dimarts, 19 de març del 2013

Una Proposta pels pressupostos de l’any 2013




Cal esmentar en primer lloc que ens cal un debat polític per a definir les característiques del pressupost. Ara per ara, no hi és.

Cal definir la direcció de la gestió política amb claredat. Els àmbits d'aplicació i les proporcions d'inversió i despesa en cada projecte configuraran el tarannà polític de l'equip de govern. El grau de consens i de capacitat d'incorporar idees i projectes, ho faran de la totalitat del plenari en cada moment.

Sovint s'ha presentat al plenari propostes quantitatives. És a dir, partides I assignacions. Ara més que mai, ens cal parlar de la filosofia que ha de inspirar la correcta aplicació de la gestió comptable del pressupost.

Ens equivoquem si sols veiem la quadratura del pressupost com l’obstacle a superar. Això ens porta, sense remei, a gestionar el recaptat i a deixar, de nou, el creixement i la Torredembarra que volem, per a més endavant.

Caldrà doncs parlar de la organització de la vila. Com volem optimitzar-la per a poder revertir, redistribuir i reinvertir els recursos existents. L’anàlisi, de fet, s’ha començat un número important de vegades en aquest  mateix plenari. Sembla que la forma de pensar esdevé un idioma diferent.

Som una vila extensa i esponjada. Un creixement de l’habitatge per tot el territori previs del terme municipal. Unes previsions d’antuvi que, dia a dia, amb el que sabem ara, han marcat un model poc sostenible i que ens omple de problemes.

La nostre balança comercial interna s’equilibra per la important presència de visitants. Ja siguin estacionals o de segona residència. L’augment de població en diferents períodes ha esdevingut l’injecció econòmica que ens permetia seguir amb el previst. Aquests arguments han perdut un pes molt important amb la crisi.

Hem estat invertint els guanys d’aquests sectors, de la construcció i del turisme, de les activitats econòmiques més importants, el millor que hem estat capaços. Ens ha faltat veure més clar que quan fallés una afectaria l’altre. I en definitiva a tota la resta.

Ens manca doncs assumir el paper de principal motor econòmic de Torredembarra. No per balanços ni per excedents empresarials. Per la capacitat d’actuació que tenim i que hem d’exercir sobre el teixit socioeconòmic.

No es pot ajornar aquest paper tant important per diferents motius. Perquè figuri als diferents programes, per la delegació de responsabilitats que arriba en cada elecció democràtica i perquè ho hem acceptat.

Hi ha un encàrrec molt clar. Cal parlar i debatre fins que el més adequat i possible sigui el que es fa per complir amb l’encàrrec de la ciutadania.

L’obligació dels veïns i veïnes electes passa per gestionar i administrar bé. Per descomptat. Però també passa, i ara és d’una evidència incontestable, per treballar per l’equilibri i pel desenvolupament del poble.

Correm el risc d’estar lamentant-nos de conjuntures heretades, d’evolucions del mercat i fins i tot del volum del capítol primer.

Un lament que lluny d’aportar solucions, ens entorpeix i sols serveix per a desencisar un dels patrimonis d’aquest Ajuntament: La gent que hi treballa.

Si sols fem un anàlisi numèric i comparatiu amb altres Ajuntaments, podem caure amb les diferències de càrrega. Amb “Que podríem fer amb tants i quants diners alliberats de la partida de sous” o “és que si ho haguéssim fet abans!”.

Una reorganització dels actius de personal permetrà guanyar rendibilitat. Empreses municipals mixtes poden alleugerir part d'aquesta, diguem-li de nou, càrrega del capítol u al permetre una estructuració de major recuperació d'ingressos, de menor pressió fiscal final i de més eficàcia i penetració en cada sector a tractar.

Consorcis amb ajuntaments veïns per a fer front a problemàtiques similars i, fins i tot, idèntiques obren un nou ventall de possibilitats. Tot fa pensar que la municipalitat haurà d’esdevenir el nucli de les administracions futures, o si es prefereix, post-crisis.

Si l'anàlisi més coincident és que depenem en excés del sector de la construcció i que no generem llocs de treball per als torrencs i pels habitants del Baix Gaià, ens cal, doncs, una política decidida per donà suport a nous emprenedors i a empreses o projectes que es signifiquin especialment per una capacitat clara de contractació.

També és una temptació el fet de rebaixar la quantitat d’esforços econòmics que reverteixen directament a la població en aspectes com els serveis culturals, de patrimoni, de participació, de difusió, de polítiques d’igualtat, d’atenció als més febles o per minvar els estralls de les diferents mancances o dependències, per citar alguns exemples.

No hi ha lloc ni temps per a entrebancar-nos amb aquestes converses.

Cal construir un nou model organitzatiu dels recursos de l’Ajuntament.

Un model que ens permeti optimitzar i recuperar l’eficiència del treball. Hem de projectar les empreses municipals, o si la normativa acaba prohibint-les, departaments optimitzats que donin servei i solució a mancances estructurals i endèmiques del municipi. Mateix personal distribuït per més fronts d’acció, segurament ens donaria unes ràtios més enraonades.

Aigua, residus, esports, cultura son àrees que poden escenificar una primera reorganització en forma d'empreses. D’una mida justa per guanyar eficiència, rés d’estructures opaques que buiden de contingut l’administració.

Hem de fer un pla de formació intel·ligent per a permetre millorar com a treballadors als funcionaris motivats. Cal que puguin aprendre i formar-se més. Cal que portin cap a Torredembarra les experiències d’altres administracions i de la resta de la societat. Cal que se sentin respectats per generar millor servei i comptar, així amb la sensació entre agraïment i satisfacció que ens arribarà a fer sentir orgullosos del, ara sí, nostre ajuntament.

Iniciatives com oficines de formació continuada “A mida” o per afavorir i incentivar les idees per a creació de teixit econòmic, poden ser rètols a sobre de tristos locals o la llavor del nou model torrenc. Depèn de la convicció en el moment de dissenyar-ho i de la sensibilitat de cuidar-ho fins que eclosioni.

Sensibilitat i debat. Ens permetran convertir els pressupostos en quelcom més que una forma de gastar el recaptat. Ens cal una gestió de futur i pel futur.

Això, amics i amigues és un pressupost. Les sumes i les restes les han de fer els que estan preparats per fer-ho. No tenim una empresa entre mans, tenim el més nostre que podem tenir col·lectivament, un ajuntament.

dilluns, 18 de març del 2013

La síndrome de Sitges



http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetSharedNews.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/03/2013&idioma=1&doc_id=1e86b45f-13f7-4965-9a6d-46e29391cac5&index=no

BALANÇ D’UNA TRAJECTÒRIA
La síndrome de Sitges
Raimon Obiols explica a les seves memòries polítiques que els ‘capitans’ van triomfar el 1994 amb «bregues i entremaliadures»
L’eurodiputat advoca per un partit «sense dogmatismes i no autoritari»
JOSÉ RICO
BARCELONA


A la pel·lícula El pont del riu Kwai , el coronel Nicholson, al capdavant d’un grup de soldats britànics presoners dels japonesos, intenta aixecar la moral i la disciplina dels seus construint un pont ferroviari en plena selva. Per al coronel, el pont es converteix en l’objectiu obsessiu i essencial, al marge del destí i la finalitat dels trens que el travessaran. Aquesta és la metàfora que escull l’eurodiputat i exlíder del PSC Raimon Obiols en les memòries polítiques que acaba de publicar quan recorda el congrés socialista de Sitges, el 1994, aquell en què l’ala catalanista va perdre el control del partit després d’un motí dels capitans metropolitans.
Una comparació que l’autor utilitza per acusar aquella fornada de dirigents que van aconseguir deposar-lo dos anys més tard d’anteposar la jerarquia, la fidelitat a la direcció i la preeminència de l’aparell als valors i el debat obert, i que s’enverina quan sosté que aquella concepció que va triomfar a Sitges, mitjançant «bregues i entremaliadures», la reprodueixen els actuals dirigents, hereus polítics dels qui van encapçalar aquell moviment.
«El pont –l’aparell– és l’obsessió i la coartada de la seva libido dominandi . Aquest és l’error de qui, conscientment o no, redueix un partit a una organització jerarquitzada, autoritària i tancada, que limita gradualment els elements de lliure discussió i el pluralisme intern», assevera Obiols a El mínim que es pot dir (RBA), un testimoni de la història del socialisme català. Per això, l’home que va comandar el PSC del 1983 al 1996 i després va patentar l’ obiolisme com a ànima durant anys del sector catalanista del PSC, diagnostica a aquells capitans (dirigents forjats en les federacions territorials i en els ajuntaments, liderats per Josep Maria Sala i José Montilla) el que en diu «la síndrome del pont del riu Kwai».
Aparell professionalitzat
«D’un partit esponja es va anar passant a un pes creixent d’un aparell professionalitzat i pragmàtic, premiant els elements més fidels i acrítics i penalitzant els més independents; un partit potser més eficaç en el curt termini, però més erm i estèril amb vista a la seva evolució futura», explica Obiols.
Davant la creixent indignació amb els polítics, l’eurodiputat socialista demana un canvi profund i estructural dels partits, «tan radical com sigui possible», perquè la seva continuïtat aboca a una crisi greu de la democràcia, ja que són «models organitzatius del segle XIX, amb problemes del segle XX, que afronten problemes i reptes del segle XXI» .
Una «flagrant contradicció» que no es resoldrà, aclareix, substituint els partits actuals, sinó implicant la ciutadania en la seva manera de funcionar, de comunicar i de finançar-se, en la seva presa de decisions i en l’elecció dels seus candidats. «Un sistema de partits sense una àmplia implicació real de moltes persones significa indefectiblement el domini públic i mediàtic dels diners i de les correlacions de poder existent», alerta Obiols, que advoca per un socialisme «sense adjectius, substancialment democràtic, sense dogmes ni patriotismes organitzatius» , basat en decisions col·lectives i en un pluralisme «ordenat».
Bona part del relat analitza l’evolució del socialisme a Catalunya, i destaca l’èxit que, per l’autor, va significar el 1978 la unitat en un sol partit de la federació catalana del PSOE, el PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament. En una reflexió que també lliga amb el debat actual sobre el nou protocol de relacions amb el PSOE, Obiols sub-ratlla que la integració d’aquests tres corrents va permetre evitar «una confrontació que hauria pogut donar lloc a una deriva lerrouxista». Reconeix que la negociació amb el PSOE «no va ser un camí de roses», però adverteix que la ruptura hauria significat que «els sectors populars del país quedessin separats per la confrontació catalanisme-espanyolisme, pels sentiments d’identitat i per l’ús de la llengua». L’eurodiputat llança una crida a prevenir aquesta divisió, també ara que, per l’actitud de l’Estat amb Catalunya, «molts ponts s’han trencat i els camins semblen tancats». La seva recepta és clara: el dret a decidir.

dijous, 7 de març del 2013

Raimon Obiols: "No és un problema català, aquí hi ha un problema espanyol"


ENTREVISTA

Raimon Obiols: "No és un problema català, aquí hi ha un problema espanyol"

L'eurodiputat Raimon Obiols presenta avui a Barcelona El mínim que es pot dir (RBA), unes memòries polítiques de la seva experiència. L'eurodiputat Raimon Obiols ACN
Raimon Obiols és un dels grans noms del socialisme català dels últims 30 anys. Aquesta tarda presenta a Barcelona El mínim que es pot dir (RBA), unes memòries polítiques que ha procurat que siguin "entretingudes" de llegir. Des del despatx al Parlament Europeu, a Brussel·les, confessa que s'ho ha passat bé repassant la seva llarga trajectòria política. A les eleccions comunitàries de l'any que ve ja no repetirà com a candidat del PSC.
Vivim un moment de crisis interconnectades. Quina diagnosi fa de la situació actual?
Més que una crisi és una transició cap a una nova època. La paraulacrisi pot confondre'ns perquè podem imaginar que el futur serà igual que el passat, i això em sembla una percepció inexacta. La recessió potser remuntarà en un o dos anys, però sempre sobre la base d'una precarietat del creixement i d'una dificultat per combatre l'atur massiu de les noves generacions, que continuarà, malauradament.
I pel que fa a Catalunya?
Hi ha dos aspectes que ens afecten profundament. Un es dóna internacionalment i és la ruptura de l'equilibri entre capitalisme i democràcia. Durant dècades, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, es va construir un pacte social i en certa mesura polític a través del qual la potència de l'economia capitalista i la política democràtica s'equilibraven mútuament. I això garantia a Europa un model social molt digne en general. Això s'ha trencat brutalment. Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, ara estem en una situació crítica, tot i que jo no hi dono únicament una connotació negativa, perquè de les crisis en poden sortir les solucions.
¿Creu que aquests dos aspectes van lligats?
Totalment. Sense la crisi, aquestes relacions no es plantejarien amb el caràcter dramàtic amb què ho fan avui. Potser et podries imaginar, en un context de bonança econòmica, una situació de malestar nacional difús, de replantejament, d'avenç en les llibertats de Catalunya. Però aquesta sensació d'haver arribat a un punt en què cal un canvi radical es plantejaria d'una altra manera.
¿Aquestes dues crisis els afecten de manera especial, als socialistes?
La socialdemocràcia va fer un gran paper en el marc dels estats quan era possible un ampli marge de maniobra en les majories governamentals en un país o en un altre. Però la globalització tot això ho ha anat limitant progressivament.
Què li sembla el paper del PSC en un moment de molta tensió entre el socialisme català i l'espanyol?
El socialisme català ha tingut una orientació favorable a la unitat civil i a la construcció nacional de Catalunya. I això ara està sotmès a tensió. Les discussions entre el socialisme català i espanyol, que tenen el rerefons de la crisi general, són també discussions en relació al tipus d'evolució que cal perseguir per resoldre el problema espanyol. Perquè no hi ha un problema català, hi ha un problema espanyol. La societat espanyola ha canviat molt en les últimes dècades, però, en canvi, en la percepció que Espanya és una realitat plurinacional no només no s'ha avançat, sinó que s'ha alliberat una mica de la inèrcia que significava el record del franquisme.
Espanya s'ha desacomplexat?
Exacte. Determinades afirmacions nacionalistes espanyoles havien quedat molt atenuades perquè s'assimilaven al llenguatge de la dictadura, i aquesta inèrcia ha anat desapareixent. Hi ha un procés de consciència nacional creixent a Catalunya i, alhora, una falta de reconeixement fora d'aquesta realitat, en un Estat mal girbat, que no ha assumit el que era. Això explica, en part, els nostres desencontres.
El gran punt de desacord és el dret a decidir.
Aquesta és la discussió.
¿Una de les dues parts haurà de renunciar a la seva posició?
És difícil, però alguna sortida tindrà tot això. Repeteixo, som, potser d'una manera quintaessenciada, el reflex d'una situació general.
¿És imaginable la ruptura entre el PSC i el PSOE?
La dreta ens ho ha dit molt durant més de 30 anys: heu de triar entre el papa i la mama, i per sort no hem caigut en aquest parany, perquè hauria estat una situació molt dolenta per a Catalunya. Hem d'anar veient en un futur com evolucionen les coses.
Què li va semblar que el seu partit votés diferent del PSOE al Congrés sobre aquesta qüestió?
Reflecteix la posició que es va defensar al Parlament. És una mostra de coherència. Em felicito d'aquest vot, era necessari. Quan hi ha en una societat, com la catalana, un percentatge molt superior a la majoria absoluta que vol ser consultat, s'ha de respondre a aquesta voluntat. Una altra cosa és preveure una situació, que no és fàcil, de cara a exercir aquest dret a decidir i sobretot de cara a la situació nova que es crea en funció del resultat, sigui el que sigui. El mínim que es pot dir és que no és fàcil construir un estat nació clàssic a l'Europa Occidental en l'actualitat.
Però és viable?
Al final tot és possible, per bé i per mal. És més interessant la conveniència pels ciutadans. A la UE aquest horitzó és complex, perquè trobar aliats en aquest terreny no és fàcil.
Segueix creient en el federalisme?
Crec fonamentalment en l'horitzó federal europeu i en els seus efectes sobre els estats nació que en són membres. La resposta adequada a la transició que viurem passa per la construcció de l'Europa social i política que només pot tenir una matriu de caràcter federal.
¿Ja compartiran aquests plantejament algunes veus jacobines del socialisme espanyol, com José Bono i Alfonso Guerra?
Són reaccions minoritàries, no crec que sigui l'estat d'esperit general del socialisme espanyol, però també és veritat que no tenen una resposta alternativa que ens satisfaci.
Com veu la salut del seu partit?
Al primer acte polític a què vaig anar, quan tenia 17 anys, ja es parlava reiteradament de la crisi de l'esquerra. Però el socialisme, com va dir Willy Brandt, té la capacitat de fer nous començaments. Sóc optimista en relació al futur de les nostres idees.

http://www.ara.cat/premium/politica/Raimon-Obiols-No-Problema-espanyol_0_878312231.html

divendres, 1 de març del 2013

No te cap sentit ni coherència...




Més enllà del debat sobre el humor en clau reivindicativa, o l'escarni com a fabulació esperpèntica, fins i tot, de si "Polònia" mediatitza actitus politíques o influeix excessivament.. sigui quin sigui el posicionament de cadascú o la importància que tingui el tenir opinió formada en cada cas...
Hi ha d'haver un sentit de la proporció i del que és just, independentment del que digui el codi en cada moment.
Acabem de poder opinar de com el Tribunal Constitucional no ha referendat la prohibició lleidatana del mocador islàmic en les seves dependencies.
Senzillament si hi ha un debat cal reflectir-lo a la Constitució. Demana al text inamovible que opini sobre temes actuals no te sentit.
Hem pogut veure militars opinant sobre el convenient d'ocupar per davant d'una "sobrevalorada" democràcia. Hem vist centenars d'interpretacions amb moltes sospites sobre la seva intencionalitat sobre els diferents moviments del nostre país. Cadenes propietat de l'Església ¿? Afirmaven que a
Catalunya ja no es respon en castellà quan el nou vingut o visitant desconeix el idioma, o que es impossible estudiar si ets castellà, o assegurant que volem un estat propi per "robar" SIC. M'aturo, la llista és extremadament llarga.
No fa pas gaire en una conversa relaxada vaig comentar que Isabel Pantoja no havia d'entrar a la presó per ser Isabel Pantoja, ni no entrar-hi per ser-ho. La Justícia no és exemplar, no ho és. És una llista de pecats i penitencies sense prou enteniment, al meu parer. L'alarma social només justifica politiques però no ens porta a racionalitzar lleis i reglaments, codis i constitucions.
Una imatge paròdica, que vol commoure i alertar sobre una conversa... i que a voltes s'han demanat disculpes per que s'ha dimensionat i pot sentir-se ofès el que no tenia adreçat el missatge no pot ser comparat a bosses de 500 euros  travessant la frontera andorrana, factures falses a la sanitat o els
milions d'euros suissos d'un tresorer.

Coherència... Ofensa =  disculpes... robatori i abús de confiança = presó, no n'hi d'altre.



http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=1364089
Noticias agencias


Concejal Torredembarra imputado ultraje nación denuncia persecución política

(Cataluña) REGIONES-AUTONOMIAS | > AREA: Política
28-02-2013 / 20:50 h EFE

Lluís Suñé, concejal de Alternativa Baix Gaià en Torredembarra, imputado por
un presunto delito de ultraje a la nación, ha denunciado hoy la "persecución
política" de su caso la víspera de su declaración ante el juzgado número 7
de El Vendrell.
Suñé declarará mañana como imputado por un presunto delito de ultraje a la
nación ante la titular del juzgado número 7 de El Vendrell, y también
comparecerán el fiscal del Estado y el abogado de la Junta de Extremadura,
que se persona como acusación particular.
Los hechos se remontan al 2008, cuando Suñé, en su bloc personal, publicó
una nota sobre las balanzas fiscales acompañada de una imagen de dos niñas
harapientas y el titular "apadrina a un niño extremeño".
La difusión de esta entrada del bloc en medios nacionales provocó que en
octubre del 2008 la Junta de Extremadura le presentara una querella por
"ultrajar al pueblo de Extremadura".
La querella se basaba en el artículo 543 del Código Penal, que castiga "a
quien ultraje u ofenda a España o a las comunidades autónomas". El concejal
pidió disculpas poco después.
Suñé ha argumentado hoy que "en el bloc, siempre a título personal y con un
máximo de 65 visitas, escribía mis reflexiones sobre la actividad diaria y
siempre las acompañaba de ilustraciones; la acusación se centra en la
imagen, pero el fondo de verdad son las balanzas fiscales".
Arropado por un numeroso grupo de vecinos de Torredembarra que le han
mostrado su apoyo, el concejal ha asegurado: "yo ni siquiera hice esa
imagen, la saqué de Google y ya la habían publicado muchos portales".
También ha relatado: "Tuve que vivir con escolta y durante meses, mis padres
y mis abuelos recibían llamadas telefónicas las 24 horas del día con
amenazas de que iban a matarme".
El concejal ha añadido: "No tengo miedo por la decisión judicial, sino por
la reacción en clave social: nos echamos las manos a la cabeza por las
reacciones violentas si un humorista danés ironiza sobre Mahoma, pero aquí
también hay estructuras que son intocables".
Suñé ha definido su caso como "un escarnio público para intentar frenar el
proceso soberanista".
"Ya ni siquiera hablo de libertad de expresión porque está claro que no hay
opción a las opiniones diferentes. Hoy mismo un militar retirado ha llamado
a ocupar Cataluña, me gustaría ver una querella por ultraje a un
territorio", ha agregado.
"La acusación se basa en la imagen y mi defensa es que no tiene nada que
ver; aquí lo que se juzga es que no se quiere hablar de las balanzas
fiscales ni de la obligada solidaridad de los catalanes en una Cataluña que
recorta sanidad, cierra fábricas y tiene desahucios", ha subrayado por
último.


Noticias relacionadas


·
<http://www.abc.es/espana/20130213/abcp-permite-espana-pitadas-queden-201302
13.html
> La ley permite en España que las pitadas al Rey queden impunes

De hecho, y según confirman fuentes judiciales, en la Audiencia Nacional
ninguna denuncia o querella interpuesta con motivo de una pitada al Rey en
acontecimientos deportivos ha desembocado ...

<http://www.abc.es/local-galicia/20130218/abci-albino-vazquez-renuncia-20130
2181333.html
> Vázquez Aldrey formaliza su dimisión como edil en Santiago

Albino Vázquez Aldrey fue imputado por cohecho, revelación de información
privilegiada y tráfico de influencias.

·
<http://www.abc.es/comunidad-valencia/20130222/abcp-alfonso-grau-acusa-compr
omis-20130222.html
> Alfonso Grau acusa a Compromís de manipular datos de
Turismo ValenciaUn edil asegura que no presionó a Ripoll por el plan de
residuosElche denuncia el desfase de 700.000 euros en la Fundación del
DeporteUn edil asegura que no presionó a Ripoll por el plan de residuos

En la etapa que se han detectado estas irregularidades los responsables de
la fundación eran el entonces alcalde, el socialista Alejandro Soler, y el
ex concejal de deportes, Federico Buyolo.

·
<http://www.abc.es/comunidad-valencia/20130223/abcp-juez-imputa-edil-pspv-20
130223.html
> El juez imputa a la edil del PSPV denunciada por
prevaricaciónEl juez imputa a la edil del PSPV denunciada por prevaricación

La cédula remitida por la Administración de Justicia contempla como modelo
tres fórmulas: denunciado, imputado y procesado.

·
<http://www.abc.es/local-galicia/20130216/abci-espadas-prision-preventiva-fi
anza-201302160413.html
> La juez decreta prisión preventiva para Ángel
Espadas

No obstante, permanece imputado por tráfico de influencias y tendrá que
presentarse cada 15 días en el Juzgado de guardia de Avilés.