Fons d'inversió local del govern estatal. Una trampa ??

Dos regidors, un optimista i un altre pessimista. El pessimista diu: "No podem anar pitjor!!". L'optimista replica: "Sí, O i tant que sí".

Sembla que desconfiar pot ser una posició prou encertada. De fet, massa sovint ho és.

El fons d'inversió local és un fet. També un experiment i, de fet, una prova per a veure el grau de "cintura" de la nostre administració local. Potser una oportunitat per a accelerar aquells petit projectes que mai troben un lloc adient als pressupostos ordinaris.

Potser una campanya per arreglar d'un cop les voreres, la llum del carrer, l'accesibilitat, les zones urbanes inundables o tantes coses que sovint i a força de fases no arribem a acabar mai. A la Torre s'opta per definir d'un cop un aparcament que desentolli el concepte de si son rendibles o si fan falta, o si son la solució. Bé, és una idea.

Ens agradava més els petits projectes. El posar-nos al dia. Però el cert és que és respectable el projecte. Tot i que generarà menys ocupació, un dels objectius més importants del pla.

Sols voldríem que tinguéssim al calaix projectes més petits per no jugar-nos-ho a una carta, per si de cas i per arrodonir el compte. Bé és una idea.

Tot seguit algunes realitats. Per agafar moral i confiança. I recordeu que "Junts... podem". Bé, potser n'hem fet un gra massa tot plegat.

Manresa aprofitarà els 13 milions del fons d'inversió local del govern estatal per accelerar 25 projectes

Redacció // ACN // 22.12.2008 19.14 h .Ref. 467832 // 0 caràcters

L'Ajuntament de Manresa aprofitarà els prop de 13 milions d'euros que li pertoquen del fons d'inversió local del govern estatal per a reforçar infraestructures municipals i per accelerar el Pla d'Actuació Municipal 2008-2011 (PAM) i el Pla Estratègic de Manresa (2015), segons ha comunicat aquest dilluns l'alcalde de la ciutat, Josep Camprubí. Alguns dels projectes que es sol·licitaran seran, per exemple, la millora d'enllumenat públic, la construcció de clavegueram i la millora d'accessibilitat a la via pública. En total, l'ajuntament ha confeccionat un paquet de 25 projectes que són susceptibles de ser subvencionats pel fons estatal.

El fons estatal d'inversió local del Ministeri d'Administracions Públiques de l'Estat, que pretén repartir 8.000 milions d'euros als ajuntaments espanyols en funció de la població, atorga prop de 13 milions a la capital del Bages. Aquesta oferta te per objectiu promoure la realització d'obra pública i d'inversions que generin ocupació amb la finalitat de reactivar l'economia durant el 2009.

En aquest escenari, l'Ajuntament de Manresa va explicar ahir els criteris que s'han fixat a l'hora de sol·licitar aquesta subvenció: reforçar les infraestructures municipals i donar un impuls als projectes i obres programades en el Pla d'Actuació Municipal i Pla Estratègic de Manresa.

En total seran 25 projectes classificats en cinc grans àmbits: infraestructures, conservació del patrimoni, millora d'itineraris de vianants, equipaments públics i espais públics i zones verdes.

De les obres que s'han triat per a incloure-les en el pla estatal, destaca les pistes poliesportives al Congost, la passera de la Via Sant Ignasi, la renovació d'instal·lacions de l'enllumenat públic a diferents punts de la ciutat, els nous vestidors del CF del barri del Xup, rehabilitació dels habitatges socials del carrer de la Sèquia i obres de millora en diferents escoles, entre moltes altres propostes.

Una quinzena de municipis catalans ja s'han acollit al fons d'inversió local del govern espanyol

ACN // 26.12.2008 19.31 h .Ref. 468270 // 0 caràcters

Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Torelló, Sant Joan Despí, Esplugues, Castelldefels, Almoster, Almatret, Barbens, Sant Joan de les Abadesses, La Portella, Girona, i Olot són els municipis catalans que ja han obtingut l'autorització del Ministeri d'Administracions Públiques per iniciar projectes vinculats al fons d'inversió local aprovat pel govern espanyol. Segons l'executiu de Zapatero, des que es va presentar el fons de 8.000 milions d'euros ja s'han posat en marxa a tot l'Estat 734 projectes per valor de 1.000 milions d'euros.

A Girona ciutat l'executiu espanyol ja ha autoritzat les obres de substitució del paviment esportiu del pavelló poliesportiu municipal de Santa Eugènia, per valor de 127.288,06 euros, així com l'obra de renovació i millora de l'enllumenat públic d'un tram dels carrers Segre, Fluvià i Freser, per valor de 83.263,63 euros, i l'obra de renovació de l'enllumenat exterior d'un tram del carrer Santa Eugènia, entre l'avinguda Tarradellas i la Travessia Santa Eugènia per valor de 374.842,78 euros. A Olot ha estat autoritzat el projecte del col•lector de l'Avinguda Malatosquer, per valor de 561.171,81 euros, i a Sant Joan de les Abadesses el soterrament de la línia elèctrica i la canalització del torrent a la Coromina del Bac, per valor de 634.680 euros.

A Almatret s'ha autoritzat la millora del sistema d'abastiment d'aigua potable per valor de 75.040,39 euros, i a Barbens el de la Llar d'Infants Municipal, per 147.961,48 euros. També a la demarcació de Lleida, a La Portella, ha estat autoritzat el projecte de la memòria valorada de renovació de xarxes d'aigua potable i de sanejament, per 139.820,59 euros.

A Sant Joan Despí s'ha autoritzat les obres de reforma i ampliació del Poliesportiu Francesc Calvet per 2.999.926,75 euros. A Torelló el projecte bàsic d'execució de la reforma de l'equipament públic de la Plaça Nova, 11 per a locals d'entitats, per 479.982,06 euros; el projecte de foment d'accessibilitat de la urbanització de les voreres del carrer Jaume Balmes per 560.409,75; i la fase prioritària del mòdul 1 de l'Avinguda de la Generalitat, per valor de 368.202,00. També a Torelló, el projecte de l'avinguda Rafael de Casanova per 231.590,88 euros; el de l'avinguda de Montserrat per 179.645,64 euros, i el del carrer Puig-Roví, per valor de 168.617,02 euros.

A Vilanova i la Geltrú s'ha autoritzat la reforma de la Plaça Rajanta per 579.962,06 euros; el projecte de reforma de la Plaça del Tacó per 251.713,91 euros; el projecte del centre cívic del Molí de Vent per 2.299.000,50 euros; la reurbanització de la Rambla de la Pau per valor de 1.900.000 euros; i la reurbanització dels carrers Sant Pau, Sant Joan, Escolapis i Sant Gervasi per 1.200.000 euros. També a Vilanova hi consta la construcció del centre cívic i reforma de la Plaça de les Danses per 498.800 euros; el projecte de reforma de l'enllumenat i voreres del Barri de Mar per 349.999,84 euros, i la reforma dels carrers Immaculada Concepció i Balears per 199.940,05 euros.

També hi consten una vintena de projectes per a Sabadell i les obres de reforma i ampliació del Poliesportiu Francesc Calvet de Sant Joan Desapí per valor de 2.999.926,75 euros.

I els reis...

Jesús va néixer en Betlem de Judea, en temps del rei Herodes. Uns mags d'Orient es van presentar a Jerusalem, preguntant: «On està el que ha nascut, el rei de los jueus? Perquè hem vist la seva estrella en Orient i venim a adorar-lo».

És una cita dels Evangelis segon San Mateu,

Qui varen visitar la cova de Betlem eren uns mags, és a dir, gent que practicaven la màgia, coneixedors de las anomenades ciències ocultes, condemnades per l'Església. Estem en presència de tres dels personatges més atractius de l'Evangeli, que la pròpia Església va elevar als altars amb els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar.

Però heus aquí que eren tres persones que practicaven una cosa que l'Església ha anatematitzat al llarg dels segles. Però hi ha més, el mateix evangelista ens diu que per arribar fins a Betlem els mags van ser guiats per una estrella, la qual cosa ens posa en contacte amb una altra parcel·la d'aquest món ocult, considerat perillós. M'estic referint a l'astrologia. És molt poc el que sabem dels Reis Mags. Per a alguns estudiosos, Melcior, Gaspar i Baltasar eren membres d'una de les ordres d'iniciats més antigues del món, la dels anomenats Mags de Pèrsia.

L'opinió dels experts és que van saber del naixement de Jesús a través d'una pràctica molt comuna entre ells, la de l'anomenada visió espiritual. Gràcies a ella van recórrer una distancia enorme, si tenim en compte quines eren las possibilitades de desplaçament de l'època, guiats per una estrella en moviment que es va detenir sobre un lloc insignificant, una petita aldea jueva, i allí van realitzar un ritus de adoració carregat de simbolisme.

No deixa de cridar l'atenció el fet que, després de protagonitzar una història tan suggestiva, que ha embadalit a milions de nens de tot el món al llarg dels segles, desapareguessin de la història sense que se sabés més d'ells. Encara que en honor a la veritat, he d'assenyalar que sí que van deixar alguna pista.

Avui sabem on està el seu sepulcre. Les restes mortals de Melcior, de Gaspar i de Baltasar reposen en una preciosa urna que es guarda, com el major dels tresors, a la catedral de Colònia.

Però de fet... parlem d’oïdes

Aristòtil: la felicitat

Resta'ns ara parlar en general de la felicitat, ja que l'hem fet fi dels actes humans. Hem dit que la felicitat no és una disposició, ja que podria pertànyer a un home que passés la seva vida dormint, vivint amb una vida vegetativa, i fins i tot a algun que patís els pitjors desgràcies. Devem doncs posar la felicitat en una activitat. Ara bé, entre les activitats, unes són necessàries i desitjables per una altra cosa, i altres per si mateixes. És evident que la felicitat la felicitat ha de col·locar-se entre les activitats desitjables. Per si mateixes i no per una altra cosa, ja que no manca de res, sinó que es basta a si mateixa. Són desitjables per si mateixes les activitats que no demanen res fora del seu mateix exercici. Tals semblen ser les accions virtuoses, ja que obrar honesta i virtuosament és de les coses desitjables per si mateixes. [...]

Si la felicitat és l'activitat conforme amb la virtut, és clar que és la que està conforme amb la virtut més perfecta, és a dir, la de [la facultat] més elevada. Ja es tracti de la intel·ligència o de l'altra facultat, i que aquesta facultat sigui divina o el que hi ha més diví en nosaltres, l'activitat d'aquesta facultat, segons la seva virtut pròpia, constitueix la felicitat perfecta. I ja hem dit que és contemplativa (teòrica).

Aquesta afirmació sembla que està d'acord tant amb les nostres explicacions anteriors com amb la veritat. Perquè aquesta activitat és per si mateixa la més elevada. Doncs entre les nostres facultats la intel·ligència [ocupa el primer lloc] i entre les coses [conocibles], aquelles de les quals s'ocupa la intel·ligència. A més la seva acció és la més contínua, doncs podem entregar-nos a la contemplació d'una manera més seguit que a una activitat pràctica. I ja que creiem que el plaer ha d'estar associat a la felicitat, la més agradable de totes les activitats conformes a la virtut és, segons opinió comuna, la que és conforme a la saviesa. Sembla doncs que la filosofia porta aconsegueixo plaers meravellosos tant per la seva puresa com per la seva durada, i és evident que la vida és més agradable per als que saben que per als que tracten de saber.

D'altra banda, la independència (autarquia) de la qual hem parlat es troba molt particularment en la vida contemplativa. Certament el savi, el just, com tots els altres homes, necessiten el que cal per a la vida. I fins i tot encara que estiguin proveïts prou d'aquests béns, necessiten encara una altra cosa: el just necessita gent en les quals practicar la seva justícia; i el mateix el valerós, el moderat i tots els altres. Però el savi, fins i tot sol, pot entregar-se a la contemplació, i molt millor com més savi és. Sens dubte ho faria millor encara si s'associés a altres persones. Però és independent en el més alt grau.

I aquesta existència és l'única que pot estimar-se per si mateixa: no té un altre resultat que la contemplació, mentre que per l'existència pràctica, a més de l'acció, procurem sempre un resultat més o menys important. Sembla també que la felicitat està en l'oci. Ja que no ens privem d'ell sinó és amb vista a obtenir-ho, i fem la guerra per viure en pau. [...]

Així doncs, si entre les accions conformes a la virtut, ocupen el primer lloc per la seva esplendor i importància les accions polítiques i guerreres; si per contra suposen l'absència d'oci; si persegueixen un fi diferent i no són buscades per si mateixes; en canvi l'activitat de la intel·ligència sembla superar a les anteriors per el seu caràcter contemplatiu. No persegueix cap fi fora d'ella mateixa; porta aconsegueixo un plaer propi i perfecte perquè augmenta encara la seva activitat. I semblen resultar d'aquesta activitat la possibilitat de bastar-se a si mateix, l'oci, l'absència de fatiga en la mesura que li és possible a l'home, en una paraula, tots els béns que s'atribueixen a l'home feliç. Constituirà la felicitat perfecta de l'home si es prolonga durant tota la seva vida. Doncs res és imperfecte en les condicions de la felicitat.

No obstant, tal existència podria estar per damunt de la condició humana. L'home llavors ja no viu quant home, sinó quant posseeix un caràcter diví. I quant difereix aquest caràcter diví del que està compost, altre tant aquesta activitat difereix de la qual està conforme a tota una altra virtut. Si la intel·ligència és un caràcter diví en el que es refereix a l'home, una existència conforme a la intel·ligència serà divina pel que fa a la vida humana.

No devem doncs escoltar als que ens aconsellen no cuidar-nos més que de les coses humanes, perquè som homes, i perquè som mortals ocupar-nos només de les coses mortals. Sinó que en la mesura del possible devem fer-nos immortals i fer-ho tot per viure d'acord amb la part més excel·lent de nosaltres mateixos, ja que, encara que sigui petita per les seves dimensions, supera i en molt a totes les coses pel seu poder i dignitat. A més el que té d'essencial cadascú sembla identificar-se amb aquest principi, ja que el que mana és tan excel·lent. I seria absurd no elegir la vida d'aquesta part, sinó la de l'altra. Finalment, el que hem dit anteriorment cobra aquí també tot el seu valor: el que és propi a cadascun per naturalesa és el millor i més agradable per a cadascun. El que [le] és propi a l'home és la vida de la intel·ligència, ja que aquesta constitueix essencialment a l'home. I aquesta vida és també la més feliç.

__________________________________________________

Ètica a Nicòmac], X, 6 i 7. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.84-86).

El berenar de Nadal

Caliu a les taules. Berenar entre l'amistat i la fraternitat. Prop de cinc-cents homes i dones de La Torre i rodalies s'han trobat aquesta tarda.

Ha estat bé, maco fins i tot. I és que cal recordar-nos dels més grans. Gent que sembla que hagin de donar pas quan fins i tot fan més falta que mai. Ens cal aprendre i, sobretot, no oblidar.

Ara que estem en un període de més imaginació, tot i que sempre fa prou falta, la gent gran pot aportar tot aquell anecdotari que ens faci repensar-ho tot. Les "batalletes" no son altre cosa que les vivències sobreviscudes de la vida d'una persona. Aquesta selecció natural comporta una selecció que per les oïdes ensinistrades és un tresor.

En Punsoda, el president, un deu. Concís i prou poètic per explicar el que cal, el que els hi cal i el que esperen. Amb compromís pel regidor d'Hisenda inclòs. Potser s''ha explicat bé, però la forma d''entendre obre algunes portes. M'explicaré, el president ha dit que el regidor li havia explicat, més o menys, o dic d'oïdes "ja que ens arriben dos milions i mig d'euros, no faltaren calers". L'alcalde ha matitzat que son per obra pública.

Potser ningú ha entès gairebé rés o no s'han explicat. Però el cert és que l'amic Punsoda ho ha agafat al vol. Si hi han més calers poden haver-hi més per la gent gran. El cert és que amb la imaginació compartida no és massa esbojarrat.

Hi ha prou punts per sol·licitar inversió com per colar-hi el nou local, o per promocionar el turisme de gent gran oferint la possibilitat de fer de la Llar de Jubilats i Pensionistes una ambaixada perpetua.

Els regnants somrient, vaja amb els avis!. I en Punsoda, "viu viu" apuntava al moll de l'ós. La seva experiència ja li diu que el que sigui serà, i no massa sovint és el millor ni el més oportú.

Bon parlament de l'alcalde, es va deixant anar. Llàstima que li toqués després del parlament d'una barreja de Mare Superiora - Marquesa de l'Empenta i Carmencita Polo. I és que Jo, Jo,,, jo demanaré pels meus vellets... Cantava massa.. fins i tot enmig d'un berenar.

Tots contents. Per diferents motius, és clar.

Les festes de nadal a la Torre... i el nou any

Sembla que per si s'agafa el fil de la normalitat. Les regidories van de la mà. El programa es va farcint i alguns queden al marge. Bé, el que dèiem, normalitat.

La inestable incertesa, els ensurts premonitoris i l'atenció als comentaris que tan van minar el pacte de les esquerres estan donant pas a la normalitat d'exercir una responsabilitat: gestionar amb seny.

Moltes veus apunten que tots i cadascun dels partits, formacions, agrupacions i fins i tot entitats han de fer la feina de aclarir el que volen i les millors persones per a tirar-ho endavant.

Noves executives, noves incorporacions, noves activitats i nous calendaris.. així ho deixen presagiar.

El gener hi haurà nou president a Convergència, així ho diuen els ben intencionats i així ho filtren com a maniobra els més desesperats. Ja és comentari compartit, ell ho va escampant, que l'antic alcalde a força de dimitir ja ho ha fet fins i tot del partit. Massa anys per lliure per adaptar-se a nous temps. Llàstima, hagués estat molt positiu fer una enquesta amb tots els regidors, ex-regidors, alcaldes i ex-alcaldes per a poder saber que té La Torre que ens allunya de la tranquil·la imatge de la gestió planificada i la participació confiada.

Amb el nou any, s'anirà exhaurint la “Bula”, permeteu la paraula com a definició, i aniran quedant les decisions més pròpies. Ara, tot és heretat. Ara tot és la crisi. Ara tot és “ si ho hagués sabut no vinc”.

Els pressupostos del 2009 estan just darrera de l'extens programa de nadal.

Les actuacions per a poder gaudir del Fons especial de l'Estat seran una mostra de la imaginació col·lectiva del col·lectiu col·lectivitzat que forma el govern municipal.

Ací, no hi ha trampa ni cartró. Partida a part. Rés a veure té amb l'altre realitat. Una bossa pública a on una mínima documentació hi pots participar i amb uns terminis, que amb la salvetat del primer el vint-i-quatre de gener, son prou raonambles.

Projectes administrables des de d'urgència. Amb terminis més curts i possibilitats de concursar amb tres pressupostos en la majoria dels casos.

Senteu a la taula les empreses capaces de treballar a La Torre. Parleu i demaneu pressupostos. Ells son ràpids. Reviseu-les i feu memòries valorades.

I així fareu la carta als reis per desentollar temes endèmics i afavorir la contracció de torrencs.

Cal canviar el xip. Projectes grans? I es clar. Sols cal recuperar les mocions del Consell i les intervencions al Plenari municipal. Uns i altres sempre han coincidit en força coses.

I els projectes petits? Ara és el moment. Planifiqueu la revolució a les voreres. Que no quedi cap carrer ple de fang a La Torre, que arribi el clavegueram a arreu. Que la Vila del Moro es desfaci de la terra escadussera i floreixin les viles. Que les senyals arribin a assenyalar el que cal, que les aceres siguin correctes, que no llisquin i que permetin baixar i pujar a cadires, a infants i a gent gran que no ha de fer “steeps” per seguir passejant.

Si fem un palau treballaran la meitat que si fem dels detalls la punta d'atac. L'escorxador pot ser el més senzill de proposar. Ha esperat el que la manca d'imaginació i de consens li ha assignat.

Feu projectes grans i petits. Gestionem la injecció econòmica amb saviesa i alegria. I tornem a la feina de preparar a Torredembarra per al futur.

Una cosa no treu l'altre, però ajuda.

La constitució quasi oblidada...

Està prou clar que quan un està insatisfet no mesura el positiu de cada situació.

Quan la parella ens insatisfà, no recordem la primera mirada. Sort que tot torna al seu lloc, tard o dora. També és cert que de vegades aquella mirada ja no compensa. Ja no compleix amb les expectatives.

Alguns no vàrem votar la constitució. Ens semblava curta. Ens semblava que era malmenar una gran oportunitat. No havia de ser la única, ens rebatien. Però el cert és que el vint-i-tres de febrer va ajornar massa dies el pensar-hi de nou.

Potser el grau d'esperances es veu influït per les edats de cadascú. Si la teva adolescència estava marcada per l'ostentosa presència dels ultres al teu barri, o si et semblava mentida que la legalització del partit comunista fos una realitat... hi ha moltes més imatges. Ara tenim una paciència més entrenada.

Encara ens cal convèncer a uns i altres de que l'entesa és el camí. La constitució es basa en aquest enteniment. Sols queda que la pau no ens ofegui.

Esperem que les sentencies no ens omplin de més insatisfacció. Esperem que la reivindicació no afluixi. Esperem que l'equilibri territorial entengui que cal donar el paper real a cadascú. Que si a un li ha tocat el paper de motor, li calen un tipus de revisions i d'inversions diferents als altres.

No han de ser millors, sols raonables i atendibles. I si això son més diners, doncs sigui.

El cafè per a tots era un missatge d'equilibri i tranquil·litat. Potser era el millor per aquell moment. Però, s'ha d'acceptar, calia anar actuant en conseqüència i revisar i millorar aquest equilibri. En una balança de diferents braços i diferents mides, s'ha de posar pesos diferents per a conservar l'horizontalitat.

El pla de diàleg havia de passar al senat. A un senat territorial a on l'entesa i la voluntat s'escenifiquessin. Potser el primer pas era la llengua. Varem badar.

Pel millor, per un projecte per avançar, ens cal arreglar-ho, de fons, amb propostes polítiques. No esperant que les veus que s'alcen no siguin massa representatives. Així no.

10 anys d’Escoles Verdes

461 centres educatius de Catalunya participen en el Programa Escoles Verdes que avui celebra la seva trobada anual a Barcelona . D’aquests 461 centres, 278 tenen el Distintiu d’Escola Verda

Els objectius del Programa són incorporar els valors de l’educació per a la sostenibilitat en tots els àmbits de la vida del centre, promoure la participació i la implicació activa de la comunitat educativa en la millora del seu entorn, i fer xarxa entre els centres que hi participen

Aquest curs, el Programa Escoles Verdes compleix 10 anys. D’aquí a l’any 2018, s’ha marcat com a objectiu crear la Xarxa Catalana d’Escoles per a la Sostenibilitat, on s’integrarien el 40% de les escoles de Catalunya (1.800 centres educatius)


Aquest curs 2008-2009, 461 centres de tot Catalunya (un 10% del total) participen en el Programa, dels quals 278 tenen el Distintiu d’Escola Verda.

El Programa Escoles Verdes és un instrument creat per la Generalitat de Catalunya per ajudar els centres educatius que, voluntàriament, decideixen esdevenir un espai d’aprenentatge per al desenvolupament sostenible. El Programa pretén generar un canvi en la cultura del centre perquè esdevingui un referent de sostenibilitat.

Els agents implicats en el Programa d’Escoles Verdes són:

• Centres educatius


• Generalitat de Catalunya


• Departament d’Educació


• Departament de Medi Ambient i Habitatge


• Ens locals

Programa Escoles Verdes s’ha marcat els objectius següents:

1. Crear la Xarxa Catalana d’Escoles per a la Sostenibilitat, que aglutinarà i promourà xarxes locals d’escoles per a la sostenibilitat.


2. Aconseguir que el 40% de les escoles de Catalunya (1.800 centres educatius) l’any 2018 formin part d’aquesta Xarxa.


3. Incrementar el pes de l’educació per a la sostenibilitat en el currículum i en la gestió dels centres, i aconseguir una major implicació de l’entorn proper amb la participació de tota la comunitat educativa.

Torredembarra té prous projectes pendents per a no perdre el temps ni pistonada.

La comunicació i la propaganda

La comunicació ha esdevingut un pilar de la nova societat. Cal fer saber i cal saber. Un carrer de dos sentits que sovint s'embarbussa fins a l'aturada.

Quan sols és fer saber pot caure perillosament en la propaganda.

El bosc de les noves tecnologies sembla dens i feixuc. Però com qualsevol bosc, fins i tot el tropical, a força de passejar-hi s'hi han passos i camins.

La glocalitat, aspectes mundials amb tractaments local i pròxims, comporta que l'accessibilitat provoqui una mena d'empatx fins a saber el que cal seguir menjant.

L'augment de menjar d'arreu del món no ha de comportar un augment dels grams ni de les calories que necessitem cada dia i que ens permeten fer front al fred i al calor amb més recursos.
Coincidència de missatges, tons i maneres esdevenen un dels camins del bosc de la comunicació.

I segons els missatges, el to i les maneres escollim cadascú de nosaltres el nostre camí preferit o decidim passejar pels camins dels altres per veure altres vistes i entorn.

Sembla complicat però tot és passejar.

El retrat de Felip V abandonarà la sala de plens municipal de Tarragona

L’Ajuntament de Tarragona retirarà el retrat de Felip V que es troba a la sala de plens del palau municipal.

El plenari ha aprovat una moció presentada pel grup d’ERC, que ha comptat amb el suport del PSC i de CIU. El PP, per la seva banda, ha votat en contra de la proposta.

El portaveu d’ERC, Sergi de los Ríos, s’ha felicitat perquè la moció hagi prosperat, després d’haver-la presentat a plenari fins a tres vegades. De los Ríos considera inexplicable que aquest quadre continuï present al saló de plens, ja que fa referència a un capítol negatiu de la història de Catalunya on es van limitar les llibertats dels ciutadans. El republicà demana la seva retirada per dignitat democràtica i aposta per ubicar-lo en un altre espai.

El plenari ha aprovat 3 mocions més, que s’han aprovat per unanimitat. Destaca el rebuig de l’Ajuntament a la possible instal•lació d’un magatzem temporal centralitzat de residus radioactius al territori.

MOCIÓ QUE PRESENTA EL GRUP MUNICIPAL D’ERC PER A LA RETIRADA DEL RETRAT DE FELIP V DEL SALÓ DE PLENS DE L’AJUNTAMENT DE TARRAGONA

El 14 de juliol de 1713, les tropes borbòniques van entrar a la ciutat de Tarragona, acabant-se així la guerra de Successió. Aquesta entrada es va fer sense resistència militar, ja que l’1 de juliol del mateix any, els comuns de Tarragona així ho van acordar amb l’esperança de conservar i mantenir les prerrogatives que tenia la ciutat com a part integrant d’una Catalunya amb lleis i constitució pròpia.

Tot i així, el juliol de 1713, Barcelona va enviar una tropa de mil homes amb Rafael Nebot al capdavant, per impedir que la ciutat es rendís. Aquest ajut fou contrarestat per les tropes borbòniques del Regimiento Numancia, del qual, el llibre que recull la seva història, i la pàgina web que té a la xarxa, asseguren, en l’apartat de la Guerra de la Successió, que “el Regimiento acometió valientemente a los Migueletes espada en mano, pasando a degüello a la mayor parte y cogiendo prisioneros a seiscientos insurrectos”. En un altre apartat, aquest regiment se sent orgullós de “ser el terror de los catalanes, a quienes persiguió a muerte”. Paraules i fets que posen en evidència la sort que va seguir a les ciutats i a la població que queia en mans borbòniques.

L’esperança de conservar i mantenir les prerrogatives de la ciutat, tal com desitjaven els comuns de Tarragona, es va truncar des del primer moment perquè van topar amb l’actitud rancuniosa de Felip V envers els seus contrincants i, en primer lloc, van fer desaparèixer pràcticament la Universitas Tarraconensis.

En segon lloc, la imposició de les demandes militars de les tropes borbòniqeus per finançar els allotjaments i la continuació de la guerra van exigir l’esforç de tots els ciutadans i va esdevenir un continu impost “terrorista”, que va acabar amb la malmesa economia municipal. Es calcula que, des del juliol de 1713 fins al final de la guerra, el 1714, la despesa municipal per allotjament de les tropes borbòniques i l’impost de guerra va representar un augment de la despesa pública del 400 o 500%. Quan es va acabar aquest esforç, es va imposar el cadastre com a mesura de càrrega contributiva que gravava les propietats urbanes i rurals, el treball i els beneficis de comerç i la indústria. Això sí, excusant la noblesa i el clergat, que no l’havien de pagar.

En tercer lloc, la imposició del castellà com a llengua oficial, culminava el procés d’uniformitat per la vida del càstig, tot i que el castellà era pràcticament desconegut pels catalans i pels tarragonins. Els corregidors l’aplicaven a les escoles i jutjats.

Com es pot veure, Tarragona ni va conservar ni va mantenir les prerrogatives, i, fins i tot, podem afirmar que encara avui el càstig que durant el segle XVIII ens van infringir continua vigent, per viu, perquè volem continuar sent i sentim que som un poble: la universitat, el català i el dèficit fiscal.

El 295è aniversari de l’entrada de les tropes de Felip V a la nostra ciutat, i tenint en compte les obres que es duran a terme amb l’objectiu de remodelar el Saló de Plens de la nostra ciutat, el consell plenari,

ACORDA,

La retirada del retrat de Felip V del Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona en el marc del projecte de reforma que es preveu dur-hi a terme i que es busqui una ubicació alternativa per a la seva conservació.

El perfil de l'horitzó econòmic

Fa poc sentíem diversos estudiosos, em nego a dir-los teòrics pel que implica de que “que sabran ells de la vida real?, que per posar en pràctica plans de dinamització calia tenir clar el perfil de l'horitzó econòmic de cada indret a on cal actuar.

Dit així, tan sols, sembla cert allò de “vaja una nova teoria: que sabran ells de la vida real?”.

Però el veritable interessant va ser l'explicació del concepte. Quan pensem en una població o en una àrea, quins elements recordem com a font de riquesa? Quines empreses o activitats ocupen a la gent? A on treballa la gent? A on van a buscar feina els joves que deixen els estudis? A on van a buscar els joves llicenciats?

Totes aquestes respostes dibuixen un horitzó econòmic.

Un pensa en Torredembarra i el primer que se li acut és que costa respondrà aquestes preguntes. Quin perfil d'horitzó econòmic tenim?

De segur que seria bo respondre aquesta pregunta abans de rés.

El IES Ramon de la Torre fa un gran esforç en ofertes a mida i reglada de formació professional. El gran problema és fer-ho saber. Com quasi bé sempre, tenim una idea i tardem molt a renovar-la. La formació professional i les ofertes a mida incideixen directament sobre la competitivitat.

Si demanem als nostres comerciants, industrials i polítics que treballin en les millors direccions, ens cal estudiar i donar bona informació sobre aquestes coordenades.

La iniciativa des de l'ajuntament de constituir una mesa des d'on treballar en aquest sentit és un pas més en la bona direcció. Ara cal aportar-hi idees i informació de la bona per avançar.

La regidoria de promoció econòmica enceta bé la feina. Promoure no és necessàriament construir elements de referència, tot i que també. Promoure no és tan sols fer “fressa” per atraure visitants, tot i que també. Promoure és incentivar les activitats i les energies cap a l'eficiència i la productivitat.

Per altre banda,

El Servei d’Ocupació de Catalunya de la Generalitat de Catalunya ha concedit una subvenció a la Regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Torredembarra que consisteix en un Pla d’Ocupació denominat Accions de Suport al Programa de Dinamització Laboral.

Els objectius son valorar si el Programa de Dinamització Laboral té projecció com a un futur Servei Municipal més estable.. Crear un servei estable d’ocupació al municipi. Fomentar l’ocupació i establir xarxes de comunicació entre les empreses locals i el servei d’ocupació. Donar suport als veïns del municipi, en especial, als col·lectius amb majors dificultats d’inserció per a la recerca activa de feina i assessorar-lo per a millorar la seva qualificació professional.

Així des de el 19 de novembre fins el 18 de maig gràcies a aquesta subvenció aquest programa podrà disposarà d’un Auxiliar tècnic de suport al Programa de Dinamització Laboral donant un servei horari més ampli.

Aquest Auxiliar tècnic desenvoluparà tres tipus d’actuacions:

1. 
   
   
   Complimentar l’atenció a l’usuari i dinamitzar l’espai del Club de Feina, mentre la Coordinadora del Projecte realitza les entrevistes.


2. 
   
   
   Donar suport a la Coordinadora en l’intermediació amb empreses.


3. 
   
   
   Desenvolupar tallers d’inserció. Aquests tallers serien :
   “Com fer un currículum?”
   “Com presentar-se a una entrevista?”
   “Com fer recerca de feina?”

A veure si entre tots serem capaços de veure el perfil de l'horitzó econòmic de La Torre, ens fa prou falta.

El centre empresarial de Pineda de Mar obre amb serveis municipals i una allau de peticions pel viver d'empreses

Pineda de Mar vol ser la capital econòmica de l'Alt Maresme. El centre empresarial Innova, que es va començar a construir l'any 2006, és el que haurà de capitalitzar la tasca. L'edifici ja està equipat i aquest dimarts ha començat a donar servei la regidoria de Promoció Econòmica de l'Ajuntament. En les pròximes setmanes s'aniran completant la resta d'espais de l'Innova, com el viver d'empreses. L'alcalde pinedenc, Xavier Amor, ha explicat que abans de començar a fer-ne promoció, l'Ajuntament ja ha rebut més d'una vintena de sol·licituds per a només sis espais. Amor espera que el centre empresarial esdevingui un espai de trobada que ajudi a enfortir l'economia local.

El centre empresarial Innova de Pineda de Mar allotjarà els serveis d'ocupació i formació de l'Alt Maresme, com un viver d'empreses, un centre de formació i ocupació o l'oficina de treball que la Generalitat té en aquesta zona de la comarca. En el cas del viver d'empreses ja s'han rebut 24 sol·licituds abans de fer-ne promoció, tot i que només hi ha sis espais habilitats.

Aquesta forta demanda, segons ha explicat l'alcalde, ha obligat l'Ajuntament a crear un nou servei de domiciliació empresarial. Aquells empresaris que no necessitin un espai físic per treballar podran anar a l'Innova a fer les trucades que necessitin i disposaran d'una bústia on rebran la correspondència, a més de poder gaudir dels espais comuns.

La regidoria de Promoció Econòmica, que ja s'hi ha traslladat, ha estrenat aquest dimarts l'auditori de l'edifici per presentar una campanya per potenciar el comerç local. L'Ajuntament vol convèncer els veïns que no cal marxar fora de Pineda de Mar per fer les compres de Nadal. Els més de 400 comerços que hi ha al municipi, diuen, són prou competitius. A més, es faran tallers d'aparadors i paqueteria als botiguers.

El PSC de Girona veu amb bons ulls crear un Parc Agrari als arrossars de Pals i el corredor de l'Escala

L'executiva del PSC a les comarques gironines veu amb bons ulls que es creï un Parc Agrari per als arrossars de Pals (Baix Empordà) i el corredor biològic de l'Escala (Alt Empordà), dos espais inclosos dins el projecte de Parc Natural del Montgrí que han aixecat nombroses crítiques des del territori. L'executiva afirma que és 'temerari' que s'afirmi que l'àmbit inclòs al projecte –en fase d'exposició pública- no es reduirà i que, a més, es pot ampliar. A més, en referència als espais d'interès agrari, el PSC indica que les figures de protecció urbanístiques actuals 'són suficients' per preservar aquests àmbits.

L'executiva de la Federació de Girona del PSC s'ha reunit aquest dilluns a la tarda per tractar diferents temes d'actualitat a la demarcació. Sobre la taula hi havia punts com la repercussió de la crisi al territori, la inseguretat ciutadana o la delimitació del futur Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

En referència al nou parc, els socialistes gironines consideren que 'és precipitat' que s'afirmi que els límits inclosos al projecte no es reduiran i que, potser, es poden arribar a ampliar. Qualifiquen 'd'agosarament temerari' aquest posicionament, i recorden que el projecte es troba en exposició pública.

Per això, el PSC de les comarques de Girona es posa al costat del sindicat Unió de Pagesos en la seva defensa de la preservació de l'activitat agrària. I, en referència als arrossars del Baix Ter i al connector biològic de l'Escala, afirmen que no 'veurien amb mals ulls' que s'optés per la fórmula de preservació que proporciona la figura del Parc Agrari, 'abans que l'ampliació del Parc Natural'.
En aquest sentit, els socialistes creuen 'que les figures de protecció existents des del camp urbanístic són suficients per preservar els espais d'especial interès agrari'.

Què passa a Torredembarra?

El que passa i el que es fa, sovint no és el mateix. Però moltes més vegades, és exactament el que és.

Quan un dialoga i expressa una idea, potser a arreu... però ara parlem de La Torre, quasi bé sempre ha de sentir: Bé, però això no és tot.. o bé : Ja, però tu no saps que... o també: Si tu sabessis... per no dir: No portes massa temps ací com per saber que.

I totes aquestes possibilitats davant que la idea no sigui massa absurda o fora de tes. Si plantegéssim una nova proposta massa agosarada, ja les variables comencen a ser metafísiques.
Caldria un punt zero. Tan ample com es desitgi. Tan ample com una línia transversal que no marques un abans i un després, però si que indiqués la direcció.

Cal rearmar-se ideològicament i afrontar la responsabilitat de viure en societat i de viure a La Torre, en concret.

A Torredembarra s'hi fan coses. A Torredembarra passen coses. Quan et mous per la comarca trobes gent de Torredembarra. Quan necessites alguna cosa, quasi be sempre, ho trobes a La Torre.

I doncs, que passa?

Potser no pas massa cosa. Que no aconseguim sentir-nos reflectits? En que i a on. Massa possibilitats. Les festes? Estan millorant, sigui quin sigui l'èxit de la orquestra “X” o l'obra de Teatre “Z”. Milloren com a concepció del que cal oferir, ara ens toca trobar la justa mida.

La participació no sempre s'entén. O! És que vaig anar a una reunió i la gent desbarrava! O parlen sense saber! O que hi ha de dir aquell o l'altre si ( i qualsevol valoració a la baixa)!

La participació té una doble direcció. D'entrada potser és el camí per assolir informació de la bona. D'aquella que està resumida sense perdre massa detall i que ve directament d'aquell o aquells o que la generen o que han d'administrar la seva execució.

La segona direcció és justament que aquells que generen o que han d'administrar la seva execució, ja parlem d'activitats, prenguin note i facin l'exercici d'assumir o de corregir els graus necessaris perquè la ruta sigui més majoritària o com a mínim més representativa.

Creem amb decisió els fòrums, comissions, actes oberts i qualsevol altre oportunitat de saber de i de donara conèixer el què... encara que sigui per saber que passa a Torredembarra i, també prou important, que passa pel cap als torrencs.

Pressupostos ve de pressuposar

Una política de pressupostos hauria de ser un possicionament respecte a proporcions de despesa i d'inversió. Concretament, en que cal treballar més i en què cal mantenir, en què cal redreçar i en què canviar del tot.

Una família fa debats de pressupostos. Si pintem les habitacions dels nens... doncs anirem de vacances més a prop. Si els nens han d'anar a la universitat, doncs el més segur és que a força d'aprop ens quedem a casa.

Redescobrim el bricolatge per estalviar. Tot i que sovint ens surti més car si no estem a l'aguait. Però sempre tenim opcions com anar a buscar-ho, muntar-ho a casa o sempre... sempre el buscar, comparar i decidir.

Els pressupostos com a filosofia no son gaire diferents. Si la família té un percentatge d'ingressos que depenen de les comissions, doncs no assumeixen els riscos dels que treballen a llocs de més solidesa econòmica. Estalvien més i vigilen més els recursos. Compten menys amb les targes de crèdit i sovint estudien opcions creditícies, per si de cas.

Els pressupostos de l'ajuntament a hores d'ara, pel que se sap, és més un exercici de comptabilitat.

Si no sabem el que més convé, cap compte deixarà content a tothom. Si no podem sortir els divendres potser és bo comprar llibres, o cinema, o fins i tot canviar el televisor per un de més qualitat. Tot abans que deixar de sortir i engabiar-nos vius i prou.

Notem a faltar la conversa de projectes polítics d'abast d'aplicació. Notem a faltar com aprofundeixen en unes coses i s'explica què passarà amb les altres. Notem a faltar un discurs polític que ens expliqui prioritats i ordres.

Amb un debat de pressupostos com cal, deixaríem als tècnics que quadressin els comptes. I amb els comptes quadrats cada àrea gestionaria els projectes adscrits, ja sigui anant a buscar-ho, muntant-ho a casa o sempre... sempre buscant, comparant i decidint.

Una novetat.

La Federació de Diables de Catalunya mostra el seu neguit per una nova directiva europea sobre pirotècnia

La Federació de Diables de Catalunya ha expressat la seva preocupació davant una nova directiva europea que vol rebaixar l'edat mínima per usar artificis pirotècnics dels vuit als dotze anys, aspecte que afectaria directament als grups de focs infantils.

Aquest neguit s'ha fet palès aquest dissabte en la jornada 'El món del foc en la cultura popular', organitzada per – l'Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM) i l'Ajuntament de Barcelona i que s'ha celebrat al Centre Municipal de Cultura Popular del districte de Sant Andreu. A Catalunya hi ha actualment més de 200 colles de diables i bestiari de foc. En la jornada s'ha acordat que, més que una major regulació, cal una 'millor planificació' entre colles, ajuntaments i protecció civil.

La directiva europea 2007/23/CE sobre la posada al mercat i ús de materials pirotècnics –actualment en fase de moratòria- regula essencialment la posada en el mercat dels productes pirotècnics per tal d'aconseguir un marcatge unitari que s'ha denominat 'Marcatge C'. A més, determina que l'edat mínima per usar artificis pirotècnics passo dels vuit als dotze anys. Aquest fet té una afectació directa sobre els grups de focs infantils, que majoritàriament estan integrats per nens i nenes d'edats inferiors a les marcades en la directiva. Segons la Federació de Diables de Catalunya, la cultura popular i tradicional del foc 'només presenta un 'índex de sinistralitat del 10%', i assenyala pròpies companyies asseguradores consideren aquesta pràctica de 'baix risc'.

L'alcalde de Berga, Juli Gendrau, ha manifestat aquest dissabte que entre les tradicions que estan en perill per la nova normativa està la Patum infantil de Berga. Per això, s'ha ofert com a representant de l'ACM per fer de 'pal de paller' de les reivindicacions del territori sobre l'aplicació de la directiva.

Per la seva part, el president de l'ACM i alcalde de Martorell, Salvador Esteve, ha explicitat el suport dels municipis catalans als actors del món del foc per conservar aquesta identitat dels Països Catalans. En aquest sentit, Esteve ha ofert el suport de l'ACM per 'preservar l’essència de les expressions tradicionals' davant les noves normatives europees.

La jornada és fruit del conveni de col·laboració entre l'ACM i l'Ajuntament de Barcelona, centrat en les polítiques de gestió de la immigració, la diversitat cultural i la cultura popular a nivell municipal. Hi han participat uns 200 representants de colles de diables, patronal de la pirotècnia, ajuntaments i protecció civil.

Obama, biografia de la seducció del mestissatge

Barack Obama va néixer a Honolulu de pare kenià i mare nord-americana. Els seus progenitors tenien antecedents molt diferents. La seva mare, Ann Dunham, d'ètnia blanca, va venir al món i es va criar en una petita ciutat de Kansas. Quan la seva família es va traslladar a les illes Hawai, va conèixer Barack Obama pare, un jove kenià que havia obtingut una beca per estudiar a la Universitat de Hawaii. Es van casar el 1959 i el 4 d'agost del 1961 Barack Obama va néixer a Honolulu.

Dos anys després, Obama pare va deixar la família. Primer, per anar a graduar-se a Harvard, i després per ocupar un càrrec d'economista al govern de Kènia. Obama fill només va tornar a veure el seu pare una vegada més, quan tenia 10 anys.

Quan Obama tenia 6 anys, la seva mare es va tornar a casar. Ho va fer amb un directiu indonesi d'una empresa petrolera. Aleshores, la família es va traslladar a viure a Jakarta, la capital d'Indonèsia. Allà, durant 4 anys, Obama va anar a l'escola. Finalment, va retornar a Hawaii, on va cursar Secundària mentre vivia amb els seus avis materns.

En el seu llibre "Dreams from My Fhather", Obama descriu aquesta etapa de la seva vida com a turbulenta a causa de la seva identitat biracial, cosa que era aleshores encara poc freqüent als Estats Units. Aquestes arrels, blanques i negres, li haurien donat una més àmplia visió del problema racial al seu país i a compartir, d'alguna manera, els dos punts de vista. Obama va deixar Hawaii per anar dos anys a l'Occidental College a Los Angeles, des d'on aniria posteriorment a Nova York per llicenciar-se el 1983 a la Universitat de Colúmbia.

Després d'una curta etapa treballant com a redactor financer d'una empresa consultora internacional a Nova York, se'n va anar a Chicago. Allà va treballar com a organitzador comunitari d'una coalició d'esglésies dels South Side de la ciutat, zona afroamericana pobra que aleshores patia els efectes de la transició de centre industrial a l'economia de serveis. "Va ser aquí, en aquests barris, on vaig rebre la millor educació que mai he tingut, i on vaig aprendre el veritable sentit de la meva fe cristiana", recordaba Obama en el discurs que va fer anys després per anunciar la seva candidatura presidencial.

Després de tres anys de fer aquesta tasca, Barack Obama va arribar a la conclusió que per ajudar realment aquella gent era necessari actuar des de més amunt, des de l'àmbit legal i polític. Per això, va matricular-se a la facultat de Dret de Harvard, on va aconseguir ser elegit el primer president negre de la prestigiosa Harvard Law Review i graduar-se amb "magna cum laude" l'any 1991.

Amb el títol sota el braç, Obama torna a Chicago, on exerceix d'advocat dels drets civils i dóna classes de Dret Constiucional a la Universitat. L'any 1992 es casa amb Michelle Robinson, una altra graduada de la facultat de Dret de Harvard, i treballa en la inscripció de votants per ajudar candidats demòcrates com Bill Clinton.

L'any 1996 Barack Obama es presenta per primera vegada com a candidat per a un càrrec públic i surt elegit com a representant de Chicago al Senat de l'estat d'Illinois. L'any 2000 decideix anar més enllà i es presenta a les eleccions al Congrés dels Estats Units en un intent fallit per desbancar el representant demòcrata per Chicago, Bobby Rush.

Aquest fracàs el fa canviar d'objectiu i decideix presentar-se com a candidat a senador per l'estat d'Illinois a les eleccions del 2004. Obama va aconseguir fàcilment la nominació per al partit demòcrata amb una proporció de vots del 53%, xifra que superava l'obtinguda pels seus sis rivals plegats. Obama es va beneficiar del suport de tot el partit demòcrata, que va veure l'oportunitat de recuperar el control del Senat, que aleshores dominaven els republicans per un escó de diferència. Per aquesta raó, el partit demòcrata va decidir donar a Obama un paper destacat a la Convenció. Un paper que va aprofitar totalment.

El discurs d'Obama va electritzar el partit. Va advocar per la necessitat de superar les divisions partidistes i la seva crida a l'adopció d'una "política d'esperança" en lloc d'una "política de cinisme" va entusiasmar les bases demòcrates. Des d'aquell moment, es va convertir en l'estrella ascendent del partit. D'aquesta manera, Obama va obtenir una victòria al Senat sense precedents, amb un 70% del vot popular. Si bé la total desorganització dels republicans també hi va contribuir, el mèrit d'Obama en la victòria és inqüestionable: va guanyar en 93 dels 102 comptats de l'estat i els electors blancs van votar a favor seu en una proporció de dos a un.

Amb aquests fonaments, Barack Obama s'ha llançat a la campanya presidencial d'aquest 2008. Una campanya on ha demostrat el seu atractiu, fins al punt d'esdevenir la gran esperança per renovar la política interior i exterior dels Estats Units.

L’ou i la gallina

Arreu del país hi ha col·loquis, conferències, assemblees i jornades que parlen, d’una manera o altre, sobre la participació.

Al "Mònic" darrer hi havia fins i tot un article a on de forma aparentment serena sembla que s'analitza tot i que alguns ja veiem que en el text s’anticipava el que pot passar a Torredembarra, s’esfondrà el Consell Municipal de Sostenibilitat per donar pas a enquestes i a consells de gent gran, de savis fins i tot, i de la dóna en particular per a cobrir l’expedient. I no és ue siguin males idees, sols que arriben sota sospita.

L’argumentació política, ve d’elegits democràticament, per tan polítics, és que el que tenim no és prou representatiu. L’altre argumentació, també política doncs és gent que participa per millorar sense cap altre reconeixement que la constància, és que l’esquema és consensuar i les portes han d'estar obertes.

Cap rés més? Doncs sembla que si.

És cert que a voltes els debats són llargs. És cert que no és té tota la informació. És cert, també, que a manca de representativitat institucional no és genera aquella actitud d’estadista “sui generis” que fa que gent surti escollida i l’endemà ja té la necessitat de tirar pel dret i la impaciència d'escoltar. I és just ací a on es basa la importància del Consell.

Hi ha massa d’un color? De quin? I en tot cas, Que importa? Si hi faltés algun color, no seria una mostra de la poca vocació participativa?

La situació seria diferents si les formacions polítiques aportessin mocions de forma regular i fossin rebutjades sistemàticament sols en virtut del color d'on varen néixer.

Això, és cert? No.

Lluny d’entrar a fons en el consell, lluny d’avaluar el que li cal, ens trobem enmig de problemes de reconeixement de dedicació per part de funcionaris, cosa respectable però encara més lluny de ser el millor pel consell, i de retalls de pressupost que sols provoquen alentir el batec del consell fins a la son de la mort.

Cal diagnosticar i debatre fins a la sanació. Tots en tenim algun referent, com a mínim el Dr. “House” . Mitjançant diagnòstic diferenciats s’arriba a esbrinar el que passa, sovint detalls simples i concrets embolicats per teories complexes i tecnificades.

Si es pot reorganitzar l’ajuntament es pot trobar algú que vocacionalment li estigui bé, complementar els horaris d’una forma diferent i dongui organització al consell. Si aquesta persona no hi fos, podria preguntar-se als membres fins a on estan decidits a arribar.

Potser cal que el consell es reorganitzi amb responsabilitats més clares i definides. Potser. Potser cal establir d’un cop la possibilitat de tenir una mena de contacte permanent amb l’ajuntament per a demanar els documents que calen per treballar bé.

Potser també ens cal que el plenari de regidors envií al consell tots aquells temes que es vulgui que neixin amb coherència i es puguin beneficiar del debat dels veïns i veïnes que ofereixen temps i esforços per a treballar al consell. Vindrien amb les argumeentacions i els mmatissos que tan hem trobat a faltar els darrers anys.

I si hi ha prou gent per a ser representatiu, o si fos representatiu i hauria més gent. L’ou i la gallina, divertit, però estèril.

Donem-li continguts i mitjans i a esperar. Que d’esperar alguns ja en tenim una tesis doctoral.

Tan difícil és...

Hi havia una biblioteca al nucli antic. Hi feia falta una dependència des d'on atendre a la gent gran a peu de carrer. Calia mantindre una ludoteca amb prou serveis per esdevenir un equipament a mida pel barri. Segueix fent falta un espai d'acollida i alhora un espai per a que es puguin reunir veïns i entitats, quan calgui.

Tan difícil era dissenyar un multi espai per a acontentar a tothom. Ordinadors en línia per a consultar i reservar llibres de la nova biblioteca, taules estanc per atendre en les seves hores i quedar tancades en les altres.

Algú li molestar entrar a una dependència municipal i veure-ho ple de vida amb el rastre de les activitats dels infants per la tarda? A la gent gran, crec que no.

Avui a on l'ergonomia i els espais jugant de tantes distintes maneres, no podem encabir amb gust les necessitats d'un barri?

Sovint és més feixuc acontentar que tirar pel dret. Abans i ara, és cert. És qüestió de tarannàs no d'ideologies. Atendre la participació és un postulat modern i contemporani. Comptar amb les opinions és el que demanda la societat.

De veritat? Tan difícil era?

De què em serveix estar boig si no dic el que penso?!

Hi ha una idea d'en Tom Peters que trobo molt interessant:

Moltes vegades la gent que innova és gent que està molt emprenyada.

Gent descontenta amb un servei, que pensa una nova forma millor o més eficient de realitzar-lo.
Gent emprenyada perquè no troba el producte que necessita i el crea.
Gent que troba absurda la manera institucionalitzada de fer les coses i la canvia.

Una pausa, Què vol dir estar emprenyat?

emprenyar [s. XIV; deriv. de prenys]
v 1 ant 1 tr Prenyar. 2 pron Concebre, una femella.
2 vulg 1 tr Molestar fortament. 2 pron Enutjar-se.

Té mal caràcter: s'emprenya de seguida.

Que la indignació no esdevingui el cau de la immobilitat. Que a força d'estar emprenyat no es debiliti la feina a fer. No podem conduir un automòbil emprenyats, ni preservar una amistat ni, molt menys arreglar un tema de parella.

La ràbia o l'angoixa ens ha de permetre estar atents quan tot sembla anar en contra. I compte que diem sembla, perquè el que sentim i el que és, sovint depèn de l'emprenyats que estiguem.

La màgia d'una relació afectiva, sigui afectiva o molt més afectiva que la mitjana, estar en no estar emprenyats alhora, al mateix temps. Però la màgia real, la més màgica és no fer pagar als més propers el que sentim sense més. Segurament són els més propers perquè no es mereixen rebre cap emprenyada.

Les “pataletes” ja han estat diagnosticades. No son bones de cap manera. I doncs, què esperem? A ser grans per tornar a “patalejar”.

Quan m'emprenyo, truco a un amic, a poder ser dels que es fan somriure, dels que estàs més segur, dels que sempre estan, dels que mai demanen i sempre donen... i així ho sembla perquè els aprecio tan que quan demanen ni m'ho sembla, doncs ja tenen tot el que sigui capaç de donar abans de que ho necessitin.

Dels que sabem més que jo. Dels que em regalen el que saben, els que els hi passa i el que dubten. Els amics son un tot i escollir sols un tros ens rebaixar l'amistat i ens fa infeliços.

Si sols volem a la gent com a figurants d¡un pessebre, ens trobarem amb el pare la mare... i amb sort una vaca i un ase. Sense oblidar un àngel que anirà dient a tothom que ací passa alguna cosa, vulguem o no.

Si plou i vull passejar, em trec les sabates i m'amago sota la manta més porosa, i espero pacient que la nit i la solitud esdevinguin tan amics que m'omplin de companyia.

No hi ha hormona ni situació que justifiqui tractar malament a un amic, ni a un company, ni a un “ningú”.

De vegades el estar emprenyat és la millor manera de no assumir que ens fa por ser feliços. La felicitat és una decisió important, significa créixer i aprendre a viure. I massa sovint en parlem, però no actuem.

"Jo soc així" sols és una excusa mal compartida per a no viure. I ara cal viure, sol i acompanyat.

Serà un dia que durarà anys
(Ovidi Montllor)

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,

Tindran tot.

I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans.