Hi ha crisi? I qué fem? Esperar?

Tornem a estar en les mateixes. Que si cal acceptar la crisi… que si cal acceptar que la situació irlandesa en afectarà… que si Portugal perilla i ens arrasarà…

La informació és vital. La informació, en concret la seva lliura circulació, caracteritza un estat com a democràtic. Però el cert, el més cert és que es tan cert com incomplet.

El veritablement significatiu i definitori en un estat democràtic és que tothom faci el que li toca. Que la societat s’assabenti i reaccioni en la mida de les seves possibilitats. Que els governs - gestors facin el màxim dins de la claredat de la llum i els taquígrafs i que la resta de grups que afecten al conjunt tinguin una actitud més enllà de la competència i molt més a prop de la competitivitat i l’eficiència.

Sortir a dir que és molt possible que la situació d’aquesta segona etapa de la crisi ens pugui perjudicar sols és precipitar els aconteixements. Algú podrà pensar, Ens ho amagant!! No estaria tan segur ja que es poden publicar, i es publiquen, articles i editorials que apunten la idea i la fonamenten. No es prohibeix ni es persegueix. Fins i tot els partits que no tenen representació directe en el govern però, com no pot ser de cap altre manera, sí al congrés dels diputats i al senat, reflexionen molt i molt abans de concretar els auguris.

L’economia preveu i analitza però també admet que l’ordre dels factors altera el producte. Volem una aparició del president i que admetí la enorme possibilitat de patir una nova inflexió? De veritat que no imaginem que la borsa no hauria tancat amb un tres per cent de fluctuació negativa, de veritat que no imaginen un resultat molt pitjor que hagués precipitat els aconteixements.

Sembla un acudit fàcil repetir que tot l’estat sabia que la crisi ja havia arribat menys el president del Govern. Si ens ho creiem, doncs estem molt pitjor del que un pot suposar. Si expressem la frustració de sempre tocar el cantó baix de les fluctuacions d’unes societats “democràtiques” però depenent en excés de les seves economies “lliures”, doncs benvinguts els acudits.

Però podríem anar aprenen de les coses que “nosaltres” hem fet malament. I vagi per endavant que no exculpen els gran centres de decisió que poden canviar les coses d’un dia per l’altre, tot i no saber cap a on.

A l’any 82, un ministre va parlar àmpliament de la necessitat de tenir estalviat un sou i mig per familia. Si algú vol córrer, diria: Com? Amb la que està caient!! Però el cert és que quan no queia gaire cosa, tampoc estàvem per la feina. Quan hi ha una consigna que es basa en el compliment global per a ser exitosa, es troba en el poder de les individualitats. Jo amb la meva targeta de crèdit faig el que vull. És clar. Hi ha molts més responsables que tampoc fan el més adequat.

Jo accepto una hipoteca extra-dimensionada i ja veuré. És clar, tothom ho fa. Jo vaig a treballar i prou faig. És clar. Tots coneixem gent ben pagada que no ens fa el pes el que fan, i molt menys encara el que cobren. Perquè no puc tenir una casa o un pis com els que cobren més? Ho pago amb més anys i ningú n’ha de fer rés. És clar, tot és tan injust i enrevessat.

Però com que no hi ha un tot no fem la nostre part. Una part que ens beneficia. Com ens han tornat que de la contenció en el diner de plàstic, de la planificació economica familiar i de la responsabilitat en la nostre feina ja no hi queda cap honorabilitat?

La revolució possible i imminent és tornar a saludar-nos, torna a educar els nostres fills amb un model personal i en no estirar més el braç que la màniga. I em direu, no serveix per a rés!!! Doncs estaríeu equivocats.

Quan el terç de la societat fa els deures i les xifres així ho reflecteixen, l’altre terç que administra, governar és un terme a analitzar en un altre “post”, té força per a negociar amb el darrer terç que posseeix els bens de producció. I compte que vaig més enllà, l’intersecció del primer terç i el tercer, són les empreses petites i els autònoms, i ací la revolució seria més inquietant que mai.

Si nosaltres, el primer terç, trèiem els diners de les entitats de crèdit, poc o rés passaria. Ja no funciona d’aquesta manera. Els estalvis d’uns, ja no són els crèdits dels altres.

Però si els autònoms i pyme’s cobressin al comptat i treballéssim en cooperatives de consum i de crèdit, davallarien les operacions comercials.

Somio? Tornar a comprar habitatges sobre plànols, que s’incrementin les unitat de compra, que recuperem valors de vida que no van lligats a la butxaca sinó, ens el contrari, al nostre temps i a conviure amb els altres, estalviar per fer front a despeses corrents i de primer ordre i finançar les definitives… i altres exemples d’aquest ordre és possible.

Una societat amb un rumb personal treballaria unida i no permetria les estafes de compra projectes i no totxo fet. I no permetria la insolidaritat. Així, l’administració podria treballar en recolzar i vetllar. I el fet de poder accedir a un habitatge no inclouria hipoteques pel sòl, per edificar i per a comprar-ho. Uns afegits que no reverteixen en la societat.

Quan es compleixen aquestes màximes, l’administració podria imposar una tasació real dels habitatges i una vetlla de cada projecte. I ho podria fer perquè les balances de compte corrent serien tan positives que es podria exigir compliments i resistir l’aturada de la construcció. Perquè aquesta va ser l’"espasa de damocles" que va impedir que la bombolla immobiliària deixes de créixer. Aturar-la en sec era entrar en l’actual crisi, i tan li fa si era el millor, no teníem als comptes prou recursos per fer-li front. I senzillament passavem a la cua, sense les ccions globals i coordinades dels bloc's occidentals.

I ja que ens hem renyat prou, dir que una aturada progressiva de les financiacions hagués refredat el mercat immobiliari, ...que si hagués una forma d’arbitratge per evitar els talls de financiació en les pyme’s s’hagués enfortit el mercat laboral, ...que si la reforma educativa s’hagués fet de veritat i en el moment que el mercat laboral encara absorbia gent, el fracàs escolar s’hagués estabilitzat fins a rebaixar-lo, ...que si les entitats financeres haguessin rebut les consignes que llença avui el Banc d’Espanya no s’hagués desenvolupat la guerra dels passius, més dedicats a justificar balanços que a estabilitzar mercats, es busquen comptes i titulars disposats a necessitat “plàstic” i crèdit no estalvis per a treballar… que si s'hagués fet seriem un pais millor. Però estavem decidits a acceptar-ho? Ho volíem com a col·lectiu?

Seguirem renyant als altres… però pensem en el nostre poder personal. Si el fem servir per a qüestionar-ho tot ens quedem indefensos.

Una passa ferma i una exigència concreta, pas a pas ho canviarem tot.