Ja està tot al seu lloc?

Quan l'estigmatització del concepte política va ser un clam popular, vaig creure que s’estava preparant una pira funerària. Lluny de la supèrbia, potser ha arribat a ser un veritable problema allunyar-me’n tan, vaig intentar comprendre el que estava passant. Evidentment no tots els clams eren exactament iguals. Ni l’interès, ni l’origen, ni la raó ni l’anàlisi. Però partíem d’aquell vell axioma de que no cal estar d’acord per oferir la vida per a fer possible expressar-ho.

 

Així la frustració davant de les oscil•lacions dels mercats i del fet de que s’escapolissin els responsables, sense oblidar l’ostentació dels especuladors, va generar que es demanés una cosa tan inabastable com que el món sigui diferent immediatament.

 

La utopia no és un fet caduc, ni pensar-ho, no es pot oblidar però, que és un rumb. Qualsevol gestió que oblidi per a qui treballem s’esbiaixarà. Més o menys, però no serà prou recte. Confiar amb els mercats no ha estat un fet aleatori, capritxós o sospitós. És una opció que els analistes van precisar com a mal menor. Tampoc suposaven que com en la gallina dels ous d’or es tindria tanta pressa com per a quasi matar als seus clients, als seus consumidors.

 

No m’amago de que prefereixo no moure’m de l’esquerra. Que el mercat especuli amb els marges que la llei social li deixi. Si el crèdit es contrau, el sector públic creix com a competència directe.

 

Vàrem desballestar l’Institut Nacional d’Indústria, era obsolet i un pou de pèrdues. Un magatzem de produccions mediocres i que es desfasarien en poc temps. Vagues i mobilitzacions sols varen aconseguir que es matisés una reforma necessària. Però, perquè no es va transformar de veritat el sector industrial públic?

 

Perquè enlloc de mobilitzar no s’instal•laven complexes de producció amb prou capacitat d’adaptació per a cobrir les demandes del mercat a mida que es produeixen? Esperar que les empreses es situen en indrets subvencionats i incentivats no és tan efectiu com col•locar una unitat de producció a on hi ha mancances prou clares.

 

Aquest diumenge hi hagut la necessitat de concretar que no es volen mitges tintes. Que si els mercats son de la dreta que sigui ella qui ho arregli, o millor que quan vulguin tinguin les eines a punt per a fer-ho. No crec que fos ni una cosa ni l’altre. Però la democràcia és concreta en que els vots són el que són tot i la representativitat territorial.

 

El que dic és que si cal caure davant dels elements que sigui a casa nostre, a l’esquerra. Hem estat lluitant per un tros del centre. Un indret a on hi estem patint i des d’on esquincem els vells anhels. El proper cop que ens tremoli la mà per por de la reacció dels bancs, dels mercats i dels poders fàctics… recordem la sensació que tenim avui. La de pagar els plats trencats per timidesa política.

 

Si aquests darrers tres anys enlloc de “falca” haguéssim estat fuets del frau fiscal, vanguardia de la modernització de l’administració i artífexs d’un pacte d’estat… vull creure que ara tindríem l’encàrrec de sortir de la crisi més moderns i amb els deures fets i repassats, enlloc de veure com decreixerà l’estat del benestar fins a estigmatitzar depenents i humils, i la privatització farà aparèixer diners d’on no n’hi havia… pa per uns quants avui i gana per a molts més per demà.

 

Missatge rebut.