I els mesos van passant…

Entre les moltes coses que es podien anar fent vull parlar de l’anomenat CAR i de la nova escola Mirades. La única versió, més o menys oficial, la he sentit en la mitja hora del campi qui pugui amb sabó que ens dedica el Sr. Alcalde cada divendres.

A banda de seguir cultivant la vella retòrica de “els seus”, referits als socialistes, i “els meus”, referit als convergents, el batlle tancava l tema dient que s’havia influït per a que no fossin ateses les propostes de l’ajuntament als serveis territorials de Tarragona.

Un ens que ha estat retratat per l’equip de govern com una mena d’estranys que gosen posar el nas en els assumptes torrencs. Clar, si s’entén que tota la vila va a una, sembla lògic queixar-se de les ingerències. Però el cert es que ens hem dotat d’una administració que tot i el principi del respecte a cada àmbit d’actuació exerceix una vetlla entre elles.

Així quan la generalitat planteja un tema o actuació tenim el dret de presentar al·legacions si és que en el període d’informació prèvia als diferents projectes no hem fet els deures i hem demanat les reunions de treball pertinents per ajudar a encarar millor cada qüestió des del coneixement del nostre entorn i de la nostre realitat.

La via té dos sentits. Quan una administració planteja o aprova una actuació, els serveis territorials més amplis donen el seu vist-i-plau.

Jo, particularment, estic molt més refiat si cadascú fa el que i toca i si les relacions son democràtiques i respectuoses. Es a dir si s’informa i s’explica cada pas, discrepància o suggerència.

Doncs sembla que sobre el CAR sols va arribar una possibilitat, la polèmica ubicació a Muntanyans II. I que sobre la ubicació de l’escola va arriba un plànol a on, en vermell, s’havia dibuixat un rectangle al costat del CAP, a on el costat més ample era paral·lel a President Companys, fet que impossibilitava que CAP, CAR i Escola estiguessin en la futura illa d’equipaments resultant de la urbanització de La Rasa.

Amb una sola trucada. Qualsevol pot fer-la. T’assabentes que Ensenyament no inicia el projecte fins que té cedit l’espai legalment. Per tan, l’aturada és molt més complexa que “els teus” i “els meus”. Es tan complexa com veure que el temps es malmet en insidiar i cultivar el descrèdit i no en treballar com cal.

No tornaré a repetir que quan arriben quatre milions d’euros a Torredembarra no ens poden deixar més d’un milió en deute afegida, que pot créixer si i ha despropòsits en la piscina municipal. Vàrem demanar accions més petites i controlables. Vàrem demanar actualitzar trams de xarxa d’il·luminació, voreres impresentables, rebaixos per a facilitar l’accés de vianants amb limitacions i fins i tot dipòsits pluvials. Coses que difícilment poden suposar increments no previstos i, en tot cas no abastarien les xifres d’ara.

Recordem que els increments han suposat gastar el que no estava previst. Gastar en el que no havíem parlat. Gastar en coses aprovades. Ha significat una urpada a inversions.

L’escorxador? Ja estaria en marxa.