Una manera de veure l’augment de l’Ibi és pel total recaptador. L’altre és veure que l’actualització del cadastre ha estat un procés pactat i que arriba al seu fi. És cert, com negar-ho, que augmentar quotes en els temps que corrent no és ni popular ni just en la totalitat dels casos.
Però també és cert que no fer-ho pot comportar una situació inversemblant, a on alguns, un cop més, es beneficien.
Com casar ambdues possibilitats?
En primer lloc caldria separar la necessitat de tenir actius per treballar per part de l’administració local, de l’actual grup de regidors responsables de fer-ho. Es clar que molts no compartim els criteris. No tornarem a parlar, de moment, que de quatre milions d’euros ens ha quedat un pàrquing dubtós i una piscina arribada en el pitjor moment i molt poca capacitat de generar llocs de treball.
Es ben cert que amb una mica més d’imaginació s’hagués afavorit a famílies torrenques que haguessin pogut ingressar un sou digne per a treballar en tantes coses que s’ajornen constantment a Torredembarra. Rebaixos de vorera, senyalització i llumenat eren la nostre opció principal, deixant uns operaris més especialitzats per a continuar fent del petit detall la manera d’estalviar recursos afegits i iniciar la dignificació dels nostres carrers.
En aquesta situació, un pot tenir la temptació de no actualitzar el cadastre tal com estava previst i lliurar al conjunt de la ciutadania d’aportar mig milió d’euros a la caixa municipal. Però també és cert que tenim com assignatura pendent l’acció social.
Benestar social és un terme antic i poc adequat amb els temps que corren. Perquè acció en lloc de benestar?
Per fugir contundent de les almoines i entrar en el tutoratge i en les iniciatives. La nostre societat no pot contemplar problemàtiques, econòmiques i d’altre caire, i refugiar-se en les estadístiques.
Cal polítiques d’acció social per a determinar les situacions més angunioses d’una forma clara i transparent. Cap familia torrenca ha de tenir l‘aigua tancada, ni la llum ni ha de passar gana ni ha de patir per conjuntures econòmiques. Les altres han de tenir un tractament diferent, però també han de comptar amb eines i llocs a on ser amorosides i solventades.
El preu de viure en societat és col·laborar. El benefici és no estar sols.
Cal doncs engegar l’acció social d’una forma professionalitzada per a garantir la transparència. Cal fugir de les estadístiques i les conclusions precipitades. Un major IBI no implica una major capacitat adquisitiva o una solució solvent. Cal, doncs entrar, cas per cas i vetllar pel veïns i veïnes.
Calia actualitzar el cadastre i regularitzar l’IBI, tan com estalviar, invertit amb seny i fer de l’ajuntament l’administració més propera. Ara per ara, sembla que l’interior del castell sigui un forat negre a on les distancies prenen una dimensió de lletania.
Caldrà explicar al govern municipal el que passa, exigir resposta i construir el que volem i com. I no passa per rebaixes a l’engròs, passa per l’atenció al detall, no sigui que sense actualitzar ens oblidem dels que ja tenien problemes abans de l’actualització.
Calen plans d’acció, social, econòmica i d’estalvi. I demanar-ho als actuals responsables es tan com perdre el temps. El maig hi ha eleccions, i hi calen voluntaris per a intentar-ho millor però, el més important, hi calen programes de govern i ganes d’entendre’s.
Torredembarra ha d’escollir gent que no en tingui prou amb tenir raó més o menys. Cal gent que sols cregui en treballar pel seu poble. I amb això vegi gent i no resultats econòmics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada