d'aquella zona, es procedeix a signar un contracte de barri.

D'aquesta manera, també s'evita que barris amb una situació delicada puguin retrocedir en els avenços aconseguits amb els projectes de rehabilitació. Així, l'informe d'avaluació final indica quines actuacions s'haurien de seguir tirant endavant en el mateix àmbit objecte del Programa de barris i quin pressupost seria necessari, amb un nou període d'execució de dos anys. El Govern signa un contracte programa amb cadascun dels ajuntaments, que posen de manifest aquesta necessitat, per cofinançar el 50% de les noves actuacions previstes. Aquest import procedeix, com fins ara, del Fons de foment del programa de barris i es dóna compte del conveni a la Comissió de gestió d'aquest fons.

Tres ajuntaments que ja han acabat el seu Programa ordinari es van presentar a la convocatòria per optar a la proposta de continuïtat, mitjançant un contracte de barri, i tots tres hi han estat inclosos:

La setena convocatòria: barri a barri

Projectes de regeneració integral:

• Barcelona, Raval sud: el barri presenta un espai públic amb alguns dèficits, que propicia l'exclusió social, així com problemes en els habitatges per manca de rehabilitació. Es proposa reurbanitzar carrers amb prioritat pels als vianants (Arc del Teatre, Montserrat), places (del Pedró, Blanquerna), fomentar la rehabilitació dels elements comuns dels edificis, habilitar un nou equipament polivalent sociocultural i impulsar programes socials i de dinamització econòmica del barri.
• Barcelona, la Vinya, Can Clos i Plus Ultra: les àrees més antigues pateixen un procés regressió urbanística i, en general, s'observa un parc d'habitatges deteriorat, tot i que proper a zones d'interès turístic, fet que provoca un augment de la pressió immobiliària. El projecte reurbanitzarà carrers, places i habitatges, es milloraran els equipaments “La Bàscula” i “La Capa” i es construirà un centre cívic als jardins de “Can Farrero”. S'impulsarà a la col•locació de plaques solars i a la supressió de barreres arquitectòniques.
• Mollerussa, centre urbà i grup Sant Isidori: al barri es detecta manca d'activitat comercial, amb una via pública no adequada i, en el cas del grup Sant Isidori, habitatges marginals. L'Ajuntament preveu reurbanitzar l'avinguda Catalunya, fer exclusiva per a vianants la Vila Closa i impulsar una borsa de lloguer de locals comercials, entre d'altres.
• Premià de Mar, Santa Anna-Tió (barri Cotet): el barri, que es presenta conjuntament amb Premià de Dalt (en aquest cas, a la línia “Viles amb projectes”), està aïllat respecte dels dos nuclis urbans i amb un accés difícil. Els habitatges tenen patologies estructurals i s'hi detecta manca d'aparcaments, equipaments i zones verdes. S'hi habilitarà el jardí de la República i Torrent Fontsana, es museïtzarà la vila romana de Can Ferrerons, es pacificarà el trànsit del Camí del Maig i se n'impulsarà la rehabilitació.
• Castelldefels, Vista Alegre: el parc d'habitatges es troba en mal estat de conservació, hi ha dèficit de transport públic, d'aparcaments i d'equipaments. Existeix un sector d'habitatges unifamliars de baixa qualitat fora de planejament. Es preveu urbanitzar una zona verda entre els carrers Murillo i Alhambra, soterrar xarxes de serveis, construir el centre cívic Vista Alegre i fomentar la integració social.
• L'Escala, nucli antic: pateix una elevada dependència del turisme estacional, que es tradueix en molts habitatges i locals buits, combinat amb una manca de qualitat de la urbanització i dels espais públics. Es preveu la reurbanització de carrers i de la plaça de l'Ajuntament, la rehabilitació de l'Alfolí de la Sal com a equipament de referència, la creació d'un centre de gestió cultural i programes de foment del bon veïnatge.
• Calafell, nucli antic: s'ha produit una reducció progressiva de l'activitat comercial al barri acompanyada de l'abandonament d'habitatges antics, l'envelliment dels seus habitants i la creixent necessitat d'assistència social. Es preveu urbanitzar els entorns del castell, reparar els elements comuns dels edificis, ampliar el centre cívic Sindicat i impulsar 16 actuacions per a la revitalització comercial i l'atenció a les persones en risc d'exclusió.
• Piera, nucli antic: el nuclies trobaen un terreny argilós amb risc d'esllavissades, fet que provoca problemes estructurals en els edificis. Abundància de locals comercials tancats, manca d'accessibilitat, d'equipaments i d'espais lliures. L'Ajuntament preveu estabilitzar el barranc del Gall Mullat, reconvertir el teatre del Foment en un centre cultural, rehabilitar el complex d'equipaments de Cal Sanahuja i impulsar l'activitat comercial i de serveis.
• Les Franqueses del Vallès, Bellavista: experimenta un creixent augment de la població jove immigrada i de l'atur. Barri amb baixa activitat econòmica i aïllat per les infraestructures, amb manca de zones lliures i habitatges sense ascensor. Es preveu urbanitzar la plaça de l'Esbarjo i el Passeig d'Andalusia, impulsar la rehabilitació, crear dos espais cívics i socials, millorar les passeres existents amb ascensors i habilitar un nou carril bici per apropar-se als equipaments.
• Blanes, S'Auguer-Sa Massaneda: presenta importants dèficits en les xarxes de serveis, vials i carrers, així com un mal estat de les edificacions, problemes en la recollida selectiva i baixa intensitat de la vida comercial, cultural i social. Es preveu la creació d'un nou equipament al carrer S'Auguer, pavimentació de carrers i programes de foment del treball.
• Mont-roig del Camp, la Florida: un 90% de la pavimentació dels carrers és defectuosa, pateix una mala qualitat de les xarxes de serveis i dels espais públics, així com deficiències en el parc d'habitatges. El projecte preveu la urbanització de carrers, la creació d'un nou equipament social, un carril bici, la rehabilitació d'elements comuns dels edificis i el foment de dinàmiques comunitàries.
• Viladecans, la Monserratina: barri molt dens, amb construccions d'escassa qualitat i poca activitat comercial, amb un mercat amb problemes d'accessibilitat, poc espai per als vianants, pisos sense ascensor i manca d'equipaments. Es preveuen equipaments municipals a la plaça de la Constitució, la rehabilitació de la masia de Can Ginestar, implantació de recollida selectiva i programes de foment del civisme.

Viles amb projectes:

• Sallent, barri de la riba del riu Llobregat: zona amb risc de regressió urbanística, social i econòmica, amb escassetat de serveis. Parc d'habitatges degradat. Es preveu l'arranjament de carrers, la tercera fase de rehabilitació de l'antiga fàbrica de Cal Carreres per a ús cultural, rehabilitació d'una planta de l'edifici Contramestres com a hotel d'entitats, neteja de les lleres del riu i del torrent de l'Oller.
• Sant Quintí de Mediona, centre vila i Vilet: el centre de la vila pateix un procés de buidat i abandonament, amb la desaparició de les activitats quotidianes, problemes d'accessibilitat i d'espai públic. El projecte abordarà la reurbanització de carrers i places, la rehabilitació d'edificis per a equipaments com “El Jardí” o l'hotel d'entitats en les antigues escoles i el “Sindicat” com a mediateca.
• Premià de Dalt, Santa Anna-Tió (barri Cotet): el barri, que es presenta conjuntament amb Premià de Mar, està aïllat respecte dels dos nuclis urbans i amb un accés difícil. Els habitatges tenen patologies estructurals i s'hi detecta manca d'aparcaments, equipaments i zones verdes. S'hi habilitarà el jardí de la República i Torrent Fontsana, es museïtzarà la vila romana de Can Ferrerons, es pacificarà el trànsit del Camí del Maig i se n'impulsarà la rehabilitació.
• Sant Hipòlit de Voltregà, el Mallol: barri aïllat, en procés de regressió i amb una població envellida. Greus mancances en accessibilitat, mobilitat interna i espais lliures. S'impulsarà la urbanització i l'accessibilitat d'espais públics, la rehabilitació de l'edifici del Mallol per a equipaments i programes de formació laboral.
• L'Arboç, nucli antic: el barri es troba en procés de regressió urbanística i demogràfica a causa de la degradació del parc d'habitatges, la insuficiència del transport públic i dels equipaments, entre d'altres. El projecte permetrà impulsar la tercera fase de la reforma de “Can Freixes” com a equipament d'entitats, reurbanitzar espais públics i rehabilitar habitatges.
• La Pobla de Segur, vila closa i Eixample: pateix una pèrdua de centralitat a causa de la visible degradació de les edificacions, als seus carrers estrets i de forts pendents i la baixa activitat econòmica. Es proposa adequar l'edifici del cinema Avenida, urbanitzar el carrer Major, del Forn i la plaça de la Pedrera, i impulsar ajuts per reparar elements comuns dels habitatges.
• Ullà, la Roqueta, nucli històric i passeig de les Eres: barri que presenta un mal estat de conservació dels edificis, xarxes de serveis obsoletes, degradació dels espais públics i concentració de gent gran i nouvinguts amb una elevada taxa d'atur. L'Ajuntament té com a objectius la millora de carrers, l'habilitació com a zona verda de la Roqueta, l'adequació de l'antic ajuntament per a ús social, l'adequació d'àrees de recollida selectiva i programes d'impuls d'activitats econòmiques.
• Sant Pere de Torelló, nucli antic: a més de la manca d'espais públics i d'equipaments, el barri concentra ocupacions de baixa qualitat, persones amb baix nivell de formació i sectors en risc d'exclusió. Es preveu urbanitzar diversos carrers, habilitar un aparcament en superfície, rehabilitar l'antic teatre com a equipament, així com el casal cultural i recreatiu.Construcció de l'edifici del “Mas” com a centre de promoció turística.
• Sant Pere de Torelló, barri del Pavelló i connexió del carrer Fonderia: barri que presenta com a principals problemes el mal estat de conservació dels edificis, l'envelliment de la seva població i l'existència de barreres arquitectòniques. Així, es milloraran els carrers, s'instal•laran ascensors als habitatges, s'habilitarà un local social i es construirà un ascensor d'accés al barri.
• La Selva del Camp, nucli antic: comparteix els dèficits dels centres històrics, amb manca de transport públic, zones verdes, equipaments i activitats econòmiques i un alt índex de població dependent. El projecte inclou la formació d'una ronda exterior a les muralles, la reurbanització de zones verdes, finalitzar la recuperació del Castell i la creació d'equipaments.
• Campdevànol, nucli original: el municipi manca d'un centre urbà cohesionat, fet que provoca la desocupació del nucli original, manca de diversificació econòmica, estancament demogràfic i atur. Es preveu la reurbanització del carrer Major, de la plaça Clavé-Valldemosa; la construcció de l'espai jove, i ajuts per a la rehabilitació de façanes i cobertes.
• Mediona, Sant Joan de Mediona: presenta una manca d'equipaments, espais públics, serveis i oferta comercial i també l'envelliment de la seva població. És per això que s'impulsarà la urbanització de carrers històrics, el condicionament de la plaça dels Països Catalans com a aparcament públic, la construcció d'un centre cívic i programes socials.
• Montgai, nucli antic: registra un creixent nombre d'edificis buits en situació ruïnosa, problemes d'accessibilitat, pèrdua de centralitat i envelliment de la població. El projecte inclou un nou pavelló esportiu i educatiu, la urbanització de la plaça Prat de la Riba, la millora dels equipaments existents i ajuts per a la rehabilitació dels edificis d'habitatges.
• Flix, la colònia fàbrica i Comellarets-les Casetes: barri en estat de degradació avançat, amb insuficiència d'equipaments, zones verdes i baix nivell d'activitats econòmiques, la qual cosa provoca la pèrdua de població. Es preveu el nou equipament el “Quarter nou”, l'adequació de l'itinerari d'accés a la colònia, la urbanització de la plaça Doctor Müller i l'impuls de l'activitat comercial i turística.

Contractes de barri:

• Olot, nucli històric: inclou un total de sis actuacions, com ara els equipaments de Ca la Boera i Can Tané i un parc infantil. Igualment, preveu impulsar la rehabilitació de façanes, la dinamització dels locals comercials tancats i els programes d'atenció social.
• Salt, Salt 70: el contracte de barri preveu urbanitzar quatre carrers, rehabilitar elements dels habitatges, l'adequació del centre cívic i set programes per a la millora social, entre d'altres.
• L'Hospitalet de Llobregat, Collblanc-la Torrassa: inclou la rehabilitació de l'antic Cinema Romero com a equipament de lleure infantil i juvenil, i la posada en funcionament de les activitats de Torre Barrina.

35 anys fent castells… vivint castells

És una gran experiència treballar a la colla castellera. Per diferents motius no em puc afegir a la pinya, però hi ha molt a fer.
Entre els actes previstos per a celebrar l’aniversari hi ha una exposició. Temàtica, amb diferents vessants i amb la sana intenció d’encisar a més torrencs perquè s'acostin i visquin els castells.
A banda de l’acció, els castells permeten una bona reflexió. A més pinya més castells. Sovint, els neòfits, podem creure que el mèrit i l’esforç es concreta amb els homes i dones que per sobre de la pinya formen aquesta torre humana.
Primer error, en un castell tothom és necessari. Hi ha gent a peu de terra que fa de fonament de la construcció, envoltats de gent recolzant: la pinya.
Cada castell requereix una pinya mínima. Massa vegades no es pot intentar un pis més per anar curts de gent a peu de terra.
Que porta a homes i dones a assajar divendres rera divendres? A trobar-se, a suar, a esgotar-se, a ser pacients, a obeir al cap de colla, a patir per conservar la fermesa i la verticalitat per aixecar un castell fort i esplèndid?
El somni realitzat.
Deixeu-me comentar que cal afegir que quasi bé sempre, els castellers, des de la pinya a l’enxaneta, sols veuen el castell en les fotografies i en la web de la colla, o amb una mica de sort als reportatges televisius.
Creieu que hi ha alguna cosa comparable en esforç i dedicació i tan lluny de la recompensa personal? És cert que els dansaires es troben en una situació semblant, no poden veure l’efecte col·lectiu quan estan participant. Però tot i el mèrit, deixeu-me reivindicar l’enorme esforç mirant a terra o als companys de pis, que lluny de guaitar es concentra en augmentar la coordinació i esperonar l’esforç.
Aquesta petita reflexió, com a comentari, sense intenció, em va provocar una manera de viure cada diada. Permeteu-me afegir que a més tinc vertigen aliè, és a dir que quan algú està vorejant un esglaó pateixo més que si soc jo mateix qui s’apropa al buit.
Quan se'm va comentar de col·laborar, de seguida ho vaig veure clar, calia filmar el màxim d’actuacions. Que cada casteller pogués gaudir de la diada de nou. No serà el mateix, de segur. No es pot comparar. Però de segur que serà en familia, tot junts. I aquest cop sense esperar que el pare, la mare, els infants acabin el castell per a comentar i per fruir. Tots junts.

Com us deia, enguany es celebra el trenta cinc aniversari. Apropem-nos tots i sentim els castells. Tots just un parell de metres ens separant de fer pinya. Una expressió que va més enllà del fet casteller.

Una pinya que treballa sense veure l’èxit immediat, que treballa per que el castell es carregui i es descarregui i, així, amb l’èxit de tots es veuen reconfortats. Jo i era, no més.

Quan Torredembarra faci pinya, sols caldrà un cap de colla decidit, preparat i dialogant.

I a fer castells!! Com els Nois de la Torre.

Excusa per lligar-ho tot al mateix feix i a seguir llaurant.

En el plenari de dijous no va anar tot prou bé.
La primera sortida de la sala, de socialistes i esquerra i… segons després de la regidora no adscrita, no va estar prou explicada, tot i els intents d’esquerra de fer-ho i per aclarir la segona de l’equip de govern a excepció de l’alcalde.
La modificació puntual sobre el tema d’ascensors, per a no estendre l’explicació, persegueix regularitzar una sèrie d’edificacions que en quedaven excloses tal com està ara. De fet, cal aclarir que tot i la nostre simpatia, hi ha un edifici que ha tirat pel dret sense esperar estar reconegut per la nova normativa. Per tan, calia gestionar abans la modificació puntual per a no perjudicar exemples reconeguts. No es pot pretendre aprovar-ho sense el vist i plau dels serveis territorials de Tarragona. Senzillament no es pot fer.
Uns perquè els hi va la rebel·lia i si es pot no fer cas de ningú de fora la vila, millor que millor, els altres per pigmentació política, doncs majoria. Si la generalitat tingués gestió majoritària convergent no crec que aquesta tintada “calabuig” s’hagués produït.
Així uns surten per a no participar en una votació sobre una cosa no contemplada per la llei. Els altres, esperem alguna explicació.
En un altre moment del plenari no es vota una moció per desencallar el pàrquing filadors per haver fet tard, tot i oferir parlar-ne l’endemà. La moció no dona terminis, sols contempla que contractant ara podem aprendre a gestionar, recordem que hi ha la promesa de un temps gratuït, i en sis mesos podem tenir l’empresa constituïda i en marxa.
L’equip de govern, tot i coincidir, no va recolzar la moció perquè ja està en marxa un concurs per a gestionar externament durant sis mesos, tot i que no està convocada la mesa d’adjudicació.
Total, ganes de poder dir que no hi ha col·laboració i, alhora, no acceptar rés de rés, no sigui què…
La gran quantitat de cops que es demana disculpes per no haver fet o per no recordar què… o per tenir massa feina contrasta amb l’arrogància de culpabilitzar funcionaris, sense noms i cognoms però amb prou dades per saber de qui es parla.
Quan el president del plenari recrimina tons o maneres, ho fa amb tons i maneres. S’aplica el reglament a gruix, ja que sembla que ningú el té davant o el recorda prou bé.
Les intervencions son angunioses, ja sigui amb pressa per l’hora o per la presumible interrupció indiscriminada del president.
S’escolta el plenari el Sr. Alcalde? Tot fa pensar que no. El resum esbiaixat que fa cada divendres a la ràdio és tendenciós i amnèsic.
Recuperin el manifest que varen redactar per a implementar d’ideologia el canvi de govern. No hi haurà moció? De segur que no. Hi ha crisi? De segur que si.
L’únic que compatibilitza ambdós conceptes sense fer-los fruir en la lògica moció i canvi de govern és la idea que Torredembarra és diferent com sempre ho ha estat.
Un cant a la homogeneïtat i a la recuperació dels valors de la participació democràtica. Participació no son enquestes d’estar per casa, és tenir en compte tot abans de decidir i posar els mitjans per a poder escoltar quan més millor.
Comencem pel plenari, formalitzem les comissions necessàries per a poder portar propostes al plenari i d’ací endavant els vilatans potser començaran a creure’s que val la pena opinar. De moment sols cal conèixer a un o a l’altre. Lluny estem de la participació com a motor democràtic. La feina feta fins ara sols esdevé un petit corrector que sovint és oblidat.
La marxa comença amb una passa, i el dijous va ser una moció. Caldrà tornar a caminar sens defallir.

El temps ho mata tot… o quasi bé tot

Encara està en el record de tots la moció per agrupar els serveis de salut a Torredembarra. De fet, està al cap de tothom que quasi bé no s’entenien els arguments en contra. S’entenien més les suposicions sobre a qui beneficiava i els auguris de l’alcalde sobre les “fures de l’infern”.

Hi ha certes afirmacions que ja es poden fer, la primera es que a Salut no se li va oferir rés més que Muntanyans. Potser en aquell moment sols podíem parlar d’aquest indret o de la Malla XIII. Però l’únic cert és que sols es va oferir Muntanyans.

La segona és que l’administració no engega cap procés fins que l’aparador jurídic està tancat i comprovat. Per tan, el rellotge no s’atura per parlar del trio CAR+CAP+NOVA ESCOLA MIRADES.

És molt més cert que fa prop de dos mesos que l’Ajuntament ni mou fitxa ni pregunta, ni respon.

Per tan, si la tàctica és fer passa temps, per allò que qui dies passa, anys empeny, mala praxis i mal anàlisi. Quan alguns regidors deixin de sospitar sobre altres motivacions per l’obvietat de que s’han fet promeses a l’aire sobre l’escola per abastar el CAR a Muntanyans, hi haurà enrenou.

De nou enrenou, si es permet l’auguri.

L’administració no parla de futures ampliacions que justifiquin encabir en 9.000 metres el que necessita quatre mil. Si més endavant hi cap una residència d’avis o alguna instal·lació vetllada per Santa Tecla, patrona o no, l’obvietat abastarà mides monumentals i l’enrenou ens deixarà, de nou, marcats.

Espero que no ens hagin venut per esperar millors temps per a la construcció de pisos o per comandes de “llonguets”, per posar exemples de feines petites a l’atzar.