La sentència del Constitucional aixecava expectatives. No pas, o no solament, les de que bo que sigui un sí rotund, o ens el contrari, com sigui que si veurem que passa. Els auguris sobre el text final i el que calia fer anaven i venien més enllà dels límits de Catalunya.
Semblava que calia apressar, doncs o era l’oportunitat política amb un govern d’esquerres a Madrid o ja defallien les forces o la paciència de seguir lluitant pas a pas les competències.
Quan es va començar a parlar de les Autonomies. De l’Estat de les Autonomies. Es va aixecar un clam: No al Café para Todos!!
Un pensava que cafè per a tothom, sempre que n’hi hagués prou i anés acompanyat del platet, la cullereta i la sucre suficient no era una mala solució. Compte que el sucre no és cap metàfora afegida.
Un pensava que el federalisme era el pas a seguir. Els diferents territoris de l'estat, amb indiferència de la història de les seves reivindicacions, s’acostumarien deseguida a ser autònoms.
Les competències no transferides, en virtut de coordinacions globals, podien anar essent participades per les federacions a mida que el mapa s’assentava i els fruits de la nova organització política ens feia més eficaços.
Així, amb el temps el congrés i el senat es transformarien per a gestionar i decidir sobre aquests àmbits. I una llei electoral nova ho facilitaria i encaixaria definitivament.
Compartir criteris d’endeutament ha d’anar en totes direccions. El govern central tutorat pel nou parlament estaria en la línia del sentir majoritari, les federacions autonòmiques atendrien als criteris generals i serien tutelats pels seus parlaments. I així fins arribar a l’administració local. Sembla que el més intolerable sigui no poder administrar el deute i la recaptació, i no hauria de ser tot i entendre que cal marge de maniobra per encarar els diferents projectes.
Cal reivindicar l’actualitat socio - política catalana. Cal fer un “tour de force” davant d’una sentència que ve d’un tribunal mal tractat, des de dins i des de fora.
Cal i cal… ja que estem ací i ara. Però, permeteu-me recordar quan el cafè per a tothom em semblava bé i preveia un camí cap al federalisme més planer.
No tinc la clau de tot el que ha passat, només faltaria aquesta arrogància. Però no em resisteixo de pensar que cada quatre anys s’ajornava el dubtós i es creia anar pel segur. I de quatre en quatre al dos mil deu… i a la sentència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada