Les dos ànimes i els nouvinguts.

 

Durant molts anys es deia que al Partit dels Socialistes de Catalunya hi havia dues ànimes. La nacionalista i la “jacobina”, o la catalanista i la espanyolista o la catalanista progressista i federal que semblava que ja unificava ambdues sensibilitats.

És clar, però, que el fet d’escollir una parella o altre de mots per a definir el Partit, depèn de les simpaties o afinitats que tingui cadascú, o, perquè no dir-ho, del grau de coneixement o animadversió cap al socialisme català.

Des d’aquell pis de Perpinyà fins a les moltes reunions que van fer possible la confederació de quasi bé tots els socialistes de Catalunya hi va haver esforç i ganes de tirar endavant. Sacrifici i voluntats.

No va ser senzill, de fet encara no ho és. Ser socialista a Catalunya comporta tenir un ideari recte i a prova de dubtes, comporta demostrar tots els dies que el que pugui semblar ambigu, és ganes d’entendre’s i de vetllar perquè l’estufa continuï dreta i amb el foc on ha d’estar.

Però és un partit gran. Ho és. I això, com tot a la vida, comporta també perjudicis. Cal respondre de molts i moltes companyes que parlen en nom del PSC. Tan li fa si la seva experiència prové d’entrar a formar part d’una llista municipal, o d’una agrupació local petita on calen braços ràpidament o tan li fa… en definitiva no han tingut el procés natural i imprescindible de la formació política.

Quan conversem sobre aquest fet, quasi sempre fem una analogia esportiva. Parlem dels seguidors del futbol i dels “culers” o “periquitos”. Entesos més com a “hooligans” que com a seguidors declarats. Els primers parlen de l’esport i veuen més enllà. Tan li fa si la jugada perjudica un equip o l’altre, tan li fa la brillantor quina samarreta porta, son jugades i brillantors, després hi ha els resultats i les classificacions.

Fins a cert punt és quasi comprensible que els “hooligans”, els “anti” l’altre, siguin més populars. Se’ls entén més ràpid. Són menys “complicats”. Però el cert és que són “pa” per avui i “gana” pel demà. No tenen coneixements i el pitjor, ni ganes de tenir-ne. No escolten a ningú que no parli de “xafarderies”, es cansen d’escoltar. Creuen que tot és vàlid, que tothom fa el mateix en les mateixes circumstàncies…. Tenen pànic als silencis.. on no es pot fer rés més que pensar i reflexionar si vols que segueixin sent espais de pau. Fins i tot als que acompanyen a les dites… per això responen tan ràpid. No apunten, disparen al “bulto” i ràpid… i sospiten de tots aquells que no facin el mateix.

Malfien dels que no utilitzen el “jo, jo… “ davant de qualsevol cosa. Dels que pensen i rumien, dels que aprenen cada dia i creuen que la política i treballar pels altres. Que cal donar i no esperar més que més demandes, que cal treballar saben que és difícil, que és feixuc, que és un acte de ciutadania i no de refermament personal.

Cal representar als nostres veïns quan tenim temps per a fer-ho perquè ja hem solventat alguns dels nostres conflictes. No podem anar a la política a solventar les nostres passions, conflictes o complexes. Cal dir, ja estic preparat, què us cal?

I això que conec bé també passa als altres partits. I ho dic, ara, al final i amb ganes de no invalidar tot l’explicat. Només perquè algú pugui veure que caldrà rescatar aquests companys. Caldrà donar exemples i formació fins que puguin ser útils a la societat. Ja no queda temps per malbaratar quadriennis de qualsevol manera, o amagat o donant canya sense solta ni volta.

La nostre cultura busca nous camins, busca recuperar l’amor a l’esport. Els “hooligans” no assenyalen cap camí.