dimecres, 14 de juliol del 2010

El valor d’un vot




Massa sovint els reglaments s’utilitzen per trobar eines defensives i no pautes d’organització. També és cert que es creen amb diferents motius. Uns per a prevenir malentesos, altres per a prevenir pèrdues de control, d’ordre i fins i tot de poder,

Sempre, en una societat democràtica, han de pretendre defensar els drets dels administrats pel propi reglament. Les lleis no es fan contra els homes, podria haver dit Voltaire perfectament si hagués viscut en aquests temps.

Avui hem presenciat com un regidor, després d’un retard tan caòtic com llarg en l’inici del ple, votava el que no tenia que votar. Pot semblar que després de tants anys un ha de saber com funciona, però en honor a la veritat, a Torredembarra, plaça castellera i de carnestoltes fora d’època, sempre s’està sentint que ací les coses es fan diferents. Per tan l’error no és tan estrany.

Així un concepte com ratificar la urgència, recordem que s’ha convocat un plenari extraordinari per aprovar una cosa tan poc extraordinària com els pressupostos de l’any 2010, ha permès d’aprovar uns pressupostos d’estar per casa.

Sembla que davant d’una consulta, s’ha deixat entendre al regidor que s’aprovava la urgència en cada punt. Així es celebrava el plenari però s’aprovava punt a punt si realment era urgent.

Tot i que pot tenir una lògica prou clara al carrer, és a dir no per córrer cal córrer-ho tot, al plenari es ratifica la urgència un cop i ja s’inicia la sessió.

El més desconcertant de la situació és que per ratificar la urgència cal majoria absoluta. En el cas de Torredembarra son nou regidors, ja que l’alcalde no exerceix el vot de qualitat. No li cal per aprovar els pressupostos que amb majoria ja queden aprovats. Així cal majoria absoluta per a parlar i no per aprovar un disseny que donarà pas a les despeses i a les inversions. No dic la tasca de govern com a projecte polític ja que a La Torre, un no diferenciaria uns pressupostos progressistes d’uns conservador per més que s’escarrassi.

Així el malentès, o el mal consell, o potser el dubte mal resolt ha comportat l’aprovació dels pressupostos de l’any 2010 al més de juliol.

El pitjor, si es pot diferenciar, és que la formació portava una decisió d’assemblea, per tan prou clara i pública i, a més, han portat un discurs de treballem punt a punt i cas a cas i sortirem de la crisi política torrenca. Tan li fa les mocions que no s’han aprovat per motius pelegrins o els tons emprats en les defenses de cada qüestió plantejada.

La "troupe" ha preferit aprovar els pressupostos que reunir-se en taules de treball i arribar a acords més ferms i dins del marge de temps que permet, en realitat, el fet de seguir amb els pressupostos prorrogats sense greuge de nòmines i compromisos. O així hauria de ser si pensem que les partides no es poden barrejar i que estan pensades per a fer front a les despeses previstes.

I si afegim que s’ha fet per sobre del discurs de “Donem primer com a mostra de que si es pot treballar i arribar a acords”, podem afirmar que hem fet un gran pas enrera. Una mostra més de la manca de sensibilitat i educació que es respira al plenari. Poc projecte i molt retret. El discurs o “arenga” que ha precedit a la votació ha estat, de nou, un repartiment de retrets.

Caldrà modificar el to del discurs, les forces que no conformen l’equip de govern però que si comparteixen la responsabilitat de governar Torredembarra, hauran de fer l’esforç de parlar amb calma i serenor, de recuperar forces i explicar els projectes alternatius o complementaris sense pensar en la recepció que puguin tenir en l’enteniment del batlle. A Torredembarra li cal saber i comparar, a La Torre li cal tenir projectes a sobre la taula i triar.

No vull ni pensar que passaria si en les properes eleccions tenim una piscina per acabar, una empresa de paper pendent de gestionar el “famós” pàrquing i un concurs d’idees sobre l’escorxador amb poques expectatives d’aconseguir diners.

Un pressupost que com demanava el regidor popular s’hagi aprovat per fi a primers d’any desvetllaria el que cal i està previst fer l’any 2011. Esperem... a veure.

dijous, 1 de juliol del 2010

Sempre ens quedarà el cafè…





La sentència del Constitucional aixecava expectatives. No pas, o no solament, les de que bo que sigui un sí rotund, o ens el contrari, com sigui que si veurem que passa. Els auguris sobre el text final i el que calia fer anaven i venien més enllà dels límits de Catalunya.

Semblava que calia apressar, doncs o era l’oportunitat política amb un govern d’esquerres a Madrid o ja defallien les forces o la paciència de seguir lluitant pas a pas les competències.

Quan es va començar a parlar de les Autonomies. De l’Estat de les Autonomies. Es va aixecar un clam: No al Café para Todos!!

Un pensava que cafè per a tothom, sempre que n’hi hagués prou i anés acompanyat del platet, la cullereta i la sucre suficient no era una mala solució. Compte que el sucre no és cap metàfora afegida.

Un pensava que el federalisme era el pas a seguir. Els diferents territoris de l'estat, amb indiferència de la història de les seves reivindicacions, s’acostumarien deseguida a ser autònoms.

Les competències no transferides, en virtut de coordinacions globals, podien anar essent participades per les federacions a mida que el mapa s’assentava i els fruits de la nova organització política ens feia més eficaços.

Així, amb el temps el congrés i el senat es transformarien per a gestionar i decidir sobre aquests àmbits. I una llei electoral nova ho facilitaria i encaixaria definitivament.

Compartir criteris d’endeutament ha d’anar en totes direccions. El govern central tutorat pel nou parlament estaria en la línia del sentir majoritari, les federacions autonòmiques atendrien als criteris generals i serien tutelats pels seus parlaments. I així fins arribar a l’administració local. Sembla que el més intolerable sigui no poder administrar el deute i la recaptació, i no hauria de ser tot i entendre que cal marge de maniobra per encarar els diferents projectes.

Cal reivindicar l’actualitat socio - política catalana. Cal fer un “tour de force” davant d’una sentència que ve d’un tribunal mal tractat, des de dins i des de fora.

Cal i cal… ja que estem ací i ara. Però, permeteu-me recordar quan el cafè per a tothom em semblava bé i preveia un camí cap al federalisme més planer.

No tinc la clau de tot el que ha passat, només faltaria aquesta arrogància. Però no em resisteixo de pensar que cada quatre anys s’ajornava el dubtós i es creia anar pel segur. I de quatre en quatre al dos mil deu… i a la sentència.