La coherència dels somnis

Quan es va plantejar que quan s’abastés una majoria al plenari municipal de Torredembarra no calia una moció de censura, només n’hi havia prou en tocar a la porta de l’alcalde, hom va treure conclusions. Uns pensaven que era una fugida, endavant o no, altres “ja s’ho faran” i altres “es podrà parlar millor amb qualsevol altri que amb els socialistes”.

La història ens ensenya, o creiem aprendre el que més ens impressiona, que les accions tenen el pes especific de les conseqüències que generen. Deia el meu avi, vell afiliat a la CNT de la pre-guerra, que en política el que no es pot explicar no està bé. Sempre ho he tingut present.

Diferent és esperar que el fum s’aclareixi, que les coses caiguin pel seu propi pes o que cal treballar tots els fronts per a no quedar esperant quan alguna cosa es torça. Així caldria acceptar que abans estàvem millor tot i que es podia millorar.

Ara pera ara, la situació és que la persona més novella ha estat engolida pel despatx. He tingut l’ocasió de preguntar a tots els veïns que han presidit el plenari, a excepció del Sr. Salort sempre disposat a ajornar la trobada, què se sentia un cop es tancava la porta del despatx per primer cop. Solitud ha estat la resposta.

També és cert que davant d’aquesta manca de “companyia” han reaccionat de diferent manera. Uns tirant pel dret, altres intentant convèncer amb “fets” i altres sortint i intentant sumar l’estructura al projecte personal.

No és el primer cop que plantejo que per entendre de debò a Torredembarra cal viatjar una mica. Perquè entendre la Vila no passa, necessàriament, per saber qui és qui i com es mou. Pot estalviar badades, però no dóna pas a la millora i al seu desenvolupament.

Si poguéssim fer un canvi “provisionalment” de regidors i funcionaris, és a dir que treballessin en un altre poble i els d’aquest al nostre, potser es produiria un fet molt interessant.

Si escollim per a aquest experiment un ajuntament com Reus on priva la planificació, potser la nova gent a La Torre es quedaria bocabadat de la política d’estar per casa que tenim. Quan dic d’estar per casa em refereixo a casolana, a aïllada de la resta del territori, d’anar fent i de solventar les coses immediates sense un rumb definit cap a una fita, tot i saber que qualsevol camí necessita de consultes de plànol i de rectificacions de ruta si s’escau.

Potser els nostres regidors i funcionaris es quedarien bocabadats de la diferència entre uns administrats que es compten en més de 107.000 i uns incerts quinze mil, que de fet intuïm que es multipliquen els caps de setmana i l’estiu. Present i futur es plantegen en grans decisions i cal no apressar-se ni perdre el temps, però els torrencs exiliats aportarien el dubte corrector de no perdre el suport per anar massa de pressa.
Per tan i a modus d’exemple, cal planificar des de molt a prop de la gent. És obvi però, que aquest exercici repetit en altres pobles ens aniria conformant una diagnosi més exacte sobre el que hi ha i el que cal tenir.

Algunes veus demanen renovació. Potser parlen de cares i noms. Potser seria una solució. Però permeteu-me que ho dubti. Som una ciutat petita? Som un poble gran? Caldrà esbrinar-ho i treballar amb aquesta resposta.

La renovació passa per a canviar una mica tots plegats. Assumir les responsabilitats. Hem de llegir els programes i hem de preguntar. Tan li fa si són assemblearis o aprovats en assemblea. Tan li fa si son personalistes o de grup. El que cal és que el joc estigui molt clar.

Aquests plantegen això i d’aquesta manera i ho sé. Ho he llegit i ho guardo a casa al costat del testament o de les escriptures patrimonials. Escolto els plens, llegeixo la premsa i assisteixo a les reunions públiques que parlen de Torredembarra.

Participar en el que pugui. Des de la festa fins a les conferencies, des dels pressupostos participatius fins a les ampa’s, fer sentir, en definitiva, que sóc aquí i que m’interessa.

Així votarem en conseqüència, des d’iniciatives populars fins a cada elecció. I sabrem exactament el que passa i perquè.

La renovació, com no pot ser de cap altre manera, també passa pels veïns que treballen en associacions polítiques i que decideixen acceptar l’oferiment o la elecció dels seus companys per a treballar des de l’ajuntament.

Han de recordar que treballen des de l‘ajuntament per a Torredembarra. Que no és fàcil ni breu. Que no n’hi ha prou em intentar-ho. Que cal fer de la constància una força i no afeblir-se perquè sempre s’ha fet o per arribar a pensar que tan li fa a tothom el que facis.

Cal que exigim programes possibles però amb una mirada valenta i llunyana. Demanem explicacions, demanem detalls, preguntem com i fins a on abans d’acceptar formar part d’un grup que s’ofereix a la ciutadania com a opció de govern. I no ens afeblint si la renovació ciutadana espera alguns signes per a arrancar. Ens cal un canvi, una renovació i algú ha de començar.

Però ningú ha dit que sigui sols fer-ho una mica millor que l’anterior. Torredembarra necessita la valentia de poder veure cap a on anem. I, sí, és possible que el que dibuixi més li costi no continuar. Perquè esmenar sempre ha estat més senzill que escriure.

Però això ja ho sabem tots, o així hauria de ser.