dimecres, 29 de desembre del 2010

Fins i tot acabant l’any...




El enorme risc d’informar passa per, a banda d’equivocar-se, provocar un efecte mimètic o l’insensibilització.

L’enorme treball dels mitjans per a denunciar la violència de gènere, per exemple, comportava un augment de les denúncies alhora que una creixent sensació de situació quasi quotidiana i per tan difícil d’eradicar. “Hi ha coses que passaran tota la vida” o “Com acabar amb això” o “ Tot això li passa a certes dones o en certes cultures” etc. Són afirmacions o especulacions que neixen de gaudir de la informació però sense aprofundir.

És molt més cert que la informació si s’empra sols com a fonament, més o menys lleuger, per a improvisar converses, sols és llenya per a focs incontrolats. Sense la lectura en profunditat, la contrastació, l’observació i la reflexió... la informació són comentaris de cantonada i poca cosa més.

I a tot això parlar un cop més de l’estil de l’alcalde de Torredembarra. Encara deu sonar forçat els preliminars per anar a parar a aquest tema. Intentaré explicar-me.

Quan un s’indigna i critica altres formacions polítiques, acostuma a provocar un pensament de l’estil: “Tots són iguals” o “La política és així”.

Quan un denuncia el tarannà poc democràtic d’un alcalde pot provocar que es pensi que és qüestió d’opinions o bé, a veure que faries tu en el seu lloc.

Quan un es vol desmarcar constantment de la realitat pot quedar-se orfe de referents o, el que és pitjor, de la desconfiança dir-ne cautela i dels prejudicis, instint.

Avui hem pogut sentir un plenari a on rés era el que semblava. Coses de la política? No pas. Coses dels homes i de la societat a on uns van de cara i altres amb embuts.

Semblava que parlàvem de pagar o no pagar la factura de l’electricitat, rés més lluny. Parlàvem de no tenir una factura pagada i assumir que passava a formar part de la llista de factures que no es gestionen correctament.
El regidor d’Hisenda ens ho venia com el més natural. La realitat és que quan fas servir un argument pelegrí per canviar d’aliança, és molt possible que aquest argument et persegueixi. Justícia divina o llei de murphy.

El regidor va deixar una entesa i va provocar tres plenaris per no voler acceptar que de les factures anyals, més de tres mil, hi ha algunes que poden saltar-se els tràmits previstos però que segueixen sent lícites i respondre a quantitats existents.

És a dir, has de preguntar abans d’encarregar si hi ha diners, fins ací tot bé. Un cop ho saps, demanes una autorització de despesa, les famoses AD’S, i això implica que es fa una reserva de la quantitat dins del total per a fer-li front. Això també és un bon sistema.

Però davant d’imprevistos o gestions que necessiten celeritat s’ha de poder, informant i assabentats tots, actuar amb promptitud. I encara més si ha diners a la partida a on s’ha de consignar la despesa.

La factura de la llum podia pagar-se ja que hi havia diners. Sols calia acceptar l’informe dient que no s’havia fet el tràmit i signar el reparament i aixecar-lo. Tot es podia explicar, sols quedava la vergonya d’un regidor que d’això es va entossudir i que passaria vergonya l’any que ve al informar al plenari de més factures en quantitat i en valor econòmic de les que ell mateix es va negar a aprovar en el seu dia.

I enmig de tot l’alcalde sense veure rés. Sols seguint desconfiant dels funcionaris de carrera i entossudit a creure que això és una empresa familiar i que qualsevol marc legal és un entrebanc.

Avui s’ha aprovat amb el seu vot de qualitat, ironies de la vida, un tràmit innecessari i que és il·legal. Li manca l’informe del Sr. Interventor. Un informe que es podia haver previst amb facilitat. Un tràmit que podia haver incorporat un estudi tècnic de possibilitats de pagament i variables, totes dins de la llei com correspon.

El resum del batlle ha estat que si la llei el vol culpar que ho faci, ja que la intenció és bona. Potser té raó, potser un jutge cregui que no n’hi ha per tan, però sens dubte també rebrà un comentari que explicarà que les lleis estan per complir-les i que ho ha de fer.

Una estirada d’orelles breu. Un comentari sorneguer. Vaja, com l’informe del Síndic de Greuges... més o menys.

Però si seguim informant de cada mal gest podem acabar normalitzant aquesta praxis i afavorint els que volen creure que “tot el camp és orenga”.

divendres, 24 de desembre del 2010

Un marc constitucional?



La majoria silenciosa pot saber que la clau és la reforma de la Constitució. Potser no ho sap tothom, però si diria que ho saben prou, molts dels que callen. O dit d’un altre forma, els que ho saben, de segur, que callen per a no escalfar més el pati.

Quan parlem que no hi ha una majoria crítica per a encetar nous camins polítics és una realitat quantitativa. Citem com a un exemple, n’hi ha més, la llei de consultes: és una proposta encertada. Cal saber que si es redueix solament a consultes de determinació nacional s’escapça com a llei, ja que no abasta la pluridimensionalitat que ha d’abastar en la pràctica activa.

Una consulta per a determinar els canvis estructurals que ens calen, per a concretar el nou mapa català, les funcions de les capitalitats o de l’adaptació de la sanitat a les necessitats actual o qualsevol altre tema que sembla ajornar-se “sine die” no seria més o menys important que el dret a decidir, però donaria a la llei el sentit d’eina i no de projecte únic.

Quan vàrem creure impossible la reforma constitucional vàrem obrir la porta del darrera per a conquerir nous horitzons. Quan s’ha crescut en competències, o en finançament no hem tingut el valor polític de valorar-ho alt i clar. Ens el contrari, s’ha deixat que la frustració s’eixamplés encara que no sobre els arguments més incontestables.

L’agressió a Catalunya no es produeix quan els diferents tribunals emeten els seus dictàmens d’acord a les lleis vigents i la seva interpretació. Ni tan sols quan es produeixen les al·legacions, o del PP o de pares de familia, que posen la maquinaria en marxa. L’agressió ni tan sols existeix, tot i que alguns s’apropiïn fins i tot de la seva autoria. La derrota s’inicia quan anem esperant amb paciència a veure “si cola”.

En tres lustres de creixement, mes o menys sostingut, en la història catalana s’ha triplicat el fons i la forma de la crisi, de les recuperacions, dels contrasentits, de les polítiques monetaristes, de l‘expansió interior, del “ara no toca”, de les bombolles, de l’ocupació per sobre de tot i després ja veurem, de la manca de valentia en aprofundir els programes socials sostenibles que generen recursos propis per a assegurar el seu futur, de l’alternança per motius intuïts i no contrastables, del anar fent perquè es castiga al que renya…

És més popular parlar d’agressors. És més popular donar "patades" a l’estufa, encara que sigui virtualment. Però com que no és el primer cop, puc repetir sense envermellir que el cafè per a tots era el bon camí per encarar reformes constitucionals que ens acostessin a la realitat i el seu assentament. Tot i que no era senzill i calia seduir més que alertar o amenaçar, crec que era el camí correcte tot i pedregós.

Enmig del tacticisme d’uns i altres, hi ha una majoria que no es pronuncia. Ni tan sols per a dir que desaprofitarem l’ocasió de transformar-nos per a impedir que la propera crisis ens agafi tan poc preparats. Ni tan sols per a dir que la prudència i el sentit de la responsabilitat també és una forma d’estimar el nostre país.

Relació federal, tants caps, tants barrets i estudi i aprofundiment dels fons de solidaritat. Replantejament del gruix de totes i cadascuna de les administracions, i transversalitat intersectorial i territorial de projectes de futur. Proposo aquesta base per a començar a caminar cap a una entesa de veritat, a on els enamorats d’un futur i els "buscavides" no es puguin confondre en la nit.

dijous, 16 de desembre del 2010

Això no és cosa meva…




Les eleccions a la cantonada estan provocant una nova sensació i conducta a l’Ajuntament. Això no és cosa meva…

No tinc molt clar si les “autonòmiques” hi ha influït o si l’efecte ja ha decaigut. Hom vol pensar que les municipals tindran un tractament més personalitzat.

Amb això vull expressar una teoria interessant, la globalització ha extès la sensació de que tot i donar patada a l’estufa no hi hauran grans canvis.

Ni les importants manifestacions a Roma obren un futur millor, ja que aquí podem pensar que ni tenim un perfil governant tan exagerat ni volem contenidors encesos. Possiblement la mobilització passi per atendre a la lògica dels atemperats en el to i agosarats en el discurs.

Cal canviar coses? Sí, està prou clar. Podem vestir ràpidament un discurs d’insatisfacció i frustració? Sí, sens dubte.

Quan tot va raonablement bé, hi ha pressa en tirar endavant projectes i no hi ha prou temps per escoltar. Quant venen maldades, doncs ja no hi ha massa gen que parli doncs ja està farta i cansada de dir i que no es produeixi resposta.

Però tornem a Torredembarra. Les mocions i dimissions i abandonaments dels darrers anys han configurat un consistori ple de vells retrets i manca de confiança i esperança.

Ara, que arriben les eleccions, hom espera que una decisió sobirana de la població posi a tothom al seu lloc. Que el missatge sigui prou clar. Que hi hagi una majoria per a tirar endavant i que, per fi, deixem de ser els “rarets” de la rodalia.

Tan li fa si la pluralitat en la representació sigui una expressió ciutadana. No hem sabut treballar amb aquest marc.

Tan li fa, també, si els programes no s’equidisten. A la fi han prevalgut les opinions personals per sobre del projecte més ampli i enriquidor.
Hi haurà una votació de gent poc escoltada que farà cas al seu sentiment. Un minso “ja n’hi ha prou”. Doncs la manca de confiança també està dipositada a les urnes.

Un espera que la ciutadania llegirà les propostes. Un espera que les diferents formacions siguin capaces d’expressar els errors comesos i les reflexions sobre ells i, perquè no, com no tornar a cometre’ls.

Però la opinió de la teoria que comentava, expressa que les autonòmiques ha estat un vot de sentiment, que no sentimental. Així s’explica la poca o nul·la atenció cap a ‘acció de govern. Hi ha números mol interessant en la gestió del tripartit. Hi ha gestions per conselleries amb balanços molt favorables.

La posada en escena ha estat desafortunada? Potser sí. No estàvem preparats per una presidència poc presidenta que del treball diari en fes la tasca principal. Que dels projectes en fes l’objectiu, que fes feina i no passejades i que no “xupés” càmera per sobre de la gestió. Ha estat un acord de govern amb els protagonistes massa preocupats pel dia després. Com a Torredembarra.

I el sentiment que ha provocat ha estat que s’optés per una opció més personalitzada i personalitzable en una persona, en un lideratge i en un futur president.

Sols espero que aquest efecte, el que pot desatendre la bona feina feta, no s’instal·li a Torredembarra fent, paradoxalment, oblidar l’endeutament i la mala praxis d’un nouvingut que ha desvirtuat l’essència de les agrupacions polítiques.

Aquella que fa propostes consensuades i amb arrels a la ciutadania. Aquella que dels marcs generals en fa documents marcs i de les característiques més properes programes de govern sense trair la ideologia. Aquella que a més del compromís personal te la responsabilitat de no trair a la formació que representa quan s’ofereix als seus convilatans.

Després vindran els programes electorals, aquells resums amb destacats que es fan perquè ja fa massa anys que no llegim ni exigim.

dijous, 9 de desembre del 2010

Cada casa és un món...



No cal tornar a esmentar els detalls. Rés i cap s’ho val. L’únic cert és que hi ha un fill menys a Torredembarra. La natural discreció i el temor de fer un greuge comparatiu feia dubtar d’acceptar qualsevol tipus d’atenció especial.

No es volia caure en allò de uns sí i altres no. La conversa, afortunadament, ha conclòs que si Torredembarra està de dol, ho ha de dir. Avui un ple extraordinari ha declarat dos dies de dol. Els actes oficials s’han posposat.

Un no es refà de la pèrdua d’un ser estimat. I si aquest ordre natural que ens diu que estiguem preparats per a acomiadar als nostres gran, falla, sols ens queda l’afecte i la reflexió.

Ahir algú deia que hauria d’estar prohibit haver d’acomiadar als nostres descendents. Una opinió tan irrealitzable com reveladora. Que ens està passant? Convivim en una societat d’alt risc. Ho és i les fredes xifres així ens ho recorden cada dia. Hi ha pont? A veure com acaba. HI ha un llamp? A veure si farà mal. I així fins a la gran quantitat de riscos i circumstancies que ens fan perdre conciutadans cada dia.

Avui, la xifra té noms i cognoms, té rostre i té só. El riure entremaliat que ressonarà al nostre cor, que el nostre record s’encarregarà de no oblidar mai.

Vivim intentant aprofitar del present la serenor i l’empenta. Ens cal treballar pel futur d’una manera activa i decidida. Ens cal seguir endavant amb la maleta de tot el que hem après, hem sentit o ens ha dolgut. La maleta i la nostre actitud som nosaltres, en definitiva.

Cada casa és un món. Sovint vol dir que cada familia fa les coses a la seva manera, de segur que sí. Però avui té un altre significació. Com al món, en una casa han perdut un fill, un vailet, un futur.

Ara toca vetllar-lo i sentir en majúscules la pena i la ràbia per l’irreparable. A partir de demà, després de la cerimònia, no oblidar mai que el que fem és tan important que pot millorar la nostre vida. I que la vida és un tresor. I que perdre’l no és empobrir, és deixar de ser.

I com el company que demanava la prohibició de la mort per als més menuts, deixeu-me dir que hi ha una llarga llista de despeses casa quotidianes que podrien dedicar-se a la prevenció de riscos. Una sirena i un control de nivells i avingudes d’aigua faria que en Marc seguis rient entremaliat. Un F-18, no.

dijous, 2 de desembre del 2010

La coherència dels somnis




Quan es va plantejar que quan s’abastés una majoria al plenari municipal de Torredembarra no calia una moció de censura, només n’hi havia prou en tocar a la porta de l’alcalde, hom va treure conclusions. Uns pensaven que era una fugida, endavant o no, altres “ja s’ho faran” i altres “es podrà parlar millor amb qualsevol altri que amb els socialistes”.

La història ens ensenya, o creiem aprendre el que més ens impressiona, que les accions tenen el pes especific de les conseqüències que generen. Deia el meu avi, vell afiliat a la CNT de la pre-guerra, que en política el que no es pot explicar no està bé. Sempre ho he tingut present.

Diferent és esperar que el fum s’aclareixi, que les coses caiguin pel seu propi pes o que cal treballar tots els fronts per a no quedar esperant quan alguna cosa es torça. Així caldria acceptar que abans estàvem millor tot i que es podia millorar.

Ara pera ara, la situació és que la persona més novella ha estat engolida pel despatx. He tingut l’ocasió de preguntar a tots els veïns que han presidit el plenari, a excepció del Sr. Salort sempre disposat a ajornar la trobada, què se sentia un cop es tancava la porta del despatx per primer cop. Solitud ha estat la resposta.

També és cert que davant d’aquesta manca de “companyia” han reaccionat de diferent manera. Uns tirant pel dret, altres intentant convèncer amb “fets” i altres sortint i intentant sumar l’estructura al projecte personal.

No és el primer cop que plantejo que per entendre de debò a Torredembarra cal viatjar una mica. Perquè entendre la Vila no passa, necessàriament, per saber qui és qui i com es mou. Pot estalviar badades, però no dóna pas a la millora i al seu desenvolupament.

Si poguéssim fer un canvi “provisionalment” de regidors i funcionaris, és a dir que treballessin en un altre poble i els d’aquest al nostre, potser es produiria un fet molt interessant.

Si escollim per a aquest experiment un ajuntament com Reus on priva la planificació, potser la nova gent a La Torre es quedaria bocabadat de la política d’estar per casa que tenim. Quan dic d’estar per casa em refereixo a casolana, a aïllada de la resta del territori, d’anar fent i de solventar les coses immediates sense un rumb definit cap a una fita, tot i saber que qualsevol camí necessita de consultes de plànol i de rectificacions de ruta si s’escau.

Potser els nostres regidors i funcionaris es quedarien bocabadats de la diferència entre uns administrats que es compten en més de 107.000 i uns incerts quinze mil, que de fet intuïm que es multipliquen els caps de setmana i l’estiu. Present i futur es plantegen en grans decisions i cal no apressar-se ni perdre el temps, però els torrencs exiliats aportarien el dubte corrector de no perdre el suport per anar massa de pressa.
Per tan i a modus d’exemple, cal planificar des de molt a prop de la gent. És obvi però, que aquest exercici repetit en altres pobles ens aniria conformant una diagnosi més exacte sobre el que hi ha i el que cal tenir.

Algunes veus demanen renovació. Potser parlen de cares i noms. Potser seria una solució. Però permeteu-me que ho dubti. Som una ciutat petita? Som un poble gran? Caldrà esbrinar-ho i treballar amb aquesta resposta.

La renovació passa per a canviar una mica tots plegats. Assumir les responsabilitats. Hem de llegir els programes i hem de preguntar. Tan li fa si són assemblearis o aprovats en assemblea. Tan li fa si son personalistes o de grup. El que cal és que el joc estigui molt clar.

Aquests plantegen això i d’aquesta manera i ho sé. Ho he llegit i ho guardo a casa al costat del testament o de les escriptures patrimonials. Escolto els plens, llegeixo la premsa i assisteixo a les reunions públiques que parlen de Torredembarra.

Participar en el que pugui. Des de la festa fins a les conferencies, des dels pressupostos participatius fins a les ampa’s, fer sentir, en definitiva, que sóc aquí i que m’interessa.

Així votarem en conseqüència, des d’iniciatives populars fins a cada elecció. I sabrem exactament el que passa i perquè.

La renovació, com no pot ser de cap altre manera, també passa pels veïns que treballen en associacions polítiques i que decideixen acceptar l’oferiment o la elecció dels seus companys per a treballar des de l’ajuntament.

Han de recordar que treballen des de l‘ajuntament per a Torredembarra. Que no és fàcil ni breu. Que no n’hi ha prou em intentar-ho. Que cal fer de la constància una força i no afeblir-se perquè sempre s’ha fet o per arribar a pensar que tan li fa a tothom el que facis.

Cal que exigim programes possibles però amb una mirada valenta i llunyana. Demanem explicacions, demanem detalls, preguntem com i fins a on abans d’acceptar formar part d’un grup que s’ofereix a la ciutadania com a opció de govern. I no ens afeblint si la renovació ciutadana espera alguns signes per a arrancar. Ens cal un canvi, una renovació i algú ha de començar.

Però ningú ha dit que sigui sols fer-ho una mica millor que l’anterior. Torredembarra necessita la valentia de poder veure cap a on anem. I, sí, és possible que el que dibuixi més li costi no continuar. Perquè esmenar sempre ha estat més senzill que escriure.

Però això ja ho sabem tots, o així hauria de ser.