La simbologia ha canviat, malauradament. Potser la crisi del concepte, és una impressió molt personal, va començar quan els sindicats es plantejaven oferir serveis per a motivar l’afiliació.
No es una crítica fàcil. Seria com dir que els partits polítics amb l’intent de comunicar la gestió van provocar la desafecció, ara que els politòlegs coincideixen en definir-la per l’abandó de la constant reflexió socio - política de la ideologia.
En definitiva, l’ou o la gallina.
En cap projecte de comunicació s’aconsella “renyar”. En política, tampoc és prou adient. És pot responsabilitzar a altres formacions de la conseqüència de les seves accions, però en el moment que anomenis que han provocat girs socials poc intel·ligents, has caigut al parany.
El futbol, no provoca rés dolent. “Tifossi, Ultres, Hooligans i altres” trobarien a on desenfrenar l’energia negativa. Sens dubte. Així una opció política, per frustrant que sigui no va més enllà de les seves accions. La ideologia està per sobre de la gestió, o així crec que hauria de ser.
Quan sents que l’esquerra d’origen comunista és criticada per utòpica, s’escapa un somriure. No perseguim l’utopia?
És que la dreta no persegueix una societat sense cap directriu? Sols amb una administració de serveis al menor cost?
I així, no perseguim una societat participativa per a humanitzar l’economia de mercat? No somiem en actes culturals, de participació, d’esbarjo, comunitaris amb gran assistència?
Fa poc li comentava a un economista que perquè no es denunciava que ha desaparegut de l’agenda familiar l’oci comunitari i de baix cost? Sembla que fer quelcom pugui uns diners importants.
Responia: Una nova revolució? Potser sols cal que es posi de moda.
Potser si… seguirem esperant.
I tornant al primer de maig, ja no ens sentim treballadors. Som una ample i llarga classe mitjana que treballa a llocs i a empreses però sense massa a veure entre nosaltres.
Recordo una anècdota d’una empresa constructora, per apaivagar les friccions entre operaris i capatàs, va unificar el color del casc… Miracle… ni uns manaven tant ni els altres es queixaven.
Això sí, les mobilitzacions també varen baixar en igual proporció.
Si el Onze de Setembre esdevé més festiu que reivindicatiu, que li pot esperar al primer de maig.
Seguirem intentant seduir a la societat amb l’esperit de treballar uns pels altres. Sé que encara ens crida l’atenció els projectes socials al tercer mon. Esquemes senzills que compten amb l’esperança i la renovada il·lusió dels que encara no son classe mitjana… potser ho arribaran a ser... millor, això si, aprenent dels nostres errors.
Així ho espero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada