El catorze de gener és prou lluny…

perquè el bon seny torni a manar els caps de l’àtic més solitari de Torredembarra. Què he de fer? Com quedaré? Què sabrà ningú? M’agradaria veure que faries tu?....

Aquesta darrera, agafo aquesta…

Jo faria un comunicat dient que he entès que no estava prou explicat que la carretera ha estat traspassada. Que com que no se sap, hom pensa que el màxim de velocitat és un altre.

Ho acceptaria i retiraria les multes que fossin conseqüència d’aquesta confusió. No pas les altres, no. Solament aquelles que de no haver hagut el traspàs no sancionarien rés. I els que no passessin de vuitanta i els que no haguessin rebut les notificacions en un temps adequat per justificar que la sanció és pedagògica i no recaptadora, tots nets.

Em disculparia i actuaria… tot i que no hagués manat mai una especial atenció a la carretera després de comentar en privat però a l’abast de les orelles la meva sorpresa per la expectativa de cobrament.

Un, i ho dic i ho mantinc perquè un comença a tenir un currículum a prova d’acudits i malintencionats, hagués apostat per la comunicació. Aquesta carretera ja forma part del teixit urbà!!, aquí no es pot anar a més de 50 km per hora!!, a les rotondes es cedeix el pas a tot aquell que ens ve per l’esquerra i que ja està a dins!!… no cal anar a 20 km/h el que cal és parar abans de convertir un element de seguretat en una ruleta russa!!.

Es possible que els acudits vinguessin a compte dels rètols, de la informació que es rep i de la renovada fe en la naturalesa humana… però no vindran en veure que el dia catorze s’omplen les carreteres i vials més propers de gent que reivindica que la darrera gota que omple el malmès got europeu no pot venir d’una colla de desencantats que justificant les misèries en que tothom te molt a callar.

Amb multes raonables i l’opció de pagar-les amb serveis a la comunitat… jo sortiria a escombrar amb tots aquells que encara els hi falta una gota per esclatar. Arribarà un dia en que l’administració ens demanarà fer un esforç… potser una escombrada tots plegats per posar el poble al dia… potser… qui sap el què… però el més important és que si responem es que Torredembarra ha pujat al tren i torna a estar en marxa cap al segle XXI. Sí, el segle que ens passa per sobre i al que no abracem com a un amic proper.

I és que fins al catorze es pot fer molt més que esperar arraconat i pensant que tothom circula en direcció contraria.

El que es va coent...

Sembla que han de venir nous temps. Hi no podem dir “ja t’ho deia”. No és moment. A sobre de creure-ho molt de temps i esperar en l’aparent minoria, no es prudent escenificar rés que sembli una baralla. I és que les conteses polítiques, és a dir discussions amb vehemència i passió però amb arguments i amb el cor a flor de pell s’han intoxicat pels “I tu més” i pels arguments que no volen contrast d’opinions, solament volen ser picades d'ullet als que tenen més poder. La perplexitat més gran és que a força de rebre picades d'ullet ja ningú sap perquè té aquest ascendència sobre els demés. Potser sigui allò de cria fama i estirat a dormir.

L’Europa unida, federal, i reconeixent les singularitats territorials era impossible. Així es deia des d’on saben com va tot. "Lands", nacions sense estat, mancomunitats de regions o comunitats, unitats lingüístiques etc. no podien escollir com es relacionaven amb Europa. Era impossible determinar quin tipus d’unitat bàsica es federava amb l’unitat europea sense parlar de riscos d’enfrontaments armats o d’una nova guerra.

Els conflictes van estar de veïns en uns anys en que el monetarisme i l’especulació donaven una sensació d'anar molt be. No volíem veure massa riscos en rés, anàvem fent i esperant que durés.

Ara, l’economia farà el miracle d’avançar fins convingui per coordinar-nos, establir mecanismes correctors i vetllar per l’equilibri del vell continent. Ara que ja no serà el centre del món ni pels europeus. Potser abans mai ho havien estat, però ens ho semblava.

Fa uns anys, visitant Estats Units em vaig fixar amb l’èxit dels mapes mundi entre els turistes. Estranyat em vaig apropar a observar-ne un de més a prop. Caram!! Estats Units estava al mig de la imatge I a banda I banda la resta. Vaig tenir un atac d’humilitat, “No som gaire, ben mirat”, vaig pensar. I la reflexió em feia mirar Àsia i pensar tenen ma d’obra, espai, recursos i un mercat interior sense aprofitar… i a sobre Rússia fa aigües. Com Japó pugui fer oblidar als xinesos les confrontacions històriques… patirem. Es evident que no vaig encertar del tot. Però vaig recordar aquella dita “Cuando China despierte, el mundo temblará!” que no sé ara mateix si era un llibre, un subtítol o que sé jo.

Ara encetarem quatre anys del Partit Popular al Govern. Un sentit de conservació em diu que si solament son quatre és que alguna cosa grossa haurà passat i (no sé si és la humilitat d’abans) em costa creure que sigui que el discurs socialista a tornat a les arrels i la societat ens demanda de nou que gestionem des de l’esquerra, per fi. Potser serà un desastre majúscul, esperem que no. Potser, val a dir-ho com qui no ho vol, valdrà més vuit anys i fer els deures molt ben fets.

De moment la nova societat va prenen forma amb rigor alemany i escala de valors francesa. Espero que puguem treure’ns el tòpic de migdiada i poca productivitat i que ens escoltin quan expliquem que es pot treballar millor per viure millor, sense arriba a viure per treballar sense cap il•lusió. Encara que els que ho passen malament avui, firmarien de seguit i ho comprenc perfectament.