Un referéndum para Cataluña

http://elpais.com/elpais/2012/10/03/opinion/1349256731_659435.html

Si desea la independencia una minoría territorializada no se pueden oponer obstáculos formales. Pero hay que averiguar la existencia, amplitud y solidez de esta supuesta voluntad popular

Francisco Rubio Llorente 8 OCT 2012 - 00:02 CET

Es difícil no compartir la opinión del Gobierno sobre la inoportunidad del momento elegido por el presidente de la Generalidad, más guiado por la rauxa que por el senyi,si no se quiere hacerle el agravio de pensar, como algunos, que lo ha movido el deseo de que en el ánimo de los votantes pesen más los sentimientos identitarios heridos que el descontento con las consecuencias sociales de la austeridad presupuestaria o el juicio sobre los errores de la política económica y fiscal etc.

Pero ni la inoportunidad de la iniciativa, ni la mayor o menor torpeza de las razones que la mueven, permiten al Gobierno ignorarla, ni lo dispensan de tomar a su vez las medidas necesarias para encauzarla pacíficamente, y hasta ahora no ha hecho gesto alguno en ese sentido. El sosiego de la primera respuesta de su presidente ha ido debilitándose, y aunque no se ha caído todavía en la tentación de esgrimir la amenaza del artículo 155 de la Constitución, a la que tanta afición tienen algunos miembros de su Partido, dentro o fuera del Gobierno, se ha recordado enfáticamente que este tiene la posibilidad de recurrir al Tribunal Constitucional para impedir la celebración de un referéndum convocado por la Generalidad.

Este recordatorio tampoco ha sido oportuno. El único efecto evidente de recordar lo jurídicamente obvio es el muy perjudicial de dañar la imagen del Tribunal, ya bastante dañada por el uso que de él se ha hecho en estos últimos años. Pero además, y esto es lo peor, transmite la errónea idea de que, si no logra disuadirle para que la abandone, lo único que el Gobierno tiene que hacer en relación con la iniciativa del presidente Mas es impedir que la ponga en práctica.

No es así. Si la iniciativa se mantiene, es deber del Gobierno contribuir a la búsqueda de vías que permitan llevarla a cabo de la manera menos traumática para todos; sin violar la Constitución, pero sin negar tampoco la posibilidad de reformarla si es necesario hacerlo. Si esa necesidad se presenta no será sin embargo sino dentro de algunos años, y solo en la medida exigida por el acuerdo que se alcance sobre el modo de satisfacer las aspiraciones catalanas. Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum.

Si el nuevo Parlamento respalda la consulta debe presentar una proposición de ley orgánica

Muchos piensan, o pensamos, que este debería hacerse aunque la Generalitat no lo hubiera pedido. Hace algunos meses en EL PAÍS y pocos días en La Vanguardia, dos intelectuales distinguidos y nada sospechosos de simpatías nacionalistas, Ruiz Soroa y Francesc de Carreras, han reclamado la convocatoria de un referéndum, en el País Vasco el uno y en Cataluña el otro, para verificar si la voluntad de independencia existe, desarmar a los nacionalistas si esa voluntad no tiene la amplitud y solidez que ellos le atribuyen y sobre todo para abrir un debate que, antes de decidir, ilustre a los ciudadanos sobre el significado real de la independencia, sus ventajas y sus inconvenientes. Pero si lo ha pedido —es inexcusable hacerlo, por dolorosa que sea para muchos españoles (entre los que desde luego me cuento)— la idea de una España sin Cataluña.

Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).

La Generalidad de Cataluña no puede convocar un referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria.

Una decisión de esta naturaleza requiere una mayoría muy cualificada, no una mayoría simple

De acuerdo con la Constitución, esta ha de ser hecha por el Rey, a propuesta del presidente del Gobierno, previa autorización de las Cortes, que en el presente caso ha de ir enmarcada en un conjunto de normas que den respuesta a las muchas cuestiones que no la tienen en la Ley Orgánica sobre modalidades del referéndum, que no contempla una modalidad de esta naturaleza. Hay que precisar, entre otras cosas, cuál es la mayoría indispensable para considerar aprobada la propuesta, quiénes pueden votar, cuál será la circunscripción (única o provincial) en que se hará el escrutinio, cuál el contenido de la pregunta que se formula y cuál el procedimiento a seguir en caso de que sea aprobada. Como ya dijo la Corte Suprema de Canadá en la sentencia que antes cité, una decisión de esta naturaleza requiere algo más que una mayoría simple; ha de ser una mayoría muy cualificada, aunque no tal vez hasta el punto de considerarla indestructible, como al parecer el propio presidente de la Generalitat ha dicho recientemente. Y la pregunta ha de ser clara e inequívoca, lo que a mi juicio no implica necesariamente que haya de ser única; en alguno de los proyectos preparados para el referéndum sobre la independencia que el Partido Nacionalista Escocés se propone convocar en 2014 se hacen hasta cuatro preguntas distintas, pero a mi juicio en nuestro caso sería preferible hacer una pregunta que permitiese sin embargo llegar a soluciones distintas al término del procedimiento largo y complejo que en todo caso habrá de abrirse para satisfacer la voluntad de los votantes, que también podría inspirarse en el que el Tratado de Lisboa para la separación de la Unión. Un texto no muy lejano al que figura en la Resolución aprobada por el Parlamento de Cataluña a propuesta de CiU.

No es mi propósito, sin embargo, adelantar ahora ideas sobre estas cuestiones, sino subrayar la conveniencia de que sea precisamente el Parlamento de Cataluña el que propone la respuesta que se le ha de dar, utilizando para ello la facultad de iniciativa legislativa que la Constitución le concede. La autorización para convocar el referéndum requiere, por las razones que antes he dicho, una ley orgánica y en nuestra actual situación política no parece posible que esta nazca de un proyecto del Gobierno e improbable que venga de una proposición de ley. Pero no solo por esta razón, o por la necesidad de patentizar que quienes desean la independencia de Cataluña (o alternativamente, una modificación sustancial del marco de relaciones con el resto del Estado) quieren llegar a ella aprovechando todas las vías que la Constitución ofrece y sobre todo, para participar así en la convocatoria de un referéndum que constitucionalmente las instituciones catalanas no pueden hacer, es indispensable a mi juicio que, si dado el resultado de las elecciones, el nuevo Parlamento de Cataluña respalda las resoluciones que el que ahora se disuelve acaba de aprobar, lo haga a través de un proposición de ley orgánica de autorización de este referéndum.

Antes de enzarzarnos en la discusión sobre las ventajas e inconvenientes de las distintas metas, hay que reflexionar sobre el modo de comenzar el camino.

Francisco Rubio Llorente es catedrático jubilado de la Universidad Complutense y director del Departamento de Estudios Europeos del Instituto Universitario Ortega y Gasset.

UNA ESQUERRA CATALANA FORTA I MAJORITÀRIA PER UNA CATALUNYA CONSTITUENT

EL POBLE DE CATALUNYA HA PASSAT AL DAVANT

El poble de Catalunya ha passat al davant. Catalunya ha fet el tomb. Els esdeveniments dels últims deu anys i, en particular, dels dos anys darrers, han accelerat un procés de presa de consciència que ve de molt lluny, directament connectat amb la nostra història col•lectiva, i que ha adquirit una dimensió social activa i majoritària, diversa i inclusiva, profunda i irreversible. La incomprensió, el maltractament reiterat i el rebuig final que han obtingut les propostes presentades pels successius Governs i pel Parlament, han fet que Catalunya transités, de la frustració i la indignació, a la clara i incontestable afirmació de la seva sobirania nacional.

El 10 de juny del 2010, la societat catalana, amb les seves institucions al capdavant i amb la participació de la gran majoria de les seves forces polítiques, s'expressava de forma unitària i potent contra la sentència d'un Tribunal Constitucional partidista, que completava la tasca d'enderroc de la darrera proposta d'entesa formulada des de Catalunya. L'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005 ja havia sigut rebaixat i limitat en la seva voluntat de salt qualitatiu, tant pel que fa a l'autogovern com al desenvolupament del potencial federal i plurinacional de la Constitució pactada l'any 1978. Aquella sentència era un "no" a la voluntat d'encaix de la nació catalana en un Estat espanyol que reconegués i fes seu el caràcter plurinacional, pluricultutal i plurilingüístic de la realitat que inclou. S’hi afegiria, encara, la posterior evidència, particularment en l'àmbit del finançament, que l'Estat espanyol ni tant sols respectava allò que havia restat vigent d'aquella proposta malmesa. Això ha reblat el clau i ha decantat definitivament les coses.

Però el més rellevant és que ha estat la pròpia societat catalana, molt més que el conjunt de les seves institucions i forces polítiques, la que ha dit prou, defugint la temptació de refugiar-se en la resignació o en el greuge i la lamentació. Ben al contrari, s’ha posat en marxa, de cap a cap de Catalunya i en la pluralitat del seu ventall social, fins a aixecar una immensa onada d'exigència nacional. La gent, l’Onze de Setembre d’enguany, aquest cop sense convocatòria unitària ni institucional, ha ocupat el centre de Barcelona i ha desfilat fins al simbòlic Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament.

DEL SENTIMENT I LA VOLUNTAT, AL PROJECTE SOLVENT

L'autogovern com a concepte constitucional, qüestionat i superat per l'acció contrària dels poders de l'Estat espanyol, ha esdevingut desig col•lectiu de sobirania i voluntat d'"Estat propi". Desqualificat l'"Estat compartit" de caràcter plurinacional, que Catalunya havia cregut veure en la Constitució, aquesta nova perspectiva apareix, a ulls de molts, com l'única que li queda a Catalunya per fer-se amb els ressorts que li calen per construir i dirigir el seu destí col•lectiu. La manifestació-concetració de l'Onze de Setembre d’enguany és l'eclosió clamorosa d'aquesta voluntat. Urgeix, ara, que tothom assumeixi plenament les seves responsabilitats, de manera que Catalunya pugui comptar amb tot allò que li cal per concretar, dirigir i gestionar la seva voluntat. Per convertir-la en projecte polític democràtic i viable. Per donar-li perspectiva i dotar-la d'un full de ruta seriós. No val a gronxar-se sobre l'onada popular ni a instrumentalitzar-la des d’uns o altres interessos de partit. No val tampoc a ignorar les dificultats i els perills que tenim per davant, perquè només podrem superar-los si els abordem i els sabem afrontar degudament. Cal que Catalunya actuï, des d’ara mateix, amb el rigor que ho faria si disposés d’institucions d’Estat, amb la màxima seriositat i eficiència en tots els àmbits de la seva existència.

En aquesta direcció, és essencial la unitat d’acció de les forces polítiques catalanes que hi estiguin disposades, amb una posició compartida que expressi la voluntat de la nació. La força de Catalunya, en els moments decisius, ha estat sempre la seva unitat, la seva capacitat de sumar. Res no pesa tant a l'hora de la veritat. I ens farà tota la falta en el camí que encetem, en el nostre diàleg inexcusable amb Espanya i amb Europa.

Només així, d’altra banda, el projecte que hem de formular i fer viable serà de tota la ciutadania i estarà a l’altura dels veritables interessos nacionals de Catalunya. Avui, només un ampli consens ofereix la força i la garantia necessàries en el procés constituent de tot subjecte nacional. També en el cas de la “Catalunya-Estat”.

SORTIR DE LA GREU CRISI ECONÒMICA I SOCIAL QUE PATIM

Aquest procés d'afirmació nacional s'inscriu en un context de gravíssima crisi econòmica i social, que n'ha estat també un dels detonants. Una crisi en la qual amplíssims sectors del poble de Catalunya, sobretot els més febles, es veuen tenallats per l’angoixa i arrossegats cap a escenaris de pobresa. En aquest marc, l'injust dèficit fiscal que Catalunya ha vingut patint apareix com una de les causes dels perjudicis econòmics i socials que recauen sobre els seus ciutadans i ciutadanes. No es tracta de negar la solidaritat: tothom entén que la solidaritat és irrenunciable i que els territoris més avançats han de ser contribuents nets en favor del desenvolupament dels territoris més desafavorits. Però tothom sap també que això, com succeeix a tota Europa, no pot d’arrossegar cap avall els territoris solidaris ni pot fer caure la seva població cap a cotes socials inferiors a les que gaudeixen els territoris ajudats.

A aquest causa, per descomptat, s’hi sumen les polítiques d'austeritat doctrinària-inductores de més recessió i més atur- i de privatització dels serveis públics, que posen en perill algunes fites irrenunciables de l'Estat del Benestar. El dèficit fiscal no ha de ser la cortina de fum que amagui aquesta greu responsabilitat del nostre Govern. No es fa Catalunya destruint la seva cohesió social. Aquesta és, de fet, condició imprescindible de la seva cohesió nacional. Per això, es fa inexcusable plantar cara a les polítiques dictades per l'ortodòxia liberal-conservadora, d'efectes devastadors, i emprendre nous camins en favor de l'economia productiva, del creixement sensat, de l'ocupació i, no pas en darrer lloc, de les reformes destinades a garantir la sostenibilitat i la qualitat dels serveis públics bàsics. Unes reformes que han de fer-se amb el bisturí i no pas amb la destral, perquè han de perseguir el manteniment i l'ampliació de l'Estat del Benestar i no la seva liquidació en favor del negoci privat.

CAL, AMB URGÈNCIA, UNA ESQUERRA CATALANA FORTA, CAPAÇ D’ESDEVENIR MAJORITÀRIA

Per això, és vital que Catalunya disposi d'un mapa polític complet, articulat en grans opcions ideològiques, polítiques i socials. En aquest mapa, avui, hi ha una notabilíssima absència: la d'una esquerra catalana prou forta, amb capacitat de govern, a l'altura dels anhels sobirans de Catalunya i a l'altura del greu repte econòmic i social que tenim plantejat. Sí, a l’altura de tots dos, perquè la causa nacional i la causa social són, per a l’esquerra, una mateixa causa. No hi ha l’una sense l’altra. La nació és la gent i, sense cohesió social, la nació es desfà. De la mateixa manera, el progrés humà només es pot assolir des de la majoria democràtica del poble i no hi ha majoria progressista possible que no comporti alhora un veritable projecte nacional. Catalunya necessita com mai una esquerra nacional, identificada amb els interesaos de Catalunya, sense hipoteques en la seva actuació i en la seva representació, capaç de constituir-se en alternativa al nacionalisme conservador de la dreta. Una Esquerra capaç d'impulsar un projecte de futur que faci seves les necessitats i esperances de la gran majoria del poble, en la seva diversitat social, cultural i lingüística, que esdevingui un poderós factor de cohesió social i nacional, que generi identitat compartida de futur. L'existència d'una esquerra catalana prou forta, d’altra banda, ha de ser un factor decisiu per una acció unitària de Catalunya, del tot imprescindible en les interlocucions que Catalunya ha d’emprendre per a la seva ubicació entre els pobles d’Europa i del món. Sense una esquerra catalana potent, només hi haurà subordinació dins d'un espai únic i un pensament únic de centre-dreta, segurament contrapuntat -en una aliança de fons contra l'esquerra- per una dreta espanyolista polaritzada en sentit invers i interessada en trencar la unitat civil del nostre poble. No és l'esquema que li convé a Catalunya en l'actual avinentesa: l'afebliria greument. És un perill que podria frustrar el camí emprès o bé resultar un llast insuperable que s’enduria la "Catalunya- Estat" molt lluny del somni de la immensa majoria dels catalans i catalanes d'avui.

Ens proposem, doncs, participar activament en el desvetllament i l'articulació d’un ampli espai polític d’esquerra, que pugui exercir d'opció alternativa viable i esdevenir l’expressió del catalanisme progressista d’avui:

! Un espai ample i plural, que necessita comptar amb un socialisme català posat al dia, coherent amb les seves arrels, a l’altura dels reptes que Catalunya té avui plantejats.

! Un espai que va més enllà del socialisme català i que ha de contemplar la pluralitat de l’esquerra catalana d’avui.

! Un espai que té fortes arrels a Catalunya, on ja va ser decisiu en el moment constituent de l'any 1931, amb la instauració de la Generalitat republicana, i en el moment constituent de l'any 1977, quan va guanyar les primeres eleccions democràtiques i va exigir amb intransigència el retorn de la Generalitat exiliada, assolint el decantament favorable del nacionalisme conservador i l'acceptació forçada del govern espanyol.

! Un espai que va encarnar la regeneració i la transformació de les postres ciutats i viles a partir de la transició democràtica i, particularment, al voltant de les transformacions i l’esclat del 1992, on Catalunya va descobrir i va fer seva una altra idea de si mateixa, oberta, audaç, avançada, erigida en referència internacional.

! Un espai que va constituir els dos governs d’Entesa que, juntament amb l’impuls de les polítiques socials, van emprendre la reforma estatutària que el nacionalisme conservador havia deixat de banda.

! Un espai que comparteix plenament la millor tradició de la socialdemocràcia europea i de les esquerres democràtiques internacionals.

! Un espai plenament compromès amb l'altíssima exigència ciutadana de regeneració política i democràtica: de sanejament i d’exigència moral, d'innovació en els mètodes de l’acció política, de devolució de competències dels partits a la societat, d’impuls de la iniciativa social i de la participació activa de la ciutadania en la cosa pública.

EIXOS BÀSICS

L’esquerra catalana que avui es fa imprescindible i que volem bastir hauria d’inspirar-s en els següents eixos bàsics:

I. PER UNA ÀMPLIA MAJORIA A FAVOR DEL DRET A DECIDIR

L'evolució plurinacional de l'Estat espanyol, que semblava contemplada en el pacte constituent de 1978, ha quedat desmentida. Trenta-cinc anys després de la seva aprovació, la Constitució espanyola s’ha desenvolupat al marge de les aspiracions nacionals de Catalunya, és a dir, en sentit invers a les potencialitats que van justificar el seu suport. Allò que era un primer pas i un camí en la recuperació del nostres drets i aspiracions nacionals s'ha transformat en un sostre baix i en la coartada jurídica per al rebuig sistemàtic de les ofertes formulades des de Catalunya.

És així com la pulsió independentista ha passat de ser un sentiment reactiu a ser una voluntat positiva, conscient, plural i integradora; de ser una proposta minoritària a ser un factor transversal, compartit per amplis sectors de la població. Cal, ara, que aquesta creixent voluntat de sobirania esdevingui un projecte polític seriós, realista, amb recorregut, sense oportunismes ni improvisacions irresponsables, amb tot el càlcul que el cas demana. I, amb aquesta finalitat, fa més falta que mai la presència activa d’una esquerra catalana potent, perquè Catalunya només disposarà de la força que li cal si pot comptar amb la unitat dels seus partits i forces nacionals que es reclamen del catalanisme. Perquè la Catalunya-Estat no pot fer-se a la mida única de la ideologia liberal de centre-dreta, sinó que ha de bastir-se des de la pluralitat.

Ara, tenim l'obligació d'escoltar i servir el clam d'una ciutadania que ha parlat alt i clar. És l’hora, doncs, de crear els escenaris perquè el poble de Catalunya pugui exercir democràticament el seu dret a decidir. I aquest pas ha de fer-se amb tota la força disponible, des de la unitat, des d'una acció concertada i ferma de tot el catalanisme en la seva pluralitat. La recent i àmplia coincidència parlamentària en favor del dret a decidir és un primer pas important en aquesta direcció.

II. UN POSSIBLE PACTE DE SOBIRANIES

1. És a l'Estat espanyol a qui correspon ara moure peça. L'episodi del Pacte Fiscal, mort abans de néixer, ens mostra, un cop més, la dificultat de qualsevol aproximació parcial o de "millora" de la situació a partir de propostes catalanes. S'ha invertit la càrrega de la prova i, en endavant, ja no valen pedaços ni som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa, sinó les institucions i partits espanyols, si és que ens volen convèncer que hi ha un altre model possible. No cal dir que, si això finalment es produís, caldria posar-hi els cinc sentits, a partir de les condicions que ens dicta l’experiència. Catalunya sempre ha volgut el diàleg i al pacte. És l’Estat espanyol el que, fins ara, ha tancat la porta. Entretant, però, cal no tornar a sucumbir a l'hàbit d'acontentar-se amb el clàssic “peix al cove”. El nostre balanç diu que cada acord parcial tendeix a ser, per a l'Estat espanyol, no gaire més que una treva destinada a retornar poc a poc al punt de partida. Per això, afirmem que no ha de considerar-se cap proposta que no sigui global, que no contempli tots els aspectes de l'encaix nacional de Catalunya.

2. Arribats on som i a partir de la llarga experiència adquirida, sabem molt bé quines són les necessitats i potencialitats de Catalunya que un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de satisfer. En aquest sentit, formulem la nostra proposta: un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de reunir, de manera inexcusable, les següents condicions:

- Hauria de tractar-se d'un pacte d'Estat que inclogués un pacte explícit i bilateral amb Catalunya.

- Hauria de reconèixer Catalunya com a nació i com a subjecte de sobirania pròpia.

- Hauria de reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya, que podria ser exercit mitjançant referèndum convocat pel Parlament de Catalunya.

- Hauria de contemplar un esquema competencial inequívoc, en el qual Catalunya hauria de disposar de capacitat decisòria plena en les polítiques bàsiques: educació i salut, cultura i llengua, serveis socials, indústria i ocupació, justícia, immigració, agricultura, representació exterior, esports i presència catalana normalitzada a les competicions internacionals. Mentre que serien objecte de decisió compartida el sistema de pensions i seguretat social, la defensa, les relacions de l'Estat espanyol amb les institucions europees, amb les institucions internacionals i amb tercers països, els aspectes comuns de la política immigratòria.

- Hauria de comportar la presència directa de Catalunya a les instàncies federals europees.

- Hauria de contemplar una Agència Tributària Catalana per la qual passés tota la recaptació. Amb criteris fiscals compartits d'àmbit espanyol i europeu. I amb la seva participació en uns mecanismes de solidaritat justos.

- Hauria d'establir els mecanismes concrets de corresponsabilitat de la “Catalunya-Estat” a l'Estat comú espanyol o ibèric.

3. En qualsevol cas, cal que pensem en termes de "Constitució catalana" i en l’articulació completa del nou subjecte polític que vol ser Catalunya, dotat de sobirania pròpia i amb presència i corresponsabilitat en els altres àmbits de sobirania en els quals participi. Des d’aquest pacte de sobiranies, ha de procedir-se, si cal, a aprovar una nova Constitució espanyola que el contempli i que permeti recuperar l’esperit que era implícit en el pacte constitucional de 1978, avui clarament qüestionat i que consistia en un doble compromís: de la democràcia espanyola, amb el reconeixement nacional i l’autogovern de Catalunya; i, de la Catalunya-nació, amb la democràcia espanyola.

III. UNA ALTERNATIVA A LA CRISI: EN FAVOR DE L'ACTIVACIÓ ECONÒMICA, DE L'OCUPACIÓ I DE L'ESTAT DEL BENESTAR

4. Resulta insostenible la deriva destructora del teixit social i productiu de Catalunya que s’ha esdevingut amb l’actual Govern. Cal impulsar urgentment polítiques alternatives de sortida de la crisi, superadores de l'actual cercle viciós, que apuntin cap a un model diferent de desenvolupament, sostenible i regulat democràticament. Cal transitar, del dogma de l'austeritat, a la recuperació del camí del creixement i la creació d'ocupació. Amb aquesta finalitat, calen polítiques d'estímul fiscal i d'inversió pública.

Es tracta de polítiques que només són possibles en un entorn de confiança i de corresponsabilitat amb tots els agents productius. I també amb els sectors financers, degudament sanejats i regulats, responsables encara avui de l'estancament de la inversió privada i de la sequera quasi absoluta en el flux de finançament ordinari de les empreses.

5. És ben cert que aquesta línia d'actuació es veu avui condicionada per decisions d'àmbit europeu i espanyol, però no ho és menys que el govern català actual, per acció i per omissió, hi afegeix actuacions que produeixen més atur, més desprotecció social i un greu retrocés en els serveis bàsics d'educació i de salut. A Catalunya, hi ha recursos, energies i possibilitats no aprofitats ni reconeguts. I també la possibilitat d’incrementar la pressió fiscal sobre els més poderosos i no tan sols sobre els més febles com fa l’actual Govern.

6. En lloc de refugiar-nos en les obligades mesures de contenció del dèficit, cal negociar-les bé i després respectar-les, tot acompanyant-les d'una tasca molt més adaptada a cada sector, a cada territori, aprofitant-ne totes les capacitat cooperativa i sinèrgies de conjunt que avui resten desaprofitades i aletargades. Amb una acció adient, en aquests àmbits locals i sectorials, és possible desvetllar-hi recursos avui ociosos.

7. La política industrial, tan desacreditada des de les posicions conservadores, ha de ser posada en el primer pla. Sectors com la indústria agro-alimentària, les biotecnologies o la química-farmacèutica avançada, esperen suport tant per al seu creixement productiu com per enfortir i ampliar la penetració a nous mercats o la productivitat de les seves inversions. Els sectors clau han de ser clarament identificats i reforçats.

8. Tant com les polítiques que produeixen efectes immediats, cal un acció decidida per fixar i posar en marxa les reformes estructurals pendents des de fa massa anys per tal de bastir un sistema productiu que no tingui els peus de fang. Es tracta, entre altres, de les següents:

- L'educació, la reforma de la qual va iniciar el Govern anterior, que és un element central de tota aposta de futur, perquè el futur demana una ciutadania prou culta i responsable, prou competent en el seu camp, en sintonia amb una societat canviant, que exigeix noves i permanent modulacions.

- El conjunt del sector públic, de l'administració, que ha de revisar la seva concepció organitzativa i funcional, així com la qualitat de la seva relació amb la ciutadania i amb el món empresarial, amb la finalitat d’assolir unes majors cotes d’eficiència. Els serveis que constitueixen l’Estat del Benestar, particularment la sanitat (al costat de l’educació ja esmentada), han de ser objecte d’un ambiciós esforç racionalitzador, amb la finalitat de fer-los més eficients i de garantir-ne la sostenibilitat.

- La Formació Professional, amb la connexió entre formació i treball, destinada a superar l'actual manca d'adaptació a les nostres necessitats ocupacionals i productives. No es pot acceptar, particularment en aquest camp, la ineficiència social i la pèrdua de capital humà que comporta, essent aquest l’única riquesa natural del nostre país.

- La recerca i la innovació com a inversió determinant de futur, en el marc de l’economia del coneixement. Amb més raó, en un país com el nostre que excel•leix en equips d’investigadors-punta, situats en posicions d’avançada internacional.

- La creació artística i la producció cultural, en procés de consolidació entre nosaltres i que adquireixen també una centralitat creixent en el marc de l’economia del coneixement. Avui, en greu perill per l’estocada que comporta la manca d’”excepció cultural” en la regressió pressupostària i en l’increment de l’IVA.

- El mapa institucional català, que demana a crits una simplificació territorial, destinada a acabar amb l’actual i absurda superposició d’administracions i a establir una divisió regional d’acord amb les necessitats actuals, a partir de criteris tècnics competents, que deixi enrere definitivament els atrinxeraments partidaris interessats que condemnen el mapa institucional a l’immobilisme i l’obsolescència.

- La col•laboració públic-privat, font de possibilitats inèdites si s’estableix sobre la base, no del clientelisme i de les relacions opaques que generen corrupció, sinó del projecte públic com a garant de l’interès general i de la qualitat.

- La justícia, susceptible de grans canvis positius si no estés encotillada per les lleis orgàniques espanyoles.

- Els sectors que deriven en oligopolis i que representen un llast costosíssim per a les empreses i la ciutadania.

9. Cal fer créixer conceptes com equitat i corresponsabilitat social, introduir eixos de política econòmica que incorporin els factors ecològics, de sostenibilitat i d'energies renovables. Cal impulsar polítiques fiscals adreçades a influir positivament en hàbits i capteniments de consum, estretament relacionats amb la salut pública o la cura del medi ambient.

IV. PER LA REGENERACIÓ DE LA POLÍTICA I LA REFORMA DE LA DEMOCRÀCIA

10. La regeneració de la política i la reforma de la democràcia fa temps que han esdevingut un clamor. En va ser el detonant el moviment del "indignats", que va saber denunciar les múltiples esclerosis que pateix la nostra vida democràtica. Cal replantejar-se el funcionament del sistema democràtic, del conjunt d'institucions, partits, sindicats i entitats diverses, sostinguts en bona mesura amb recursos públics.

Avui, es troben greument desgastats pels casos de corrupció que han tingut lloc i per un funcionament sovint endogàmic i allunyat de la comprensió, del seguiment i de la participació de la ciutadania.

11. En el procés que Catalunya obra, cal que aquest en sigui un aspecte cabdal i que doni lloc a un debat ciutadà sobre les iniciatives reformadores a emprendre, entre les quals, sens dubte:

- La promulgació, després de trenta-dos anys, d'una llei electoral catalana pròpia, avui encara pendent perquè així ha convingut als interessos partidaris del centre-dreta.

- La reformulació del paper dels partits polítics, amb la devolució a la societat d’algunes de les funcions que fins ara han tingut reservades, a Catalunya i a Espanya, particularment les relatives al monopoli en la selecció dels candidats i en la dependència dels electes.

- L’establiment d’una vinculació i d’una relació permanent entre els electors i els seus representants democràtics, no tan sols en els períodes electorals, sinó durant tota la durada del seu mandat. Això hauria de concretar-se en la definició de circumscripcions electorals unipersonals.

- L’establiment de les llistes electorals obertes o desbloquejades, de manera que sigui l’electoral el que determini la priorització dels candidats i candidates.

- La generalització de les eleccions primàries obertes, traslladant a la ciutadania la capacitat de seleccionar els candidats i candidates a caps de llista del corresponent espai electoral, de manera que els aparells dels partits deixin de tenir-ne el monopoli i el consegüent control sobre els electes.

- L'accés públic al coneixement i al control dels recursos dedicats al manteniment de les forces polítiques, amb una regulació més exigent.

- L'experimentació de nous avenços en la iniciativa popular i en la participació oberta dels ciutadans en la presa de decisions significatives.

- La instauració efectiva d'una funció d'avaluació continua i rigorosa dels serveis i les polítiques públiques.

- L’impuls de formes de cogestió ciutadana dels serveis públics, a partir dels usuaris i dels consumidors.

Aquesta declaració s'inscriu en un nou moment que, com mai, fa inexcusable la claredat i la definició de posicions per compte dels qui exercim responsabilitats polítiques o tenim un cert ascendent sobre uns o altres segments polítics i socials. No hi ha marge per a la retòrica, per a les paraules buides, per a les bones intencions inconseqüents, per al còmode exercici de nedar i guardar la roba. Catalunya, en aquest moment decisiu, demana honestedat, franquesa i coratge, més enllà d’ortodòxies inercials, de silencis acomodaticis i de cauteles conservadores. Demana que cadascú assumeixi plenament la seva responsabilitat i actuï en conseqüència. Nosaltres hem sentit que aquesta era la nostra obligació pública i hem entès que no ens en podíem desentendre. Que faríem un flac servei al nostre compromís col•lectiu si no gosàvem. Sabem que aquesta és avui la millor manera que tenim de servir els nostres ideals.

Catalunya, octubre de 2012

Algunes reflexions sobre el nostre onze de setembre

No ha estat senzill pair tots els aspectes i matisos, opinions i voluntats, interpretacions i expectatives del ja “nostre”, de tots, onze de setembre.

Aquesta diada és històrica. No només per les xifres de gent i d’estelades. Ho és per la concienciació global, en un sentit o altre, i per l’avenç significatiu del pragmatisme. No ha estat contra ningú ni solament pel desequilibri de la balança fiscal i el fons de solidaritat. Ha estat una proposta mesurada, meditada i ben explicada. S’han deixat els “ets” i “uts” per més endavant i això ha fet coincidir a un número importantíssim de la ciutadania pels carrers de Barcelona.

Qui pot dir sense envermellir que no val rés? Què hi havia més gent a casa? És que repetim les eleccions si baixem del cinquanta per cent de participació?

Què cal dissenyar alguna cosa nova en clau segle 21? Què no és prou “nou” nacions-estat que vulguin auto governar-se? No és prou “nou” demandar un estat federal a Europa?

Els canvis seran polièdrics. Per una banda, estudiosos parlant de la necessitat d’estats més petits, sobre els quinze milions, com a unitats polítiques més eficients. Fer política més a prop dels ciutadans. A l’Escola d’hivern socialista i en alguns parlaments més s’ha parlat de la necessària cessió de sobirania cap a Europa per a poder tirar endavant. Això sí? El control bancari deixa al país i no passa rés? Farem polítiques europees? Quines? Quotes i prou?

Si aquest és el panorama perquè no podem reorganitzar-nos de la millor manera possible? Respectant les unitats socio polítiques d'una forma voluntària i des de l'ànima.

El socialisme no és independentista en si mateix. És veritat. La lluita per un estat de benestar per a tothom, per una racionalització de la despesa amb criteris sostenibles i generosos, per un creixement basat en la igualtat d’oportunitats, per la planificació i l’estudi rigorós per fer front als nous reptes... aquesta lluita és magnifica i persegueix la convivència pacifica i en harmonia dels pobles.

Per tan, sense una situació de injustícia no es pot defensar altre política que la transversalitat dels homes i dones i el seu entorn. Però si parlem de la sobirania estatal com a inrevisable tot i que comporta infelicitat en diferents racons, la transversalitat no és universal i podem parlar de projectes ciutadans.

Aquí comença a assentar-se la nova situació. Incompliments i accions per afeblir Catalunya ens acosten d’una manera molt clara a la manca de justícia política.

Una Europa única basada en el projecte, en la cultura, en la protecció a l’infant, a la gent gran, al desafavorit, a l’entorn... és un futur socialista. Mancomunar, interactuar i avançar és sumar. Però si hi ha desafecció també és per que hem deixat de treballar clarament per aquestos somnis. Davant d’una política d’esquerres arreu, d’una real praxis socialista, parlaríem de mides correctores de la coordinació amb la resta d’estats i nacions espanyoles i amb Europa.

Si ens hem quedat apressats entre el dèficit i la correcció de la gran banca, si hem fet una sola rotonda abans d’higienitzar un carrer, si hem fet el “lluït” abans que el necessari, ni que sigui un instant... ens cal disculpar-nos de veritat. De cor. I tan li fa si la societat no sempre ha reconegut els esforços, ja se sap. Ens oferim per treballar pels altres, no ho oblidem mai.

Crec que va ser el President Maragall qui va disposar que l’onze fos més festiu que reivindicatiu. Teníem quasi be el que es podia tenir?, greu error, president. També recordo en el seu discurs de comiat a la Federació de Barcelona , una mena d’àgora inversa. Venia a dir que l’utòpic no existia, ja que havien fet el que es podia i calia fer. Quina vida més trista!! Satisfets en braços de l’organització i maldient dels inquiets o, si es prefereix per augmentar la supèrbia: “dels toca collons”.

La força de la manifestació catalana esperona la Il•lusió, l’esperança més assenyada i fa un toc d’atenció al seny. Perquè és assenyat decidir que ja n’hi ha prou. Què la balança està decebuda, torta i inclinada. I n’hi ha prou per a força coses.

N’hi ha prou d’esperar que tot no se’n vagi a “norris” amb un posat trist confonen la responsabilitat amb la miopia. N’hi ha prou de confondre insults amb estratègies.

Catalunya amb una administració pròpia i veïna dels seus veins, solidària i creativa, il•lusionada i més satisfeta també haurà de decidir quin model polític tria. I ens caldrà una esquerra formada, experimentada però amb la utopia ben llustrada, amb un discurs clar per explicar perquè van les coses amb aquest ordre i no un altre, però mantenint el camí i el rumb més clar que mai.

El Psc ha estat fonamental per la història de Catalunya. Arribar a ser el partit dels socialistes de Catalunya ha estat un procés tan dificil i modelic. Em fet sacrificis pel be comú, em fet el que calia fer per foragitar el ressó dels sabres... Perdoneu la simplificació, però el nostre discurs ha quedat en fora de joc, uns i altres han fet el que els hi semblava. I ara, la ciutadania diu prou.

Si es vol es pot continuar comentant si els gossos són llebrers... però cal actuar de forma decidida. La crisi acabarà sense culpables condemnats o apartats de les seves responsabilitats. Acabarà sense haber aprés rés, sense disculpes, amb un estat del benstar retallat que solament augmentarà amb els anys per seguir fent més merits que l'altre...

Si t'agrada l'esport, no en tens prou ni solament amb guanyar ni amb que perdi l'altre.

Proposta a proposta... per millorar els pressupostos

Ahir, comentant amb alguns veins i amics després de veure la placa commemorativa de l’aniversari diable, sortia un concepte interessant.

“Propostes!! Volem propostes!!! Criticar ja se sap, sempre hi haurà coses malament”

Vaig callar tot pensant que si s’hagués atès a moltes propostes noves, no estaríem així. No tocava que deia aquell, I de fet s’hagués format una gresca-conversa que bàsicament hagués girat sobre l’ou o la gallina. Qui ho ha fet pitjor? Perquè no s’hi confia amb els anomenats “polítics”?

“Massa pèl per raspallar” que deia l’avia. Expressió que sempre generava un breu silenci. Tot seguit algú, amb aquells segons de reflexió, aportava alguna idea o comentari que redreçava la conversa sobre el problema. No sempre es solucionava, però sempre representava una millora de to i d’arguments. Així, veient el pèl per una banda i la proposta de voler propostes, vaig comença a escriure... després d’una estona vaig pensar... Potser no calen retrets, segur que no. Però potser cal re-treure una proposta de l’any 2009. Sorprenentment no està gaire desfasada.

Aquí la teniu, és llarga. Ja ho sabeu. Els que parlen poc, o en sabem més o amaguen molt més.

Una Proposta pels pressupostos de l’any 2009

Cal esmentar en primer lloc que ens cal un debat polític per a definir les característiques del pressupost.

Cal definir la direcció de la gestió política amb claredat. Els àmbits d'aplicació i les proporcions d'inversió i despesa en cada projecte configuraran el tarannà polític dels regidors que formin part l'equip de govern. Concepte mal entès i que origina la mediocritat política de Torredembarra. Tots i cadascun dels regidors han de poder aportar idees, valoracions i esmenes. I els que tinguin competències reals delegades de l’alcalde, han de treballar per apropar la gestió al debat polític i les conclusions del debat a la gestió. El grau de consens i de capacitat d'incorporar idees i projectes, farà que les propostes que s’aprovin al Plenari gaudeixin de temps per a ser explicades, no ensenyades a mitges i qüestionades amb arguments una mica a “bulto” i enmig del desencís de no creure que serveixi de massa cosa en realitat.

Sovint s'ha presentat al plenari propostes quantitatives. És a dir, partides I assignacions. Ara més que mai, ens cal parlar de la filosofia que ha de inspirar la correcta aplicació de la gestió comptable del pressupost.

Ens equivoquem si sols veiem la quadratura del pressupost com l’obstacle a superar. Això ens porta, sense remei, a gestionar el recaptat i a deixar, de nou, el creixement i la Torredembarra que volem, per a més endavant.

Caldrà doncs parlar de la organització de la vila. Com volem optimitzar-la per a poder revertir, redistribuir i reinvertir els recursos existents.

L’anàlisi, de fet, s’ha començat un número important de vegades en aquest mateix plenari.

Som una vila extensa i esponjada. Un creixement de l’habitatge per tot el territori previs del terme municipal. Unes previsions d’antuvi que, dia a dia, amb el que sabem ara, han marcat un model poc sostenible i que ens omple de problemes.

La nostre balança comercial interna s’equilibra per la important presència de visitants. Ja siguin estacionals o de segona residència. L’augment de població en diferents períodes ha esdevingut l’injecció econòmica que ens permetia seguir tirant endavant.

Hem estat invertint els guanys d’aquests sectors, de la construcció i del turisme, de les activitats econòmiques més importants el millor que hem estat capaços sense un dibuix general i un pla d’actuació. Ens ha faltat veure més clar que quan fallés una afectaria l’altre. I en definitiva a tota la resta.

Ens manca doncs assumir el paper de principal motor econòmic de Torredembarra. No per balanços ni per excedents empresarials. Per la capacitat d’actuació que tenim i que hem d’exercir sobre el teixit socioeconòmic.

No podem ajornar aquest paper per diferents motius. Perquè figura als nostres programes, per la delegació de responsabilitats que ens arriba en cada elecció democràtica i perquè ho hem acceptat. Tenim un encàrrec. Tenim que complir i parlar i debatre fins que el més adequat i possible sigui el que es fa complir.

La nostre obligació passa per gestionar i administrar bé. Per descomptat. Però també passa, i ara és d’una evidència incontestable, per treballar per l’equilibri I pel desenvolupament del poble.

Correm el risc d’estar lamentant-nos de conjuntures heretades, d’evolucions del mercat i fins i tot del volum del capítol primer.

Un lament que lluny d’aportar solucions, ens entorpeix i sols serveix per a desencisar un dels patrimonis d’aquest Ajuntament: La Gent que hi treballa.

Si sols fem un anàlisi numèric i comparatiu amb altres Ajuntaments, podem caure amb les diferències de càrrega. Amb “Que podríem fer amb tants i quants diners alliberats de la partida de sous” o “és que si ho haguéssim fet abans!”.

Una reorganització dels actius de personal permetrà guanyar rendibilitat. Empreses municipals mixtes poden alleugerir part d'aquesta, diguem-li de nou, càrrega del capítol primer al permetre una estructuració de major recuperació d'ingressos, de menor pressió fiscal final i de més eficàcia i penetració en cada sector a tractar.

Aigua, residus, esports, cultura son àrees que poden escenificar una primera reorganització en forma d'empreses. Entenen que no comporta de cap manera un increment dels costos de gestió. Lluny d’això permet l’especialització, el tractament diferenciat i la gerència professionalitzada.

Consorcis o mancomunitats amb ajuntaments veïns per a fer front a problemàtiques similars i, fins i tot, idèntiques obren un nou ventall de possibilitats.

Si l'anàlisi més coincident és que depenem en excés del sector de la construcció i que no generem llocs de treball per als torrencs, torrenques i pels habitants del Baix Gaià, ens cal, doncs, una política decidida per donà suport a nous emprenedors i a empreses o projectes que es signifiquin especialment per una capacitat clara de contractació.

L’emprenedoria està debilitada. Formem unitats de producció per a necessitats del poble. Dotem-les de formació i gestionem-les garantim la seva pervivència amb menys costos dels que ens representa l’oferta comercial del mercat. Un cop els números quadrin i s’amplií l’oferta a la resta del mercat, reduïm la participació fins al tutelatge i formem una nova unitat de producció.

També és una temptació el fet de rebaixar la quantitat d’esforços econòmics que reverteixen directament a la població en aspectes com els serveis culturals, de patrimoni, de participació, de difusió, de polítiques d’igualtat, d’atenció als més febles o per minvar els estralls de les diferents mancances o dependències, per citar alguns exemples.

No hi ha lloc ni temps per a entrebancar-nos amb aquestes converses.

Ens cal construir un nou model organitzatiu dels recursos de l’Ajuntament. No retallar en funció de percentatge d’afectats o de pors a respostes socials. Cal fer be les coses perquè així ha de ser.

Així, ens cal un model que ens permeti optimitzar i recuperar l’eficiència del treball. Hem de projectar les empreses municipals que donin servei i solució a mancances estructurals i endèmiques del municipi. Mateix personal distribuït per més fronts d’acció, segurament ens donaria unes ràtios més enraonades.

Hem de fer un pla de formació intel•ligent per a permetre millorar com a treballadors els funcionaris motivats. Cal que puguin aprendre i formar-se. Cal que portin cap a Torredembarra les experiències d’altres administracions i de la resta de la societat.

Reorganitzar la gestió dels diferents residus, la gestió esportiva i la cultural pot ser el començament, com citàvem anteriorment. Una estructura des d’on estar més a prop i anar acumulant experiències empresarials i de participació. Per a fer, en definitiva, la feina més bé i amb recursos més propis. Els tenim.

Iniciatives com oficines de formació continuada “A mida” o per afavorir i incentivar les idees per a creació de teixit econòmic, poden ser rètols a sobre de tristos locals o la llavor del nou model torrenc. Depèn de la convicció alhora de dissenyar-ho i de la sensibilitat de vetllar-ho fins que eclosioni.

Sensibilitat i debat. Ens permetran convertir els pressupostos en quelcom més que una forma de gastar el recaptat. Ens cal una gestió de futur i pel futur.

ENS CAL SER MOTOR ECONÒMIC.

L’aproximació al ciutadà de l’administració pot ser una web, més o menys efectiva, o l’oportunitat de millorar els serveis i l’atenció personalitzada per a millorar l’atractiu de Torredembarra en termes socio- econòmics. Ja sigui per atraure inversions, per a no perdre als nostres emprenedors o per seduir als veïns que encara no han vist la necessitat d’empadronar-se amb nosaltres.

Esmentàvem les habituals retallades en les polítiques socials i de serveis. Mai serà més significatiu el que s’alliberi gastant menys en ajudar a la gent, si el comparem amb el missatge depressiu que rep la societat torrenca davant de cada pas enrera.

Hem de esperonar la iniciativa cultural i el nostre patrimoni, tangible o no. Disminuir fins al testimonial les subvencions a les entitats i associacions, els pressupostos de festes, exposicions i activitats, No és el missatge que com ajuntament hem de fer arribar a la gent torrenca.

Si vàrem aplaudir la borsa de lloguers, va estar per que exercirem un paper de gestors i garants, per delegació, en una situació en la que tothom hi perdia. Els habitatges estan buits davant de les diferents incerteses. Injectar confiança vol dir que la gent tingui accés a un habitatge digne i alhora que el rendiment de les propietats pugui revertir a la comunitat.

Agafem aquesta estructura i vestim-la amb altres ropatges.

Veïns que busquen feina i emprenedors que si trobessin un perfil determinat contractarien. Idees imaginatives que es troben amb el topall de les despeses d’inici. La dificultat de les empreses i comerços torrencs per trobar, definir i tirar endavant sinèrgies per a estalviar despeses i millorar efectivitat. I molts altres exemples...

Sense oblidar que el sector del comerç, dels serveis, de la gastronomia i altres, demanden constantment treballadors i treballadores amb formació especifica per a millorar amb la seva tasca. Un fet indiscutible. Mai un pla d’ocupació genera més llocs de treball que el teixit del comerç i de les petites i mitjanes empreses.

Cal donar a conèixer, endins i cap a fora, totes les iniciatives que es tirin endavant. Des del curs més bàsic de parelles lingüístiques, fins als de perfeccionament de treballadors del lleure, fins a qualsevol bonificació dirigida a fer palès l'acceptació i reconeixement de totes les accions, particulars o associatives que vetllin per la millora de Torredembarra. Cal fer i cal fer saber.

Son estructures de cost no gaire alt, relatiu sens dubte quan pensem en el que podem aconseguir.

La coincidència de cursos en quasi bé totes les oficines de treball o aules d’entitats sindicals i empresarials, fa pensar que encara tenim molt a fer a La Torre.

Més endavant recolliríem els fruits d’aquesta confiança, programant cursos més especialitzats encara, a mida que el contacte amb els diferents agents econòmics ens vagi confirmant les seves necessitats i la seva capacitat de contractació.

Els pressupostos que ha d’aprovar el plenari han de ser de futur. Perquè no dir-ho d’esperança pragmàtica. De missatge i de “llavor”.

Parlem de idees i que els tècnics facin una comptabilitat real. Aquest és l’ordre. Si no, lamentablement, no acabem de treballar bé ni uns ni els altres.

Quan els ajuntaments siguin oficines administratives... ja haurem fet tard

La reforma local es posposa al setembre

Montoro fa marxa enrere en la llei que reforça el paper de les diputacions, redueix regidors i limita el sou dels alcaldes

JOAN FAUS Madrid . Actualitzada el 30/07/2012

El govern espanyol fa marxa enrere i posposa al setembre la reforma de la llei de bases que buscava limitar les competències dels ajuntaments inferiors a 20.000 habitants i que els serveis que no puguin finançar passin a ser gestionats per les diputacions provincials, segons han assegurat aquest dilluns el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), Íñigo de la Serna, i el de la Federació Catalana de Municipis (FCM), Manuel Bustos.

Bustos ha dit, en declaracions als periodistes, que davant de l'oposició d'alguns representants municipals la reforma de la llei de bases s'ha retirat de l'ordre del dia de la reunió que han mantingut amb el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.

http://www.ara.cat/politica/AJUNTAMENTS-CRISI_0_746325539.html

 

Amb la situació actual, la viscuda, la intuïda i la història i els seus racons i raconets podria pensar-se que d’entrada la idea és dolenta perquè la presenta una formació d’escassa sensibilitat perifèrica.

La veritat és que uns i altres no han tingut cap pressa per desenvolupar el marc polític i de gestió que necessitava l’estat. Un Estat que a força de no federalitzar-se i deixar que les decisions es cuinessin per adob i no amb una recepta sota la llum i el taquígraf ha impulsat la seva transformació des de la decepció i no des de la construcció del debat i el disseny de futur.

No fa pas gaire que en una trobada de municipis vaig demanar que l’autoregulació sorgís des del món local i no s’esperés a que un decret estatal tallés el sa i estalvi al mateix temps que defectes i malalties.

La resposta va ser corporativa, o així m’ho va semblar. Comentaris irònics de la mena de “ja està, un altre cop es posen amb nosaltres sense saber...”, paraules no dites però força intuïdes.

La corporació dels polítics local i dels gestors, que sovint no coincideixen, passa per sentir-se un altre cosa. Les deduccions de gent preocupada i amb força experiència, de treballadors de l’administració que no depenen de cap color i són el fil conductor de la vida burocràtica tampoc reben la consideració necessària. Potser un cregui que a ell sí que li diuen la veritat o que desperta més fidelitats, o potser un altre es passi creient que tothom estar en contra pel fet de ser ell/a regidor.

És ben cert que sabem de municipis que han gestionat amb poca volada o de forma capritxosa fins i tot. També sabem de plenaris porucs o fins i tot “ganduls” que han desaprofitat ajuts i subvencions. També hi ha els que hi preval allò de “tonto l’últim”. La suma de tot i de les seves circumstancies comporta un deute global estratosfèric, i tan li fa si altres administracions també ho han fet o ho han fet molt pitjor.

A tot el territori no hi ha una empremta clara del deute i de l’endeutament. No han estat les polítiques socials les que ens han endeutat. Això ho podria entendre i fins i tot defensar-ho.

Els refugis aeris de Torredembarra no és el més urgent que tenim entre mans, és veritat. Però quan veus les partides assignades a dit i sense cap reflexió i les quantitats destinades a lloguers impensables, a gestionar tossudament un pàrquing amb criteris perduts o si recordem que els fons d’inversió local ens han deixat rés acabat i un deute complementari.

Així quan veus que els refugis esperant no sé ben be el que... t’entren ganes de que s’aprovi el “coi” de llei i els ajuntaments hagin de preparar projectes per a poder obtenir fons de les diputacions o del qui sigui. Què sense informes de seguiment no es puguin demanar més calers i que sense un projecte global ni et rebin.

Potser a força de complir, els ciutadans sapiguem qui te idees i un programa, però de veritat.

Tan li fa, estic enfadat i la llei només serà una forquilla per relligar, cap eina de futur. Lamentablement.

Catalunya ja ha madurat i diu sí a la independència

El sentiment independentista és majoritària a tots els partits catalanistes, encapçala ERC(96%), seguit d’ICV/EUiA (70,5%), CiU(52,%), i PSC(28,7%) segons l’enquesta de l’ARA

Segons l’enquesta del diari ARA, més de la meitat dels catalans votarien sí en un referèndum sobre la independència, coincidint amb la darrera enquesta del CEO, i tot sense una campanya efectiva per explicar les avantatges de Catalunya amb un estat propi. Destaca que quasi tres de cada quatre votants d’ICV/EUiA es decanten per un sí i un terç dels votants socialistes també són favorables a la independència. Si a ERC els que votarien no són residuals, cal destacar que a ICV/EUIA ho comencen a ser (15,3%) i a CiU(24,3% ), i al PSC(31,9%) van pel mateix camí. Són dades espectaculars a favor de l’Estat propi i que encara poden ser molt més contundents a partir del dia que el Govern de Catalunya decideixi fer una veritable campanya informativa explicant les avantatges de la independència.

Nadal comparteix el criteri d’ERC sobre la no compareixença de Mas

 

http://www.directe.cat/noticia/219906/nadal-comparteix-el-criteri-derc-sobre-la-no-compareixenca-de-mas

Nadal desautoritza Laia Bonet (PSC) que ahir va criticar durament ERC per votar en contra la compareixença del president Mas al Parlament pel cas Palau

En declaracions a Catalunya Ràdio, el portaveu del grup Parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, ha assegurat estar d’acord amb la tesi d’ERC, que considera que el suposat finançament irregular de CDC afecta a un partit polític i, en cap cas, la Presidència de la Generalitat com a institució. Amb aquesta declaració Nadal desautoritza el sentit de vot del PSC i les declaracions de la seva portaveu adjunta, Laia Bonet, que ahir després de la junta de portaveus es va mostrar molt contundent amb ERC assegurant que la formació havia passat de les “mans netes” a les “mans a la butxaca”. ERC ha assegurat que no vol que el país i les seves institucions s'afebleixin políticament, i ha demanat la compareixença immediata d’Oriol Pujol i de Felip Puig.

“Polònia” ha omplert el discurs dels decebuts de frases enginyoses i anàlisi divertit tot i arribar als extrems com acostuma a fer el conreu de l’humor.

En cap cas ha provocat la decepció, tan sols li ha aportat coreografia. Podríem dir que sinó estàs a prova de “polonies” i “Spitting images” potser estàs fallant en alguna cosa.

L’ex ministre Morán per exemple, responsable d'afers exteriors en el primer govern socialista de Felipe González va ser una diana constant per les parodies i “chascarrillos” de la premsa “xufla” de l’època. Amb gestió i paciència va acabar essent un dels més lloats i va rebre la constatació de molts columnistes que abans hi havia dibuixat “llufes” a la seva persona.

Carlos Solchaga va assumir una reconversió industrial tan necessària com innovadora, tan terrible com planificada. Ho va explicar de totes les maneres possibles, quan l’esforç no va anar acompanyat d’altres reformes també molt necessàries, quan no vàrem aprofitar el sacrifici de menysprear el color del gat sempre que cacés ratolins, es va allunyar de la política.

El president Mas està en entredit. Ho està. Tan s’hi val si vells contrincants l’entenen més o menys. L’ofici de gestor escollit a les eleccions comporta que la teva paraula ha de ser capdal. Tot el que no es va fer en èpoques socialistes pesa i pesarà. “Filesa” va pesar, el cas “Palau” pesa i pesarà.

Mentre no s’entengui que abans cal perdre unes eleccions per manca d’anuncis que fer un mal pas no anirem be tots plegats. Quan desapareguin les estratègies cares per tornar a tenir un partit amb els temes ben discutits per sortir al carrer a explicar-los, començarem a anar be.

Podreu pensar que no sempre hi ha lleialtat institucional i algú pot criticar el que de ben segur faria en el cas d’estar en el lloc de l’altre, i d’aquí surt la decepció que s’ha instal•lat a la societat.

Cal fer el que cal de veritat. Caure fins el que sigui necessàri i refer-nos tots plegats amb unes regles de joc netes i clares. Buidem els armaris d'ossos, ossets i esgarrapades.

Deixeu de traduir el que creu o pensa la gent. Què el president surti a explicar la veritat del cas “Palau”. L’enfebliment de la democràcia passa per dubtar de tot i de tothom. Adequar les finances a la realitat requereix molt d’esforç. I més quan aquest desfasament ha estat provocat en gran mesura per projectes allunyat de la realitat.

No és una crítica fàcil. Ja havíem dit que el tramvia a Barcelona havia d’arribar després de la plena escolarització de tots els seus infants i de solventar les bosses de pobresa. Que l’AVE, allò que ni els americans tenen, havia d’arribar després d’un pla estratègic rigorós que solventès les desigualtats autonòmiques i es deixés d’escanyar irreflexivament a una de les que tenia més capacitat de producció.

El corredor del Mediterrani esperava mentre els aeroports creixien sense demanda que els justifiqués.

En qualsevol empresa hi hauria dimissions i acomiadaments de la cúpula directiva i la marca recuperaria nom i prestigi i seguiria oferint productes de més qualitat per no perdre ni quota ni rendibilitat.

Les mans netes han de seguir a la vista. I els més experimentats a casa, cal gestió nova i ben clara. L'endeutament només pot suportar polítiques socials quan hi ha esdeveniments que ho justifiquin. Cal eficiència i voluntat de servir, no juguem a directors generals amb els diners dels altres.