Hi ha crisi? I qué fem? Esperar?

Tornem a estar en les mateixes. Que si cal acceptar la crisi… que si cal acceptar que la situació irlandesa en afectarà… que si Portugal perilla i ens arrasarà…

La informació és vital. La informació, en concret la seva lliura circulació, caracteritza un estat com a democràtic. Però el cert, el més cert és que es tan cert com incomplet.

El veritablement significatiu i definitori en un estat democràtic és que tothom faci el que li toca. Que la societat s’assabenti i reaccioni en la mida de les seves possibilitats. Que els governs - gestors facin el màxim dins de la claredat de la llum i els taquígrafs i que la resta de grups que afecten al conjunt tinguin una actitud més enllà de la competència i molt més a prop de la competitivitat i l’eficiència.

Sortir a dir que és molt possible que la situació d’aquesta segona etapa de la crisi ens pugui perjudicar sols és precipitar els aconteixements. Algú podrà pensar, Ens ho amagant!! No estaria tan segur ja que es poden publicar, i es publiquen, articles i editorials que apunten la idea i la fonamenten. No es prohibeix ni es persegueix. Fins i tot els partits que no tenen representació directe en el govern però, com no pot ser de cap altre manera, sí al congrés dels diputats i al senat, reflexionen molt i molt abans de concretar els auguris.

L’economia preveu i analitza però també admet que l’ordre dels factors altera el producte. Volem una aparició del president i que admetí la enorme possibilitat de patir una nova inflexió? De veritat que no imaginem que la borsa no hauria tancat amb un tres per cent de fluctuació negativa, de veritat que no imaginen un resultat molt pitjor que hagués precipitat els aconteixements.

Sembla un acudit fàcil repetir que tot l’estat sabia que la crisi ja havia arribat menys el president del Govern. Si ens ho creiem, doncs estem molt pitjor del que un pot suposar. Si expressem la frustració de sempre tocar el cantó baix de les fluctuacions d’unes societats “democràtiques” però depenent en excés de les seves economies “lliures”, doncs benvinguts els acudits.

Però podríem anar aprenen de les coses que “nosaltres” hem fet malament. I vagi per endavant que no exculpen els gran centres de decisió que poden canviar les coses d’un dia per l’altre, tot i no saber cap a on.

A l’any 82, un ministre va parlar àmpliament de la necessitat de tenir estalviat un sou i mig per familia. Si algú vol córrer, diria: Com? Amb la que està caient!! Però el cert és que quan no queia gaire cosa, tampoc estàvem per la feina. Quan hi ha una consigna que es basa en el compliment global per a ser exitosa, es troba en el poder de les individualitats. Jo amb la meva targeta de crèdit faig el que vull. És clar. Hi ha molts més responsables que tampoc fan el més adequat.

Jo accepto una hipoteca extra-dimensionada i ja veuré. És clar, tothom ho fa. Jo vaig a treballar i prou faig. És clar. Tots coneixem gent ben pagada que no ens fa el pes el que fan, i molt menys encara el que cobren. Perquè no puc tenir una casa o un pis com els que cobren més? Ho pago amb més anys i ningú n’ha de fer rés. És clar, tot és tan injust i enrevessat.

Però com que no hi ha un tot no fem la nostre part. Una part que ens beneficia. Com ens han tornat que de la contenció en el diner de plàstic, de la planificació economica familiar i de la responsabilitat en la nostre feina ja no hi queda cap honorabilitat?

La revolució possible i imminent és tornar a saludar-nos, torna a educar els nostres fills amb un model personal i en no estirar més el braç que la màniga. I em direu, no serveix per a rés!!! Doncs estaríeu equivocats.

Quan el terç de la societat fa els deures i les xifres així ho reflecteixen, l’altre terç que administra, governar és un terme a analitzar en un altre “post”, té força per a negociar amb el darrer terç que posseeix els bens de producció. I compte que vaig més enllà, l’intersecció del primer terç i el tercer, són les empreses petites i els autònoms, i ací la revolució seria més inquietant que mai.

Si nosaltres, el primer terç, trèiem els diners de les entitats de crèdit, poc o rés passaria. Ja no funciona d’aquesta manera. Els estalvis d’uns, ja no són els crèdits dels altres.

Però si els autònoms i pyme’s cobressin al comptat i treballéssim en cooperatives de consum i de crèdit, davallarien les operacions comercials.

Somio? Tornar a comprar habitatges sobre plànols, que s’incrementin les unitat de compra, que recuperem valors de vida que no van lligats a la butxaca sinó, ens el contrari, al nostre temps i a conviure amb els altres, estalviar per fer front a despeses corrents i de primer ordre i finançar les definitives… i altres exemples d’aquest ordre és possible.

Una societat amb un rumb personal treballaria unida i no permetria les estafes de compra projectes i no totxo fet. I no permetria la insolidaritat. Així, l’administració podria treballar en recolzar i vetllar. I el fet de poder accedir a un habitatge no inclouria hipoteques pel sòl, per edificar i per a comprar-ho. Uns afegits que no reverteixen en la societat.

Quan es compleixen aquestes màximes, l’administració podria imposar una tasació real dels habitatges i una vetlla de cada projecte. I ho podria fer perquè les balances de compte corrent serien tan positives que es podria exigir compliments i resistir l’aturada de la construcció. Perquè aquesta va ser l’"espasa de damocles" que va impedir que la bombolla immobiliària deixes de créixer. Aturar-la en sec era entrar en l’actual crisi, i tan li fa si era el millor, no teníem als comptes prou recursos per fer-li front. I senzillament passavem a la cua, sense les ccions globals i coordinades dels bloc's occidentals.

I ja que ens hem renyat prou, dir que una aturada progressiva de les financiacions hagués refredat el mercat immobiliari, ...que si hagués una forma d’arbitratge per evitar els talls de financiació en les pyme’s s’hagués enfortit el mercat laboral, ...que si la reforma educativa s’hagués fet de veritat i en el moment que el mercat laboral encara absorbia gent, el fracàs escolar s’hagués estabilitzat fins a rebaixar-lo, ...que si les entitats financeres haguessin rebut les consignes que llença avui el Banc d’Espanya no s’hagués desenvolupat la guerra dels passius, més dedicats a justificar balanços que a estabilitzar mercats, es busquen comptes i titulars disposats a necessitat “plàstic” i crèdit no estalvis per a treballar… que si s'hagués fet seriem un pais millor. Però estavem decidits a acceptar-ho? Ho volíem com a col·lectiu?

Seguirem renyant als altres… però pensem en el nostre poder personal. Si el fem servir per a qüestionar-ho tot ens quedem indefensos.

Una passa ferma i una exigència concreta, pas a pas ho canviarem tot.

La monarquia agafa pes

Un plenari és sobirà. Sols està sotmès a les lleis vigents i a no prevaricar. Prevaricar és prendre una decisió injusta saben que ho és.
I és el plenari, no una força superior i invisible, el que escull qui la de presidir. Llegeixi’s alcalde. I és el plenari qui aprova una moció de censura per a canviar-lo. Fet que un espera que no passi mai, senyal inequívoca de que els regidors son formals i que la feina es va fent.
Enmig d’aquesta equació tan simple d’entendre està la Torredembarra dels darrers mesos. Ahir es sentia com un alcalde deia coses com no es pensin que manen, o vostès voten i després jo miro com anar fent les coses.
Sembla excessiu dir coses tan inversemblants. Un prefereix sentir que si s’ajorna alguna qüestió és per una molt bona raó. No pas per agendes o “egos” maltractats. Posem un exemple: L’skateparc.
Si no és creu necessari, doncs és diu. Si no es creu prioritari, doncs també es diu. I si la majoria de regidors coincideixen, doncs s’ajorna. I si no és així, doncs s’assumeix i es fa. Els acords tenen el rang de llei, ja que la llei ho preveu i l’exercici no està viciat.
Altres exemples són les mocions dels diferents partits que dormen el son dels justos. Una empresa municipal per a gestionar el pàrquing, el servei de grua i les zones blaves que ha de funcionar abans de que s’esgoti el contracte de l’empresa que ara per ara obre les portes del pàrquing de Filadors. Tenim NIF? Informe jurídic preceptiu? Quatre números? Una preelecció de personal? Un tempteig de com es vol portar? Sembla que no, o com a mínim que no es diu. Cosa menys que probable veient com han anat les coses darrerament.
La publicitat a la ràdio? Informe econòmic? És que s'ha fet per engrandir i subcontractar el que ha calgut? Hi ha tarifes aprovades que es van començar a fer servir en un moment tan dur com l’estiu pre-crisi. Hi ha capacitat d’enregistrar falques? Ha de ser així amb més personal. Altre cosa fóra que s’hagués engegat i no rutllés. Rés a dir. Es compleix la moció i el dia a dia la posa al seu lloc.
Mentre estiguem en mans d’un nen gran que del “Tu més” faci resposta constructiva i del “no hi tingut temps” resposta defensiva, no anirem endavant.

Ahir es va elevar en forma de prec la petició de commemorar que els castells ja son Patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Que es fes a la plaça de la Vila, de renom casteller Plaça de la Verdura. Una ocasió per a fer alguna cosa amb promptitud i respecte i que és coherent amb el gran esforç de la celebració dels trenta-cinc aniversari de la colla Nois de la Torre i de la seva excel·lent temporada.
Que maco seria que avui s’hagués trucat al president de la colla i als portaveus interessats per a fer una reunió qualsevol tarda i coordinar l’encàrrec de la il·lustració de la placa o ceràmica i que abans de desembre pogués estar feta. Quin canvi!!
L’ajuntament de Valls la tenia posada l’endemà. Em podeu dir de la seva gran sensibilitat en aquest tema. Potser sí. Però és que aquí a la Torre no veiem un tema que desperti una gran, ni tan sols petita, sensibilitat.

I és que el rei de la casa fa clotets, com deia la meva àvia. I per farcí els clotets sols cal cultura, democràtica i de l’altre.

Caure en gràcia i ser graciós

Un altre exemple.

El PP frena el videojoc d''Alicia Croft' per canviar immigrants il·legals per "màfies"

En un principi la candidata del partit combatia els 'sense papers' a l'arcade
Dimarts, 16 de novembre del 2010
EFE / Barcelona
El PP de Catalunya ha sol·licitat a l'empresa encarregada del videojoc Alicia Croft que el modifiqui per canviar els immigrants il·legals que apareixen per "màfies il·legals", tal com havien acordat en un principi, segons han explicat fonts de la direcció del partit.

Les mateixes fonts han explicat que el joc que ells van aprovar no parlava d'immigració il·legal, sinó de "màfies il·legals", i han atribuït a un error de l'empresa en el desenvolupament del videojoc que quan Camacho llança les seves idees sobre un helicòpter aparegui el cartell Stop il·legals.
El videojoc, en què la virtual Alicia Sánchez Camacho viatja a cavall d'una gavina amb el nom de Pepe planta cara a l'independentisme, al malbaratament, a la immigració il·legal i a la desocupació, ha aixecat una forta polèmica i dures crítiques des de les files d'altres partits.
Tan gran ha estat l'èxit del videojoc impulsat per les Noves Generacions del partit --també disponible per descarregar-se'l a l'iPhone que l'allau de visites ha saturat la web del PP català en diverses ocasions. Des del partit s'ha minimitzat la importància del joc, i s'ha lamentat que alguns partits aprofitin "qualsevol excusa" per criticar els populars.
Política migratòria
Aquest mateix dimarts les joventuts del PSOE han assegurat en un comunicat que el videojoc "desemmascara la política migratòria del PP i de Rajoy, basada únicament i exclusivament a treure profit electoral del racisme, la xenofòbia i la por".Una de les icones amb què es troba l'àlter ego de la dirigent mentre sobrevola el cel de Barcelona és un avió des del qual es llancen dos "immigrants il·legals" en paracaigudes, un problema que s'esfuma quan la candidata els dispara les seves bombetes.
En el videojoc, la candidata també ha de disparar contra un zepelí independentista i contra una icona que representa la falta de llibertat lingüística a Catalunya. El jugador suma punts a l'agafar barretines, monteras, paelles i botifarres que surten al seu pas.

http://elperiodico.cat/ca/noticias/elecciones-28n/20101116/frena-videojoc-dalicia-croft-per-canviar-immigrants-illegals-per-mafies/590288.shtml

La “Chispa” i la simpatia van entrar en campanya per a millorar les imatges i poder concretar missatges. Després es van acometre les desqualificacions imaginatives per a no contradir la llei electoral.
Com anyoro aquells quadres que es publicaven comparan les propostes de les diferents formacions.

La inversemblança de fer campanya…

Un es passa quatre anys sentint parlar de la política i dels polítics, dels administradors i de les administracions, de les associacions i els seus responsables, de la militància en general i els seus perquès… amb formes tan poc respectuoses que costa entendre.

El joc és clar. Si fas un pas endavant i treballes per la societat estàs molt més a prop de concretar el compromís amb una responsabilitat directa. I un cop l’assumeixis, sentiràs el qüestionament. Per algun motiu ho hauries pogut fer millor i sentiràs poc, o rés, de la feina que això comporta.

I enmig d’aquesta situació, lluny de reivindicar el compromís social, ens dediquem a veure qui és més “pur” i més allunyat de les parts més malignes. Que si en un partit gran priva una cosa o l’altre, que si en un de petit, sempre són els mateixos, que si en una assemblea els quatre parents inclinen les votacions, que si a la Junta del que sigui hi ha uns i no els altres… i per anar bé, has de callar i seguir treballant. Perquè la feina és fa pels que hi dediquen hores.

I són hores d’una forma quantitativa equivalent, si es dediquen a reivindicar un parc infantil, els llums d’un carrer o a promoure la dansa, el cant o els castells, per citar alguns exemples. Hi ha crítiques arreu? Doncs sí. Però això és la música de la diversitat d’opinions. L’educació la generositat la pot harmonitzar fins a fer-la quasi bé simfònica. Però la música ha d’estar com sona en tots els racons de la nostre vida.

Per la meva feina he conegut una gran quantitat de persones que han dedicat molts anys a treballar pels altres. Alguns del pragmatisme han fet una norma. Durant més anys i arriben a llocs més visibles. Tots sacrifiquen l’utòpic com a Nord? Hem de donar gràcies de que no és així.

Perquè ara cal una campanya? Perquè no llegim les notícies? Perquè no llegim els programes? Perquè passem i cal un gran escenari per a recordar a tothom que ha arribat ‘hora d’expressar una tendència en una urna?

Una norma sagrada en el marketing polític és no renyar. Mai s’ha de dir a la societat que no està per la feina. Les fórmules d’incitació a la participació i a la corresponsabilitat han desaparegut. La poesia la substituït per formules més encisadores i, evidentment, que no renyen.

Doncs si cal renyar alguna vegada. Cal dir que no prestem atenció com a excusa per a no fer rés més. Que els anys de joventut que comptaven amb reunions a les ampa’s, a les associacions de veïns, a les culturals, als grups en moviment no son una llicenciatura.

Cal que tornem a jugar fort per la nostre vida. Cal que revaloritzem la nostre familia amb una projecció social. Llàstima que la frase estigui massa “suada” i que la crisi mundial ens torni a llençar en un altre parèntesi, però caldrà dir ben alt que si sols et preguntes que fa el teu país per a tu, i no el que pots fer per a ell no avançarem de veritat.

Un govern tripartit amb més del noranta per cent de compliment en els compromisos de legislatura pot no revalidar-se davant del càstig silenciós dels que del no participar n’han fet una excusa i un dogma.

I no cal que sigui una participació en els partits polítics, per altre banda una associació que té les mateixes virtuts i defectes que qualsevol escala de veïns però amplificades per l’àrea a on treballant- Cal que sigui arreu.

Si els que llegiu això participeu en alguna activitat fora de a familia i la feina, ja enteneu perfectament de que parlo. I és que defenc que cal fer alguna cosa. Els signes de recuperació econòmica, que ja n’hi ha, són el fruït, principalment dels que diuen “prou” i fan alguna cosa més. Les polítiques per la recuperació són escenaris per incentivar aquesta actitud. Però quan veus qui se'n beneficia o qui no ho patirà mai, et desinfles. Doncs dit al forat i a respirar. Feu una cosa generosa a la setmana i la revolució arribarà sense soroll, però amb la fermesa del canvi social.

Entre les associacions progressistes sempre hi ha la pugna de qui està més a l’esquerra. Crec que és fruit de pensar que les forces més majoritàries poden fer més per a aquest canvi de rumb social. Potser sí, però són més nombroses, segurament, perquè la velocitat és més coherent amb les expectatives i experiències de la societat.

Tarragona ha canviat. Ha rebut més en vuit anys que en tota la seva història democràtica. Però tan se val, volem més. I això està bé. Hem de voler més. Però hem de fer més.

Votem a les forces progressistes… i demanem el que volem i com. Rellegim els balanços de la gestió, i de les confrontacions, escoltem més bé les diferents argumentacions i prenguem una decisió. Tot no són iguals ni diuen el mateix. Com nosaltres estem desencisats per diferents motius.

Si quan un està decebut amb la parella, no parla. La relació se'n va a "orris". I ací es tracta d’estimar Catalunya. Des de l’escala de veïns fins al parlament.

De comptar fins a vuit… a comptar fins a deu

Avui hem pogut assistir a un altre ple de despropòsits. Si l’obsessió de l’alcalde és que no sembli que governa qui no li toca, el que aconsegueix és que la serenor i el pragmatisme l’aportin els regidors que no tenen delegació de competències.

I és que ja comença a ser una mica pesat, repetir i repetir que el govern son els disset regidors. I, també comença a cansar repetir que la corresponsabilitat és plena per a tots, tot i que hi ha la responsabilitat directa d’aprovar les coses. I s’aprova pels vots i les abstencions dels diferents regidors.

Les paraules govern i oposició ens projecten una imatge que, si bé és real massa vegades, no ajuda a aprofitar l’eficiència de disset opinions, enlloc de la meitat més un i orelles sordes. Digueu-me “innocent”, però crec que disset veuen més que la quasi meitat més l’alcalde de torn.

La cara del batlle era de "noiet" empipat en el dia del seu “sant”. Depenent els regals, "ha vingut la familia", depenent els regals “quatre tietes escarransides”.

Per entrar en els dos punts del Plenari extraordinari, diguem que calia escollir i aprovar el nomenament d’un candidat, i suplent, per assistir en representació de l’Ajuntament a l’assemblea de Caixa Catalunya. Avui era l’últim dia per a fer-ho per a complir amb els terminis de l’entitat. Uns deient que ja fa temps que s’ha sabia, els altres que no tant. La llei de “Caixes” ja fa temps que està aprovada i així ho reflectia, la representació no la poden exercir càrrecs electes en actiu.

Els dos noms, sorprenents, però rés a dir. Un proposa i el plenari disposa. Però veient l’adscripció política i cercle per on es mouen, o fins i tot els parentius d’antuvi, un, tot i respectant, es pregunta: Casualitat? Regal enverinat?

S’hagués entès el nomenament d’algú proper a un altre formació política present al plenari i diferent a les que ostenten delegació de competències? L’explicació ha estat la pluralitat política. Doncs be per la intenció. Malament per l’execució, com ja va sent sempre.

El segon punt ha estat una modificació de crèdit. És a dir aprovar que alguns diners sortint de llocs per anar a uns altres. El motiu ha estat tenir diners suficients per a fer front a l’elevada quota per a recollir la brossa del municipi. No es discutia el fer-ho, sinó ens el contrari, d’on traureu.

Entre les partides proposades hi havia infància i joventut i benestar social. En un període de crisi no sembla lògic buidar aquestes eines per treballar. L’explicació ha estat que es podien racionalitzar i arribar a cap d’any. La reflexió seria, si pots racionalitzar, fes-ho i allibera més diners per a treballa en polítiques socials. I si no tens idees, cap a Caritas Diocesana que per això fan una feina publica i notòria.

L’únic exemple en contra de les partides proposades per a vetllar el que comentem, ha estat els 3.000 euros per a netejar d’herbes el Camí del Moro. Mal exemple en boca d’una persona que davant de la publicació dels fons estatals per a la financiació local, li varen preguntar sinó era un bon exemple ( poca inversió + augment de troballes + augment de pes específic del valor cultural de les restes + promoció turística + apropar-se a les rutes romanes + altres) va dir que hi havia coses més importants.

Com que ja sabeu en que s'ho va gastar, deixem-ho ací.

Davant de les retòriques sobre el paper de la governança i el de l’oposició, sembla que parlem de regnats, "soc alcalde perquè així ho ha volgut Déu, s'ha afirmat “ ja sé que estic en minoria, cada dia compto fins a vuit… 1,2,3 … 4,5,6”. No traurem punta de que no hi ha arribat, ni dels ja populars exercicis per a entrenar la memòria.

Li traurem punta, si voleu a que comptant fins a deu sense rancúnia, potser hagués trobat l’estat d’ànim per a citar els portaveus i perfilar candidats i partides per a traspassar el que li falta a la brossa.

Vint minuts públics i una gran passa en privat. Ell que segueixi comptant i els altres fent propostes, com a mínim la meitat de la feina que és faci.