Viure en democràcia també significa que la nostre llibertat individual ens permet destinar la nostre atenció al que ens vingui de gust.
Les dictadures, paradoxalment, són més riques en termes absoluts de comunicació. Les prohibicions són més conegudes i les contra informacions són seguides amb molt d’interès.
La natural i inqüestionable extensió dels drets individuals porta i comporta unes característiques diferents, noves o cícliques, de la societat en conjunt.
Així es pot entendre la mobilització social de les acaballes del franquisme. Cal incloure que les noves tecnologies sonaven a invents americans i no imaginàvem quant importants serien i quant arribarien a transformar-nos. Un canal i mig de televisió i la impossibilitat de poder enregistrar rés per a veure-ho més tard ens llibertava el temps.
Esbarts, corals, escoltisme, biblioteques, clubs de lectura, cine fòrums, teatre aficionat o professional amb preus i horaris bonificats, esport … AAVV., formacions polítiques, activitats sindicals, plataformes etc. i moltes altres activitats de baix cost i portes obertes gaudien de tanta assistència i participació que poc podien imaginar que arribarien les “vaques primes”.
Un sociòleg davant de la pregunta de quin avenç tecnològic havia transformat més les relacions familiars… va meditar un moment i va respondre el “sis-cents”.
La sala va quedar sorpresa, crec que esperàvem internet, la televisió multi-oferta, les crisis econòmiques i la pèrdua del concepte de treball per a tota la vida, l’atur juvenil, els plans de formació… i altres a opinar.
El “sis-cents” simbolitza l’accés a mitjans de locomoció particulars. Uns en tenien i altes no. Un percentatge prou alt ho va fer servir per a retornar amb més freqüència als pobles d’origen, per tan recuperaven les relacions familiars però quan aquest accés es va popularitzar fins a la gran majoria i els vehicles van doblar la seva capacitat d’allunyament en un sol dia… les visites familiars van donar pas a “sortir”.
I algú pot dir, A que ve tot això?”
Doncs a que ja sabem quan podem avaluar la tasca dels partits catalans en el Parlament Català i dels que han assumit les tasques de gestionar.
Caldrà fer memòria. Què s’ha fet, Com s’ha fet, Què calia haver fet i Què es va dir que es podria fer.
Molta feina si pensem amb la gran quantitat d’informació que ens arriba a les mans diàriament. Escoltarem al cor?
Recordàrem una sentència del Tribunal Constitucional? Recordàrem l’atur i la crisi?
No recordarem com ens vàrem asseure a esperar que un tribunal dictés si l’estatut estava dins del que descrivia el text de la constitució. I que tot i la redacció poc sensible i desafortunada, esperàvem una tupinada. Ja que si calia reformar la constitució per a poder desenvolupar l’estatut sense entrebancs, sense la reforma, esperar una sentència absolutament positiva era tan com desitjar que un jutge no apliques les lleis. Altre cosa hagués estat una recomanació de l’alt tribunal respecte a la necessitat d’una reforma immediata per adequar norma i realitat.
La formula anomenada “A la catalana” ha estat una sinuosa via per a poder créixer sense provocar problemes. Una via que ha rebut un revés, però que no s’ha acabat per la necessitat d’implementar les peticions de reformes constitucionals amb projectes polítics nacionals. El federalisme seguirà el seu curs quan la societat parli amb claredat. El que es vol i com, el que s’està disposat a fer i quan.
I és que a la resta d’Espanya també hi ha massa gent que rep massa informació i escolta el cor, més ben dit el que va copsar el seu cor, estigués fonamentat o no.
I així anem intentant créixer com a societat subjectes als que més criden i als que més auguren desgràcies i involucions. Als que més copejen el nostre cor.
La defensa de Catalunya davant d’Espanya és un aspecte per uns, una proclama per altres i una definició d’objectiu en alguns casos que ens estalvien els que’s i com’s.
També podríem treballar les propostes per a reformar la constitució per actualitzar-la esdevenint un estat federal que contempla i respecta les nacions que la formen. Una proposta més versemblant per a la majoria de ciutadans i més curosa que entendre’s directament amb una Europa que encara treballa per a plantejar-se com créixer i que pot oblidar les nacionalitats més petites en cada moment de crisis generalitzades de qualsevol ordre.
Però si sols escoltem al cor, podem dir coses com reclamar la independència de Catalunya i no reflexionar en el model socio-econòmic i polític que li caldria tenir. Tot i que hi ha catalans que si plantejen aquesta qüestió.
Si ho fessin a cor calent, podríem substituir el concepte “Madrid” pel concepte “Barcelona” i en el cas de no fer-ho millor, el concepte “Barcelona” pel de” Tarragona” a mida que la descentralització anés dividint el pes de la capitalitat sense aconseguir que la participació local i global satisfés a tothom.
Ens queda feina i desenvolupar moltes àrees. Ens queda la necessitat d’atendre al cor i escoltar al cap. La tasca de govern expressada en moltes accions li cal una mirada més àmplia que fer pagar al primer que ens pregunti la sensació del cor per fonamentada que estigui.
Sense cometre la lleugeresa de dir que no se sabia el que es votava, la consulta sobre la Diagonal de Barcelona fa pensar més en una expressió de sentiments que en una manifestació de conceptes urbanístics. Hi ha votacions i tenim tota la llibertat d’expressar el que sentim tot i que hi hagi molt més a dir.
Ho dic de cor…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada