Bandolers, santes i criades

Ahir es va presentar un nou llibre. D’entrada, sempre és una bona notícia. La base inicial del projecte, uns manuscrits d’una familia que els va fer arribar, en el seu dia a l’arxiu municipal. Doble bona notícia, una familia responsable que comparteix amb la resta de la societat una troballa i ho fa mitjançant els serveis municipals i, en concret, amb les mans expertes de la Núria Canyelles.

Del Llibre, aconsellable cent per cent, en parlant altres bloc’s més documentats, tan sols com a resum ressaltar que el nom és “Bandolers, santes i criades”, “Quatre balls parlats de la Torredembarra vuitcentista”, “Els manuscrits Llorens-Cortasa, de la col·lecció retalls de l’Arxiu”.

L'acte va anar a càrrec dels autors de l’estudi, en Pep Bargalló i la Montse Palau, acompanyants de la presentació de la regidora de cultura i de la cloenda del Sr. Massagué amb els parlaments ja clàssics, amb temptacions de retret en alguns moments i molt de pròleg insubstancial en altres. Sort de la conferència.

No oblidem que es destacava la col·laboració del Ball de Diables, del Ball de Serrallonga i del recentment recupera Ball de Gitanes.

Un passeig per l’anècdota docta, va estar el gruix de la presentació. Una prova de que part de la crisi actual ha passat per l’oblit de les arrels I ara podeu dir, a que ve això ara?. Ho dono per dit.

Ve a que hem quedat en mans de l’oci més competitiu. Allunyats de les sobretaules, de la lectura més àmplia, de la visita més personal als indrets més inesperats, del passeig pel passeig, del goig de veure la història en un cap de setmana.

Si fóssim capaços d’enlluernar-nos de nou amb un claustre, amb una festa major, amb un mirador, amb un rierol… amb un ball parlat, descobriríem que la nostre vida social i cultural no depèn exclusivament de la butxaca. I que ningú dels que hagueu coincidit amb el “a que ve això ara?” pensi que justifiquem rés.

La bombolla immobiliària ha estat una realitat. La manca de control dels serveis financers ha anat bé en un moment, però no ha servit per a previndré pas rés. El mercat no s’ha regulat prou bé tot sol. I tantes altres coses que formen part de la nostre contemporaneïtat han estat una mica el “pa” per avui i la “fam” per demà.

No sé si sabré expressar-ho prou bé, però el que vull dir és que recuperar les excursions amb entrepà, les reunions amb amics i coneguts, participar amb el teixit social, amb qualsevol de les seves possibilitats, pot ser i ha de ser-ho, una força evolutiva que tingui inesperades conseqüències, però del cert que positives.

Un projecte nacional es defineix quan té un sentiment darrera. No oblido que els interessos econòmics han impulsat més duna, però això ara, si que no toca.

Apostem doncs pels sentiments i farem país. No sigui que quan tots esperàvem fer país, es va voler fer un banc, i que quan encara teníem els cotxes de poca cilindrada i reconèixer Catalunya era una possibilitat més que encertada ens va semblar que parlar de sardanes i espardenyes era el passat.

Hi ha molts fronts oberts. Carrers per fer, carreteres per a connectar, llars d’ancians, centres cívics, escoles… en una Catalunya creixent… sempre hi haurà feina. A nosaltres ens toca exigir el que cal i demanar el que cal tenir en compte.

Recuperem la nostre tradició. Vivim-la i reaprenguem a gaudir-la. Ahir, de segur que en vàrem sortir alguns conversos més.

Visca la Festa Major!