1. En les aportacions a l’actual debat socialista hi ha una coincidència bastant àmplia, no sols sobre la necessitat d’una renovació sinó sobre les característiques desitjables del PSC del futur. Una companya les va resumir en un article: el nou PSC, escrivia, ha de ser “amable, digital, modern, jove, obert, d’esquerres, catalanista, global, social i innovador”. [i]
Són objectius que compartim. Es tracta de desenvolupar-los concretament, de traduir-los en propostes a realitzar. Això requereix una renovació ambiciosa i efectiva.
En l’altre extrem, tenim clar el model de partit que rebutgem. És el descrit pel responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Un partit socialista no pot reduir-se a una tecnoestructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que fan o volen fer “carrera política”.
Aquesta deriva ignora la importància vital que té, per a tot partit socialista, la militància social, la participació d’aquesta en la vida del partit i la funció de la societat civil en una estratègia general de canvi.
La qüestió que es planteja, aleshores, és com avançar en una dinàmica efectiva que ens apropi al model desitjat i eviti el que rebutgem.
2. El congrés del partit ha de prendre acords per avançar vers el model que desitgem. Però els acords congressuals no signifiquen una solució automàtica. Calen, a més, dues altres coses:
1/ El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar,
2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes, utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.
1/ El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar,
2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes, utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.
El Congrés del PSC ha de ser un punt de partida que defineixi els objectius, instruments, projectes i mètodes de la renovació. A partir d’aquest full de ruta hem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i tota la nostra energia al servei d’un “nou començament” del PSC.
L’objectiu central ha de ser que el partit esdevingui una gran organització sociopolítica del segle XXI, amb els projectes, mètodes i instruments que requereixen els reptes i tendències actuals, en un període de crisi i de transició cap a una nova època i cap a una nova política.
El repte d’una nova política
3. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una crisi econòmica, política, social i ecològica. La inquietud econòmica i el malestar social i polític estan creixent. La gent percep la reducció dels marges d’acció dels governs enfront del poder global dels mercats financers. Davant l’omnipotència de l’economia global sobre la política democràtica es genera una crisi de confiança, estimulada pels poderosos.
L’antipolítica que aquests fomenten vol desactivar la participació de la ciutadania, paralitzar-la, fer-la apàtica i incapaç d’actuar en els afers públics.
La distància entre societat i política augmenta també a causa de lògiques partidistes desarrelades, aïllades d’una societat que contempla l’espectacle de la política mediatitzada i s’exaspera davant la denigració permanent entre els contrincants electorals.
4. Però, al mateix temps, la crisi genera noves energies i percepcions en la societat. Augmenta la consciència que la sortida de la crisi no significarà un retorn a la situació anterior, sinó una transició cap a una nova època.
Creix l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, contra la manipulació mediàtica dels poderosos, contra la corrupció i la confiscació de la política en poques mans, en nom de solucions tecnocràtiques o d’emocions identitàries.
Creix la convicció que la superposició de les crisis actuals – econòmica i social, ecològica i política – podria significar una greu regressió, en termes de fractura social, inseguretat, deteriorament de la democràcia, exacerbació populista i autoritarisme, si no es generen les respostes adequades.
5. Aquestes respostes no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció.
Necessitem estructures més eficients i obertes, que pensin i impulsin la transformació de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Necessitem una reapropiació cívica de la política com a condició essencial del projecte socialista. Hem de desenvolupar nous models d’organització, acció i comunicació, capaços de pensar, acompanyar i orientar els canvis, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.
Per això la innovació radical de les formes d’organització, comunicació i acció polítiques és un repte urgent i fonamental.
Vers un gran partit sociopolític del segle XXI
El PSC ha d’esdevenir una gran organització sociopolítica, capaç de realitzar plenament una funció social i cultural, sense la qual no hi ha ni prou legitimitat ni prou força per a l’impuls de les transformacions necessàries.
Això no significa menys organització. Necessitem més organització però millor organització. El model que hem de desenvolupar no pot ser el dels partits d’aparell, concebuts en un passat ja remot. Tampoc pot ser el dels partits-empresa de la dreta, que externalitzen les seves accions, missatges i campanyes, atorgant sovint un xec en blanc, provisional i condicionat, al líder instrumental de torn.
Ambdós models tendeixen a produir el buidament dels partits, reduïts a màquines al servei de les campanyes electorals, de les tàctiques més contingents i immediatistes, divorciades de tota reflexió estratègica i de tota participació deliberativa.
6. El nostre model s’ha de desenvolupar, en canvi, amb l’objectiu de fomentar la participació massiva de voluntaris i voluntàries actius, organitzats i autoorganitzats. Això exigeix també un coneixement màxim i una eficiència “professional” en el terreny organitzatiu i en els terrenys de l’activisme social, la batalla d’idees i la comunicació de masses.
Però la nostra organització i els nostres projectes han de ser sempre de programari lliure, de codi obert, amb la participació col·lectiva del conjunt d’afiliats i voluntaris. Si no és així, es tendeix a la privatització de la política i al joc estèril de la competició de poder com a lògiques dominants.
Necessitem una organització que respecti i posi en valor la pluralitat i la singularitat dels seus components. Només així desenvoluparem una organització més nombrosa, multiforme, oberta i flexible, més activa dins de la societat, enriquint-se contínuament amb la vitalitat de les preocupacions i experiències que es donen en aquesta; una organització present i activa en tots els territoris i sectors, impulsora de la revitalització democràtica i de la transformació social, exercint la doble funció complementària de polititzar la societat civil i de donar sentit cívic a la política democràtica.
Hem de fer del PSC una gran eina de revitalització cívica i democràtica de Catalunya, capaç d’assegurar la presència del socialisme en la societat civil i la presència d’aquesta en el partit.
7. Donar prioritat a la dimensió sociopolítica i cultural del partit significa fer-ne quelcom més que un partit polític a la manera tradicional.
Per a agregar i activar majories socials, polítiques i electorals i assumir el repte del govern de les institucions, el partit ha de ser una organització estructuralment oberta al diàleg, la cooperació i les aliances amb la societat civil, elaborant els seus programes i estratègies de manera que els afiliats, simpatitzants i electors en general els coneguin i comprenguin, els sentin com una causa comuna i disposin, doncs, dels mitjans per a ser-ne actors i impulsors.
Això exigeix maneres de fer i mètodes adequats per a generar constantment idees i projectes, establir sinèrgies, incrementar la intel·ligència col·lectiva i reforçar una comunicació efectiva. Exigeix fer del partit una fàbrica d’idees, un viver de propostes, debats i iniciatives.
Si el partit vol vèncer la batalla de l’esperança contra el fatalisme, de l’emancipació humana contra els poders fàctics de tot ordre, de la responsabilitat moral i política contra el cinisme, de la democràcia contra l’antipolítica, de l’estat social contra el campi qui pugui, de la raó contra el populisme, de la igualtat contra la selva social; si el partit vol vèncer en aquesta batalla decisiva del temps present, ha de ser capaç de convertir-se en una fàbrica d’idees i una eina en favor de les iniciatives socials. El partit ha d’articular, a través de la deliberació col·lectiva, la seva visió i el seu programa de transformació social, democràtica i ecològica de la societat.
8. Aquesta necessària transformació només serà fecunda si es promou no només des de les institucions de la política democràtica sinó també, cada vegada més, des de la mateixa societat civil. La promoció de la democràcia econòmica, el control democràtic de la transició mediambiental, el desenvolupament del tercer sector i de les cooperatives, la fiscalitat justa, la justícia en la redistribució del treball o la banca ètica, són objectius de futur que requereixen una nova funció social i cultural del socialisme
El camí de la innovació
9. No s’avança sense arriscar i el pitjor seria resignar-se a la rutina. Hem de ser conscients que els partits actuals es basen en un model organitzatiu heretat del segle XIX, tenen programes en bona part del segle XX i estan enfrontats a reptes del segle XXI. Mantenir models del passat sense canvis radicals significaria resignar-se a formes cada vegada més anacròniques i menys efectives, eventualment contradictòries amb els nostres principis i objectius.
El camí que cal emprendre és el d’una evolució orgànica, conscient i dinàmica, vers un nou tipus d’organització, un desplegament evolutiu vers un gran partit sociopolític dels i de les socialistes de la Catalunya del segle XXI.
Aquesta evolució s’ha de verificar amb ambició i progressivament. Un partit no s’improvisa i el PSC és fruit d’una llarga història. Per tal de fer-lo eficaç davant dels reptes que tenim al davant, cal tenir molt clar què ens proposem i quina és la manera d’arribar-hi.
Quan parlem d’innovació radical no volem dir que s’ha de capgirar tot. Es tracta d’efectuar progressivament els canvis orgànics i polítics necessaris, amb projectes planejats i realitzats a curt, mitjà i llarg termini; sense improvisacions i en una avaluació permanent.
10. Cal l’ambició d’un nou començament, d’acord amb els valors i principis que ens sustenten i amb els objectius emancipadors del socialisme. No podem acceptar ni un model burocràtic i oligàrquic, ni un model tecnocràtic, empresarial, externalitzat. Hem de generar una dinàmica àmplia, horitzontal i participativa que fugi de la verticalitat i el monolitisme i sàpiga adaptar-se a una societat més individual, plural i reticular; més reticent a les consignes i els partidismes tancats.
Les propostes
11. La demanda de participació, informació i formació és generalitzada. Cal que sigui garantida i atractiva, estimulada de manera eficient; cal que tingui una concreció organitzativa. El partit ha de desenvolupar una funció col·lectiva que revitalitzi el debat polític, d’idees i projectes, capaç de suscitar la participació de tots els que, dins i fora del partit, comparteixen unes mateixes aspiracions.
12. El nou PSC ha de ser un projecte que s’organitza. La seva estructura organitzativa ha d’actuar en funció de projectes. Els òrgans de direcció i execució s’han d’organitzar prioritàriament a partir de finalitats específiques, discutides, aprovades i implementades en els àmbits corresponents.
13. L’organització local i territorial representa una força extraordinària que cal fer créixer. Les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia. Les federacions territorials han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització.
14. Calen organitzacions temàtiques, operatives i esteses a tot Catalunya. Això planteja potenciar l’organització en xarxa del partit, mobilitzant i agregant persones i grups en funció d’afinitats sectorials. Cal la potenciació de fortes federacions temàtiques del partit, dotades de mitjans autònoms i adequats. En funció dels seus efectius, aquestes federacions temàtiques han d’assolir un pes orgànic equiparable al de les federacions territorials.
15. Tant l’acció política representativa com l’acció política en la societat són fonamentals i indestriables en el projecte socialista. A la llarga, la funció de representació democràtica no és viable sense l’acció en la societat. S’ha de garantir i estimular una presència activa, en el partit i els seus òrgans dirigents, de membres actius en la societat: treballadors, professionals, emprenedors, dones i homes, joves i vells. Cal impulsar una “quota social” en els organismes del partit, com vàrem impulsar en el passat la quota femenina fins arribar a la paritat.
16. L’exigència de noves anàlisis i nous programes no ens ha de fer dubtar que el relat de l’esquerra és d’una actualitat creixent. Cal guanyar la batalla de les idees i de les narratives.
En una societat hipermediatitzada, la dreta domina de manera creixent una comunicació que no té per objectius la transmissió d’informacions i propostes, o la deliberació democràtica sobre les decisions, sinó la propaganda negativa i la instrumentalització emotiva dels electors, considerats com un públic manipulable.
17. Hem de tenir l’ambició de crear noves formes de transmissió de les nostres idees, raons, propostes, històries i emocions, pensant sobretot en les noves generacions digitals i en la ciutadania que no accepta la manipulació mediàtica i política. En bona mesura és en aquest terreny que es decidirà el nostre futur i, molt més important, el del nostre poble.
Hem de renovar, millorar i augmentar els nostres instruments i mètodes de comunicació. Han de ser eines d’elaboració i difusió del nostre relat polític i ideològic, amb missatges potents, crítics, propositius i emotius, capaços d’incidir en les percepcions i reaccions polítiques i socials de tota la ciutadania. L’”Endavant” ha de ser l’òrgan polític de referència, llegit pel conjunt del partit i del seu entorn, amb continguts fonamentats, analítics i propositius, ben documentats, amb idees vives, expressades amb talent i qualitat. La nostra comunicació no pot ser substituïda pel recurs resignat a formes de publicitat banalitzada.
18. Internet i les xarxes socials són, en aquest terreny, una benedicció del cel. Amb una gran varietat d’e-suports (blocs, facebook, twitter, lip dubs, etc.), els i les activistes on line poden arribar a un públic que no assisteix a les dinàmiques polítiques clàssiques o a les campanyes electorals. A Twitter la gent ens pot descobrir a través d’ hashtags sobre qüestions que els interessen i poden així seguir en contacte amb nosaltres. Facebook i els blocs actius tenen unes possibilitats de difusió i redifusió extraordinàries.
Cal millorar les pàgines web del partit, evitant un format corporatiu, clàssic i unidireccional i assegurant-ne la utilitat política i pràctica, la qualitat, la difusió i la facilitat d’accés a l’arxiu documental. Cal desenvolupar qualitativament i quantitativament, amb la màxima sinèrgia possible, la nostra presència a Internet i a les xarxes.
Cal estimular, enriquir i diversificar la premsa digital de caràcter socialista i progressista. L’activitat a la Xarxa ha de servir de suport participatiu dels nostres debats i d’eina fonamental de difusió, convocatòria i mobilització a l’entorn dels plantejaments i propostes socialistes.
19. Creix la consciència que molts dels reptes de la crisi global han de tenir respostes europees. Avui, a Europa, hi ha una majoria conservadora, però la fractura i el malestar socials augmenten. Amb modalitats diferents, és possible que moviments com els de la “primavera àrab” es desenvolupin també, en els anys propers, en països europeus. Cal preparar sense dilacions el proper cicle progressista a Europa. El nostre referent europeu, supraestatal, és el PSE. N’hem de fer un subjecte polític visible i present a Catalunya, donant a conèixer àmpliament les seves posicions i iniciatives. Aquesta no pot ser una activitat més del partit, de caràcter sectorial o especialitzat, sinó que s’ha de situar en el centre de la nostra activitat política. Hem de ser més que mai un partit europeísta i cada vegada més un partit europeu: ens hi va la viabilitat dels nostres objectius estratègics.
20. El document de la “doble crida” que Nou Cicle va fer públic el passat febrer proposa la renovació del PSC i la construcció d’una aliança progressista a Catalunya en l’horitzó del 2014, com a objectius enllaçats i complementaris en els propers temps. El congrés del partit hauria d’acordar l’impuls d’un moviment de base per a l’Aliança de progrés, amb la societat civil progressista i amb grups polítics afins, sobre la base de l’experiència germinal de la Conferència oberta “Catalunya causa comuna”.
21. Tota organització comporta relacions de poder i tot canvi s’enfronta a inèrcies. La millor manera de procedir és generar el convenciment compartit que cal una innovació inclusiva, que optimitzi la energia del conjunt del PSC. Volem un ample acord congressual per tal d’assolir, entre totes i tots, els següents objectius:
· Rejoveniment i renovació dels òrgans de direcció i execució, que han de representar la riquesa plural del partit.
· Plena dedicació i treball per projectes dels membres de l’executiva nacional, amb quatre objectius prioritaris: 1) innovació organitzativa, 2) interactivitat permanent entre partit, societat civil i món de la cultura, 3) modernització i expansió de la nostra comunicació, 4) construcció d’una alternativa majoritària a Catalunya.
· Funcionament de l’executiva nacional sobre la base de projectes i objectius, en cinc grans àrees agregant responsabilitats: 1) política i parlamentària, 2) cultura i comunicació, 3) democràcia local, 4) dinamització interna i externa, 5) estudis i documentació.
· Fort impuls a les organitzacions temàtiques i sectorials.
· Generació d’un moviment de base per l’Aliança de Progrés, en l’horitzó del 2014, amb una participació protagonista de la societat civil. [ii]
22. És més fàcil repetir coses de sempre que no pas innovar i canviar. Necessitem un nou projecte col·lectiu, innovador, participatiu, enèrgic, obert. Caldrà impulsar-lo tenaçment entre totes i tots, amb generositat, intel·ligència i ambició. Caldrà imaginar, pensar, discutir, experimentar, arriscar, rectificar a través de l’acció, trobar respostes noves, assolir nous objectius. Hem de ser conscients que la majoria progressista de Catalunya ho demana.
Si volem, podem.
Assemblea de NC a Saifores, maig de 2011
[i] [i] Laia Bonet explicava així les característiques que proposa per el PSC:
1. Amable. Acollidor i atent. Un PSC que escolti i sigui humil. El nostre estil ha de parlar per si mateix. Les formes són els fons. I un reflex autèntic i creïble de la nostra proposta. Per aquest costat hem perdut sensibilitats i connexió amb la ciutadania. Un PSC feminitzat en persones i actituds.
2. Digital. Profundament obert a la comunicació digital. Organització, comunicació i creació de valor en xarxa. Els temes de la societat digital, la nova societat, com a gran fortalesa política.
3. Modern. De la modernitat, de la cultura, del coneixement. Pròxim als creadors de nous llenguatges. Un PSC que combati el conservadorisme mental, cultural, estètic… i polític. No podem governar Catalunya si no representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense modernitat. I ens hem quedat antiquats… mentalment.
4. Jove. Han envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i necessitem connectar amb tota la societat. Fan falta joves i temes joves. La renovació no és només joventut… però per ser a l’oposició quatre o potser vuit anys i reconstruir una alternativa necessitem continuïtat, perseverança i resistència.
5. Obert. És necessari assajar noves fórmules d’acció i col·laboració polítiques. Hem de buscar causes o punts de trobada, més que cases i ideologies. Un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i a nous temes que afecten la vida de la gent: obesitat, soledat, por, salut mental… Un PSC híbrid, transversal i plural.
6. D’esquerres. Un país d’esquerres, sí, i un partit capaç d’entendre-les totes. I treballar amb totes. Necessitem un pol progressista a Catalunya. I participar, a fons, de la reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels temes nous de la política emergent que està als marges dels partits i dels sindicats.
7. Catalanista. En el marc d’una Espanya federal. Però ara més que mai són necessaris gestos de reforç del federalisme. D’una altra manera, el discurs del federalisme ens deixa orfes. Bilateralitat real i multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals. Som una nació i som un altre partit. Comencem a construir coherentment.
8. Global. Que parli del que passa i del que importa al món: Wikileaks o Cancún. Cap tema important ha de ser-nos aliè. Europa al cor, però, al cap, el món global. I els peus a terra i clavats en els problemes de la gent.
9. Social. De les noves fractures socials. Un PSC de defensa dels drets dels més vulnerables. Un PSC que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu sentit més íntim. Treballadors i capes populars, sí; però, sobretot, gent sense futur, horitzó i oportunitats.
10. Innovador. La nova economia. Del talent, dels emprenedors. Un PSC que farà una aliança per la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids. Un PSC que impulsa la responsabilitat social corporativa i l’ètica en el món dels negocis més que un país business friendly.
El text complet de l’article, aparegut a El Periódico, a http://www.noucicle.org/lhora/?p=3359.
[ii] Veure el document de Nou Cicle “Per una aliança de progrés”, maig de 2011.
