Fins i tot acabant l’any...

El enorme risc d’informar passa per, a banda d’equivocar-se, provocar un efecte mimètic o l’insensibilització.

L’enorme treball dels mitjans per a denunciar la violència de gènere, per exemple, comportava un augment de les denúncies alhora que una creixent sensació de situació quasi quotidiana i per tan difícil d’eradicar. “Hi ha coses que passaran tota la vida” o “Com acabar amb això” o “ Tot això li passa a certes dones o en certes cultures” etc. Són afirmacions o especulacions que neixen de gaudir de la informació però sense aprofundir.

És molt més cert que la informació si s’empra sols com a fonament, més o menys lleuger, per a improvisar converses, sols és llenya per a focs incontrolats. Sense la lectura en profunditat, la contrastació, l’observació i la reflexió... la informació són comentaris de cantonada i poca cosa més.

I a tot això parlar un cop més de l’estil de l’alcalde de Torredembarra. Encara deu sonar forçat els preliminars per anar a parar a aquest tema. Intentaré explicar-me.

Quan un s’indigna i critica altres formacions polítiques, acostuma a provocar un pensament de l’estil: “Tots són iguals” o “La política és així”.

Quan un denuncia el tarannà poc democràtic d’un alcalde pot provocar que es pensi que és qüestió d’opinions o bé, a veure que faries tu en el seu lloc.

Quan un es vol desmarcar constantment de la realitat pot quedar-se orfe de referents o, el que és pitjor, de la desconfiança dir-ne cautela i dels prejudicis, instint.

Avui hem pogut sentir un plenari a on rés era el que semblava. Coses de la política? No pas. Coses dels homes i de la societat a on uns van de cara i altres amb embuts.

Semblava que parlàvem de pagar o no pagar la factura de l’electricitat, rés més lluny. Parlàvem de no tenir una factura pagada i assumir que passava a formar part de la llista de factures que no es gestionen correctament.
El regidor d’Hisenda ens ho venia com el més natural. La realitat és que quan fas servir un argument pelegrí per canviar d’aliança, és molt possible que aquest argument et persegueixi. Justícia divina o llei de murphy.

El regidor va deixar una entesa i va provocar tres plenaris per no voler acceptar que de les factures anyals, més de tres mil, hi ha algunes que poden saltar-se els tràmits previstos però que segueixen sent lícites i respondre a quantitats existents.

És a dir, has de preguntar abans d’encarregar si hi ha diners, fins ací tot bé. Un cop ho saps, demanes una autorització de despesa, les famoses AD’S, i això implica que es fa una reserva de la quantitat dins del total per a fer-li front. Això també és un bon sistema.

Però davant d’imprevistos o gestions que necessiten celeritat s’ha de poder, informant i assabentats tots, actuar amb promptitud. I encara més si ha diners a la partida a on s’ha de consignar la despesa.

La factura de la llum podia pagar-se ja que hi havia diners. Sols calia acceptar l’informe dient que no s’havia fet el tràmit i signar el reparament i aixecar-lo. Tot es podia explicar, sols quedava la vergonya d’un regidor que d’això es va entossudir i que passaria vergonya l’any que ve al informar al plenari de més factures en quantitat i en valor econòmic de les que ell mateix es va negar a aprovar en el seu dia.

I enmig de tot l’alcalde sense veure rés. Sols seguint desconfiant dels funcionaris de carrera i entossudit a creure que això és una empresa familiar i que qualsevol marc legal és un entrebanc.

Avui s’ha aprovat amb el seu vot de qualitat, ironies de la vida, un tràmit innecessari i que és il·legal. Li manca l’informe del Sr. Interventor. Un informe que es podia haver previst amb facilitat. Un tràmit que podia haver incorporat un estudi tècnic de possibilitats de pagament i variables, totes dins de la llei com correspon.

El resum del batlle ha estat que si la llei el vol culpar que ho faci, ja que la intenció és bona. Potser té raó, potser un jutge cregui que no n’hi ha per tan, però sens dubte també rebrà un comentari que explicarà que les lleis estan per complir-les i que ho ha de fer.

Una estirada d’orelles breu. Un comentari sorneguer. Vaja, com l’informe del Síndic de Greuges... més o menys.

Però si seguim informant de cada mal gest podem acabar normalitzant aquesta praxis i afavorint els que volen creure que “tot el camp és orenga”.

Un marc constitucional?

La majoria silenciosa pot saber que la clau és la reforma de la Constitució. Potser no ho sap tothom, però si diria que ho saben prou, molts dels que callen. O dit d’un altre forma, els que ho saben, de segur, que callen per a no escalfar més el pati.

Quan parlem que no hi ha una majoria crítica per a encetar nous camins polítics és una realitat quantitativa. Citem com a un exemple, n’hi ha més, la llei de consultes: és una proposta encertada. Cal saber que si es redueix solament a consultes de determinació nacional s’escapça com a llei, ja que no abasta la pluridimensionalitat que ha d’abastar en la pràctica activa.

Una consulta per a determinar els canvis estructurals que ens calen, per a concretar el nou mapa català, les funcions de les capitalitats o de l’adaptació de la sanitat a les necessitats actual o qualsevol altre tema que sembla ajornar-se “sine die” no seria més o menys important que el dret a decidir, però donaria a la llei el sentit d’eina i no de projecte únic.

Quan vàrem creure impossible la reforma constitucional vàrem obrir la porta del darrera per a conquerir nous horitzons. Quan s’ha crescut en competències, o en finançament no hem tingut el valor polític de valorar-ho alt i clar. Ens el contrari, s’ha deixat que la frustració s’eixamplés encara que no sobre els arguments més incontestables.

L’agressió a Catalunya no es produeix quan els diferents tribunals emeten els seus dictàmens d’acord a les lleis vigents i la seva interpretació. Ni tan sols quan es produeixen les al·legacions, o del PP o de pares de familia, que posen la maquinaria en marxa. L’agressió ni tan sols existeix, tot i que alguns s’apropiïn fins i tot de la seva autoria. La derrota s’inicia quan anem esperant amb paciència a veure “si cola”.

En tres lustres de creixement, mes o menys sostingut, en la història catalana s’ha triplicat el fons i la forma de la crisi, de les recuperacions, dels contrasentits, de les polítiques monetaristes, de l‘expansió interior, del “ara no toca”, de les bombolles, de l’ocupació per sobre de tot i després ja veurem, de la manca de valentia en aprofundir els programes socials sostenibles que generen recursos propis per a assegurar el seu futur, de l’alternança per motius intuïts i no contrastables, del anar fent perquè es castiga al que renya…

És més popular parlar d’agressors. És més popular donar "patades" a l’estufa, encara que sigui virtualment. Però com que no és el primer cop, puc repetir sense envermellir que el cafè per a tots era el bon camí per encarar reformes constitucionals que ens acostessin a la realitat i el seu assentament. Tot i que no era senzill i calia seduir més que alertar o amenaçar, crec que era el camí correcte tot i pedregós.

Enmig del tacticisme d’uns i altres, hi ha una majoria que no es pronuncia. Ni tan sols per a dir que desaprofitarem l’ocasió de transformar-nos per a impedir que la propera crisis ens agafi tan poc preparats. Ni tan sols per a dir que la prudència i el sentit de la responsabilitat també és una forma d’estimar el nostre país.

Relació federal, tants caps, tants barrets i estudi i aprofundiment dels fons de solidaritat. Replantejament del gruix de totes i cadascuna de les administracions, i transversalitat intersectorial i territorial de projectes de futur. Proposo aquesta base per a començar a caminar cap a una entesa de veritat, a on els enamorats d’un futur i els "buscavides" no es puguin confondre en la nit.

Això no és cosa meva…

Les eleccions a la cantonada estan provocant una nova sensació i conducta a l’Ajuntament. Això no és cosa meva…

No tinc molt clar si les “autonòmiques” hi ha influït o si l’efecte ja ha decaigut. Hom vol pensar que les municipals tindran un tractament més personalitzat.

Amb això vull expressar una teoria interessant, la globalització ha extès la sensació de que tot i donar patada a l’estufa no hi hauran grans canvis.

Ni les importants manifestacions a Roma obren un futur millor, ja que aquí podem pensar que ni tenim un perfil governant tan exagerat ni volem contenidors encesos. Possiblement la mobilització passi per atendre a la lògica dels atemperats en el to i agosarats en el discurs.

Cal canviar coses? Sí, està prou clar. Podem vestir ràpidament un discurs d’insatisfacció i frustració? Sí, sens dubte.

Quan tot va raonablement bé, hi ha pressa en tirar endavant projectes i no hi ha prou temps per escoltar. Quant venen maldades, doncs ja no hi ha massa gen que parli doncs ja està farta i cansada de dir i que no es produeixi resposta.

Però tornem a Torredembarra. Les mocions i dimissions i abandonaments dels darrers anys han configurat un consistori ple de vells retrets i manca de confiança i esperança.

Ara, que arriben les eleccions, hom espera que una decisió sobirana de la població posi a tothom al seu lloc. Que el missatge sigui prou clar. Que hi hagi una majoria per a tirar endavant i que, per fi, deixem de ser els “rarets” de la rodalia.

Tan li fa si la pluralitat en la representació sigui una expressió ciutadana. No hem sabut treballar amb aquest marc.

Tan li fa, també, si els programes no s’equidisten. A la fi han prevalgut les opinions personals per sobre del projecte més ampli i enriquidor.
Hi haurà una votació de gent poc escoltada que farà cas al seu sentiment. Un minso “ja n’hi ha prou”. Doncs la manca de confiança també està dipositada a les urnes.

Un espera que la ciutadania llegirà les propostes. Un espera que les diferents formacions siguin capaces d’expressar els errors comesos i les reflexions sobre ells i, perquè no, com no tornar a cometre’ls.

Però la opinió de la teoria que comentava, expressa que les autonòmiques ha estat un vot de sentiment, que no sentimental. Així s’explica la poca o nul·la atenció cap a ‘acció de govern. Hi ha números mol interessant en la gestió del tripartit. Hi ha gestions per conselleries amb balanços molt favorables.

La posada en escena ha estat desafortunada? Potser sí. No estàvem preparats per una presidència poc presidenta que del treball diari en fes la tasca principal. Que dels projectes en fes l’objectiu, que fes feina i no passejades i que no “xupés” càmera per sobre de la gestió. Ha estat un acord de govern amb els protagonistes massa preocupats pel dia després. Com a Torredembarra.

I el sentiment que ha provocat ha estat que s’optés per una opció més personalitzada i personalitzable en una persona, en un lideratge i en un futur president.

Sols espero que aquest efecte, el que pot desatendre la bona feina feta, no s’instal·li a Torredembarra fent, paradoxalment, oblidar l’endeutament i la mala praxis d’un nouvingut que ha desvirtuat l’essència de les agrupacions polítiques.

Aquella que fa propostes consensuades i amb arrels a la ciutadania. Aquella que dels marcs generals en fa documents marcs i de les característiques més properes programes de govern sense trair la ideologia. Aquella que a més del compromís personal te la responsabilitat de no trair a la formació que representa quan s’ofereix als seus convilatans.

Després vindran els programes electorals, aquells resums amb destacats que es fan perquè ja fa massa anys que no llegim ni exigim.

Cada casa és un món...

No cal tornar a esmentar els detalls. Rés i cap s’ho val. L’únic cert és que hi ha un fill menys a Torredembarra. La natural discreció i el temor de fer un greuge comparatiu feia dubtar d’acceptar qualsevol tipus d’atenció especial.

No es volia caure en allò de uns sí i altres no. La conversa, afortunadament, ha conclòs que si Torredembarra està de dol, ho ha de dir. Avui un ple extraordinari ha declarat dos dies de dol. Els actes oficials s’han posposat.

Un no es refà de la pèrdua d’un ser estimat. I si aquest ordre natural que ens diu que estiguem preparats per a acomiadar als nostres gran, falla, sols ens queda l’afecte i la reflexió.

Ahir algú deia que hauria d’estar prohibit haver d’acomiadar als nostres descendents. Una opinió tan irrealitzable com reveladora. Que ens està passant? Convivim en una societat d’alt risc. Ho és i les fredes xifres així ens ho recorden cada dia. Hi ha pont? A veure com acaba. HI ha un llamp? A veure si farà mal. I així fins a la gran quantitat de riscos i circumstancies que ens fan perdre conciutadans cada dia.

Avui, la xifra té noms i cognoms, té rostre i té só. El riure entremaliat que ressonarà al nostre cor, que el nostre record s’encarregarà de no oblidar mai.

Vivim intentant aprofitar del present la serenor i l’empenta. Ens cal treballar pel futur d’una manera activa i decidida. Ens cal seguir endavant amb la maleta de tot el que hem après, hem sentit o ens ha dolgut. La maleta i la nostre actitud som nosaltres, en definitiva.

Cada casa és un món. Sovint vol dir que cada familia fa les coses a la seva manera, de segur que sí. Però avui té un altre significació. Com al món, en una casa han perdut un fill, un vailet, un futur.

Ara toca vetllar-lo i sentir en majúscules la pena i la ràbia per l’irreparable. A partir de demà, després de la cerimònia, no oblidar mai que el que fem és tan important que pot millorar la nostre vida. I que la vida és un tresor. I que perdre’l no és empobrir, és deixar de ser.

I com el company que demanava la prohibició de la mort per als més menuts, deixeu-me dir que hi ha una llarga llista de despeses casa quotidianes que podrien dedicar-se a la prevenció de riscos. Una sirena i un control de nivells i avingudes d’aigua faria que en Marc seguis rient entremaliat. Un F-18, no.

La coherència dels somnis

Quan es va plantejar que quan s’abastés una majoria al plenari municipal de Torredembarra no calia una moció de censura, només n’hi havia prou en tocar a la porta de l’alcalde, hom va treure conclusions. Uns pensaven que era una fugida, endavant o no, altres “ja s’ho faran” i altres “es podrà parlar millor amb qualsevol altri que amb els socialistes”.

La història ens ensenya, o creiem aprendre el que més ens impressiona, que les accions tenen el pes especific de les conseqüències que generen. Deia el meu avi, vell afiliat a la CNT de la pre-guerra, que en política el que no es pot explicar no està bé. Sempre ho he tingut present.

Diferent és esperar que el fum s’aclareixi, que les coses caiguin pel seu propi pes o que cal treballar tots els fronts per a no quedar esperant quan alguna cosa es torça. Així caldria acceptar que abans estàvem millor tot i que es podia millorar.

Ara pera ara, la situació és que la persona més novella ha estat engolida pel despatx. He tingut l’ocasió de preguntar a tots els veïns que han presidit el plenari, a excepció del Sr. Salort sempre disposat a ajornar la trobada, què se sentia un cop es tancava la porta del despatx per primer cop. Solitud ha estat la resposta.

També és cert que davant d’aquesta manca de “companyia” han reaccionat de diferent manera. Uns tirant pel dret, altres intentant convèncer amb “fets” i altres sortint i intentant sumar l’estructura al projecte personal.

No és el primer cop que plantejo que per entendre de debò a Torredembarra cal viatjar una mica. Perquè entendre la Vila no passa, necessàriament, per saber qui és qui i com es mou. Pot estalviar badades, però no dóna pas a la millora i al seu desenvolupament.

Si poguéssim fer un canvi “provisionalment” de regidors i funcionaris, és a dir que treballessin en un altre poble i els d’aquest al nostre, potser es produiria un fet molt interessant.

Si escollim per a aquest experiment un ajuntament com Reus on priva la planificació, potser la nova gent a La Torre es quedaria bocabadat de la política d’estar per casa que tenim. Quan dic d’estar per casa em refereixo a casolana, a aïllada de la resta del territori, d’anar fent i de solventar les coses immediates sense un rumb definit cap a una fita, tot i saber que qualsevol camí necessita de consultes de plànol i de rectificacions de ruta si s’escau.

Potser els nostres regidors i funcionaris es quedarien bocabadats de la diferència entre uns administrats que es compten en més de 107.000 i uns incerts quinze mil, que de fet intuïm que es multipliquen els caps de setmana i l’estiu. Present i futur es plantegen en grans decisions i cal no apressar-se ni perdre el temps, però els torrencs exiliats aportarien el dubte corrector de no perdre el suport per anar massa de pressa.
Per tan i a modus d’exemple, cal planificar des de molt a prop de la gent. És obvi però, que aquest exercici repetit en altres pobles ens aniria conformant una diagnosi més exacte sobre el que hi ha i el que cal tenir.

Algunes veus demanen renovació. Potser parlen de cares i noms. Potser seria una solució. Però permeteu-me que ho dubti. Som una ciutat petita? Som un poble gran? Caldrà esbrinar-ho i treballar amb aquesta resposta.

La renovació passa per a canviar una mica tots plegats. Assumir les responsabilitats. Hem de llegir els programes i hem de preguntar. Tan li fa si són assemblearis o aprovats en assemblea. Tan li fa si son personalistes o de grup. El que cal és que el joc estigui molt clar.

Aquests plantegen això i d’aquesta manera i ho sé. Ho he llegit i ho guardo a casa al costat del testament o de les escriptures patrimonials. Escolto els plens, llegeixo la premsa i assisteixo a les reunions públiques que parlen de Torredembarra.

Participar en el que pugui. Des de la festa fins a les conferencies, des dels pressupostos participatius fins a les ampa’s, fer sentir, en definitiva, que sóc aquí i que m’interessa.

Així votarem en conseqüència, des d’iniciatives populars fins a cada elecció. I sabrem exactament el que passa i perquè.

La renovació, com no pot ser de cap altre manera, també passa pels veïns que treballen en associacions polítiques i que decideixen acceptar l’oferiment o la elecció dels seus companys per a treballar des de l’ajuntament.

Han de recordar que treballen des de l‘ajuntament per a Torredembarra. Que no és fàcil ni breu. Que no n’hi ha prou em intentar-ho. Que cal fer de la constància una força i no afeblir-se perquè sempre s’ha fet o per arribar a pensar que tan li fa a tothom el que facis.

Cal que exigim programes possibles però amb una mirada valenta i llunyana. Demanem explicacions, demanem detalls, preguntem com i fins a on abans d’acceptar formar part d’un grup que s’ofereix a la ciutadania com a opció de govern. I no ens afeblint si la renovació ciutadana espera alguns signes per a arrancar. Ens cal un canvi, una renovació i algú ha de començar.

Però ningú ha dit que sigui sols fer-ho una mica millor que l’anterior. Torredembarra necessita la valentia de poder veure cap a on anem. I, sí, és possible que el que dibuixi més li costi no continuar. Perquè esmenar sempre ha estat més senzill que escriure.

Però això ja ho sabem tots, o així hauria de ser.

Hi ha crisi? I qué fem? Esperar?

Tornem a estar en les mateixes. Que si cal acceptar la crisi… que si cal acceptar que la situació irlandesa en afectarà… que si Portugal perilla i ens arrasarà…

La informació és vital. La informació, en concret la seva lliura circulació, caracteritza un estat com a democràtic. Però el cert, el més cert és que es tan cert com incomplet.

El veritablement significatiu i definitori en un estat democràtic és que tothom faci el que li toca. Que la societat s’assabenti i reaccioni en la mida de les seves possibilitats. Que els governs - gestors facin el màxim dins de la claredat de la llum i els taquígrafs i que la resta de grups que afecten al conjunt tinguin una actitud més enllà de la competència i molt més a prop de la competitivitat i l’eficiència.

Sortir a dir que és molt possible que la situació d’aquesta segona etapa de la crisi ens pugui perjudicar sols és precipitar els aconteixements. Algú podrà pensar, Ens ho amagant!! No estaria tan segur ja que es poden publicar, i es publiquen, articles i editorials que apunten la idea i la fonamenten. No es prohibeix ni es persegueix. Fins i tot els partits que no tenen representació directe en el govern però, com no pot ser de cap altre manera, sí al congrés dels diputats i al senat, reflexionen molt i molt abans de concretar els auguris.

L’economia preveu i analitza però també admet que l’ordre dels factors altera el producte. Volem una aparició del president i que admetí la enorme possibilitat de patir una nova inflexió? De veritat que no imaginem que la borsa no hauria tancat amb un tres per cent de fluctuació negativa, de veritat que no imaginen un resultat molt pitjor que hagués precipitat els aconteixements.

Sembla un acudit fàcil repetir que tot l’estat sabia que la crisi ja havia arribat menys el president del Govern. Si ens ho creiem, doncs estem molt pitjor del que un pot suposar. Si expressem la frustració de sempre tocar el cantó baix de les fluctuacions d’unes societats “democràtiques” però depenent en excés de les seves economies “lliures”, doncs benvinguts els acudits.

Però podríem anar aprenen de les coses que “nosaltres” hem fet malament. I vagi per endavant que no exculpen els gran centres de decisió que poden canviar les coses d’un dia per l’altre, tot i no saber cap a on.

A l’any 82, un ministre va parlar àmpliament de la necessitat de tenir estalviat un sou i mig per familia. Si algú vol córrer, diria: Com? Amb la que està caient!! Però el cert és que quan no queia gaire cosa, tampoc estàvem per la feina. Quan hi ha una consigna que es basa en el compliment global per a ser exitosa, es troba en el poder de les individualitats. Jo amb la meva targeta de crèdit faig el que vull. És clar. Hi ha molts més responsables que tampoc fan el més adequat.

Jo accepto una hipoteca extra-dimensionada i ja veuré. És clar, tothom ho fa. Jo vaig a treballar i prou faig. És clar. Tots coneixem gent ben pagada que no ens fa el pes el que fan, i molt menys encara el que cobren. Perquè no puc tenir una casa o un pis com els que cobren més? Ho pago amb més anys i ningú n’ha de fer rés. És clar, tot és tan injust i enrevessat.

Però com que no hi ha un tot no fem la nostre part. Una part que ens beneficia. Com ens han tornat que de la contenció en el diner de plàstic, de la planificació economica familiar i de la responsabilitat en la nostre feina ja no hi queda cap honorabilitat?

La revolució possible i imminent és tornar a saludar-nos, torna a educar els nostres fills amb un model personal i en no estirar més el braç que la màniga. I em direu, no serveix per a rés!!! Doncs estaríeu equivocats.

Quan el terç de la societat fa els deures i les xifres així ho reflecteixen, l’altre terç que administra, governar és un terme a analitzar en un altre “post”, té força per a negociar amb el darrer terç que posseeix els bens de producció. I compte que vaig més enllà, l’intersecció del primer terç i el tercer, són les empreses petites i els autònoms, i ací la revolució seria més inquietant que mai.

Si nosaltres, el primer terç, trèiem els diners de les entitats de crèdit, poc o rés passaria. Ja no funciona d’aquesta manera. Els estalvis d’uns, ja no són els crèdits dels altres.

Però si els autònoms i pyme’s cobressin al comptat i treballéssim en cooperatives de consum i de crèdit, davallarien les operacions comercials.

Somio? Tornar a comprar habitatges sobre plànols, que s’incrementin les unitat de compra, que recuperem valors de vida que no van lligats a la butxaca sinó, ens el contrari, al nostre temps i a conviure amb els altres, estalviar per fer front a despeses corrents i de primer ordre i finançar les definitives… i altres exemples d’aquest ordre és possible.

Una societat amb un rumb personal treballaria unida i no permetria les estafes de compra projectes i no totxo fet. I no permetria la insolidaritat. Així, l’administració podria treballar en recolzar i vetllar. I el fet de poder accedir a un habitatge no inclouria hipoteques pel sòl, per edificar i per a comprar-ho. Uns afegits que no reverteixen en la societat.

Quan es compleixen aquestes màximes, l’administració podria imposar una tasació real dels habitatges i una vetlla de cada projecte. I ho podria fer perquè les balances de compte corrent serien tan positives que es podria exigir compliments i resistir l’aturada de la construcció. Perquè aquesta va ser l’"espasa de damocles" que va impedir que la bombolla immobiliària deixes de créixer. Aturar-la en sec era entrar en l’actual crisi, i tan li fa si era el millor, no teníem als comptes prou recursos per fer-li front. I senzillament passavem a la cua, sense les ccions globals i coordinades dels bloc's occidentals.

I ja que ens hem renyat prou, dir que una aturada progressiva de les financiacions hagués refredat el mercat immobiliari, ...que si hagués una forma d’arbitratge per evitar els talls de financiació en les pyme’s s’hagués enfortit el mercat laboral, ...que si la reforma educativa s’hagués fet de veritat i en el moment que el mercat laboral encara absorbia gent, el fracàs escolar s’hagués estabilitzat fins a rebaixar-lo, ...que si les entitats financeres haguessin rebut les consignes que llença avui el Banc d’Espanya no s’hagués desenvolupat la guerra dels passius, més dedicats a justificar balanços que a estabilitzar mercats, es busquen comptes i titulars disposats a necessitat “plàstic” i crèdit no estalvis per a treballar… que si s'hagués fet seriem un pais millor. Però estavem decidits a acceptar-ho? Ho volíem com a col·lectiu?

Seguirem renyant als altres… però pensem en el nostre poder personal. Si el fem servir per a qüestionar-ho tot ens quedem indefensos.

Una passa ferma i una exigència concreta, pas a pas ho canviarem tot.

La monarquia agafa pes

Un plenari és sobirà. Sols està sotmès a les lleis vigents i a no prevaricar. Prevaricar és prendre una decisió injusta saben que ho és.
I és el plenari, no una força superior i invisible, el que escull qui la de presidir. Llegeixi’s alcalde. I és el plenari qui aprova una moció de censura per a canviar-lo. Fet que un espera que no passi mai, senyal inequívoca de que els regidors son formals i que la feina es va fent.
Enmig d’aquesta equació tan simple d’entendre està la Torredembarra dels darrers mesos. Ahir es sentia com un alcalde deia coses com no es pensin que manen, o vostès voten i després jo miro com anar fent les coses.
Sembla excessiu dir coses tan inversemblants. Un prefereix sentir que si s’ajorna alguna qüestió és per una molt bona raó. No pas per agendes o “egos” maltractats. Posem un exemple: L’skateparc.
Si no és creu necessari, doncs és diu. Si no es creu prioritari, doncs també es diu. I si la majoria de regidors coincideixen, doncs s’ajorna. I si no és així, doncs s’assumeix i es fa. Els acords tenen el rang de llei, ja que la llei ho preveu i l’exercici no està viciat.
Altres exemples són les mocions dels diferents partits que dormen el son dels justos. Una empresa municipal per a gestionar el pàrquing, el servei de grua i les zones blaves que ha de funcionar abans de que s’esgoti el contracte de l’empresa que ara per ara obre les portes del pàrquing de Filadors. Tenim NIF? Informe jurídic preceptiu? Quatre números? Una preelecció de personal? Un tempteig de com es vol portar? Sembla que no, o com a mínim que no es diu. Cosa menys que probable veient com han anat les coses darrerament.
La publicitat a la ràdio? Informe econòmic? És que s'ha fet per engrandir i subcontractar el que ha calgut? Hi ha tarifes aprovades que es van començar a fer servir en un moment tan dur com l’estiu pre-crisi. Hi ha capacitat d’enregistrar falques? Ha de ser així amb més personal. Altre cosa fóra que s’hagués engegat i no rutllés. Rés a dir. Es compleix la moció i el dia a dia la posa al seu lloc.
Mentre estiguem en mans d’un nen gran que del “Tu més” faci resposta constructiva i del “no hi tingut temps” resposta defensiva, no anirem endavant.

Ahir es va elevar en forma de prec la petició de commemorar que els castells ja son Patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Que es fes a la plaça de la Vila, de renom casteller Plaça de la Verdura. Una ocasió per a fer alguna cosa amb promptitud i respecte i que és coherent amb el gran esforç de la celebració dels trenta-cinc aniversari de la colla Nois de la Torre i de la seva excel·lent temporada.
Que maco seria que avui s’hagués trucat al president de la colla i als portaveus interessats per a fer una reunió qualsevol tarda i coordinar l’encàrrec de la il·lustració de la placa o ceràmica i que abans de desembre pogués estar feta. Quin canvi!!
L’ajuntament de Valls la tenia posada l’endemà. Em podeu dir de la seva gran sensibilitat en aquest tema. Potser sí. Però és que aquí a la Torre no veiem un tema que desperti una gran, ni tan sols petita, sensibilitat.

I és que el rei de la casa fa clotets, com deia la meva àvia. I per farcí els clotets sols cal cultura, democràtica i de l’altre.

Caure en gràcia i ser graciós

Un altre exemple.

El PP frena el videojoc d''Alicia Croft' per canviar immigrants il·legals per "màfies"

En un principi la candidata del partit combatia els 'sense papers' a l'arcade
Dimarts, 16 de novembre del 2010
EFE / Barcelona
El PP de Catalunya ha sol·licitat a l'empresa encarregada del videojoc Alicia Croft que el modifiqui per canviar els immigrants il·legals que apareixen per "màfies il·legals", tal com havien acordat en un principi, segons han explicat fonts de la direcció del partit.

Les mateixes fonts han explicat que el joc que ells van aprovar no parlava d'immigració il·legal, sinó de "màfies il·legals", i han atribuït a un error de l'empresa en el desenvolupament del videojoc que quan Camacho llança les seves idees sobre un helicòpter aparegui el cartell Stop il·legals.
El videojoc, en què la virtual Alicia Sánchez Camacho viatja a cavall d'una gavina amb el nom de Pepe planta cara a l'independentisme, al malbaratament, a la immigració il·legal i a la desocupació, ha aixecat una forta polèmica i dures crítiques des de les files d'altres partits.
Tan gran ha estat l'èxit del videojoc impulsat per les Noves Generacions del partit --també disponible per descarregar-se'l a l'iPhone que l'allau de visites ha saturat la web del PP català en diverses ocasions. Des del partit s'ha minimitzat la importància del joc, i s'ha lamentat que alguns partits aprofitin "qualsevol excusa" per criticar els populars.
Política migratòria
Aquest mateix dimarts les joventuts del PSOE han assegurat en un comunicat que el videojoc "desemmascara la política migratòria del PP i de Rajoy, basada únicament i exclusivament a treure profit electoral del racisme, la xenofòbia i la por".Una de les icones amb què es troba l'àlter ego de la dirigent mentre sobrevola el cel de Barcelona és un avió des del qual es llancen dos "immigrants il·legals" en paracaigudes, un problema que s'esfuma quan la candidata els dispara les seves bombetes.
En el videojoc, la candidata també ha de disparar contra un zepelí independentista i contra una icona que representa la falta de llibertat lingüística a Catalunya. El jugador suma punts a l'agafar barretines, monteras, paelles i botifarres que surten al seu pas.

http://elperiodico.cat/ca/noticias/elecciones-28n/20101116/frena-videojoc-dalicia-croft-per-canviar-immigrants-illegals-per-mafies/590288.shtml

La “Chispa” i la simpatia van entrar en campanya per a millorar les imatges i poder concretar missatges. Després es van acometre les desqualificacions imaginatives per a no contradir la llei electoral.
Com anyoro aquells quadres que es publicaven comparan les propostes de les diferents formacions.

La inversemblança de fer campanya…

Un es passa quatre anys sentint parlar de la política i dels polítics, dels administradors i de les administracions, de les associacions i els seus responsables, de la militància en general i els seus perquès… amb formes tan poc respectuoses que costa entendre.

El joc és clar. Si fas un pas endavant i treballes per la societat estàs molt més a prop de concretar el compromís amb una responsabilitat directa. I un cop l’assumeixis, sentiràs el qüestionament. Per algun motiu ho hauries pogut fer millor i sentiràs poc, o rés, de la feina que això comporta.

I enmig d’aquesta situació, lluny de reivindicar el compromís social, ens dediquem a veure qui és més “pur” i més allunyat de les parts més malignes. Que si en un partit gran priva una cosa o l’altre, que si en un de petit, sempre són els mateixos, que si en una assemblea els quatre parents inclinen les votacions, que si a la Junta del que sigui hi ha uns i no els altres… i per anar bé, has de callar i seguir treballant. Perquè la feina és fa pels que hi dediquen hores.

I són hores d’una forma quantitativa equivalent, si es dediquen a reivindicar un parc infantil, els llums d’un carrer o a promoure la dansa, el cant o els castells, per citar alguns exemples. Hi ha crítiques arreu? Doncs sí. Però això és la música de la diversitat d’opinions. L’educació la generositat la pot harmonitzar fins a fer-la quasi bé simfònica. Però la música ha d’estar com sona en tots els racons de la nostre vida.

Per la meva feina he conegut una gran quantitat de persones que han dedicat molts anys a treballar pels altres. Alguns del pragmatisme han fet una norma. Durant més anys i arriben a llocs més visibles. Tots sacrifiquen l’utòpic com a Nord? Hem de donar gràcies de que no és així.

Perquè ara cal una campanya? Perquè no llegim les notícies? Perquè no llegim els programes? Perquè passem i cal un gran escenari per a recordar a tothom que ha arribat ‘hora d’expressar una tendència en una urna?

Una norma sagrada en el marketing polític és no renyar. Mai s’ha de dir a la societat que no està per la feina. Les fórmules d’incitació a la participació i a la corresponsabilitat han desaparegut. La poesia la substituït per formules més encisadores i, evidentment, que no renyen.

Doncs si cal renyar alguna vegada. Cal dir que no prestem atenció com a excusa per a no fer rés més. Que els anys de joventut que comptaven amb reunions a les ampa’s, a les associacions de veïns, a les culturals, als grups en moviment no son una llicenciatura.

Cal que tornem a jugar fort per la nostre vida. Cal que revaloritzem la nostre familia amb una projecció social. Llàstima que la frase estigui massa “suada” i que la crisi mundial ens torni a llençar en un altre parèntesi, però caldrà dir ben alt que si sols et preguntes que fa el teu país per a tu, i no el que pots fer per a ell no avançarem de veritat.

Un govern tripartit amb més del noranta per cent de compliment en els compromisos de legislatura pot no revalidar-se davant del càstig silenciós dels que del no participar n’han fet una excusa i un dogma.

I no cal que sigui una participació en els partits polítics, per altre banda una associació que té les mateixes virtuts i defectes que qualsevol escala de veïns però amplificades per l’àrea a on treballant- Cal que sigui arreu.

Si els que llegiu això participeu en alguna activitat fora de a familia i la feina, ja enteneu perfectament de que parlo. I és que defenc que cal fer alguna cosa. Els signes de recuperació econòmica, que ja n’hi ha, són el fruït, principalment dels que diuen “prou” i fan alguna cosa més. Les polítiques per la recuperació són escenaris per incentivar aquesta actitud. Però quan veus qui se'n beneficia o qui no ho patirà mai, et desinfles. Doncs dit al forat i a respirar. Feu una cosa generosa a la setmana i la revolució arribarà sense soroll, però amb la fermesa del canvi social.

Entre les associacions progressistes sempre hi ha la pugna de qui està més a l’esquerra. Crec que és fruit de pensar que les forces més majoritàries poden fer més per a aquest canvi de rumb social. Potser sí, però són més nombroses, segurament, perquè la velocitat és més coherent amb les expectatives i experiències de la societat.

Tarragona ha canviat. Ha rebut més en vuit anys que en tota la seva història democràtica. Però tan se val, volem més. I això està bé. Hem de voler més. Però hem de fer més.

Votem a les forces progressistes… i demanem el que volem i com. Rellegim els balanços de la gestió, i de les confrontacions, escoltem més bé les diferents argumentacions i prenguem una decisió. Tot no són iguals ni diuen el mateix. Com nosaltres estem desencisats per diferents motius.

Si quan un està decebut amb la parella, no parla. La relació se'n va a "orris". I ací es tracta d’estimar Catalunya. Des de l’escala de veïns fins al parlament.

De comptar fins a vuit… a comptar fins a deu

Avui hem pogut assistir a un altre ple de despropòsits. Si l’obsessió de l’alcalde és que no sembli que governa qui no li toca, el que aconsegueix és que la serenor i el pragmatisme l’aportin els regidors que no tenen delegació de competències.

I és que ja comença a ser una mica pesat, repetir i repetir que el govern son els disset regidors. I, també comença a cansar repetir que la corresponsabilitat és plena per a tots, tot i que hi ha la responsabilitat directa d’aprovar les coses. I s’aprova pels vots i les abstencions dels diferents regidors.

Les paraules govern i oposició ens projecten una imatge que, si bé és real massa vegades, no ajuda a aprofitar l’eficiència de disset opinions, enlloc de la meitat més un i orelles sordes. Digueu-me “innocent”, però crec que disset veuen més que la quasi meitat més l’alcalde de torn.

La cara del batlle era de "noiet" empipat en el dia del seu “sant”. Depenent els regals, "ha vingut la familia", depenent els regals “quatre tietes escarransides”.

Per entrar en els dos punts del Plenari extraordinari, diguem que calia escollir i aprovar el nomenament d’un candidat, i suplent, per assistir en representació de l’Ajuntament a l’assemblea de Caixa Catalunya. Avui era l’últim dia per a fer-ho per a complir amb els terminis de l’entitat. Uns deient que ja fa temps que s’ha sabia, els altres que no tant. La llei de “Caixes” ja fa temps que està aprovada i així ho reflectia, la representació no la poden exercir càrrecs electes en actiu.

Els dos noms, sorprenents, però rés a dir. Un proposa i el plenari disposa. Però veient l’adscripció política i cercle per on es mouen, o fins i tot els parentius d’antuvi, un, tot i respectant, es pregunta: Casualitat? Regal enverinat?

S’hagués entès el nomenament d’algú proper a un altre formació política present al plenari i diferent a les que ostenten delegació de competències? L’explicació ha estat la pluralitat política. Doncs be per la intenció. Malament per l’execució, com ja va sent sempre.

El segon punt ha estat una modificació de crèdit. És a dir aprovar que alguns diners sortint de llocs per anar a uns altres. El motiu ha estat tenir diners suficients per a fer front a l’elevada quota per a recollir la brossa del municipi. No es discutia el fer-ho, sinó ens el contrari, d’on traureu.

Entre les partides proposades hi havia infància i joventut i benestar social. En un període de crisi no sembla lògic buidar aquestes eines per treballar. L’explicació ha estat que es podien racionalitzar i arribar a cap d’any. La reflexió seria, si pots racionalitzar, fes-ho i allibera més diners per a treballa en polítiques socials. I si no tens idees, cap a Caritas Diocesana que per això fan una feina publica i notòria.

L’únic exemple en contra de les partides proposades per a vetllar el que comentem, ha estat els 3.000 euros per a netejar d’herbes el Camí del Moro. Mal exemple en boca d’una persona que davant de la publicació dels fons estatals per a la financiació local, li varen preguntar sinó era un bon exemple ( poca inversió + augment de troballes + augment de pes específic del valor cultural de les restes + promoció turística + apropar-se a les rutes romanes + altres) va dir que hi havia coses més importants.

Com que ja sabeu en que s'ho va gastar, deixem-ho ací.

Davant de les retòriques sobre el paper de la governança i el de l’oposició, sembla que parlem de regnats, "soc alcalde perquè així ho ha volgut Déu, s'ha afirmat “ ja sé que estic en minoria, cada dia compto fins a vuit… 1,2,3 … 4,5,6”. No traurem punta de que no hi ha arribat, ni dels ja populars exercicis per a entrenar la memòria.

Li traurem punta, si voleu a que comptant fins a deu sense rancúnia, potser hagués trobat l’estat d’ànim per a citar els portaveus i perfilar candidats i partides per a traspassar el que li falta a la brossa.

Vint minuts públics i una gran passa en privat. Ell que segueixi comptant i els altres fent propostes, com a mínim la meitat de la feina que és faci.

L’IBI, la recuperació i l’acció social.

Una manera de veure l’augment de l’Ibi és pel total recaptador. L’altre és veure que l’actualització del cadastre ha estat un procés pactat i que arriba al seu fi. És cert, com negar-ho, que augmentar quotes en els temps que corrent no és ni popular ni just en la totalitat dels casos.

Però també és cert que no fer-ho pot comportar una situació inversemblant, a on alguns, un cop més, es beneficien.

Com casar ambdues possibilitats?

En primer lloc caldria separar la necessitat de tenir actius per treballar per part de l’administració local, de l’actual grup de regidors responsables de fer-ho. Es clar que molts no compartim els criteris. No tornarem a parlar, de moment, que de quatre milions d’euros ens ha quedat un pàrquing dubtós i una piscina arribada en el pitjor moment i molt poca capacitat de generar llocs de treball.

Es ben cert que amb una mica més d’imaginació s’hagués afavorit a famílies torrenques que haguessin pogut ingressar un sou digne per a treballar en tantes coses que s’ajornen constantment a Torredembarra. Rebaixos de vorera, senyalització i llumenat eren la nostre opció principal, deixant uns operaris més especialitzats per a continuar fent del petit detall la manera d’estalviar recursos afegits i iniciar la dignificació dels nostres carrers.

En aquesta situació, un pot tenir la temptació de no actualitzar el cadastre tal com estava previst i lliurar al conjunt de la ciutadania d’aportar mig milió d’euros a la caixa municipal. Però també és cert que tenim com assignatura pendent l’acció social.

Benestar social és un terme antic i poc adequat amb els temps que corren. Perquè acció en lloc de benestar?

Per fugir contundent de les almoines i entrar en el tutoratge i en les iniciatives. La nostre societat no pot contemplar problemàtiques, econòmiques i d’altre caire, i refugiar-se en les estadístiques.

Cal polítiques d’acció social per a determinar les situacions més angunioses d’una forma clara i transparent. Cap familia torrenca ha de tenir l‘aigua tancada, ni la llum ni ha de passar gana ni ha de patir per conjuntures econòmiques. Les altres han de tenir un tractament diferent, però també han de comptar amb eines i llocs a on ser amorosides i solventades.

El preu de viure en societat és col·laborar. El benefici és no estar sols.

Cal doncs engegar l’acció social d’una forma professionalitzada per a garantir la transparència. Cal fugir de les estadístiques i les conclusions precipitades. Un major IBI no implica una major capacitat adquisitiva o una solució solvent. Cal, doncs entrar, cas per cas i vetllar pel veïns i veïnes.

Calia actualitzar el cadastre i regularitzar l’IBI, tan com estalviar, invertit amb seny i fer de l’ajuntament l’administració més propera. Ara per ara, sembla que l’interior del castell sigui un forat negre a on les distancies prenen una dimensió de lletania.

Caldrà explicar al govern municipal el que passa, exigir resposta i construir el que volem i com. I no passa per rebaixes a l’engròs, passa per l’atenció al detall, no sigui que sense actualitzar ens oblidem dels que ja tenien problemes abans de l’actualització.

Calen plans d’acció, social, econòmica i d’estalvi. I demanar-ho als actuals responsables es tan com perdre el temps. El maig hi ha eleccions, i hi calen voluntaris per a intentar-ho millor però, el més important, hi calen programes de govern i ganes d’entendre’s.

Torredembarra ha d’escollir gent que no en tingui prou amb tenir raó més o menys. Cal gent que sols cregui en treballar pel seu poble. I amb això vegi gent i no resultats econòmics.

demagògia [del gr. dēmagōgía, íd.] f 1 i solitud

Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades. També es diu a la política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. I per últim a l'Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

Ahir, en el plenari es va sentir aquesta afirmació. Si hom pensa en plenaris anteriors, doncs sembla quasi bé acceptable. Però ahir hi havia un to diferent. No cal, ens el contrari, atorgar el mèrit a ningú. Hi havia debat previ. Hi havia ganes de deixar clares algunes coses i havia, crec entendre ganes de redreçar. Tots i cadascú varen fer un esforç democràtic de fer la seva feina.

Així els retrets i l'expressió "demagògia barata que vostè sap fer tan bé" en boca en majúscules de l'alcalde de torn varen quedar solitàries i potser, compte que dic potser, van aconseguir que la resta de regidors poguessin sentir com sona això a les orelles dels que pacientment escoltem i atenen cada ple.

Les mocions socialistes es van presentar en l'últim moment. Cosa que no demanava cap disculpa davant de reiterades manques d'informació i de manifestacions de l'alcalde de torn en diferents plenaris que explicaven sobre demandes d'informació, o que no hi havia pensat o que no havia pogut llegir-ho.

Ahir mateix es demanava l'estat de compliment de les mocions, un resum a secretaria per a mirar-les de nou, i d'algunes molt concretes i totes d'obligat compliment, ens assabentàvem que s'havia passat al tècnic per a estudiar-ho. La ràdio va iniciar el procés de publicitat, escapçat pel nou equip de l'alcalde, sense cap explicació ni cap ganes de parlar. Per tan preus, mecànica i antecedents hi son, sols cap treballar i publicar audiències.

Ahir, en poc temps es va aconseguir el mateix, vots negatius i una entesa de l'oposició. I rectifico, sense més temps, es va evitar la intoxicació ràpida que ha provocat algunes votacions incomprensibles pel ciutadà.

Ja fa mesos que s'intenta no dir el "ja to deia". Hi ha situacions antigues, experiències i fins tot comptes pendents que impedeixen avançar més ràpid. Però el millor és la direcció, la velocitat ha malmès més d'una cursa. Ací es tracta d'arribar malmeten el menys possible.

No és la intenció que soni a retret, ja que celebro que vagin de baixa. Però a la pregunta sobre el concurs d'idees sobre l’escorxador, un té ganes de dir que quan hi ha desconfiança s'aprofiten els més amorals. No veiem les passes necessàries per a creure'ns que el procés de l'escorxador, per part de l'alcalde de torn, no fos un més enllà del "qui dies passa, anys empeny".

Callàvem per a no entorpir i per a no donar excuses de mal pagador. I qui ho dubti que repassi l'explicació de l'alcalde de torn, jugant amb una petita discrepància entre els comentaris dels dos regidors d'alternativa. Si crec que hi ha uns metres a concretar i que vindrà un o altre, surto del despatx i li dic a la meva flamant i productiva secretària: Compte, "churri"*, que hi ha aquest tema que queda pendent d'aclarir i que no endarrereixi res, avisa'm en cinc dies i trucar als dos regidors fen memòria de que hem de parlar.

Hi ha infrastructura per a treballar i un sou que no et permet dir, ja diran alguna cosa. Això ni els mileuristes podent fer-ho ja que se'n van al carrer.

Temes com l’anàlisi ecogràfic per a delimitar presència i característiques de refugis a les rodalies de l'escorxador, o l’anàlisi geològic per a tenir les dades imprescindibles per a quantificar els fonaments de l'obra, o la confecció de dossiers sobre centres similars en funcionament i/o sobre recuperacions d'estructures per a fer centres d'accés social s'havien de fer. Primer com a seriositat, hem iniciat un projecte, senyors, i farem tot el possible!! I així quan hi hagi alguna problemàtica que demandi una espera, serà entesa per tots els participants.

Lluny d’això, la frustració i la incontinència verbal filtren que si es volen peixos un s'ha de mullar el cul. Potser entregar el crèdit sigui prou riu per a ofegar-nos. I permeteu-me dubtar, sinó seria la dita castellana de "prometer hasta tener, y después de haber tenido, nada de lo prometido", amb els verbs que us facin més gràcia.Sobre les qüestions que es van tractar, no hi ha massa cosa a dir.

Les preguntes varen ser correctes i concretes i, penso que els ciutadans van entendre força més que en altres plenaris més críptics i crispats.La darrera intervenció va ser ciutadana, tot i que em va semblar que l'alcalde de torn tancava el plenari per a donar la paraula. Cosa inversemblant i alhora prou explicita.

Preguntar davant d'uns ciutadans el què diu la llei, em va recordar aquelles velles administracions supèrbies i feixugues en que el funcionari et contestava coses com "esto es lo que hay" o "mire si no le gusta..."A tot això la gent de l'associació de la llar de jubilats i pensionistes, no pas tots, però amb signatures representatives de més de cent quaranta, denunciaven que la intervenció de l'ajuntament els havia deixat embrancats i en indefensió. Que la promesa "anàlisi comptable" i assemblea extraordinària per a ratificar si s'escau la proposta dubtosa d'un tècnic en comissió de serveis, no s'havia complert.

Uns veïns, grans o no, que pateixen indefensió i son víctimes de difamacions, demanant la paraula al plenari com a darrera possibilitat de ser sentits. I l'estatura moral es reflecteix en "que diu la llei?".

Que et diu el cor?. T'hauries de preguntar.

La darrera llàstima és que a l'actual regidora del sector, molt ben acompanyada de cultura, del Mònic... i de tants opinats secrets, no li va calgué respondre a rés. La Sra. Pradeda es va creure amb la necessitat de respondre.

Potser ho necessitava, però el cert és que ahir no tocava. no sigui que el plenari que ve, preguntem que s'ha fet al respecte i ens mencionin llistes de recordatoris, tècnics analitzant o la manca de temps habitual.

Un petit incís

Tot i que aquest bloc parla de temes torrencs o de política, o de política torrenca… els que el llegiu i em coneixeu, sabeu prou bé que per a mi la política és la manifestació dels neguits i exigències, de les reivindicacions i els projectes, de tantes coses com la vida mateixa ens ofereix.

Vella campanya la de fer conviure política i vida, com si no fos el mateix. Difícil empresa la de fer retornar la il·lusió als vilatans i ciutadans per a demandar el que creuen i aprendre a ser pacients però incansables alhora.

I és que tothom té raó, tothom té raons i tothom té esperança, encara que es pugui manifestar sota mínims. Quan un no creu en el sistema de gestió social que hem escollit. O no s’ho sent prou seu, o en renega, crec que en el fons està esperant que canviïn les coses. I està esperant és justament l’esperança.

El dilluns dia quatre d’octubre vaig sentir un cop sec i humit. Una empenta intensa que em deixava indefens. Orfe de raons i d’esperança. Allunyat de la realitat i de les conviccions em vaig sentir perdut. La meva germana havia mort.

Com explicar rés. Com dir rés que realment no estigui de més, afegit i superflu. Com entendre el que no podem entendre de cap manera. Ella, l’Olga no es plantejava opcions polítiques. Així ho creia.

Era amiga dels seus amics. Germana dels seus germans i la tieta dels seus nebots. Amb compliment i passió. Des de la feina, el servei Univers de la politècnica, assessorava estudiants. Des de la matricula, aquella primera gestió a on et sens tan sol, fins a les activitats i cursos que et permeten forma més part de la universitat. I en aquesta feina va deixar un record de professional amable i diligent, de motivada treballadora que sempre tenia una estona per informar més personalment i per ensenyar a la pila de becaris que van treballar al seu costat.

La muntanya, el busseig, el paracaigudes, la fotografia, la cuina, llegir i la familia. I la curiositat més noble que et fa ser millor cada dia.

No va estar en cap afiliació ni en cap llista d’elecció. Però crec que ha estat una de les millors persones que ha col·laborat amb la nostre societat. No cal ni escalafó ni discussió. Cal ser bona persona per començar a treballar pels demés. I l’Olga ho era.

Gràcies a tots els que ens heu fet arribar el vostre condol i proximitat. En moments com aquest, son especialment importants. Quedo en deute amb tots i cadascú.

Seguiré intentant ser una bona persona. Seguiré pensant cada nit si el dia ha estat esperançador, i que no hagi fet mal a ningú. Hi seguiré pensant i a més recordaré l’Olga. La meva germana.

Queden convocades les eleccions… La Diagonal a debat?

Viure en democràcia també significa que la nostre llibertat individual ens permet destinar la nostre atenció al que ens vingui de gust.

Les dictadures, paradoxalment, són més riques en termes absoluts de comunicació. Les prohibicions són més conegudes i les contra informacions són seguides amb molt d’interès.

La natural i inqüestionable extensió dels drets individuals porta i comporta unes característiques diferents, noves o cícliques, de la societat en conjunt.

Així es pot entendre la mobilització social de les acaballes del franquisme. Cal incloure que les noves tecnologies sonaven a invents americans i no imaginàvem quant importants serien i quant arribarien a transformar-nos. Un canal i mig de televisió i la impossibilitat de poder enregistrar rés per a veure-ho més tard ens llibertava el temps.

Esbarts, corals, escoltisme, biblioteques, clubs de lectura, cine fòrums, teatre aficionat o professional amb preus i horaris bonificats, esport … AAVV., formacions polítiques, activitats sindicals, plataformes etc. i moltes altres activitats de baix cost i portes obertes gaudien de tanta assistència i participació que poc podien imaginar que arribarien les “vaques primes”.

Un sociòleg davant de la pregunta de quin avenç tecnològic havia transformat més les relacions familiars… va meditar un moment i va respondre el “sis-cents”.

La sala va quedar sorpresa, crec que esperàvem internet, la televisió multi-oferta, les crisis econòmiques i la pèrdua del concepte de treball per a tota la vida, l’atur juvenil, els plans de formació… i altres a opinar.

El “sis-cents” simbolitza l’accés a mitjans de locomoció particulars. Uns en tenien i altes no. Un percentatge prou alt ho va fer servir per a retornar amb més freqüència als pobles d’origen, per tan recuperaven les relacions familiars però quan aquest accés es va popularitzar fins a la gran majoria i els vehicles van doblar la seva capacitat d’allunyament en un sol dia… les visites familiars van donar pas a “sortir”.

I algú pot dir, A que ve tot això?”

Doncs a que ja sabem quan podem avaluar la tasca dels partits catalans en el Parlament Català i dels que han assumit les tasques de gestionar.

Caldrà fer memòria. Què s’ha fet, Com s’ha fet, Què calia haver fet i Què es va dir que es podria fer.

Molta feina si pensem amb la gran quantitat d’informació que ens arriba a les mans diàriament. Escoltarem al cor?

Recordàrem una sentència del Tribunal Constitucional? Recordàrem l’atur i la crisi?

No recordarem com ens vàrem asseure a esperar que un tribunal dictés si l’estatut estava dins del que descrivia el text de la constitució. I que tot i la redacció poc sensible i desafortunada, esperàvem una tupinada. Ja que si calia reformar la constitució per a poder desenvolupar l’estatut sense entrebancs, sense la reforma, esperar una sentència absolutament positiva era tan com desitjar que un jutge no apliques les lleis. Altre cosa hagués estat una recomanació de l’alt tribunal respecte a la necessitat d’una reforma immediata per adequar norma i realitat.

La formula anomenada “A la catalana” ha estat una sinuosa via per a poder créixer sense provocar problemes. Una via que ha rebut un revés, però que no s’ha acabat per la necessitat d’implementar les peticions de reformes constitucionals amb projectes polítics nacionals. El federalisme seguirà el seu curs quan la societat parli amb claredat. El que es vol i com, el que s’està disposat a fer i quan.

I és que a la resta d’Espanya també hi ha massa gent que rep massa informació i escolta el cor, més ben dit el que va copsar el seu cor, estigués fonamentat o no.

I així anem intentant créixer com a societat subjectes als que més criden i als que més auguren desgràcies i involucions. Als que més copejen el nostre cor.

La defensa de Catalunya davant d’Espanya és un aspecte per uns, una proclama per altres i una definició d’objectiu en alguns casos que ens estalvien els que’s i com’s.

També podríem treballar les propostes per a reformar la constitució per actualitzar-la esdevenint un estat federal que contempla i respecta les nacions que la formen. Una proposta més versemblant per a la majoria de ciutadans i més curosa que entendre’s directament amb una Europa que encara treballa per a plantejar-se com créixer i que pot oblidar les nacionalitats més petites en cada moment de crisis generalitzades de qualsevol ordre.

Però si sols escoltem al cor, podem dir coses com reclamar la independència de Catalunya i no reflexionar en el model socio-econòmic i polític que li caldria tenir. Tot i que hi ha catalans que si plantejen aquesta qüestió.

Si ho fessin a cor calent, podríem substituir el concepte “Madrid” pel concepte “Barcelona” i en el cas de no fer-ho millor, el concepte “Barcelona” pel de” Tarragona” a mida que la descentralització anés dividint el pes de la capitalitat sense aconseguir que la participació local i global satisfés a tothom.

Ens queda feina i desenvolupar moltes àrees. Ens queda la necessitat d’atendre al cor i escoltar al cap. La tasca de govern expressada en moltes accions li cal una mirada més àmplia que fer pagar al primer que ens pregunti la sensació del cor per fonamentada que estigui.

Sense cometre la lleugeresa de dir que no se sabia el que es votava, la consulta sobre la Diagonal de Barcelona fa pensar més en una expressió de sentiments que en una manifestació de conceptes urbanístics. Hi ha votacions i tenim tota la llibertat d’expressar el que sentim tot i que hi hagi molt més a dir.

Ho dic de cor…

L’endemà…

La notícia de la setmana, lamentablement, no serà els perquès de la vaga i de la reforma laboral. Seran les quantificacions, qualicitacions, qualificacions i les àgores sobre la real essència de la personalitat dels actors més assenyalats de la situació.

I és que cal dir ben fort que el sindicalisme, com la política, es va afeblir per realitats i presumpcions desaparellades, en casos concrets molt veritables i en casos generals molt presumibles.

Quan sembla que tot va, en línies generals, bé. La crida a la responsabilitat i a assumir responsabilitats per a prevenir el futur sembla una mica com la crida al mal temps i, per tan, es mata al missatger. De segur que tothom coneix algun delegat que no s’ho pren molt seriosament, fins i tot algú que abusa de les hores sindicals, altres que no creiem que estiguin prou preparats… i així podríem fer analogies amb regidors, alts funcionaris, assessors etc.

Però també és cert que coneixem una gran quantitat de contractats per compte aliena que fan mans i mànigues per a viure molt bé amb el mínim esforç. Hi ha caps que de la mediocritat en fan abús, i altres que del treball en fan un exemple. Hi ha males planificacions i males execucions i també hi ha mala actitud de plantilles davant dels canvis. Per una banda i l’altre hi ha molts casos a analitzar, però no son la majoria en cap d’ells.

Costa trobar companys que vulguin dedicar esforços al món sindical. Sovint el compromís d’estar ja és un èxit perquè permet exercir la representativitat sindical, com a mínim als més motivats. Les llistes municipals també, de vegades, es completen amb bona voluntat ja que les negatives a participar son moltes i no sempre per motius de discrepàncies de programa. Significar-se és exposar-se, i potser tots en som conscients que no hi tens massa a guanyar i molt a perdre. És a dir molta feina i poques compensacions morals.

Aquesta és la realitat però va embolcallada amb les anècdotes dels “barruts” sindicals, insisteixo uns quants, de la operació “Malaia”, amb el cas “Palau”, amb “quant t’ha costat el dia de vaga?”, amb “Són uns inútils, no val la pena”, amb “Tots son iguals” etc. Etc.

Les solucions passen per la direcció, com a gestió i com adreça a abastar. Donem un pas endavant i llegim tot el que calgui per a comprendre tot el que hi ha. Des de les iniciatives europees, fins als anàlisis de mercats, des de l’anàlisi del que caldria fer per augmentar l’eficiència de la formació… i en un terreny més proper el que està pendent al teu poble, el que es pensa fer, el que es pot fer, les diferencies entre propostes de grups municipals, el que pensem de veritat sobre cada qüestió i com fer-ho saber.

No és tard, no pot ser-ho. Nosaltres morirem un dia o altre, però la societat feixuga i supervivent segueix fent el que pot per aixoplugar-nos tot i no donar-li ni crèdit ni prou atenció.

Afiliem-nos massivament, a les opcions sindicals, plataformes, grups polítics, centres d’estudis, associacions… formen part de la societat d’una forma activa i coherent.

I és que també coneixem, fem memòria, amics i amigues, veïns i veïnes, que sempre han estat al peu del canó i dels que no podem sospitar-ne res sense barrejar imaginació i malícia.

Els sindicats reforçats, reforçaran el CES. I un front sindical europeu reforçarà el parlament Europeu a força de demandar polítiques socials que actuïn i s’executin. Unes polítiques clares que faran possibles acords laborals. Perquè uns i altres sabran exactament el que representen els altres.

Impulsem l’acció social amb un pas. El nostre. L’efecte multiplicador serà, quantitativament, més revolucionari que el mateix Maig del 68. Ens va posar en el camí de la modernitat, ara cal aplicar el model fins a la seva extenuació i estar atents a les noves demandes i necessitats.

Torredembarra té que decidir moltes coses, entre elles quin programa de govern. No parlo dels resums per a informar als electors, els anomenats electorals. Parlo del conjunt de conviccions i estudis que poden redreçar Torredembarra.

No parlo de patades a l’estufa ni de trencar la baralla. Parlo de que hi ha més maneres de fer rutllar la vila. Una és optar per projectes que no aspirin a fer-ho una mica millor que l’anterior, sinó que es plantegin solucions globals, respectuoses amb la veritable essència torrenca, però amb el valor de dir el que cal i escoltar els matisos o les critiques.

Participem i exigim. Exigim participar i participem de les exigències del futur.

"Hay hombres que luchan un día y son buenos, otros luchan un año y son mejores, hay quienes luchan muchos años y son muy buenos, pero están los que luchan toda la vida, y esos son los imprescindibles" - Bertold Brecht.

Un plenari… Buit???

Una nova ocasió per a comprovar com no s’entén rés de rés. Quan intentes filosofar una mica sobre la participació o sobre el dret a la informació… et trobes amb respostes a la defensiva i al·lusions a les lleis o als reglaments. Fins i tot amb improperis “xulescos”.

I és que el marge de les normatives és la justícia. Es pot coronar els límits redaccionals si passen a ser norma no escrita i si estan a l’abast de tots els ciutadans. Excepcions de “tu a tu” és amiguisme o clientelisme, excepcions per adaptar-se més ràpid a la realitat se'n diu sensibilitat política.

Un plenari té que anar cap a la informació. Cal fer públic el màxim de coses. Les obligatòries i les que més convenen, ja s’hi compte. Però també calen les que engresquin en tots els sentits. Els decrets per fer la vida millor, les accions per rescriure el futur, les correccions i les rectificacions com reflexes de savis i no com a petjades de “porucs”, i moltes altres coses amb aquest sentit… sense oblidar les preguntes / reflexions / sugerències dels veïns i veïnes de la vila.

Demà hi ha un nou plenari extraordinari i urgent. Cal justificar els terminis de Cultura per a no perdre o complicar-se la vida amb la subvenció del Teatre-Auditori, trobar diners per acabar la peatonalització d’Antoni Roig ja que l’aigua va per llarg i una de les contraprestacions permetia actuar al carrer nou, i cal replantejar-se també les condicions d’un crèdit a llarg termini, un d’aquells que estaven tan estudiats que encara que no agrades l’endeutament… De saber-ne tant com ells… ens acabarien agradant.

L’endeutament s’ha complert. El que permetia fer… no ho he vist.

Com dèiem, un plenari buit d’oportunitats de saber que es pensa fer i cap a on.

I els mesos van passant…

Entre les moltes coses que es podien anar fent vull parlar de l’anomenat CAR i de la nova escola Mirades. La única versió, més o menys oficial, la he sentit en la mitja hora del campi qui pugui amb sabó que ens dedica el Sr. Alcalde cada divendres.

A banda de seguir cultivant la vella retòrica de “els seus”, referits als socialistes, i “els meus”, referit als convergents, el batlle tancava l tema dient que s’havia influït per a que no fossin ateses les propostes de l’ajuntament als serveis territorials de Tarragona.

Un ens que ha estat retratat per l’equip de govern com una mena d’estranys que gosen posar el nas en els assumptes torrencs. Clar, si s’entén que tota la vila va a una, sembla lògic queixar-se de les ingerències. Però el cert es que ens hem dotat d’una administració que tot i el principi del respecte a cada àmbit d’actuació exerceix una vetlla entre elles.

Així quan la generalitat planteja un tema o actuació tenim el dret de presentar al·legacions si és que en el període d’informació prèvia als diferents projectes no hem fet els deures i hem demanat les reunions de treball pertinents per ajudar a encarar millor cada qüestió des del coneixement del nostre entorn i de la nostre realitat.

La via té dos sentits. Quan una administració planteja o aprova una actuació, els serveis territorials més amplis donen el seu vist-i-plau.

Jo, particularment, estic molt més refiat si cadascú fa el que i toca i si les relacions son democràtiques i respectuoses. Es a dir si s’informa i s’explica cada pas, discrepància o suggerència.

Doncs sembla que sobre el CAR sols va arribar una possibilitat, la polèmica ubicació a Muntanyans II. I que sobre la ubicació de l’escola va arriba un plànol a on, en vermell, s’havia dibuixat un rectangle al costat del CAP, a on el costat més ample era paral·lel a President Companys, fet que impossibilitava que CAP, CAR i Escola estiguessin en la futura illa d’equipaments resultant de la urbanització de La Rasa.

Amb una sola trucada. Qualsevol pot fer-la. T’assabentes que Ensenyament no inicia el projecte fins que té cedit l’espai legalment. Per tan, l’aturada és molt més complexa que “els teus” i “els meus”. Es tan complexa com veure que el temps es malmet en insidiar i cultivar el descrèdit i no en treballar com cal.

No tornaré a repetir que quan arriben quatre milions d’euros a Torredembarra no ens poden deixar més d’un milió en deute afegida, que pot créixer si i ha despropòsits en la piscina municipal. Vàrem demanar accions més petites i controlables. Vàrem demanar actualitzar trams de xarxa d’il·luminació, voreres impresentables, rebaixos per a facilitar l’accés de vianants amb limitacions i fins i tot dipòsits pluvials. Coses que difícilment poden suposar increments no previstos i, en tot cas no abastarien les xifres d’ara.

Recordem que els increments han suposat gastar el que no estava previst. Gastar en el que no havíem parlat. Gastar en coses aprovades. Ha significat una urpada a inversions.

L’escorxador? Ja estaria en marxa.

Algunes reflexions sobre les empreses públiques locals

Abans de rés, disculpes anticipades per si de cas. Pot ser que a voltes de voler clarificar insisteixi en aspectes que ja siguin prou sabuts. Les trobo a faltar en algunes converses, però potser l’explicació sigui l’obvietat.

Una empresa pot semblar grandiloqüent. I en termes municipals, pot induir a fer creure que potser no li val la pena. Donem-hi un parell de voltes.

Si a les portes dels departaments més reconeixibles hi figuressin les paraules “Unitat Operativa”, o “Àrea de”, o fins i tot la caducada “Negociat de” etc. Estriem més a prop d’entendre l’ajuntament com un conjunt de peces que han de fer possible l’objectiu general. Que recordem-ho ha de ser gestionar els recursos per a solventar les problemàtiques, incloent per suposat les que no contemplen les altres administracions i les necessitats puntuals que puguin sorgir. No ens deixéssim la necessària promoció interior i exterior del conjunt dels administrats i dels seus neguits, culturals, esportius i de tota mena.

Però tornem a les “peces”, com millorar-les? Potser amb un pla d’objectius? Amb un pla de gestió que vingui directament dels treballadors i treballadores que els han de desenvolupar? Determinant les responsabilitats amb més claredat? Creant un consell polític des d’on dirigir políticament sense ingerències que desvirtuïn les responsabilitats? Dotant-nos dels mecanismes que permetin guanyar en eficiència? De segur que hi ha més opinions, idees i matisos.

Com recollir les respostes i alhora deixar-ho prou obert per afegir les opinions, idees i matisos en cada moment? Crec seriosament que delimitant les funcions i millorant l’eficiència.

Si a una de les peces, posem “esports” com a exemple inicial, la dotem d’una comptabilitat prou independent i alhora controlada, de capacitat de gestió sempre que respecti l’ideari aprovat en el plenari o en l’orgue corresponent i d’una figura responsable que pugui actuar i hagi de donar comptes davant d’un consell, ja veurem quin, del conjunt de les seves actuacions i de la gestió de les partides assignades… que guanyem?
D’entrada que els plans d’actuació estiguin plantejats, valorats i aprovats. Que la gestió no es vegi alentida per estar sotmesa a un regim més general que es pugui col·lapsar. Guanyar capacitat d’actuació, des de contractacions puntuals a adaptacions per a cada projecte. Una figura reconeguda que no depengui del temps o disponibilitat del regidor delegat per a l’àrea i que. Alhora, pugui fer front a la responsabilitat amb un nomenament clar, respectat i amb unes obligacions clares i determinades. Es molt diferent gestionar donant comptes periòdiques davant d’un consell d’administració que estar pendent de les orientacions, indicacions i/o instruccions en cada moment.

Sembla complicat? No ho és.

Una escriptura pública determina que l’ajuntament crea una empresa municipal d’esports. Seguim amb l’exemple. El consell d’administració està format per regidors del plenari, en les proporcions que el consens determini. El tutoratge i l’auditoria depenen de la secretari de l’ajuntament i de la intervenció. El seu capital és correspon amb les partides previstes i les d’altres departaments que si dediquin i s’escaigui incloure. La nova empresa ha de tenir un responsable clar que respon davant del consell d’administració. Comptarà amb les directrius generals i amb el suport i vetlla, com dèiem unes línies abans, del secretari de l’interventor.
Fiscalment permet un millor aprofitament dels recursos i la figura del gerent-gestor un seguiment constant i raonat del desenvolupament de les actuacions.

Expressat en línies generals, pot semblar pot lligat o massa irrealitzable. Però el cert es que hi ha un gran nombre d’empreses municipals funcionant al país.

Les figures dels patronats, perpetuant l’essència de millorar l’eficiència amb més autonomia, han donat pas a la figura d’empreses per a millorar la seva rendibilitat i gaudir així amb més recursos. No parlem d’entramats de complexa comptabilitat i com a resultat un allunyament del ciutadà de la realitat del seu ajuntament. Parlo de gestions pubicitades, d’actes públiques, d’explicacions de gestió i de plans futurs al si del plenari de forma pública i d’una reorganització política que permeti afavorí la nova gestió i encaixi més amb la democràcia participativa que li cal a Torredembarra i que ha anat creixent en diferent municipis amb resultats molt esperançadors.

Empresa de gestió de residus?, d'organització d'actes i promoció cultural?, de promoció económica?, de jardineria i disseny paissagistic?..... de gestió de l'aigua?

En seguirem parlant.

Us adjunto tot seguit un document, n’hi ha molts més, en aquest cas de l’Ajuntament de Sabadell.

CODI DEL BON GOVERN LOCAL DE L'AJUNTAMENT DE SABADELL

Aquest codi ha estat ratificat pel Ple de l'Ajuntament de Sabadell, per unanimitat de tots els grups municipals, a partir del "Código de Buen Gobierno Local" aprovat per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies el 15-12-09 , que l'ha proposat a tots els ajuntaments d'Espanya per a la seva ratificació.

PRINCIPIS DEL CODI DEL BON GOVERN LOCAL

· Els electes locals actuarem en l'acompliment de les nostres funcions, d'acord amb
la Constitució, els respectius Estatuts d'Autonomia i la resta de l'ordenament jurídic
i ajustarem la nostra activitat als principis ètics i de conducta continguts en el
present Codi de Bon Govern Local
· Regiran les nostres actuacions l'eficiència, la modernització de l'Administració i el
bon servei a la ciutadania, defensant els interessos generals amb honestedat,
objectivitat, imparcialitat, confidencialitat, austeritat i proximitat a la ciutadania.
· Contribuirem a la millora dels models de gestió i assegurarem a la ciutadania un
bon Govern Local com a garantia d'igualtat i solidaritat, adquirint un compromís
amb l'ètica pública i la qualitat de la democràcia en l'àmbit de gestió més pròxim a
la ciutadania.
· Els representants locals fomentarem la transparència i la democràcia participativa.
· Treballarem a favor de la inclusió social i l'equilibri territorial, entre el Centre i els
Barris, acostant els serveis a la ciutadania i distribuint-los en el conjunt del municipi
de forma equitativa.
· Respectarem la voluntat de la ciutadania i actuarem amb lleialtat política,
comprometent-nos a assumir el Codi de conducta política en relació amb el
transfuguisme a les Corporacions Locals.
· Respectarem i farem respectar els drets humans, fomentarem els valors cívics, i
utilitzarem un to respectuós i diferent a les nostres intervencions, tant cap a
qualsevol membre de la Corporació com cap a la ciutadania, a la qual facilitarem
l'exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions.
· Els representants electes ens abstindrem d'exercir les nostres funcions o utilitzar
les prerrogatives del càrrec per a afavorir interessos privats, propis o de terceres
persones, prohibint el favoritisme i l'exercici d'autoritat en benefici propi.
· Els electes locals no acceptaran regals que sobrepassin els usos i costums de la
simple cortesia per part d'entitats o persones.
· Inclourem entre els principals objectius de les polítiques locals la lluita contra el
canvi climàtic, la protecció del medi ambient i l'ordenació racional i sostenible del
territori.

MESURES PER A MILLORAR LA GESTIÓ I LA QUALITAT DE LA DEMOCRÀCIA
LOCAL

Resulta indispensable l'estímul i desenvolupament de totes aquelles mesures que
contribueixin a acostar l'administració local al ciutadà i garanteixin la màxima
transparència en la gestió i la més àmplia informació. Per a aconseguir-lo:
· S'articularan Comissions de Control i Seguiment en la contractació pública per a
garantir que tant la contractació realitzada per l'Ajuntament com pels seus
organismes autònoms i empreses de capital municipal es dugui a efecte sota els
principis de transparència, legalitat, publicitat i lliure concurrència.
· Crearem mecanismes per a possibilitar la formulació de Suggeriments i
Reclamacions com a mitjà d'aprofundir en la participació i comunicació amb els
veïns.
· El Govern Local mantindrà reunions periòdiques amb l'oposició, per a donar
compte de les iniciatives i projectes, així com per a facilitar els acords i la desitjable
governabilitat de l'Administració Local.
· Com norma general, se celebraran Plens ordinaris almenys de caràcter trimestral,
als Ajuntaments amb població menor a 20.000 habitants.
· Es recomanarà la incorporació de l'oposició als Consells d'Administració de les
Societats i Empreses Públiques Municipals, i als Patronats de les Fundacions
Locals.
· Es regularà la compareixença en comissions informatives dels directius
d'organismes, empreses, patronats i serveis municipals.
· Les empreses públiques o amb participació pública aplicaran en la seva gestió
codis ètics de conducta i criteris d'estratègia de Responsabilitat Social
Empresarial.
· Es publicarà detalladament el procediment de concessió de subvencions i ajudes,
amb determinació de la quantia i del beneficiari, i amb màxim nivell de
transparència sobre les persones jurídiques sol·licitants i els grups de les quals
depenguin
· Regulació d'una carta de drets ciutadans respecte al funcionament dels serveis.
· Impulsar l'aplicació de la Llei d'Accés Electrònic dels Ciutadans a l'Administració,
destinant recursos a la utilització de les tecnologies de la informació i el
coneixement.
· Els Governs Locals col·laboraran amb les instàncies que defensin els drets de la
població donant resposta als seus requeriments i sol·licituds. Igualment adoptaran
les mesures adequades per a garantir l'eficàcia de les decisions judicials.
· Els diversos Grups Polítics disposaran en dependències municipals d'un despatx o
local per a reunir-se i rebre visites, posant l'Alcalde/sa a la seva disposició els
mitjans materials i humans que permeti el Pressupost.
· Es garantirà la pluralitat en els mitjans locals d'informació i comunicació afavorint
un espai de participació per a l'oposició.
· Promourem el diàleg amb els sectors socials, amb els treballadors de
l'administració i les organitzacions sindicals, incentivant el compromís amb
l'eficiència en la prestació dels serveis públics locals.
· S'afavorirà la celebració anual d'un debat sobre l'Estat del Municipi.

INCOMPATIBILITATS I DECLARACIONS D'ACTIVITATS I BÉNS

· Els representants locals, així com els membres no electes de la Junta de Govern
Local, formularan, a l'inici i final del mandat, declaració sobre causes de possible
incompatibilitat i sobre qualsevol activitat que els proporcioni o pugui proporcionar
ingressos econòmics
· Es faran públiques les declaracions de béns, d'activitats i causes de possible
incompatibilitat, dels càrrecs públics electes, directius i personal de confiança de
les institucions, conforme als models que seran aprovats pels Plens.
· Es traslladaran al Registre de béns i interessos els canvis patrimonials o
d'activitats que tinguin lloc al llarg de la Legislatura, en el termini de dos mesos des
que es produeixin.
· Es publicaran les retribucions íntegres, així com les compensacions econòmiques
que percebin per la representació ocupada amb motiu del seu càrrec, dels càrrecs
públics electes, dels directius i personal de confiança de les institucions.

RETRIBUCIONS ECONÒMIQUES DELS ELECTES

· Des del respecte a l'autonomia local, les retribucions dels electes dels Governs
Locals han de respondre a criteris objectius tals com la població, el pressupost o la
situació financera municipal.
· Igualment haurà d'establir-se una relació de Regidors de govern i oposició amb
retribució i dedicació plena en funció dels mateixos criteris.
· Es recomana la dedicació exclusiva dels alcaldes i alcaldesses dels Municipis de
més de dos mil habitants.
· Les quanties retributives es fixaran partint d'uns barems que utilitzaran, com a
límits i criteris comparatius, el règim retributiu de càrrecs públics d'altres
institucions i/o funcionaris públics que ocupin càrrecs de similar responsabilitat ja
sigui en l'àmbit local, estatal o autonòmic.
· Les remuneracions dels càrrecs electes seran publicades per a coneixement de la
ciutadania.
· Els electes locals actuaran d'acord amb criteris d'austeritat i prudència en la seva
política de despeses.
· Les Federacions Territorials de Municipis recomanaran les quanties retributives
d'aplicació en el seu territori respectiu.
· Promourem la creació d'un fons en les CCAA a l'efecte de garantir les retribucions
dels electes locals en Ajuntaments de menys de 5.000 habitants.

MESURES DE DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA

· La democràcia representativa i la democràcia participativa no són alternatives
contraposades, sinó que es complementen i reforcen la una a l'altra. Per altra
banda, un moviment associatiu sòlid i una societat participativa i bé estructurada
resulten imprescindibles per a l'aprofundiment de la democràcia local.
· Es fomentarà una Administració relacional, dialogant, que impliqui i consulti a la
ciutadania i als diferents agents econòmics, socials i culturals, facilitant les vies i
els mitjans necessaris.
· Es crearan instruments concrets com el Consell del Municipi, grups de treball
entorn de projectes determinats, tallers de reflexió ciutadana, vies per a la
preparació dels Pressupostos Participatius, el Consell Econòmic i Social i els
Consells Assessors sectorials. Així mateix es recollirà en la normativa
d'organització l’anomenada iniciativa popular.
· El Govern local educarà per a la participació ciutadana, dissenyant plans de
formació adequats per a fomentar l'associacionisme i el voluntariat cívic.
· S'articularan fórmules de participació respecte a diferents col·lectius, parant
esment diferenciat a la participació dels nens i nenes amb l'impuls de Consells de
la Infància, i la mateixa o altres fórmules per a joves, persones majors, i
immigrants.
· Assegurarem el dret a la informació entre la ciutadania i els representants locals,
aprofitant al màxim les tecnologies de la informació, a la utilització de la qual es
contribuirà decididament.
· Desenvoluparem fórmules diverses d'avaluació ciutadana de la gestió local. Per a
afavorir aquesta avaluació, donarem compte de forma regular del grau de
compliment dels objectius de la gestió i del nivell d'execució pressupostària.