Això no és cosa meva…

Les eleccions a la cantonada estan provocant una nova sensació i conducta a l’Ajuntament. Això no és cosa meva…

No tinc molt clar si les “autonòmiques” hi ha influït o si l’efecte ja ha decaigut. Hom vol pensar que les municipals tindran un tractament més personalitzat.

Amb això vull expressar una teoria interessant, la globalització ha extès la sensació de que tot i donar patada a l’estufa no hi hauran grans canvis.

Ni les importants manifestacions a Roma obren un futur millor, ja que aquí podem pensar que ni tenim un perfil governant tan exagerat ni volem contenidors encesos. Possiblement la mobilització passi per atendre a la lògica dels atemperats en el to i agosarats en el discurs.

Cal canviar coses? Sí, està prou clar. Podem vestir ràpidament un discurs d’insatisfacció i frustració? Sí, sens dubte.

Quan tot va raonablement bé, hi ha pressa en tirar endavant projectes i no hi ha prou temps per escoltar. Quant venen maldades, doncs ja no hi ha massa gen que parli doncs ja està farta i cansada de dir i que no es produeixi resposta.

Però tornem a Torredembarra. Les mocions i dimissions i abandonaments dels darrers anys han configurat un consistori ple de vells retrets i manca de confiança i esperança.

Ara, que arriben les eleccions, hom espera que una decisió sobirana de la població posi a tothom al seu lloc. Que el missatge sigui prou clar. Que hi hagi una majoria per a tirar endavant i que, per fi, deixem de ser els “rarets” de la rodalia.

Tan li fa si la pluralitat en la representació sigui una expressió ciutadana. No hem sabut treballar amb aquest marc.

Tan li fa, també, si els programes no s’equidisten. A la fi han prevalgut les opinions personals per sobre del projecte més ampli i enriquidor.
Hi haurà una votació de gent poc escoltada que farà cas al seu sentiment. Un minso “ja n’hi ha prou”. Doncs la manca de confiança també està dipositada a les urnes.

Un espera que la ciutadania llegirà les propostes. Un espera que les diferents formacions siguin capaces d’expressar els errors comesos i les reflexions sobre ells i, perquè no, com no tornar a cometre’ls.

Però la opinió de la teoria que comentava, expressa que les autonòmiques ha estat un vot de sentiment, que no sentimental. Així s’explica la poca o nul·la atenció cap a ‘acció de govern. Hi ha números mol interessant en la gestió del tripartit. Hi ha gestions per conselleries amb balanços molt favorables.

La posada en escena ha estat desafortunada? Potser sí. No estàvem preparats per una presidència poc presidenta que del treball diari en fes la tasca principal. Que dels projectes en fes l’objectiu, que fes feina i no passejades i que no “xupés” càmera per sobre de la gestió. Ha estat un acord de govern amb els protagonistes massa preocupats pel dia després. Com a Torredembarra.

I el sentiment que ha provocat ha estat que s’optés per una opció més personalitzada i personalitzable en una persona, en un lideratge i en un futur president.

Sols espero que aquest efecte, el que pot desatendre la bona feina feta, no s’instal·li a Torredembarra fent, paradoxalment, oblidar l’endeutament i la mala praxis d’un nouvingut que ha desvirtuat l’essència de les agrupacions polítiques.

Aquella que fa propostes consensuades i amb arrels a la ciutadania. Aquella que dels marcs generals en fa documents marcs i de les característiques més properes programes de govern sense trair la ideologia. Aquella que a més del compromís personal te la responsabilitat de no trair a la formació que representa quan s’ofereix als seus convilatans.

Després vindran els programes electorals, aquells resums amb destacats que es fan perquè ja fa massa anys que no llegim ni exigim.