dijous, 31 de maig del 2012

Carta Oberta del Primer Secretari del PSC



Benvolgut/a,
Aquesta tarda s’ha celebrat la cimera pel pacte fiscal convocada pel Govern de la Generalitat.

Aquesta cimera, que vaig demanar al president Mas durant la darrera reunió que vàrem mantenir, crec que ha quedat curta, tant pels temes a tractar com pel que fa als integrants de la mateixa. En aquest sentit, en un dia com avui, en que la prima de risc ha arribat als 540 punts, celebrar una cimera amb totes les forces polítiques i no incloure a l’ordre del dia cap punt que parli de possibles mesures de creixement econòmic, o que entre els assistents no es trobin les forces econòmiques i socials demostra una vegada més que el Govern no aprofita tots els instruments al seu abast per sortir de la crisi.

Tot i així, durant la cimera he volgut posar sobre la taula la clara voluntat del PSC de contribuir a l’acord, tant pel que fa al pacte social que necessita el país, com pel que fa a l’acord sobre el pacte fiscal.

Així, he tornat a proposar al conjunt de forces polítiques del país, recuperar l’impost de successions i crear un impost sobre les grans fortunes. Amb els recursos que s’aconsegueixin d’aquests impostos he demanat al Govern que acordi amb les forces polítiques tres plans de xoc immediats: un de lluita contra la pobresa creixent al nostre país, un altre dedicat a l’atur juvenil i finalment un de suport a les petites i mitjanes empreses.

Pel que fa al pacte fiscal, les posicions del conjunt de forces polítiques són prou conegudes, i considero que ha arribar el moment de posar fil a l’agulla. És per aquest motiu que he considerat que el PSC tenia l’obligació de fer una proposta que permetés que tothom s’hi sentís representat i que donés el màxim recolzament possible al Govern a l’hora de negociar amb el Govern d’Espanya.

He proposat al conjunt de forces del país subscriure un acord de bases –que podeu llegir a baix- que permeti un ampli acord a Catalunya i que doni una força indiscutible al Govern per poder negociar.

Crec que el PSC havia de fer un gest d’unitat i consens, i és per això que proposem aquestes bases per l’acord i que donarem suport a l’acord al que arribi el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya si aquest respecta els punts que podeu llegir a continuació.

Rep una cordial salutació,

Pere Navarro i Morera
Primer Secretari del PSC

BASES PER UN AMPLI ACORD PEL PACTE FISCAL
Les forces politiques sotasignants acorden instar el Govern a:

1. Negociar amb el Govern d’Espanya un model singular i bilateral de finançament basat en:

I. El protagonisme de la Generalitat en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs suportats a Catalunya.

II. La màxima capacitat normativa de la Generalitat sobre tots els tributs en el marc de la normativa espanyola i europea.

III. L’atribució a la Generalitat de tots els rendiments tributaris, llevat dels que corresponen a l’Administració Central per finançar els serveis que presta i fer efectius els mecanismes de solidaritat que s’acordin.

IV. L’aportació catalana als mecanismes d’anivellament solidari en cap cas no podrà alterar la posició relativa de Catalunya en el rànquing de les Comunitats Autònomes després d’aplicar aquests mecanismes, respectant de forma escrupolosa el principi d’ordinalitat.

V. L’equiparació progressiva de resultats en termes quantitatius de tots els sistemes de finançament vigents a l’Estat.

VI. L’establiment dels adequats mecanismes de coordinació tributària per tal de lluitar contra el frau fiscal, assegurar la màxima eficiència i eficàcia del sistema i simplificar els tràmits de ciutadans i empreses.

 
2. Informar trimestralment als màxims responsables dels partits representats en el Parlament de Catalunya del progrés de la negociació.

3. Donar compte al Parlament de Catalunya, en el termini d’un any, dels resultats de la negociació per tal que aquest pugui prendre les decisions que siguin del cas.

dilluns, 21 de maig del 2012

Un cap de setmana ple d’activitats…


No m’agrada parlar constantment del perquè no acabem d’estar prou satisfets del que es fa a La Torre. És cert, però, que alguns veins poden pensar ans el contrari, que no parlo d'altre cosa, però la realitat és que valoro les seves opinions i fraternitat i, sense adonar-me, plantejo aquesta conversa cada cop que ens trobem.
 
Avui, treballant en la privada calidesa del meu despatx sento una interessant dissertació sobre l’entorn del Barça. Un article d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia n’està sent l’eix inspirador. I, vés per on, el cap s’ha deslligat i ha anat fent analogies amb Torredembarra.
 
Però, compte també en no creure que l’entrenador i els jugadors siguin l‘alcalde i els regidors!!

Avui l’analogisme no ha estat aquest, un altre dia no ho neguem, avui no. El joc desplegat pels torrencs és esbrinar la palla del gra i seguir tirant endavant. Trobar-se i parlar, llegir cartells i correus i anar o no a les activitats que es programen des de diferents indrets.
Així, la gent sabem que hi havia una conferència sobra “La batalla de l’Ebre: Avui” a càrrec del professor David Tormo, i l’endemà l’oportunitat de visitar sobre el terreny acompanyats pel professor Joan Antonio Montaña i Àngel Archilla… Què s’inaugurava una exposició de ràdios antigues que esdevenia el segon acte de l’inici de la celebració del cinquè aniversari d’Ona La Torre que precedia una marató de vint-i-sis hores que començava l’endemà dissabte i que es va celebrar mitja hora abans de la presentació de la segona etapa del Diari de La Torre amb la presència del Joaquim Maria Puyal. 

No ens volem deixar el sopar solidari de la Fundació Vicente Ferrer ni l’Espai de debat de diumenge. Fòrum que es va desenvolupar amb un projector agònic i amanit amb el volum del concert-ball que es celebrava a la sala gran. Tornarem a Cal Maiam, a veure com va l’aventura de nou.
 
Un cap de setmana de “traca”… i ple, com no!, de petits ensurts que, solament el caràcter treballat pot encaixar amb més o menys “flema” britànica.

No parlaré de les que rebo personalment, no acostumo a fer-ho. Potser per l’orgull de creure que sóc propietari de les respostes i que quan algú et vol faltar al respecte, solament cal mirar-lo incrèdul davant de l’estupidesa i maldestre relació social. Si té alguna raó, cal extreure-la amb precissió quirúrgica i no deixar cap infecció amb la trovalla.
Sé que el silenci és més difícil de perdonar. Hi ha maneres de “verborrejar” i quedar-se més tranquil, no pas la meva.

Quant els companys estem en confiança, parlem en confiança. Si algú extrau els comentaris del context del diàleg i del to de la fraternitat i ho fa servir com a bitllet de viatge… tard o d’hora, més lluny o més a prop, es trobarà amb ell mateix i no s’admetrà cap disculpa. Amb ell tot sòl. No.
Podríem dir, com un exemple del cap de setmana, que lluny del to interessat de menypreu pel passat, vàrem treballar des de zero per aixecar una emissora i que amb data trenta de juny de 2009 es tancava un recompte d’oients acumulats per part del baròmetre de la Comunicació que ens xifrava en vuit mil oients.
 
Que adjudicar-se des del nou Ajuntament un augment de tres a vuit en un mes i mig, solament podia obeir a justificar canvis o a no entendre rés de rés.

És evident, però, que no vàrem dir ni una paraula més alta que l’altre per desitjar el millor a un mitjà de comunicació nostre i torrenc, torrenc i nostre. Sinó vetllem pel nostre, ningú ho farà.
Vull recordar a tots i cadascun dels que hi van treballar des de l’Anna Fabà, en Ferran Castells, Xavier Zaragoza, Maribel, Maria Pedrerol, Eloi Tost… i els que van provar de fer coses, amb millor o pitjor fortuna. També als programes que han continuat i també vull recordar a tots aquells que van estar pensant com col•laborar fins al juliol del 2009, quan es varen decidir. També per a ells, sigui quin sigui el motiu real.
 
I assumir la meva part de responsabilitat, teníem clar el que volíem fer. Un projecte escrit i que es va anar desenvolupant pàgina a pàgina. Implicar-se amb el teixit social fins a establir una sinergia i simbiosi que es reflectís en ambdues direccions. La ràdio motor d’activitats pel seu ressò i la ràdio mirall pel compàs marcat per les activitats i la responsabilitat de donar-les a conèixer. No treballavem per una ràdio comercial petita, volíem una ràdio local gran. I amb aixó no hi ha cap ni una crítica a la direcció actual.
 
Com comprendreu, ací conclou el comentari. No sigui que a força de comentar l’entorn m’addueixi. I ja no sàpìga qui soc, per tristesa dels meus amics i alegria dels altres... 

dijous, 10 de maig del 2012

Quin poble volem? (2)


Cal encetar aquesta conversa. Compte que no dic “debat”, i opto per “conversa” perquè ens cal un diàleg formatiu. Ens hem de formar individual i col•lectivament amb un concepte que sovint esdevé de gran complexitat.

“Això no m’agrada” és un concepte clar i concret. Però cal analitzar també i en un mateix pla, el perquè es va fer o com va acabar finalment d’aquesta manera, ja sigui per normatives, conjuntures o tendencies de cada moment. I això val per a tot.

Però també cal analitzar la capacitat de refer, de reconsiderar, de repensar amb el que sabem ara o amb el que les normatives, conjuntures… permetin en aquest moment. Tan important és una cosa com l'altre.

Quin poble volem? Pregunta senzilla i concreta en aparença que pot ser contestada amb termes com: Net, esponjat, modern, tradicional, per a les persones, amb mobilitat, sostenible, un motor econòmic, en creixement, harmònic, restaurat

No hi ha terme millor que altre si es barregen. Senzillament no ens podem aclarir. Cal conversar fins a separar els termes que inspirin i guiïn als altres per un camí de consens.

Sí volem una Torredembarra sostenible, cal que en parlem amb pragmatisme i establim la utopia necessària i el rumb cap el més difícil per arribar a fer un bon tros de camí.

Si creiem que cal redimensionar el nostre poble fins a poder pair el que hi ha i harmonitzar-lo fins a tornar a estar a gust, posem sobre la taula el major número d’eixos per a poder esbrinar, sense preses però sense perdre el temps, la millor solució o sortida per a cada zona.

Hem de ser conscients que manifestar de cop la desaprovació, la indignació, o la frustració, per a aquesta conversa, és tan com anul•lar-la d’entrada.

El que cal ´s recobrar la confiança de que no perdrem el temps i que podrem parlar, pensar, proposar i esmenar servin al be general i que serem escoltats.

Què siguem un ornament democràtic o un element de consulta, dependrà de que aquest esforç per conversar l’executin també els que signant fan i desfan.

No n’hi ha d’altre.

dimecres, 9 de maig del 2012

Reflexions sobre el paper dels municipis (1)



Aquest dilluns es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda de Barcelona una Jornada sobre Municipis. Organitzada per la Fundació Ernest Lluch. El nom era prou clar: Les hisendes locals i la cooperació municipal.

Es comptava amb una intervenció inicial de Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, acompanyat per en Lluís Maria de Puig, president de la fundació. També es va programar dues conferències, una de Germà Bel, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona, sobre “Serveis públics locals: gestió i finançament”, una altra de Tomàs Font, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona, sobre “La cooperació municipal: noves perspectives”.

Clausurava la jornada una taula rodona sobre “Les hisendes locals i la cooperació municipal”, amb la participació de Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, Salvador Prat, alcalde d’Olesa de Montserrat, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, Esther Pujol alcaldessa de Tiana, i Laura Vilagrà, alcaldessa de Santpedor.

Ha estat un matí llarg i interessant, ple d’informacions i “imputs” per reflexionar. En el viatge de tornada a casa. Valoràvem la simplicitat i alhora complexa realitat de les hisendes locals, perdó... insistíem en anomenar-les unitats polítiques locals. No sigui que com administracions tinguem un caire massa de gestors i això faciliti que acabem essent unitat d’organització administratives que no es corresponguin en cap criteri socio - polític, geogràfic o econòmic.

Potser ho podríem expressar d’un altre manera, si solament fem de gestors sense esdevenir un lligam real i lleial amb la ciutadania per recolzar els vells i no resolts o nous neguits... és a dir... si deixe’m de ser unitats de política participativa diària, ens aplicaran perfils administrativistes conservadors que es basaran en el millor rendiment euro/acció. Com deia l’alcaldessa de Sampedor, “...si ens treuen tot això i deixen fer carrers i reparar coses, me’n vaig cap a casa, els tècnics en saben més”

I una darrera idea per a no fatigar al lector, quan es va anomenar que havia fallat el control va haver-hi una reacció quasi unànime de sorpresa. Que no hi ha control?? Uns i altres esmentaven el paper rellevant de l’interventor i el secretari, fins i tot l’alcaldessa de Tiana ho il•lustrava tot dient. “El meu veritable soci de govern és l’interventor. Sense ell no faria rés i els debats m’ajuden a fer les coses millor”

Evidentment hi crec. Ha de ser així, per això no hi vaig poder fer més que intervenir un minut per dir que no tots els ajuntaments fan cas del Síndic de greuges, de comptes, de requeriments etc.

Fins i tot i algun que posa d’interventor un recent/a secretari/a d’alcaldia i quan el Secretari municipal fa pont... convoca un ple extraordinari per aprovar els preus de l’aigua.

No vaig poder callar.















dimarts, 1 de maig del 2012

De què em serveix estar boig si no dic el que penso?! (II)





Hi ha una idea d'en Tom Peters que trobo molt interessant:
Moltes vegades la gent que innova és gent que està molt emprenyada.

Gent descontenta amb un servei, que pensa una nova forma millor o més eficient de realitzar-lo.
Gent emprenyada perquè no troba el producte que necessita i el crea.
Gent que troba absurda la manera institucionalitzada de fer les coses i la canvia.

Una pausa, Què vol dir estar emprenyat?

emprenyar [s. XIV; deriv. de prenys]
v 1 ant 1 tr Prenyar. 2 pron Concebre, una femella.
2 vulg 1 tr Molestar fortament. 2 pron Enutjar-se.
Té mal caràcter: s'emprenya de seguida.

Que la indignació no esdevingui el cau de la immobilitat. Que a força d'estar emprenyat no es debiliti la feina a fer. No podem conduir un automòbil emprenyats, ni preservar una amistat ni, molt menys arreglar un tema de parella.

La ràbia o l'angoixa ens ha de permetre estar atents quan tot sembla anar en contra. I compte que diem sembla, perquè el que sentim i el que és, sovint depèn de l'emprenyats que estiguem.

La màgia d'una relació afectiva, sigui afectiva o molt més afectiva que la mitjana, estar en no estar emprenyats alhora, al mateix temps. Però la màgia real, la més màgica és no fer pagar als més propers el que sentim sense més. Segurament són els més propers perquè no es mereixen rebre cap emprenyada.

Les “pataletes” ja han estat diagnosticades. No son bones de cap manera. I doncs, què esperem? A ser grans per tornar a “patalejar”.

Quan m'emprenyo, truco a un amic, a poder ser dels que es fan somriure, dels que estàs més segur, dels que sempre estan, dels que mai demanen i sempre donen... i així ho sembla perquè els aprecio tan que quan demanen ni m'ho sembla, doncs ja tenen tot el que sigui capaç de donar abans de que ho necessitin.

Dels que sabem més que jo. Dels que em regalen el que saben, els que els hi passa i el que dubten. Els amics son un tot i escollir sols un tros ens rebaixar l'amistat i ens fa infeliços.

Si sols volem a la gent com a figurants d'un pessebre, ens trobarem amb el pare la mare... i amb sort una vaca i un ase. Sense oblidar un àngel que anirà dient a tothom que ací passa alguna cosa, vulguem o no.

Si plou i vull passejar, em trec les sabates i m'amago sota la manta més porosa, i espero pacient que la nit i la solitud esdevinguin tan amics que m'omplin de companyia.

No hi ha hormona ni situació que justifiqui tractar malament a un amic, ni a un company, ni a un “ningú”.

De vegades el estar emprenyat és la millor manera de no assumir que ens fa por ser feliços. La felicitat és una decisió important, significa créixer i aprendre a viure. I massa sovint en parlem, però no actuem.

"Jo soc així" sols és una excusa mal compartida per a no viure. I ara cal viure, sol i acompanyat.


Serà un dia que durarà anys
(Ovidi Montllor)


Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot.
I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.