Resta'ns ara parlar en general de la felicitat, ja que l'hem fet fi dels actes humans. Hem dit que la felicitat no és una disposició, ja que podria pertànyer a un home que passés la seva vida dormint, vivint amb una vida vegetativa, i fins i tot a algun que patís els pitjors desgràcies. Devem doncs posar la felicitat en una activitat. Ara bé, entre les activitats, unes són necessàries i desitjables per una altra cosa, i altres per si mateixes. És evident que la felicitat la felicitat ha de col·locar-se entre les activitats desitjables. Per si mateixes i no per una altra cosa, ja que no manca de res, sinó que es basta a si mateixa. Són desitjables per si mateixes les activitats que no demanen res fora del seu mateix exercici. Tals semblen ser les accions virtuoses, ja que obrar honesta i virtuosament és de les coses desitjables per si mateixes. [...]
Si la felicitat és l'activitat conforme amb la virtut, és clar que és la que està conforme amb la virtut més perfecta, és a dir, la de [la facultat] més elevada. Ja es tracti de la intel·ligència o de l'altra facultat, i que aquesta facultat sigui divina o el que hi ha més diví en nosaltres, l'activitat d'aquesta facultat, segons la seva virtut pròpia, constitueix la felicitat perfecta. I ja hem dit que és contemplativa (teòrica).
Aquesta afirmació sembla que està d'acord tant amb les nostres explicacions anteriors com amb la veritat. Perquè aquesta activitat és per si mateixa la més elevada. Doncs entre les nostres facultats la intel·ligència [ocupa el primer lloc] i entre les coses [conocibles], aquelles de les quals s'ocupa la intel·ligència. A més la seva acció és la més contínua, doncs podem entregar-nos a la contemplació d'una manera més seguit que a una activitat pràctica. I ja que creiem que el plaer ha d'estar associat a la felicitat, la més agradable de totes les activitats conformes a la virtut és, segons opinió comuna, la que és conforme a la saviesa. Sembla doncs que la filosofia porta aconsegueixo plaers meravellosos tant per la seva puresa com per la seva durada, i és evident que la vida és més agradable per als que saben que per als que tracten de saber.
D'altra banda, la independència (autarquia) de la qual hem parlat es troba molt particularment en la vida contemplativa. Certament el savi, el just, com tots els altres homes, necessiten el que cal per a la vida. I fins i tot encara que estiguin proveïts prou d'aquests béns, necessiten encara una altra cosa: el just necessita gent en les quals practicar la seva justícia; i el mateix el valerós, el moderat i tots els altres. Però el savi, fins i tot sol, pot entregar-se a la contemplació, i molt millor com més savi és. Sens dubte ho faria millor encara si s'associés a altres persones. Però és independent en el més alt grau.
I aquesta existència és l'única que pot estimar-se per si mateixa: no té un altre resultat que la contemplació, mentre que per l'existència pràctica, a més de l'acció, procurem sempre un resultat més o menys important. Sembla també que la felicitat està en l'oci. Ja que no ens privem d'ell sinó és amb vista a obtenir-ho, i fem la guerra per viure en pau. [...]
Així doncs, si entre les accions conformes a la virtut, ocupen el primer lloc per la seva esplendor i importància les accions polítiques i guerreres; si per contra suposen l'absència d'oci; si persegueixen un fi diferent i no són buscades per si mateixes; en canvi l'activitat de la intel·ligència sembla superar a les anteriors per el seu caràcter contemplatiu. No persegueix cap fi fora d'ella mateixa; porta aconsegueixo un plaer propi i perfecte perquè augmenta encara la seva activitat. I semblen resultar d'aquesta activitat la possibilitat de bastar-se a si mateix, l'oci, l'absència de fatiga en la mesura que li és possible a l'home, en una paraula, tots els béns que s'atribueixen a l'home feliç. Constituirà la felicitat perfecta de l'home si es prolonga durant tota la seva vida. Doncs res és imperfecte en les condicions de la felicitat.
No obstant, tal existència podria estar per damunt de la condició humana. L'home llavors ja no viu quant home, sinó quant posseeix un caràcter diví. I quant difereix aquest caràcter diví del que està compost, altre tant aquesta activitat difereix de la qual està conforme a tota una altra virtut. Si la intel·ligència és un caràcter diví en el que es refereix a l'home, una existència conforme a la intel·ligència serà divina pel que fa a la vida humana.
No devem doncs escoltar als que ens aconsellen no cuidar-nos més que de les coses humanes, perquè som homes, i perquè som mortals ocupar-nos només de les coses mortals. Sinó que en la mesura del possible devem fer-nos immortals i fer-ho tot per viure d'acord amb la part més excel·lent de nosaltres mateixos, ja que, encara que sigui petita per les seves dimensions, supera i en molt a totes les coses pel seu poder i dignitat. A més el que té d'essencial cadascú sembla identificar-se amb aquest principi, ja que el que mana és tan excel·lent. I seria absurd no elegir la vida d'aquesta part, sinó la de l'altra. Finalment, el que hem dit anteriorment cobra aquí també tot el seu valor: el que és propi a cadascun per naturalesa és el millor i més agradable per a cadascun. El que [le] és propi a l'home és la vida de la intel·ligència, ja que aquesta constitueix essencialment a l'home. I aquesta vida és també la més feliç.
__________________________________________________
Ètica a Nicòmac], X, 6 i 7. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.84-86).
