35 anys fent castells… vivint castells

És una gran experiència treballar a la colla castellera. Per diferents motius no em puc afegir a la pinya, però hi ha molt a fer.
Entre els actes previstos per a celebrar l’aniversari hi ha una exposició. Temàtica, amb diferents vessants i amb la sana intenció d’encisar a més torrencs perquè s'acostin i visquin els castells.
A banda de l’acció, els castells permeten una bona reflexió. A més pinya més castells. Sovint, els neòfits, podem creure que el mèrit i l’esforç es concreta amb els homes i dones que per sobre de la pinya formen aquesta torre humana.
Primer error, en un castell tothom és necessari. Hi ha gent a peu de terra que fa de fonament de la construcció, envoltats de gent recolzant: la pinya.
Cada castell requereix una pinya mínima. Massa vegades no es pot intentar un pis més per anar curts de gent a peu de terra.
Que porta a homes i dones a assajar divendres rera divendres? A trobar-se, a suar, a esgotar-se, a ser pacients, a obeir al cap de colla, a patir per conservar la fermesa i la verticalitat per aixecar un castell fort i esplèndid?
El somni realitzat.
Deixeu-me comentar que cal afegir que quasi bé sempre, els castellers, des de la pinya a l’enxaneta, sols veuen el castell en les fotografies i en la web de la colla, o amb una mica de sort als reportatges televisius.
Creieu que hi ha alguna cosa comparable en esforç i dedicació i tan lluny de la recompensa personal? És cert que els dansaires es troben en una situació semblant, no poden veure l’efecte col·lectiu quan estan participant. Però tot i el mèrit, deixeu-me reivindicar l’enorme esforç mirant a terra o als companys de pis, que lluny de guaitar es concentra en augmentar la coordinació i esperonar l’esforç.
Aquesta petita reflexió, com a comentari, sense intenció, em va provocar una manera de viure cada diada. Permeteu-me afegir que a més tinc vertigen aliè, és a dir que quan algú està vorejant un esglaó pateixo més que si soc jo mateix qui s’apropa al buit.
Quan se'm va comentar de col·laborar, de seguida ho vaig veure clar, calia filmar el màxim d’actuacions. Que cada casteller pogués gaudir de la diada de nou. No serà el mateix, de segur. No es pot comparar. Però de segur que serà en familia, tot junts. I aquest cop sense esperar que el pare, la mare, els infants acabin el castell per a comentar i per fruir. Tots junts.

Com us deia, enguany es celebra el trenta cinc aniversari. Apropem-nos tots i sentim els castells. Tots just un parell de metres ens separant de fer pinya. Una expressió que va més enllà del fet casteller.

Una pinya que treballa sense veure l’èxit immediat, que treballa per que el castell es carregui i es descarregui i, així, amb l’èxit de tots es veuen reconfortats. Jo i era, no més.

Quan Torredembarra faci pinya, sols caldrà un cap de colla decidit, preparat i dialogant.

I a fer castells!! Com els Nois de la Torre.