dissabte, 23 de novembre del 2013

Cañas:“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar”


 

 
La prepotència de C’s és cada cop més evident, emparats amb la cobertura que els dóna la caverna mediàtica van de sobrats i es permeten fer advertències com aquesta

Aquestes amenaces les va fer el diputat Jordi Cañas davant de diferents persones, que ho han corroborat al directe!cat, i mostren que el partit d’Albert Rivera està molt allunyat dels paràmetres democràtics. Les actituds agressives de personatges com el diputat de C’s mostren la veritable cara d’un partit que atià l’odi contra Catalunya i que no té cap escrúpol per falsejar els fets, amenaçar i fer-se les víctimes per intentar liderar una opció radical contra el procés democràtic endegat a Catalunya. Les paraules de Cañas mostren el pitjor dels sectors unionistes, atien la violència contra el procés davant la derrota democràtica i amenacen en promoure un enfrontament de la societat civil per posar en qüestió el procés.

C’s sap que democràticament ho tenen perdut, la seva esperança és atiar l’enfrontament de la societat catalana

“Os montaremos un Ulster que os vais a cagar” és una frase que vol atiar la por, l’odi i rebentar el procés democràtic per exercir el dret a decidir, el que no poden guanyar democràticament, ho volen guanyar amb violència.

Jordi Cañas depassa els límits de la democràcia i això és molt greu, i més, en un parlamentari

Les seves paraules són un greu atac a la convivència, són un greu atac al procés democràtic i pacífic que el poble de Catalunya ha endegat, a més, de suposar una amenaça en tota regla vers el procés sobiranista que té el suport de la majoria.

Malgrat gent com Jordi Cañas, el procés cap al dret a decidir arribarà a bon port

Ni els seus insults, ni les seves mentides i amenaces podran amb la voluntat d’un poble, la democràcia s’imposarà a un partit que fomenta la violència i no desautoritza a un dirigent que es capaç d’amenaçar amb paraules com aquestes.



dijous, 21 de novembre del 2013

Una nova entrada... publicada però molt interessant

PSC: de partit a franquícia

Enric Marín
Periodista


Dijous, 21 de novembre del 2013

La premsa de Madrid ha saludat la deserció del PSC del bloc de la consulta com un símptoma d'un futur descarrilament del procés sobiranista. També ho ha fet una part de l'opinió publicada a Catalunya. Tinc el convenciment que es tornen a equivocar. En tant que partit central de la Catalunya autònoma, el PSC ha viscut amb evident incomoditat la caducitat de l'autonomisme certificada per la sentència de l'Estatut. Més tard o més d'hora, el PSC havia d'abandonar el terreny de l'ambigüitat entre el bloc pro consulta i el bloc contrari. I ho ha fet supeditant la consulta a la voluntat política del nucli de poder radicat a Madrid. L'argumentació és el de menys. Es tracta d'un moviment de supervivència fortament condicionat per la pressió corporativa del PSOE, la pressió electoral de Ciutadans i la pròpia inèrcia conservadora. Segurament, amb la vista posada en les eleccions municipals del 2015 i calculant que un eventual fracàs del procés sobiranista podria retornar una certa centralitat ...

La premsa de Madrid ha saludat la deserció del PSC del bloc de la consulta com un símptoma d'un futur descarrilament del procés sobiranista. També ho ha fet una part de l'opinió publicada a Catalunya. Tinc el convenciment que es tornen a equivocar. En tant que partit central de la Catalunya autònoma, el PSC ha viscut amb evident incomoditat la caducitat de l'autonomisme certificada per la sentència de l'Estatut. Més tard o més d'hora, el PSC havia d'abandonar el terreny de l'ambigüitat entre el bloc pro consulta i el bloc contrari. I ho ha fet supeditant la consulta a la voluntat política del nucli de poder radicat a Madrid. L'argumentació és el de menys. Es tracta d'un moviment de supervivència fortament condicionat per la pressió corporativa del PSOE, la pressió electoral de Ciutadans i la pròpia inèrcia conservadora. Segurament, amb la vista posada en les eleccions municipals del 2015 i calculant que un eventual fracàs del procés sobiranista podria retornar una certa centralitat política al PSC. La disjuntiva no era fàcil, però finalment el PSC s'ha arrenglerat. I és una aposta sense retorn. A partir d'ara, el PSC sortirà a les fotos en companyia del PSOE, el PP i Ciutadans.

El procés polític que viu Catalunya és molt més el resultat de la suma de persones, col•lectius i moviments cívics que de la suma de sigles. Acabi com acabi, separar-se en aquests moments del tronc central del catalanisme només pot tenir una conseqüència: la marginalitat política més o menys confortable. De fet, el PSC ja no podrà anar més enllà de l'electorat català més fidel a un PSOE en hores baixes. El projecte transversal original del PSC ja no existeix. Els dirigents actuals han optat per esdevenir franquícia autonòmica del PSOE. I fent això, també han ensorrat l'escassíssima credibilitat de la mai concretada tercera via.











dissabte, 19 d’octubre del 2013

Quatre idees mal contades... no pas més.



Fa molts dies que no escrivia al bloc. O blog? Tan s’hi val.

Em crida l’atenció i m’esperona a redactar unes quantes idees la gosadia d’alguns què, lluny de ser humils i reflexius, s’omplen la boca anant més enllà de la defensa, anant just cap a l’atac i quasi a la presa de pèl.

Primera idea, el sistema de partits democràtics no és un error. Ho és l’utilització que en fan d’ells algunes persones. Cada persona que és apartada de les seves responsabilitats representatives i administratives per irregularitats de qualsevol mena no posa en dubte l’organització social. Posar en dubte les obscures tendències de la naturalesa humana. I és just aquí on cal actuar.
Les temptacions, públiques en forma de suborn i prebendes, o privades en forma d’ambició materialista, corrompen a la gent.
Segona idea, un sindicat és una eina imprescindible en una societat. La seva organització basada en delegats de les empreses, oficines, fàbriques etc. conformen una expressió infal•lible de pensament. Hi ha una lluita de classes, uns per viure be i els altres millor. Aquesta lluita pot ser formal, tàctica o ferotge. I l’eina està esmolada en aquesta proporció. Però quan saps que la defensa s’ha reunit amb l’acusació, alguna cosa balla per la intuïció. I les sospites ocupen el lloc de la confiança.
Tercera idea, el dret a decidir és un fet que està sent titllat de forma diferent segons cadascú creu que permet una consulta i un resultat.
La transparència, en la que hem de treballar tots a una, ens ha de fer poder pensar en el dret i, a banda, amb la decisió. No és cap incongruència voler poder decidir i alhora, per exemple, voler continuar intentant l’enteniment amb administracions, que no territoris, de l’estat espanyol.
Però tonteries les justes, què diu la dita ¿?, d’aquí a jugar amb retallades, fronts, protocols, pressupostos en un balanç centrípeta hi ha un tros força llarg. Quan hi havia bonança calia avançar en l’encaix basat en el respecte de Catalunya en l’administració espanyola. En els territoris no hi cal encaixar, la majoria natural de la bona gent no hi té cap problema amb els veins, ja siguin catalans o resta d’espanya, o a l’inrevés.
Hi ha hagut dos períodes de majoria suficient d’esquerres a Espanya com per abastar una concreció i desenvolupament de la constitució del 76 que fes de la coexistència un sistema federal creïble i fructífer. Ara a corre-cuita i amb Europa com a futura casa gran, no toca. Ara cal plantar-se.
Els temes molt clars, i un per un.
M’encongeix el melic que algun president d’entitats sigui acusat de desviar fons. És que no fa anys i panys què es comenta? Potser s’han afartat de rebre poc? Pot ser la jubilació? Pot ser gent nova que no “traga”?
M’encongeix el melic que una agrupació política hagi de ser intervinguda per una federació amb un balanç tan pobre, políticament parlant. Altres intervencions han enviat prou gent cap a casa. Trobes ex-militants en totes les plataformes de participació dels darrers dos anys.
La Camarga és un símbol però no és l‘únic cas de cohabitació per saber alguna cosa per bescanviar. L’oficialització del pare, secret molt ben guardat fins ara, te tota la fisonomia de voler parar in extremis la veritable cohabitació d’una de les xerraires amb un esbós de maquiavel•lo de segona fila. Com surti una factura d’hotel, lamentablement, la fisonomia del panorama electoral acabarà de canviar.
Tinc el melic encongit i alhora em sento més viu i feliç que mai, tot i què tocaran maldades. Però no em sento sòl.
Bé ja n’hi ha prou per avui. Me'n vaig a dinar tall rodó i un "rissotto" de bolets. Visca Catalunya... internacional!!!

dimarts, 18 de juny del 2013

La Torre està enrocada



Nosaltres, aleshores, érem impacients, teníem molt poca experiència, tendíem a traçar línies rectes, dreceres voluntaristes. Com a compensació podíem dir que érem tenaços. Entre l’irrealisme de la línea recta i l’absurditat de les trajectòries erràtiques hi ha l’espai de les estratègies i dels processos, amb els seus mecanismes de prova, d’errors i correccions.
El mínim que es pot dir. Raimon Obiols 2013-06-18

 

Una torre, o La Torre, avança si va a algun lloc i si forma part d’una partida, o si representa un conjunt majoritari de desitjos si parlem de La Torra.
 
El dia a dia no marca camí. Pots està en moviment, però pots estar donant voltes i voltes. Encapçalar un projecte requereix molta humilitat i generositat. O expliques constantment el que penses i com fer-ho o traeixes el principi més democràtic que hi ha: Tots es deuen als altres.
Unes eleccions són un acte noble. Llegir-les i actuar també ho ha de ser. Un municipi que elegeix a diferents representants de diferents llistes fa una elecció. El fet de que s’estableixin acords per a poder gestionar és lícit. Però també ho és respectar als altres electes, dins i fora del plenari.
Quan qualsevol veí o veïna passa a formar part d’un ens de representació, ja sigui l’Ampa, o l’escala de veïns, d’un club d’esport, d’una associació cultural o d’una colla castellera o de recuperació de patrimoni, o de balls popular… ha de tenir un comportament ètic, educat i generós. Si no és així malmetem la democràcia, en major o menor mida.. però la fem malbé.
Ara que coincideix tanta gent en concentrar la frustració en les associacions politiques, podem… hem de dir que la crisi de confiança és generalitzada. Des de tresorers afamats, tan li fa si han estat uns quants euros d’una caixa menuda o milions d’una caixa gran, fins a presidents que han actuat amb arrogància… fins a gent que ha maldit de hom que fes quelcom a qualsevol lloc.
A tot això val a dir que l’actitud personal  és molt important. Posem un exemple lleu i de relativa importància, un entrenador de futbol mancat d’empatia crida, perd la paciència i actua amb ressentiment. Per bons resultats que ofereixi hi manca el sentir-se moderadament orgullós de l’equip . Un altra entrenador utilitza garrularies, provocacions… i fins i tot li posa el dit a l’ull al segon entrenador… tan li fa el que aconsegueixi, la gent que no si pot sentir representada és massa gran.
Un alcalde és un càrrec de representació que te l’obligació de gestionar i administrar. Te un poder delegat que ha de compartir, però també te l’obligació de ser ètic i de fer, en la mida de les seves possibilitats, millor al seu poble.
No pots ser que siguis el primer a malparlar. El primer a diferenciar entre amics i enemics, solament perquè creus que no estaran d’acord amb tu. Cal ser millor persona i seguir escoltant a tothom, treure temps delegant per atendre a veïns i coneguts, deixar la supèrbia al calaix per poder gestionar el millor per La Torre.
De moment, en la darrera reunió per parlar del tercer fil, Torredembarra no hi era. Potser s’estava actualitzant la llista dels amics i dels enemics.

dimarts, 11 de juny del 2013

Dos mesos? Caram com passa el temps…

 
Portava dies pensant que feia dies que no escrivia al Bloc. Potser, de fet segur, no és gaire important. Mai tinc la sensació de fer piulades, o de publicar coses massa o gaire importants.
Ahir vaig estar a Barcelona, Jornada de Municipis organitzat per la Fundació que porta el nom de l’enyorat Ernest Lluch i el Fòrum Cívic. Si hi afegim que se celebraven a l’Ateneu Barcelona i que abans de agafar el tren de nou per tornar va haver temps de fer un mos a la Cerveseria d’Or i que, es va allargant tot axó, anava acompanyat o acompanyava a un vell company de quan ambdós militàvem al PSC, val a dir que va estar un bon matí.
Però de fet el més important va ser l’anàlisi del catedràtic Alfredo Galán sobre les lleis de reforma local que s’estan cuinant a Madrid i a Barcelona. Que suposen pels ajuntaments, pels pobles i pels veïns i veïnes i, també el més important si hi ha justificació per aquesta acció política. Val a dir que en Josep Poblet va està molt encertat, parlava de l'ànima de la democracia quan parlava dels ajuntaments.
Vagi per endavant que tenia el cor dividit. No penso que calgui dissoldre la participació més bàsica i necessària que representen els ajuntaments petits. Una vall, cent veïns i un cap i casal a on demanar, d’on saber i del que sentir-se part orgànica de la societat catalana.
Hi han dades importants i alhora de poca discussió, el vuitanta per cent de la població viu en el vint per cent del territori, o si es prefereix el 20% de la població està pel 80% del territori.
124.000 habitats viuen en 7 km2 a Santa Coloma i 14.000 en 15 km2 al Pla de l’Estany.
 Del deute de l’administració que volta els 880.000 MEUR, el 70% és l’estat, el 24,5% l’entorn autonòmic i el 5,5% el món local. I d’aquesta xifra el 70% ja ho acumulen Madrid i Valencia.
Per això comentava la divisió del meu cor, com coincidir amb un marc inspeccional i de control sí en línies generals no fa falta. Quan valoren que amb els secretaris i els interventors ( que en fan falta més , tothom coincidia) ja n’hi hauria prou.
Arribes a La Torre i penses en lloguers extravagants aprovats per urgència i sense fer-hi cap actuació. Lloguers amb opció a compra que suposaran pagar un milió d’euros per un forat que no fa suposar que si pot fer ni als animats visitants de la masia per tard o d'hora de la matinada que en surtin i que a força de passar-s'ho be estiguin amb la imaginació ben exaltada.
Penses amb empreses d’assessoria mal contractades i que no sabem que assessoren ja que no hi ha tanta activitat.  Penses amb aquestes dèries de veure conxorxes i amenaces a on hi han opinions i ganes de participar i penses i penses fins a creure que cal seguir opinant i esperant que Torredembarra assoleixi una fornada de regidors que alhora, i cadascú creguin en la participació, vulguin endreçar el poble, repensin el pla general que ja cal tornar-hi a treballar i posin les bases per a redibuixar el futur.
Ara per ara, em concentraré en no creure que fa falta el projecte del Partit popular que vol confondre administrar i gestionar, que vol decidir les actuacions a la vall que comentàvem abans, des de 3.000 km. No podem agrair al món local que ha ofert els serveis que quedaven penjats any rere any, refent des de lluny el que és prioritari i el que és eficient.
 
Somio amb un poble que tingui els carrers de pols i l’aigua bona, l’antic a punt i el nou pensat i les festes per festejar perquè tots i cadascun dels veïns així ho hagi decidit.

dimarts, 19 de març del 2013

Una Proposta pels pressupostos de l’any 2013




Cal esmentar en primer lloc que ens cal un debat polític per a definir les característiques del pressupost. Ara per ara, no hi és.

Cal definir la direcció de la gestió política amb claredat. Els àmbits d'aplicació i les proporcions d'inversió i despesa en cada projecte configuraran el tarannà polític de l'equip de govern. El grau de consens i de capacitat d'incorporar idees i projectes, ho faran de la totalitat del plenari en cada moment.

Sovint s'ha presentat al plenari propostes quantitatives. És a dir, partides I assignacions. Ara més que mai, ens cal parlar de la filosofia que ha de inspirar la correcta aplicació de la gestió comptable del pressupost.

Ens equivoquem si sols veiem la quadratura del pressupost com l’obstacle a superar. Això ens porta, sense remei, a gestionar el recaptat i a deixar, de nou, el creixement i la Torredembarra que volem, per a més endavant.

Caldrà doncs parlar de la organització de la vila. Com volem optimitzar-la per a poder revertir, redistribuir i reinvertir els recursos existents. L’anàlisi, de fet, s’ha començat un número important de vegades en aquest  mateix plenari. Sembla que la forma de pensar esdevé un idioma diferent.

Som una vila extensa i esponjada. Un creixement de l’habitatge per tot el territori previs del terme municipal. Unes previsions d’antuvi que, dia a dia, amb el que sabem ara, han marcat un model poc sostenible i que ens omple de problemes.

La nostre balança comercial interna s’equilibra per la important presència de visitants. Ja siguin estacionals o de segona residència. L’augment de població en diferents períodes ha esdevingut l’injecció econòmica que ens permetia seguir amb el previst. Aquests arguments han perdut un pes molt important amb la crisi.

Hem estat invertint els guanys d’aquests sectors, de la construcció i del turisme, de les activitats econòmiques més importants, el millor que hem estat capaços. Ens ha faltat veure més clar que quan fallés una afectaria l’altre. I en definitiva a tota la resta.

Ens manca doncs assumir el paper de principal motor econòmic de Torredembarra. No per balanços ni per excedents empresarials. Per la capacitat d’actuació que tenim i que hem d’exercir sobre el teixit socioeconòmic.

No es pot ajornar aquest paper tant important per diferents motius. Perquè figuri als diferents programes, per la delegació de responsabilitats que arriba en cada elecció democràtica i perquè ho hem acceptat.

Hi ha un encàrrec molt clar. Cal parlar i debatre fins que el més adequat i possible sigui el que es fa per complir amb l’encàrrec de la ciutadania.

L’obligació dels veïns i veïnes electes passa per gestionar i administrar bé. Per descomptat. Però també passa, i ara és d’una evidència incontestable, per treballar per l’equilibri i pel desenvolupament del poble.

Correm el risc d’estar lamentant-nos de conjuntures heretades, d’evolucions del mercat i fins i tot del volum del capítol primer.

Un lament que lluny d’aportar solucions, ens entorpeix i sols serveix per a desencisar un dels patrimonis d’aquest Ajuntament: La gent que hi treballa.

Si sols fem un anàlisi numèric i comparatiu amb altres Ajuntaments, podem caure amb les diferències de càrrega. Amb “Que podríem fer amb tants i quants diners alliberats de la partida de sous” o “és que si ho haguéssim fet abans!”.

Una reorganització dels actius de personal permetrà guanyar rendibilitat. Empreses municipals mixtes poden alleugerir part d'aquesta, diguem-li de nou, càrrega del capítol u al permetre una estructuració de major recuperació d'ingressos, de menor pressió fiscal final i de més eficàcia i penetració en cada sector a tractar.

Consorcis amb ajuntaments veïns per a fer front a problemàtiques similars i, fins i tot, idèntiques obren un nou ventall de possibilitats. Tot fa pensar que la municipalitat haurà d’esdevenir el nucli de les administracions futures, o si es prefereix, post-crisis.

Si l'anàlisi més coincident és que depenem en excés del sector de la construcció i que no generem llocs de treball per als torrencs i pels habitants del Baix Gaià, ens cal, doncs, una política decidida per donà suport a nous emprenedors i a empreses o projectes que es signifiquin especialment per una capacitat clara de contractació.

També és una temptació el fet de rebaixar la quantitat d’esforços econòmics que reverteixen directament a la població en aspectes com els serveis culturals, de patrimoni, de participació, de difusió, de polítiques d’igualtat, d’atenció als més febles o per minvar els estralls de les diferents mancances o dependències, per citar alguns exemples.

No hi ha lloc ni temps per a entrebancar-nos amb aquestes converses.

Cal construir un nou model organitzatiu dels recursos de l’Ajuntament.

Un model que ens permeti optimitzar i recuperar l’eficiència del treball. Hem de projectar les empreses municipals, o si la normativa acaba prohibint-les, departaments optimitzats que donin servei i solució a mancances estructurals i endèmiques del municipi. Mateix personal distribuït per més fronts d’acció, segurament ens donaria unes ràtios més enraonades.

Aigua, residus, esports, cultura son àrees que poden escenificar una primera reorganització en forma d'empreses. D’una mida justa per guanyar eficiència, rés d’estructures opaques que buiden de contingut l’administració.

Hem de fer un pla de formació intel·ligent per a permetre millorar com a treballadors als funcionaris motivats. Cal que puguin aprendre i formar-se més. Cal que portin cap a Torredembarra les experiències d’altres administracions i de la resta de la societat. Cal que se sentin respectats per generar millor servei i comptar, així amb la sensació entre agraïment i satisfacció que ens arribarà a fer sentir orgullosos del, ara sí, nostre ajuntament.

Iniciatives com oficines de formació continuada “A mida” o per afavorir i incentivar les idees per a creació de teixit econòmic, poden ser rètols a sobre de tristos locals o la llavor del nou model torrenc. Depèn de la convicció en el moment de dissenyar-ho i de la sensibilitat de cuidar-ho fins que eclosioni.

Sensibilitat i debat. Ens permetran convertir els pressupostos en quelcom més que una forma de gastar el recaptat. Ens cal una gestió de futur i pel futur.

Això, amics i amigues és un pressupost. Les sumes i les restes les han de fer els que estan preparats per fer-ho. No tenim una empresa entre mans, tenim el més nostre que podem tenir col·lectivament, un ajuntament.

dilluns, 18 de març del 2013

La síndrome de Sitges



http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetSharedNews.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/03/2013&idioma=1&doc_id=1e86b45f-13f7-4965-9a6d-46e29391cac5&index=no

BALANÇ D’UNA TRAJECTÒRIA
La síndrome de Sitges
Raimon Obiols explica a les seves memòries polítiques que els ‘capitans’ van triomfar el 1994 amb «bregues i entremaliadures»
L’eurodiputat advoca per un partit «sense dogmatismes i no autoritari»
JOSÉ RICO
BARCELONA


A la pel·lícula El pont del riu Kwai , el coronel Nicholson, al capdavant d’un grup de soldats britànics presoners dels japonesos, intenta aixecar la moral i la disciplina dels seus construint un pont ferroviari en plena selva. Per al coronel, el pont es converteix en l’objectiu obsessiu i essencial, al marge del destí i la finalitat dels trens que el travessaran. Aquesta és la metàfora que escull l’eurodiputat i exlíder del PSC Raimon Obiols en les memòries polítiques que acaba de publicar quan recorda el congrés socialista de Sitges, el 1994, aquell en què l’ala catalanista va perdre el control del partit després d’un motí dels capitans metropolitans.
Una comparació que l’autor utilitza per acusar aquella fornada de dirigents que van aconseguir deposar-lo dos anys més tard d’anteposar la jerarquia, la fidelitat a la direcció i la preeminència de l’aparell als valors i el debat obert, i que s’enverina quan sosté que aquella concepció que va triomfar a Sitges, mitjançant «bregues i entremaliadures», la reprodueixen els actuals dirigents, hereus polítics dels qui van encapçalar aquell moviment.
«El pont –l’aparell– és l’obsessió i la coartada de la seva libido dominandi . Aquest és l’error de qui, conscientment o no, redueix un partit a una organització jerarquitzada, autoritària i tancada, que limita gradualment els elements de lliure discussió i el pluralisme intern», assevera Obiols a El mínim que es pot dir (RBA), un testimoni de la història del socialisme català. Per això, l’home que va comandar el PSC del 1983 al 1996 i després va patentar l’ obiolisme com a ànima durant anys del sector catalanista del PSC, diagnostica a aquells capitans (dirigents forjats en les federacions territorials i en els ajuntaments, liderats per Josep Maria Sala i José Montilla) el que en diu «la síndrome del pont del riu Kwai».
Aparell professionalitzat
«D’un partit esponja es va anar passant a un pes creixent d’un aparell professionalitzat i pragmàtic, premiant els elements més fidels i acrítics i penalitzant els més independents; un partit potser més eficaç en el curt termini, però més erm i estèril amb vista a la seva evolució futura», explica Obiols.
Davant la creixent indignació amb els polítics, l’eurodiputat socialista demana un canvi profund i estructural dels partits, «tan radical com sigui possible», perquè la seva continuïtat aboca a una crisi greu de la democràcia, ja que són «models organitzatius del segle XIX, amb problemes del segle XX, que afronten problemes i reptes del segle XXI» .
Una «flagrant contradicció» que no es resoldrà, aclareix, substituint els partits actuals, sinó implicant la ciutadania en la seva manera de funcionar, de comunicar i de finançar-se, en la seva presa de decisions i en l’elecció dels seus candidats. «Un sistema de partits sense una àmplia implicació real de moltes persones significa indefectiblement el domini públic i mediàtic dels diners i de les correlacions de poder existent», alerta Obiols, que advoca per un socialisme «sense adjectius, substancialment democràtic, sense dogmes ni patriotismes organitzatius» , basat en decisions col·lectives i en un pluralisme «ordenat».
Bona part del relat analitza l’evolució del socialisme a Catalunya, i destaca l’èxit que, per l’autor, va significar el 1978 la unitat en un sol partit de la federació catalana del PSOE, el PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament. En una reflexió que també lliga amb el debat actual sobre el nou protocol de relacions amb el PSOE, Obiols sub-ratlla que la integració d’aquests tres corrents va permetre evitar «una confrontació que hauria pogut donar lloc a una deriva lerrouxista». Reconeix que la negociació amb el PSOE «no va ser un camí de roses», però adverteix que la ruptura hauria significat que «els sectors populars del país quedessin separats per la confrontació catalanisme-espanyolisme, pels sentiments d’identitat i per l’ús de la llengua». L’eurodiputat llança una crida a prevenir aquesta divisió, també ara que, per l’actitud de l’Estat amb Catalunya, «molts ponts s’han trencat i els camins semblen tancats». La seva recepta és clara: el dret a decidir.