Quan els ajuntaments siguin oficines administratives... ja haurem fet tard

La reforma local es posposa al setembre

Montoro fa marxa enrere en la llei que reforça el paper de les diputacions, redueix regidors i limita el sou dels alcaldes

JOAN FAUS Madrid . Actualitzada el 30/07/2012

El govern espanyol fa marxa enrere i posposa al setembre la reforma de la llei de bases que buscava limitar les competències dels ajuntaments inferiors a 20.000 habitants i que els serveis que no puguin finançar passin a ser gestionats per les diputacions provincials, segons han assegurat aquest dilluns el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), Íñigo de la Serna, i el de la Federació Catalana de Municipis (FCM), Manuel Bustos.

Bustos ha dit, en declaracions als periodistes, que davant de l'oposició d'alguns representants municipals la reforma de la llei de bases s'ha retirat de l'ordre del dia de la reunió que han mantingut amb el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.

http://www.ara.cat/politica/AJUNTAMENTS-CRISI_0_746325539.html

 

Amb la situació actual, la viscuda, la intuïda i la història i els seus racons i raconets podria pensar-se que d’entrada la idea és dolenta perquè la presenta una formació d’escassa sensibilitat perifèrica.

La veritat és que uns i altres no han tingut cap pressa per desenvolupar el marc polític i de gestió que necessitava l’estat. Un Estat que a força de no federalitzar-se i deixar que les decisions es cuinessin per adob i no amb una recepta sota la llum i el taquígraf ha impulsat la seva transformació des de la decepció i no des de la construcció del debat i el disseny de futur.

No fa pas gaire que en una trobada de municipis vaig demanar que l’autoregulació sorgís des del món local i no s’esperés a que un decret estatal tallés el sa i estalvi al mateix temps que defectes i malalties.

La resposta va ser corporativa, o així m’ho va semblar. Comentaris irònics de la mena de “ja està, un altre cop es posen amb nosaltres sense saber...”, paraules no dites però força intuïdes.

La corporació dels polítics local i dels gestors, que sovint no coincideixen, passa per sentir-se un altre cosa. Les deduccions de gent preocupada i amb força experiència, de treballadors de l’administració que no depenen de cap color i són el fil conductor de la vida burocràtica tampoc reben la consideració necessària. Potser un cregui que a ell sí que li diuen la veritat o que desperta més fidelitats, o potser un altre es passi creient que tothom estar en contra pel fet de ser ell/a regidor.

És ben cert que sabem de municipis que han gestionat amb poca volada o de forma capritxosa fins i tot. També sabem de plenaris porucs o fins i tot “ganduls” que han desaprofitat ajuts i subvencions. També hi ha els que hi preval allò de “tonto l’últim”. La suma de tot i de les seves circumstancies comporta un deute global estratosfèric, i tan li fa si altres administracions també ho han fet o ho han fet molt pitjor.

A tot el territori no hi ha una empremta clara del deute i de l’endeutament. No han estat les polítiques socials les que ens han endeutat. Això ho podria entendre i fins i tot defensar-ho.

Els refugis aeris de Torredembarra no és el més urgent que tenim entre mans, és veritat. Però quan veus les partides assignades a dit i sense cap reflexió i les quantitats destinades a lloguers impensables, a gestionar tossudament un pàrquing amb criteris perduts o si recordem que els fons d’inversió local ens han deixat rés acabat i un deute complementari.

Així quan veus que els refugis esperant no sé ben be el que... t’entren ganes de que s’aprovi el “coi” de llei i els ajuntaments hagin de preparar projectes per a poder obtenir fons de les diputacions o del qui sigui. Què sense informes de seguiment no es puguin demanar més calers i que sense un projecte global ni et rebin.

Potser a força de complir, els ciutadans sapiguem qui te idees i un programa, però de veritat.

Tan li fa, estic enfadat i la llei només serà una forquilla per relligar, cap eina de futur. Lamentablement.

Catalunya ja ha madurat i diu sí a la independència

El sentiment independentista és majoritària a tots els partits catalanistes, encapçala ERC(96%), seguit d’ICV/EUiA (70,5%), CiU(52,%), i PSC(28,7%) segons l’enquesta de l’ARA

Segons l’enquesta del diari ARA, més de la meitat dels catalans votarien sí en un referèndum sobre la independència, coincidint amb la darrera enquesta del CEO, i tot sense una campanya efectiva per explicar les avantatges de Catalunya amb un estat propi. Destaca que quasi tres de cada quatre votants d’ICV/EUiA es decanten per un sí i un terç dels votants socialistes també són favorables a la independència. Si a ERC els que votarien no són residuals, cal destacar que a ICV/EUIA ho comencen a ser (15,3%) i a CiU(24,3% ), i al PSC(31,9%) van pel mateix camí. Són dades espectaculars a favor de l’Estat propi i que encara poden ser molt més contundents a partir del dia que el Govern de Catalunya decideixi fer una veritable campanya informativa explicant les avantatges de la independència.

Nadal comparteix el criteri d’ERC sobre la no compareixença de Mas

 

http://www.directe.cat/noticia/219906/nadal-comparteix-el-criteri-derc-sobre-la-no-compareixenca-de-mas

Nadal desautoritza Laia Bonet (PSC) que ahir va criticar durament ERC per votar en contra la compareixença del president Mas al Parlament pel cas Palau

En declaracions a Catalunya Ràdio, el portaveu del grup Parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, ha assegurat estar d’acord amb la tesi d’ERC, que considera que el suposat finançament irregular de CDC afecta a un partit polític i, en cap cas, la Presidència de la Generalitat com a institució. Amb aquesta declaració Nadal desautoritza el sentit de vot del PSC i les declaracions de la seva portaveu adjunta, Laia Bonet, que ahir després de la junta de portaveus es va mostrar molt contundent amb ERC assegurant que la formació havia passat de les “mans netes” a les “mans a la butxaca”. ERC ha assegurat que no vol que el país i les seves institucions s'afebleixin políticament, i ha demanat la compareixença immediata d’Oriol Pujol i de Felip Puig.

“Polònia” ha omplert el discurs dels decebuts de frases enginyoses i anàlisi divertit tot i arribar als extrems com acostuma a fer el conreu de l’humor.

En cap cas ha provocat la decepció, tan sols li ha aportat coreografia. Podríem dir que sinó estàs a prova de “polonies” i “Spitting images” potser estàs fallant en alguna cosa.

L’ex ministre Morán per exemple, responsable d'afers exteriors en el primer govern socialista de Felipe González va ser una diana constant per les parodies i “chascarrillos” de la premsa “xufla” de l’època. Amb gestió i paciència va acabar essent un dels més lloats i va rebre la constatació de molts columnistes que abans hi havia dibuixat “llufes” a la seva persona.

Carlos Solchaga va assumir una reconversió industrial tan necessària com innovadora, tan terrible com planificada. Ho va explicar de totes les maneres possibles, quan l’esforç no va anar acompanyat d’altres reformes també molt necessàries, quan no vàrem aprofitar el sacrifici de menysprear el color del gat sempre que cacés ratolins, es va allunyar de la política.

El president Mas està en entredit. Ho està. Tan s’hi val si vells contrincants l’entenen més o menys. L’ofici de gestor escollit a les eleccions comporta que la teva paraula ha de ser capdal. Tot el que no es va fer en èpoques socialistes pesa i pesarà. “Filesa” va pesar, el cas “Palau” pesa i pesarà.

Mentre no s’entengui que abans cal perdre unes eleccions per manca d’anuncis que fer un mal pas no anirem be tots plegats. Quan desapareguin les estratègies cares per tornar a tenir un partit amb els temes ben discutits per sortir al carrer a explicar-los, començarem a anar be.

Podreu pensar que no sempre hi ha lleialtat institucional i algú pot criticar el que de ben segur faria en el cas d’estar en el lloc de l’altre, i d’aquí surt la decepció que s’ha instal•lat a la societat.

Cal fer el que cal de veritat. Caure fins el que sigui necessàri i refer-nos tots plegats amb unes regles de joc netes i clares. Buidem els armaris d'ossos, ossets i esgarrapades.

Deixeu de traduir el que creu o pensa la gent. Què el president surti a explicar la veritat del cas “Palau”. L’enfebliment de la democràcia passa per dubtar de tot i de tothom. Adequar les finances a la realitat requereix molt d’esforç. I més quan aquest desfasament ha estat provocat en gran mesura per projectes allunyat de la realitat.

No és una crítica fàcil. Ja havíem dit que el tramvia a Barcelona havia d’arribar després de la plena escolarització de tots els seus infants i de solventar les bosses de pobresa. Que l’AVE, allò que ni els americans tenen, havia d’arribar després d’un pla estratègic rigorós que solventès les desigualtats autonòmiques i es deixés d’escanyar irreflexivament a una de les que tenia més capacitat de producció.

El corredor del Mediterrani esperava mentre els aeroports creixien sense demanda que els justifiqués.

En qualsevol empresa hi hauria dimissions i acomiadaments de la cúpula directiva i la marca recuperaria nom i prestigi i seguiria oferint productes de més qualitat per no perdre ni quota ni rendibilitat.

Les mans netes han de seguir a la vista. I els més experimentats a casa, cal gestió nova i ben clara. L'endeutament només pot suportar polítiques socials quan hi ha esdeveniments que ho justifiquin. Cal eficiència i voluntat de servir, no juguem a directors generals amb els diners dels altres.

La recuperació econòmica no ho és tot sinó aprenem més del que està passant.

Semblarà una bogeria, amb el que està caient, fer l’afirmació que encapçala aquest escrit. Sí, i en gran mesura tindríeu raó en el que em digueu, de males maneres fins i tot, que rés justifica el passar-ho malament i que la gent està patint. Sí, és veritat.

Però amb la salvetat dels poders il·limitats i dels egocentrismes més excitats, els desitjos personals no alteren el curs de la història sinó entren en contacte amb altres que coincideixin i es posin en moviment.

Hi ha una salvetat però, si qui ho desitja te a les mans l’aprovació de mesures, lleis i decrets i, aquest no és el cas.

Em refereixo a afirmar que la manca de recuperació econòmica és l’explicació de la no recuperació de la intenció de vot cap als socialistes. Em refereixo a callar davant del projecte de mesura per eliminar el sobreendeutament que s’està preparant.

Per manca de voluntat o de valor, unes mesures preventives i de gran responsabilitat no es van posar en pràctica. Es va deixar que una situació econòmica abastés el punt màxim d’stres i s’ajuda al sistema bancari,. Tot i acceptant que la situació s’ha trencat per ambdues bandes, bancs i clients. No es just que no s’hagués actuat ni alertat i ara s’apliquin ajustaments depressius per a la societat.

No n’hi ha prou en estar expectants amb a qui erosiona més la crisi. Cal reflexió i dibuixar el marc socio-politic amb mesures i lleis per que no pugui tornar a passar.

El sobreendeutament passa per utilitzar el valor d’una propietat per abastar un crèdit de més del 130% del valor del immoble. Però també passa per límits exagerats en les targetes de crèdit. I parlo del crèdit no del dèbit, parlo de les targes d’aplaçament de imports amb límits que superen els nou sous.

No s’hi val a dir que tot som grans o que això a mi no em passa. Una campanya rera un altre parlant de que ha arribat la era de comprar l’habitatge. Barrejar el dret a l’habitatge amb el de la propietat, és delictiu sinó es vetlla i es tutora la situació.

Hi ha un bilió de les antigues pessetes captiu en el diner de plàstic. Un diner que no crea rés, que fins i tot circula cada cop més escanyat en algunes línies de comerç o per bestreta per complementar amb traïdora el sou de cada mes.

I el que pensi que cadascú ja s’ho farà perquè tingui una tarja i tot centralitzat amb una caixa, que miri si en aquesta mateixa caixa es van abusar de la confiança que se’ls hi te per contractar preferents. També és cert que alguns bons professionals ho van explicar detall a detall. És veritat, com també ho és que no sempre es compren aquest tipus de producte i que les caixes eren alguna cosa més. Eren part de la societat, amb obra social més o menys ran. Ara ja no seran rés, seran un batibull de sigles i de copropietats. Per tan no havien d’haver plantejar aquest tipus d’operació, les caixes no.

I el darrer record serà aquell o l’altre veí que va rebre un greuge molt greu per seguir confiant en les caixes quan encara ho eren.

Avançar sense mirar-se el melic… cap a on?

Des de la davallada electoral s’ha sentit en diferents ocasions, la crida a deixar l’autocrítica. Més concretament o com a slogan fàcil de seguir a “deixar de mirar-se al melic”.

Possiblement les famoses dues ànimes del PSC es puguin resumir, també, amb aquesta màxima. Els qui volen esbrinar fins al convenciment i extreure deduccions i decisions sobre la desafecció política de la societat i, els altres, que estan convençuts de tenir raó o que sembla que pensen que amb el sistema electoral que hi ha, per malament que es vagi sempre ens recuperarem. Als altres ho poden fer pitjor.

També hi ha crides contra el “personalisme”, algunes de ben a prop. De segur què o no saben o utilitzen molt conscientment la desvirtuació del terme. Un personalisme és una acció a on per preservar la opinió o benefici d’un mateix es posa en perill els objectius de la col•lectivitat.

Així no està be que alguns dels que demanen que cessin aquests personalismes no hagin dubtat de trucar les portes que hagi convingut provocant la desil•lusió de companys fins al seu retir. També cal dir que les portes que reben aquestes trucades i que ho afavoreixen són de l’altre ànima, de la que, en el fons no creu ni respecta el dubte col•lectiu, motor necessari per debatre i decidir sense dubtar però amb l’ànima plena de criteri i matisos. I en algun cas l’esgotament de la convicció els porta a ser mediocres i a buscar satisfaccions peremptòries en triar i remenar. Com un burgès esgotat de la fàbrica de fil, que a força de sentir-se pres veu esclaus per arreu. (Rius)

Un nou moviment, be de fet nou.. nou… no pas gaire. Sempre som els mateixos. Com deia l’”Avancem” persegueix aquell esperit de les primers eleccions a on l’esquerra anava de la mà. Superava amb seny que una formació o un altre, guanyessin allà o aquí i, de vegades, no se sabia gaire el perquè.

Quan m’han preguntat, no gaire últimament, sempre contesto que l’època que enyoro és el de les majories relatives que es convertien en absolutes quan anàvem de la mà del PSUC, o altres formacions posteriors de la germana Esquerra del socialisme català.

Potser es pot matisar molt més, però prefereixo deixar-ho aquí. La unitat de l’esquerra com a fòrum de debat. Sembla més pràctic i menys assenyalador.

I un estímul a les ànimes del PSC, quan un creu que es divaga, pot esperar una reacció documentada i per tan molt més seriosa que la inspiració sense debat.

I quan un creu que és el rei del mambo o que fen cas dels que “manin” ja n’hi ha prou, pot acabar en l’excés de la soledat, ben instal•lat al bell mig de la desafecció.

Solucions? Tornar a meditar les coses, escoltar i admetre errors o que no s’entengui això o allò. Quan una societat es gira de cop i et demanda, cal no posar-se a pensar si tota la responsabilitat és teva o de l’altre, cal pensar que quan la societat estava d’esquenes o semblava que estava per altres prioritats, ens regalava unes amplies majories. Un compromís ferm i això sempre cal pagar-ho. Si es fa molt dur, cal recuperar l’enamorament de treballar pels altres. Perquè militar en un partit és voler treballar pels altres en una tendència organitzada, si no és així és que tens l’ànima equivocada.

Cal seguir treballant amb paciència però amb la suficient generositat i constància com per anar difonen les nostres solucions amb la mesura que la societat les comprengui.

I si sembla un “melic”, mala sort. Tornem-hi!!