El valor de les paraules

"Movidos por el temor, no decidáis atacar, que siempre sabe vencer quien siempre sabe esperar".

 

Sempre he tingut l’agradable sensació de gent que llegeix aquest bloc i que no li cal deixar “cap senyal”. Els números així ho manifesten. Hi ha moltes visites i molt poques anotacions.

Per inspirar-nos, potser cal veuré més el Canal 33, la 2, i darrerament el Canal Plus amb aquestes xerrades que ens omplen d’esperança. Veure a la televisió com dos persones parlen sense cridar comença a ser tan pelut com veure alguns animals lluny d’un espai protegit. I no li cal rebre sms més o menys floklorics.

La tergiversació, la paraula gruixuda, el “i tu més”, el “potser sí però mirar aquell” etc. No poden substituir les converses serenes. Les ganes d’entendre’s encara que sigui impossible, o molt difícil per a no exagerar.

Si els cridaners de Tele 5 abaixessin el to i el volum, i pugessin l’ortografia i el respecte, potser podríem denunciar a l’opinió pública fets d’abast social. Podríem denunciar a corruptes que no ho son solament perquè dominant cada cantó de la línia fina que separa el delicte de la poca vergonya. Ara, per a no caure en l’ombra “hortera” i desmesurada, hi ha massa coses que queden per a més endavant, pel jutjat si així ho creu oportú o per la justícia popular quan ja hi hagi un gra massa de tot plegat.

I enmig de tot plegat, l’enraonar, el parlar i el posar les coses en comú es van empetitint fins a no quedar rés de rés.

Parlem de tot i de tothom, però de la millor manera possible, en debats públics i sense ombres.

L’enrenou del pregó ??

La paraula pregó segons l’enciclopèdia catalana és:

[1591; del cast. pregón, i aquest, del ll. praeco, -ōnis 'nunci, el qui fa una crida']

m 1 Crida.

2 1 Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.

I segons la viquipedia seria:

El pregó és un discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d'una festivitat o celebració.[1] Sol ser l'acte que dóna començament a festes populars com les festes majors d'una vil•la o barri, el carnestoltes, etc. En el cas de les festes patronals, tradicionalment el pregó és escrit i llegit per un fill de la vil•la que celebra les festes. De vegades s'utilitza també per a fer públiques reivindicacions populars. El pregó pot ser un acte solemne, on els vilatans acudeixen mudats i escolten en silenci, o més còmic i festiu, al qual el pregoner escalfa l'ambient. Sovint és l'alcalde qui dóna la paraula al pregoner.

A la Torre és el que cadascú sent, a l’ escriure o al sentir-lo. Enguany, hi haurà pregó, i en algun bloc i han volgut trobar més peus dels que cal. Tothom és prou honorable per a fer un pregó. Tothom es mereix l’oportunitat de fer-ho i tothom hauria de ser escoltat amb el mateix respecte. El fet d’escollir a un veí o veïna, o a un altre, sempre és pot qüestionar, tants caps... tants barrets i tantes opinions.

Altre banda és qui de la melangia en fa un pregó, qui de la desconfiança en fa un bàndol i qui no entendrà mai que representar als altres és un honor, una obligació i un deure. No ens quedem solament en el text del discurs o crida, fixem-nos en les cares i els ulls dels que creuen escoltar més enllà de les paraules.

A la Torre ens caldria un pacte de justícia social. No sé ben bé en quin lloc hauria d’estar, però tinc molt clar que hi hauria de ser. Parlo d’un paràgraf o apartat que ens faci recuperar que tothom és innocent fins que es demostra el contrari, com el fet d’elegir també ho és fins que es demostri la intenció desviada, com ho son els pregons fins a ser sentits i entesos per la gent.

O s’acaba la interpretació banal de tot el que passa o acabarem colgats de la nostra maledicència. Hi haurà un pregó a la festa major. El llegirà una dona afillada a Torredembarra, persona a la que coneixem i que no em de malpensar rés de rés.

La seva crida des del púlpit de la festa major no serà maniquea. No l’empetitirà en oportunitats balderes. Parlarà de tothom i per a tothom. I el que digui el contrari o ha llegit el pregó, o no coneix a la Susanna.

Fins a la lectura tots som innocents. I després caldrà que entenguem cada idea en el seu context i amb la generositat del ben pensat.

I als autors i amics del bloc... un sol “pregó”...

Que deixin de voler posar-ho tot a on càpiga. Ja fa massa olor de cul tot plegat.

Les dos ànimes i els nouvinguts.

 

Durant molts anys es deia que al Partit dels Socialistes de Catalunya hi havia dues ànimes. La nacionalista i la “jacobina”, o la catalanista i la espanyolista o la catalanista progressista i federal que semblava que ja unificava ambdues sensibilitats.

És clar, però, que el fet d’escollir una parella o altre de mots per a definir el Partit, depèn de les simpaties o afinitats que tingui cadascú, o, perquè no dir-ho, del grau de coneixement o animadversió cap al socialisme català.

Des d’aquell pis de Perpinyà fins a les moltes reunions que van fer possible la confederació de quasi bé tots els socialistes de Catalunya hi va haver esforç i ganes de tirar endavant. Sacrifici i voluntats.

No va ser senzill, de fet encara no ho és. Ser socialista a Catalunya comporta tenir un ideari recte i a prova de dubtes, comporta demostrar tots els dies que el que pugui semblar ambigu, és ganes d’entendre’s i de vetllar perquè l’estufa continuï dreta i amb el foc on ha d’estar.

Però és un partit gran. Ho és. I això, com tot a la vida, comporta també perjudicis. Cal respondre de molts i moltes companyes que parlen en nom del PSC. Tan li fa si la seva experiència prové d’entrar a formar part d’una llista municipal, o d’una agrupació local petita on calen braços ràpidament o tan li fa… en definitiva no han tingut el procés natural i imprescindible de la formació política.

Quan conversem sobre aquest fet, quasi sempre fem una analogia esportiva. Parlem dels seguidors del futbol i dels “culers” o “periquitos”. Entesos més com a “hooligans” que com a seguidors declarats. Els primers parlen de l’esport i veuen més enllà. Tan li fa si la jugada perjudica un equip o l’altre, tan li fa la brillantor quina samarreta porta, son jugades i brillantors, després hi ha els resultats i les classificacions.

Fins a cert punt és quasi comprensible que els “hooligans”, els “anti” l’altre, siguin més populars. Se’ls entén més ràpid. Són menys “complicats”. Però el cert és que són “pa” per avui i “gana” pel demà. No tenen coneixements i el pitjor, ni ganes de tenir-ne. No escolten a ningú que no parli de “xafarderies”, es cansen d’escoltar. Creuen que tot és vàlid, que tothom fa el mateix en les mateixes circumstàncies…. Tenen pànic als silencis.. on no es pot fer rés més que pensar i reflexionar si vols que segueixin sent espais de pau. Fins i tot als que acompanyen a les dites… per això responen tan ràpid. No apunten, disparen al “bulto” i ràpid… i sospiten de tots aquells que no facin el mateix.

Malfien dels que no utilitzen el “jo, jo… “ davant de qualsevol cosa. Dels que pensen i rumien, dels que aprenen cada dia i creuen que la política i treballar pels altres. Que cal donar i no esperar més que més demandes, que cal treballar saben que és difícil, que és feixuc, que és un acte de ciutadania i no de refermament personal.

Cal representar als nostres veïns quan tenim temps per a fer-ho perquè ja hem solventat alguns dels nostres conflictes. No podem anar a la política a solventar les nostres passions, conflictes o complexes. Cal dir, ja estic preparat, què us cal?

I això que conec bé també passa als altres partits. I ho dic, ara, al final i amb ganes de no invalidar tot l’explicat. Només perquè algú pugui veure que caldrà rescatar aquests companys. Caldrà donar exemples i formació fins que puguin ser útils a la societat. Ja no queda temps per malbaratar quadriennis de qualsevol manera, o amagat o donant canya sense solta ni volta.

La nostre cultura busca nous camins, busca recuperar l’amor a l’esport. Els “hooligans” no assenyalen cap camí.

Unes idees per engegar de nou...

Fa temps que volia tornar a escriure. Creia que seria millor observar i veure cap a on anaven les coses en un temps tan eteri i difícil i, alhora, fonamental pel nostre futur. Gran conclusions no hi ha, tan sols les evidències de la manca de compromís.

No hi ha compromís ni tan sols amb la dissidència. Manca gent arreu per a seguir tirant endavant. Des dels partits fins a les plataformes, des de les entitats a les associacions. Manca gent amb ganes d’oferir el seu temps lliure i el seu esforç a quelcom més gran i generós com és la col•lectivitat.

Estar “indignat” no és suficient. Tot i que ja hi ha força gent que està esgotada de treballar perquè no faci “figa” un moviment que semblava una gran oportunitat.

Necessitem bona gent. No la que mai s’ha equivocat perquè mai ha fet rés agosarat. Necessitem de la gent que sempre és allí, a la vora del camí, oferint suport i amb ganes d’escoltar i ajudar.

No serà fàcil ni senzill. Però deixar-ho tot enrera perquè és massa difícil, és una traïció a nosaltres mateixos i al que podríem fer d’ara endavant.

Tothom ha de reflexionar i fer un pas. Des de ser millors pares i mares fins a sortir a aplaudir al seguici. Des de passejar i saludar a amics i coneguts fins a tornar a llegir. La gran revolució passa per una decisió, la millor… la que puguem prendre cadascú.

I enmig de tot això, els qui tinguin més traça que posin en paraules els anhels i els desitjos. Que provin de construir normatives que protegeixin els projectes i les ganes de millorar.

I els que tinguin congressos, que facin el favor de treballar. Necessitem als millors… al carrer, als partits, I arreu. De dretes o de esquerres. Tan li fa. El millor de cada casa… I als altres a millorar.

Per una aliança de progrés

En el manifest “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya” , que Nou Cicle va fer públic el 22 de febrer de 2011, hi ha una crida “a tots els homes i dones progressistes del nostre país, perquè facin seva la necessitat i la voluntat d’una nova aliança de progrés a Catalunya, l’estenguin i se’n facin protagonistes.” El present document parla d’aquesta proposta.

Les bases i els objectius de l’aliança

Els protagonistes potencials d’aquesta aliança són les persones i grups que no es resignen a ser espectadors de la política i volen ser actors de la democràcia; que no accepten la “societat de mercat” i la “política de mercat” que ens volen imposar; que volen una renovació de la nostra democràcia que incorpori tota la diversitat i riquesa de la nostra societat.

La majoria del nostre poble vol la justícia social, la plena igualtat de drets, deures i oportunitats; rebutja les desigualtats, les manipulacions, els privilegis i la corrupció. Vol una organització de l’activitat econòmica i de la vida política, social i cultural que no estigui en mans dels més poderosos i dels seus interessos, sinó al servei de tothom.

Són els treballadors i treballadores, i els que busquen feina. Els joves que creuen que una altra política i un altre món són possibles. Les dones que lluiten per la plena igualtat de gènere. La gent del món de la cultura i el coneixement, l’educació i la recerca. Els professionals i emprenedors que aspiren a una economia eficient, moderna i sostenible. Els nous ciutadans i les noves ciutadanes que han vingut de fora. Els qui saben que la preservació del medi ambient i del territori és una responsabilitat inexcusable de cara a les generacions futures.

Són els que volen una democràcia renovada, cívica i participativa, basada en drets i deures iguals per a tothom. Els qui se senten solidàriament compromesos per les necessitats dels altres i hi dediquen les seves energies per la via associativa i voluntària. Els que aspiren a la construcció d’una Europa unida, democràtica, social i ecològica. Els que volen una Catalunya oberta, compromesa amb la solidaritat internacional i l’emancipació de les persones i els pobles.

Són el que volen l’autogovern i l’emancipació nacional de Catalunya, la seva unitat civil i la seva cohesió social, i identifiquen catalanisme amb llibertat, igualtat i progrés compartit.

L’aliança que proposem ha d’unir aquesta majoria. No la veiem com una simple coalició de partits sinó com una aliança de persones, associacions, moviments i grups que, en la societat civil i en el camp polític, comparteixin un mateix projecte estratègic. Aquesta aliança pot unir activistes i voluntaris socials, socialistes, ecosocialistes, progressistes i sectors que se situen en la cruïlla de l’esquerra i el centre-esquerra amb el catalanisme.

Si no reeixim a establir aquesta aliança, correm el risc que la dreta, amb mitjans econòmics i mediàtics molt potents, s’instal•li en el poder durant anys. Unes esquerres frustrades per la divisió, la fragmentació, les incompatibilitats i les polèmiques no podrien bastir una alternativa majoritària.

Privilegiades i prepotents, les dretes saben perfectament que la indignació o les protestes, si no avancen una alternativa política i social majoritària, no són determinants i poden servir de pretext per a noves formes d’autoritarisme. La qüestió no és què fa una minoria, sinó què fa la majoria.

Necessitem una nova lògica col•lectiva que respongui a la necessitat, que comparteix la majoria del poble de Catalunya, de superar les confrontacions que els nacionalismes instrumentals de les dretes espanyoles i catalanes aprofiten electoralment per a imposar la seva agenda, sovint oculta, de retallades, privatitzacions, desigualtats i privilegis. Si les diferents visions sobre les fites històriques del procés d’emancipació de Catalunya ens separen i confronten, s’imposarà el domini de les dretes catalanes i espanyoles.

Cal que superem la desconfiança i el joc d’incompatibilitats entre els partits i els moviments socials. En comptes de partir del postulat que la confrontació és la regla, els grups polítics i socials progressistes han de mostrar que el seu objectiu és construir una majoria social, cultural i política.

Només si avancem junts podrem fer possible la millora social, política, econòmica, ecològica i cultural de Catalunya, amb un projecte de progrés al servei de la majoria del poble i no d’una minoria poderosa i privilegiada.

La iniciativa de l’aliança reeixirà si guanyem el repte de les confiances recíproques. Això requereix generositat. L’encert i la sinceritat dels plantejaments i de les propostes, de les maneres de fer, del llenguatge, ens han de fer vèncer en el terreny de les idees i de les opinions. Allò que es juga en aquesta batalla de les percepcions i reaccions majoritàries és el futur de Catalunya.

Lliurar-se a una causa comuna, lligar-s’hi lliurement, ha estat sempre, i torna a ser ara, la base indispensable de tots els avenços de les forces d’esquerra i dels moviments de progrés.

 

El projecte sociopolític de l’aliança

Rebutgem una coalició de caràcter superestructural com el “tripartit” de 2003 a 2010, amb les greus dificultats que va comportar. No es pot carregar un castell sense una pinya unitària potent i si els castellers es donen cops de colze.

Cal invertir l’enfocament i els procediments. En comptes d’una coalició freda, postelectoral, cal generar una dinàmica de baix a dalt, amb diàleg, amistat i cooperació, per a establir una aliança social, cultural i política amb la vista posada en l’horitzó de les eleccions al Parlament del 2014. El pluralisme, la moral de diàleg, la responsabilitat compartida i la interdependència han de ser motors d’aquesta aliança.

La seva dinàmica s’ha de basar en una proposta estratègicament precisa, i políticament modulable en funció dels seus avenços i de la seva maduració en els propers quatre anys.

La dinàmica de l’aliança pot donar lloc, en l’any 2014, a diversos escenaris possibles. Depèn, en part, de l’evolució de la conjuntura a Catalunya, Espanya i Europa. Però fonamentalment depèn de la nostra voluntat, de la nostra intel•ligència i del nostre treball.

La versió més avançada seria una aliança incorporant socialistes, ecosocialistes, esquerra i centreesquerra catalanistes, formant una federació política i social, un subjecte unitari, eventualment amb llistes comunes i primàries obertes a tota la ciutadania.

L’elecció, en un ample procés de primàries, d’un candidat o candidata a la presidència de la Generalitat en seria el corol•lari. La realització d’aquestes primàries obertes respondria a un desig de participació ciutadana i representaria una oportunitat extraordinària per a debatre, donar a conèixer i popularitzar el projecte, el programa i els/les líders de l’aliança, amb un exercici exemplar de les formes modernes, transparents i participatives de la democràcia cívica que volem.

La versió més “light” seria una situació de millor cooperació entre societat civil i partits de progrés, amb una major coincidència entre els grups polítics i socials d’esquerra i centreesquerra, amb un diàleg transversal, obert i respectuós que elimini incompatibilitats i rivalitats improductives i generi un moviment d’opinió favorable a una alternativa de progrés a la Generalitat. Això faria possible, després de les eleccions al Parlament, una majoria de govern que evités les contradiccions del “tripartit”, assegurés la màxima cohesió programàtica i política i comptés amb un moviment de suport en la societat civil.

Entre aquests dos models, el màxim i el mínim, hi ha possibles fórmules intermèdies. Sigui quin sigui el model al que arribem el 2014, obrir ja des d’ara una dinàmica d’acumulació de diàleg, aliança i acumulació de forces és un objectiu necessari i urgent.

Un moviment per l’aliança

Cal impulsar sense dilacions un moviment favorable a una aliança de progrés, amb noves iniciatives transversals de diàleg i acció, si volem superar una fossilització estèril de tòpics, incompatibilitats i fragmentacions, que tindria com a resultat consolidar el poder de les dretes nacionalistes a Catalunya i a Espanya.

Som conscients que, per tal de reeixir, la proposta d’una aliança catalana de progrés ha de ser extremadament convincent i comportarà un dur treball pràctic. En diversos aspectes caldrà treballar contra corrent.

L’actual situació política a Catalunya, les ferides obertes en la relació entre Catalunya i Espanya, l’hegemonia de la dreta mediàtica, estimulen la confrontació i les divisions en funció de fórmules abstractes sobre el futur del país, mentre s’oculten o minimitzen les causes dels problemes de fons creats per la crisi econòmica, social, política i ecològica que s’ha instal•lat en el nostre país, a Europa i a nombroses regions del món.

Unes minories prepotents fomenten l’antipolítica, el divorci entre la societat i els “polítics” com a camuflatge del seu domini. Volen fer creure que davant la crisi només hi ha l’alternativa de les retallades dels serveis i béns socials i de la seva creixent privatització. Aquesta situació tendeix a descoratjar els sectors populars colpejats per la crisi i fomenta un malestar social i polític que a tot Europa està obrint la porta als populismes, amb les seva retòrica de confrontacions tribals i de falses solucions simplistes.

Una aliança com la que proposem no s’improvisa. Ha de construir-se pas a pas.

Es tracta, primer, de crear, a través del diàleg i la comunicació, una dinàmica d’opinió favorable.

Després caldrà impulsar un moviment de base, estès a tots els territoris i sectors de la societat civil de Catalunya, un moviment social i polític cooperatiu, inspirat en valors i objectius compartits, acollint una diversitat de formes de participació, suport i compromís. Proposem el mètode de l’autoorganització per a crear aquest moviment amb cercles, grups de treball i coordinadores territorials i sectorials, de caràcter obert i amb ple respecte del pluralisme.

Caldrà, finalment, discutir i acordar una alternativa que sigui majoritària a Catalunya el 2014: un gran projecte i uns programes a l’alçada del nostre temps.

Serem mereixedors de la majoria en aquell moment si, conscients de la nostra responsabilitat col•lectiva, amb l’exemplaritat d’una acció política renovada, cívica i combativa, mostrem amb solidesa que aquesta dinàmica guanyadora és possible.

Saifores, 28 de maig de 2011.

El PSC que volem...

El partit del futur 

1. En les aportacions a l’actual debat socialista hi ha una coincidència bastant àmplia, no sols sobre la necessitat d’una renovació sinó sobre les característiques desitjables del PSC del futur. Una companya les va resumir en un article: el nou PSC, escrivia, ha de ser “amable, digital, modern, jove, obert, d’esquerres, catalanista, global, social i innovador”. [i]

Són objectius que compartim. Es tracta de desenvolupar-los concretament, de traduir-los en propostes a realitzar. Això requereix una renovació ambiciosa i efectiva.

 

En l’altre extrem, tenim clar el model de partit que rebutgem. És el descrit pel responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. Un partit socialista no pot reduir-se a una tecnoestructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que fan o volen fer “carrera política”. 

Aquesta deriva ignora la importància vital que té, per a tot partit socialista, la militància social, la participació d’aquesta en la vida del partit i la funció de la societat civil en una estratègia general de canvi.

 

La qüestió que es planteja, aleshores, és com avançar en una dinàmica efectiva que ens apropi al model desitjat i eviti el que rebutgem.

 

2. El congrés del partit ha de prendre acords per avançar vers el model que desitgem. Però els acords congressuals no signifiquen una solució automàtica. Calen, a més, dues altres coses:
1/ El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar,
2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes, utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.

 

El Congrés del PSC ha de ser un punt de partida que defineixi els objectius, instruments, projectes i mètodes de la renovació. A partir d’aquest full de ruta hem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i tota la nostra energia al servei d’un “nou començament” del PSC.

 

L’objectiu central ha de ser que el partit esdevingui una gran organització sociopolítica del segle XXI, amb els projectes, mètodes i instruments que requereixen els reptes i tendències actuals, en un període de crisi i de transició cap a una nova època i cap a una nova política.

 

El repte d’una nova política

 

3. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una crisi econòmica, política, social i ecològica. La inquietud econòmica i el malestar social i polític estan creixent. La gent percep la reducció dels marges d’acció dels governs enfront del poder global dels mercats financers. Davant l’omnipotència de l’economia global sobre la política democràtica es genera una crisi de confiança, estimulada pels poderosos.

 

L’antipolítica que aquests fomenten vol desactivar la participació de la ciutadania, paralitzar-la, fer-la apàtica i incapaç d’actuar en els afers públics.

 

La distància entre societat i política augmenta també a causa de lògiques partidistes desarrelades, aïllades d’una societat que contempla l’espectacle de la política mediatitzada i s’exaspera davant la denigració permanent entre els contrincants electorals.

 

4. Però, al mateix temps, la crisi genera noves energies i percepcions en la societat. Augmenta la consciència que la sortida de la crisi no significarà un retorn a la situació anterior, sinó una transició cap a una nova època.

 

Creix l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, contra la manipulació mediàtica dels poderosos, contra la corrupció i la confiscació de la política en poques mans, en nom de solucions tecnocràtiques o d’emocions identitàries.

 

Creix la convicció que la superposició de les crisis actuals – econòmica i social, ecològica i política – podria significar una greu regressió, en termes de fractura social, inseguretat, deteriorament de la democràcia, exacerbació populista i autoritarisme, si no es generen les respostes adequades.

 

5. Aquestes respostes no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció.

 

Necessitem estructures més eficients i obertes, que pensin i impulsin la transformació de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Necessitem una reapropiació cívica de la política com a condició essencial del projecte socialista. Hem de desenvolupar nous models d’organització, acció i comunicació, capaços de pensar, acompanyar i orientar els canvis, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.

 

Per això la innovació radical de les formes d’organització, comunicació i acció polítiques és un repte urgent i fonamental.

 

Vers un gran partit sociopolític del segle XXI

 

El PSC ha d’esdevenir una gran organització sociopolítica, capaç de realitzar plenament una funció social i cultural, sense la qual no hi ha ni prou legitimitat ni prou força per a l’impuls de les transformacions necessàries.

 

Això no significa menys organització. Necessitem més organització però millor organització. El model que hem de desenvolupar no pot ser el dels partits d’aparell, concebuts en un passat ja remot. Tampoc pot ser el dels partits-empresa de la dreta, que externalitzen les seves accions, missatges i campanyes, atorgant sovint un xec en blanc, provisional i condicionat, al líder instrumental de torn.

 

Ambdós models tendeixen a produir el buidament dels partits, reduïts a màquines al servei de les campanyes electorals, de les tàctiques més contingents i immediatistes, divorciades de tota reflexió estratègica i de tota participació deliberativa.

 

6. El nostre model s’ha de desenvolupar, en canvi, amb l’objectiu de fomentar la participació massiva de voluntaris i voluntàries actius, organitzats i autoorganitzats. Això exigeix també un coneixement màxim i una eficiència “professional” en el terreny organitzatiu i en els terrenys de l’activisme social, la batalla d’idees i la comunicació de masses.

 

Però la nostra organització i els nostres projectes han de ser sempre de programari lliure, de codi obert, amb la participació col·lectiva del conjunt d’afiliats i voluntaris. Si no és així, es tendeix a la privatització de la política i al joc estèril de la competició de poder com a lògiques dominants.

 

Necessitem una organització que respecti i posi en valor la pluralitat i la singularitat dels seus components. Només així desenvoluparem una organització més nombrosa, multiforme, oberta i flexible, més activa dins de la societat, enriquint-se contínuament amb la vitalitat de les preocupacions i experiències que es donen en aquesta; una organització present i activa en tots els territoris i sectors, impulsora de la revitalització democràtica i de la transformació social, exercint la doble funció complementària de polititzar la societat civil i de donar sentit cívic a la política democràtica.

 

Hem de fer del PSC una gran eina de revitalització cívica i democràtica de Catalunya, capaç d’assegurar la presència del socialisme en la societat civil i la presència d’aquesta en el partit.

 

7. Donar prioritat a la dimensió sociopolítica i cultural del partit significa fer-ne quelcom més que un partit polític a la manera tradicional.

 

Per a agregar i activar majories socials, polítiques i electorals i assumir el repte del govern de les institucions, el partit ha de ser una organització estructuralment oberta al diàleg, la cooperació i les aliances amb la societat civil, elaborant els seus programes i estratègies de manera que els afiliats, simpatitzants i electors en general els coneguin i comprenguin, els sentin com una causa comuna i disposin, doncs, dels mitjans per a ser-ne actors i impulsors.

 

Això exigeix maneres de fer i mètodes adequats per a generar constantment idees i projectes, establir sinèrgies, incrementar la intel·ligència col·lectiva i reforçar una comunicació efectiva. Exigeix fer del partit una fàbrica d’idees, un viver de propostes, debats i iniciatives.

 

Si el partit vol vèncer la batalla de l’esperança contra el fatalisme, de l’emancipació humana contra els poders fàctics de tot ordre, de la responsabilitat moral i política contra el cinisme, de la democràcia contra l’antipolítica, de l’estat social contra el campi qui pugui, de la raó contra el populisme, de la igualtat contra la selva social; si el partit vol vèncer en aquesta batalla decisiva del temps present, ha de ser capaç de convertir-se en una fàbrica d’idees i una eina en favor de les iniciatives socials. El partit ha d’articular, a través de la deliberació col·lectiva, la seva visió i el seu programa de transformació social, democràtica i ecològica de la societat.

 

8. Aquesta necessària transformació només serà fecunda si es promou no només des de les institucions de la política democràtica sinó també, cada vegada més, des de la mateixa societat civil. La promoció de la democràcia econòmica, el control democràtic de la transició mediambiental, el desenvolupament del tercer sector i de les cooperatives, la fiscalitat justa, la justícia en la redistribució del treball o la banca ètica, són objectius de futur que requereixen una nova funció social i cultural del socialisme

 

El camí de la innovació

 

9. No s’avança sense arriscar i el pitjor seria resignar-se a la rutina. Hem de ser conscients que els partits actuals es basen en un model organitzatiu heretat del segle XIX, tenen programes en bona part del segle XX i estan enfrontats a reptes del segle XXI. Mantenir models del passat sense canvis radicals significaria resignar-se a formes cada vegada més anacròniques i menys efectives, eventualment contradictòries amb els nostres principis i objectius.

 

El camí que cal emprendre és el d’una evolució orgànica, conscient i dinàmica, vers un nou tipus d’organització, un desplegament evolutiu vers un gran partit sociopolític dels i de les socialistes de la Catalunya del segle XXI.

 

Aquesta evolució s’ha de verificar amb ambició i progressivament. Un partit no s’improvisa i el PSC és fruit d’una llarga història. Per tal de fer-lo eficaç davant dels reptes que tenim al davant, cal tenir molt clar què ens proposem i quina és la manera d’arribar-hi.

 

Quan parlem d’innovació radical no volem dir que s’ha de capgirar tot. Es tracta d’efectuar progressivament els canvis orgànics i polítics necessaris, amb projectes planejats i realitzats a curt, mitjà i llarg termini; sense improvisacions i en una avaluació permanent.

 

10. Cal l’ambició d’un nou començament, d’acord amb els valors i principis que ens sustenten i amb els objectius emancipadors del socialisme. No podem acceptar ni un model burocràtic i oligàrquic, ni un model tecnocràtic, empresarial, externalitzat. Hem de generar una dinàmica àmplia, horitzontal i participativa que fugi de la verticalitat i el monolitisme i sàpiga adaptar-se a una societat més individual, plural i reticular; més reticent a les consignes i els partidismes tancats.

 

Les propostes

 

11. La demanda de participació, informació i formació és generalitzada. Cal que sigui garantida i atractiva, estimulada de manera eficient; cal que tingui una concreció organitzativa. El partit ha de desenvolupar una funció col·lectiva que revitalitzi el debat polític, d’idees i projectes, capaç de suscitar la participació de tots els que, dins i fora del partit, comparteixen unes mateixes aspiracions.

 

12. El nou PSC ha de ser un projecte que s’organitza. La seva estructura organitzativa ha d’actuar en funció de projectes. Els òrgans de direcció i execució s’han d’organitzar prioritàriament a partir de finalitats específiques, discutides, aprovades i implementades en els àmbits corresponents.

 

13. L’organització local i territorial representa una força extraordinària que cal fer créixer. Les agrupacions locals han de tenir la màxima autonomia. Les federacions territorials han de respondre a una lògica de baix a dalt; han de vetllar prioritàriament per la coordinació, la dinamització interna i l’expansió i obertura de l’organització.

 

14. Calen organitzacions temàtiques, operatives i esteses a tot Catalunya. Això planteja potenciar l’organització en xarxa del partit, mobilitzant i agregant persones i grups en funció d’afinitats sectorials. Cal la potenciació de fortes federacions temàtiques del partit, dotades de mitjans autònoms i adequats. En funció dels seus efectius, aquestes federacions temàtiques han d’assolir un pes orgànic equiparable al de les federacions territorials.

 

15. Tant l’acció política representativa com l’acció política en la societat són fonamentals i indestriables en el projecte socialista. A la llarga, la funció de representació democràtica no és viable sense l’acció en la societat. S’ha de garantir i estimular una presència activa, en el partit i els seus òrgans dirigents, de membres actius en la societat: treballadors, professionals, emprenedors, dones i homes, joves i vells. Cal impulsar una “quota social” en els organismes del partit, com vàrem impulsar en el passat la quota femenina fins arribar a la paritat.

16. L’exigència de noves anàlisis i nous programes no ens ha de fer dubtar que el relat de l’esquerra és d’una actualitat creixent. Cal guanyar la batalla de les idees i de les narratives.

 

En una societat hipermediatitzada, la dreta domina de manera creixent una comunicació que no té per objectius la transmissió d’informacions i propostes, o la deliberació democràtica sobre les decisions, sinó la propaganda negativa i la instrumentalització emotiva dels electors, considerats com un públic manipulable.

 

17. Hem de tenir l’ambició de crear noves formes de transmissió de les nostres idees, raons, propostes, històries i emocions, pensant sobretot en les noves generacions digitals i en la ciutadania que no accepta la manipulació mediàtica i política. En bona mesura és en aquest terreny que es decidirà el nostre futur i, molt més important, el del nostre poble.

Hem de renovar, millorar i augmentar els nostres instruments i mètodes de comunicació. Han de ser eines d’elaboració i difusió del nostre relat polític i ideològic, amb missatges potents, crítics, propositius i emotius, capaços d’incidir en les percepcions i reaccions polítiques i socials de tota la ciutadania. L’”Endavant” ha de ser l’òrgan polític de referència, llegit pel conjunt del partit i del seu entorn, amb continguts fonamentats, analítics i propositius, ben documentats, amb idees vives, expressades amb talent i qualitat. La nostra comunicació no pot ser substituïda pel recurs resignat a formes de publicitat banalitzada.

 

18. Internet i les xarxes socials són, en aquest terreny, una benedicció del cel. Amb una gran varietat d’e-suports (blocs, facebook, twitter, lip dubs, etc.), els i les activistes on line poden arribar a un públic que no assisteix a les dinàmiques polítiques clàssiques o a les campanyes electorals. A Twitter la gent ens pot descobrir a través d’ hashtags sobre qüestions que els interessen i poden així seguir en contacte amb nosaltres. Facebook i els blocs actius tenen unes possibilitats de difusió i redifusió extraordinàries.

 

Cal millorar les pàgines web del partit, evitant un format corporatiu, clàssic i unidireccional i assegurant-ne la utilitat política i pràctica, la qualitat, la difusió i la facilitat d’accés a l’arxiu documental. Cal desenvolupar qualitativament i quantitativament, amb la màxima sinèrgia possible, la nostra presència a Internet i a les xarxes.

Cal estimular, enriquir i diversificar la premsa digital de caràcter socialista i progressista. L’activitat a la Xarxa ha de servir de suport participatiu dels nostres debats i d’eina fonamental de difusió, convocatòria i mobilització a l’entorn dels plantejaments i propostes socialistes.

 

19. Creix la consciència que molts dels reptes de la crisi global han de tenir respostes europees. Avui, a Europa, hi ha una majoria conservadora, però la fractura i el malestar socials augmenten. Amb modalitats diferents, és possible que moviments com els de la “primavera àrab” es desenvolupin també, en els anys propers, en països europeus. Cal preparar sense dilacions el proper cicle progressista a Europa. El nostre referent europeu, supraestatal, és el PSE. N’hem de fer un subjecte polític visible i present a Catalunya, donant a conèixer àmpliament les seves posicions i iniciatives. Aquesta no pot ser una activitat més del partit, de caràcter sectorial o especialitzat, sinó que s’ha de situar en el centre de la nostra activitat política. Hem de ser més que mai un partit europeísta i cada vegada més un partit europeu: ens hi va la viabilitat dels nostres objectius estratègics.

 

20. El document de la “doble crida” que Nou Cicle va fer públic el passat febrer proposa la renovació del PSC i la construcció d’una aliança progressista a Catalunya en l’horitzó del 2014, com a objectius enllaçats i complementaris en els propers temps. El congrés del partit hauria d’acordar l’impuls d’un moviment de base per a l’Aliança de progrés, amb la societat civil progressista i amb grups polítics afins, sobre la base de l’experiència germinal de la Conferència oberta “Catalunya causa comuna”.

 

21. Tota organització comporta relacions de poder i tot canvi s’enfronta a inèrcies. La millor manera de procedir és generar el convenciment compartit que cal una innovació inclusiva, que optimitzi la energia del conjunt del PSC. Volem un ample acord congressual per tal d’assolir, entre totes i tots, els següents objectius:

 

· Rejoveniment i renovació dels òrgans de direcció i execució, que han de representar la riquesa plural del partit.

 

· Plena dedicació i treball per projectes dels membres de l’executiva nacional, amb quatre objectius prioritaris: 1) innovació organitzativa, 2) interactivitat permanent entre partit, societat civil i món de la cultura, 3) modernització i expansió de la nostra comunicació, 4) construcció d’una alternativa majoritària a Catalunya.

· Funcionament de l’executiva nacional sobre la base de projectes i objectius, en cinc grans àrees agregant responsabilitats: 1) política i parlamentària, 2) cultura i comunicació, 3) democràcia local, 4) dinamització interna i externa, 5) estudis i documentació.

· Fort impuls a les organitzacions temàtiques i sectorials.

· Generació d’un moviment de base per l’Aliança de Progrés, en l’horitzó del 2014, amb una participació protagonista de la societat civil. [ii]

 

22. És més fàcil repetir coses de sempre que no pas innovar i canviar. Necessitem un nou projecte col·lectiu, innovador, participatiu, enèrgic, obert. Caldrà impulsar-lo tenaçment entre totes i tots, amb generositat, intel·ligència i ambició. Caldrà imaginar, pensar, discutir, experimentar, arriscar, rectificar a través de l’acció, trobar respostes noves, assolir nous objectius. Hem de ser conscients que la majoria progressista de Catalunya ho demana.

 

Si volem, podem.

 

Assemblea de NC a Saifores, maig de 2011

[i] [i] Laia Bonet explicava així les característiques que proposa per el PSC:

 

1. Amable. Acollidor i atent. Un PSC que escolti i sigui humil. El nostre estil ha de parlar per si mateix. Les formes són els fons. I un reflex autèntic i creïble de la nostra proposta. Per aquest costat hem perdut sensibilitats i connexió amb la ciutadania. Un PSC feminitzat en persones i actituds.

2. Digital. Profundament obert a la comunicació digital. Organització, comunicació i creació de valor en xarxa. Els temes de la societat digital, la nova societat, com a gran fortalesa política.

 

3. Modern. De la modernitat, de la cultura, del coneixement. Pròxim als creadors de nous llenguatges. Un PSC que combati el conservadorisme mental, cultural, estètic… i polític. No podem governar Catalunya si no representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense modernitat. I ens hem quedat antiquats… mentalment.

 

4. Jove. Han envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i necessitem connectar amb tota la societat. Fan falta joves i temes joves. La renovació no és només joventut… però per ser a l’oposició quatre o potser vuit anys i reconstruir una alternativa necessitem continuïtat, perseverança i resistència.

 

5. Obert. És necessari assajar noves fórmules d’acció i col·laboració polítiques. Hem de buscar causes o punts de trobada, més que cases i ideologies. Un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i a nous temes que afecten la vida de la gent: obesitat, soledat, por, salut mental… Un PSC híbrid, transversal i plural.

 

6. D’esquerres. Un país d’esquerres, sí, i un partit capaç d’entendre-les totes. I treballar amb totes. Necessitem un pol progressista a Catalunya. I participar, a fons, de la reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels temes nous de la política emergent que està als marges dels partits i dels sindicats.

 

7. Catalanista. En el marc d’una Espanya federal. Però ara més que mai són necessaris gestos de reforç del federalisme. D’una altra manera, el discurs del federalisme ens deixa orfes. Bilateralitat real i multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals. Som una nació i som un altre partit. Comencem a construir coherentment.

8. Global. Que parli del que passa i del que importa al món: Wikileaks o Cancún. Cap tema important ha de ser-nos aliè. Europa al cor, però, al cap, el món global. I els peus a terra i clavats en els problemes de la gent.

 

9. Social. De les noves fractures socials. Un PSC de defensa dels drets dels més vulnerables. Un PSC que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu sentit més íntim. Treballadors i capes populars, sí; però, sobretot, gent sense futur, horitzó i oportunitats.

 

10. Innovador. La nova economia. Del talent, dels emprenedors. Un PSC que farà una aliança per la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids. Un PSC que impulsa la responsabilitat social corporativa i l’ètica en el món dels negocis més que un país business friendly.

 

El text complet de l’article, aparegut a El Periódico, a http://www.noucicle.org/lhora/?p=3359.

[ii] Veure el document de Nou Cicle “Per una aliança de progrés”, maig de 2011.

Divendres a les vuit debat dels candidats Municipals'11

Torredembarra endeutada, una nova oportunitat?

Un municipi sovint ha d'endeutar-se per a tirar endavant projectes que amb els recursos de que disposa no podria assumir. El deute ha de ser proporcional a la capacitat de retornar els diners i al fet de perdre capacitat per a projectes futurs.

Així, doncs, cal aprovar operacions de crèdit per fer front a projectes que permeten tirar-ne d’altres endavant i que permetin fer passes decidides en el projecte de futur. Trenta quatre milions de deute a Torredembarra significa quasi bé un any i mig sense pagar rés i a ningú per quedar nets. I el que s’ha fet no obra cap porta nova ni esperona cap activitat.

Son projectes de poca volada i de difícil explicació en temps de crisi i de la conseqüent menor recaptació de diners per a poder treballar. Un aparcament que ha superat l’import que ens va assignar el Fons d’Inversió Local de l’estat i que lluny de benefici comporta despesa fixa a fons perdut. Una piscina descoberta que ens hipoteca altres projectes davant del pressupost monumental de tapar-la.

Podeu comprovar com tenim el trist honor de ser el municipi que enlloc de crear llocs de treball i riquesa amb les assignacions directes dels Plans Estatals d’Inversió local hem acabat endeutats. I el pitjor va més enllà del deute, és que hem desbordat la nostre capacitat d’endeutament amb projectes sense consens. Sense dibuixar una Torredembarra enfocada cap al creixement, sense un anàlisi de les accions que ens permeten seguir treballant .

Quan una familia veu temps difícils no refà el rebedor i amplia la cambra de bany amb un “jacuzzi”. Si algú ho ha fet, de segur que no compte amb la comprensió dels veïns quan li falten diners o es queixa del que valen les coses.

Així, ens cal planificar i guanyar eficiència. Posar ordre i fil a l’agulla. Reagrupar-nos davant dels problemes i fer un pla per eixugar el deute sense deixar de treballar pel futur. Reorganitzar l’ajuntament. Millorar el rendiment de cada euro, de cada feina i de cada proposta. Control i justificació, previsió davant d’improvisacions, recaptar a tothom que ho hagi de fer, vetllar pel compliment dels compromisos impositius enlloc d’augmentar-los, projectar per estar a punt i poder acollir-nos als diferents plans d’inversió de les administracions i estudiar i revisar els nostres procediments per a estalviar recursos enlloc de serveis.

Venen anys en que el ciutadà voldrà saber en que es gasten els seus diners. En que no es pot aturar sense explicacions. En que sinó hi ha recursos per a obres de major inversió caldrà sistematitzar el manteniment i millora dels nostres carrers i places.

Amb bona lletra, podrem convertir uns anys difícils, en el temps en que Torredembarra va aprofitar per posar-se al dia amb estudis, projectes, formes eficients d’organització i de racionalització dels recursos i el més important, va posar-se el dia carrer a carrer, plaça a plaça, servei a servei.

Els valors i les oportunitats

Hi ha una visió monolítica dels partits polítics. Com tot a la vida, les estructures dels diferents partits tenen coses bones i pitjors. Però tots i cadascú d’ells han anat construint, congrés rera congrés, la seva forma d’organitzar-se.

El fet d’abastar un territori tan gran com Catalunya, comporta que cal organitzar-se amb prou cura i afavorir la participació i el treball polític arreu. Participar és l’oportunitat d’oferir i, en el cas de coincidir prou gent, esdevenir propostes polítiques qualificades.

Els missatges i les idees, les accions i les propostes arriben a més indrets. Però és més gran la quantitat de companys i companyes que calen per a tirar-ho endavant i alhora, cal una representació territorial i sectorial per a copsar els neguits de tot arreu i traslladar-los fins als diferents consells generals, nacionals o autonòmics de cada formació política.

Sense voler parodiar, no acostumen a ser una mena de penyes, o de gent vetllant una franquícia, o associacions coordinades per a gaudir d’un front d’informació o serveis o algunes de les formes d’organització que ens mostra la societat en cada congrés, o trobada comercial, o jornada de entres o altres i altres exemples.

Aquests tipus d’organitzacions poden fer prevaler els valors més segurs, els més preparats acadèmicament, mediàtics o fins i tot simpàtics, si s’escau. I enmig de totes aquestes variables poden haver oblits o preferències que deixin a gent molt adequada sense l’oportunitat de poder demostrar la seva vàlua. Vaja com a la vida en general, o és que tothom té allò que creu que es mereix?

Per altre banda cal recordar que quan hi ha una malifeta o error, o sortida de to, o emprenyada o llicència o ineptitud per part d’un ciutadà que desenvolupa un càrrec de representació, mirem al partit corresponent i li posem molt mala cara.

La sensació de corresponsabilitat davant d’un bandarra és dolorosa. La sensació d’impotència quan hi ha companys que no comparteixen maneres de fer i es permeten buidar el pap quan els hi convé o fins i tot tirar pel dret, també ho és.

La grandesa de la participació no està en ser elegit i escollit, està en ser escoltat. Demanem responsabilitats dins dels partits, comprenem errors si no hi hem participat quan es demanava i volem seguir fent partit perquè no n’hi ha d’altre. Són els pilars de la democràcia. Tan se val el tamany, l’extensió representada i l’ideologia, son referents per a demanar i exigir i saber el què i com de cada proposta.

Un pot pensar que quan més petit més participatiu i més transparent. Sembla que l’autonomia es basi en l’estatus territorial. Si fos així no hi hauria cap plet referit a associacions, ni a escales de veïns ni a altres exemples que ja compreneu.

Mentre hi hagi ciutadans que voten a la persona sense mirar el que diu que vol fer i com, no hi haurà participació real.

Cada cop que un telèfon s’aixeca per predisposar algú contra alguna persona, cosa o idea sense aportar raciocini i contrapropostes, és un pas enrere.
Si hi ha responsables polítics identificables pensem en poders i contrapoders, si hi ha assemblees obertes pensem quan amics i coneguts han vingut solament a votar.

Tot un xic complicat i alhora molt senzill. Com la vida mateixa.

El safareig i la mar salada

La recerca del millor comentari és l’esport majoritari a Torredembarra. Bé, rectifico, potser el que fa més soroll. Bé, torno a rectificar, el que sembla tenir més adeptes.

Quan un practica un esport minoritari, de fet, tan li fa. És la seva passió. I aquesta l’omple i li ocupa el major temps de la seva vida. No s’atura a reflexionar si és molt o poc conegut. Ni si es practica, ni si interessa. És la seva passió.

En mig de la enorme població torrenca hi ha força esports minoritaris. Cadascú segueix el seu. I sembla que intentar veure amb perspectiva sigui un esport més. Rés més lluny de la realitat.

Cal promocionar la pràctica de la perspectiva i de la globalitat. Cal impulsar els actes solidaris i les accions constructives. No com un esport més, sinó com el marc per establir unes normes generals de respecte i disponibilitat mental per avançar.

Llavors, i sols llavors, podrem optar per la nostra activitat « esport » i saber en quin context es mou. Si seguim preferint els comentaris a les propostes recolzades per les associacions polítiques i/o ciutadanes, com a mínim sabrem què és el que hi ha.

De tot aquest reguitzell d’especulacions respecte als diferents processos per a la confecció de les llistes de convilatans que s’oferiran per a ser elegits i formar part del plenari municipal, de fet el més important és el resultat final i les propostes que ens facin.

Som nosaltres, a nivell individual, qui haurem d’esbrinar la possibilitat d’execució i la intencionalitat global de cada programa respecte al dibuix de la Torredembarra dels propers temps.

Haurem de veure les coincidències, les afinitats, les perspectives i afavorir una majoria progressista, si és la nostre convicció, o una de centre conservadora, si és el que creiem més adient per a remuntar el fangar ideològic dels darrers temps al poble.

Tan li fa qui o què se sent poc valorat. Tan li fa qui o què repeteix una idea fins a fer-la més o menys popular. A la fi, hi hauran unes llistes de veïns i veïnes amb noms i cognoms. Cada llista portarà un nom, alguns adscrits a formacions polítiques d’àmbit estatal, autonòmic i/o local, i un programa. En aquell moment ens cal llegir i escoltar i amb l’ajut del raciocini determinar la nostre acció més personal : votar.

De la coincidència d’aquestes accions en sortiran unes proporcions que establiran el grau de confiança que ha rebut cada formació. Els veïns i veïnes que accedeixin al plenari hauran de recordar el programa que han ofert i l’encàrrec global del poble. Gestionar una crisi local de gran fondària i establir les accions per a sortir-ne amb bon peu i el més aviat possible.

I llavors caldrà deixar de banda les intuïcions. Caldrà donar valor a les paraules donades i a la necessitat d’entendre’s. Caldrà escenificar un plenari corresponsable. Tots disset seran responsables de Torredembarra. Si tenen competències delegades tindran la responsabilitat d’actuar i explicar-se, no deixant a ningú enrera o despenjat per mandra d’acció política.

Els regidors que no tinguin cap competència delegada hauran d’explicar les coincidències amb valentia, les discrepàncies amb arguments i les alternatives amb rigor i constructivisme.

El president d’aquest plenari, l’alcalde, haurà d’imprimir un nou tarannà. Un fidel exercici d’escoltar i de suma constant. Serà el primer que haurà d’allunyar-se del safareig. Serà el primer que ha de reinstaurar l’educació i la fraternitat entre les disset persones que han de tirar Torredembarra endavant.

I tots i cadascun hauran d’oferir la confiança per recolzar aquesta feina. Més enllà dels cent dies tradicionals. Més enllà del passat i de les males experiències. Hi haurà una veu per a progressar i un debat per enriquir-nos tots plegats.

El safareig no pot pesar més que la mar, físicament és impossible. Metafòricament tampoc si ho desitgem i actuem amb responsabilitat.

DECLARACIO DELS SIGNANTS DE L'ACORD PEL CONSENS

Des de fa un mesos, Torredembarra viu una situació política municipal desvertebrada, sense criteri ni objectius clars, incapaç d'aglutinar voluntats i, per tant, feble. Una situació que, evidentment, s'ha tornat insostenible i que ens portava cap a un desgovern, a on la força que fins ara era la responsable. de fer de l'Ajuntament una institució on tots ens sentíssim representats ha, fracassat en els seus objectius i ha vist. com els seus socis han anat abandonant un projecte incapaç d'aglutinar, però sí de separar.
Veiem, doncs, que la política portada a terme només repercutia negativament en els interessos d'una ciutadania cada cop més desorientada per la deixadesa deIs seus governants, a on els problemes no només no es solucionaven sinó que creixien amb el pas deIs dies.

I continua...

Així doncs, els partits polítics signants del present acord: CiU, l'Agrupació, PP, GIT i la regidora no adscrita Laura Pradeda, fem una crida als ciutadans de Torredembarra a fi i efecte d'acabar amb aquesta situació i afegir-se a l' acord que hem denominat "Pel Consens", per tal de retornar la il·lusió per aconseguir una ciutat a l'alçada d’allò que els veïns i veïnes reclamen des de fa temps:
Una població cohesionada, al servei deIs que hi viuen, a on tots i cada un de nosaltres ens hi sentim integrats, i on siguem partícips d'un programa amb uns objectius que, ,de forma clara i transparent, ens disposem a tirar endavant amb la força que ens dóna una majoria democràtica i cohesionada.
L' ACORD PEL CONSENS ens permetrà treballar per una veritable participació, on totes les voluntats seran escoltades. Aquest és un acord polític al servei de les persones, perquè no entenem la institució municipal allunyada de la voluntat popular. És, doncs, un deIs objectius prioritaris deIs signants de l'acord retornar la confiança cap la institució, obrint les portes a les entitats, associacions i agents socials que vulguin expressar les seves idees i alternatives.
L' ACORD PEL CONSENS és una eina per la realització d' uns objectius que són imprescindibles per avançar cap a un nou model de gestió que ens han de dur, amb fermesa i claredat, cap a la construcció d'una ciutat més amable amb els qui hi viuen, amb un futur millor, integradora, a la vegada que enforteixi la seva cultura, costums i tradicions. En definitiva fer de Torredembarra una ciutat on tots ens puguem sentir orgullosos de pertànyer, una ciutat neta i ordenada urbanística i socialment, on ningú hi sigui exclòs i tothom s'hi senti integrat.
L' ACORD PEL CONSENS proposa a tota la ciutadania fer seva la tasca diària que ens permeti millorar en els serveis d'atenció cap a les persones. EIs firmants de l'acord ens comprometem a treballar per consolidar projectes i obrir-ne de nous per aconseguir una. millora susceptible en matèries de sanitat, atenció a la gent gran, eliminació de barreres arquitectòniques, ensenyament, esports, comunicació, atenció a la infància, impuls del comerç, seguretat ciutadana, etc.
Volem també fer palesa, que com el seu nom indica, s'obre la porta a totes les formacions polítiques que vulguin formar-hi part, enriquint el projecte i sumant voluntats. Els que ara ja som, serem respectuosos amb les diferencies i ferms en allò que ens garanteixi un avenç cap al benestar.
També volem fer una crida, a tots els agents socials de Torredembarra, a donar suport a aquest "ACORD PEL CONSENS".

Acollir enlloc d’atraure

Una paradoxa que es dóna a Torredembarra i, d’alguna manera, també a tot l’Estat, és dependre dels visitants per equilibrar la balança econòmica i alhora mantenir una actitud com de menyspreu o satírica en la majoria dels casos.

Hi ha una mena de distanciament respecte als actes o accions que semblen destinats, preferentment, a atraure visitants. Fins i tot es fa responsables del creixement esvalotat als ocupants dels habitatges i, no pas, als que els varen construir.

L’ou i la gallina, però amb molt poca o nul·la rendibilitat al esbrinar-ho. En algun moment cal assumir el que hi ha. Un cop entès que no es possible derruir fins als nivells de creixement que haguessin garantit un creixement sostenible, cal optimitzar la realitat i recuperar les eines per tornar a estar satisfets amb la nostre vila. I compte que dic “nostre”. Com deia el mestre Serrat referint-se a Badalona i que es pot aplicar arreu, que no hagi nascut a Torredembarra és un accident, que l’estimi, no ho és.

Així cal recordar i explicar en cada cas, els signes més característics de La Torre. Les arrels més tradicionalistes i que li han imprès un caràcter especial. Definir-lo i explicar-lo fins a seduir a tothom i que l’admirem en sintonia i col·laboració.

Per tan, ja és el moment de fer una

2.Proposta

Eradicar el terme turista i veí de segona residència.

Cal promocionar actes, activitats, recursos, diversitat, comerç, productes, entorn, restes arqueològiques… i tot allò que ens permet viure millor. Promocionar-ho com un concepte global.

Cada cosa al seu lloc. Però tot amb un mateix esperit. El comerç àgil i ben presentat ens ajuda a viure millor i atrau gent, sense oblidar la seva capacitat de contractació.

Les festes, tradicionals o de nova creació, han de ser un punt de trobada per tornar a sentir-nos col·lectiu. Poble per aquells que ho hagin oblidat, pels qui no ho buscaven i per tots els demés que ho enyorem.

Una revitalització de les celebracions actua com un pol d’atracció de visitants. A on hi ha celebració i força gent, hi va més gent. A on són festes de paper pensades més pels visitants que per fer accions noves, la gent hi va un cop i prou. Són gairebé idèntiques. Canvia el nom i els ornaments, però les paradetes artesanes ja són un itinerari quasi firaire. Sols l’arrelament entre la gent del poble provoca l’ambient sincer que busca el visitant.

La rehabilitació i recuperació del Patrimoni és un valor essencial per al poble. Si la feina és bona, tindrem l’orgull de veure com molta gent s’acosta a gaudir-los. La Vila del Moro, per exemple, té unes possibilitats molt importants. Tan se val si en l’itinerari romà de Tarragona està més amunt o més avall que altres restes. Són les nostres. Recuperem-ho, treballem-hi i gaudim-ho com cal.

Exemples com la pedra seca ens permetrà tornar a mirar cap a les terres d’endins. Viure la globalitat d’una situació geogràfica envejable. Equidistants de patrimonis famosos, d’arquitectes de renom, dels Indians històrics i les seves llegendes, de camins i rieres, d’un riu a recuperar i d’una comarca tan prometedora com desconeguda. La nostre costa és un tresor i també cal treballar-hi. Un lloc d’acollida digne i ben pensat per a famílies i pels més aventurers.

Si treballem el que tenim, a banda de viure millor, condició "sine quanon", tindrem també un factor per a prendre-li la mida, l'arribada visitants d’arreu per a compartir-ho amb nosaltres per unes hores o per uns dies.

El que anomenen oferta gastronòmica, tot i que ja ens entenem, hauríem de dir-li recuperació de la tradició culinària i de l’excel·lència, o alguna cosa per l’estil.. Quan un pensa en un lloc o en una activitat a on anar, si s’afegeix el bé que si menja guanya amb atractiu. I, alhora, hi ha com un sentiment compartit d’orgull quan es pertany a un indret que se’l coneix per la qualitat de productes o per l’artesà de la seva preparació.

I així, amb aquest esperit, el que se’ns pugui acudir. La balança s’anivellarà, però no tindrem la sensació de que es treballa per forans ni que hostes vingueren i de casa ens tragueren. Quan tenim una casa, guanya valor quan ens visiten. La tornem a mirar amb els ulls dels amics i coneguts.

I recordem quan ens agrada.