I del pressupost... una mica de memòria.

DIFERENTS ARGUMENTS:


La filosofia del endeutament com a “inversions per a no quedar enrera amb els pobles de la contornada”... paraules textuals, no justifica el deute històric que vostès presenten avui, ja que no ens proposen accions que ens ajudin a veure ni la Torredembarra que volen construir ni cap a on volen anar.

Exercir la capitalitat del Baix Gaià, si és que es refereixen a això, ara per ara, passa per encapçalar políticament una idea i ser un motor dinàmic de les diferents reivindicacions. Hem d’estar disponibles i disposats a oferir la nostre vila com a eix polític i socio-econòmic.

Amb una caserna necessària, però potser no en el primer lloc de les possibilitats actuals, i una zona d’aparcament, difícilment serem un model.

Model de gestió d’aigua i de residus, ens acostem.

Model de reorganització de feines i personal, lluny d’augmentar la contractació fora i de quedar a l’espera que els diferents serveis ens treguin les castanyes del foc,... més a prop.

I així seguiríem amb la disminució del projecte turístic, que segons vostès és capdal. És capdal i destinen menys diners??

Si hem de rebre als visitants amb l’oferta del parquing de filadors, Perquè no ha dirigit les inversions a finalitzar les seves connexions amb Antoni Roig i amb Indians? Com és que no ha apostat tan decidit per la recuperació de la zona més comercial?

Potser projectes com la N-340, Pere Badia o acabar i aplicar els conceptes del PEMU del Nucli antic, serien matitzables també, però ens permetrien entendre millor les prioritats d’aquest grup de grups al govern.

L'acabament del Teatre Auditori i de l'adequació del teatret, sense un projecte cultural i d’usos?

Una capital amb dues sales, i la improvisació com a programa?

El que ens anuncien que dedicaran a l’espai de l’escorxador ens fa pensar que està més a prop de fer callar les reivindicacions veïnals que d’una primera fase cap al centre cívic, hotel d’entitats o multi-espai ciutadà que es demana.

Si no saben encara que fer ni com? Perquè dedicar una quantitat? Potser és massa gran o massa curta? Sense saber el “Què”, no sabran el “com” i per tan no poden saber “quan” ni que cal destinar-hi.

Si treballen per la nova caserna, seria bo que ja sabéssim el que podem fer amb l’actual edifici de la policia local. Si no ho saben, senzillament s’imposa la política de ja veurem en cada moment.

Dels 5.356.136 euros un trenta per cent és la Caserna, repeteixo necessària però tal com estem no la primera inversió de la llista.

Un segon trenta per cent respon a finalitzar el Teatre Auditori i la sala polivalent. Ja n’hem parlat. Caixes buides si no hi ha pla d’usos i programes de gestió.

El set per cent aproximadament per a fer alguna cosa a l’escorxador. I un dos per cent per a les reformes de la Llar de jubilats, Fa falta endreçar-ho millor, però per una banda parlant del nou local i per l’altre hi fan reformes. Potser ens haurem d’esperar a saber el que es farà.

No em volia deixa que el zero coma trenta quatre per cent, un terç de l’u per cent, el destinaran a redactar projectes d’inversió.

Son inversions que no perfilen un programa de gestió política de Torredembarra. Ens el contrari, sembla que a força de quedar bé amb els diferents “interlocutors” que té al seu govern li ha quedat una “llista” de coses, no uns punts d’equilibri per a desenvolupar una acció de futur.

Vostès defineixen els pressupostos de coherents amb la situació de crisis. Diuen que aposten per la gent gran i per benestar social. Doncs bé si no expliquen que faran exactament, sols és això, un augment de partida.

Estarem per ajudar a la gent? O per fer unes oficines a on prendre nota dels problemes.

Estem per la gent gran? Com amb actuacions puntuals al mateix local o fen una política decidida de participació d’aquest col·lectiu en la vida de Torredembarra i preparant el previsible augment de aquest col·lectiu en els propers anys. Necessiten més espai, sens dubte. I també una política municipal que comenci a planificar i a preveure com donar els millors serveis a una Torre que creixerà i que envellirà.

Sobre les despeses no trèiem una conclusió massa diferent. Ens molesta seguir veient la partida d’aigua i clavegueram. En un any que els nostres aquïfers estan plens i que tenim l’oportunitat de començar a fer més efectius aquests diners, seguim esperant unes possibles noticies del jutjat, que no aclariran necessàriament las totalitat de dubtes. Hem d’actuar preparant un pla per a recuperar la gestió pel municipi. Hem d’actuar preparant-nos per a fer-ho bé i quan arribi la fi del procés legal estarem preparats i en marxa per a poder parlar de tu a tu amb qualsevol de les possibles sortides que estan a sobre de la taula.

Ens molestar també veure tants retalls que no arriben en l’apartat de la suma final. Gastem més i deurem més. Fem fora potencials col·laboracions i les lloguem. Retallem a les entitats i no tenim una política clara sobre les actuacions en el teixit socio cultural i associatiu. Gastem en diferents aspectes que tenen a veure amb l’esport, amb la seva pràctica i la seva promoció i no saben encara quin pes específic ha de tenir en l’acció de govern ni quina solució s’ha de donar al panorama canviant que s’està vivint en aquest moments.

Preveuen constituir una societat mercantil, no sabem exactament de que parlem, en tot cas serà insuficient si s’entengués que les empreses municipals dels diferents serveis i com a motor de noves idees han significat la reorganització de molts ajuntaments que han fet una passa decidida cap al futur i cap a la gestió moderna i eficient dels seus recursos.

Uns recursos que pel nostre futur immediat son menors. Vostès treuen líquid de la contenció a canvi de deixar una situació “encorsetadíssima” pels propers responsables de l’acció municipal a Torredembarra

Canvis entre partides però un dotze per cent d’augment en el capítol dos de Bens corrents i serveis. Quasi un deu per cent en despeses financeres. Un augment que ens donar un suposat aire a força de deixar d’amortitzar préstecs una temporada. Després, ja veurem.

Pugen les transferències corrents del capítol quart, tot i que baixen les aportacions als patronats de cultura i Turisme. Aquest set i mig per cent d’augment de segur que sol deixa contents a alguns, perquè la resta no veurà una línia política que entendre tot i no comprendre o compartir en alguns casos. Però cal tenir les coses clares, el que es fa i perquè.

El famós Capítol primer, que a partir d’ara l’anomenarem recursos humans de Torredembarra, per a no tenir mals entesos té un tractament sorpressiu.

Els drets dels treballadors estan representats pel Comitè i ací sols oferir la nostre disposició a entendre i treballar per a millorar drets i deures, com no pot ser d’altre manera.

Però el tractament pressupostaria de la partida de recursos humans si ens fa pensar que no s’ha fet el que calia.

Si els treballs iniciats en la darrera etapa política no l’han convençut, tenia un equip de professionals per a treballar en noves línies d’actuació. Farcí el calaix de tots els informes i projectes possibles per a fer front amb celeritat a cada nova mancança o oportunitat per a millorar la vila.

Contractem fora i fem fora als que ara tindrien més temps per a fer la feina que s’en va fora,... massa fora... massa contractació de tercers... massa estrany per no estalviar el màxim i respectar les expectatives del potencial de tota la plantilla d’aquest ajuntament.

Si hi afegim que la partida augmenta, doncs farà bé en explicar-ho molt i molt bé.

Aquestes argumentacions es feien l'any passat en la presentació dels pressupostos 2009. Ara, ben llegits tenen la seva "gràcia". Entesa com a confluència curiosa d'esdeveniments, no pas com a rés humorístic.

Per a recordar-ho millor, llegiu part del comunicat de l'equip de govern a continuació.

Ajuntament de Torredembarra

Presentació dels pressupostos municipals 2009

Dades generals

La proposta del pressupost consolidat de la Corporació Municipal per al 2009 ascendeix a un total de 24.833.334,82 euros, el que representa una disminució del 13,44% respecte al de l'any 2008, principalment perquè a I'exercici anterior es van pressupostar contribucions especials i quotes urbanístiques per un import de 3.995.000 €.

Per contra, les despeses corrents tenen un increment del 13,61 %. Aquest fet es deu a la intenció de l’equip de govern d'augmentar una sèrie de partides com són la de despeses de benestar social o de la gent gran. L'objectiu és dotar l'Ajuntament de més serveis socials per fer front a aquesta situació de crisi i a una conjuntura econòmica difícil que el país esta patint i que l'Ajuntament ha d'ajudar tant com Ii sigui possible.

Despesa corrent

En matèria de despesa corrent, el capítol de personal té un increment del 4,2 % (fixat per la Llei de pressupostos generals de l'Estat) 'si tenim en compte les mateixes places dotades I'any anterior. Malgrat això, el capítol 1 del pressupost s'ha augmentat un 14,13% ja que s'han previst, entre altres, fa dotació d'unes jubilacions anticipades i una sèrie de places com son 4 policies locals, 2 auxiliars de biblioteca, un gruista etc., per tal de poder portar a terme una millor prestació dels serveis municipals.

Pel que fa a compra de béns i serveis, s'ha produït un increment del 11,01 % respecte al pressupost inicial de l'any 2008 ja que es garanteixen els serveis de prestació obligatòria d'acord amb les condicions contractuals en' vigor' (aigua, escombraries, neteja viària, subministres, bus urbà, enllumenat públic...) així com altres nous serveis com la recollida selectiva per ser més eficients mediambientalment. '

Les partides que han vist reduïda la seva despesa han estat les corresponents als serveis de prestació no obligatòria com ara festes, defensa jurídica i d'altres.

Inversions

La proposta dels pressupostos contempla una aposta decidida per les inversions.

La previsió ascendeix a 5.356.136 €. Les partides més destacades van destinades a la caserna de la policia, a la rehabilitació de l'antic escorxador, a equipaments municipals, a la pista de skate i rocodrom, a començar a treballar amb el projecte de la llar de jubilats i a I'acabament del Teatre Auditori i de l'adequació del teatret, entre altres.

Dades d'endeutament

La previsió de variació neta de I'endeutament de l'Ajuntament per al 2009 es de 4.988.000,00 €, de manera que a 1 de gener del 2009 el deute es de 19.490.427,62 € i a 31 de desembre de 2009 es preveuen 24.478.427,62 €.

Cal destacar que la ràtio legal d'endeutament prevista es situa en un 121 %.

1.630 euros per càpita aprox.

No obstant això, s'ha seguit I'endeutament previst al Pla quatrienal aprovat pel Ple de l'Ajuntament del dia13 de març del 2008,

Hem de tenir clar que sense endeutament no hi ha inversions, que 'son les coses que ens diferencien d'altres pobles i que Torredembarra necessita per no quedar enrera deIs pobles de la contornada.

Quin any més curiós...

Endeutament i fugida endavant

Dir que un s'ha sorprès a Torredembarra és redundant. L’endeutament és clar. Numèric, quantitatiu, evident, sobre paper, conceptual, de poc rendiment i moltes altres vessants que no ens poden permetre de resumir-ho amb alguna confusa explicació sobre els temps que corren o alguna cosa així.

Hi ha molts comentaris als diferents bloc’s que sembla, compte… sembla, que la única finalitat sigui anivellar les informacions amb alguna dubte o, directament “I tu més”.

Els números a La Torre son tan clars com foscors, M’explicaré.

Que han arribat quatre milions d’euros per a invertir i poder generar contractació és un fet. No depèn de rés més. I si es vol trobar el “què”, sols ens fa falta entra a la web del ministeri i comprovar que han fet els municipis d’arreu de l’estat. És a dir en que ho han fet servir. Una passejada interessant.

Que de la recepció s’han fet dos projectes. És a dir que no s’ha diversificat el deute, no admet, tampoc cap dubte. Així ha estat.

Que de la primera inversió, el ja famós parquing, hi haurà que afegir calers, no es pot negar. Així també és. S’ha dit una quantitat, molt important, i no ha estat negada. Esperarem el total de factures i certificacions, tot i que un no creu que puguin rebaixar el compte, ans el contrari. De moment hi tenim dos cartells, un per obligació que anomena el pla del ministeri, i l'altre, per gust que sembla la temptació d'arrogar-se l'obra com a iniciativa municipal sense cap ajut. No ho valorarem, hi ha dos cartells.

Que de la nova inversió, que es destina a un sol projecte, a la ja famosa piscina coberta sense sostre, hi ha la certesa que a la mínima desviació ens tornarà a costar calers. Tampoc és una qüestió d’opinions, és així.

Per tan s’ha invertit, o completat però en tot cas si han dedicat diners, no pressupostats. O dit d’una altre manera, que no s’hi comptava.

Si a aquest fet hi afegim la gran quantitat de “reparaments”, que són com recordareu aquelles factures que arriben sense haver estat autoritzades i haver comprovat que hi havia diners a on s’havien de carregar, un comença a pensar que la situació és molt greu.

Bé, hem de dir que a aquest darrer concepte és pot opinar. “Que si el ritme i l’operativa fan anar per feina i el més important no són els tràmits” podria ser un argument generós. Ací si que entraria la percepció si aquest ritme es trasllueix com per entendre aquest procés de saltar-se la normativa i més si és té en compte que el regidor de caixes i pagaments és el mateix que d’una dotzena de factures en va fer l’argument principal de la seva marxa de l’anterior govern.

I per a no especular alguna dada més:

Aquest any 2010 pagarem un total de 796.983,17 € en concepte d’interessos a set entitats diferents. De capital. És a dir de diners que ja no deurem, un total de 137.988,06 €.

Qualsevol economia familiar sap, quasi pateix, quan els interessos son molt superiors al capital. Vol dir que és el primer tram de la hipoteca. Vol dir que ens queda molt a pagar.

Un parell d’exemples més i ho deixem.

Interessos Capital
L’any 2011 712.585,61 € 407.647,63 €

L’any 2012 743.447,83 € 624.469,17 €

I la darrera temptació és sumar les quantitats 3.423.121,47 € fins al desembre de 2012.

I el que queda.

De nous valors i de vells records

Ha estat una sort poder marxa uns dies, just després de la jornada de « Catalunya : Causa Comuna “. Sort, sens dubte, ja que lluny del quotidià he pogut girar i regirar les idees, sensacions i records que he viscut i reviscut en aquell dissabte.

Que cal reafirmar-se, està clar. Però des d’on?

Des de la frustració de la sequera i de la nevada ? Des de la nova classe mitjana, tan ampla com difusa? Des de la frustració de rebre la insatisfacció de la societat? Des de no poder combatre la desafecció?

Retrobar vells amics i coneguts, va comportar reviure una vella sensació. Si sols parles de política acabes resultant tan “plasta” com sospitós. És clar, però, que en una trobada com la de dissabte és menys evident.

Uns i altres explicaven l’aventura segons els hi havia anat. Uns, que a pesar de rondar la trentena d’anys de militància, segueixen essent arraconats si demanen massa participació o si volen opinar de quelcom.

Altres, que d’adaptar-se han fet un model positivista, que treballen o col·laboren en diferents institucions, fundacions o associacions, estan moderadament satisfets.

Uns i altres coincidien que dir el que vol sentir el que decideix si es confia o no en tu oficialment, comporta a un engany que fa equivocar-se a uns i altres. Cal opinar i demandar, amb respecte i oportunitat, però no es pot anar remenant la perdiu i després criticar de la manca de nervi de les organitzacions territorials.

El plenari de presentació va rebre petites crítiques. A “Sotto vocce” alguns deien que era un aparador per a fer-se un lloc en els principals informatius. Altres, observaven els cordons que vetllaven per les primeres files. Les cares del socialisme català i alguns professors i/o erudits del país.

No ens passem de crítics, però un pensa que no n’hi havia per tan si aquestes primeres files haguessin participat més en les comissions.

Potser el missatge d’en Raimon Obiols hagués arrelat més amb el suport tàcit dels companys i companyes que gestionen i escenifiquen la manera de fer « socialista ». Hi eren, sens dubte, però, amb quina profunditat ?

És cert, també que en José Montilla va llençar algunes idees de canvi en el tarannà electoral. De fet aquestes es varen menjar els principals resultats del dia. Cares noves, noves idees, joves i altres conceptes.

L’endemà ja es feia públic que la campanya tindria un altre to. El canvi de responsable així ho feia palès.

Un altre concepte molt repetit va estar que de les setanta quatre comunicacions, sols hi havia quatre del partit socialista. Es deia en to positiu i com a, crec, mostra de major credibilitat.

Carai, ser militant d’un partit resulta sospitós fins i tot pel propi partit.

Hi ha feina a fer. La llista al parlament hi hauran alcaldes i alcaldesses en llocs rellevants. Montilla espera aproximar així el parlament al poble i al poble al parlament.

Noves cares? Noves idees? Molt bé. Però perquè no comencem, o potser alhora, pels vells militants que van gosar dir el que ara es demanda en un moment no prou acurat?

Recordo la vella guàrdia que no es resignava a perdre el grup parlamentari, no en vaig saber trobar més de dos al dissabte. Els que defensàvem que no passava rés per a complir amb el compromís de sortir de l’Otan per majoria absoluta i, que vés per on, l’Otan es va esvair davant de l’economia de mercat transoceànica.

Els militants que demanaven que no perdessin continguts els consells de federació per deixar lloc a informes - conferencies, es varen anticipar a la desafecció.

Cada militant que corroborava que no valia l’esforç de militar perquè les continues campanyes esgotaven l’estructura o aparell, provocava una taca d’influència prou perniciosa.

Endarreria als més disposats i potser encoratjava als més seguidistes. Tot plegat, no se sap si l’ou o la gallina, però a hores d'ara, sembla que la desafecció sigui la culpabilització pels somnis perduts. Llegir-la com el fruit del nou consum i prou, no és un bon començament per a combatir-la.

Que Catalunya serem tots o no serà, és cert. Que ens cal tornar a lluitar i tornar a patir, està clar. Però ens hem de preparar per tornar a vèncer, sobretot per a poder saber-ho i no conformar-nos amb majories als plenaris o als parlaments i tornar a poder representar els somnis d’una societat millor.

Paraules grans?

Comencem a cada poble i a cada ciutat, a cada associació, a cada reivindicació, a tornar a oferir part del nostre temps familiar. A treballar en projectes comuns, socials i vitals.

I preparem-nos, molt i molt bé per a representar al partit, a l’agrupació d’electors, a l’entesa o al progrés municipal amb lleialtat i ganes, moltes ganes de treballar.

O potser son paraules massa petites per a un titular?.

Davant el primer plenari de la Causa Comuna: El mètode de la intel·ligència col·lectiva

La Catalunya real, la del poble concret en la seva gran majoria, té problemes i opinions que no coincideixen ni accepten la simplificació extrema del xoc identitari. Però des de l’esquerra seria un error recolzar-se en aquesta constatació per respondre al discurs del “sobiranisme” de dretes i als embrions de populisme de confrontació simplement amb la gestió. Tot això es produeix en un moment que demana a crits nous plantejaments de futur per Catalunya, nous camins de mobilització de la consciència col·lectiva popular, especialment entre els joves. En la vida dels pobles, l’aturada i el declivi es produeixen quan hi ha oblit (quan es perd la memòria col·lectiva), quan no hi ha visió de futur (quan es perden la confiança i els projectes), quan es generen dinàmiques de divisió i dispersió. Catalunya dividida no pot guanyar: sempre ha avançat en moments d’unitat. Ara: el projecte del catalanisme del segle XXI, no ens vindrà ni de d’un gabinet d’estudis, ni d’una ment il·luminada baixant del Sinaí, com un Moisés entregant-nos les taules de la “refundació” del catalanisme, ni -menys encara- de “líders” més o menys berlusconians. No siguem criatures! Tot replantejament seriós ha de ser el resultat, sempre provisional, sempre en curs de realització, d’un procés cultural, polític i social en el que intervenen forces plurals icontradictòries. És per això que cal plantejar-se com a cosa vital el problema de la revitalització democràtica i social del nostre país. En un moment de ràpida evolució vers una societat més complexa i individualitzada, que genera noves actituds personals i col·lectives, Catalunya tindrà una evolució positiva si es verifiquen a la vegada una bona acció de govern i un procés polític i social general que reforci els valors comuns de progrés, cohesió social, unitat civil, creativitat, solidaritat i pluralisme. La participació intel·ligent i voluntària dels ciutadans i ciutadanes lliures i conscients d’allò que ens juguem avui, a Catalunya i al món, no és sols un objectiu desitjable: és una necessitat indispensable.

Des de les posicions del catalanisme socialista, allò que ens cal fer avui és discutir sobre el present i el futur de Catalunya, els seus reptes i tendències, i contribuir així a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives, idees i propostes per Catalunya. Sols uns projectes progressistes col·lectius, profundament renovats i àmpliament compartits, poden donar resposta als reptes que tenim al davant. Creiem que les principals qüestions que es plantegen son les següents:
1. El reforçament permanent de la consciència comuna de pertinença, l’augment de la cohesió i de la solidaritat socials, les respostes a la immigració i el manteniment de la unitat civil del poble de Catalunya. 2. El desplegament i aprofundiment de l’autogovern català, sobre la base del nou Estatut, i la realització, entre tots i totes, d’un projecte compartit, inclusiu i integrador de país. Catalunya és de tots i totes, i la seva societat i les seves institucions no poden estar ni dividides ni en mans de cap partit, elit o grup de poder. 3. La mobilització de totes les forces i experiències col·lectives i de tots els talents del país, per adaptar-lo als canvis tecno-socials i els reptes d’excel·lència, d’infraestructures modernes i de formació que plantegen l’economia global i la societat del coneixement. 4. Una política d’inversió massiva i intel·ligent en la nostra principal riquesa: els nostres recursos humans i culturals, de coneixement i creació. 5. Una gestió eficient dels serveis públics (especialment l’educació i la sanitat) i de les polítiques socials (vivenda, especialment), en una perspectiva de combat incansable contra les desigualtats. 6. El desenvolupament sostenible i la cura i embelliment de Catalunya, de les seves ciutats, pobles i paisatges, mitjançant una exemplar política territorial, urbanística, paisatgística i mediambiental. Catalunya no pot ser la víctima de l’acció del capitalisme especulatiu sobre el territori. 7. Una política de seguretat de caràcter integral : de les persones, dels béns, de les condicions de vida i de treball dels ciutadans i ciutadanes.Una Catalunya oberta, capaç de desplegar un paper de primera línia en la integració europea i d’assumir es seves responsabilitats en la recerca de la pau, la lluita contra la pobresa, el comerç just, la reducció de les desigualtats i el diàleg entre les cultures.

De tot això cal discutir el proper dissabte, en el primer Plenari de Catalunya Causa Comuna, i discutir significa parlar, escoltar i pensar. En el fons, la prova del nou de la vitalitat futura del projecte compartit de Catalunya Causa Comuna , vindrà justament del fet que hi hagi una discussió fructífera entre posicions plurals, més enllà de les etiquetes, de les competicions semàntiques, dels interessos parcials, o dels afanys de capitalització i de protagonisme. Aquesta és l’herència i la promesa del catalanisme popular, a les que ens hem de mantenir fidels, i que es projecta amb problemes i possibilitats inèdits en aquest nou segle.

Escrit de reflexió d'en Raimon Obiols

Un pressupost... o una oportunitat

Els pressupostos de l'ajuntament de TORREDEMBARRA del 2010 haurien de reflectir, principalment en les xifres de despesa corrent i d’inversió, un compromís, basat en la contenció.

Caldria prioritzar la inversió social i el foment de l'ocupació, acompanyats pel segon Pla E de l'estat espanyol, si el projecte escollit així ho permetés. Una piscina no dóna prou confiança en capacitat de contractació de veïns i veïnes, més si observem el trist balanç de l’anterior projecte, el pàrquing de filadors.

Tot plegat, en un any de congelació de la majoria de taxes i impostos i amb una expectativa de decreixement, el que cal és ajudar al poble. Encapçalant l’estat d’ànim.

El Pla “Zapatero” permetia arranjar carrers, enllumenat, accessibilitat, espavilar La Vila del Moro per a posar-lo en primera línia de la ruta romana i un parc adient per a practicar els patins i l’skateboard, sense oblidar alguna pista més d’esport lliure al bell mig d’algunes places i racons que permetrien donar sortides als infants i joves. La crisi vol dir no canviar de pis, però també vol dir arranjar el bany o pintar la façana.

La política municipal no ha de allunyar-se tant del que faria una família o una escala de veïns, si es vol.

Tornant als pressupostos ordinaris, cal un augment de la despesa corrent del 40% en matèria de serveis socials i una limitació de les inversions de gran format per donar pas a un pla general d’arranjaments que permetin contractació i distribució de recursos entre els professionals i empreses torrenques. En aquests moments el que cal és destinar més recursos als serveis socials, com dèiem, i a l’economia social, pla de promoció del comerç i plans d’ocupació generals i d’acció directa municipal, davant d'altres aspectes.

Així es troba a faltar una major dotació econòmica a la regidoria de Benestar Social per poder fer front amb ajuts reals a les necessitats de la població, i també apostar pels vivers d’empreses com a fórmula per buscar alternatives a curt termini.

Calia fer els deures l'any passat amb una reducció de la despesa corrent important, i mantenir aquesta contenció. I no ens faci por de recordar el pla d’inversions que proposaven els socialistes, permetia controlar la despesa i acabar aquest mandat amb el deute exacte al encetar el termini. Així cal destacar l’alt grau d'endeutament del municipi, més enllà, de facto, del que la llei permet, al 110%. Avantatge de no ajornar pagaments i perdre pel camí el capital alliberat. Ja tocarà pagar-ho.

No és pot confondre una forta contenció de la despesa amb la reducció d'ingressos derivats de l'activitat urbanística i la congelació d'impostos.

No es veuen unes prioritats clares i una optimització dels recursos.

La reducció 'al màxim' de les despeses voluntàries: protocol i publicitat etc ha de conviure amb una optimització de les altres despeses com festes majors, diades, actes programats etc. Una gestió imaginativa i una bona explicació son eines adients si estan acompanyades d’accions clares a favor de treballar per a apaivagar els efectes de la crisi en la mida de les possibilitats de la gestió municipal.

Novament s’ha escenificat el pacte tàcit entre l’equip de govern i els membres de l’equip de govern. Aquest pressupost és més fruit d’acontentar els seus socis que d’aplicar un objectiu.

Així ens calen dos clars objectius:

La creació d'una bossa social per un import important i unes inversions que facin que la Torredembarra funcioni i que els instruments per generar riquesa es posin en marxa a través d'un pressupost municipal ambiciós tot fent un esforç important per fer front a la crisi econòmica que no només pateixen les institucions públiques sinó també les famílies i les empreses..

Aquesta bossa donarà compliment a set objectius per donar suport als col·lectius més febles a través de l'ampliació de beques per a les llars d'infants municipals; creació de noves beques per a altres serveis municipals; subvenció a la gent gran en situació desafavorida per tal d'ajudar-los a pagar l'IBI i l'aigua; subvenció a les empreses locals que creïn nous llocs de treball coberts amb aturats empadronats al municipi; bonificació d'un percentatge de l'IAE a les empreses locals i que també creïn llocs de treball; l'ampliació del pressupost de serveis socials i ajuts a les famílies nombroses i monoparentals.

Ens calen compromisos concrets per afrontar la crisi econòmica basats en millorar les condicions de les economies familiars, reactivar el teixit empresarial i afavorir l'ocupació i, finalment, mantenir com administració una política de contenció de la despesa.

Un pressupost per a 2010 que aposti per l’austeritat en la despesa corrent i de personal, que se centri en el suport a les inversions productives i que accentuï el seu caràcter social i ambiental.

A més d’apostar per les inversions, la idea és incorporar al pressupost mesures de caràcter ecològic i mediambiental amb el disseny d’un pla de foment de l’estalvi energètic i d’ús d’energies renovables.

És absolutament “necessària” la realització d’una aposta decidida per la dinamització del teixit econòmic de la ciutat i a favor de l'ocupació.

Cal dissenyar una política de suport a l’activitat industrial i al comerç local, centrada fonamentalment en recolzar la creació de llocs de treball i la inversió productiva.

Així mateix, cal reclamar el desenvolupament del Pla d'Ocupació Juvenil, apostant pel foment de l'autoocupació, la creació d'un nou viver d'iniciatives empresarials juvenils, una línia de contractes en pràctiques per a joves i el disseny d'un Programa Formatiu d'Inserció Laboral per a Joves. Ja sigui amb gestió i recursos propis, o amb l’estudi i capacitat de generar projectes que siguin susceptibles d’acollir-se a altres plans d’altres institucions sense oblidar l’enorme feina que es desenvolupa al Ramon de la Torre. Una experiència que serviria d’avantguarda per a treballar en la bona direcció.

L’execució d’un Programa d’Accés a la Vivenda que inclogui l'execució de vivendes en lloguer assequibles per a joves i el gravamen de la vivenda desocupada i un programa plurianual de millora de les infraestructures dels barris. No ens tapem les vergonyes amb plans generals i comencem a anar porta per porta, potser la gran avantatge dels municipis i l’opció mes oblidada..

I per últim, cal habilitar les partides suficients, en el pressupost municipal, per a millorar i esperonar la participació ciutadana, facilitar l'elaboració creïble i més rigorosa de “pressupostos participatius” d’una vegada, dotar d'una oficina pressupostària al consistori i millorar la comunicació entre els ciutadans i l’administració local a través de les noves tecnologies, amb la difusió i convicció suficients per anar més enllà de la política d’aparador.

I em deixo coses… però la crisis serà llarga encara.

Un pla d’usos pel comerç

Vaig atendre amb atenció, quasi bé sempre ho intento, la presentació de l’estudi realitzat per Anguerri Consultors.

Es va realitzar poc després d’un altre presentació, la digitalització del fons documental de la parròquia de Sant Pere Apòstol, potser per això es va trobar a faltar la presència de més regidors. Present el màxim responsable, Pere Font i, discretament entre els assistents, en Santiago Ardèvol.

La presentació, extensa i bàsicament basada en estudis de La Caixa, va dibuixar les potencialitats.

El volum del pastís, expectatives comercials per valor de 88 MEUR, i més del doble si hi afegim les poblacions d’influència comercial i altres dades d’interès. Teòricament, per suposat. Però per a ser fidel a la veritat, en paràmetres tècnics, bastant exacte. En tot cas l’horitzó a abastar.

Vaig trobar a faltar un estudi més minuciós de les absències. És a dir, davant dels macro números, un anàlisis més rigorós del perquè i la seva evolució. Que no hi hagi un estudi des de fa vint anys, en to cas no explica la situació actual.Tots els pobles han realitzat estudis d’implantació i potenciació del comerç?. És evident que no.

En el cas de Torredembarra, un cop més, ha mancat transversalitat. Accions que beneficien clarament i esperar que la bonança d’un sector estiri de l’altre. Altres absències que vaig trobar era analitzar el mercat potencial més proper: els visitants captius. Els torrencs que dormen en altres indrets i que quasi dupliquen el cens actual. Com seduir-los per a fer que als plaers de l’estada si hi pugui afegir comprar al poble, per exemple.

Per altre banda, quasi sorpresa pel to del discurs del Sr. Anguerri, exDirector Gral. de Promoció Comercial i Comerç, i fins i tot del reptat COPCA. La havia sentit abans, més d’un cop, com a membre de l’administració. La vehemència tenia un altre to, ahir es permetia certes critiques entre línies cap a l’administració, abans no ho havia escoltat.

Si l’entorn marca l’evolució del comerç o si és l’evolució del comerç la que demanda actuacions a l’entorn, és l’ou o la gallina. Però no es pot oblidar que els comerços lluiten cada dia i que la manca d'actuació al carrer els hi dóna la raó.

Quan ens visiten els tècnics o “gurus” a Torredembarra, a un li queda saber quin eix inspirador ha marcat la intervenció.

Fa un temps, des d’alemanya, em sembla recordar, ens van fer un repàs important. Les conclusions eren que no s’havia d’atendre al carrer: “l’aventura de vendre començava de portes endins”. Curiosament l’especialitat principal del ”guru” era l’actualització d’establiments. Ho deixo ací.

Però tornem a la sessió de dijous, davant de la primera pregunta que parlava de com prendre’s seriosament l’estudi amb l’absència de tants polítics, resposta ràpida, “jo ja li he explicat tot això a l’alcalde”. Bonic? No, sens dubte.

Com a comunicador hauria d’haver sabut que encetava la desconfiança. La segona qüestió va fer ressorgir el director general, o com a mínim així ho vaig percebre.Si ens fan falta “locomotores”, així s’anomena a establiments de superfície major de 400m2 o marques conegudes, perquè no plantejar-se una actuació d’impuls municipal que encapçali aquest viatge?.

Com ja s’ha plantejat un “mercat” de vocació comarcal que combini la funció de “Porta” del Baix Gaià amb la promoció dels seus municipis, com a referent promocional del que ofereix Torredembarra i com aglutinador de serveis que ara manquen com espais per a convencions, lleure i oci etc.

“NO”. Així va respondre el consultor a un tema, que altres i no pocs han valorat com interessant. Ací cal recordar que es demanava una comissió per a estudiar-ho, no un pressupost cego per a realitzar-ho.

Un reguitzell d’exemples poc apropiats per intentar parodiar la proposta. Que si un alcalde es va plantejar un centre de convencions, i ara el local és buit i ell no és alcalde. Que si no son temps per aventures, que si varies coses i anomenar dues vegades, els vuit anys de director general, que si consultem el currículum en surten més, si comptem el total de temps en responsabilitats sobre el comerç d’una manera o altre.

Bé, anem acabant, si ens calen elements com oci i lleure, com locomotores, com ser referent i compensar l’àrea d’influència de Tarragona, com saber comunicar el que fem, el que tenim i el que oferim... Com es pot ser taxatiu?.

Potser creia el Sr. Anguerri que ja sabia els detalls de la proposta inicial? Potser hi havia algun avis, "compte si critiquen o si proposen" En tot cas, una actuació aventurada, potser era la filosofia del Fons d’Inversió Local. I si ara hagués semblat precipitat, saber que la petició de parlar-ne farà un any de vida abans del que ens pensem.

Estic escrivint aquest text sentint una conferència del Sr. Anguerri a Sabadell. La presentació i la recepta sembla massa general, no pas per dolenta, ans el contrari, perquè els comerciants son gent pràctica i volen afirmacions i detecció de problemes i solucions.

Cal poder aparcar i cal guarnir, netegem i arrangem, tant tendes com establiments, tant carrers com façanes. Sí, és clar.

Exemples d'errors i d'encerts i al·lusions a establiments amb nom i cognom per a guarnir l'exposició.

I la meva conclusió és senzilla, no calen receptes de fora o massa generals, si és vol. Cal aplicar aquest vella creença de que a Torredembarra no funciona el més senzill, i just els responsables, tots nosaltres, treballar en una mateixa direcció. Sense records que restin i sense desconfiances que ens facin ensopegar. Un programa de govern que pensi en els detalls com a implementació de l‘objectiu. No una llista de detalls per assolir i no perdre electorat.

Ahir es demanava un pacte que superi les persones, que deixi a l’administració amb un compromís fort amb el teixit comercial. Transversalment parlant, no n'hi d’altre.

Un pla general d’actuació? Si, un pla de govern. Explicat i acurat, contrastable i reclamable. Un punt zero, sé que ho demandem sovint, per a començar a fer un pas prou ferm per a tornar a pujar al tren.

Així ens estalviaríem una hora i mitja per arribar a un pla d'usos que cal fer, encara.

La feina està per fer, tenim una bona llista d’establiments que primer caldrà consensuar, ja que ni els propis comerciants estan massa d’acord amb la distribució per sectors, per establir zones preferents i aprovar una normativa que reguli quants de cada mena hi ha a cada troç. I ho hauran de plantejar i aprovar els empresaris i comerciants.

Potser ho faran més a gust si hi ha plans d’actualització i arranjament del paisatge urbà que es desenvolupin paral·lelament. Potser ho faran millor si el projecte general de comunicació i participació està dibuixat d’una vegada, potser si veuen els llaüts vogar cap a un sol indret, tornin a tenir la il·lusió per a vogar cadascú des del seu establiment.

Per cert, a notícies de la web de l'ajuntament sols hi ha l'acte anterior. Ho deixo ací.

Una empresa municipal d’esports

El perquè

El volum de gestió comptable, de relacions amb les diferents federacions, de logística davant d’actes que afavoreixen la participació, les necessàries campanyes de promoció i estímul per a practicar l’esport, la variada representació dels diferents esports a la vila, entre d’altres temes, sense oblidar la inversió, privada i de diferents institucions, fa imprescindible la creació d’un referent seriós i professionalitzat per a interactuar amb els grups i entitats esportives i gestionar les instal·lacions esportives de Torredembarra.

Principals avantatges

La despesa col·lectiva és molt important. Per tan establir unitats de compra, amb acords comercials puntuals o estables, poden abaratir molts dels costos i obtenir importants compensacions fiscals.

La coordinació dels diferents esforços vetllarà per a no convertir-ne alguns en estèrils i en optimitzar feines. Gran part de les energies es dediquen a complimentar tràmits administratius, ja sigui amb les diferents federacions o institucions, o amb les diferents asseguradores o amb els serveis mèdics que han de realitzar les diferents revisions mèdiques per la pràctica de l’esport.

Potser no té gaire sentit, no centralitzar-ho en personal especialitzat que faci aquest tipus de gestió per tothom que ho demandi a La Torre.

La coordinació no es resumeix en establir un calendari de disponibilitat de les diferents instal·lacions. Caldrà un coneixement més profund per optimitzar la distribució de recursos, les possibles sinergies i l’establiment de criteris objectius i enraonats.

La promoció de l’esport, competitiu i de pràctica, és una tasca municipal. Això no implica que vagi al marge de les realitats que ja funcionen. Una empresa pot proposar, basant-se amb el coneixement que va adquirint, accions que sumin esforços i que afavoreixin aquesta promoció i la convivència més estreta entre els diferents grups practicants.

Una proposta

Cal crear una empresa municipal d’esports des d’on oferir servei a l’esport. Que treballi per simplificar la càrrega administrativa de les entitats i grups de practicants, que dibuixi marcs a on gaudir de l’esport amb simplicitat i oportunitat. Que gestioni les diferents instal·lacions per a afavorir la marxa de les entitats i practicants individuals i col·lectius, amb una visió global i experimentada.

L’empresa es beneficiarà amb compensacions fiscals en tot allò que contracti i/o adquireixi, aconseguint majors recursos. Una acció coordinada permetrà establir contractes de servei i proveïdors més beneficiosos i detectar, amb més cura, les accions pròpies ha realitzar per avançar en aquest aspecte capdal de la vida torrenca: L’esport.

Un mercat “Capital”

Actuacions marcades per la decisió i visió de futur defineixen models. Aquest son revisables, millorables i ens permet vetllar-los i adequar-los als canvis i evolucions de la societat i, en alguns casos, del mercat. Entès com a conjunt que ofereix el que es demanda en cada cas.

La paraula mercat municipal està sent llegida des d'un punt de vista excessivament localista i de competència incontrolada o fins i tot, deslleial.

El mateix procés de pressupostos participatius celebrat aquest any passat ja reflectia, en major o menor mida, un interès per part de la població.

Una acció com la important concentració comercial que suposa un mercat central a Torredembarra ha de valorar diferents aspectes. Valoració, anàlisi i propostes contrastades fins a una resolució. Mai adreçar-lo al fons d'un calaix per pors a enfrontar-se a una de les decisions que pot esdevenir cabdal pel panorama comercial i productiu de Torredembarra.

Els diferents discursos sobre la economia de la vila apunten a la massa important presència de la construcció com a mitjà d'obtindre plusvàlues i ingressos per a poder créixer. La màxima de que la base impositiva ha de poder fer front a les despeses municipals i, per altre banda, els altres ingressos permetin fer front a les inversions més estructurals encara és prou bona per a no oblidar-la.

“Tants caps, tants barrets” per a garantir el dia a dia. I la resta per a invertir.

El Baix Gaià ja té una personalitat pròpia. A banda del seu reconeixement geopolític ens cal abastar una base de treball per millorar, endegar o plantejar nous marcs de relació i de futur.

Torredembarra hauria d'encapçalar iniciatives que configuren una mena de porta cap al territori i les seves realitats. Un mercat amb vocació comarcal pot ser-ho.

Un projecte que neixi amb un argumentari prou clar que doni pas a un projecte urbanístic que faci possible una actuació global en la zona a on s'ubiqui.

Un mercat que esdevingui una mostra permanent de l'oferta agroalimentària i comercial del Baix Gaià pot encabir combinacions de zones d'oci i d'informació.

Ha de ser un punt d'atracció per a residents i visitants incrementant les activitats els caps de setmana i les èpoques de vacances.

Contemplar sistemes de lloguer per hores de parades, agrupació temàtica de l'oferta, zones diferenciades per a esbarjo i oci, punts d'informació i una oferta cultural programada, entre d'altres idees, poden donar-li el punt necessari per a ser quelcom més que un mercat.

Potser l'inici d'una capitalitat activa?.

L'argument per a ni parlar-ne és que l'únic que creu que pot pensar és botiguer. Sort que no tots son tan estrets. Un carrer ple de botigues ven més que una tenda sola. Fins els forners ho saben.

D'anònim a anònim

Els forats de l’alcalde

Un compte ràpid i entenedor, ens diu que han arribat a Torredembarra prop de quatre milions d’euros que ni hi comptavem. Si hi afegim la refinanciació del deute, és a dir el capital que s’ha deixat de tornar ara, per a fer-ho més endavant i afegint-hi els interessos, podríem parlar de més de set milions.

Els primers quatre milions ho han fet com a dotació del “Fondo Estatal de Inversión Local" l’any 2009 i del “Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local” per a aquest 2010.
Dels altres milions en parlarem un altre dia, després de saber com s’ha liquidat el pressupost del 2009, i els números per aquest 2010.

Tornant als quatre milions: dos forats.

Un amb sostre I per aparcar. Saldo de contractació: incert i poc positiu. L’altre, aprovat d’amagatotis, ni sostre li han pogut posar.

Després de que es fes córrer que la piscina coberta estaria contemplada en els pressupostos ordinaris, és a dir sense presses i en les fases que fossin més enraonades, hem tornat a la realitat. El nou Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local permetrà a Torredembarra gaudir d’una piscina descoberta, climatitzada, però descoberta. Tot això si a voltes de retallar, no es retalla la climatització.

Fa quatre dies es desballestava l’equip d’urbanisme. Sobre aquest tema hi ha moltes opinions. Però el cert és que sense recanvi, ha estat una ximpleria. No s'ha fet cap estudi per aprofitar millor i complir amb l'eix inspirador dels Fons estatals.

Des de l’octubre que se sap la quantitat de l’aportació del Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local. Sabem també que es podia disposar d’un vint per cent per a temes socials. Doncs no hem estat capaços d’engegar cap projecte per a complir amb la primera intenció del pla: generar llocs de treball per apaivagar, poc si es vol, les problemàtiques d’alguns veïns de Torredembarra.

Podíem fer un pla d’enllumenat?
Si, podíem. Fins i tot engegant una formació paral•lela que permetés treballar i abastar una qualificació. Un cens de veïns que podien portar amb diferents fórmules cooperatives el manteniment i servei del deficient enllumenat de la Torre.

Podíem millorar l’accessibilitat de les nostres aceres?
Sí podíem. Fins i tot establin memòries valorades per engegar un pla de reparació i millora que s’escampés per arreu de la Torre, en especial en aquelles zones massa llunyanes de l’Ajuntament i que sempre han estat o a mig fer o esquinçades pels matolls.

Podíem fer coses necessàries i que ocupessin a veïns?
Podíem i teníem que fer-ho.

Les critiques dels anomenats Plans Zapatero passaven, entre d’altres, pel relatiu rendiment d’ocupació. Davant de casos com el de Torredembarra, hem de dir que ha fracassat. Sort en tenim de poblacions que ho han entès i que han tirat endavant aquelles millores que permetien donar feina. Un concepte massa entenedor per l’actual govern de la vila.

I a sobre s’ha d’afegir una equació esfereïdora, a finals de gener s’aprovava incloure en el Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local una piscina coberta, quatre dies després s’esmenava, i amb el mateix pressupost íntegre, rés per a temes socials, es decidia enviar una piscina però descoberta. I a hores del tancament s’incloïa telemàticament al Ministeri la petició.
Des d’octubre i quasi fem tard. Forats, tapat un i descobert l’altre, enmig d’uns anys difícils i amb quatre milions més per bestreta.

No hi ha relativitat en això. Valia el mateix una piscina coberta que descoberta.

El diàleg es podia encetar amb aquest tema. Aliè als comptes municipals i tan únic que s’hagués pogut demostrar si estàvem per la feina o no.

Avui hi ha ple. A veure si les respostes aniran més enllà de criticar el to i, per una vegada, explicaran criteris i conceptes. Els podrem entendre, sols fa falta que s’acabi el “si jo parles” o “si jo digués tot el que sé”.

Torredembarra espera un canvi d’actitud. Què comenci avui mateix.

La brossa enfronta Torredembarra i el Consell Comarcal

L'Ajuntament vol convocar nou concurs i el Consell i FCC presenten recurs

Jordi Siré 16 de febrer de 2010

L'Ajuntament de Torredembarra ha denunciat el contracte per a recollida de tota mena de brossa menys l'orgànica que el lligava al Consell Comarcal del Tarragonès, segons confirmava el regidor de Serveis, Juan Pérez. Tanmateix, el nou concurs impulsat des del consistori es troba paralitzat perquè "tant el Consell com l'empresa a la que havia atorgat la concessió, FCC, han presentat recurs".

Un contenidor a Torredembarra

torredembarra.cat

El regidor afirma que el consistori "vivia una situació un pèl kafkiana" perquè quan va entrar el nou equip de govern "ens vam trobar que des del Consell s'havia prorrogat el contracte d'un any amb Fomento per a la recollida de tota mena de brossa menys l'orgànica, sense parlar abans amb l'Ajuntament".

"Podríem haver arribat a un acord -continua Pérez- si el servei hagués estat satisfactori. Però ens trobàvem que ningú no arranjava els contenidors malmesos ni incendiats, i a més ens vam trobar l'estiu passat amb una saturació de cartrons al carrer del que ningú no es va voler fer càrrec".

La solució adoptada pel consistori va ser la de "treure un nou concurs per a vuit anys no prorrogables en el que l'empresa concessionària es farà càrrec del transport i de la recollida de les cinc matèries de brossa en conjunt, però serà l'ajuntament decidirà i gestionarà la planta on es destinin". D'aquesta manera "recuperarem els diners que proporciona l'Agència Catalana de Residus per les tones enviades a reciclar, i que fins ara es quedava el Consell. Cal tenir en compte -afegia- que nosaltres mai no hem delegat la competència sobre la gestió dels residus, sinó només el servei de recollida".

El regidor afegia que "tant el Consell com Fomento reclamen ara l'apliació d'un temps de cadència. Però no entenem com poden demanar això si nosaltres en cap moment no vam signar prèviament la renovació de l'acord per un any. Ens la vam trobar feta", comentava. Les previsions de Pérez és que aquest estiu es pugui procedir a la contractació del nou servei, un cop desbloquejades les traves legals.

http://www.tarragona21.cat/index.php?command=show_news&news_id=12072

Fer els deures

Els auguris, els somriures i fins i tot els aplaudiments acaben, finalment, en ben poca cosa.

Un s'alegra de que finalitzi, com a mínim una part, l'affaire "Pradeda". Sempre ha estat un tema espinós. Ja des d'un inici. Si va ser escollida per a formar part d'una llista com a reacció davant de la crítica per un altre nom, força parentiu amb l'anterior alcalde, o, ans el contrari, si algú va veure un potencial per redreçar el grup socialista elevant la categoria acadèmica, ben bé tan li fa.

Crec que com deia l'avia, "entre todos la mataron y ella sola se murió", i enmig, desencerts arreu i una manca de voluntat d'aprendre i de "seduir" uns canvis necesàris que si la regidora va veure, no va saber explicar.

I també, cal dir-ho, va voler empatar amb "xuleria", interpretant que els comentaris "castizos" volien dir quelcom d'obscur. I poca traça, en alguns moments hi va haver, però pensar en pràctiques poc ètiques o d'amiguisme, era pecar de novata.

L'estil pot ser més directe o massa pràctic, però honrat, no crec que massa gent ho pugui posar en dubte.

També voldria fer una confessió, vaig creure que seria un mal de cap i que en el fons no aniria tan malament tenir una mena de "corcó a casa". Potser per esmenar una pràctica molt habitual en aquells moments com la de titllar de "tu que sabràs" davant de cada discrepància. Lluny de la realitat, ha esdevingut un exemple de decisió mal informada.

Si li van fer creure quelcom davant d'un "Bull" o no ho va entendre, davant del Bufet d'Altafulla li van vendre la resta de la peça. Reprenc la confessió per a dir que vaig intentar, no massa decidit, de prevenir i alertar de la necessària calma i atenció per un món tan amateur com el municipalisme.

Els ressons d'una negociació feta amb els peus van necessitar d'un sacrifici ritual, la víctima "entregada i disposada" va anar a buscar el foc i es va cremar. Jo li diria: Disculpa que no en parléssim més seriosament, encara ets molt jove i la família ha de ser el primer. Deixa enrere aquest episodi i troba nous horitzons.

I, dit això, torno al títol d'aquest text, fer els deures.

Si el govern està en minoria, ha de servir per copsar més l'atenció de tothom, inclòs la dels regidors amb delegació de competències.

Fem els deures. Ja no hi ha massa temps.

Sumem les factures, delimitem espais, busquem altres solucions i concretem les qüestions i les queixes. Preparem-nos per saber que dir als pressupostos, per invertir millor el Fons d'Inverssió Local, mullem-nos amb l'us d'Antoni Roig i en el futur de Pere Badia, treballem d'una vegada el comerç, la formació i la cultura...

Ja no és temps de fer enginyosos circumloquis per a dir que no hi havien tans arbres a filadors, o que clama al cel el clientelisme del govern torrenc tornant favors a dojo. Reclamen el debat de les mocions oblidades, no acceptem que davant de cada pregunta ens haguem d'esperar un més per començar a parlar-ne.

Posem la directe, que no vol dir córrer, tan sols no perdre temps. Els Pemu's han d'estar enllestits, hom hi ha parlar molt i si cal una sessió maratoniana, que sigui per apaivagar les dilacions innecessàries.

Exigim i acordem, però fent els deures.

El fum del transfuguisme ja no ens cega els ulls. O això espero de veritat.

Una conclusió catedràtica

Els darrers dies s’ha iniciat un debat força interessant sobre el padró arrel d’una iniciativa: Preguntar-se en veu alta com pot ser que una llei demani una regulació i el padró no.

Els titulars, les reaccions i els oportunismes s’han barrejat enmig d’una alerta general. Sembla que sigui cridar al mal temps plantejar-se l’anàlisi dels nous vinguts. I, el cert, és que davant d’algunes respostes, no es pot negar. Es sacsegen els baixos instints. La solidaritat sembla un luxe quan es quantifica.
Quan un ajuntament com el de Vic, es planteja en veu alta la gran contradicció d’empadronar amb el mínim, quan hi ha lleis vigents que demanen molt més i que concedeixen permisos de residència... s’obre una escletxa.

Si deixem de banda les valoracions i escoltem amb atenció les entrevistes amb l’Alcalde de Vic, entenem que no es una tema senzill, però que tampoc es sospitós.

L’experiència de Vic, per altre banda elogiada fins fa quatre dies, ens parla de que infants i nuclis familiars no son, ni de llarg en paraules del batlle, ni el problema ni els perjudicats.

Per altre banda, si donem per bo, admetre un excés de persones empadronades en pisos de poca superfície, els anomenats pisos "patera", estem girant l’esquena conscientment a una situació de potencial conflicte.
Si els nous vinguts cobren menys, sovint o quasi bé sempre, ho son perquè els contractants en negre del país així ho determinen. Que la cobertura sanitària és un dret està essent discutit, però el cert es que quan es quantifica l’estat del benestar no estem massa disposats a fer cap esforç.
També és cert que amb una política d’inversions més accessible i comprensible, hi hauria menys resistència.

Quan els tècnics admeten la contradicció de poder ser expulsat però no poder no ser empadronat, també reflexionen sobre l’utilitat d’una eina administrativa com és el padró.

Podria esdevenir més útil el Padró?

Sens dubte, si. Però potser entraríem en la contradicció del control i el reglatge de les nostres vides.

Un tema llarg, Vic ha encetat de cara una pregunta, hom sembla oblidar que no ha aplicat rés, tan sols ho ha plantejat.

Torrejón sols permet un empadronament no parentiu per cada vint metres quadrats d’habitatge. Ejido permetia empadronaments en vivendes que eren fabriques quasi abandonades. Sevilla hi havia empadronaments a trasters i fins i tot a places de parquing per gaudir de millors escoles... i així fins a molts temes plantejats i pocs de solucionats.

Com deia un catedràtic de política, per un cop que la contradicció beneficií a algú, empadronem i ja veurem més endavant.

Les fòrmules i la mà estesa

Que ens cal redreçar la gestió municipal, està prou clar per a tothom. Com es fa?

Primera reflexió.

Cal deixar-nos de banda les percepcions personals i anar de cara a cada projecte? Potser si, però quin preu es paga?.

A cada acció hi ha una reacció, sembla provat. O com deia l’avia, a la vida tot s’acaba pagant, encara que tardis anys en adonar-te,

Crec que el primer pagament és ajornar de nou el dibuix panoràmic de que som i que ens cal per avançar cap a on ens cal.

Els detractors de la visió mes eixamplada diuen, constaten, que son una mena de filigranes intel·lectuals i que el que el ciutadà vol... d’això si que en saben... son fets i que els netegin el carrer, el demés no els hi interessa... d’això també estan molts segurs.

El que esta clar es que no tenim una tradició de cadascú al seu veritable lloc. M’explico, els funcionaris i treballadors han d’estar reconeguts, formats i amb eines per a treballar.

Els electes, per la seva banda però no massa lluny, amb ganes de crear, de copsar opinions, de dibuixar objectius, d’establir sinèrgies amb altres estaments i en constant contacte amb la ciutadania.

Si això no es així, s’acaba perden el temps. Es fan coses? Si, i tan. Fent-les una mica millor que l’any passat, n’hi ha prou però no es suficient.

A algú se li acudiria iniciar un viatge decidint cada mati quin camí a seguir, sense tenir molt clar a on cal arribar?

Segona reflexió.

El gran topall sembla, compte que sols sembla, que s’ha extingit. La regidora, encara ho és, ja no te delegació de competències. Si el verb es expulsió o no, crec que sols depèn de les ganes de llegir o del to de la bona senyora que va acompanyar a l’encara regidora fins al govern d’en Massagué i que, sens dubte, l’haurà acompanyat fins a la porta. O potser ha sortit sola? Sols depèn de la quantitat d’apunts que hagi estat capaç de prendre en la seva represa estada a l’Ajuntament.

S’ha volgut fer creure que l’objectiu de fer-la fora era l’única funció i feina d’alguns regidors de l’oposició.

Ans el contrari, s’han presentat mocions i aportacions importants. Que el pla “Zapatero” estava mal entès, que calia donar feina i treballar amb diversos eixos. Que el pla per aconseguir diners era un pa de pagès per avui i gana per demà. Que esporgar l’arbre dels tècnics per a veure el sol et pot costar tenir menys fruits quan sigui mes necessari... i moltes altres coses que de plenari en plenari semblen perdre’s pels racons del castell.

Informació lleial, respecte al consens i zero comentaris de passadís.

I potser encara ho refarem una mica. Encara que la por escènica de les eleccions municipals ho esguerri tot de nou.

Tercera reflexió.

Tot i la presumible primera plana dels diaris torrencs, ha estat de molt baixa volada que al costat de la unanimitat de tots els grups al govern i figurés un “No creia que fos declarada trànsfuga... fa ser expulsada... no va haver moció de censura... es va desintegrar...”.

Tot i no veureu correcte en el seu moment, cal dir ben alt que per a no perjudicar es va fer l’oferiment de dimitir davant d’un acord que donés estabilitat. Un sacrifici personal, així ho creia l’anterior batlle.

Per tan, siguem mes seriosos, uns i altres, es va donar pas a una nova majoria tot dient n’hi ha prou en que estigueu d’acord.

Sense una necessària moció de censura s’aplanava el camí. I si hi havia dubtes de transfuguisme i d’honorabilitat, haver preguntat a la plana major convergent que va venir a aplaudir.


Quarta reflexió.

Crec que ens cal esperar unes hores, no massa en realitat. Que les vegueries o els empadronaments, o el foc o el By-Pass de l’AVE.. ens retornin a aquest segon pla d’atenció institucional.

Un segon pla importantíssim per Torredembarra, aquell a on es proposa i s’escolta. Aquell a on es millora perquè cal. Sense gran titulars. Sense proporcions nacionals.

En la justa mida de la nostre ciutadania. De Torredembarra.

I seguirem demanant sempre...

Publicat el 14 juny de 2006

Una moció, un catàleg i una oportunitat.

Com ja vàrem anticipar-vos en anteriors edicions, el plenari ha aprovat la moció presentada per la Comissió de Medi Urbà del Consell de Sostenibilitat de Torredembarra per instar a l’Ajuntament de Torredembarra ha iniciar les accions necessàries per tal de tenir una normativa pròpia que permeti protegir de manera immediata i efectiva els edificis i elements arquitectònics contemplats en el catàleg elaborat prèviament a l’aprovació dels PEMUS, mentre aquesta no es dugui a terme.
La moció també inclou la petició d’afegir al pre-catàleg aquells elements que, tot i no estar precatalogats, pel seu interès històric i cultural s’hi puguin incorporar amb l’informe tècnic pertinent.
Per a completar el marc de les accions també demanem que es creï l’Institut Municipal de Patrimoni Cultural que tingui, entre d’altres, la funció d’emetre informes tècnics que permetin la incorporació al catàleg dels elements a protegir.
La reflexió del que pot o ha de representar, si es prefereix, ha d’anar més enllà. En primer lloc no limitar-nos a pensar en el patrimoni com a un conjunt d’arquitectures amb un mínim d’anys, representativitat estilística o especificitat artística i, fins i tot, simbologia de fets i gens. És quelcom més.
Ja en les primeres reunions per a debatre i encetar la possible utilitat d’una moció es definien un cúmul de sensibilitats que establien una nova definició. El patrimoni incloïa bens naturals, arquitectònics i paisatgístics. I més concretament, s’avaluava la possibilitat que oferia la nova llei del paisatge de contemplar, conceptes nous com el mateix paisatge urbà. La configuració d’un indret, ja sia una plaça o un conjunt de cases per exemple, era susceptible de protecció. Així la plaça, seguim amb l’exemple, pot esdevenir un bé respectat i admirat pel veïnatge, entès com a un conjunt. No serà necessari que un edifici esdevingui tan important com per estendre la seva protecció o que sols pervingui ell mateix com ha passat a massa llocs del país.
Els bens naturals son contemplats dins d’un patrimoni. Una novetat molt important. Ens fa pensar el patrimoni en més dimensions que en la estrictament referida a edificis singulars o conjunts antics. O en la necessària, fins ara, especificitat o majestuositat d’un indret natural per a provocar la seva custodia. Un camí pot estar tan sorprenent com una catedral. Un recorregut pot portar-nos per restes romanes, sínies, cases de pedra, ponts o senzillament tornar-vos al poble tot gaudint dels camps, horts o rieres i recordant-nos com havia estat Torredembarra i com encara és si sabem conservar-ho.
Podrem parlar de paisatge, i sobre aquest nou concepte veure i analitzar la millor forma de protegir el que més ens agrada.
Aquest situació ha de comportar un procés participatiu. Ens cal, tots plegats, detectar i assenyalar el més representatiu o diferent de tot allò que ens envolta. Ens cal saber-ho transmetre al conjunt de la ciutadania. Ens cal fer una tasca de difusió que encapçali un procés d’avaluació per a dissenyar les acciones més escaient per a configurar un catàleg que, definitivament, preservi els diferents entorns que conformen la nostra vida social.
Aprendre a mirar de nou a Torredembarra. Aprendre a valorar els detalls, els conjunts i les diferents mirades que podem dirigir en una passejada per la vila i les seves rodalies.
Una mirada pot portar molts records i descobrir molts de nous. Tots recordarem les accions artístiques que es basaven en tapar completament elements molt populars de diferents ciutats. Un temps després es destapaven aconseguint que tornéssim a veure i, per tan, a descobrir tots els signes que el dia a dia havia ocultat.
Torredembarra no es pot tapar, però de segur que la podem tornar a veure.
El procés necessita de les col·laboracions ciutadanes. Una nota, una fotografia vella o nova, una adreça, un sentiment es podran dipositar en urnes assenyalades a Cal Bofill o al Pati del Castell. Mitjançant la Web podrem aportar fotografies digitals i/o missatges. Cal que reunim tots els missatges que puguem per a no deixar-nos de re-veure tots i cadascuns dels elements que ens acompanyant al dia a dia. Una qüestió, la primera llista provisional assenyalava cinquanta cinc elements. Mirant i comentant, en sortien bastants més.
Serem capaços de assenyalar-ne tants, cadascú de nosaltres? Potser no. Tots junts, si. I tant.