La síndrome de Sitges

http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetSharedNews.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/03/2013&idioma=1&doc_id=1e86b45f-13f7-4965-9a6d-46e29391cac5&index=no

BALANÇ D’UNA TRAJECTÒRIA

La síndrome de Sitges

Raimon Obiols explica a les seves memòries polítiques que els ‘capitans’ van triomfar el 1994 amb «bregues i entremaliadures»

L’eurodiputat advoca per un partit «sense dogmatismes i no autoritari»

JOSÉ RICO

BARCELONA

A la pel·lícula El pont del riu Kwai , el coronel Nicholson, al capdavant d’un grup de soldats britànics presoners dels japonesos, intenta aixecar la moral i la disciplina dels seus construint un pont ferroviari en plena selva. Per al coronel, el pont es converteix en l’objectiu obsessiu i essencial, al marge del destí i la finalitat dels trens que el travessaran. Aquesta és la metàfora que escull l’eurodiputat i exlíder del PSC Raimon Obiols en les memòries polítiques que acaba de publicar quan recorda el congrés socialista de Sitges, el 1994, aquell en què l’ala catalanista va perdre el control del partit després d’un motí dels capitans metropolitans.

Una comparació que l’autor utilitza per acusar aquella fornada de dirigents que van aconseguir deposar-lo dos anys més tard d’anteposar la jerarquia, la fidelitat a la direcció i la preeminència de l’aparell als valors i el debat obert, i que s’enverina quan sosté que aquella concepció que va triomfar a Sitges, mitjançant «bregues i entremaliadures», la reprodueixen els actuals dirigents, hereus polítics dels qui van encapçalar aquell moviment.

«El pont –l’aparell– és l’obsessió i la coartada de la seva libido dominandi . Aquest és l’error de qui, conscientment o no, redueix un partit a una organització jerarquitzada, autoritària i tancada, que limita gradualment els elements de lliure discussió i el pluralisme intern», assevera Obiols a El mínim que es pot dir (RBA), un testimoni de la història del socialisme català. Per això, l’home que va comandar el PSC del 1983 al 1996 i després va patentar l’ obiolisme com a ànima durant anys del sector catalanista del PSC, diagnostica a aquells capitans (dirigents forjats en les federacions territorials i en els ajuntaments, liderats per Josep Maria Sala i José Montilla) el que en diu «la síndrome del pont del riu Kwai».

Aparell professionalitzat

«D’un partit esponja es va anar passant a un pes creixent d’un aparell professionalitzat i pragmàtic, premiant els elements més fidels i acrítics i penalitzant els més independents; un partit potser més eficaç en el curt termini, però més erm i estèril amb vista a la seva evolució futura», explica Obiols.

Davant la creixent indignació amb els polítics, l’eurodiputat socialista demana un canvi profund i estructural dels partits, «tan radical com sigui possible», perquè la seva continuïtat aboca a una crisi greu de la democràcia, ja que són «models organitzatius del segle XIX, amb problemes del segle XX, que afronten problemes i reptes del segle XXI» .

Una «flagrant contradicció» que no es resoldrà, aclareix, substituint els partits actuals, sinó implicant la ciutadania en la seva manera de funcionar, de comunicar i de finançar-se, en la seva presa de decisions i en l’elecció dels seus candidats. «Un sistema de partits sense una àmplia implicació real de moltes persones significa indefectiblement el domini públic i mediàtic dels diners i de les correlacions de poder existent», alerta Obiols, que advoca per un socialisme «sense adjectius, substancialment democràtic, sense dogmes ni patriotismes organitzatius» , basat en decisions col·lectives i en un pluralisme «ordenat».

Bona part del relat analitza l’evolució del socialisme a Catalunya, i destaca l’èxit que, per l’autor, va significar el 1978 la unitat en un sol partit de la federació catalana del PSOE, el PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament. En una reflexió que també lliga amb el debat actual sobre el nou protocol de relacions amb el PSOE, Obiols sub-ratlla que la integració d’aquests tres corrents va permetre evitar «una confrontació que hauria pogut donar lloc a una deriva lerrouxista». Reconeix que la negociació amb el PSOE «no va ser un camí de roses», però adverteix que la ruptura hauria significat que «els sectors populars del país quedessin separats per la confrontació catalanisme-espanyolisme, pels sentiments d’identitat i per l’ús de la llengua». L’eurodiputat llança una crida a prevenir aquesta divisió, també ara que, per l’actitud de l’Estat amb Catalunya, «molts ponts s’han trencat i els camins semblen tancats». La seva recepta és clara: el dret a decidir.