Sembla que no tingui importància el fixar el punt de sortida en una conversa.

 

 

Ho pot semblar, però quan l’interès no és baldí, cal i molt. Tot el que està caient surt de no haver actuat quan hi havia marge. Sentència “dixit” i inapel·lable.

 

Surt de no haver-se atrevit a fer polítiques antipàtiques en èpoques de més recursos a l’entorn i quan sembla de mal gust parlar de perills i riscos. Anar fent no ens protegeix de rés. El topall del preu de l’habitatge fixat per professionals independents dels bancs, hagués comportat queixes i campanyes en favor d’una aparent llibertat. Ara, seria la normativa més “progre” de la història moderna.

 

Però, Què esperem d’un home o dona que ha estat escollit per un partit i que se’ns ofereix per a dirigir políticament un país? Esperem que faci el que calgui i que ho pugui explicar.

 

Volem que si davant d’una problemàtica ben definida, localitzada i avaluada, hi ha formes diferents d’actuar. Un cop ben utilitzades i fiscalitzades i amb elements correctors, ens quedin diferencies en els resultats que expressin la manera de ser, la ideologia i no les mancances dels que dirigeixen un govern.

 

Un país ric i amb desigualtats, és a dir amb el campi qui pugui, és un país governat per la dreta. Ja sigui al govern o als “pools” d’influència.

 

Un país que va desenvolupant-se al ritme del seu creixement sense deixar-se ningú pel camí, és a dir una administració intervencionista però que protegeix als treballadors, consumidors etc. Per sobre dels inversors i especuladors, és un país d’esquerres, ja sigui al govern o per una xarxa social i sindical forta i compromesa.

 

Per definició, un país de dretes pot corre més en aparença, però la caiguda és també molt forta. Un país d’esquerres amb un I+R+D com a motor anirà més lent però tots a l’hora. I no cal recordar la Unió Soviètica, l’empatem amb el crack del 29 i a córrer.

 

Quan el país va fent i permeten que s’instal·li la cultura de la “pela fàcil”, dels “…azos” per aquí i per allà i dictant lleis a mida de cada moment sense preveure rés més que el demà pasta… és una pena de país. És l’Espanya que hem deixat grumollar i decebre fins a la sacietat.

 

El sentiment nacional és un dret, és irrenunciable i fins i tot ineludible. Si es té, dons es té. Potser no tothom el desenvolupa per igual, alguns més en “contra de” i altres com a desesperació de no haver rebut un tracte digne i una gestió lògica i moral.

 

I és que Espanta es va construir l’any 1975, abans, si em permeteu, no em fa gaire falta. Mora el dictador al llit, i cadascú a casa seva pensa sinó serà massa car esbombar-ho tot. T'hi atanses i a treballar, solament va faltar el 23-f per acabar-ho d’arrodonir. Monarquia parlamentaria i a assolir el futur.

 

He dit més d’un cop que no em semblava malament el cafè per a tots, es clar, però, que no imaginava que no s’acabaria de normalitzar mai. El fons d’equilibri territorial, la solidaritat, el entre tots ho farem tots, espera i veuràs, som molt més forts plegats etc. Etc.. no s’ha gestionat be. No hi ha comunitats més felices que altres. És un Tòpic maligne pensar que a fora dels terminis catalans tothom està molt content haver-se conegut.

 

No s’ha gestionat be. Els AVE’s que no es poden permetre ni els americans no ens han donat una patina de paradís del sector serveis. Els aeroports no han convulsionat el mercat del turisme, les autovies entre llocs sense necessitats clares, no les omplen de comerç rodat ni fan oblidar els punts negres de les carreteres que si es fan servir.

 

Ens varen convèncer de que era millor una caixa a part per les pensions. De veritat? Ara les congelen o les deixen decréixer, com es vulgui, amb l’argument de que no hi ha tants cotitzants. Amb una caixa única i una mica més de vergonya, no caldria fer rés. Ja fa massa anys que diem que amb cada avió es paguen una infinitat de pensions, de beques de recerca, de menjadors escolars..

 

Hi ha força exemples, ja continuarem un altre dia.. però avui que quedi clar que les retallades d’avui, millors o pitjors, són les badades interessades d’ahir.

I d'en Wert, a parlar de reull... no sigui que amb la provocació perdem de vista altres greuges molt importants.