Ja està tot al seu lloc?

Quan l'estigmatització del concepte política va ser un clam popular, vaig creure que s’estava preparant una pira funerària. Lluny de la supèrbia, potser ha arribat a ser un veritable problema allunyar-me’n tan, vaig intentar comprendre el que estava passant. Evidentment no tots els clams eren exactament iguals. Ni l’interès, ni l’origen, ni la raó ni l’anàlisi. Però partíem d’aquell vell axioma de que no cal estar d’acord per oferir la vida per a fer possible expressar-ho.

 

Així la frustració davant de les oscil•lacions dels mercats i del fet de que s’escapolissin els responsables, sense oblidar l’ostentació dels especuladors, va generar que es demanés una cosa tan inabastable com que el món sigui diferent immediatament.

 

La utopia no és un fet caduc, ni pensar-ho, no es pot oblidar però, que és un rumb. Qualsevol gestió que oblidi per a qui treballem s’esbiaixarà. Més o menys, però no serà prou recte. Confiar amb els mercats no ha estat un fet aleatori, capritxós o sospitós. És una opció que els analistes van precisar com a mal menor. Tampoc suposaven que com en la gallina dels ous d’or es tindria tanta pressa com per a quasi matar als seus clients, als seus consumidors.

 

No m’amago de que prefereixo no moure’m de l’esquerra. Que el mercat especuli amb els marges que la llei social li deixi. Si el crèdit es contrau, el sector públic creix com a competència directe.

 

Vàrem desballestar l’Institut Nacional d’Indústria, era obsolet i un pou de pèrdues. Un magatzem de produccions mediocres i que es desfasarien en poc temps. Vagues i mobilitzacions sols varen aconseguir que es matisés una reforma necessària. Però, perquè no es va transformar de veritat el sector industrial públic?

 

Perquè enlloc de mobilitzar no s’instal•laven complexes de producció amb prou capacitat d’adaptació per a cobrir les demandes del mercat a mida que es produeixen? Esperar que les empreses es situen en indrets subvencionats i incentivats no és tan efectiu com col•locar una unitat de producció a on hi ha mancances prou clares.

 

Aquest diumenge hi hagut la necessitat de concretar que no es volen mitges tintes. Que si els mercats son de la dreta que sigui ella qui ho arregli, o millor que quan vulguin tinguin les eines a punt per a fer-ho. No crec que fos ni una cosa ni l’altre. Però la democràcia és concreta en que els vots són el que són tot i la representativitat territorial.

 

El que dic és que si cal caure davant dels elements que sigui a casa nostre, a l’esquerra. Hem estat lluitant per un tros del centre. Un indret a on hi estem patint i des d’on esquincem els vells anhels. El proper cop que ens tremoli la mà per por de la reacció dels bancs, dels mercats i dels poders fàctics… recordem la sensació que tenim avui. La de pagar els plats trencats per timidesa política.

 

Si aquests darrers tres anys enlloc de “falca” haguéssim estat fuets del frau fiscal, vanguardia de la modernització de l’administració i artífexs d’un pacte d’estat… vull creure que ara tindríem l’encàrrec de sortir de la crisi més moderns i amb els deures fets i repassats, enlloc de veure com decreixerà l’estat del benestar fins a estigmatitzar depenents i humils, i la privatització farà aparèixer diners d’on no n’hi havia… pa per uns quants avui i gana per a molts més per demà.

 

Missatge rebut.

Un vot, una expressió…

És molt senzill llençar-ho tot a la pila del greix. Analitzar què passa i de quina manera no és obligatori. Rendir-se a les temptacions de tothom és dolent o te preu és una opció personal, però dins d’una conversa educada… vull dir sense poder dir coses com “i a mi què!!”, “Tots són iguals” , “ me la bufa..” etc. No és gens senzill de defendre.

Ens pot fer, fins i tot, ràbia haver de fer esforços per salvar la zona euro i de pas Europa com la coneixem. Ens pot saber greu i indignar-nos que quan es podia, no s'hagués punxat la bombolla.. ja sigui immobiliària o tecnològica o especulativa… tan li fa, el concepte bombolla és prou fràgil i perillós per si mateix. Però lliurar-nos a la dreta com a immolació… no te cap argumentació possible.

Si creus que la dreta ha de gestionar, doncs cal votar-la. Si creus que l’esquerra no ho ha fet prou bé…cal pensar-hi una bona estona més. Fa un parell de dies que hem vist com l’anunci d’un referèndum alterava totes les llotges i amenaçava els equilibris dels components europeus. Hom pot dir que les consultes son necessàries, i te raó fins al punt de que calia i molt en el moment de la llei del sol del partit popular del 97.

I tornava ha estar imprescindible per a punxar la bogeria de la carrera immobiliària. Havíem haver pogut assumir la responsabilitat d’aturar un creixement monetarista i sospitós. Ara, preguntar a un país amb els problemes grecs si cal cenyir-se el cinturó més o plegar conceptes europeus.. és jugar als disbarats. És com el que confessa un adulteri i acaba culpabilitzant a l‘altre de la poca atenció que ha portat a buscar quelcom més que la seva relació.

José Luís Rodríguez Zapatero se’n va, no es torna a presentar, assumint la seva responsabilitat i molta més que qualsevol de les converses educades que descrivíem abans definiria amb molta facilitat. El relleu és un estoic Rajoy que encara no diu rés en concret i que sap que qui no camina no cau. Un cop passin les eleccions, tot estarà més clar. Els problemes persistiran, les retallades augmentaran i la caverna mediàtica seguirà burxant i burxant per a protegir als seus delegats. Madrid i Castella seran els bancs de proves de les retallades convertides en productes novedosos en mans privades, Catalunya un eix del mal que justificarà la contenció estatal... i a cada banda de l’espectre polític trobarem gent complaguda per tenir més raó que feina feta.

Del no fer, no es pot fer bandera. La dreta real no surt al telenotícies. No te logotips ni abanderats, no es veu. Viu darrera de murs de disseny en municipis petits, allunyats entre ells però en contacte permanent. Sofertes oficines i tallers a l’Àfrica. La deslocalització del treball va arribar enmig de les “pilotades”, ens van voler convèncer que érem un país del sector terciari. Que el nostre do portaria a comerciar aquí i a fabricar i investigar en altres llocs. Doncs serem l’urbanització d’Europa i Àsia si badem. I ja se sap que a les urbanitzacions només viuen bé, els propietaris actuals, els que cobren rendes i alguns jardiners, botiguers i l’amo del club de golf.

No vull miracles estranys, necessitem veure com tothom es preocupa d’entendre i demanar, de veure i reflexionar més, de no llençar rés més a la pila del greix perquè no ens porta a rés de bo. La pila del greix, fa molts anys servia per a base de sabó barat, ara ni això.

És un contaminant.