El que es va coent…

He estat esperant que s’acabés de coure un dels pastissos de La Torre. No hi afegiré rés en concret. Cadascú escull els companys de viatge i fa el que creu més convenient. Ja sigui per a ell o davant de la situació que creu interpretar amb el que sap i, com es deia abans, Déu li faci entendre. Tot i que alguns errors puguin semblar molt convenients.

En línies més generals, sembla que no hi ha remei. L’estratègia amb suor no sembla estratègia. Els ben pensants no dobleguen l’espatlla es passegen amb les agendes sota l’aixella i un somriure postís. Recordo un vell professor que sempre explicava que hi havia dues maneres d’entendre un llibre: per assimilació “facsímil”, llegint davant de la cara. I per assimilació "aximil", passejant-lo sota l’aixella.

Ai!! Com igualar la falsa seducció, l’engany tibat. Si ofereixes una relació sincera, esforçada, d’anar treballant les etapes, envellir junts però conscients i amb l’orgull de la coherència… no seduiràs gaire. Tothom mira encara primer l’encant del pecat. La política són passadissos!! Creuen... potser sí... però entre despatxos a on es treballi, sinó és un altre cosa.

I ara, no es temps d’anar a ballar-la de qualsevol manera. Ara es tracta de ser molt honestos, treballadors i primmirats. No podem semblar qualsevol cosa, ni els millors ni els més astuts… ara es temps de honradesa i esforç.

La participació no es escoltar com ens sembli i una mica més als que diuen el que volem sentir. La participació és escoltar a la gent com s’expressa. Sense menysprear la manca d’informació i, potser, dels secrets de palau. Si una cosa no es pot explicar no la facis. No n’hi ha d’altre.

Hi ha una proporció a l’ajuntament quasi be equiparable. És evident que un de sol ja fa la majoria absoluta i poden seguir treballant. Però els que no estan en aquesta majoria i per tan no reben delegació de competències són regidors de ple dret i, també, han de fer saber les seves idees i, el més important, la valoració de les diferències amb les altres idees dels altres grups.

No sé si s’entendrà a la primera, o caldrà llegir-ho tres vegades. No sé si algú dirà ja ho hem sentit.. però el que si és de segur… de segur… és que encara fa falta dir-ho.

O de fet, encara ho crec.

Ah!!, i el que es va coent és estratègia sense suor, joc de rol i de cadires. La suor, amics és planificar com aprofitar i optimitzar el que hi ha,, el que fa falta i el que cal buscar amb la que està caient.

30 de març de 2002... Torredembarra es va sacsejar.

Xoc de l'Euromed amb un exprés regional

Dos trens van xocar el dissabte 30 de març de 2002 a Tarragona, Espanya, deixant un saldo de quatre morts i 90 ferits. La violenta col•lisió va ocórrer aproximadament a les vuit i trenta de la nit hora local. Un tren de passatgers d'Euromed que feia la ruta entre Alacant i Barcelona va xocar amb un tren exprés regional que sortia de l'estació Torredembarra, a uns 90 quilòmetres al sud-oest de Barcelona.

4 persones van resultar mortes i unes 90 ferides com a conseqüència de la col•lisió de dos trens, un Euromed i un exprés regional; a l'estació de Torredembarra (Tarragona), segons van informar els bombers.

Una vintena de dotacions de bombers treballaven en el rescat de les víctimes, moltes de les quals han quedat atrapades entre els ferros retorçats.

Segons els bombers, cinc vagons de l'Euromed - que abasta una velocitat de 220 quilòmetres per hora en alguns trams i cobria el trajecte entre Alacant i Barcelona- van resultar especialment danyats en la col•lisió. El xoc va ser qualificat de bestial i increïble per un testimoni.

Un veí de Torredembarra, Jordi Torrent, que va presenciar el xoc, va explicar a la televisió que, quan els dos trens van col•lisionar de front, l'exprés regional sortia a poca velocitat de l'estació en direcció a aquesta ciutat (nord); però que l'Euromed circulava molt ràpid en el sentit a València (sud).

( text íntegre i traduït d'una web de "catastròfes")

 

Imatges: Pablo Rivadeo - Torredembarra

Volar sota el radar / Volar per sota del radar

És una locució verbal, figurada, significa treballar per fora del medi dominant, amb un perfil baix de risc i, en algunes ocasions, sense avenir-se a las normes i/o costums més generals tot i que no implica, necessàriament, cap il·legalitat.

També se li diu “volar per sota del radar” a ser capaç d'actuar discretament en un entorn d’abundància d’iniciatives, d’empreses i de informació, que fan o venen o podrien vendre el mateix. És difícil, requereix molt esforç però sovint és el millor que es pot fer en aquest món actual amb escreix d’informació i d'accessos a ella i en l’àmbit de la gestió empresarial actual.

La interpretació de “referir-se a les actuacions de perfil baix, després d’un càlcul per minimitzar els riscos, exercí una funció, un paper o una activitat, passant desapercebut” ha estat afegida des de l’editorial del Som-hi de gener i febrer número 63.

Podríem coincidir fins que seguim llegint i es va erigint un abanderat de la veritat i la valentia. Podeu recuperar aquesta editorial? Seria bo fer-ho.

A Torredembarra no hi ha cap “radar” literari o simbòlic amb prou eficàcia. N’hi ha un de mecànic que ha evidenciat, un cop més, que enlloc de fer el més enraonat: senyalitzar, preguntar, advertir, millorar i pensar en el millor per a tots.. es prova sort i es tira pel mig amb la tèrbola seguretat de que l’individualitat pot desactivar les queixes més coincidents.

Doncs, no ha estat així. S’ha format una plataforma que tot i mancar força gent era prou important com per fer desdir al Sr. Masagué. Cosa difícil, sens dubte. També ens caldrà analitzar perquè hi faltava gent, però avui el més important és establir que amb la gent al carrer, legalitzar qüestions, o una constitució… o una contra reforma… o deixar de retallar en un sol sentit no és una proesa democràtica. És senzillament, com proclama la dita “a la força, els pengen”, fer el que les circumstancies dicten.

Treballar sense buscar la polèmica també se li diu volar per sota del radar. Si hi ha malícia, també és buscar eludir les normatives o, senzillament, que la gent s’assabenti i pugui denunciar. Possiblement es digui igual però és un acte antidemocràtic i de prepotència tàctica.

A Torredembarra, no tenim “radar”. Els avions programats, amb horari i data, s'enlairen cada dos mesos. No sortim al “radar”, ni per sota i per sobre.

La informació, és a dir els avions, no tenen ni manteniment ni programa. Ara s’enlairen per arranjar el barri marítim, ara tornen a volar cap al Centre CAR, o volen sense cap ordre ni concert per a fer de l’accés a les sales del poble un problema, on no n'hi havia. I el radar “boig” amb tants viatges no programats i sense lloc per aterrar.

L'editorial també ens fa saber que L’alcalde pren decisions contínuament ¿? I quan afecten a l’interès general ¿? O els (als) ciutadans de Torredembarra, que per a ell és al mateix ( potser per algú no?) prefereix “llum i taquígrafs”. Sí punt i seguit ¿?. Davant el radar de l’opinió pública.

La llum i els taquígrafs, fan referència a que tothom ho pot veure i que queda registrat per gent que sols reflecteix el que es fa, que no ho interpreta. És això el que passa a l’ajuntament?

Fitxant “fidels” per a poder seguir dominant la situació, la llum i la taquigrafia, de moment la cosa no pinta bé. Tenim uns trams a 90 Km/h. (si no vols brou, pren dues tasses) i un “fidel” prou impertinent i “afortunat” per encendre la xispa de l’esgotament de la paciència definitivament.

Aquest diumenge a les sis de la tarda... Flower Power

No em resisteixo a referenciar un comentari.

El company i diputat, Joan Rangel, va iniciar la seva intervenció a la XXV Escola d’Hivern del PSC llegint aquest article. Benvingut sia, cal reflexionar i llegir i pensar sobre les coses amb valentia i ganes d’aprendre. Les referències a l’article són nombroses i han estat reflectides en força bloc’s.

Cal deixar l’autocrítica com a sinònim d’autoflagel•lació per tenir-la com a eix inspirador en les noves etapes de reconstruir els missatges i establir les estratègies de treball.

I no em resisteixo a referenciar un comentari. En la segona reunió de l’Àmbit de Reflexió Socialista, es va sentir, “ja ens hem sentit prou… ara que vinguin de fora a parlar-nos” Sens dubte hem d’estar atents a la societat i a cada entorn, però també estar disposats a parlar i a extreure’n conclusions.

I un darrer comentari. Pep Fèlix Ballesteros en el seu discurs com a nou primer Secretari del Camp de Tarragona, “I ara ens cal parlar dels problemes de la gent, no dels nostres”, Estar clar som una formació amb vocació de servei i peça clau en el sistema democràtic… però sinó tenim la maquinaria a punt, ben xerrada i a gust de tots, anirem deixant un seguici de ex socialistes. Potser solament una mica decebuts, però el just suficient per deixar de treballar. I la taca pot neutralitzar les grans estratègies.

Quan cal recuperar l’ànim i la presència podem començar pels de casa, això sí, sense perdre l’oportunitat de treballar enfora i per fora. Som prou per fer-ho tot.

La extrema derecha económica

Esta ideología se basa en la convicción de que todos somos rehenes de la cultura del dinero

Jordi Muixí Rosset 14 MAR 2012 - 00:08 CET

 

De lo mucho que se ha hablado hasta ahora de la crisis económica hay dos aspectos que resultan sorprendentes: el tratamiento de la economía como una ciencia pura que no admite discrepancias y su carácter aséptico, desvinculado de cualquier ideología.

Parece como si todo lo que nos está pasando sea irremediable, que nadie sea responsable de nada, que nadie sea dueño de su vida y que todos aceptamos resignadamente las consecuencias deshumanizadoras de una enfermedad que nos destruye como personas y como sociedad y que no somos capaces ni de reconocer.

Se intentan obviar las raíces ideológicas de todo lo que nos sucede, cuando no parece absurdo situar el origen de la crisis actual en los mandatos de Reagan y Thatcher y su acentuación tras la caída del muro de Berlín. Mucha gente celebró el colapso del comunismo, incluyendo buena parte de sus partidarios, decepcionados por la deriva totalitaria del sistema.

Entonces hubo un cierto consenso en la creencia de que el único sistema económico mundial viable era la economía de mercado que, mediante unas reglas establecidas, debía conciliar libertad individual y justicia social, libre competencia e igualdad de oportunidades.

Pero pronto alguien se aventuró a anunciar que se había acabado la Historia y se extendió la idea de que también se habían acabado las ideologías. Progresivamente, el espacio hegemónico que hasta entonces habían ocupado las ideologías lo ocupó el dinero, nunca reconocido como ideología. La exhibición del dinero pasó a ser uno de los principales reclamos mediáticos y sociales, la principal forma "de ser alguien".

 

"Los mercados" han ido dejando por el camino a millones de personas sin trabajo

 

Llegados a este punto se puede considerar que la raíz de nuestra situación actual obedece a una ideología de una sola idea, la del dinero. No es el capitalismo regulado, sino la forma más salvaje de capitalismo despojado de cualquier aspiración moral que solo responde a los intereses de lo que podríamos denominar como la EDE, la Extrema Derecha Económica. Extrema, por su darwinismo social. Derecha, porque su referente es el dinero. Económica, porque se estructura en base a un mundo solo económico donde impera la anomia social y donde no importan la degradación humana y ecológica.

A diferencia de la exuberante Extrema Derecha Política que conocimos en el siglo pasado, la EDE del siglo XXI tiene un eje determinante: la opacidad. Desde el anonimato, a través de un sujeto colectivo impersonal —los mercados— ha ido marginando la economía productiva en beneficio de la economía especulativa, dejando a millones de personas sin trabajo por el camino y tentando a empresas responsables a buscar salidas irregulares.

El circuito de esa EDE parece especialmente perverso: eliminación de regulaciones sociales, disminución de impuestos a la gente con mayores recursos, bendición de los paraísos fiscales, la corrupción y el fraude fiscal, rechazo de todo espacio público y desprestigio de la política. Desde Reagan a Clinton, desde Schröder a Merkel, desde Blair a Cameron o desde Aznar a Zapatero, todos parecen haberse arrodillado ante las exigencias de los mercados. En nombre del crecimiento ilimitado, dieron su apoyo incondicional a la economía especulativa desprestigiando la propia política y olvidando qué tipo de sociedad y qué tipo de progreso estaban potenciando.

Y aquí estamos, en un mundo narcotizado por el imperio de la codicia. Recordando a Erich Fromm, la cultura del tener desprecia los valores del ser. Así la EDE se encarga de recordar a quien fomente cualquier otro valor que no sea el del dinero (esfuerzo, responsabilidad, honestidad, cultura) que eso de los valores éticos (solidaridad, generosidad, sensibilidad, empatía) es cosa de ingenuos. ¿Esa es la sociedad que queremos?

La gran fuerza de esa EDE estriba en su convicción de que todos somos rehenes (con síndrome de Estocolmo) de la cultura hegemónica del dinero a la que hemos ayudado a contribuir con nuestras acciones o silencios. La EDE es consciente que con la adoración a la cultura del dinero abríamos la puerta al individualismo más feroz y al consumismo más voraz. Detrás de esa puerta se escondían impagos, frustraciones, depresiones, insolidaridad, vacío personal y, sobre todo, mucho miedo (hipotecas, desempleo, inseguridad). Y el miedo provoca parálisis personal y desmovilización social.

Estamos ante una encrucijada esencial. Ahora más que nunca hemos de tener coraje para mirarnos al espejo y ver qué estamos dispuestos a hacer, como sociedad y como personas. Nos necesitamos todos y necesitamos lo mejor de la política. Si reconocemos el origen ideológico de la crisis, podremos analizar ideológicamente las salidas y debatirlas políticamente. ¿Acaso no fue ideológico permitir al mundo financiero la brutal irresponsabilidad de las hipotecas basura que ha originado esta crisis mundial? ¿Y las soluciones posteriores a Lehman Brothers? ¿No actúan ideológicamente las agencias de calificación y los tecnócratas?

Albert Camus nos alertó de que la peste se propaga a través de lo más oscuro del ser humano. Hace algunos años, en un aeropuerto extranjero, me topé con una inmensa pared en la que solo había un diminuto anuncio publicitario. Se veía la imagen de una tarjeta de crédito y debajo se leía: "Todo lo demás es exceso de equipaje". Si esa Extrema Derecha Económica consigue que nuestro exceso de equipaje sean los sentimientos, la relación con los demás, la exigencia de dar un sentido a nuestras vidas y reivindicar una sociedad más justa para nuestros hijos, es posible que la peste esté cerca. Entonces cabría preguntarnos por el motivo del propio viaje y hacia dónde nos dirigimos realmente.

 

Jordi Muixí es periodista.

Un diumenge aprofitat malgrat no haber-se manifestat

Diumenge vàrem assistir a un concert. Tocava manifestació, però ni hi havia massa gent per anar-hi en el moment de sortir ni d’altres que poguessin substituir el paper de coordinació, i ja que l’activitat ja estava programada i atendre els que venen a les activitats és sagrat… doncs va prevaler la música. Cosa que no vol dir cap absència més enllà de les voreres d’un diumenge concret.

El diumenge, paradoxes de la vila, va esdevenir molt aprofitat. Un parell d’hores de caliu, d’afabilitat, de companyona, de record pel desastre japonès d’ara fa un any…

El concert pertany al Cicle d’hivern de joves intèrprets de l’auditori pau casals de El Vendrell. Actuava el Cor “Todos Unidos de Japón”, amb un repertori que anava des d’Albeniz, fins a Bizet, passant per La Traviatta. No van oblidar cançons japoneses, fins i tot vàrem poder cantar-ne un parell, partitura en mà.

Curiosa experiència… de les bones… de les que es recorden.

Ah!! Per cert, la imatge va ser el Consul General del Japó a Barcelona traduint i marcant el ritme a l’alcalde de El Vendrell. Tota una escena!! Es tractava de no correr i pronunciar bé.

I ara de nou...

Fa temps que no escric en aquest bloc. El darrer text, es referia a la mort d’un gran amic. Em va tocar, sens dubte. Però va fer quelcom més. Em va tornar exigent. Més exigent. No fins al punt d’alinear-me amb els que estan enfadats però no participen enlloc, segueixo dubtant si és una postura o una no-postura. Ja ho hem parlat algun cop, si participes amb la socialització de la societat ja ens entenem. A qualsevol entitat, grup, escala o associació de veïns, si surts a passejar amb ganes de veure, si et preocupen les coses… si estimes una bona xerrada… ja n’hi ha prou. Participar és viure amb ganes de ser col·lectiu. O, de fet, així ho crec.

La miop política del partit popular, una mica de pa per més gana per demà i enmig a quedar be amb els que sí recuperaran el seu benestar d’aquí a pocs anys, era previsible i és denunciable. Però no pot tapar que ha faltat valor i decisió política per a arranjar les coses quan els números semblaven bons.

Cal donar la cara i acceptar que no s’ha fet be. Que no es va produir un enfrontament amb les estructures més estabilitzades del poder econòmic per intentar anticipar-nos a aquest desastre. Prefereixo perdre per una conxorxa dretana que per la inanició de la il·lusió progressista. Es molt possible que ara sigui el moment dels fidels, dels que no renyen, dels que pensen que pitjor és l’adversari.

És molt possible. Però rés serà el mateix. Si les polítiques populars minven les confiances d’avui fins al punt de poder tornar a desenvolupar responsabilitats de govern en pocs anys i no estem preparats, instaurarem un bipartidisme entre el centre-dreta i la dreta. Els progressistes quedarem enterrats per la frustració i la manca de credibilitat.

Quan l’equació es redueixi a independència o centralisme ferotge, quin paper ens quedarà? Els menys dolents? Els estatals més amables? Ja podrem exigir la federalització de l’estat com a única solució per no entrar a Europa com a un "land" de tercera?

La política te solucions per a tot. Perquè també és fer política descentralitzar, participar, compensar, arriscar i pensar. Entendre’s és fer política. Perdonar és fer política, com també ho és demanar perdó o acceptar responsabilitats.

Prou laboratori d’idees!! Si cal redactar millor, o escoltar, o passejar-se més pels nostres carrers… si us plau no poseu més noms. Fem una política d’esquerres que s’entengui i que es pugui respectar.

Com deia el vell amic Juanjo, l’esquerra podria nacionalitzar la Banca i la dreta no. Sinó es pot afirmar és que alguna cosa falla. I te raó, per això soc exigent.

Ara no és el moment de vedar als exigents, ara cal ressorgir i seguir treballant. En una banda o altre, tan li fa. I a tots aquests que volen fer bondat per a preservar-se, dir-lis que esperem que es tornin exigents, pel be de tots. Ningú millora si troba massa disculpes, un s’espavila després de discutir i de treure conclusions.

Ahir va morir en Juanjo Sarto.

No hi ha fòrum, web, bloc, o qualsevol xarxa social que faci referència al còmic o a la novel·la negra que no se'n faci ressò. Ho podeu comprovar.

El que no dirà ningú, cosa lògica i ben entenedora, és que va tancar els ulls el meu millor amic. No va morir, sols va tancar els ulls. Sempre el sentiré a prop. Sempre el recordaré. No tenia cap por al traspàs. De fet, va deixar molt clar com volia que anés tot. Sense cerimònia. Demà a les nou del matí el portaran al crematori. I sols restarà en aquest espai menut i infinit que és el cor dels que el varem estimar.

És un home intel·ligent. No gaire decebut, tot i que des que Borrell va abandonar la cursa ja va augurar com aniria tot. Etern enamorat del jovent, no es resignava a creure que no hi havia un relleu prou potent per refer-ho tot d'una vegada. "No es la política el que falla -- deia -- son els barruts que han aprés com funciona". Coincidíem en que el marketing polític ho havia capat tot. Lluitar el centre amb imatge i logística et permetia governar, però sense ser un referent ideològic, sols acabes sent un detergent que pot arribar a cansar. Estàvem tristament d'acord. 

Com enyoro ja a un creatiu com ell. Va portar el Manga a l'estat, va escriure per als joves quan semblava de segona divisió, gaudia amb la novel·la negra fins al proselitisme més encantador, ficcionava amb un talent extraordinari, parlava ràpid, dolç, entremaliat i culte... tot d'una i d'un plegat.  
I és de les poques persones que he vist aixecar-se d'una taula amb deures i fer-los. Compromís, talent i bondat... poca cosa.
 

No puc anar a acomiadar al vell amic en persona, una operació d'urgència m'ha tombat al llit provisionalment. No és greu, tranquils els qui ho sentiu i els que no, com diria en Juanjo. Però m'ha agafat una reflexió amb prou temps com per a fer una pensada i, com el vell amic, deixar d'esperar i intentar seguir sent una bona persona... una meravellosa feina fins que el paradís dels agnòstics m'aplegui de nou amb en Juanjo i puguem fer de nou circumloquis a tota velocitat, rient i rient dels que gosen riure's dels altres.

El catorze de gener és prou lluny…

perquè el bon seny torni a manar els caps de l’àtic més solitari de Torredembarra. Què he de fer? Com quedaré? Què sabrà ningú? M’agradaria veure que faries tu?....

Aquesta darrera, agafo aquesta…

Jo faria un comunicat dient que he entès que no estava prou explicat que la carretera ha estat traspassada. Que com que no se sap, hom pensa que el màxim de velocitat és un altre.

Ho acceptaria i retiraria les multes que fossin conseqüència d’aquesta confusió. No pas les altres, no. Solament aquelles que de no haver hagut el traspàs no sancionarien rés. I els que no passessin de vuitanta i els que no haguessin rebut les notificacions en un temps adequat per justificar que la sanció és pedagògica i no recaptadora, tots nets.

Em disculparia i actuaria… tot i que no hagués manat mai una especial atenció a la carretera després de comentar en privat però a l’abast de les orelles la meva sorpresa per la expectativa de cobrament.

Un, i ho dic i ho mantinc perquè un comença a tenir un currículum a prova d’acudits i malintencionats, hagués apostat per la comunicació. Aquesta carretera ja forma part del teixit urbà!!, aquí no es pot anar a més de 50 km per hora!!, a les rotondes es cedeix el pas a tot aquell que ens ve per l’esquerra i que ja està a dins!!… no cal anar a 20 km/h el que cal és parar abans de convertir un element de seguretat en una ruleta russa!!.

Es possible que els acudits vinguessin a compte dels rètols, de la informació que es rep i de la renovada fe en la naturalesa humana… però no vindran en veure que el dia catorze s’omplen les carreteres i vials més propers de gent que reivindica que la darrera gota que omple el malmès got europeu no pot venir d’una colla de desencantats que justificant les misèries en que tothom te molt a callar.

Amb multes raonables i l’opció de pagar-les amb serveis a la comunitat… jo sortiria a escombrar amb tots aquells que encara els hi falta una gota per esclatar. Arribarà un dia en que l’administració ens demanarà fer un esforç… potser una escombrada tots plegats per posar el poble al dia… potser… qui sap el què… però el més important és que si responem es que Torredembarra ha pujat al tren i torna a estar en marxa cap al segle XXI. Sí, el segle que ens passa per sobre i al que no abracem com a un amic proper.

I és que fins al catorze es pot fer molt més que esperar arraconat i pensant que tothom circula en direcció contraria.

El que es va coent...

Sembla que han de venir nous temps. Hi no podem dir “ja t’ho deia”. No és moment. A sobre de creure-ho molt de temps i esperar en l’aparent minoria, no es prudent escenificar rés que sembli una baralla. I és que les conteses polítiques, és a dir discussions amb vehemència i passió però amb arguments i amb el cor a flor de pell s’han intoxicat pels “I tu més” i pels arguments que no volen contrast d’opinions, solament volen ser picades d'ullet als que tenen més poder. La perplexitat més gran és que a força de rebre picades d'ullet ja ningú sap perquè té aquest ascendència sobre els demés. Potser sigui allò de cria fama i estirat a dormir.

L’Europa unida, federal, i reconeixent les singularitats territorials era impossible. Així es deia des d’on saben com va tot. "Lands", nacions sense estat, mancomunitats de regions o comunitats, unitats lingüístiques etc. no podien escollir com es relacionaven amb Europa. Era impossible determinar quin tipus d’unitat bàsica es federava amb l’unitat europea sense parlar de riscos d’enfrontaments armats o d’una nova guerra.

Els conflictes van estar de veïns en uns anys en que el monetarisme i l’especulació donaven una sensació d'anar molt be. No volíem veure massa riscos en rés, anàvem fent i esperant que durés.

Ara, l’economia farà el miracle d’avançar fins convingui per coordinar-nos, establir mecanismes correctors i vetllar per l’equilibri del vell continent. Ara que ja no serà el centre del món ni pels europeus. Potser abans mai ho havien estat, però ens ho semblava.

Fa uns anys, visitant Estats Units em vaig fixar amb l’èxit dels mapes mundi entre els turistes. Estranyat em vaig apropar a observar-ne un de més a prop. Caram!! Estats Units estava al mig de la imatge I a banda I banda la resta. Vaig tenir un atac d’humilitat, “No som gaire, ben mirat”, vaig pensar. I la reflexió em feia mirar Àsia i pensar tenen ma d’obra, espai, recursos i un mercat interior sense aprofitar… i a sobre Rússia fa aigües. Com Japó pugui fer oblidar als xinesos les confrontacions històriques… patirem. Es evident que no vaig encertar del tot. Però vaig recordar aquella dita “Cuando China despierte, el mundo temblará!” que no sé ara mateix si era un llibre, un subtítol o que sé jo.

Ara encetarem quatre anys del Partit Popular al Govern. Un sentit de conservació em diu que si solament son quatre és que alguna cosa grossa haurà passat i (no sé si és la humilitat d’abans) em costa creure que sigui que el discurs socialista a tornat a les arrels i la societat ens demanda de nou que gestionem des de l’esquerra, per fi. Potser serà un desastre majúscul, esperem que no. Potser, val a dir-ho com qui no ho vol, valdrà més vuit anys i fer els deures molt ben fets.

De moment la nova societat va prenen forma amb rigor alemany i escala de valors francesa. Espero que puguem treure’ns el tòpic de migdiada i poca productivitat i que ens escoltin quan expliquem que es pot treballar millor per viure millor, sense arriba a viure per treballar sense cap il•lusió. Encara que els que ho passen malament avui, firmarien de seguit i ho comprenc perfectament.

Ja està tot al seu lloc?

Quan l'estigmatització del concepte política va ser un clam popular, vaig creure que s’estava preparant una pira funerària. Lluny de la supèrbia, potser ha arribat a ser un veritable problema allunyar-me’n tan, vaig intentar comprendre el que estava passant. Evidentment no tots els clams eren exactament iguals. Ni l’interès, ni l’origen, ni la raó ni l’anàlisi. Però partíem d’aquell vell axioma de que no cal estar d’acord per oferir la vida per a fer possible expressar-ho.

 

Així la frustració davant de les oscil•lacions dels mercats i del fet de que s’escapolissin els responsables, sense oblidar l’ostentació dels especuladors, va generar que es demanés una cosa tan inabastable com que el món sigui diferent immediatament.

 

La utopia no és un fet caduc, ni pensar-ho, no es pot oblidar però, que és un rumb. Qualsevol gestió que oblidi per a qui treballem s’esbiaixarà. Més o menys, però no serà prou recte. Confiar amb els mercats no ha estat un fet aleatori, capritxós o sospitós. És una opció que els analistes van precisar com a mal menor. Tampoc suposaven que com en la gallina dels ous d’or es tindria tanta pressa com per a quasi matar als seus clients, als seus consumidors.

 

No m’amago de que prefereixo no moure’m de l’esquerra. Que el mercat especuli amb els marges que la llei social li deixi. Si el crèdit es contrau, el sector públic creix com a competència directe.

 

Vàrem desballestar l’Institut Nacional d’Indústria, era obsolet i un pou de pèrdues. Un magatzem de produccions mediocres i que es desfasarien en poc temps. Vagues i mobilitzacions sols varen aconseguir que es matisés una reforma necessària. Però, perquè no es va transformar de veritat el sector industrial públic?

 

Perquè enlloc de mobilitzar no s’instal•laven complexes de producció amb prou capacitat d’adaptació per a cobrir les demandes del mercat a mida que es produeixen? Esperar que les empreses es situen en indrets subvencionats i incentivats no és tan efectiu com col•locar una unitat de producció a on hi ha mancances prou clares.

 

Aquest diumenge hi hagut la necessitat de concretar que no es volen mitges tintes. Que si els mercats son de la dreta que sigui ella qui ho arregli, o millor que quan vulguin tinguin les eines a punt per a fer-ho. No crec que fos ni una cosa ni l’altre. Però la democràcia és concreta en que els vots són el que són tot i la representativitat territorial.

 

El que dic és que si cal caure davant dels elements que sigui a casa nostre, a l’esquerra. Hem estat lluitant per un tros del centre. Un indret a on hi estem patint i des d’on esquincem els vells anhels. El proper cop que ens tremoli la mà per por de la reacció dels bancs, dels mercats i dels poders fàctics… recordem la sensació que tenim avui. La de pagar els plats trencats per timidesa política.

 

Si aquests darrers tres anys enlloc de “falca” haguéssim estat fuets del frau fiscal, vanguardia de la modernització de l’administració i artífexs d’un pacte d’estat… vull creure que ara tindríem l’encàrrec de sortir de la crisi més moderns i amb els deures fets i repassats, enlloc de veure com decreixerà l’estat del benestar fins a estigmatitzar depenents i humils, i la privatització farà aparèixer diners d’on no n’hi havia… pa per uns quants avui i gana per a molts més per demà.

 

Missatge rebut.

Un vot, una expressió…

És molt senzill llençar-ho tot a la pila del greix. Analitzar què passa i de quina manera no és obligatori. Rendir-se a les temptacions de tothom és dolent o te preu és una opció personal, però dins d’una conversa educada… vull dir sense poder dir coses com “i a mi què!!”, “Tots són iguals” , “ me la bufa..” etc. No és gens senzill de defendre.

Ens pot fer, fins i tot, ràbia haver de fer esforços per salvar la zona euro i de pas Europa com la coneixem. Ens pot saber greu i indignar-nos que quan es podia, no s'hagués punxat la bombolla.. ja sigui immobiliària o tecnològica o especulativa… tan li fa, el concepte bombolla és prou fràgil i perillós per si mateix. Però lliurar-nos a la dreta com a immolació… no te cap argumentació possible.

Si creus que la dreta ha de gestionar, doncs cal votar-la. Si creus que l’esquerra no ho ha fet prou bé…cal pensar-hi una bona estona més. Fa un parell de dies que hem vist com l’anunci d’un referèndum alterava totes les llotges i amenaçava els equilibris dels components europeus. Hom pot dir que les consultes son necessàries, i te raó fins al punt de que calia i molt en el moment de la llei del sol del partit popular del 97.

I tornava ha estar imprescindible per a punxar la bogeria de la carrera immobiliària. Havíem haver pogut assumir la responsabilitat d’aturar un creixement monetarista i sospitós. Ara, preguntar a un país amb els problemes grecs si cal cenyir-se el cinturó més o plegar conceptes europeus.. és jugar als disbarats. És com el que confessa un adulteri i acaba culpabilitzant a l‘altre de la poca atenció que ha portat a buscar quelcom més que la seva relació.

José Luís Rodríguez Zapatero se’n va, no es torna a presentar, assumint la seva responsabilitat i molta més que qualsevol de les converses educades que descrivíem abans definiria amb molta facilitat. El relleu és un estoic Rajoy que encara no diu rés en concret i que sap que qui no camina no cau. Un cop passin les eleccions, tot estarà més clar. Els problemes persistiran, les retallades augmentaran i la caverna mediàtica seguirà burxant i burxant per a protegir als seus delegats. Madrid i Castella seran els bancs de proves de les retallades convertides en productes novedosos en mans privades, Catalunya un eix del mal que justificarà la contenció estatal... i a cada banda de l’espectre polític trobarem gent complaguda per tenir més raó que feina feta.

Del no fer, no es pot fer bandera. La dreta real no surt al telenotícies. No te logotips ni abanderats, no es veu. Viu darrera de murs de disseny en municipis petits, allunyats entre ells però en contacte permanent. Sofertes oficines i tallers a l’Àfrica. La deslocalització del treball va arribar enmig de les “pilotades”, ens van voler convèncer que érem un país del sector terciari. Que el nostre do portaria a comerciar aquí i a fabricar i investigar en altres llocs. Doncs serem l’urbanització d’Europa i Àsia si badem. I ja se sap que a les urbanitzacions només viuen bé, els propietaris actuals, els que cobren rendes i alguns jardiners, botiguers i l’amo del club de golf.

No vull miracles estranys, necessitem veure com tothom es preocupa d’entendre i demanar, de veure i reflexionar més, de no llençar rés més a la pila del greix perquè no ens porta a rés de bo. La pila del greix, fa molts anys servia per a base de sabó barat, ara ni això.

És un contaminant.

Hi ha amenaces i manasses

A Torredembarra hi ha embolics. No és massa estrany que a on hi ha gent i organització, hi hagin necessitats d’ajustament, de recanvi, de renovació… de idees noves, de noves ganes i esforços.

Tampoc ho és, d’estrany vull dir, que hagi èpoques i tendencies. Posem per exemple, un any d’apertura i el següent de consolidació. Des del govern municipal a qualsevol entitat.

El que comença a ser anormal, diguem de “manasses” és canviar el que funciona i anar a posar el nas a on no et demanen per a no fer gaire bé rés i saben que el temps ho posa tot al seu lloc. I, per a mi el més important, no tenir un ordre de prioritats i emergències que coincideixi encara que sigui a trams amb el de la societat torrenca.

Potser una frustració i una crisis mundial van fer possible que no es passessin comptes a l’antic i nou govern. Potser calia posar a tothom al seu lloc, potser. Però el que sembla és que a força de fer de tot enlloc de treballar per a fer el millor en cada cas, el que semblava un mandat planer de quatre anys es torni una agònica peregrinació cap al pansiment i l’apatia.

Torredembarra tornarà a perdre el tren. Tan li fa si no et sents estimat, cal donar al poble el que li cal i deixar de veure el pitjor de cada casa. Faran falta molts petards a mida i molta "coba" de panxes contentes per a fer oblidar que els manasses també fan amenaces.

 

És, diguem-ne, llei de vida.

Potser sóc un beneit? Però estic fart d’estar fart

Avui he tornat a sentir allò de que tenim els polítics que ens mereixem. Potser ja n’estic fart? Potser em sembla una conjuntura feble… No ho sé prou bé.

Tenim els ensenyants que ens mereixem? Tenim el comerç que ens mereixem? Tenim la vida que ens hem guanyat?

La vida et dóna i et treu? Tal faràs… tal trobaràs? Si matines tot va millor? Els que han treballat honrada i incansablement en una activitat que ha esdevingut recessiva i ha desaparegut… tenen més o menys drets que els que pateixen minusvalies?

L’enorme complexitat de la societat que hem anat construint depèn de tots i en som responsables. I alhora cal dir que qui tingui l’oportunitat de treballar pel col•lectiu ho faci amb valentia i seny, amb honradesa i amb constància i que faci balanç de tots els seus actes.

Però… perquè no els ensenyants? O els metges? O els caixers de banc quan no ens diuen els que ens cal saber? O els comerciants? O els pares i mares respecte a la familia?

N’hi ha prou en dir que aquells són més “paraules gruixudes que no serveixen per a rés” que aquells? Sincerament crec que no.

Si un veí busca alguna cosa com a regidor que la trobi i ràpid. Perquè hi ha molta feina. Buscar reconeixement o realització personal no és aconsellable, cal arribar amb els deures fets, però tan se val… seria com demanar vocacions pures a qualsevol professió lliberal. Un pot voler ser notari, o farmacèutic, o metge, o botiguer… per prestigi o per guanyar diners, el que ens cal és que sigui professional com a símbol de saber del que parla i honradesa per a poder-hi confiar.

La gent que treballa sotmesa a eleccions ni ha de ser gaire diferent ni ens ho podem permetre… a voltes de sentir frustració, lògica o no, ho regalarem tot a la dreta.

Les puntades a l’estufa són relaxants, potser sí. Però hi ha risc d’incendi i una feinada recollint cendra i arreglant-ho tot de nou.

Per anar entenen... hi ha més coses, de segur.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/les-profecies-senyora-lagarde-1146312

Sovint parlem de que cal estar informat. Alguns responeu que no és senzill, o que no hi ha a on contrastar... potser teniu raó. Però articles com aquests permeten entendre, compremdre i anar aprenent. 

LA CRISI I LES PREVISIONS ECONÒMIQUES

Les profecies de la senyora Lagarde

Que la presidenta de l'FMI parli de possible recessió incrementa les possibilitats que es produeixi

A. Serra Ramoneda President de Tribuna Barcelona

El modern instrumental permet als meteoròlegs mesurar la pressió atmosfèrica, o la temperatura, de manera contínua i amb extrema precisió. Al final de la jornada disposen d'un gràfic amb una corba que mostra l'evolució de la variable al llarg de les 24 hores. Aquesta informació els és extremadament útil per a les seves anàlisis i previsions. Els economistes no són tan afortunats. El PIB és la variable amb què treballen amb més freqüència per diagnosticar l'evolució de l'economia d'un país i les seves possibilitats futures. Però el mesurament del PIB és discontinu, ja que és l'estimació de la riquesa creada per una economia durant un període de temps, i a més és de summa imprecisió. Fins i tot als Estats Units, possiblement el país amb l'aparell estadístic millor del món, el mesurament trimestral del seu PIB és objecte de contínues revisions a mesura que l'augment de les dades disponibles permet afinar la precisió, que de totes maneres no arriba mai a cotes elevades. Entre la primera estimació i la definitiva hi ha a vegades diferències importants. Com al seu dia molt gràficament va afirmar Flores de Lemus, els economistes utilitzen per als seus mesuraments una balança romana, aparell per pesar llenya i amb un marge d'error que és considerable, mentre que els farmacèutics disposen d'unes balances que arriben a afinar fins a molts decimals. Llegeixin l'etiqueta que figura en una ampolla d'aigua mineral i comprovaran l'anterior afirmació.

Malgrat això, els economistes utilitzen les dades del PIB com si tinguessin la mateixa qualitat que les de la temperatura o la pressió baromètrica. En les seves representacions gràfiques arrodoneixen la sèrie de segments de recta amb què uneixen els punts que corresponen als mesuraments del PIB per donar sensació de continuïtat, i amb això de precisió. Però és que a més s'atreveixen a construir una rígida taxonomia de la salut d'una economia en funció de l'evolució que hagi tingut una cosa tan borrosa com és el PIB. Així, parlen de recessió quan el PIB d'una economia pateix una caiguda dos trimestres consecutius. En canvi, una depressió exigeix una recessió continuada que porti finalment a reduir més del 10% del PIB.

Fa escassos dies, l'espigada Christine Lagarde, flamant responsable de l'FMI, avisava que les economies desenvolupades estaven a la vora de la recessió. S'havien de prendre urgentment mesures per evitar-la. La sensació que donava és que al seu despatx té un sensor que permanentment li indica l'evolució de l'activitat econòmica i dispara una alarma en el moment en què la corba inicia un procés descendent. Quan en realitat caldrà esperar unes setmanes després del tancament del pròxim trimestre natural, cap a l'octubre, per conèixer, i de manera aproximada, com s'ha comportat aquest estiu el PIB dels països que la preocupen i comparar-lo amb el del trimestre anterior.

Però a més no va ser conscient que en el món de l'economia es dóna amb molta més intensitat que en el físic el principi de Heisenberg. En termes comprensibles per a llecs com jo, el 1927 aquest científic alemany va demostrar la impossibilitat d'idear un mètode que permeti el mesurament precís i simultani de la posició i el moviment d'un objecte. Com més determinem la primera més malament aconseguim conèixer el moviment, i viceversa. El sol fet de voler determinar la posició d'un electró, per exemple, fent rebotar-hi un raig de llum, el desplaça.

Doncs bé, només l'anunci per part d'una persona al capdavant d'una entitat de la importància del Fons Monetari Internacional, a la qual tots suposen molt ben informada i amb una gran experiència, que és molt probable que el PIB baixi incrementa la probabilitat que això passi. És el principi de Heisenberg però elevat a l'enèsima potència. La seva veu no té la mateixa importància que la de qualsevol mortal. És comprensible que l'endemà de la seva declaració les vendes a les borses mundials de valors fossin massives, amb el consegüent impacte sobre les cotitzacions. M'imagino que els que es van fer d'or van ser precisament els negocis dedicats a la compravenda d'aquest metall, refugi dels estalviadors timorats quan el panorama econòmic s'enfosqueix. Potser la dama francesa no és gaire experta en física i desconeix el principi de Heisenberg. Però, amb tota seguretat, per imperatius de la seva professió ha llegit Keynes, que ja va parlar de les profecies que tendeixen a autocomplir-se, de manera que hauria d'haver estat molt més cauta en les seves manifestacions.

Esperem que la relliscada de la senyora Lagarde hagi estat fruit dels pocs dies que exerceix el càrrec i que aprengui ràpidament a contenir-se i a mesurar les seves manifestacions. Perquè seria un cop molt fort per a l'FMI, però també per a la grandeur, que després que un francès perdés un càrrec de tanta rellevància per la seva incontinència sexual una dama de la mateixa nacionalitat tingués la mateixa fi tot i que per incontinència verbal. Catedràtic d'Economia de l'Empresa.

El valor de les paraules

"Movidos por el temor, no decidáis atacar, que siempre sabe vencer quien siempre sabe esperar".

 

Sempre he tingut l’agradable sensació de gent que llegeix aquest bloc i que no li cal deixar “cap senyal”. Els números així ho manifesten. Hi ha moltes visites i molt poques anotacions.

Per inspirar-nos, potser cal veuré més el Canal 33, la 2, i darrerament el Canal Plus amb aquestes xerrades que ens omplen d’esperança. Veure a la televisió com dos persones parlen sense cridar comença a ser tan pelut com veure alguns animals lluny d’un espai protegit. I no li cal rebre sms més o menys floklorics.

La tergiversació, la paraula gruixuda, el “i tu més”, el “potser sí però mirar aquell” etc. No poden substituir les converses serenes. Les ganes d’entendre’s encara que sigui impossible, o molt difícil per a no exagerar.

Si els cridaners de Tele 5 abaixessin el to i el volum, i pugessin l’ortografia i el respecte, potser podríem denunciar a l’opinió pública fets d’abast social. Podríem denunciar a corruptes que no ho son solament perquè dominant cada cantó de la línia fina que separa el delicte de la poca vergonya. Ara, per a no caure en l’ombra “hortera” i desmesurada, hi ha massa coses que queden per a més endavant, pel jutjat si així ho creu oportú o per la justícia popular quan ja hi hagi un gra massa de tot plegat.

I enmig de tot plegat, l’enraonar, el parlar i el posar les coses en comú es van empetitint fins a no quedar rés de rés.

Parlem de tot i de tothom, però de la millor manera possible, en debats públics i sense ombres.

L’enrenou del pregó ??

La paraula pregó segons l’enciclopèdia catalana és:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.

I segons la viquipedia seria:

El pregó és un discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.[1] Sol ser l'acte que dóna començament a festes populars com les festes majors d'una vil•la o barri, el carnestoltes, etc. En el cas de les festes patronals, tradicionalment el pregó és escrit i llegit per un fill de la vil•la que celebra les festes. De vegades s'utilitza també per a fer públiques reivindicacions populars. El pregó pot ser un acte solemne, on els vilatans acudeixen mudats i escolten en silenci, o més còmic i festiu, al qual el pregoner escalfa l'ambient. Sovint és l'alcalde qui dóna la paraula al pregoner.

A la Torre és el que cadascú sent, a l’ escriure o al sentir-lo. Enguany, hi haurà pregó, i en algun bloc i han volgut trobar més peus dels que cal. Tothom és prou honorable per a fer un pregó. Tothom es mereix l’oportunitat de fer-ho i tothom hauria de ser escoltat amb el mateix respecte. El fet d’escollir a un veí o veïna, o a un altre, sempre és pot qüestionar, tants caps... tants barrets i tantes opinions.

Altre banda és qui de la melangia en fa un pregó, qui de la desconfiança en fa un bàndol i qui no entendrà mai que representar als altres és un honor, una obligació i un deure. No ens quedem solament en el text del discurs o crida, fixem-nos en les cares i els ulls dels que creuen escoltar més enllà de les paraules.

A la Torre ens caldria un pacte de justícia social. No sé ben bé en quin lloc hauria d’estar, però tinc molt clar que hi hauria de ser. Parlo d’un paràgraf o apartat que ens faci recuperar que tothom és innocent fins que es demostra el contrari, com el fet d’elegir també ho és fins que es demostri la intenció desviada, com ho son els pregons fins a ser sentits i entesos per la gent.

O s’acaba la interpretació banal de tot el que passa o acabarem colgats de la nostra maledicència. Hi haurà un pregó a la festa major. El llegirà una dona afillada a Torredembarra, persona a la que coneixem i que no em de malpensar rés de rés.

La seva crida des del púlpit de la festa major no serà maniquea. No l’empetitirà en oportunitats balderes. Parlarà de tothom i per a tothom. I el que digui el contrari o ha llegit el pregó, o no coneix a la Susanna.

Fins a la lectura tots som innocents. I després caldrà que entenguem cada idea en el seu context i amb la generositat del ben pensat.

I als autors i amics del bloc... un sol “pregó”...

Que deixin de voler posar-ho tot a on càpiga. Ja fa massa olor de cul tot plegat.

Les dos ànimes i els nouvinguts.

 

Durant molts anys es deia que al Partit dels Socialistes de Catalunya hi havia dues ànimes. La nacionalista i la “jacobina”, o la catalanista i la espanyolista o la catalanista progressista i federal que semblava que ja unificava ambdues sensibilitats.

És clar, però, que el fet d’escollir una parella o altre de mots per a definir el Partit, depèn de les simpaties o afinitats que tingui cadascú, o, perquè no dir-ho, del grau de coneixement o animadversió cap al socialisme català.

Des d’aquell pis de Perpinyà fins a les moltes reunions que van fer possible la confederació de quasi bé tots els socialistes de Catalunya hi va haver esforç i ganes de tirar endavant. Sacrifici i voluntats.

No va ser senzill, de fet encara no ho és. Ser socialista a Catalunya comporta tenir un ideari recte i a prova de dubtes, comporta demostrar tots els dies que el que pugui semblar ambigu, és ganes d’entendre’s i de vetllar perquè l’estufa continuï dreta i amb el foc on ha d’estar.

Però és un partit gran. Ho és. I això, com tot a la vida, comporta també perjudicis. Cal respondre de molts i moltes companyes que parlen en nom del PSC. Tan li fa si la seva experiència prové d’entrar a formar part d’una llista municipal, o d’una agrupació local petita on calen braços ràpidament o tan li fa… en definitiva no han tingut el procés natural i imprescindible de la formació política.

Quan conversem sobre aquest fet, quasi sempre fem una analogia esportiva. Parlem dels seguidors del futbol i dels “culers” o “periquitos”. Entesos més com a “hooligans” que com a seguidors declarats. Els primers parlen de l’esport i veuen més enllà. Tan li fa si la jugada perjudica un equip o l’altre, tan li fa la brillantor quina samarreta porta, son jugades i brillantors, després hi ha els resultats i les classificacions.

Fins a cert punt és quasi comprensible que els “hooligans”, els “anti” l’altre, siguin més populars. Se’ls entén més ràpid. Són menys “complicats”. Però el cert és que són “pa” per avui i “gana” pel demà. No tenen coneixements i el pitjor, ni ganes de tenir-ne. No escolten a ningú que no parli de “xafarderies”, es cansen d’escoltar. Creuen que tot és vàlid, que tothom fa el mateix en les mateixes circumstàncies…. Tenen pànic als silencis.. on no es pot fer rés més que pensar i reflexionar si vols que segueixin sent espais de pau. Fins i tot als que acompanyen a les dites… per això responen tan ràpid. No apunten, disparen al “bulto” i ràpid… i sospiten de tots aquells que no facin el mateix.

Malfien dels que no utilitzen el “jo, jo… “ davant de qualsevol cosa. Dels que pensen i rumien, dels que aprenen cada dia i creuen que la política i treballar pels altres. Que cal donar i no esperar més que més demandes, que cal treballar saben que és difícil, que és feixuc, que és un acte de ciutadania i no de refermament personal.

Cal representar als nostres veïns quan tenim temps per a fer-ho perquè ja hem solventat alguns dels nostres conflictes. No podem anar a la política a solventar les nostres passions, conflictes o complexes. Cal dir, ja estic preparat, què us cal?

I això que conec bé també passa als altres partits. I ho dic, ara, al final i amb ganes de no invalidar tot l’explicat. Només perquè algú pugui veure que caldrà rescatar aquests companys. Caldrà donar exemples i formació fins que puguin ser útils a la societat. Ja no queda temps per malbaratar quadriennis de qualsevol manera, o amagat o donant canya sense solta ni volta.

La nostre cultura busca nous camins, busca recuperar l’amor a l’esport. Els “hooligans” no assenyalen cap camí.