Carta Oberta del Primer Secretari del PSC

Benvolgut/a,

Aquesta tarda s’ha celebrat la cimera pel pacte fiscal convocada pel Govern de la Generalitat.

Aquesta cimera, que vaig demanar al president Mas durant la darrera reunió que vàrem mantenir, crec que ha quedat curta, tant pels temes a tractar com pel que fa als integrants de la mateixa. En aquest sentit, en un dia com avui, en que la prima de risc ha arribat als 540 punts, celebrar una cimera amb totes les forces polítiques i no incloure a l’ordre del dia cap punt que parli de possibles mesures de creixement econòmic, o que entre els assistents no es trobin les forces econòmiques i socials demostra una vegada més que el Govern no aprofita tots els instruments al seu abast per sortir de la crisi.

Tot i així, durant la cimera he volgut posar sobre la taula la clara voluntat del PSC de contribuir a l’acord, tant pel que fa al pacte social que necessita el país, com pel que fa a l’acord sobre el pacte fiscal.

Així, he tornat a proposar al conjunt de forces polítiques del país, recuperar l’impost de successions i crear un impost sobre les grans fortunes. Amb els recursos que s’aconsegueixin d’aquests impostos he demanat al Govern que acordi amb les forces polítiques tres plans de xoc immediats: un de lluita contra la pobresa creixent al nostre país, un altre dedicat a l’atur juvenil i finalment un de suport a les petites i mitjanes empreses.

Pel que fa al pacte fiscal, les posicions del conjunt de forces polítiques són prou conegudes, i considero que ha arribar el moment de posar fil a l’agulla. És per aquest motiu que he considerat que el PSC tenia l’obligació de fer una proposta que permetés que tothom s’hi sentís representat i que donés el màxim recolzament possible al Govern a l’hora de negociar amb el Govern d’Espanya.

He proposat al conjunt de forces del país subscriure un acord de bases –que podeu llegir a baix- que permeti un ampli acord a Catalunya i que doni una força indiscutible al Govern per poder negociar.

Crec que el PSC havia de fer un gest d’unitat i consens, i és per això que proposem aquestes bases per l’acord i que donarem suport a l’acord al que arribi el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya si aquest respecta els punts que podeu llegir a continuació.

Rep una cordial salutació,

Pere Navarro i Morera
Primer Secretari del PSC

BASES PER UN AMPLI ACORD PEL PACTE FISCAL

Les forces politiques sotasignants acorden instar el Govern a:

1. Negociar amb el Govern d’Espanya un model singular i bilateral de finançament basat en:

I. El protagonisme de la Generalitat en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs suportats a Catalunya.

II. La màxima capacitat normativa de la Generalitat sobre tots els tributs en el marc de la normativa espanyola i europea.

III. L’atribució a la Generalitat de tots els rendiments tributaris, llevat dels que corresponen a l’Administració Central per finançar els serveis que presta i fer efectius els mecanismes de solidaritat que s’acordin.

IV. L’aportació catalana als mecanismes d’anivellament solidari en cap cas no podrà alterar la posició relativa de Catalunya en el rànquing de les Comunitats Autònomes després d’aplicar aquests mecanismes, respectant de forma escrupolosa el principi d’ordinalitat.

V. L’equiparació progressiva de resultats en termes quantitatius de tots els sistemes de finançament vigents a l’Estat.

VI. L’establiment dels adequats mecanismes de coordinació tributària per tal de lluitar contra el frau fiscal, assegurar la màxima eficiència i eficàcia del sistema i simplificar els tràmits de ciutadans i empreses.

 

2. Informar trimestralment als màxims responsables dels partits representats en el Parlament de Catalunya del progrés de la negociació.

3. Donar compte al Parlament de Catalunya, en el termini d’un any, dels resultats de la negociació per tal que aquest pugui prendre les decisions que siguin del cas.

Un cap de setmana ple d’activitats…

No m’agrada parlar constantment del perquè no acabem d’estar prou satisfets del que es fa a La Torre. És cert, però, que alguns veins poden pensar ans el contrari, que no parlo d'altre cosa, però la realitat és que valoro les seves opinions i fraternitat i, sense adonar-me, plantejo aquesta conversa cada cop que ens trobem.

 

Avui, treballant en la privada calidesa del meu despatx sento una interessant dissertació sobre l’entorn del Barça. Un article d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia n’està sent l’eix inspirador. I, vés per on, el cap s’ha deslligat i ha anat fent analogies amb Torredembarra.

 

Però, compte també en no creure que l’entrenador i els jugadors siguin l‘alcalde i els regidors!!

Avui l’analogisme no ha estat aquest, un altre dia no ho neguem, avui no. El joc desplegat pels torrencs és esbrinar la palla del gra i seguir tirant endavant. Trobar-se i parlar, llegir cartells i correus i anar o no a les activitats que es programen des de diferents indrets.

Així, la gent sabem que hi havia una conferència sobra “La batalla de l’Ebre: Avui” a càrrec del professor David Tormo, i l’endemà l’oportunitat de visitar sobre el terreny acompanyats pel professor Joan Antonio Montaña i Àngel Archilla… Què s’inaugurava una exposició de ràdios antigues que esdevenia el segon acte de l’inici de la celebració del cinquè aniversari d’Ona La Torre que precedia una marató de vint-i-sis hores que començava l’endemà dissabte i que es va celebrar mitja hora abans de la presentació de la segona etapa del Diari de La Torre amb la presència del Joaquim Maria Puyal. 

No ens volem deixar el sopar solidari de la Fundació Vicente Ferrer ni l’Espai de debat de diumenge. Fòrum que es va desenvolupar amb un projector agònic i amanit amb el volum del concert-ball que es celebrava a la sala gran. Tornarem a Cal Maiam, a veure com va l’aventura de nou.

 

Un cap de setmana de “traca”… i ple, com no!, de petits ensurts que, solament el caràcter treballat pot encaixar amb més o menys “flema” britànica.

No parlaré de les que rebo personalment, no acostumo a fer-ho. Potser per l’orgull de creure que sóc propietari de les respostes i que quan algú et vol faltar al respecte, solament cal mirar-lo incrèdul davant de l’estupidesa i maldestre relació social. Si té alguna raó, cal extreure-la amb precissió quirúrgica i no deixar cap infecció amb la trovalla.

Sé que el silenci és més difícil de perdonar. Hi ha maneres de “verborrejar” i quedar-se més tranquil, no pas la meva.

Quant els companys estem en confiança, parlem en confiança. Si algú extrau els comentaris del context del diàleg i del to de la fraternitat i ho fa servir com a bitllet de viatge… tard o d’hora, més lluny o més a prop, es trobarà amb ell mateix i no s’admetrà cap disculpa. Amb ell tot sòl. No.

Podríem dir, com un exemple del cap de setmana, que lluny del to interessat de menypreu pel passat, vàrem treballar des de zero per aixecar una emissora i que amb data trenta de juny de 2009 es tancava un recompte d’oients acumulats per part del baròmetre de la Comunicació que ens xifrava en vuit mil oients.

 

Que adjudicar-se des del nou Ajuntament un augment de tres a vuit en un mes i mig, solament podia obeir a justificar canvis o a no entendre rés de rés.

És evident, però, que no vàrem dir ni una paraula més alta que l’altre per desitjar el millor a un mitjà de comunicació nostre i torrenc, torrenc i nostre. Sinó vetllem pel nostre, ningú ho farà.

Vull recordar a tots i cadascun dels que hi van treballar des de l’Anna Fabà, en Ferran Castells, Xavier Zaragoza, Maribel, Maria Pedrerol, Eloi Tost… i els que van provar de fer coses, amb millor o pitjor fortuna. També als programes que han continuat i també vull recordar a tots aquells que van estar pensant com col•laborar fins al juliol del 2009, quan es varen decidir. També per a ells, sigui quin sigui el motiu real.

 

I assumir la meva part de responsabilitat, teníem clar el que volíem fer. Un projecte escrit i que es va anar desenvolupant pàgina a pàgina. Implicar-se amb el teixit social fins a establir una sinergia i simbiosi que es reflectís en ambdues direccions. La ràdio motor d’activitats pel seu ressò i la ràdio mirall pel compàs marcat per les activitats i la responsabilitat de donar-les a conèixer. No treballavem per una ràdio comercial petita, volíem una ràdio local gran. I amb aixó no hi ha cap ni una crítica a la direcció actual.

 

Com comprendreu, ací conclou el comentari. No sigui que a força de comentar l’entorn m’addueixi. I ja no sàpìga qui soc, per tristesa dels meus amics i alegria dels altres... 

Quin poble volem? (2)

Cal encetar aquesta conversa. Compte que no dic “debat”, i opto per “conversa” perquè ens cal un diàleg formatiu. Ens hem de formar individual i col•lectivament amb un concepte que sovint esdevé de gran complexitat.

“Això no m’agrada” és un concepte clar i concret. Però cal analitzar també i en un mateix pla, el perquè es va fer o com va acabar finalment d’aquesta manera, ja sigui per normatives, conjuntures o tendencies de cada moment. I això val per a tot.

Però també cal analitzar la capacitat de refer, de reconsiderar, de repensar amb el que sabem ara o amb el que les normatives, conjuntures… permetin en aquest moment. Tan important és una cosa com l'altre.

Quin poble volem? Pregunta senzilla i concreta en aparença que pot ser contestada amb termes com: Net, esponjat, modern, tradicional, per a les persones, amb mobilitat, sostenible, un motor econòmic, en creixement, harmònic, restaurat, 

No hi ha terme millor que altre si es barregen. Senzillament no ens podem aclarir. Cal conversar fins a separar els termes que inspirin i guiïn als altres per un camí de consens.

Sí volem una Torredembarra sostenible, cal que en parlem amb pragmatisme i establim la utopia necessària i el rumb cap el més difícil per arribar a fer un bon tros de camí.

Si creiem que cal redimensionar el nostre poble fins a poder pair el que hi ha i harmonitzar-lo fins a tornar a estar a gust, posem sobre la taula el major número d’eixos per a poder esbrinar, sense preses però sense perdre el temps, la millor solució o sortida per a cada zona.

Hem de ser conscients que manifestar de cop la desaprovació, la indignació, o la frustració, per a aquesta conversa, és tan com anul•lar-la d’entrada.

El que cal ´s recobrar la confiança de que no perdrem el temps i que podrem parlar, pensar, proposar i esmenar servin al be general i que serem escoltats.

Què siguem un ornament democràtic o un element de consulta, dependrà de que aquest esforç per conversar l’executin també els que signant fan i desfan.

No n’hi ha d’altre.

Reflexions sobre el paper dels municipis (1)

Aquest dilluns es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda de Barcelona una Jornada sobre Municipis. Organitzada per la Fundació Ernest Lluch. El nom era prou clar: Les hisendes locals i la cooperació municipal.

Es comptava amb una intervenció inicial de Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, acompanyat per en Lluís Maria de Puig, president de la fundació. També es va programar dues conferències, una de Germà Bel, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona, sobre “Serveis públics locals: gestió i finançament”, una altra de Tomàs Font, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona, sobre “La cooperació municipal: noves perspectives”.

Clausurava la jornada una taula rodona sobre “Les hisendes locals i la cooperació municipal”, amb la participació de Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona, Salvador Prat, alcalde d’Olesa de Montserrat, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, Esther Pujol alcaldessa de Tiana, i Laura Vilagrà, alcaldessa de Santpedor.

Ha estat un matí llarg i interessant, ple d’informacions i “imputs” per reflexionar. En el viatge de tornada a casa. Valoràvem la simplicitat i alhora complexa realitat de les hisendes locals, perdó... insistíem en anomenar-les unitats polítiques locals. No sigui que com administracions tinguem un caire massa de gestors i això faciliti que acabem essent unitat d’organització administratives que no es corresponguin en cap criteri socio - polític, geogràfic o econòmic.

Potser ho podríem expressar d’un altre manera, si solament fem de gestors sense esdevenir un lligam real i lleial amb la ciutadania per recolzar els vells i no resolts o nous neguits... és a dir... si deixe’m de ser unitats de política participativa diària, ens aplicaran perfils administrativistes conservadors que es basaran en el millor rendiment euro/acció. Com deia l’alcaldessa de Sampedor, “...si ens treuen tot això i deixen fer carrers i reparar coses, me’n vaig cap a casa, els tècnics en saben més”

I una darrera idea per a no fatigar al lector, quan es va anomenar que havia fallat el control va haver-hi una reacció quasi unànime de sorpresa. Que no hi ha control?? Uns i altres esmentaven el paper rellevant de l’interventor i el secretari, fins i tot l’alcaldessa de Tiana ho il•lustrava tot dient. “El meu veritable soci de govern és l’interventor. Sense ell no faria rés i els debats m’ajuden a fer les coses millor”

Evidentment hi crec. Ha de ser així, per això no hi vaig poder fer més que intervenir un minut per dir que no tots els ajuntaments fan cas del Síndic de greuges, de comptes, de requeriments etc.

Fins i tot i algun que posa d’interventor un recent/a secretari/a d’alcaldia i quan el Secretari municipal fa pont... convoca un ple extraordinari per aprovar els preus de l’aigua.

No vaig poder callar.

De què em serveix estar boig si no dic el que penso?! (II)

Hi ha una idea d'en Tom Peters que trobo molt interessant:

Moltes vegades la gent que innova és gent que està molt emprenyada.

Gent descontenta amb un servei, que pensa una nova forma millor o més eficient de realitzar-lo.
Gent emprenyada perquè no troba el producte que necessita i el crea.
Gent que troba absurda la manera institucionalitzada de fer les coses i la canvia.

Una pausa, Què vol dir estar emprenyat?

emprenyar [s. XIV; deriv. de prenys]
v 1 ant 1 tr Prenyar. 2 pron Concebre, una femella.
2 vulg 1 tr Molestar fortament. 2 pron Enutjar-se.

Té mal caràcter: s'emprenya de seguida.

Que la indignació no esdevingui el cau de la immobilitat. Que a força d'estar emprenyat no es debiliti la feina a fer. No podem conduir un automòbil emprenyats, ni preservar una amistat ni, molt menys arreglar un tema de parella.

La ràbia o l'angoixa ens ha de permetre estar atents quan tot sembla anar en contra. I compte que diem sembla, perquè el que sentim i el que és, sovint depèn de l'emprenyats que estiguem.

La màgia d'una relació afectiva, sigui afectiva o molt més afectiva que la mitjana, estar en no estar emprenyats alhora, al mateix temps. Però la màgia real, la més màgica és no fer pagar als més propers el que sentim sense més. Segurament són els més propers perquè no es mereixen rebre cap emprenyada.

Les “pataletes” ja han estat diagnosticades. No son bones de cap manera. I doncs, què esperem? A ser grans per tornar a “patalejar”.

Quan m'emprenyo, truco a un amic, a poder ser dels que es fan somriure, dels que estàs més segur, dels que sempre estan, dels que mai demanen i sempre donen... i així ho sembla perquè els aprecio tan que quan demanen ni m'ho sembla, doncs ja tenen tot el que sigui capaç de donar abans de que ho necessitin.

Dels que sabem més que jo. Dels que em regalen el que saben, els que els hi passa i el que dubten. Els amics son un tot i escollir sols un tros ens rebaixar l'amistat i ens fa infeliços.

Si sols volem a la gent com a figurants d'un pessebre, ens trobarem amb el pare la mare... i amb sort una vaca i un ase. Sense oblidar un àngel que anirà dient a tothom que ací passa alguna cosa, vulguem o no.

Si plou i vull passejar, em trec les sabates i m'amago sota la manta més porosa, i espero pacient que la nit i la solitud esdevinguin tan amics que m'omplin de companyia.

No hi ha hormona ni situació que justifiqui tractar malament a un amic, ni a un company, ni a un “ningú”.

De vegades el estar emprenyat és la millor manera de no assumir que ens fa por ser feliços. La felicitat és una decisió important, significa créixer i aprendre a viure. I massa sovint en parlem, però no actuem.

"Jo soc així" sols és una excusa mal compartida per a no viure. I ara cal viure, sol i acompanyat.

Serà un dia que durarà anys
(Ovidi Montllor)

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,

Tindran tot.

I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans.

El que es va coent…

He estat esperant que s’acabés de coure un dels pastissos de La Torre. No hi afegiré rés en concret. Cadascú escull els companys de viatge i fa el que creu més convenient. Ja sigui per a ell o davant de la situació que creu interpretar amb el que sap i, com es deia abans, Déu li faci entendre. Tot i que alguns errors puguin semblar molt convenients.

En línies més generals, sembla que no hi ha remei. L’estratègia amb suor no sembla estratègia. Els ben pensants no dobleguen l’espatlla es passegen amb les agendes sota l’aixella i un somriure postís. Recordo un vell professor que sempre explicava que hi havia dues maneres d’entendre un llibre: per assimilació “facsímil”, llegint davant de la cara. I per assimilació "aximil", passejant-lo sota l’aixella.

Ai!! Com igualar la falsa seducció, l’engany tibat. Si ofereixes una relació sincera, esforçada, d’anar treballant les etapes, envellir junts però conscients i amb l’orgull de la coherència… no seduiràs gaire. Tothom mira encara primer l’encant del pecat. La política són passadissos!! Creuen... potser sí... però entre despatxos a on es treballi, sinó és un altre cosa.

I ara, no es temps d’anar a ballar-la de qualsevol manera. Ara es tracta de ser molt honestos, treballadors i primmirats. No podem semblar qualsevol cosa, ni els millors ni els més astuts… ara es temps de honradesa i esforç.

La participació no es escoltar com ens sembli i una mica més als que diuen el que volem sentir. La participació és escoltar a la gent com s’expressa. Sense menysprear la manca d’informació i, potser, dels secrets de palau. Si una cosa no es pot explicar no la facis. No n’hi ha d’altre.

Hi ha una proporció a l’ajuntament quasi be equiparable. És evident que un de sol ja fa la majoria absoluta i poden seguir treballant. Però els que no estan en aquesta majoria i per tan no reben delegació de competències són regidors de ple dret i, també, han de fer saber les seves idees i, el més important, la valoració de les diferències amb les altres idees dels altres grups.

No sé si s’entendrà a la primera, o caldrà llegir-ho tres vegades. No sé si algú dirà ja ho hem sentit.. però el que si és de segur… de segur… és que encara fa falta dir-ho.

O de fet, encara ho crec.

Ah!!, i el que es va coent és estratègia sense suor, joc de rol i de cadires. La suor, amics és planificar com aprofitar i optimitzar el que hi ha,, el que fa falta i el que cal buscar amb la que està caient.

30 de març de 2002... Torredembarra es va sacsejar.

Xoc de l'Euromed amb un exprés regional

Dos trens van xocar el dissabte 30 de març de 2002 a Tarragona, Espanya, deixant un saldo de quatre morts i 90 ferits. La violenta col•lisió va ocórrer aproximadament a les vuit i trenta de la nit hora local. Un tren de passatgers d'Euromed que feia la ruta entre Alacant i Barcelona va xocar amb un tren exprés regional que sortia de l'estació Torredembarra, a uns 90 quilòmetres al sud-oest de Barcelona.

4 persones van resultar mortes i unes 90 ferides com a conseqüència de la col•lisió de dos trens, un Euromed i un exprés regional; a l'estació de Torredembarra (Tarragona), segons van informar els bombers.

Una vintena de dotacions de bombers treballaven en el rescat de les víctimes, moltes de les quals han quedat atrapades entre els ferros retorçats.

Segons els bombers, cinc vagons de l'Euromed - que abasta una velocitat de 220 quilòmetres per hora en alguns trams i cobria el trajecte entre Alacant i Barcelona- van resultar especialment danyats en la col•lisió. El xoc va ser qualificat de bestial i increïble per un testimoni.

Un veí de Torredembarra, Jordi Torrent, que va presenciar el xoc, va explicar a la televisió que, quan els dos trens van col•lisionar de front, l'exprés regional sortia a poca velocitat de l'estació en direcció a aquesta ciutat (nord); però que l'Euromed circulava molt ràpid en el sentit a València (sud).

( text íntegre i traduït d'una web de "catastròfes")

 

Imatges: Pablo Rivadeo - Torredembarra

Volar sota el radar / Volar per sota del radar

És una locució verbal, figurada, significa treballar per fora del medi dominant, amb un perfil baix de risc i, en algunes ocasions, sense avenir-se a las normes i/o costums més generals tot i que no implica, necessàriament, cap il·legalitat.

També se li diu “volar per sota del radar” a ser capaç d'actuar discretament en un entorn d’abundància d’iniciatives, d’empreses i de informació, que fan o venen o podrien vendre el mateix. És difícil, requereix molt esforç però sovint és el millor que es pot fer en aquest món actual amb escreix d’informació i d'accessos a ella i en l’àmbit de la gestió empresarial actual.

La interpretació de “referir-se a les actuacions de perfil baix, després d’un càlcul per minimitzar els riscos, exercí una funció, un paper o una activitat, passant desapercebut” ha estat afegida des de l’editorial del Som-hi de gener i febrer número 63.

Podríem coincidir fins que seguim llegint i es va erigint un abanderat de la veritat i la valentia. Podeu recuperar aquesta editorial? Seria bo fer-ho.

A Torredembarra no hi ha cap “radar” literari o simbòlic amb prou eficàcia. N’hi ha un de mecànic que ha evidenciat, un cop més, que enlloc de fer el més enraonat: senyalitzar, preguntar, advertir, millorar i pensar en el millor per a tots.. es prova sort i es tira pel mig amb la tèrbola seguretat de que l’individualitat pot desactivar les queixes més coincidents.

Doncs, no ha estat així. S’ha format una plataforma que tot i mancar força gent era prou important com per fer desdir al Sr. Masagué. Cosa difícil, sens dubte. També ens caldrà analitzar perquè hi faltava gent, però avui el més important és establir que amb la gent al carrer, legalitzar qüestions, o una constitució… o una contra reforma… o deixar de retallar en un sol sentit no és una proesa democràtica. És senzillament, com proclama la dita “a la força, els pengen”, fer el que les circumstancies dicten.

Treballar sense buscar la polèmica també se li diu volar per sota del radar. Si hi ha malícia, també és buscar eludir les normatives o, senzillament, que la gent s’assabenti i pugui denunciar. Possiblement es digui igual però és un acte antidemocràtic i de prepotència tàctica.

A Torredembarra, no tenim “radar”. Els avions programats, amb horari i data, s'enlairen cada dos mesos. No sortim al “radar”, ni per sota i per sobre.

La informació, és a dir els avions, no tenen ni manteniment ni programa. Ara s’enlairen per arranjar el barri marítim, ara tornen a volar cap al Centre CAR, o volen sense cap ordre ni concert per a fer de l’accés a les sales del poble un problema, on no n'hi havia. I el radar “boig” amb tants viatges no programats i sense lloc per aterrar.

L'editorial també ens fa saber que L’alcalde pren decisions contínuament ¿? I quan afecten a l’interès general ¿? O els (als) ciutadans de Torredembarra, que per a ell és al mateix ( potser per algú no?) prefereix “llum i taquígrafs”. Sí punt i seguit ¿?. Davant el radar de l’opinió pública.

La llum i els taquígrafs, fan referència a que tothom ho pot veure i que queda registrat per gent que sols reflecteix el que es fa, que no ho interpreta. És això el que passa a l’ajuntament?

Fitxant “fidels” per a poder seguir dominant la situació, la llum i la taquigrafia, de moment la cosa no pinta bé. Tenim uns trams a 90 Km/h. (si no vols brou, pren dues tasses) i un “fidel” prou impertinent i “afortunat” per encendre la xispa de l’esgotament de la paciència definitivament.

Aquest diumenge a les sis de la tarda... Flower Power

No em resisteixo a referenciar un comentari.

El company i diputat, Joan Rangel, va iniciar la seva intervenció a la XXV Escola d’Hivern del PSC llegint aquest article. Benvingut sia, cal reflexionar i llegir i pensar sobre les coses amb valentia i ganes d’aprendre. Les referències a l’article són nombroses i han estat reflectides en força bloc’s.

Cal deixar l’autocrítica com a sinònim d’autoflagel•lació per tenir-la com a eix inspirador en les noves etapes de reconstruir els missatges i establir les estratègies de treball.

I no em resisteixo a referenciar un comentari. En la segona reunió de l’Àmbit de Reflexió Socialista, es va sentir, “ja ens hem sentit prou… ara que vinguin de fora a parlar-nos” Sens dubte hem d’estar atents a la societat i a cada entorn, però també estar disposats a parlar i a extreure’n conclusions.

I un darrer comentari. Pep Fèlix Ballesteros en el seu discurs com a nou primer Secretari del Camp de Tarragona, “I ara ens cal parlar dels problemes de la gent, no dels nostres”, Estar clar som una formació amb vocació de servei i peça clau en el sistema democràtic… però sinó tenim la maquinaria a punt, ben xerrada i a gust de tots, anirem deixant un seguici de ex socialistes. Potser solament una mica decebuts, però el just suficient per deixar de treballar. I la taca pot neutralitzar les grans estratègies.

Quan cal recuperar l’ànim i la presència podem començar pels de casa, això sí, sense perdre l’oportunitat de treballar enfora i per fora. Som prou per fer-ho tot.

La extrema derecha económica

Esta ideología se basa en la convicción de que todos somos rehenes de la cultura del dinero

Jordi Muixí Rosset 14 MAR 2012 - 00:08 CET

 

De lo mucho que se ha hablado hasta ahora de la crisis económica hay dos aspectos que resultan sorprendentes: el tratamiento de la economía como una ciencia pura que no admite discrepancias y su carácter aséptico, desvinculado de cualquier ideología.

Parece como si todo lo que nos está pasando sea irremediable, que nadie sea responsable de nada, que nadie sea dueño de su vida y que todos aceptamos resignadamente las consecuencias deshumanizadoras de una enfermedad que nos destruye como personas y como sociedad y que no somos capaces ni de reconocer.

Se intentan obviar las raíces ideológicas de todo lo que nos sucede, cuando no parece absurdo situar el origen de la crisis actual en los mandatos de Reagan y Thatcher y su acentuación tras la caída del muro de Berlín. Mucha gente celebró el colapso del comunismo, incluyendo buena parte de sus partidarios, decepcionados por la deriva totalitaria del sistema.

Entonces hubo un cierto consenso en la creencia de que el único sistema económico mundial viable era la economía de mercado que, mediante unas reglas establecidas, debía conciliar libertad individual y justicia social, libre competencia e igualdad de oportunidades.

Pero pronto alguien se aventuró a anunciar que se había acabado la Historia y se extendió la idea de que también se habían acabado las ideologías. Progresivamente, el espacio hegemónico que hasta entonces habían ocupado las ideologías lo ocupó el dinero, nunca reconocido como ideología. La exhibición del dinero pasó a ser uno de los principales reclamos mediáticos y sociales, la principal forma "de ser alguien".

 

"Los mercados" han ido dejando por el camino a millones de personas sin trabajo

 

Llegados a este punto se puede considerar que la raíz de nuestra situación actual obedece a una ideología de una sola idea, la del dinero. No es el capitalismo regulado, sino la forma más salvaje de capitalismo despojado de cualquier aspiración moral que solo responde a los intereses de lo que podríamos denominar como la EDE, la Extrema Derecha Económica. Extrema, por su darwinismo social. Derecha, porque su referente es el dinero. Económica, porque se estructura en base a un mundo solo económico donde impera la anomia social y donde no importan la degradación humana y ecológica.

A diferencia de la exuberante Extrema Derecha Política que conocimos en el siglo pasado, la EDE del siglo XXI tiene un eje determinante: la opacidad. Desde el anonimato, a través de un sujeto colectivo impersonal —los mercados— ha ido marginando la economía productiva en beneficio de la economía especulativa, dejando a millones de personas sin trabajo por el camino y tentando a empresas responsables a buscar salidas irregulares.

El circuito de esa EDE parece especialmente perverso: eliminación de regulaciones sociales, disminución de impuestos a la gente con mayores recursos, bendición de los paraísos fiscales, la corrupción y el fraude fiscal, rechazo de todo espacio público y desprestigio de la política. Desde Reagan a Clinton, desde Schröder a Merkel, desde Blair a Cameron o desde Aznar a Zapatero, todos parecen haberse arrodillado ante las exigencias de los mercados. En nombre del crecimiento ilimitado, dieron su apoyo incondicional a la economía especulativa desprestigiando la propia política y olvidando qué tipo de sociedad y qué tipo de progreso estaban potenciando.

Y aquí estamos, en un mundo narcotizado por el imperio de la codicia. Recordando a Erich Fromm, la cultura del tener desprecia los valores del ser. Así la EDE se encarga de recordar a quien fomente cualquier otro valor que no sea el del dinero (esfuerzo, responsabilidad, honestidad, cultura) que eso de los valores éticos (solidaridad, generosidad, sensibilidad, empatía) es cosa de ingenuos. ¿Esa es la sociedad que queremos?

La gran fuerza de esa EDE estriba en su convicción de que todos somos rehenes (con síndrome de Estocolmo) de la cultura hegemónica del dinero a la que hemos ayudado a contribuir con nuestras acciones o silencios. La EDE es consciente que con la adoración a la cultura del dinero abríamos la puerta al individualismo más feroz y al consumismo más voraz. Detrás de esa puerta se escondían impagos, frustraciones, depresiones, insolidaridad, vacío personal y, sobre todo, mucho miedo (hipotecas, desempleo, inseguridad). Y el miedo provoca parálisis personal y desmovilización social.

Estamos ante una encrucijada esencial. Ahora más que nunca hemos de tener coraje para mirarnos al espejo y ver qué estamos dispuestos a hacer, como sociedad y como personas. Nos necesitamos todos y necesitamos lo mejor de la política. Si reconocemos el origen ideológico de la crisis, podremos analizar ideológicamente las salidas y debatirlas políticamente. ¿Acaso no fue ideológico permitir al mundo financiero la brutal irresponsabilidad de las hipotecas basura que ha originado esta crisis mundial? ¿Y las soluciones posteriores a Lehman Brothers? ¿No actúan ideológicamente las agencias de calificación y los tecnócratas?

Albert Camus nos alertó de que la peste se propaga a través de lo más oscuro del ser humano. Hace algunos años, en un aeropuerto extranjero, me topé con una inmensa pared en la que solo había un diminuto anuncio publicitario. Se veía la imagen de una tarjeta de crédito y debajo se leía: "Todo lo demás es exceso de equipaje". Si esa Extrema Derecha Económica consigue que nuestro exceso de equipaje sean los sentimientos, la relación con los demás, la exigencia de dar un sentido a nuestras vidas y reivindicar una sociedad más justa para nuestros hijos, es posible que la peste esté cerca. Entonces cabría preguntarnos por el motivo del propio viaje y hacia dónde nos dirigimos realmente.

 

Jordi Muixí es periodista.

Un diumenge aprofitat malgrat no haber-se manifestat

Diumenge vàrem assistir a un concert. Tocava manifestació, però ni hi havia massa gent per anar-hi en el moment de sortir ni d’altres que poguessin substituir el paper de coordinació, i ja que l’activitat ja estava programada i atendre els que venen a les activitats és sagrat… doncs va prevaler la música. Cosa que no vol dir cap absència més enllà de les voreres d’un diumenge concret.

El diumenge, paradoxes de la vila, va esdevenir molt aprofitat. Un parell d’hores de caliu, d’afabilitat, de companyona, de record pel desastre japonès d’ara fa un any…

El concert pertany al Cicle d’hivern de joves intèrprets de l’auditori pau casals de El Vendrell. Actuava el Cor “Todos Unidos de Japón”, amb un repertori que anava des d’Albeniz, fins a Bizet, passant per La Traviatta. No van oblidar cançons japoneses, fins i tot vàrem poder cantar-ne un parell, partitura en mà.

Curiosa experiència… de les bones… de les que es recorden.

Ah!! Per cert, la imatge va ser el Consul General del Japó a Barcelona traduint i marcant el ritme a l’alcalde de El Vendrell. Tota una escena!! Es tractava de no correr i pronunciar bé.

I ara de nou...

Fa temps que no escric en aquest bloc. El darrer text, es referia a la mort d’un gran amic. Em va tocar, sens dubte. Però va fer quelcom més. Em va tornar exigent. Més exigent. No fins al punt d’alinear-me amb els que estan enfadats però no participen enlloc, segueixo dubtant si és una postura o una no-postura. Ja ho hem parlat algun cop, si participes amb la socialització de la societat ja ens entenem. A qualsevol entitat, grup, escala o associació de veïns, si surts a passejar amb ganes de veure, si et preocupen les coses… si estimes una bona xerrada… ja n’hi ha prou. Participar és viure amb ganes de ser col·lectiu. O, de fet, així ho crec.

La miop política del partit popular, una mica de pa per més gana per demà i enmig a quedar be amb els que sí recuperaran el seu benestar d’aquí a pocs anys, era previsible i és denunciable. Però no pot tapar que ha faltat valor i decisió política per a arranjar les coses quan els números semblaven bons.

Cal donar la cara i acceptar que no s’ha fet be. Que no es va produir un enfrontament amb les estructures més estabilitzades del poder econòmic per intentar anticipar-nos a aquest desastre. Prefereixo perdre per una conxorxa dretana que per la inanició de la il·lusió progressista. Es molt possible que ara sigui el moment dels fidels, dels que no renyen, dels que pensen que pitjor és l’adversari.

És molt possible. Però rés serà el mateix. Si les polítiques populars minven les confiances d’avui fins al punt de poder tornar a desenvolupar responsabilitats de govern en pocs anys i no estem preparats, instaurarem un bipartidisme entre el centre-dreta i la dreta. Els progressistes quedarem enterrats per la frustració i la manca de credibilitat.

Quan l’equació es redueixi a independència o centralisme ferotge, quin paper ens quedarà? Els menys dolents? Els estatals més amables? Ja podrem exigir la federalització de l’estat com a única solució per no entrar a Europa com a un "land" de tercera?

La política te solucions per a tot. Perquè també és fer política descentralitzar, participar, compensar, arriscar i pensar. Entendre’s és fer política. Perdonar és fer política, com també ho és demanar perdó o acceptar responsabilitats.

Prou laboratori d’idees!! Si cal redactar millor, o escoltar, o passejar-se més pels nostres carrers… si us plau no poseu més noms. Fem una política d’esquerres que s’entengui i que es pugui respectar.

Com deia el vell amic Juanjo, l’esquerra podria nacionalitzar la Banca i la dreta no. Sinó es pot afirmar és que alguna cosa falla. I te raó, per això soc exigent.

Ara no és el moment de vedar als exigents, ara cal ressorgir i seguir treballant. En una banda o altre, tan li fa. I a tots aquests que volen fer bondat per a preservar-se, dir-lis que esperem que es tornin exigents, pel be de tots. Ningú millora si troba massa disculpes, un s’espavila després de discutir i de treure conclusions.

Ahir va morir en Juanjo Sarto.

No hi ha fòrum, web, bloc, o qualsevol xarxa social que faci referència al còmic o a la novel·la negra que no se'n faci ressò. Ho podeu comprovar.

El que no dirà ningú, cosa lògica i ben entenedora, és que va tancar els ulls el meu millor amic. No va morir, sols va tancar els ulls. Sempre el sentiré a prop. Sempre el recordaré. No tenia cap por al traspàs. De fet, va deixar molt clar com volia que anés tot. Sense cerimònia. Demà a les nou del matí el portaran al crematori. I sols restarà en aquest espai menut i infinit que és el cor dels que el varem estimar.

És un home intel·ligent. No gaire decebut, tot i que des que Borrell va abandonar la cursa ja va augurar com aniria tot. Etern enamorat del jovent, no es resignava a creure que no hi havia un relleu prou potent per refer-ho tot d'una vegada. "No es la política el que falla -- deia -- son els barruts que han aprés com funciona". Coincidíem en que el marketing polític ho havia capat tot. Lluitar el centre amb imatge i logística et permetia governar, però sense ser un referent ideològic, sols acabes sent un detergent que pot arribar a cansar. Estàvem tristament d'acord. 

Com enyoro ja a un creatiu com ell. Va portar el Manga a l'estat, va escriure per als joves quan semblava de segona divisió, gaudia amb la novel·la negra fins al proselitisme més encantador, ficcionava amb un talent extraordinari, parlava ràpid, dolç, entremaliat i culte... tot d'una i d'un plegat.  
I és de les poques persones que he vist aixecar-se d'una taula amb deures i fer-los. Compromís, talent i bondat... poca cosa.
 

No puc anar a acomiadar al vell amic en persona, una operació d'urgència m'ha tombat al llit provisionalment. No és greu, tranquils els qui ho sentiu i els que no, com diria en Juanjo. Però m'ha agafat una reflexió amb prou temps com per a fer una pensada i, com el vell amic, deixar d'esperar i intentar seguir sent una bona persona... una meravellosa feina fins que el paradís dels agnòstics m'aplegui de nou amb en Juanjo i puguem fer de nou circumloquis a tota velocitat, rient i rient dels que gosen riure's dels altres.

El catorze de gener és prou lluny…

perquè el bon seny torni a manar els caps de l’àtic més solitari de Torredembarra. Què he de fer? Com quedaré? Què sabrà ningú? M’agradaria veure que faries tu?....

Aquesta darrera, agafo aquesta…

Jo faria un comunicat dient que he entès que no estava prou explicat que la carretera ha estat traspassada. Que com que no se sap, hom pensa que el màxim de velocitat és un altre.

Ho acceptaria i retiraria les multes que fossin conseqüència d’aquesta confusió. No pas les altres, no. Solament aquelles que de no haver hagut el traspàs no sancionarien rés. I els que no passessin de vuitanta i els que no haguessin rebut les notificacions en un temps adequat per justificar que la sanció és pedagògica i no recaptadora, tots nets.

Em disculparia i actuaria… tot i que no hagués manat mai una especial atenció a la carretera després de comentar en privat però a l’abast de les orelles la meva sorpresa per la expectativa de cobrament.

Un, i ho dic i ho mantinc perquè un comença a tenir un currículum a prova d’acudits i malintencionats, hagués apostat per la comunicació. Aquesta carretera ja forma part del teixit urbà!!, aquí no es pot anar a més de 50 km per hora!!, a les rotondes es cedeix el pas a tot aquell que ens ve per l’esquerra i que ja està a dins!!… no cal anar a 20 km/h el que cal és parar abans de convertir un element de seguretat en una ruleta russa!!.

Es possible que els acudits vinguessin a compte dels rètols, de la informació que es rep i de la renovada fe en la naturalesa humana… però no vindran en veure que el dia catorze s’omplen les carreteres i vials més propers de gent que reivindica que la darrera gota que omple el malmès got europeu no pot venir d’una colla de desencantats que justificant les misèries en que tothom te molt a callar.

Amb multes raonables i l’opció de pagar-les amb serveis a la comunitat… jo sortiria a escombrar amb tots aquells que encara els hi falta una gota per esclatar. Arribarà un dia en que l’administració ens demanarà fer un esforç… potser una escombrada tots plegats per posar el poble al dia… potser… qui sap el què… però el més important és que si responem es que Torredembarra ha pujat al tren i torna a estar en marxa cap al segle XXI. Sí, el segle que ens passa per sobre i al que no abracem com a un amic proper.

I és que fins al catorze es pot fer molt més que esperar arraconat i pensant que tothom circula en direcció contraria.

El que es va coent...

Sembla que han de venir nous temps. Hi no podem dir “ja t’ho deia”. No és moment. A sobre de creure-ho molt de temps i esperar en l’aparent minoria, no es prudent escenificar rés que sembli una baralla. I és que les conteses polítiques, és a dir discussions amb vehemència i passió però amb arguments i amb el cor a flor de pell s’han intoxicat pels “I tu més” i pels arguments que no volen contrast d’opinions, solament volen ser picades d'ullet als que tenen més poder. La perplexitat més gran és que a força de rebre picades d'ullet ja ningú sap perquè té aquest ascendència sobre els demés. Potser sigui allò de cria fama i estirat a dormir.

L’Europa unida, federal, i reconeixent les singularitats territorials era impossible. Així es deia des d’on saben com va tot. "Lands", nacions sense estat, mancomunitats de regions o comunitats, unitats lingüístiques etc. no podien escollir com es relacionaven amb Europa. Era impossible determinar quin tipus d’unitat bàsica es federava amb l’unitat europea sense parlar de riscos d’enfrontaments armats o d’una nova guerra.

Els conflictes van estar de veïns en uns anys en que el monetarisme i l’especulació donaven una sensació d'anar molt be. No volíem veure massa riscos en rés, anàvem fent i esperant que durés.

Ara, l’economia farà el miracle d’avançar fins convingui per coordinar-nos, establir mecanismes correctors i vetllar per l’equilibri del vell continent. Ara que ja no serà el centre del món ni pels europeus. Potser abans mai ho havien estat, però ens ho semblava.

Fa uns anys, visitant Estats Units em vaig fixar amb l’èxit dels mapes mundi entre els turistes. Estranyat em vaig apropar a observar-ne un de més a prop. Caram!! Estats Units estava al mig de la imatge I a banda I banda la resta. Vaig tenir un atac d’humilitat, “No som gaire, ben mirat”, vaig pensar. I la reflexió em feia mirar Àsia i pensar tenen ma d’obra, espai, recursos i un mercat interior sense aprofitar… i a sobre Rússia fa aigües. Com Japó pugui fer oblidar als xinesos les confrontacions històriques… patirem. Es evident que no vaig encertar del tot. Però vaig recordar aquella dita “Cuando China despierte, el mundo temblará!” que no sé ara mateix si era un llibre, un subtítol o que sé jo.

Ara encetarem quatre anys del Partit Popular al Govern. Un sentit de conservació em diu que si solament son quatre és que alguna cosa grossa haurà passat i (no sé si és la humilitat d’abans) em costa creure que sigui que el discurs socialista a tornat a les arrels i la societat ens demanda de nou que gestionem des de l’esquerra, per fi. Potser serà un desastre majúscul, esperem que no. Potser, val a dir-ho com qui no ho vol, valdrà més vuit anys i fer els deures molt ben fets.

De moment la nova societat va prenen forma amb rigor alemany i escala de valors francesa. Espero que puguem treure’ns el tòpic de migdiada i poca productivitat i que ens escoltin quan expliquem que es pot treballar millor per viure millor, sense arriba a viure per treballar sense cap il•lusió. Encara que els que ho passen malament avui, firmarien de seguit i ho comprenc perfectament.

Ja està tot al seu lloc?

Quan l'estigmatització del concepte política va ser un clam popular, vaig creure que s’estava preparant una pira funerària. Lluny de la supèrbia, potser ha arribat a ser un veritable problema allunyar-me’n tan, vaig intentar comprendre el que estava passant. Evidentment no tots els clams eren exactament iguals. Ni l’interès, ni l’origen, ni la raó ni l’anàlisi. Però partíem d’aquell vell axioma de que no cal estar d’acord per oferir la vida per a fer possible expressar-ho.

 

Així la frustració davant de les oscil•lacions dels mercats i del fet de que s’escapolissin els responsables, sense oblidar l’ostentació dels especuladors, va generar que es demanés una cosa tan inabastable com que el món sigui diferent immediatament.

 

La utopia no és un fet caduc, ni pensar-ho, no es pot oblidar però, que és un rumb. Qualsevol gestió que oblidi per a qui treballem s’esbiaixarà. Més o menys, però no serà prou recte. Confiar amb els mercats no ha estat un fet aleatori, capritxós o sospitós. És una opció que els analistes van precisar com a mal menor. Tampoc suposaven que com en la gallina dels ous d’or es tindria tanta pressa com per a quasi matar als seus clients, als seus consumidors.

 

No m’amago de que prefereixo no moure’m de l’esquerra. Que el mercat especuli amb els marges que la llei social li deixi. Si el crèdit es contrau, el sector públic creix com a competència directe.

 

Vàrem desballestar l’Institut Nacional d’Indústria, era obsolet i un pou de pèrdues. Un magatzem de produccions mediocres i que es desfasarien en poc temps. Vagues i mobilitzacions sols varen aconseguir que es matisés una reforma necessària. Però, perquè no es va transformar de veritat el sector industrial públic?

 

Perquè enlloc de mobilitzar no s’instal•laven complexes de producció amb prou capacitat d’adaptació per a cobrir les demandes del mercat a mida que es produeixen? Esperar que les empreses es situen en indrets subvencionats i incentivats no és tan efectiu com col•locar una unitat de producció a on hi ha mancances prou clares.

 

Aquest diumenge hi hagut la necessitat de concretar que no es volen mitges tintes. Que si els mercats son de la dreta que sigui ella qui ho arregli, o millor que quan vulguin tinguin les eines a punt per a fer-ho. No crec que fos ni una cosa ni l’altre. Però la democràcia és concreta en que els vots són el que són tot i la representativitat territorial.

 

El que dic és que si cal caure davant dels elements que sigui a casa nostre, a l’esquerra. Hem estat lluitant per un tros del centre. Un indret a on hi estem patint i des d’on esquincem els vells anhels. El proper cop que ens tremoli la mà per por de la reacció dels bancs, dels mercats i dels poders fàctics… recordem la sensació que tenim avui. La de pagar els plats trencats per timidesa política.

 

Si aquests darrers tres anys enlloc de “falca” haguéssim estat fuets del frau fiscal, vanguardia de la modernització de l’administració i artífexs d’un pacte d’estat… vull creure que ara tindríem l’encàrrec de sortir de la crisi més moderns i amb els deures fets i repassats, enlloc de veure com decreixerà l’estat del benestar fins a estigmatitzar depenents i humils, i la privatització farà aparèixer diners d’on no n’hi havia… pa per uns quants avui i gana per a molts més per demà.

 

Missatge rebut.

Un vot, una expressió…

És molt senzill llençar-ho tot a la pila del greix. Analitzar què passa i de quina manera no és obligatori. Rendir-se a les temptacions de tothom és dolent o te preu és una opció personal, però dins d’una conversa educada… vull dir sense poder dir coses com “i a mi què!!”, “Tots són iguals” , “ me la bufa..” etc. No és gens senzill de defendre.

Ens pot fer, fins i tot, ràbia haver de fer esforços per salvar la zona euro i de pas Europa com la coneixem. Ens pot saber greu i indignar-nos que quan es podia, no s'hagués punxat la bombolla.. ja sigui immobiliària o tecnològica o especulativa… tan li fa, el concepte bombolla és prou fràgil i perillós per si mateix. Però lliurar-nos a la dreta com a immolació… no te cap argumentació possible.

Si creus que la dreta ha de gestionar, doncs cal votar-la. Si creus que l’esquerra no ho ha fet prou bé…cal pensar-hi una bona estona més. Fa un parell de dies que hem vist com l’anunci d’un referèndum alterava totes les llotges i amenaçava els equilibris dels components europeus. Hom pot dir que les consultes son necessàries, i te raó fins al punt de que calia i molt en el moment de la llei del sol del partit popular del 97.

I tornava ha estar imprescindible per a punxar la bogeria de la carrera immobiliària. Havíem haver pogut assumir la responsabilitat d’aturar un creixement monetarista i sospitós. Ara, preguntar a un país amb els problemes grecs si cal cenyir-se el cinturó més o plegar conceptes europeus.. és jugar als disbarats. És com el que confessa un adulteri i acaba culpabilitzant a l‘altre de la poca atenció que ha portat a buscar quelcom més que la seva relació.

José Luís Rodríguez Zapatero se’n va, no es torna a presentar, assumint la seva responsabilitat i molta més que qualsevol de les converses educades que descrivíem abans definiria amb molta facilitat. El relleu és un estoic Rajoy que encara no diu rés en concret i que sap que qui no camina no cau. Un cop passin les eleccions, tot estarà més clar. Els problemes persistiran, les retallades augmentaran i la caverna mediàtica seguirà burxant i burxant per a protegir als seus delegats. Madrid i Castella seran els bancs de proves de les retallades convertides en productes novedosos en mans privades, Catalunya un eix del mal que justificarà la contenció estatal... i a cada banda de l’espectre polític trobarem gent complaguda per tenir més raó que feina feta.

Del no fer, no es pot fer bandera. La dreta real no surt al telenotícies. No te logotips ni abanderats, no es veu. Viu darrera de murs de disseny en municipis petits, allunyats entre ells però en contacte permanent. Sofertes oficines i tallers a l’Àfrica. La deslocalització del treball va arribar enmig de les “pilotades”, ens van voler convèncer que érem un país del sector terciari. Que el nostre do portaria a comerciar aquí i a fabricar i investigar en altres llocs. Doncs serem l’urbanització d’Europa i Àsia si badem. I ja se sap que a les urbanitzacions només viuen bé, els propietaris actuals, els que cobren rendes i alguns jardiners, botiguers i l’amo del club de golf.

No vull miracles estranys, necessitem veure com tothom es preocupa d’entendre i demanar, de veure i reflexionar més, de no llençar rés més a la pila del greix perquè no ens porta a rés de bo. La pila del greix, fa molts anys servia per a base de sabó barat, ara ni això.

És un contaminant.