El valor de les paraules

"Movidos por el temor, no decidáis atacar, que siempre sabe vencer quien siempre sabe esperar".

 

Sempre he tingut l’agradable sensació de gent que llegeix aquest bloc i que no li cal deixar “cap senyal”. Els números així ho manifesten. Hi ha moltes visites i molt poques anotacions.

Per inspirar-nos, potser cal veuré més el Canal 33, la 2, i darrerament el Canal Plus amb aquestes xerrades que ens omplen d’esperança. Veure a la televisió com dos persones parlen sense cridar comença a ser tan pelut com veure alguns animals lluny d’un espai protegit. I no li cal rebre sms més o menys floklorics.

La tergiversació, la paraula gruixuda, el “i tu més”, el “potser sí però mirar aquell” etc. No poden substituir les converses serenes. Les ganes d’entendre’s encara que sigui impossible, o molt difícil per a no exagerar.

Si els cridaners de Tele 5 abaixessin el to i el volum, i pugessin l’ortografia i el respecte, potser podríem denunciar a l’opinió pública fets d’abast social. Podríem denunciar a corruptes que no ho son solament perquè dominant cada cantó de la línia fina que separa el delicte de la poca vergonya. Ara, per a no caure en l’ombra “hortera” i desmesurada, hi ha massa coses que queden per a més endavant, pel jutjat si així ho creu oportú o per la justícia popular quan ja hi hagi un gra massa de tot plegat.

I enmig de tot plegat, l’enraonar, el parlar i el posar les coses en comú es van empetitint fins a no quedar rés de rés.

Parlem de tot i de tothom, però de la millor manera possible, en debats públics i sense ombres.

L’enrenou del pregó ??

La paraula pregó segons l’enciclopèdia catalana és:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.

I segons la viquipedia seria:

El pregó és un discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.[1] Sol ser l'acte que dóna començament a festes populars com les festes majors d'una vil•la o barri, el carnestoltes, etc. En el cas de les festes patronals, tradicionalment el pregó és escrit i llegit per un fill de la vil•la que celebra les festes. De vegades s'utilitza també per a fer públiques reivindicacions populars. El pregó pot ser un acte solemne, on els vilatans acudeixen mudats i escolten en silenci, o més còmic i festiu, al qual el pregoner escalfa l'ambient. Sovint és l'alcalde qui dóna la paraula al pregoner.

A la Torre és el que cadascú sent, a l’ escriure o al sentir-lo. Enguany, hi haurà pregó, i en algun bloc i han volgut trobar més peus dels que cal. Tothom és prou honorable per a fer un pregó. Tothom es mereix l’oportunitat de fer-ho i tothom hauria de ser escoltat amb el mateix respecte. El fet d’escollir a un veí o veïna, o a un altre, sempre és pot qüestionar, tants caps... tants barrets i tantes opinions.

Altre banda és qui de la melangia en fa un pregó, qui de la desconfiança en fa un bàndol i qui no entendrà mai que representar als altres és un honor, una obligació i un deure. No ens quedem solament en el text del discurs o crida, fixem-nos en les cares i els ulls dels que creuen escoltar més enllà de les paraules.

A la Torre ens caldria un pacte de justícia social. No sé ben bé en quin lloc hauria d’estar, però tinc molt clar que hi hauria de ser. Parlo d’un paràgraf o apartat que ens faci recuperar que tothom és innocent fins que es demostra el contrari, com el fet d’elegir també ho és fins que es demostri la intenció desviada, com ho son els pregons fins a ser sentits i entesos per la gent.

O s’acaba la interpretació banal de tot el que passa o acabarem colgats de la nostra maledicència. Hi haurà un pregó a la festa major. El llegirà una dona afillada a Torredembarra, persona a la que coneixem i que no em de malpensar rés de rés.

La seva crida des del púlpit de la festa major no serà maniquea. No l’empetitirà en oportunitats balderes. Parlarà de tothom i per a tothom. I el que digui el contrari o ha llegit el pregó, o no coneix a la Susanna.

Fins a la lectura tots som innocents. I després caldrà que entenguem cada idea en el seu context i amb la generositat del ben pensat.

I als autors i amics del bloc... un sol “pregó”...

Que deixin de voler posar-ho tot a on càpiga. Ja fa massa olor de cul tot plegat.

Les dos ànimes i els nouvinguts.

 

Durant molts anys es deia que al Partit dels Socialistes de Catalunya hi havia dues ànimes. La nacionalista i la “jacobina”, o la catalanista i la espanyolista o la catalanista progressista i federal que semblava que ja unificava ambdues sensibilitats.

És clar, però, que el fet d’escollir una parella o altre de mots per a definir el Partit, depèn de les simpaties o afinitats que tingui cadascú, o, perquè no dir-ho, del grau de coneixement o animadversió cap al socialisme català.

Des d’aquell pis de Perpinyà fins a les moltes reunions que van fer possible la confederació de quasi bé tots els socialistes de Catalunya hi va haver esforç i ganes de tirar endavant. Sacrifici i voluntats.

No va ser senzill, de fet encara no ho és. Ser socialista a Catalunya comporta tenir un ideari recte i a prova de dubtes, comporta demostrar tots els dies que el que pugui semblar ambigu, és ganes d’entendre’s i de vetllar perquè l’estufa continuï dreta i amb el foc on ha d’estar.

Però és un partit gran. Ho és. I això, com tot a la vida, comporta també perjudicis. Cal respondre de molts i moltes companyes que parlen en nom del PSC. Tan li fa si la seva experiència prové d’entrar a formar part d’una llista municipal, o d’una agrupació local petita on calen braços ràpidament o tan li fa… en definitiva no han tingut el procés natural i imprescindible de la formació política.

Quan conversem sobre aquest fet, quasi sempre fem una analogia esportiva. Parlem dels seguidors del futbol i dels “culers” o “periquitos”. Entesos més com a “hooligans” que com a seguidors declarats. Els primers parlen de l’esport i veuen més enllà. Tan li fa si la jugada perjudica un equip o l’altre, tan li fa la brillantor quina samarreta porta, son jugades i brillantors, després hi ha els resultats i les classificacions.

Fins a cert punt és quasi comprensible que els “hooligans”, els “anti” l’altre, siguin més populars. Se’ls entén més ràpid. Són menys “complicats”. Però el cert és que són “pa” per avui i “gana” pel demà. No tenen coneixements i el pitjor, ni ganes de tenir-ne. No escolten a ningú que no parli de “xafarderies”, es cansen d’escoltar. Creuen que tot és vàlid, que tothom fa el mateix en les mateixes circumstàncies…. Tenen pànic als silencis.. on no es pot fer rés més que pensar i reflexionar si vols que segueixin sent espais de pau. Fins i tot als que acompanyen a les dites… per això responen tan ràpid. No apunten, disparen al “bulto” i ràpid… i sospiten de tots aquells que no facin el mateix.

Malfien dels que no utilitzen el “jo, jo… “ davant de qualsevol cosa. Dels que pensen i rumien, dels que aprenen cada dia i creuen que la política i treballar pels altres. Que cal donar i no esperar més que més demandes, que cal treballar saben que és difícil, que és feixuc, que és un acte de ciutadania i no de refermament personal.

Cal representar als nostres veïns quan tenim temps per a fer-ho perquè ja hem solventat alguns dels nostres conflictes. No podem anar a la política a solventar les nostres passions, conflictes o complexes. Cal dir, ja estic preparat, què us cal?

I això que conec bé també passa als altres partits. I ho dic, ara, al final i amb ganes de no invalidar tot l’explicat. Només perquè algú pugui veure que caldrà rescatar aquests companys. Caldrà donar exemples i formació fins que puguin ser útils a la societat. Ja no queda temps per malbaratar quadriennis de qualsevol manera, o amagat o donant canya sense solta ni volta.

La nostre cultura busca nous camins, busca recuperar l’amor a l’esport. Els “hooligans” no assenyalen cap camí.