Quan els ajuntaments siguin oficines administratives... ja haurem fet tard

La reforma local es posposa al setembre

Montoro fa marxa enrere en la llei que reforça el paper de les diputacions, redueix regidors i limita el sou dels alcaldes

JOAN FAUS Madrid . Actualitzada el 30/07/2012

El govern espanyol fa marxa enrere i posposa al setembre la reforma de la llei de bases que buscava limitar les competències dels ajuntaments inferiors a 20.000 habitants i que els serveis que no puguin finançar passin a ser gestionats per les diputacions provincials, segons han assegurat aquest dilluns el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), Íñigo de la Serna, i el de la Federació Catalana de Municipis (FCM), Manuel Bustos.

Bustos ha dit, en declaracions als periodistes, que davant de l'oposició d'alguns representants municipals la reforma de la llei de bases s'ha retirat de l'ordre del dia de la reunió que han mantingut amb el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.

http://www.ara.cat/politica/AJUNTAMENTS-CRISI_0_746325539.html

 

Amb la situació actual, la viscuda, la intuïda i la història i els seus racons i raconets podria pensar-se que d’entrada la idea és dolenta perquè la presenta una formació d’escassa sensibilitat perifèrica.

La veritat és que uns i altres no han tingut cap pressa per desenvolupar el marc polític i de gestió que necessitava l’estat. Un Estat que a força de no federalitzar-se i deixar que les decisions es cuinessin per adob i no amb una recepta sota la llum i el taquígraf ha impulsat la seva transformació des de la decepció i no des de la construcció del debat i el disseny de futur.

No fa pas gaire que en una trobada de municipis vaig demanar que l’autoregulació sorgís des del món local i no s’esperés a que un decret estatal tallés el sa i estalvi al mateix temps que defectes i malalties.

La resposta va ser corporativa, o així m’ho va semblar. Comentaris irònics de la mena de “ja està, un altre cop es posen amb nosaltres sense saber...”, paraules no dites però força intuïdes.

La corporació dels polítics local i dels gestors, que sovint no coincideixen, passa per sentir-se un altre cosa. Les deduccions de gent preocupada i amb força experiència, de treballadors de l’administració que no depenen de cap color i són el fil conductor de la vida burocràtica tampoc reben la consideració necessària. Potser un cregui que a ell sí que li diuen la veritat o que desperta més fidelitats, o potser un altre es passi creient que tothom estar en contra pel fet de ser ell/a regidor.

És ben cert que sabem de municipis que han gestionat amb poca volada o de forma capritxosa fins i tot. També sabem de plenaris porucs o fins i tot “ganduls” que han desaprofitat ajuts i subvencions. També hi ha els que hi preval allò de “tonto l’últim”. La suma de tot i de les seves circumstancies comporta un deute global estratosfèric, i tan li fa si altres administracions també ho han fet o ho han fet molt pitjor.

A tot el territori no hi ha una empremta clara del deute i de l’endeutament. No han estat les polítiques socials les que ens han endeutat. Això ho podria entendre i fins i tot defensar-ho.

Els refugis aeris de Torredembarra no és el més urgent que tenim entre mans, és veritat. Però quan veus les partides assignades a dit i sense cap reflexió i les quantitats destinades a lloguers impensables, a gestionar tossudament un pàrquing amb criteris perduts o si recordem que els fons d’inversió local ens han deixat rés acabat i un deute complementari.

Així quan veus que els refugis esperant no sé ben be el que... t’entren ganes de que s’aprovi el “coi” de llei i els ajuntaments hagin de preparar projectes per a poder obtenir fons de les diputacions o del qui sigui. Què sense informes de seguiment no es puguin demanar més calers i que sense un projecte global ni et rebin.

Potser a força de complir, els ciutadans sapiguem qui te idees i un programa, però de veritat.

Tan li fa, estic enfadat i la llei només serà una forquilla per relligar, cap eina de futur. Lamentablement.

Catalunya ja ha madurat i diu sí a la independència

El sentiment independentista és majoritària a tots els partits catalanistes, encapçala ERC(96%), seguit d’ICV/EUiA (70,5%), CiU(52,%), i PSC(28,7%) segons l’enquesta de l’ARA

Segons l’enquesta del diari ARA, més de la meitat dels catalans votarien sí en un referèndum sobre la independència, coincidint amb la darrera enquesta del CEO, i tot sense una campanya efectiva per explicar les avantatges de Catalunya amb un estat propi. Destaca que quasi tres de cada quatre votants d’ICV/EUiA es decanten per un sí i un terç dels votants socialistes també són favorables a la independència. Si a ERC els que votarien no són residuals, cal destacar que a ICV/EUIA ho comencen a ser (15,3%) i a CiU(24,3% ), i al PSC(31,9%) van pel mateix camí. Són dades espectaculars a favor de l’Estat propi i que encara poden ser molt més contundents a partir del dia que el Govern de Catalunya decideixi fer una veritable campanya informativa explicant les avantatges de la independència.

Nadal comparteix el criteri d’ERC sobre la no compareixença de Mas

 

http://www.directe.cat/noticia/219906/nadal-comparteix-el-criteri-derc-sobre-la-no-compareixenca-de-mas

Nadal desautoritza Laia Bonet (PSC) que ahir va criticar durament ERC per votar en contra la compareixença del president Mas al Parlament pel cas Palau

En declaracions a Catalunya Ràdio, el portaveu del grup Parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, ha assegurat estar d’acord amb la tesi d’ERC, que considera que el suposat finançament irregular de CDC afecta a un partit polític i, en cap cas, la Presidència de la Generalitat com a institució. Amb aquesta declaració Nadal desautoritza el sentit de vot del PSC i les declaracions de la seva portaveu adjunta, Laia Bonet, que ahir després de la junta de portaveus es va mostrar molt contundent amb ERC assegurant que la formació havia passat de les “mans netes” a les “mans a la butxaca”. ERC ha assegurat que no vol que el país i les seves institucions s'afebleixin políticament, i ha demanat la compareixença immediata d’Oriol Pujol i de Felip Puig.

“Polònia” ha omplert el discurs dels decebuts de frases enginyoses i anàlisi divertit tot i arribar als extrems com acostuma a fer el conreu de l’humor.

En cap cas ha provocat la decepció, tan sols li ha aportat coreografia. Podríem dir que sinó estàs a prova de “polonies” i “Spitting images” potser estàs fallant en alguna cosa.

L’ex ministre Morán per exemple, responsable d'afers exteriors en el primer govern socialista de Felipe González va ser una diana constant per les parodies i “chascarrillos” de la premsa “xufla” de l’època. Amb gestió i paciència va acabar essent un dels més lloats i va rebre la constatació de molts columnistes que abans hi havia dibuixat “llufes” a la seva persona.

Carlos Solchaga va assumir una reconversió industrial tan necessària com innovadora, tan terrible com planificada. Ho va explicar de totes les maneres possibles, quan l’esforç no va anar acompanyat d’altres reformes també molt necessàries, quan no vàrem aprofitar el sacrifici de menysprear el color del gat sempre que cacés ratolins, es va allunyar de la política.

El president Mas està en entredit. Ho està. Tan s’hi val si vells contrincants l’entenen més o menys. L’ofici de gestor escollit a les eleccions comporta que la teva paraula ha de ser capdal. Tot el que no es va fer en èpoques socialistes pesa i pesarà. “Filesa” va pesar, el cas “Palau” pesa i pesarà.

Mentre no s’entengui que abans cal perdre unes eleccions per manca d’anuncis que fer un mal pas no anirem be tots plegats. Quan desapareguin les estratègies cares per tornar a tenir un partit amb els temes ben discutits per sortir al carrer a explicar-los, començarem a anar be.

Podreu pensar que no sempre hi ha lleialtat institucional i algú pot criticar el que de ben segur faria en el cas d’estar en el lloc de l’altre, i d’aquí surt la decepció que s’ha instal•lat a la societat.

Cal fer el que cal de veritat. Caure fins el que sigui necessàri i refer-nos tots plegats amb unes regles de joc netes i clares. Buidem els armaris d'ossos, ossets i esgarrapades.

Deixeu de traduir el que creu o pensa la gent. Què el president surti a explicar la veritat del cas “Palau”. L’enfebliment de la democràcia passa per dubtar de tot i de tothom. Adequar les finances a la realitat requereix molt d’esforç. I més quan aquest desfasament ha estat provocat en gran mesura per projectes allunyat de la realitat.

No és una crítica fàcil. Ja havíem dit que el tramvia a Barcelona havia d’arribar després de la plena escolarització de tots els seus infants i de solventar les bosses de pobresa. Que l’AVE, allò que ni els americans tenen, havia d’arribar després d’un pla estratègic rigorós que solventès les desigualtats autonòmiques i es deixés d’escanyar irreflexivament a una de les que tenia més capacitat de producció.

El corredor del Mediterrani esperava mentre els aeroports creixien sense demanda que els justifiqués.

En qualsevol empresa hi hauria dimissions i acomiadaments de la cúpula directiva i la marca recuperaria nom i prestigi i seguiria oferint productes de més qualitat per no perdre ni quota ni rendibilitat.

Les mans netes han de seguir a la vista. I els més experimentats a casa, cal gestió nova i ben clara. L'endeutament només pot suportar polítiques socials quan hi ha esdeveniments que ho justifiquin. Cal eficiència i voluntat de servir, no juguem a directors generals amb els diners dels altres.

La recuperació econòmica no ho és tot sinó aprenem més del que està passant.

Semblarà una bogeria, amb el que està caient, fer l’afirmació que encapçala aquest escrit. Sí, i en gran mesura tindríeu raó en el que em digueu, de males maneres fins i tot, que rés justifica el passar-ho malament i que la gent està patint. Sí, és veritat.

Però amb la salvetat dels poders il·limitats i dels egocentrismes més excitats, els desitjos personals no alteren el curs de la història sinó entren en contacte amb altres que coincideixin i es posin en moviment.

Hi ha una salvetat però, si qui ho desitja te a les mans l’aprovació de mesures, lleis i decrets i, aquest no és el cas.

Em refereixo a afirmar que la manca de recuperació econòmica és l’explicació de la no recuperació de la intenció de vot cap als socialistes. Em refereixo a callar davant del projecte de mesura per eliminar el sobreendeutament que s’està preparant.

Per manca de voluntat o de valor, unes mesures preventives i de gran responsabilitat no es van posar en pràctica. Es va deixar que una situació econòmica abastés el punt màxim d’stres i s’ajuda al sistema bancari,. Tot i acceptant que la situació s’ha trencat per ambdues bandes, bancs i clients. No es just que no s’hagués actuat ni alertat i ara s’apliquin ajustaments depressius per a la societat.

No n’hi ha prou en estar expectants amb a qui erosiona més la crisi. Cal reflexió i dibuixar el marc socio-politic amb mesures i lleis per que no pugui tornar a passar.

El sobreendeutament passa per utilitzar el valor d’una propietat per abastar un crèdit de més del 130% del valor del immoble. Però també passa per límits exagerats en les targetes de crèdit. I parlo del crèdit no del dèbit, parlo de les targes d’aplaçament de imports amb límits que superen els nou sous.

No s’hi val a dir que tot som grans o que això a mi no em passa. Una campanya rera un altre parlant de que ha arribat la era de comprar l’habitatge. Barrejar el dret a l’habitatge amb el de la propietat, és delictiu sinó es vetlla i es tutora la situació.

Hi ha un bilió de les antigues pessetes captiu en el diner de plàstic. Un diner que no crea rés, que fins i tot circula cada cop més escanyat en algunes línies de comerç o per bestreta per complementar amb traïdora el sou de cada mes.

I el que pensi que cadascú ja s’ho farà perquè tingui una tarja i tot centralitzat amb una caixa, que miri si en aquesta mateixa caixa es van abusar de la confiança que se’ls hi te per contractar preferents. També és cert que alguns bons professionals ho van explicar detall a detall. És veritat, com també ho és que no sempre es compren aquest tipus de producte i que les caixes eren alguna cosa més. Eren part de la societat, amb obra social més o menys ran. Ara ja no seran rés, seran un batibull de sigles i de copropietats. Per tan no havien d’haver plantejar aquest tipus d’operació, les caixes no.

I el darrer record serà aquell o l’altre veí que va rebre un greuge molt greu per seguir confiant en les caixes quan encara ho eren.

Avançar sense mirar-se el melic… cap a on?

Des de la davallada electoral s’ha sentit en diferents ocasions, la crida a deixar l’autocrítica. Més concretament o com a slogan fàcil de seguir a “deixar de mirar-se al melic”.

Possiblement les famoses dues ànimes del PSC es puguin resumir, també, amb aquesta màxima. Els qui volen esbrinar fins al convenciment i extreure deduccions i decisions sobre la desafecció política de la societat i, els altres, que estan convençuts de tenir raó o que sembla que pensen que amb el sistema electoral que hi ha, per malament que es vagi sempre ens recuperarem. Als altres ho poden fer pitjor.

També hi ha crides contra el “personalisme”, algunes de ben a prop. De segur què o no saben o utilitzen molt conscientment la desvirtuació del terme. Un personalisme és una acció a on per preservar la opinió o benefici d’un mateix es posa en perill els objectius de la col•lectivitat.

Així no està be que alguns dels que demanen que cessin aquests personalismes no hagin dubtat de trucar les portes que hagi convingut provocant la desil•lusió de companys fins al seu retir. També cal dir que les portes que reben aquestes trucades i que ho afavoreixen són de l’altre ànima, de la que, en el fons no creu ni respecta el dubte col•lectiu, motor necessari per debatre i decidir sense dubtar però amb l’ànima plena de criteri i matisos. I en algun cas l’esgotament de la convicció els porta a ser mediocres i a buscar satisfaccions peremptòries en triar i remenar. Com un burgès esgotat de la fàbrica de fil, que a força de sentir-se pres veu esclaus per arreu. (Rius)

Un nou moviment, be de fet nou.. nou… no pas gaire. Sempre som els mateixos. Com deia l’”Avancem” persegueix aquell esperit de les primers eleccions a on l’esquerra anava de la mà. Superava amb seny que una formació o un altre, guanyessin allà o aquí i, de vegades, no se sabia gaire el perquè.

Quan m’han preguntat, no gaire últimament, sempre contesto que l’època que enyoro és el de les majories relatives que es convertien en absolutes quan anàvem de la mà del PSUC, o altres formacions posteriors de la germana Esquerra del socialisme català.

Potser es pot matisar molt més, però prefereixo deixar-ho aquí. La unitat de l’esquerra com a fòrum de debat. Sembla més pràctic i menys assenyalador.

I un estímul a les ànimes del PSC, quan un creu que es divaga, pot esperar una reacció documentada i per tan molt més seriosa que la inspiració sense debat.

I quan un creu que és el rei del mambo o que fen cas dels que “manin” ja n’hi ha prou, pot acabar en l’excés de la soledat, ben instal•lat al bell mig de la desafecció.

Solucions? Tornar a meditar les coses, escoltar i admetre errors o que no s’entengui això o allò. Quan una societat es gira de cop i et demanda, cal no posar-se a pensar si tota la responsabilitat és teva o de l’altre, cal pensar que quan la societat estava d’esquenes o semblava que estava per altres prioritats, ens regalava unes amplies majories. Un compromís ferm i això sempre cal pagar-ho. Si es fa molt dur, cal recuperar l’enamorament de treballar pels altres. Perquè militar en un partit és voler treballar pels altres en una tendència organitzada, si no és així és que tens l’ànima equivocada.

Cal seguir treballant amb paciència però amb la suficient generositat i constància com per anar difonen les nostres solucions amb la mesura que la societat les comprengui.

I si sembla un “melic”, mala sort. Tornem-hi!!

Una bona experiència…

Tot i què sovint estic tant desanimat com molts d’altres per a no dir qualsevol altre, de vegades veig algun detall o, fins i tot, algun a cosa que m’anima i em fa reprendre la força, afluixar el desànim i seguir endavant. Compte que dic endavant com a sentit contrari a enrera, no com a símil d’èxit, o ascensió, o apropament a la meta. Rés d’això. 

Avui me regalat una hora de platja. No mi veureu gaire, però avui quadraven les coses i cap allà hi anat. Un cop gaudit de nou el llangardaix de la façana de Cal Frei, el local del GEPEC, he giravoltat cap a la sorra esquerrana respecte al Club marítim. Manies, sembla que hi hagi menys gent.

No molts metres enllà hi havia un grup de gent. Destacaven dues coses, una americana i pantaló a conjunt i una enorme dutxa allunyada dels punts habitual.

El tratje envoltava al Pere Font que assistia a la prova. Ja podrà defensar amb més vehemència l’altre destacat.

Ella, la dutxa, tota verda i altiva plovia aigua sobre un afanyat senyor que alhora la posava a punt. He anat deduint, no anava sol, que l’aigua havia de ser de mar. El nivell freàtic no és gaire avall i era la única explicació enraonada, Podia ser un altre invent de portar aigua a on no toca, però avui no, avui era una idea nova i fresca.

Un prototip ens ensenyava el senzill que era instal•lar un émbolo per absorbir l’aigua de mar que trobem a un metre més avall i llençar-la per l’extrem amb carxofa de dutxa.

Entranyable, fins i tot no m’ha fet rés de provar-la i comprovar la feina que feia sense contaminar ni malversar energia de cap tipus, ni molt menys aigua tractada. La mar i la mà, s’estrenyen per moure l’èmbol i aportar frescor molt a prop de l’aigua, una esbaldida per marxar o una refrescada pels menys banyistes.

Deliciós, una bona idea... i a Torredembarra!! Qui pot desitjar rés més en un dijous qualsevol.

L'Ajuntament de Tarragona destina 12.600 euros a fer un bust del president Mas

La partida, en què CiU s'ha abstingut, s'ha aprovat amb el suport del PSC i del PP


Divendres, 22 de juny del 2012 - 21:54h.

RAFAEL MORALES / Tarragona

L'Ajuntament de Tarragona gastarà 12.600 euros per fer un bust del president de la Generalitat, Artur Mas, que presidirà el saló de plens del consistori. La sessió plenària celebrada aquest divendres ha aprovat una modificació de crèdit pressupostari, en què s'inclou la partida per al bust. El punt s'ha aprovat amb els vots favorables del PSC i el PP, mentre que ICV ha votat en contra i CiU s'ha abstingut.

La col•locació del bust del president de la Generalitat sota el retrat del Rei que presideix el saló de plens de Tarragona és una tradició a la ciutat des de la constitució dels ajuntaments democràtics. "Sabem que sempre hem tingut els bustos dels presidents de la Generalitat, des de Tarradellas fins a Montilla però, tenint en compte com està la situació econòmica de l'ajuntament, crec que el president Mas entendria que ara no és el moment de gastar-se els diners en això", ha argumentat la portaveu d'ICV, Arga Sentís.

"És una tradició que no volem trencar", ha explicat l'alcalde, Josep Fèlix Ballesteros (PSC), per justificar la modificació pressupostària, inclosa en un expedient on també havia partides per a altres iniciatives.

"El discurs que vostè utilitza és perillós perquè, si ens posem així, tot pot ser irrellevant", ha respost l'alcalde a Sentís, que ha estat l'única regidora que s'ha referit a l'assumpte.

Un portaveu del grup municipal de CiU ha aclarit que la seva abstenció respon al fet que "el punt incloïa altres coses". Malgrat això, ha coincidit amb Sentís que no és el millor moment per destinar diners a aquest tipus d'iniciatives. CiU ha precisat que "farem tot el que estigui al nostre abast perquè no sigui una cosa prioritària" de l'equip de Govern socialista --que està en minoria--, i ha afegit que "el president ho entendrà perfectament".

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/ajuntament-tarragona-destina-12600-euros-bust-president-mas-1961962

L’horitzó és a la cantonada

Ara que l’ensurt de Grècia torna a tenir dimensions enormes i no catastròfiques, que el president Hollande ha abastat una majoria molt significativa i que, per fi, parlem de pacte de creixement enlloc de retalls maldestres… proposo parlar de les terres del Gaià.

De segur que més d’un de vosaltres pensarà que ara no toca, que hi ha temes més importants o de més abast etc. Segurament teniu raó.

El pacte fiscal, per exemple, no és més urgent que anivellar i salvar l’estat de benestar. Però no s’entendria que cerquéssim solucions sense entrar a fons en els temes ajornats que ens afebleixen i aboquen a gestionar malament. La solidaritat espanyola ha de tenir varies constants: Aportar recursos i participar en les decisions, rebre solidaritat en un mateix termini en que caldrà fer front a reformes i principis que vagin fent menys necessàries aquestes aportacions, entre d’altres.

Però avui, com us deia vull parlar de les Terres del Gaià. Una possible unitat social, demogràfica, econòmica, geogràfica que pot i ha d’esdevenir una nova manera de gestionar el territori i als seus habitants. Units al voltant d’una conca hidrogràfica, podem explorar la proximitat i les sinergies fins a construir una nova manera de funcionar i de ser, d’una vegada per totes, sostenibles.

Ser sostenible, és no voler pa per avui i gana per demà. Dit d’un altre manera, no contraure compromisos que comportin unes despeses de manteniment que ens ofeguin més endavant. No construir rés que generi tants residus que l’augment del benestar sigui baldí.

Una conca d’un riu renascut pot ser un espai a on treballar per aquesta nova societat post-crisi que ens cal construir. Proximitat dels camps, del cultiu, de la indústria, de l’artesania, dels serveis, de la cultura per preservar el nostre patrimoni. El nostre, a nosaltres.

És clar que no podem ser autosuficients, però si tots i tothom comencem a consumir productes de proximitat col·laborarem per a no transportar indiscriminadament productes d'arreu a arreu. Tornarem a saber quan una fruita o verdura és de temporada i farem possible que la contaminació i el sobrecost no arribin a casa nostre pel marge comercial d’uns pocs.

Un mercat comarcal és una solució. Compte que no parlo només de parades i de venda, parlo d’expositors i de política informativa, parlo de treballar per sembrar un sentiment de col·lectiu i de responsabilitat. Parlo d’interdependència i d’aportacions. Tu t’especialitzes en una cosa i jo en una altre. No cal tenir mini espais industrial cadascú, i si podem tenir una balança comuna. Revolucionari? Potser. Tant sols cal tenir una nova fornada de gestors que vulguin entendre’s.

Si no sabem tenir compte d'un espai que veiem i que té un sentit al voltant d’un riu, com podrem interactuar amb un continent que ha d’esdevenir la solució als problemes conjunturals.

Uns problemes que de moment estan omplint les butxaques de sempre, d’aquells que guanyen quan sembla que anem bé i tornant a guanyar quan sembla que ens salven.

Consulta popular a l’empara de la Llei 4/2010 17/03/2012 en defensa dels drets socials.

Benvolgut/a,

Com ja saps, els dos principals sindicats del nostre país -UGT i CC.OO- ens van plantejar fa un temps la possibilitat de celebrar una consulta popular a l’empara de la Llei 4/2010 de 17 de març de 2010 en defensa dels drets socials.

En aquest sentit, vull informar-te que ahir (4 de juny) vaig traslladar la proposta de donar recolzament a aquesta iniciativa al Secretariat del PSC i que aquest va aprovar per unanimitat posar a disposició dels dos sindicats proposants els vots del nostre grup parlamentari per permetre que aquesta consulta pugui tirar endavant.

La setmana vinent mantindré una reunió amb els Secretaris Generals d’UGT i CC.OO per tal de posar fil a l’agulla a aquest procés que tot just comencem i que, sens dubte, necessitarà de la teva participació.

Tot esperant la teva col•laboració i que la informació sigui del teu interès, rep una forta abraçada.

Pere Navarro i Morera

Primer Secretari del PSC

Autoestima… De Viquipèdia

No li cal afegir rés més...

L'autoestima és l'apreciació subjectiva del propi jo, un tret de la personalitat modificable segons la percepció dels altres, els èxits aconseguits i els missatges rebuts. Sempre és un grau (es té en major o menor mesura) i se sol detectar en psicologia a través de qüestionaris, si bé no hi ha un mètode fiable, ja que és una percepció subjectiva. Es comença a formar als 5-6 anys i va afermant-se amb el creixement.

Components de l'autoestima

Les persones amb una bona autoestima acostumen a presentar aquestes característiques:

• confiança en les seves capacitats• bon concepte d'elles mateixes

• sentit de pertinença a un grup, relacions socials

• atribució correcta de responsabilitats

• assertivitat i optimisme

• capacitat d'assumir els canvis a la pròpia vida, sensació de control

• interpretació acurada dels missatges aliens

• sentiment d'ésser estimat

• autoconeixement i acceptació de la pròpia personalitat

• autoestima: Bona opinió o respecte que un té de si mateix

Efectes de l'autoestima

Una persona amb una baixa autoestima té menys èxit en les tasques que emprèn, ja que no coneix els seus punts forts i no sap aprofitar-los, tendeix a desanimar-se amb facilitat i no assumeix riscos. Les expectatives negatives acaben condicionant el resultat. Aquest sentiment, a més a més, es projecta cap a l'exterior i pot provocar que les altres persones no respectin o valorin la persona en qüestió, veient-la esbiaixada. Sovint es cerca pal•liar la baixa autoestima a través de la violència, humiliant els altres per sentir-se dominant en alguna situació.

Una autoestima saludable, per contra, és un factor protector contra el fracàs escolar, la depressió i el sentiment de solitud. El seu excés porta a l'orgull, el narcisisme o l'hibris clàssica.

 

Carta Oberta del Primer Secretari del PSC

Benvolgut/a,

Aquesta tarda s’ha celebrat la cimera pel pacte fiscal convocada pel Govern de la Generalitat.

Aquesta cimera, que vaig demanar al president Mas durant la darrera reunió que vàrem mantenir, crec que ha quedat curta, tant pels temes a tractar com pel que fa als integrants de la mateixa. En aquest sentit, en un dia com avui, en que la prima de risc ha arribat als 540 punts, celebrar una cimera amb totes les forces polítiques i no incloure a l’ordre del dia cap punt que parli de possibles mesures de creixement econòmic, o que entre els assistents no es trobin les forces econòmiques i socials demostra una vegada més que el Govern no aprofita tots els instruments al seu abast per sortir de la crisi.

Tot i així, durant la cimera he volgut posar sobre la taula la clara voluntat del PSC de contribuir a l’acord, tant pel que fa al pacte social que necessita el país, com pel que fa a l’acord sobre el pacte fiscal.

Així, he tornat a proposar al conjunt de forces polítiques del país, recuperar l’impost de successions i crear un impost sobre les grans fortunes. Amb els recursos que s’aconsegueixin d’aquests impostos he demanat al Govern que acordi amb les forces polítiques tres plans de xoc immediats: un de lluita contra la pobresa creixent al nostre país, un altre dedicat a l’atur juvenil i finalment un de suport a les petites i mitjanes empreses.

Pel que fa al pacte fiscal, les posicions del conjunt de forces polítiques són prou conegudes, i considero que ha arribar el moment de posar fil a l’agulla. És per aquest motiu que he considerat que el PSC tenia l’obligació de fer una proposta que permetés que tothom s’hi sentís representat i que donés el màxim recolzament possible al Govern a l’hora de negociar amb el Govern d’Espanya.

He proposat al conjunt de forces del país subscriure un acord de bases –que podeu llegir a baix- que permeti un ampli acord a Catalunya i que doni una força indiscutible al Govern per poder negociar.

Crec que el PSC havia de fer un gest d’unitat i consens, i és per això que proposem aquestes bases per l’acord i que donarem suport a l’acord al que arribi el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya si aquest respecta els punts que podeu llegir a continuació.

Rep una cordial salutació,

Pere Navarro i Morera
Primer Secretari del PSC

BASES PER UN AMPLI ACORD PEL PACTE FISCAL

Les forces politiques sotasignants acorden instar el Govern a:

1. Negociar amb el Govern d’Espanya un model singular i bilateral de finançament basat en:

I. El protagonisme de la Generalitat en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs suportats a Catalunya.

II. La màxima capacitat normativa de la Generalitat sobre tots els tributs en el marc de la normativa espanyola i europea.

III. L’atribució a la Generalitat de tots els rendiments tributaris, llevat dels que corresponen a l’Administració Central per finançar els serveis que presta i fer efectius els mecanismes de solidaritat que s’acordin.

IV. L’aportació catalana als mecanismes d’anivellament solidari en cap cas no podrà alterar la posició relativa de Catalunya en el rànquing de les Comunitats Autònomes després d’aplicar aquests mecanismes, respectant de forma escrupolosa el principi d’ordinalitat.

V. L’equiparació progressiva de resultats en termes quantitatius de tots els sistemes de finançament vigents a l’Estat.

VI. L’establiment dels adequats mecanismes de coordinació tributària per tal de lluitar contra el frau fiscal, assegurar la màxima eficiència i eficàcia del sistema i simplificar els tràmits de ciutadans i empreses.

 

2. Informar trimestralment als màxims responsables dels partits representats en el Parlament de Catalunya del progrés de la negociació.

3. Donar compte al Parlament de Catalunya, en el termini d’un any, dels resultats de la negociació per tal que aquest pugui prendre les decisions que siguin del cas.

Un cap de setmana ple d’activitats…

No m’agrada parlar constantment del perquè no acabem d’estar prou satisfets del que es fa a La Torre. És cert, però, que alguns veins poden pensar ans el contrari, que no parlo d'altre cosa, però la realitat és que valoro les seves opinions i fraternitat i, sense adonar-me, plantejo aquesta conversa cada cop que ens trobem.

 

Avui, treballant en la privada calidesa del meu despatx sento una interessant dissertació sobre l’entorn del Barça. Un article d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia n’està sent l’eix inspirador. I, vés per on, el cap s’ha deslligat i ha anat fent analogies amb Torredembarra.

 

Però, compte també en no creure que l’entrenador i els jugadors siguin l‘alcalde i els regidors!!

Avui l’analogisme no ha estat aquest, un altre dia no ho neguem, avui no. El joc desplegat pels torrencs és esbrinar la palla del gra i seguir tirant endavant. Trobar-se i parlar, llegir cartells i correus i anar o no a les activitats que es programen des de diferents indrets.

Així, la gent sabem que hi havia una conferència sobra “La batalla de l’Ebre: Avui” a càrrec del professor David Tormo, i l’endemà l’oportunitat de visitar sobre el terreny acompanyats pel professor Joan Antonio Montaña i Àngel Archilla… Què s’inaugurava una exposició de ràdios antigues que esdevenia el segon acte de l’inici de la celebració del cinquè aniversari d’Ona La Torre que precedia una marató de vint-i-sis hores que començava l’endemà dissabte i que es va celebrar mitja hora abans de la presentació de la segona etapa del Diari de La Torre amb la presència del Joaquim Maria Puyal. 

No ens volem deixar el sopar solidari de la Fundació Vicente Ferrer ni l’Espai de debat de diumenge. Fòrum que es va desenvolupar amb un projector agònic i amanit amb el volum del concert-ball que es celebrava a la sala gran. Tornarem a Cal Maiam, a veure com va l’aventura de nou.

 

Un cap de setmana de “traca”… i ple, com no!, de petits ensurts que, solament el caràcter treballat pot encaixar amb més o menys “flema” britànica.

No parlaré de les que rebo personalment, no acostumo a fer-ho. Potser per l’orgull de creure que sóc propietari de les respostes i que quan algú et vol faltar al respecte, solament cal mirar-lo incrèdul davant de l’estupidesa i maldestre relació social. Si té alguna raó, cal extreure-la amb precissió quirúrgica i no deixar cap infecció amb la trovalla.

Sé que el silenci és més difícil de perdonar. Hi ha maneres de “verborrejar” i quedar-se més tranquil, no pas la meva.

Quant els companys estem en confiança, parlem en confiança. Si algú extrau els comentaris del context del diàleg i del to de la fraternitat i ho fa servir com a bitllet de viatge… tard o d’hora, més lluny o més a prop, es trobarà amb ell mateix i no s’admetrà cap disculpa. Amb ell tot sòl. No.

Podríem dir, com un exemple del cap de setmana, que lluny del to interessat de menypreu pel passat, vàrem treballar des de zero per aixecar una emissora i que amb data trenta de juny de 2009 es tancava un recompte d’oients acumulats per part del baròmetre de la Comunicació que ens xifrava en vuit mil oients.

 

Que adjudicar-se des del nou Ajuntament un augment de tres a vuit en un mes i mig, solament podia obeir a justificar canvis o a no entendre rés de rés.

És evident, però, que no vàrem dir ni una paraula més alta que l’altre per desitjar el millor a un mitjà de comunicació nostre i torrenc, torrenc i nostre. Sinó vetllem pel nostre, ningú ho farà.

Vull recordar a tots i cadascun dels que hi van treballar des de l’Anna Fabà, en Ferran Castells, Xavier Zaragoza, Maribel, Maria Pedrerol, Eloi Tost… i els que van provar de fer coses, amb millor o pitjor fortuna. També als programes que han continuat i també vull recordar a tots aquells que van estar pensant com col•laborar fins al juliol del 2009, quan es varen decidir. També per a ells, sigui quin sigui el motiu real.

 

I assumir la meva part de responsabilitat, teníem clar el que volíem fer. Un projecte escrit i que es va anar desenvolupant pàgina a pàgina. Implicar-se amb el teixit social fins a establir una sinergia i simbiosi que es reflectís en ambdues direccions. La ràdio motor d’activitats pel seu ressò i la ràdio mirall pel compàs marcat per les activitats i la responsabilitat de donar-les a conèixer. No treballavem per una ràdio comercial petita, volíem una ràdio local gran. I amb aixó no hi ha cap ni una crítica a la direcció actual.

 

Com comprendreu, ací conclou el comentari. No sigui que a força de comentar l’entorn m’addueixi. I ja no sàpìga qui soc, per tristesa dels meus amics i alegria dels altres... 

Quin poble volem? (2)

Cal encetar aquesta conversa. Compte que no dic “debat”, i opto per “conversa” perquè ens cal un diàleg formatiu. Ens hem de formar individual i col•lectivament amb un concepte que sovint esdevé de gran complexitat.

“Això no m’agrada” és un concepte clar i concret. Però cal analitzar també i en un mateix pla, el perquè es va fer o com va acabar finalment d’aquesta manera, ja sigui per normatives, conjuntures o tendencies de cada moment. I això val per a tot.

Però també cal analitzar la capacitat de refer, de reconsiderar, de repensar amb el que sabem ara o amb el que les normatives, conjuntures… permetin en aquest moment. Tan important és una cosa com l'altre.

Quin poble volem? Pregunta senzilla i concreta en aparença que pot ser contestada amb termes com: Net, esponjat, modern, tradicional, per a les persones, amb mobilitat, sostenible, un motor econòmic, en creixement, harmònic, restaurat, 

No hi ha terme millor que altre si es barregen. Senzillament no ens podem aclarir. Cal conversar fins a separar els termes que inspirin i guiïn als altres per un camí de consens.

Sí volem una Torredembarra sostenible, cal que en parlem amb pragmatisme i establim la utopia necessària i el rumb cap el més difícil per arribar a fer un bon tros de camí.

Si creiem que cal redimensionar el nostre poble fins a poder pair el que hi ha i harmonitzar-lo fins a tornar a estar a gust, posem sobre la taula el major número d’eixos per a poder esbrinar, sense preses però sense perdre el temps, la millor solució o sortida per a cada zona.

Hem de ser conscients que manifestar de cop la desaprovació, la indignació, o la frustració, per a aquesta conversa, és tan com anul•lar-la d’entrada.

El que cal ´s recobrar la confiança de que no perdrem el temps i que podrem parlar, pensar, proposar i esmenar servin al be general i que serem escoltats.

Què siguem un ornament democràtic o un element de consulta, dependrà de que aquest esforç per conversar l’executin també els que signant fan i desfan.

No n’hi ha d’altre.

Reflexions sobre el paper dels municipis (1)

Aquest dilluns es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda de Barcelona una Jornada sobre Municipis. Organitzada per la Fundació Ernest Lluch. El nom era prou clar: Les hisendes locals i la cooperació municipal.

Es comptava amb una intervenció inicial de Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, acompanyat per en Lluís Maria de Puig, president de la fundació. També es va programar dues conferències, una de Germà Bel, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona, sobre “Serveis públics locals: gestió i finançament”, una altra de Tomàs Font, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona, sobre “La cooperació municipal: noves perspectives”.

Clausurava la jornada una taula rodona sobre “Les hisendes locals i la cooperació municipal”, amb la participació de Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, Salvador Prat, alcalde d’Olesa de Montserrat, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, Esther Pujol alcaldessa de Tiana, i Laura Vilagrà, alcaldessa de Santpedor.

Ha estat un matí llarg i interessant, ple d’informacions i “imputs” per reflexionar. En el viatge de tornada a casa. Valoràvem la simplicitat i alhora complexa realitat de les hisendes locals, perdó... insistíem en anomenar-les unitats polítiques locals. No sigui que com administracions tinguem un caire massa de gestors i això faciliti que acabem essent unitat d’organització administratives que no es corresponguin en cap criteri socio - polític, geogràfic o econòmic.

Potser ho podríem expressar d’un altre manera, si solament fem de gestors sense esdevenir un lligam real i lleial amb la ciutadania per recolzar els vells i no resolts o nous neguits... és a dir... si deixe’m de ser unitats de política participativa diària, ens aplicaran perfils administrativistes conservadors que es basaran en el millor rendiment euro/acció. Com deia l’alcaldessa de Sampedor, “...si ens treuen tot això i deixen fer carrers i reparar coses, me’n vaig cap a casa, els tècnics en saben més”

I una darrera idea per a no fatigar al lector, quan es va anomenar que havia fallat el control va haver-hi una reacció quasi unànime de sorpresa. Que no hi ha control?? Uns i altres esmentaven el paper rellevant de l’interventor i el secretari, fins i tot l’alcaldessa de Tiana ho il•lustrava tot dient. “El meu veritable soci de govern és l’interventor. Sense ell no faria rés i els debats m’ajuden a fer les coses millor”

Evidentment hi crec. Ha de ser així, per això no hi vaig poder fer més que intervenir un minut per dir que no tots els ajuntaments fan cas del Síndic de greuges, de comptes, de requeriments etc.

Fins i tot i algun que posa d’interventor un recent/a secretari/a d’alcaldia i quan el Secretari municipal fa pont... convoca un ple extraordinari per aprovar els preus de l’aigua.

No vaig poder callar.

De què em serveix estar boig si no dic el que penso?! (II)

Hi ha una idea d'en Tom Peters que trobo molt interessant:

Moltes vegades la gent que innova és gent que està molt emprenyada.

Gent descontenta amb un servei, que pensa una nova forma millor o més eficient de realitzar-lo.
Gent emprenyada perquè no troba el producte que necessita i el crea.
Gent que troba absurda la manera institucionalitzada de fer les coses i la canvia.

Una pausa, Què vol dir estar emprenyat?

emprenyar [s. XIV; deriv. de prenys]
v 1 ant 1 tr Prenyar. 2 pron Concebre, una femella.
2 vulg 1 tr Molestar fortament. 2 pron Enutjar-se.

Té mal caràcter: s'emprenya de seguida.

Que la indignació no esdevingui el cau de la immobilitat. Que a força d'estar emprenyat no es debiliti la feina a fer. No podem conduir un automòbil emprenyats, ni preservar una amistat ni, molt menys arreglar un tema de parella.

La ràbia o l'angoixa ens ha de permetre estar atents quan tot sembla anar en contra. I compte que diem sembla, perquè el que sentim i el que és, sovint depèn de l'emprenyats que estiguem.

La màgia d'una relació afectiva, sigui afectiva o molt més afectiva que la mitjana, estar en no estar emprenyats alhora, al mateix temps. Però la màgia real, la més màgica és no fer pagar als més propers el que sentim sense més. Segurament són els més propers perquè no es mereixen rebre cap emprenyada.

Les “pataletes” ja han estat diagnosticades. No son bones de cap manera. I doncs, què esperem? A ser grans per tornar a “patalejar”.

Quan m'emprenyo, truco a un amic, a poder ser dels que es fan somriure, dels que estàs més segur, dels que sempre estan, dels que mai demanen i sempre donen... i així ho sembla perquè els aprecio tan que quan demanen ni m'ho sembla, doncs ja tenen tot el que sigui capaç de donar abans de que ho necessitin.

Dels que sabem més que jo. Dels que em regalen el que saben, els que els hi passa i el que dubten. Els amics son un tot i escollir sols un tros ens rebaixar l'amistat i ens fa infeliços.

Si sols volem a la gent com a figurants d'un pessebre, ens trobarem amb el pare la mare... i amb sort una vaca i un ase. Sense oblidar un àngel que anirà dient a tothom que ací passa alguna cosa, vulguem o no.

Si plou i vull passejar, em trec les sabates i m'amago sota la manta més porosa, i espero pacient que la nit i la solitud esdevinguin tan amics que m'omplin de companyia.

No hi ha hormona ni situació que justifiqui tractar malament a un amic, ni a un company, ni a un “ningú”.

De vegades el estar emprenyat és la millor manera de no assumir que ens fa por ser feliços. La felicitat és una decisió important, significa créixer i aprendre a viure. I massa sovint en parlem, però no actuem.

"Jo soc així" sols és una excusa mal compartida per a no viure. I ara cal viure, sol i acompanyat.

Serà un dia que durarà anys
(Ovidi Montllor)

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,

Tindran tot.

I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans.

El que es va coent…

He estat esperant que s’acabés de coure un dels pastissos de La Torre. No hi afegiré rés en concret. Cadascú escull els companys de viatge i fa el que creu més convenient. Ja sigui per a ell o davant de la situació que creu interpretar amb el que sap i, com es deia abans, Déu li faci entendre. Tot i que alguns errors puguin semblar molt convenients.

En línies més generals, sembla que no hi ha remei. L’estratègia amb suor no sembla estratègia. Els ben pensants no dobleguen l’espatlla es passegen amb les agendes sota l’aixella i un somriure postís. Recordo un vell professor que sempre explicava que hi havia dues maneres d’entendre un llibre: per assimilació “facsímil”, llegint davant de la cara. I per assimilació "aximil", passejant-lo sota l’aixella.

Ai!! Com igualar la falsa seducció, l’engany tibat. Si ofereixes una relació sincera, esforçada, d’anar treballant les etapes, envellir junts però conscients i amb l’orgull de la coherència… no seduiràs gaire. Tothom mira encara primer l’encant del pecat. La política són passadissos!! Creuen... potser sí... però entre despatxos a on es treballi, sinó és un altre cosa.

I ara, no es temps d’anar a ballar-la de qualsevol manera. Ara es tracta de ser molt honestos, treballadors i primmirats. No podem semblar qualsevol cosa, ni els millors ni els més astuts… ara es temps de honradesa i esforç.

La participació no es escoltar com ens sembli i una mica més als que diuen el que volem sentir. La participació és escoltar a la gent com s’expressa. Sense menysprear la manca d’informació i, potser, dels secrets de palau. Si una cosa no es pot explicar no la facis. No n’hi ha d’altre.

Hi ha una proporció a l’ajuntament quasi be equiparable. És evident que un de sol ja fa la majoria absoluta i poden seguir treballant. Però els que no estan en aquesta majoria i per tan no reben delegació de competències són regidors de ple dret i, també, han de fer saber les seves idees i, el més important, la valoració de les diferències amb les altres idees dels altres grups.

No sé si s’entendrà a la primera, o caldrà llegir-ho tres vegades. No sé si algú dirà ja ho hem sentit.. però el que si és de segur… de segur… és que encara fa falta dir-ho.

O de fet, encara ho crec.

Ah!!, i el que es va coent és estratègia sense suor, joc de rol i de cadires. La suor, amics és planificar com aprofitar i optimitzar el que hi ha,, el que fa falta i el que cal buscar amb la que està caient.

30 de març de 2002... Torredembarra es va sacsejar.

Xoc de l'Euromed amb un exprés regional

Dos trens van xocar el dissabte 30 de març de 2002 a Tarragona, Espanya, deixant un saldo de quatre morts i 90 ferits. La violenta col•lisió va ocórrer aproximadament a les vuit i trenta de la nit hora local. Un tren de passatgers d'Euromed que feia la ruta entre Alacant i Barcelona va xocar amb un tren exprés regional que sortia de l'estació Torredembarra, a uns 90 quilòmetres al sud-oest de Barcelona.

4 persones van resultar mortes i unes 90 ferides com a conseqüència de la col•lisió de dos trens, un Euromed i un exprés regional; a l'estació de Torredembarra (Tarragona), segons van informar els bombers.

Una vintena de dotacions de bombers treballaven en el rescat de les víctimes, moltes de les quals han quedat atrapades entre els ferros retorçats.

Segons els bombers, cinc vagons de l'Euromed - que abasta una velocitat de 220 quilòmetres per hora en alguns trams i cobria el trajecte entre Alacant i Barcelona- van resultar especialment danyats en la col•lisió. El xoc va ser qualificat de bestial i increïble per un testimoni.

Un veí de Torredembarra, Jordi Torrent, que va presenciar el xoc, va explicar a la televisió que, quan els dos trens van col•lisionar de front, l'exprés regional sortia a poca velocitat de l'estació en direcció a aquesta ciutat (nord); però que l'Euromed circulava molt ràpid en el sentit a València (sud).

( text íntegre i traduït d'una web de "catastròfes")

 

Imatges: Pablo Rivadeo - Torredembarra

Volar sota el radar / Volar per sota del radar

És una locució verbal, figurada, significa treballar per fora del medi dominant, amb un perfil baix de risc i, en algunes ocasions, sense avenir-se a las normes i/o costums més generals tot i que no implica, necessàriament, cap il·legalitat.

També se li diu “volar per sota del radar” a ser capaç d'actuar discretament en un entorn d’abundància d’iniciatives, d’empreses i de informació, que fan o venen o podrien vendre el mateix. És difícil, requereix molt esforç però sovint és el millor que es pot fer en aquest món actual amb escreix d’informació i d'accessos a ella i en l’àmbit de la gestió empresarial actual.

La interpretació de “referir-se a les actuacions de perfil baix, després d’un càlcul per minimitzar els riscos, exercí una funció, un paper o una activitat, passant desapercebut” ha estat afegida des de l’editorial del Som-hi de gener i febrer número 63.

Podríem coincidir fins que seguim llegint i es va erigint un abanderat de la veritat i la valentia. Podeu recuperar aquesta editorial? Seria bo fer-ho.

A Torredembarra no hi ha cap “radar” literari o simbòlic amb prou eficàcia. N’hi ha un de mecànic que ha evidenciat, un cop més, que enlloc de fer el més enraonat: senyalitzar, preguntar, advertir, millorar i pensar en el millor per a tots.. es prova sort i es tira pel mig amb la tèrbola seguretat de que l’individualitat pot desactivar les queixes més coincidents.

Doncs, no ha estat així. S’ha format una plataforma que tot i mancar força gent era prou important com per fer desdir al Sr. Masagué. Cosa difícil, sens dubte. També ens caldrà analitzar perquè hi faltava gent, però avui el més important és establir que amb la gent al carrer, legalitzar qüestions, o una constitució… o una contra reforma… o deixar de retallar en un sol sentit no és una proesa democràtica. És senzillament, com proclama la dita “a la força, els pengen”, fer el que les circumstancies dicten.

Treballar sense buscar la polèmica també se li diu volar per sota del radar. Si hi ha malícia, també és buscar eludir les normatives o, senzillament, que la gent s’assabenti i pugui denunciar. Possiblement es digui igual però és un acte antidemocràtic i de prepotència tàctica.

A Torredembarra, no tenim “radar”. Els avions programats, amb horari i data, s'enlairen cada dos mesos. No sortim al “radar”, ni per sota i per sobre.

La informació, és a dir els avions, no tenen ni manteniment ni programa. Ara s’enlairen per arranjar el barri marítim, ara tornen a volar cap al Centre CAR, o volen sense cap ordre ni concert per a fer de l’accés a les sales del poble un problema, on no n'hi havia. I el radar “boig” amb tants viatges no programats i sense lloc per aterrar.

L'editorial també ens fa saber que L’alcalde pren decisions contínuament ¿? I quan afecten a l’interès general ¿? O els (als) ciutadans de Torredembarra, que per a ell és al mateix ( potser per algú no?) prefereix “llum i taquígrafs”. Sí punt i seguit ¿?. Davant el radar de l’opinió pública.

La llum i els taquígrafs, fan referència a que tothom ho pot veure i que queda registrat per gent que sols reflecteix el que es fa, que no ho interpreta. És això el que passa a l’ajuntament?

Fitxant “fidels” per a poder seguir dominant la situació, la llum i la taquigrafia, de moment la cosa no pinta bé. Tenim uns trams a 90 Km/h. (si no vols brou, pren dues tasses) i un “fidel” prou impertinent i “afortunat” per encendre la xispa de l’esgotament de la paciència definitivament.