Des de la davallada electoral s’ha sentit en diferents ocasions, la crida a deixar l’autocrítica. Més concretament o com a slogan fàcil de seguir a “deixar de mirar-se al melic”.
Possiblement les famoses dues ànimes del PSC es puguin resumir, també, amb aquesta màxima. Els qui volen esbrinar fins al convenciment i extreure deduccions i decisions sobre la desafecció política de la societat i, els altres, que estan convençuts de tenir raó o que sembla que pensen que amb el sistema electoral que hi ha, per malament que es vagi sempre ens recuperarem. Als altres ho poden fer pitjor.
També hi ha crides contra el “personalisme”, algunes de ben a prop. De segur què o no saben o utilitzen molt conscientment la desvirtuació del terme. Un personalisme és una acció a on per preservar la opinió o benefici d’un mateix es posa en perill els objectius de la col•lectivitat.
Així no està be que alguns dels que demanen que cessin aquests personalismes no hagin dubtat de trucar les portes que hagi convingut provocant la desil•lusió de companys fins al seu retir. També cal dir que les portes que reben aquestes trucades i que ho afavoreixen són de l’altre ànima, de la que, en el fons no creu ni respecta el dubte col•lectiu, motor necessari per debatre i decidir sense dubtar però amb l’ànima plena de criteri i matisos. I en algun cas l’esgotament de la convicció els porta a ser mediocres i a buscar satisfaccions peremptòries en triar i remenar. Com un burgès esgotat de la fàbrica de fil, que a força de sentir-se pres veu esclaus per arreu. (Rius)
Un nou moviment, be de fet nou.. nou… no pas gaire. Sempre som els mateixos. Com deia l’”Avancem” persegueix aquell esperit de les primers eleccions a on l’esquerra anava de la mà. Superava amb seny que una formació o un altre, guanyessin allà o aquí i, de vegades, no se sabia gaire el perquè.
Quan m’han preguntat, no gaire últimament, sempre contesto que l’època que enyoro és el de les majories relatives que es convertien en absolutes quan anàvem de la mà del PSUC, o altres formacions posteriors de la germana Esquerra del socialisme català.
Potser es pot matisar molt més, però prefereixo deixar-ho aquí. La unitat de l’esquerra com a fòrum de debat. Sembla més pràctic i menys assenyalador.
I un estímul a les ànimes del PSC, quan un creu que es divaga, pot esperar una reacció documentada i per tan molt més seriosa que la inspiració sense debat.
I quan un creu que és el rei del mambo o que fen cas dels que “manin” ja n’hi ha prou, pot acabar en l’excés de la soledat, ben instal•lat al bell mig de la desafecció.
Solucions? Tornar a meditar les coses, escoltar i admetre errors o que no s’entengui això o allò. Quan una societat es gira de cop i et demanda, cal no posar-se a pensar si tota la responsabilitat és teva o de l’altre, cal pensar que quan la societat estava d’esquenes o semblava que estava per altres prioritats, ens regalava unes amplies majories. Un compromís ferm i això sempre cal pagar-ho. Si es fa molt dur, cal recuperar l’enamorament de treballar pels altres. Perquè militar en un partit és voler treballar pels altres en una tendència organitzada, si no és així és que tens l’ànima equivocada.
Cal seguir treballant amb paciència però amb la suficient generositat i constància com per anar difonen les nostres solucions amb la mesura que la societat les comprengui.
I si sembla un “melic”, mala sort. Tornem-hi!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada