Candidats i candidatures

Sembla que segueix semblant més interessant els caps de llista que els projectes. No hi podem fer gaire al respecte. Un programa és més feixuc de llegir i, de vegades, es pot posar en dubte davant de la credibilitat que tingui el primer de la llista o la pròpia candidatura.

Però sembla també, si fem cas d’articles de reflexió acurats i respectuosos, que l’oportunitat de redreçar el mapa polític passa, exclusivament, pel que faci el Partit dels Socialistes de Catalunya d’aquí a l’octubre.

Hem oblidat la repetida desafecció? La gent no creu en la política? O se sent frustrada per les conseqüències de la globalització? S’expressa en rebuig a la gestió més propera? Ho fa en el moment de votar? Realment li gira l’esquena a tot allò que sembla que no compta amb ell?

Totes aquestes preguntes, i d’altres també, poden començar a respondre’s en les properes eleccions per escollir els veïns i veïnes que representaran a la resta de veïns i veïnes de cada vila, poble o ciutat.

Aquesta frustrant crisis ens recorda que no paguen igual els benestants i els assalariats. Que hi ha feina amb assegurança de per vida i altres que depenen de les fluctuacions del mercat. Unes variacions de les que en formem part però que, alhora, no veiem com influir-hi com una decisió personal. Les nostres tendències marquen mercat, però el seu aprofitament no ens retorna en formes de beneficis socials.

Podem creure que les corporacions poden ser co-responsables de la situació actual, però alhora ens frustra que els diferents governs no les puguin responsabilitzar i, ni tan sols regular i força a ser més transparentes i sensibles. I aquesta frustració reverteix de nou sobre els òrgans de representació. I perquè? Doncs perquè són les úniques figures d’aquest entramat que han de preguntar cada quatre anys que en pensem de tot això.

Ja que aquestes faccions econòmiques decideixen en la tranquil·litat de les seves luxoses sales de juntes i atenen a informes macro-econòmics i a especulacions sociològiques, hauríem de recuperar el diàleg esquerra-dreta. Fer arribar que no els hi surt a compte tirar pel dret. Que la gent ha intuït que una convicció aïllada multiplicada per una tendència pot esdevenir un número important en aquest informes. Que cal vetllar perquè la societat no pateixi greuges tan sagnants. Que el dret a treballar passa actualment a invertir en capital humà. Què no surt a compte fer maniobres per a espolsar-se empleats perquè la societat capta la sensació i s’inhibeix de recolzar o consumir certs productes.

La frustració pot no desaparèixer, però si esdevenim una tendència farem molt qüestionable la política empresarial de compte de resultats. I en aquest sentit i, en al·lusió al títol d’aquest post, en les properes eleccions ens caldria recuperar les formes més ancestrals. Hi ha esquerres i dretes, hi ha programes i equips encapçalats per veïns i veïnes que opten a presidir un plenari municipal que tindrà moltissima feina.

Apa som-hi ! Desvetllem-nos i comencem pel començament. Prenen-nos seriosament la composició del consistori, no sols es tracta d’eixugar un endeutament molt important, cal dibuixar el rumb i la velocitat de maduració i millora de Torredembarra.