divendres, 30 de desembre del 2011

El catorze de gener és prou lluny…



perquè el bon seny torni a manar els caps de l’àtic més solitari de Torredembarra. Què he de fer? Com quedaré? Què sabrà ningú? M’agradaria veure que faries tu?....

Aquesta darrera, agafo aquesta…
Jo faria un comunicat dient que he entès que no estava prou explicat que la carretera ha estat traspassada. Que com que no se sap, hom pensa que el màxim de velocitat és un altre.

Ho acceptaria i retiraria les multes que fossin conseqüència d’aquesta confusió. No pas les altres, no. Solament aquelles que de no haver hagut el traspàs no sancionarien rés. I els que no passessin de vuitanta i els que no haguessin rebut les notificacions en un temps adequat per justificar que la sanció és pedagògica i no recaptadora, tots nets.

Em disculparia i actuaria… tot i que no hagués manat mai una especial atenció a la carretera després de comentar en privat però a l’abast de les orelles la meva sorpresa per la expectativa de cobrament.

Un, i ho dic i ho mantinc perquè un comença a tenir un currículum a prova d’acudits i malintencionats, hagués apostat per la comunicació. Aquesta carretera ja forma part del teixit urbà!!, aquí no es pot anar a més de 50 km per hora!!, a les rotondes es cedeix el pas a tot aquell que ens ve per l’esquerra i que ja està a dins!!… no cal anar a 20 km/h el que cal és parar abans de convertir un element de seguretat en una ruleta russa!!.

Es possible que els acudits vinguessin a compte dels rètols, de la informació que es rep i de la renovada fe en la naturalesa humana… però no vindran en veure que el dia catorze s’omplen les carreteres i vials més propers de gent que reivindica que la darrera gota que omple el malmès got europeu no pot venir d’una colla de desencantats que justificant les misèries en que tothom te molt a callar.

Amb multes raonables i l’opció de pagar-les amb serveis a la comunitat… jo sortiria a escombrar amb tots aquells que encara els hi falta una gota per esclatar. Arribarà un dia en que l’administració ens demanarà fer un esforç… potser una escombrada tots plegats per posar el poble al dia… potser… qui sap el què… però el més important és que si responem es que Torredembarra ha pujat al tren i torna a estar en marxa cap al segle XXI. Sí, el segle que ens passa per sobre i al que no abracem com a un amic proper.

I és que fins al catorze es pot fer molt més que esperar arraconat i pensant que tothom circula en direcció contraria.


dissabte, 10 de desembre del 2011

El que es va coent...

Sembla que han de venir nous temps. Hi no podem dir “ja t’ho deia”. No és moment. A sobre de creure-ho molt de temps i esperar en l’aparent minoria, no es prudent escenificar rés que sembli una baralla. I és que les conteses polítiques, és a dir discussions amb vehemència i passió però amb arguments i amb el cor a flor de pell s’han intoxicat pels “I tu més” i pels arguments que no volen contrast d’opinions, solament volen ser picades d'ullet als que tenen més poder. La perplexitat més gran és que a força de rebre picades d'ullet ja ningú sap perquè té aquest ascendència sobre els demés. Potser sigui allò de cria fama i estirat a dormir.

L’Europa unida, federal, i reconeixent les singularitats territorials era impossible. Així es deia des d’on saben com va tot. "Lands", nacions sense estat, mancomunitats de regions o comunitats, unitats lingüístiques etc. no podien escollir com es relacionaven amb Europa. Era impossible determinar quin tipus d’unitat bàsica es federava amb l’unitat europea sense parlar de riscos d’enfrontaments armats o d’una nova guerra.

Els conflictes van estar de veïns en uns anys en que el monetarisme i l’especulació donaven una sensació d'anar molt be. No volíem veure massa riscos en rés, anàvem fent i esperant que durés.

Ara, l’economia farà el miracle d’avançar fins convingui per coordinar-nos, establir mecanismes correctors i vetllar per l’equilibri del vell continent. Ara que ja no serà el centre del món ni pels europeus. Potser abans mai ho havien estat, però ens ho semblava.

Fa uns anys, visitant Estats Units em vaig fixar amb l’èxit dels mapes mundi entre els turistes. Estranyat em vaig apropar a observar-ne un de més a prop. Caram!! Estats Units estava al mig de la imatge I a banda I banda la resta. Vaig tenir un atac d’humilitat, “No som gaire, ben mirat”, vaig pensar. I la reflexió em feia mirar Àsia i pensar tenen ma d’obra, espai, recursos i un mercat interior sense aprofitar… i a sobre Rússia fa aigües. Com Japó pugui fer oblidar als xinesos les confrontacions històriques… patirem. Es evident que no vaig encertar del tot. Però vaig recordar aquella dita “Cuando China despierte, el mundo temblará!” que no sé ara mateix si era un llibre, un subtítol o que sé jo.

Ara encetarem quatre anys del Partit Popular al Govern. Un sentit de conservació em diu que si solament son quatre és que alguna cosa grossa haurà passat i (no sé si és la humilitat d’abans) em costa creure que sigui que el discurs socialista a tornat a les arrels i la societat ens demanda de nou que gestionem des de l’esquerra, per fi. Potser serà un desastre majúscul, esperem que no. Potser, val a dir-ho com qui no ho vol, valdrà més vuit anys i fer els deures molt ben fets.

De moment la nova societat va prenen forma amb rigor alemany i escala de valors francesa. Espero que puguem treure’ns el tòpic de migdiada i poca productivitat i que ens escoltin quan expliquem que es pot treballar millor per viure millor, sense arriba a viure per treballar sense cap il•lusió. Encara que els que ho passen malament avui, firmarien de seguit i ho comprenc perfectament.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Ja està tot al seu lloc?



Quan l'estigmatització del concepte política va ser un clam popular, vaig creure que s’estava preparant una pira funerària. Lluny de la supèrbia, potser ha arribat a ser un veritable problema allunyar-me’n tan, vaig intentar comprendre el que estava passant. Evidentment no tots els clams eren exactament iguals. Ni l’interès, ni l’origen, ni la raó ni l’anàlisi. Però partíem d’aquell vell axioma de que no cal estar d’acord per oferir la vida per a fer possible expressar-ho.
 
Així la frustració davant de les oscil•lacions dels mercats i del fet de que s’escapolissin els responsables, sense oblidar l’ostentació dels especuladors, va generar que es demanés una cosa tan inabastable com que el món sigui diferent immediatament.
 
La utopia no és un fet caduc, ni pensar-ho, no es pot oblidar però, que és un rumb. Qualsevol gestió que oblidi per a qui treballem s’esbiaixarà. Més o menys, però no serà prou recte. Confiar amb els mercats no ha estat un fet aleatori, capritxós o sospitós. És una opció que els analistes van precisar com a mal menor. Tampoc suposaven que com en la gallina dels ous d’or es tindria tanta pressa com per a quasi matar als seus clients, als seus consumidors.
 
No m’amago de que prefereixo no moure’m de l’esquerra. Que el mercat especuli amb els marges que la llei social li deixi. Si el crèdit es contrau, el sector públic creix com a competència directe.
 
Vàrem desballestar l’Institut Nacional d’Indústria, era obsolet i un pou de pèrdues. Un magatzem de produccions mediocres i que es desfasarien en poc temps. Vagues i mobilitzacions sols varen aconseguir que es matisés una reforma necessària. Però, perquè no es va transformar de veritat el sector industrial públic?
 
Perquè enlloc de mobilitzar no s’instal•laven complexes de producció amb prou capacitat d’adaptació per a cobrir les demandes del mercat a mida que es produeixen? Esperar que les empreses es situen en indrets subvencionats i incentivats no és tan efectiu com col•locar una unitat de producció a on hi ha mancances prou clares.
 
Aquest diumenge hi hagut la necessitat de concretar que no es volen mitges tintes. Que si els mercats son de la dreta que sigui ella qui ho arregli, o millor que quan vulguin tinguin les eines a punt per a fer-ho. No crec que fos ni una cosa ni l’altre. Però la democràcia és concreta en que els vots són el que són tot i la representativitat territorial.
 
El que dic és que si cal caure davant dels elements que sigui a casa nostre, a l’esquerra. Hem estat lluitant per un tros del centre. Un indret a on hi estem patint i des d’on esquincem els vells anhels. El proper cop que ens tremoli la mà per por de la reacció dels bancs, dels mercats i dels poders fàctics… recordem la sensació que tenim avui. La de pagar els plats trencats per timidesa política.
 
Si aquests darrers tres anys enlloc de “falca” haguéssim estat fuets del frau fiscal, vanguardia de la modernització de l’administració i artífexs d’un pacte d’estat… vull creure que ara tindríem l’encàrrec de sortir de la crisi més moderns i amb els deures fets i repassats, enlloc de veure com decreixerà l’estat del benestar fins a estigmatitzar depenents i humils, i la privatització farà aparèixer diners d’on no n’hi havia… pa per uns quants avui i gana per a molts més per demà.
 
Missatge rebut.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Un vot, una expressió…




És molt senzill llençar-ho tot a la pila del greix. Analitzar què passa i de quina manera no és obligatori. Rendir-se a les temptacions de tothom és dolent o te preu és una opció personal, però dins d’una conversa educada… vull dir sense poder dir coses com “i a mi què!!”, “Tots són iguals” , “ me la bufa..” etc. No és gens senzill de defendre.

Ens pot fer, fins i tot, ràbia haver de fer esforços per salvar la zona euro i de pas Europa com la coneixem. Ens pot saber greu i indignar-nos que quan es podia, no s'hagués punxat la bombolla.. ja sigui immobiliària o tecnològica o especulativa… tan li fa, el concepte bombolla és prou fràgil i perillós per si mateix. Però lliurar-nos a la dreta com a immolació… no te cap argumentació possible.

Si creus que la dreta ha de gestionar, doncs cal votar-la. Si creus que l’esquerra no ho ha fet prou bé…cal pensar-hi una bona estona més. Fa un parell de dies que hem vist com l’anunci d’un referèndum alterava totes les llotges i amenaçava els equilibris dels components europeus. Hom pot dir que les consultes son necessàries, i te raó fins al punt de que calia i molt en el moment de la llei del sol del partit popular del 97.

I tornava ha estar imprescindible per a punxar la bogeria de la carrera immobiliària. Havíem haver pogut assumir la responsabilitat d’aturar un creixement monetarista i sospitós. Ara, preguntar a un país amb els problemes grecs si cal cenyir-se el cinturó més o plegar conceptes europeus.. és jugar als disbarats. És com el que confessa un adulteri i acaba culpabilitzant a l‘altre de la poca atenció que ha portat a buscar quelcom més que la seva relació.

José Luís Rodríguez Zapatero se’n va, no es torna a presentar, assumint la seva responsabilitat i molta més que qualsevol de les converses educades que descrivíem abans definiria amb molta facilitat. El relleu és un estoic Rajoy que encara no diu rés en concret i que sap que qui no camina no cau. Un cop passin les eleccions, tot estarà més clar. Els problemes persistiran, les retallades augmentaran i la caverna mediàtica seguirà burxant i burxant per a protegir als seus delegats. Madrid i Castella seran els bancs de proves de les retallades convertides en productes novedosos en mans privades, Catalunya un eix del mal que justificarà la contenció estatal... i a cada banda de l’espectre polític trobarem gent complaguda per tenir més raó que feina feta.

Del no fer, no es pot fer bandera. La dreta real no surt al telenotícies. No te logotips ni abanderats, no es veu. Viu darrera de murs de disseny en municipis petits, allunyats entre ells però en contacte permanent. Sofertes oficines i tallers a l’Àfrica. La deslocalització del treball va arribar enmig de les “pilotades”, ens van voler convèncer que érem un país del sector terciari. Que el nostre do portaria a comerciar aquí i a fabricar i investigar en altres llocs. Doncs serem l’urbanització d’Europa i Àsia si badem. I ja se sap que a les urbanitzacions només viuen bé, els propietaris actuals, els que cobren rendes i alguns jardiners, botiguers i l’amo del club de golf.

No vull miracles estranys, necessitem veure com tothom es preocupa d’entendre i demanar, de veure i reflexionar més, de no llençar rés més a la pila del greix perquè no ens porta a rés de bo. La pila del greix, fa molts anys servia per a base de sabó barat, ara ni això.

És un contaminant.





dimecres, 28 de setembre del 2011

Hi ha amenaces i manasses



A Torredembarra hi ha embolics. No és massa estrany que a on hi ha gent i organització, hi hagin necessitats d’ajustament, de recanvi, de renovació… de idees noves, de noves ganes i esforços.

Tampoc ho és, d’estrany vull dir, que hagi èpoques i tendencies. Posem per exemple, un any d’apertura i el següent de consolidació. Des del govern municipal a qualsevol entitat.
El que comença a ser anormal, diguem de “manasses” és canviar el que funciona i anar a posar el nas a on no et demanen per a no fer gaire bé rés i saben que el temps ho posa tot al seu lloc. I, per a mi el més important, no tenir un ordre de prioritats i emergències que coincideixi encara que sigui a trams amb el de la societat torrenca.

Potser una frustració i una crisis mundial van fer possible que no es passessin comptes a l’antic i nou govern. Potser calia posar a tothom al seu lloc, potser. Però el que sembla és que a força de fer de tot enlloc de treballar per a fer el millor en cada cas, el que semblava un mandat planer de quatre anys es torni una agònica peregrinació cap al pansiment i l’apatia.

Torredembarra tornarà a perdre el tren. Tan li fa si no et sents estimat, cal donar al poble el que li cal i deixar de veure el pitjor de cada casa. Faran falta molts petards a mida i molta "coba" de panxes contentes per a fer oblidar que els manasses també fan amenaces.
 
És, diguem-ne, llei de vida.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Potser sóc un beneit? Però estic fart d’estar fart



Avui he tornat a sentir allò de que tenim els polítics que ens mereixem. Potser ja n’estic fart? Potser em sembla una conjuntura feble… No ho sé prou bé.

Tenim els ensenyants que ens mereixem? Tenim el comerç que ens mereixem? Tenim la vida que ens hem guanyat?

La vida et dóna i et treu? Tal faràs… tal trobaràs? Si matines tot va millor? Els que han treballat honrada i incansablement en una activitat que ha esdevingut recessiva i ha desaparegut… tenen més o menys drets que els que pateixen minusvalies?

L’enorme complexitat de la societat que hem anat construint depèn de tots i en som responsables. I alhora cal dir que qui tingui l’oportunitat de treballar pel col•lectiu ho faci amb valentia i seny, amb honradesa i amb constància i que faci balanç de tots els seus actes.

Però… perquè no els ensenyants? O els metges? O els caixers de banc quan no ens diuen els que ens cal saber? O els comerciants? O els pares i mares respecte a la familia?

N’hi ha prou en dir que aquells són més “paraules gruixudes que no serveixen per a rés” que aquells? Sincerament crec que no.

Si un veí busca alguna cosa com a regidor que la trobi i ràpid. Perquè hi ha molta feina. Buscar reconeixement o realització personal no és aconsellable, cal arribar amb els deures fets, però tan se val… seria com demanar vocacions pures a qualsevol professió lliberal. Un pot voler ser notari, o farmacèutic, o metge, o botiguer… per prestigi o per guanyar diners, el que ens cal és que sigui professional com a símbol de saber del que parla i honradesa per a poder-hi confiar.

La gent que treballa sotmesa a eleccions ni ha de ser gaire diferent ni ens ho podem permetre… a voltes de sentir frustració, lògica o no, ho regalarem tot a la dreta.

Les puntades a l’estufa són relaxants, potser sí. Però hi ha risc d’incendi i una feinada recollint cendra i arreglant-ho tot de nou.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Per anar entenen... hi ha més coses, de segur.



Sovint parlem de que cal estar informat. Alguns responeu que no és senzill, o que no hi ha a on contrastar... potser teniu raó. Però articles com aquests permeten entendre, compremdre i anar aprenent. 

LA CRISI I LES PREVISIONS ECONÒMIQUES

Les profecies de la senyora Lagarde

Que la presidenta de l'FMI parli de possible recessió incrementa les possibilitats que es produeixi



A. Serra Ramoneda President de Tribuna Barcelona



El modern instrumental permet als meteoròlegs mesurar la pressió atmosfèrica, o la temperatura, de manera contínua i amb extrema precisió. Al final de la jornada disposen d'un gràfic amb una corba que mostra l'evolució de la variable al llarg de les 24 hores. Aquesta informació els és extremadament útil per a les seves anàlisis i previsions. Els economistes no són tan afortunats. El PIB és la variable amb què treballen amb més freqüència per diagnosticar l'evolució de l'economia d'un país i les seves possibilitats futures. Però el mesurament del PIB és discontinu, ja que és l'estimació de la riquesa creada per una economia durant un període de temps, i a més és de summa imprecisió. Fins i tot als Estats Units, possiblement el país amb l'aparell estadístic millor del món, el mesurament trimestral del seu PIB és objecte de contínues revisions a mesura que l'augment de les dades disponibles permet afinar la precisió, que de totes maneres no arriba mai a cotes elevades. Entre la primera estimació i la definitiva hi ha a vegades diferències importants. Com al seu dia molt gràficament va afirmar Flores de Lemus, els economistes utilitzen per als seus mesuraments una balança romana, aparell per pesar llenya i amb un marge d'error que és considerable, mentre que els farmacèutics disposen d'unes balances que arriben a afinar fins a molts decimals. Llegeixin l'etiqueta que figura en una ampolla d'aigua mineral i comprovaran l'anterior afirmació.

Malgrat això, els economistes utilitzen les dades del PIB com si tinguessin la mateixa qualitat que les de la temperatura o la pressió baromètrica. En les seves representacions gràfiques arrodoneixen la sèrie de segments de recta amb què uneixen els punts que corresponen als mesuraments del PIB per donar sensació de continuïtat, i amb això de precisió. Però és que a més s'atreveixen a construir una rígida taxonomia de la salut d'una economia en funció de l'evolució que hagi tingut una cosa tan borrosa com és el PIB. Així, parlen de recessió quan el PIB d'una economia pateix una caiguda dos trimestres consecutius. En canvi, una depressió exigeix una recessió continuada que porti finalment a reduir més del 10% del PIB.

Fa escassos dies, l'espigada Christine Lagarde, flamant responsable de l'FMI, avisava que les economies desenvolupades estaven a la vora de la recessió. S'havien de prendre urgentment mesures per evitar-la. La sensació que donava és que al seu despatx té un sensor que permanentment li indica l'evolució de l'activitat econòmica i dispara una alarma en el moment en què la corba inicia un procés descendent. Quan en realitat caldrà esperar unes setmanes després del tancament del pròxim trimestre natural, cap a l'octubre, per conèixer, i de manera aproximada, com s'ha comportat aquest estiu el PIB dels països que la preocupen i comparar-lo amb el del trimestre anterior.

Però a més no va ser conscient que en el món de l'economia es dóna amb molta més intensitat que en el físic el principi de Heisenberg. En termes comprensibles per a llecs com jo, el 1927 aquest científic alemany va demostrar la impossibilitat d'idear un mètode que permeti el mesurament precís i simultani de la posició i el moviment d'un objecte. Com més determinem la primera més malament aconseguim conèixer el moviment, i viceversa. El sol fet de voler determinar la posició d'un electró, per exemple, fent rebotar-hi un raig de llum, el desplaça.

Doncs bé, només l'anunci per part d'una persona al capdavant d'una entitat de la importància del Fons Monetari Internacional, a la qual tots suposen molt ben informada i amb una gran experiència, que és molt probable que el PIB baixi incrementa la probabilitat que això passi. És el principi de Heisenberg però elevat a l'enèsima potència. La seva veu no té la mateixa importància que la de qualsevol mortal. És comprensible que l'endemà de la seva declaració les vendes a les borses mundials de valors fossin massives, amb el consegüent impacte sobre les cotitzacions. M'imagino que els que es van fer d'or van ser precisament els negocis dedicats a la compravenda d'aquest metall, refugi dels estalviadors timorats quan el panorama econòmic s'enfosqueix. Potser la dama francesa no és gaire experta en física i desconeix el principi de Heisenberg. Però, amb tota seguretat, per imperatius de la seva professió ha llegit Keynes, que ja va parlar de les profecies que tendeixen a autocomplir-se, de manera que hauria d'haver estat molt més cauta en les seves manifestacions.

Esperem que la relliscada de la senyora Lagarde hagi estat fruit dels pocs dies que exerceix el càrrec i que aprengui ràpidament a contenir-se i a mesurar les seves manifestacions. Perquè seria un cop molt fort per a l'FMI, però també per a la grandeur, que després que un francès perdés un càrrec de tanta rellevància per la seva incontinència sexual una dama de la mateixa nacionalitat tingués la mateixa fi tot i que per incontinència verbal. Catedràtic d'Economia de l'Empresa.

dimarts, 23 d’agost del 2011

El valor de les paraules


"Movidos por el temor, no decidáis atacar, que siempre sabe vencer quien siempre sabe esperar".
 
Sempre he tingut l’agradable sensació de gent que llegeix aquest bloc i que no li cal deixar “cap senyal”. Els números així ho manifesten. Hi ha moltes visites i molt poques anotacions.

Per inspirar-nos, potser cal veuré més el Canal 33, la 2, i darrerament el Canal Plus amb aquestes xerrades que ens omplen d’esperança. Veure a la televisió com dos persones parlen sense cridar comença a ser tan pelut com veure alguns animals lluny d’un espai protegit. I no li cal rebre sms més o menys floklorics.

La tergiversació, la paraula gruixuda, el “i tu més”, el “potser sí però mirar aquell” etc. No poden substituir les converses serenes. Les ganes d’entendre’s encara que sigui impossible, o molt difícil per a no exagerar.

Si els cridaners de Tele 5 abaixessin el to i el volum, i pugessin l’ortografia i el respecte, potser podríem denunciar a l’opinió pública fets d’abast social. Podríem denunciar a corruptes que no ho son solament perquè dominant cada cantó de la línia fina que separa el delicte de la poca vergonya. Ara, per a no caure en l’ombra “hortera” i desmesurada, hi ha massa coses que queden per a més endavant, pel jutjat si així ho creu oportú o per la justícia popular quan ja hi hagi un gra massa de tot plegat.

I enmig de tot plegat, l’enraonar, el parlar i el posar les coses en comú es van empetitint fins a no quedar rés de rés.

Parlem de tot i de tothom, però de la millor manera possible, en debats públics i sense ombres.

diumenge, 21 d’agost del 2011

L’enrenou del pregó ??


La paraula pregó segons l’enciclopèdia catalana és:
[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']
m 1 Crida.
2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.
I segons la viquipedia seria:
El pregó és un discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.[1] Sol ser l'acte que dóna començament a festes populars com les festes majors d'una vil•la o barri, el carnestoltes, etc. En el cas de les festes patronals, tradicionalment el pregó és escrit i llegit per un fill de la vil•la que celebra les festes. De vegades s'utilitza també per a fer públiques reivindicacions populars. El pregó pot ser un acte solemne, on els vilatans acudeixen mudats i escolten en silenci, o més còmic i festiu, al qual el pregoner escalfa l'ambient. Sovint és l'alcalde qui dóna la paraula al pregoner.

A la Torre és el que cadascú sent, a l’ escriure o al sentir-lo. Enguany, hi haurà pregó, i en algun bloc i han volgut trobar més peus dels que cal. Tothom és prou honorable per a fer un pregó. Tothom es mereix l’oportunitat de fer-ho i tothom hauria de ser escoltat amb el mateix respecte. El fet d’escollir a un veí o veïna, o a un altre, sempre és pot qüestionar, tants caps... tants barrets i tantes opinions.

Altre banda és qui de la melangia en fa un pregó, qui de la desconfiança en fa un bàndol i qui no entendrà mai que representar als altres és un honor, una obligació i un deure. No ens quedem solament en el text del discurs o crida, fixem-nos en les cares i els ulls dels que creuen escoltar més enllà de les paraules.

A la Torre ens caldria un pacte de justícia social. No sé ben bé en quin lloc hauria d’estar, però tinc molt clar que hi hauria de ser. Parlo d’un paràgraf o apartat que ens faci recuperar que tothom és innocent fins que es demostra el contrari, com el fet d’elegir també ho és fins que es demostri la intenció desviada, com ho son els pregons fins a ser sentits i entesos per la gent.

O s’acaba la interpretació banal de tot el que passa o acabarem colgats de la nostra maledicència. Hi haurà un pregó a la festa major. El llegirà una dona afillada a Torredembarra, persona a la que coneixem i que no em de malpensar rés de rés.

La seva crida des del púlpit de la festa major no serà maniquea. No l’empetitirà en oportunitats balderes. Parlarà de tothom i per a tothom. I el que digui el contrari o ha llegit el pregó, o no coneix a la Susanna.

Fins a la lectura tots som innocents. I després caldrà que entenguem cada idea en el seu context i amb la generositat del ben pensat.

I als autors i amics del bloc... un sol “pregó”...

Que deixin de voler posar-ho tot a on càpiga. Ja fa massa olor de cul tot plegat.

divendres, 12 d’agost del 2011

Les dos ànimes i els nouvinguts.


 
Durant molts anys es deia que al Partit dels Socialistes de Catalunya hi havia dues ànimes. La nacionalista i la “jacobina”, o la catalanista i la espanyolista o la catalanista progressista i federal que semblava que ja unificava ambdues sensibilitats.

És clar, però, que el fet d’escollir una parella o altre de mots per a definir el Partit, depèn de les simpaties o afinitats que tingui cadascú, o, perquè no dir-ho, del grau de coneixement o animadversió cap al socialisme català.

Des d’aquell pis de Perpinyà fins a les moltes reunions que van fer possible la confederació de quasi bé tots els socialistes de Catalunya hi va haver esforç i ganes de tirar endavant. Sacrifici i voluntats.

No va ser senzill, de fet encara no ho és. Ser socialista a Catalunya comporta tenir un ideari recte i a prova de dubtes, comporta demostrar tots els dies que el que pugui semblar ambigu, és ganes d’entendre’s i de vetllar perquè l’estufa continuï dreta i amb el foc on ha d’estar.

Però és un partit gran. Ho és. I això, com tot a la vida, comporta també perjudicis. Cal respondre de molts i moltes companyes que parlen en nom del PSC. Tan li fa si la seva experiència prové d’entrar a formar part d’una llista municipal, o d’una agrupació local petita on calen braços ràpidament o tan li fa… en definitiva no han tingut el procés natural i imprescindible de la formació política.

Quan conversem sobre aquest fet, quasi sempre fem una analogia esportiva. Parlem dels seguidors del futbol i dels “culers” o “periquitos”. Entesos més com a “hooligans” que com a seguidors declarats. Els primers parlen de l’esport i veuen més enllà. Tan li fa si la jugada perjudica un equip o l’altre, tan li fa la brillantor quina samarreta porta, son jugades i brillantors, després hi ha els resultats i les classificacions.


Fins a cert punt és quasi comprensible que els “hooligans”, els “anti” l’altre, siguin més populars. Se’ls entén més ràpid. Són menys “complicats”. Però el cert és que són “pa” per avui i “gana” pel demà. No tenen coneixements i el pitjor, ni ganes de tenir-ne. No escolten a ningú que no parli de “xafarderies”, es cansen d’escoltar. Creuen que tot és vàlid, que tothom fa el mateix en les mateixes circumstàncies…. Tenen pànic als silencis.. on no es pot fer rés més que pensar i reflexionar si vols que segueixin sent espais de pau. Fins i tot als que acompanyen a les dites… per això responen tan ràpid. No apunten, disparen al “bulto” i ràpid… i sospiten de tots aquells que no facin el mateix.

Malfien dels que no utilitzen el “jo, jo… “ davant de qualsevol cosa. Dels que pensen i rumien, dels que aprenen cada dia i creuen que la política i treballar pels altres. Que cal donar i no esperar més que més demandes, que cal treballar saben que és difícil, que és feixuc, que és un acte de ciutadania i no de refermament personal.

Cal representar als nostres veïns quan tenim temps per a fer-ho perquè ja hem solventat alguns dels nostres conflictes. No podem anar a la política a solventar les nostres passions, conflictes o complexes. Cal dir, ja estic preparat, què us cal?

I això que conec bé també passa als altres partits. I ho dic, ara, al final i amb ganes de no invalidar tot l’explicat. Només perquè algú pugui veure que caldrà rescatar aquests companys. Caldrà donar exemples i formació fins que puguin ser útils a la societat. Ja no queda temps per malbaratar quadriennis de qualsevol manera, o amagat o donant canya sense solta ni volta.

La nostre cultura busca nous camins, busca recuperar l’amor a l’esport. Els “hooligans” no assenyalen cap camí.



dimarts, 12 de juliol del 2011

Unes idees per engegar de nou...



Fa temps que volia tornar a escriure. Creia que seria millor observar i veure cap a on anaven les coses en un temps tan eteri i difícil i, alhora, fonamental pel nostre futur. Gran conclusions no hi ha, tan sols les evidències de la manca de compromís.
No hi ha compromís ni tan sols amb la dissidència. Manca gent arreu per a seguir tirant endavant. Des dels partits fins a les plataformes, des de les entitats a les associacions. Manca gent amb ganes d’oferir el seu temps lliure i el seu esforç a quelcom més gran i generós com és la col•lectivitat.
Estar “indignat” no és suficient. Tot i que ja hi ha força gent que està esgotada de treballar perquè no faci “figa” un moviment que semblava una gran oportunitat.
Necessitem bona gent. No la que mai s’ha equivocat perquè mai ha fet rés agosarat. Necessitem de la gent que sempre és allí, a la vora del camí, oferint suport i amb ganes d’escoltar i ajudar.
No serà fàcil ni senzill. Però deixar-ho tot enrera perquè és massa difícil, és una traïció a nosaltres mateixos i al que podríem fer d’ara endavant.
Tothom ha de reflexionar i fer un pas. Des de ser millors pares i mares fins a sortir a aplaudir al seguici. Des de passejar i saludar a amics i coneguts fins a tornar a llegir. La gran revolució passa per una decisió, la millor… la que puguem prendre cadascú.
I enmig de tot això, els qui tinguin més traça que posin en paraules els anhels i els desitjos. Que provin de construir normatives que protegeixin els projectes i les ganes de millorar.
I els que tinguin congressos, que facin el favor de treballar. Necessitem als millors… al carrer, als partits, I arreu. De dretes o de esquerres. Tan li fa. El millor de cada casa… I als altres a millorar.

dimecres, 1 de juny del 2011

Per una aliança de progrés

En el manifest “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya” , que Nou Cicle va fer públic el 22 de febrer de 2011, hi ha una crida “a tots els homes i dones progressistes del nostre país, perquè facin seva la necessitat i la voluntat d’una nova aliança de progrés a Catalunya, l’estenguin i se’n facin protagonistes.” El present document parla d’aquesta proposta.

Les bases i els objectius de l’aliança

Els protagonistes potencials d’aquesta aliança són les persones i grups que no es resignen a ser espectadors de la política i volen ser actors de la democràcia; que no accepten la “societat de mercat” i la “política de mercat” que ens volen imposar; que volen una renovació de la nostra democràcia que incorpori tota la diversitat i riquesa de la nostra societat.

La majoria del nostre poble vol la justícia social, la plena igualtat de drets, deures i oportunitats; rebutja les desigualtats, les manipulacions, els privilegis i la corrupció. Vol una organització de l’activitat econòmica i de la vida política, social i cultural que no estigui en mans dels més poderosos i dels seus interessos, sinó al servei de tothom.

Són els treballadors i treballadores, i els que busquen feina. Els joves que creuen que una altra política i un altre món són possibles. Les dones que lluiten per la plena igualtat de gènere. La gent del món de la cultura i el coneixement, l’educació i la recerca. Els professionals i emprenedors que aspiren a una economia eficient, moderna i sostenible. Els nous ciutadans i les noves ciutadanes que han vingut de fora. Els qui saben que la preservació del medi ambient i del territori és una responsabilitat inexcusable de cara a les generacions futures.

Són els que volen una democràcia renovada, cívica i participativa, basada en drets i deures iguals per a tothom. Els qui se senten solidàriament compromesos per les necessitats dels altres i hi dediquen les seves energies per la via associativa i voluntària. Els que aspiren a la construcció d’una Europa unida, democràtica, social i ecològica. Els que volen una Catalunya oberta, compromesa amb la solidaritat internacional i l’emancipació de les persones i els pobles.

Són el que volen l’autogovern i l’emancipació nacional de Catalunya, la seva unitat civil i la seva cohesió social, i identifiquen catalanisme amb llibertat, igualtat i progrés compartit.

L’aliança que proposem ha d’unir aquesta majoria. No la veiem com una simple coalició de partits sinó com una aliança de persones, associacions, moviments i grups que, en la societat civil i en el camp polític, comparteixin un mateix projecte estratègic. Aquesta aliança pot unir activistes i voluntaris socials, socialistes, ecosocialistes, progressistes i sectors que se situen en la cruïlla de l’esquerra i el centre-esquerra amb el catalanisme.

Si no reeixim a establir aquesta aliança, correm el risc que la dreta, amb mitjans econòmics i mediàtics molt potents, s’instal•li en el poder durant anys. Unes esquerres frustrades per la divisió, la fragmentació, les incompatibilitats i les polèmiques no podrien bastir una alternativa majoritària.

Privilegiades i prepotents, les dretes saben perfectament que la indignació o les protestes, si no avancen una alternativa política i social majoritària, no són determinants i poden servir de pretext per a noves formes d’autoritarisme. La qüestió no és què fa una minoria, sinó què fa la majoria.

Necessitem una nova lògica col•lectiva que respongui a la necessitat, que comparteix la majoria del poble de Catalunya, de superar les confrontacions que els nacionalismes instrumentals de les dretes espanyoles i catalanes aprofiten electoralment per a imposar la seva agenda, sovint oculta, de retallades, privatitzacions, desigualtats i privilegis. Si les diferents visions sobre les fites històriques del procés d’emancipació de Catalunya ens separen i confronten, s’imposarà el domini de les dretes catalanes i espanyoles.

Cal que superem la desconfiança i el joc d’incompatibilitats entre els partits i els moviments socials. En comptes de partir del postulat que la confrontació és la regla, els grups polítics i socials progressistes han de mostrar que el seu objectiu és construir una majoria social, cultural i política.

Només si avancem junts podrem fer possible la millora social, política, econòmica, ecològica i cultural de Catalunya, amb un projecte de progrés al servei de la majoria del poble i no d’una minoria poderosa i privilegiada.

La iniciativa de l’aliança reeixirà si guanyem el repte de les confiances recíproques. Això requereix generositat. L’encert i la sinceritat dels plantejaments i de les propostes, de les maneres de fer, del llenguatge, ens han de fer vèncer en el terreny de les idees i de les opinions. Allò que es juga en aquesta batalla de les percepcions i reaccions majoritàries és el futur de Catalunya.

Lliurar-se a una causa comuna, lligar-s’hi lliurement, ha estat sempre, i torna a ser ara, la base indispensable de tots els avenços de les forces d’esquerra i dels moviments de progrés.

 
El projecte sociopolític de l’aliança

Rebutgem una coalició de caràcter superestructural com el “tripartit” de 2003 a 2010, amb les greus dificultats que va comportar. No es pot carregar un castell sense una pinya unitària potent i si els castellers es donen cops de colze.

Cal invertir l’enfocament i els procediments. En comptes d’una coalició freda, postelectoral, cal generar una dinàmica de baix a dalt, amb diàleg, amistat i cooperació, per a establir una aliança social, cultural i política amb la vista posada en l’horitzó de les eleccions al Parlament del 2014. El pluralisme, la moral de diàleg, la responsabilitat compartida i la interdependència han de ser motors d’aquesta aliança.

La seva dinàmica s’ha de basar en una proposta estratègicament precisa, i políticament modulable en funció dels seus avenços i de la seva maduració en els propers quatre anys.

La dinàmica de l’aliança pot donar lloc, en l’any 2014, a diversos escenaris possibles. Depèn, en part, de l’evolució de la conjuntura a Catalunya, Espanya i Europa. Però fonamentalment depèn de la nostra voluntat, de la nostra intel•ligència i del nostre treball.

La versió més avançada seria una aliança incorporant socialistes, ecosocialistes, esquerra i centreesquerra catalanistes, formant una federació política i social, un subjecte unitari, eventualment amb llistes comunes i primàries obertes a tota la ciutadania.

L’elecció, en un ample procés de primàries, d’un candidat o candidata a la presidència de la Generalitat en seria el corol•lari. La realització d’aquestes primàries obertes respondria a un desig de participació ciutadana i representaria una oportunitat extraordinària per a debatre, donar a conèixer i popularitzar el projecte, el programa i els/les líders de l’aliança, amb un exercici exemplar de les formes modernes, transparents i participatives de la democràcia cívica que volem.

La versió més “light” seria una situació de millor cooperació entre societat civil i partits de progrés, amb una major coincidència entre els grups polítics i socials d’esquerra i centreesquerra, amb un diàleg transversal, obert i respectuós que elimini incompatibilitats i rivalitats improductives i generi un moviment d’opinió favorable a una alternativa de progrés a la Generalitat. Això faria possible, després de les eleccions al Parlament, una majoria de govern que evités les contradiccions del “tripartit”, assegurés la màxima cohesió programàtica i política i comptés amb un moviment de suport en la societat civil.

Entre aquests dos models, el màxim i el mínim, hi ha possibles fórmules intermèdies. Sigui quin sigui el model al que arribem el 2014, obrir ja des d’ara una dinàmica d’acumulació de diàleg, aliança i acumulació de forces és un objectiu necessari i urgent.

Un moviment per l’aliança

Cal impulsar sense dilacions un moviment favorable a una aliança de progrés, amb noves iniciatives transversals de diàleg i acció, si volem superar una fossilització estèril de tòpics, incompatibilitats i fragmentacions, que tindria com a resultat consolidar el poder de les dretes nacionalistes a Catalunya i a Espanya.

Som conscients que, per tal de reeixir, la proposta d’una aliança catalana de progrés ha de ser extremadament convincent i comportarà un dur treball pràctic. En diversos aspectes caldrà treballar contra corrent.

L’actual situació política a Catalunya, les ferides obertes en la relació entre Catalunya i Espanya, l’hegemonia de la dreta mediàtica, estimulen la confrontació i les divisions en funció de fórmules abstractes sobre el futur del país, mentre s’oculten o minimitzen les causes dels problemes de fons creats per la crisi econòmica, social, política i ecològica que s’ha instal•lat en el nostre país, a Europa i a nombroses regions del món.

Unes minories prepotents fomenten l’antipolítica, el divorci entre la societat i els “polítics” com a camuflatge del seu domini. Volen fer creure que davant la crisi només hi ha l’alternativa de les retallades dels serveis i béns socials i de la seva creixent privatització. Aquesta situació tendeix a descoratjar els sectors populars colpejats per la crisi i fomenta un malestar social i polític que a tot Europa està obrint la porta als populismes, amb les seva retòrica de confrontacions tribals i de falses solucions simplistes.

Una aliança com la que proposem no s’improvisa. Ha de construir-se pas a pas.

Es tracta, primer, de crear, a través del diàleg i la comunicació, una dinàmica d’opinió favorable.

Després caldrà impulsar un moviment de base, estès a tots els territoris i sectors de la societat civil de Catalunya, un moviment social i polític cooperatiu, inspirat en valors i objectius compartits, acollint una diversitat de formes de participació, suport i compromís. Proposem el mètode de l’autoorganització per a crear aquest moviment amb cercles, grups de treball i coordinadores territorials i sectorials, de caràcter obert i amb ple respecte del pluralisme.

Caldrà, finalment, discutir i acordar una alternativa que sigui majoritària a Catalunya el 2014: un gran projecte i uns programes a l’alçada del nostre temps.

Serem mereixedors de la majoria en aquell moment si, conscients de la nostra responsabilitat col•lectiva, amb l’exemplaritat d’una acció política renovada, cívica i combativa, mostrem amb solidesa que aquesta dinàmica guanyadora és possible.



Saifores, 28 de maig de 2011.

divendres, 27 de maig del 2011

El PSC que volem...

El partit del futur 

1. En les aportacions a l’actual debat socialista hi ha una coincidència bastant àmplia, no sols sobre la necessitat d’una renovació sinó sobre les característiques desitjables del PSC del futur. Una companya les va resumir en un article: el nou PSC, escrivia, ha de ser “amable, digital, modern, jove, obert, d’esquerres, catalanista, global, social i innovador”. [i]

Són objectius que compartim. Es tracta de desenvolupar-los concretament, de traduir-los en propostes a realitzar. Això requereix una renovació ambiciosa i efectiva.

 

En l’altre extrem, tenim clar el model de partit que rebutgem. És el descrit pel responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Un partit socialista no pot reduir-se a una tecnoestructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que fan o volen fer “carrera política”. 
Aquesta deriva ignora la importància vital que té, per a tot partit socialista, la militància social, la participació d’aquesta en la vida del partit i la funció de la societat civil en una estratègia general de canvi.

 

La qüestió que es planteja, aleshores, és com avançar en una dinàmica efectiva que ens apropi al model desitjat i eviti el que rebutgem.

 

2. El congrés del partit ha de prendre acords per avançar vers el model que desitgem. Però els acords congressuals no signifiquen una solució automàtica. Calen, a més, dues altres coses:
1/ El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar,
2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes, utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.

 

El Congrés del PSC ha de ser un punt de partida que defineixi els objectius, instruments, projectes i mètodes de la renovació. A partir d’aquest full de ruta hem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i tota la nostra energia al servei d’un “nou començament” del PSC.

 

L’objectiu central ha de ser que el partit esdevingui una gran organització sociopolítica del segle XXI, amb els projectes, mètodes i instruments que requereixen els reptes i tendències actuals, en un període de crisi i de transició cap a una nova època i cap a una nova política.

 

El repte d’una nova política

 

3. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una crisi econòmica, política, social i ecològica. La inquietud econòmica i el malestar social i polític estan creixent. La gent percep la reducció dels marges d’acció dels governs enfront del poder global dels mercats financers. Davant l’omnipotència de l’economia global sobre la política democràtica es genera una crisi de confiança, estimulada pels poderosos.

 

L’antipolítica que aquests fomenten vol desactivar la participació de la ciutadania, paralitzar-la, fer-la apàtica i incapaç d’actuar en els afers públics.

 

La distància entre societat i política augmenta també a causa de lògiques partidistes desarrelades, aïllades d’una societat que contempla l’espectacle de la política mediatitzada i s’exaspera davant la denigració permanent entre els contrincants electorals.

 

4. Però, al mateix temps, la crisi genera noves energies i percepcions en la societat. Augmenta la consciència que la sortida de la crisi no significarà un retorn a la situació anterior, sinó una transició cap a una nova època.

 

Creix l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, contra la manipulació mediàtica dels poderosos, contra la corrupció i la confiscació de la política en poques mans, en nom de solucions tecnocràtiques o d’emocions identitàries.

 

Creix la convicció que la superposició de les crisis actuals – econòmica i social, ecològica i política – podria significar una greu regressió, en termes de fractura social, inseguretat, deteriorament de la democràcia, exacerbació populista i autoritarisme, si no es generen les respostes adequades.

 

5. Aquestes respostes no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció.

 

Necessitem estructures més eficients i obertes, que pensin i impulsin la transformació de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Necessitem una reapropiació cívica de la política com a condició essencial del projecte socialista. Hem de desenvolupar nous models d’organització, acció i comunicació, capaços de pensar, acompanyar i orientar els canvis, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.

 

Per això la innovació radical de les formes d’organització, comunicació i acció polítiques és un repte urgent i fonamental.

 

Vers un gran partit sociopolític del segle XXI

 

El PSC ha d’esdevenir una gran organització sociopolítica, capaç de realitzar plenament una funció social i cultural, sense la qual no hi ha ni prou legitimitat ni prou força per a l’impuls de les transformacions necessàries.

 

Això no significa menys organització. Necessitem més organització però millor organització. El model que hem de desenvolupar no pot ser el dels partits d’aparell, concebuts en un passat ja remot. Tampoc pot ser el dels partits-empresa de la dreta, que externalitzen les seves accions, missatges i campanyes, atorgant sovint un xec en blanc, provisional i condicionat, al líder instrumental de torn.

 

Ambdós models tendeixen a produir el buidament dels partits, reduïts a màquines al servei de les campanyes electorals, de les tàctiques més contingents i immediatistes, divorciades de tota reflexió estratègica i de tota participació deliberativa.

 

6. El nostre model s’ha de desenvolupar, en canvi, amb l’objectiu de fomentar la participació massiva de voluntaris i voluntàries actius, organitzats i autoorganitzats. Això exigeix també un coneixement màxim i una eficiència “professional” en el terreny organitzatiu i en els terrenys de l’activisme social, la batalla d’idees i la comunicació de masses.

 

Però la nostra organització i els nostres projectes han de ser sempre de programari lliure, de codi obert, amb la participació col·lectiva del conjunt d’afiliats i voluntaris. Si no és així, es tendeix a la privatització de la política i al joc estèril de la competició de poder com a lògiques dominants.

 

Necessitem una organització que respecti i posi en valor la pluralitat i la singularitat dels seus components. Només així desenvoluparem una organització més nombrosa, multiforme, oberta i flexible, més activa dins de la societat, enriquint-se contínuament amb la vitalitat de les preocupacions i experiències que es donen en aquesta; una organització present i activa en tots els territoris i sectors, impulsora de la revitalització democràtica i de la transformació social, exercint la doble funció complementària de polititzar la societat civil i de donar sentit cívic a la política democràtica.

 

Hem de fer del PSC una gran eina de revitalització cívica i democràtica de Catalunya, capaç d’assegurar la presència del socialisme en la societat civil i la presència d’aquesta en el partit.

 

7. Donar prioritat a la dimensió sociopolítica i cultural del partit significa fer-ne quelcom més que un partit polític a la manera tradicional.

 

Per a agregar i activar majories socials, polítiques i electorals i assumir el repte del govern de les institucions, el partit ha de ser una organització estructuralment oberta al diàleg, la cooperació i les aliances amb la societat civil, elaborant els seus programes i estratègies de manera que els afiliats, simpatitzants i electors en general els coneguin i comprenguin, els sentin com una causa comuna i disposin, doncs, dels mitjans per a ser-ne actors i impulsors.

 

Això exigeix maneres de fer i mètodes adequats per a generar constantment idees i projectes, establir sinèrgies, incrementar la intel·ligència col·lectiva i reforçar una comunicació efectiva. Exigeix fer del partit una fàbrica d’idees, un viver de propostes, debats i iniciatives.

 

Si el partit vol vèncer la batalla de l’esperança contra el fatalisme, de l’emancipació humana contra els poders fàctics de tot ordre, de la responsabilitat moral i política contra el cinisme, de la democràcia contra l’antipolítica, de l’estat social contra el campi qui pugui, de la raó contra el populisme, de la igualtat contra la selva social; si el partit vol vèncer en aquesta batalla decisiva del temps present, ha de ser capaç de convertir-se en una fàbrica d’idees i una eina en favor de les iniciatives socials. El partit ha d’articular, a través de la deliberació col·lectiva, la seva visió i el seu programa de transformació social, democràtica i ecològica de la societat.

 

8. Aquesta necessària transformació només serà fecunda si es promou no només des de les institucions de la política democràtica sinó també, cada vegada més, des de la mateixa societat civil. La promoció de la democràcia econòmica, el control democràtic de la transició mediambiental, el desenvolupament del tercer sector i de les cooperatives, la fiscalitat justa, la justícia en la redistribució del treball o la banca ètica, són objectius de futur que requereixen una nova funció social i cultural del socialisme

 

El camí de la innovació

 

9. No s’avança sense arriscar i el pitjor seria resignar-se a la rutina. Hem de ser conscients que els partits actuals es basen en un model organitzatiu heretat del segle XIX, tenen programes en bona part del segle XX i estan enfrontats a reptes del segle XXI. Mantenir models del passat sense canvis radicals significaria resignar-se a formes cada vegada més anacròniques i menys efectives, eventualment contradictòries amb els nostres principis i objectius.

 

El camí que cal emprendre és el d’una evolució orgànica, conscient i dinàmica, vers un nou tipus d’organització, un desplegament evolutiu vers un gran partit sociopolític dels i de les socialistes de la Catalunya del segle XXI.

 

Aquesta evolució s’ha de verificar amb ambició i progressivament. Un partit no s’improvisa i el PSC és fruit d’una llarga història. Per tal de fer-lo eficaç davant dels reptes que tenim al davant, cal tenir molt clar què ens proposem i quina és la manera d’arribar-hi.

 

Quan parlem d’innovació radical no volem dir que s’ha de capgirar tot. Es tracta d’efectuar progressivament els canvis orgànics i polítics necessaris, amb projectes planejats i realitzats a curt, mitjà i llarg termini; sense improvisacions i en una avaluació permanent.

 

10. Cal l’ambició d’un nou començament, d’acord amb els valors i principis que ens sustenten i amb els objectius emancipadors del socialisme. No podem acceptar ni un model burocràtic i oligàrquic, ni un model tecnocràtic, empresarial, externalitzat. Hem de generar una dinàmica àmplia, horitzontal i participativa que fugi de la verticalitat i el monolitisme i sàpiga adaptar-se a una societat més individual, plural i reticular; més reticent a les consignes i els partidismes tancats.

 

Les propostes

 

11. La demanda de participació, informació i formació és generalitzada. Cal que sigui garantida i atractiva, estimulada de manera eficient; cal que tingui una concreció organitzativa. El partit ha de desenvolupar una funció col·lectiva que revitalitzi el debat polític, d’idees i projectes, capaç de suscitar la participació de tots els que, dins i fora del partit, comparteixen unes mateixes aspiracions.

 

12. El nou PSC ha de ser un projecte que s’organitza. La seva estructura organitzativa ha d’actuar en funció de projectes. Els òrgans de direcció i execució s’han d’organitzar prioritàriament a partir de finalitats específiques, discutides, aprovades i implementades en els àmbits corresponents.

 

13. L’organització local i territorial representa una força extraordinària que cal fer créixer. Les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia. Les federacions territorials han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització.

 

14. Calen organitzacions temàtiques, operatives i esteses a tot Catalunya. Això planteja potenciar l’organització en xarxa del partit, mobilitzant i agregant persones i grups en funció d’afinitats sectorials. Cal la potenciació de fortes federacions temàtiques del partit, dotades de mitjans autònoms i adequats. En funció dels seus efectius, aquestes federacions temàtiques han d’assolir un pes orgànic equiparable al de les federacions territorials.

 

15. Tant l’acció política representativa com l’acció política en la societat són fonamentals i indestriables en el projecte socialista. A la llarga, la funció de representació democràtica no és viable sense l’acció en la societat. S’ha de garantir i estimular una presència activa, en el partit i els seus òrgans dirigents, de membres actius en la societat: treballadors, professionals, emprenedors, dones i homes, joves i vells. Cal impulsar una “quota social” en els organismes del partit, com vàrem impulsar en el passat la quota femenina fins arribar a la paritat.

16. L’exigència de noves anàlisis i nous programes no ens ha de fer dubtar que el relat de l’esquerra és d’una actualitat creixent. Cal guanyar la batalla de les idees i de les narratives.

 

En una societat hipermediatitzada, la dreta domina de manera creixent una comunicació que no té per objectius la transmissió d’informacions i propostes, o la deliberació democràtica sobre les decisions, sinó la propaganda negativa i la instrumentalització emotiva dels electors, considerats com un públic manipulable.

 

17. Hem de tenir l’ambició de crear noves formes de transmissió de les nostres idees, raons, propostes, històries i emocions, pensant sobretot en les noves generacions digitals i en la ciutadania que no accepta la manipulació mediàtica i política. En bona mesura és en aquest terreny que es decidirà el nostre futur i, molt més important, el del nostre poble.

Hem de renovar, millorar i augmentar els nostres instruments i mètodes de comunicació. Han de ser eines d’elaboració i difusió del nostre relat polític i ideològic, amb missatges potents, crítics, propositius i emotius, capaços d’incidir en les percepcions i reaccions polítiques i socials de tota la ciutadania. L’”Endavant” ha de ser l’òrgan polític de referència, llegit pel conjunt del partit i del seu entorn, amb continguts fonamentats, analítics i propositius, ben documentats, amb idees vives, expressades amb talent i qualitat. La nostra comunicació no pot ser substituïda pel recurs resignat a formes de publicitat banalitzada.

 

18. Internet i les xarxes socials són, en aquest terreny, una benedicció del cel. Amb una gran varietat d’e-suports (blocs, facebook, twitter, lip dubs, etc.), els i les activistes on line poden arribar a un públic que no assisteix a les dinàmiques polítiques clàssiques o a les campanyes electorals. A Twitter la gent ens pot descobrir a través d’ hashtags sobre qüestions que els interessen i poden així seguir en contacte amb nosaltres. Facebook i els blocs actius tenen unes possibilitats de difusió i redifusió extraordinàries.

 

Cal millorar les pàgines web del partit, evitant un format corporatiu, clàssic i unidireccional i assegurant-ne la utilitat política i pràctica, la qualitat, la difusió i la facilitat d’accés a l’arxiu documental. Cal desenvolupar qualitativament i quantitativament, amb la màxima sinèrgia possible, la nostra presència a Internet i a les xarxes.

Cal estimular, enriquir i diversificar la premsa digital de caràcter socialista i progressista. L’activitat a la Xarxa ha de servir de suport participatiu dels nostres debats i d’eina fonamental de difusió, convocatòria i mobilització a l’entorn dels plantejaments i propostes socialistes.

 

19. Creix la consciència que molts dels reptes de la crisi global han de tenir respostes europees. Avui, a Europa, hi ha una majoria conservadora, però la fractura i el malestar socials augmenten. Amb modalitats diferents, és possible que moviments com els de la “primavera àrab” es desenvolupin també, en els anys propers, en països europeus. Cal preparar sense dilacions el proper cicle progressista a Europa. El nostre referent europeu, supraestatal, és el PSE. N’hem de fer un subjecte polític visible i present a Catalunya, donant a conèixer àmpliament les seves posicions i iniciatives. Aquesta no pot ser una activitat més del partit, de caràcter sectorial o especialitzat, sinó que s’ha de situar en el centre de la nostra activitat política. Hem de ser més que mai un partit europeísta i cada vegada més un partit europeu: ens hi va la viabilitat dels nostres objectius estratègics.

 

20. El document de la “doble crida” que Nou Cicle va fer públic el passat febrer proposa la renovació del PSC i la construcció d’una aliança progressista a Catalunya en l’horitzó del 2014, com a objectius enllaçats i complementaris en els propers temps. El congrés del partit hauria d’acordar l’impuls d’un moviment de base per a l’Aliança de progrés, amb la societat civil progressista i amb grups polítics afins, sobre la base de l’experiència germinal de la Conferència oberta “Catalunya causa comuna”.

 

21. Tota organització comporta relacions de poder i tot canvi s’enfronta a inèrcies. La millor manera de procedir és generar el convenciment compartit que cal una innovació inclusiva, que optimitzi la energia del conjunt del PSC. Volem un ample acord congressual per tal d’assolir, entre totes i tots, els següents objectius:

 

· Rejoveniment i renovació dels òrgans de direcció i execució, que han de representar la riquesa plural del partit.

 

· Plena dedicació i treball per projectes dels membres de l’executiva nacional, amb quatre objectius prioritaris: 1) innovació organitzativa, 2) interactivitat permanent entre partit, societat civil i món de la cultura, 3) modernització i expansió de la nostra comunicació, 4) construcció d’una alternativa majoritària a Catalunya.

· Funcionament de l’executiva nacional sobre la base de projectes i objectius, en cinc grans àrees agregant responsabilitats: 1) política i parlamentària, 2) cultura i comunicació, 3) democràcia local, 4) dinamització interna i externa, 5) estudis i documentació.

· Fort impuls a les organitzacions temàtiques i sectorials.

· Generació d’un moviment de base per l’Aliança de Progrés, en l’horitzó del 2014, amb una participació protagonista de la societat civil. [ii]

 

22. És més fàcil repetir coses de sempre que no pas innovar i canviar. Necessitem un nou projecte col·lectiu, innovador, participatiu, enèrgic, obert. Caldrà impulsar-lo tenaçment entre totes i tots, amb generositat, intel·ligència i ambició. Caldrà imaginar, pensar, discutir, experimentar, arriscar, rectificar a través de l’acció, trobar respostes noves, assolir nous objectius. Hem de ser conscients que la majoria progressista de Catalunya ho demana.

 

Si volem, podem.
 
Assemblea de NC a Saifores, maig de 2011

[i] [i] Laia Bonet explicava així les característiques que proposa per el PSC:

 

1. Amable. Acollidor i atent. Un PSC que escolti i sigui humil. El nostre estil ha de parlar per si mateix. Les formes són els fons. I un reflex autèntic i creïble de la nostra proposta. Per aquest costat hem perdut sensibilitats i connexió amb la ciutadania. Un PSC feminitzat en persones i actituds.

2. Digital. Profundament obert a la comunicació digital. Organització, comunicació i creació de valor en xarxa. Els temes de la societat digital, la nova societat, com a gran fortalesa política.

 

3. Modern. De la modernitat, de la cultura, del coneixement. Pròxim als creadors de nous llenguatges. Un PSC que combati el conservadorisme mental, cultural, estètic… i polític. No podem governar Catalunya si no representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense modernitat. I ens hem quedat antiquats… mentalment.

 

4. Jove. Han envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i necessitem connectar amb tota la societat. Fan falta joves i temes joves. La renovació no és només joventut… però per ser a l’oposició quatre o potser vuit anys i reconstruir una alternativa necessitem continuïtat, perseverança i resistència.

 

5. Obert. És necessari assajar noves fórmules d’acció i col·laboració polítiques. Hem de buscar causes o punts de trobada, més que cases i ideologies. Un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i a nous temes que afecten la vida de la gent: obesitat, soledat, por, salut mental… Un PSC híbrid, transversal i plural.

 
6. D’esquerres. Un país d’esquerres, sí, i un partit capaç d’entendre-les totes. I treballar amb totes. Necessitem un pol progressista a Catalunya. I participar, a fons, de la reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels temes nous de la política emergent que està als marges dels partits i dels sindicats.

 
7. Catalanista. En el marc d’una Espanya federal. Però ara més que mai són necessaris gestos de reforç del federalisme. D’una altra manera, el discurs del federalisme ens deixa orfes. Bilateralitat real i multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals. Som una nació i som un altre partit. Comencem a construir coherentment.

8. Global. Que parli del que passa i del que importa al món: Wikileaks o Cancún. Cap tema important ha de ser-nos aliè. Europa al cor, però, al cap, el món global. I els peus a terra i clavats en els problemes de la gent.

 
9. Social. De les noves fractures socials. Un PSC de defensa dels drets dels més vulnerables. Un PSC que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu sentit més íntim. Treballadors i capes populars, sí; però, sobretot, gent sense futur, horitzó i oportunitats.

 
10. Innovador. La nova economia. Del talent, dels emprenedors. Un PSC que farà una aliança per la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids. Un PSC que impulsa la responsabilitat social corporativa i l’ètica en el món dels negocis més que un país business friendly.

 

El text complet de l’article, aparegut a El Periódico, a http://www.noucicle.org/lhora/?p=3359.

[ii] Veure el document de Nou Cicle “Per una aliança de progrés”, maig de 2011.