diumenge, 30 de març del 2008

Numen Mestre, més que un Casal



Podríem seguir parlant d'aquesta figura de la lluita per la llibertat.
Preferim desitjar el millor per al nou local que ha nascut a Torredembarra i recomanar que us hi acosteu a veure l'exposició, a consultar la meritòria biblioteca i a prendre nota del que es pot fer amb convicció.
Per molts anys, Casal Numen Mestre!

La participació fins i tot sense convencer

Dijous es va celebrar la darrera sessió informativa sobre el procés de participació als PMU'S del Nucli Antic i de Baix a Mar. Ara vindran els tallers.

Una reflexió. El procés s’entén de diferents maneres. Uns defensen que no cal cap paper per a començar a analitzar i a expressar el que hom creu sobre un espai, sobre un barri, sobre un tros de la vila. Altres, creuen que davant de propostes més concretes és més fàcil i més pràctic, debatre l'oportunitat i idoneïtat d'aquestes.

Bé, son dues maneres. Fins ací, sols consensuar o simplement assumir una de les dues i a treballar.

Ens preocupa més el desencís. S'ha demandat, pregat, sol·licitat i quasi bé insinuat la necessària informació i participació per a no fer dels projectes accions deslligades del carrer. I és obvi que s'ha acaben arrelant al carrer, però no parlem de ciments ni de fets consumats. Parlem d'aquesta paraula que sembla llunyana i quasi bé desencertada quan la volem encabir en el marc de la política, entesa com a definició de relacions humanes respecte a un col·lectiu, parlem de la Il·lusió.

Projectes, fases d'aprovació inicial, al·legacions, plans generals, plans parcials, acceptacions, avals, comissions de redacció, d'aprovació, d'estudi... i la il·lusió a on?

Una de les argumentacions de l'equip de dinamització del procés de participació és que cal una diagnosi per a poder parlar. Que la experiència els hi ha demostrat que sense un projecte no hi ha participació. Discutible. Ací opinarien els de la primera opció que comentàvem a l'inici del comentari.

Però, l’anàlisi de l'equip de dinamització, que no de la redacció, incloïa que cal opinar sobre les propostes. I ací els partidaris de la segona opció que comentàvem també al principi, i estarien en desacord. No hi ha tantes propostes, de fet quasi bé cap, ja que s'ha d'entendre que en el cas de coincidir en algunes mancances assenyalades per la diagnosi, no hi ha propostes resolutives.

I ací és on bé la reflexió real del comentari. Tot i ser un procés discutible, de fet és el primer que s'engega a la Torre de caire general. Al si del Consell de sostenibilitat ja s'ha havia fet amb temes grans com l'agenda 21, o d'altres de més petits que esdevenien mocions del seu plenari.

Si entrem a valorar la voluntat de fer cas de les propostes, o el grau de fe dels convocants sobre el propi procés, entrarem en un espai perillós que ens allunyarà de fer de la necessària participació una eina habitual i referencial.

Caldrà anar als taller i adaptar les diferents ganes de treballar al marc que s'ha dibuixat. Caldrà atendre a la sessió de retorn a on ens diran el que s'ha assumit i com, i el que no i perquè.

I tot això ho haurem de fer per no perdre l’ocasió de veure si és veritat, per no perdre l’ocasió d'aportar les preferències, idees o desitjos i per no perdre l’ocasió de que es compti amb la totalitat de la ciutadania per a fer projectes.

I, compte que parlem des de la programació del Teatre Auditori, fins a la divisió política de la Torre i fins i tot de a on i com volem els ja famosos mil arbres.

Anem-hi tots i col·loquem-nos al segle XXI. La glocalitat serà l’eina principal d'aquest segle. A on els vilatans opinin i la suma de les viles, ciutats i territoris dibuixin les polítiques dels estats i dels continents. Potser el 2014 ho haurem fet funcionar i sabrem per fi quants i com volen aquesta terra independent.

dilluns, 24 de març del 2008

Les Caramelles han sonat

Amb un pannó nou, amb una estrena adient, les caramelles han sonat de nou a la vella Torre. Una vesprada plena de records. Digne presentació. Imatges, fotografies, pannó nou i els forts sons per acomiadar-se just abans de l'esperat cava. I a més a més, una pluja que encara que minsa, prou esperada.

No li cal poesia a la poesia. Ni li cal més homenatge a l'esforç de la recuperació històrica. N'hi ha hagut prou amb sentir-les passejar. Tan sols un petit gest més, reproduir l'auca de les caramelles. I fins l'any que ve.

1.
Quan ve en temps de primavera,
Pasqua de Resurrecció,
ens agafa la fal·lera
de cantar per a l’ocasió.


2. I entonem amb alegria,
plens de bona voluntat,
la més bella melodia
saludant el veïnat,


3.
... perquè és arribada l'hora
d’abandonar la complanta
i fer sortir ben enfora
el dol de Setmana Santa.


4.
Aquest costum ancestral
diu que arrenca, sembla ser,
de la joia pasqual
i dels Gojos del Roser,


5.
... que, combinant amb l’esclat
i el bon temps de la natura,
fan un còctel ben nostrat,
que fa segles que perdura.


6.
Per cantar les caramelles
no hi ha límit en l’edat;
només calen gargamelles
i un cor tendre i disposat
7.

...a deixar-se anar amb eufòria
com ho fem amb el futbolí,
sense ni una cabòria,
anar amb la colla a fer un vol.


8. Les noies van de pubilles,
al cap es posen la ret,
enagos a les faldilles
i a la cintura el cosset.


9. Els nois, qui no ho endevina?,
faixa, camisa i llacet,
i al cap una barretina,
el nostre típic barret.


10.
I sortim a fer gatzara
per les places i carrers,
amb un somriure a la cara,
per cantar com el qui més.


11.
Ens acompanyen guitarres
clarinets o acordions,
i amb veuetes o veuarres
entonem quatre cançons,


12.
...que parlen del goig de viure,
de la resurrecció
i d’un demà molt més lliure,
perquè tot pot ser millor.

www.aucas.cat

dissabte, 22 de març del 2008

Un pas subterrani, una passera i el futur de Muntanyans

Avui s'ha escenificat l'accés al pas subterrani de la Marítima Residencial. Una reivindicació llarga i feixuga que ha acabat prou bé. A la fi del pas, una passera elevada per accedir directament a la platja.

Les passeres, de segur, que tenen algunes pegues però, de segur, també, que fan que hom no travessi l'espai natural per qualsevol lloc.

Hi havia una convocatòria de reivindicació. Lloable, sens dubte. Cal seguir parlant de Muntanyans i de tot el que s'hi farà. L'informe de l'ACA dona el vist-i-plau a la canalització del Torrent d'en Gibert. Un pas més cap a la urbanització. Però no s'hi val abandonar, hi ha massa en joc.

Uns veïns satisfets per un pas anhelat i insatisfets per la resta de problemàtica que hi ha a la Marítima i per uns Muntanyans que poden ser quasi bé privats pel mur de construcció que els separarà encara més de la platja.

Un consistori satisfet per un tema més acabat, el pas i la passera, però insatisfet pel tortuós camí que ja fa tan temps que dura i que fa dels Muntanyans una pedra a la sabata, acabi com acabi.

La convocatòria de reivindicació volia seguir parlant dels Muntanyans i ha omplenat d'escrits que recorden la inundabilitat de la zona. Sens dubte i cal seguir parlant.

Algú podria pensar que uns han guanyat i els altres han perdut. Si sumem qui estava content i qui no. Seria encertat fer aquesta lectura?

Nosaltres pensem que no. Cal seguir vetllant pels Muntanyans. Siguin quines siguin les gestions que es facin. Que sembli difícil aturar la construcció, no voldrà dir mai que no sigui prou encertat estar molt atents a la defensa i a la correcta gestió de l'espai d'interès natural.

Que sigui digne de frustració el no haver preservat la zona a temps, no minimitza els esforços de la gent que encara lluita per a dignificar els Muntanyans.

Veïns, Consistori i reivindicadors estan condemnats a entendre's pel bé de l'espai. I potser no estiguin tan allunyats. De segur que si seguim repetint comentaris d'uns i altres, semblarà una lluita fratricida.

Però avaluant els fets i les possibilitats de resposta en cada moment, puguem veure que no hi ha més lluita que salvar el màxim d'una de les darreres zones humides de Catalunya.

Potser algun dia acabarà existint un hotel, apartaments, un bufet o jacuzis... o potser no. Però el segur és que molts fem el que podem. I molts ens lamentem també de la fatalitat del destí i de la manca de voluntat política.

La voluntat política és el que fa arriscar una gestió, deixant de fer unes coses per unes altres i gastant en un tema i no en un altre. Podem lamentar-nos, sí. Però qui pensi que avui ha perdut, o qui pensi que ha guanyat, s'equivoca.

Tan sols hi ha la seguretat per a molts d'anar de casa a la platja amb menys perill. Tan sols hi ha l'abastament d'una reivindicació. Tan sols hi ha una passera que facilita l'accés i preserva una mica més l'espai natural. Tan sols... doncs ara que ho penso, no està malament.

Seguirem treballant alhora per a millorar. I quan es pugui fer plegats... doncs millor que millor.

dimecres, 19 de març del 2008

Altafulla o la realitat de la democràcia

Un candidat a les darreres eleccions responia divertit quan li comentaven el fet de no haver aconseguit acte de diputat: "La dictadura de la democràcia".

En una trobada de la gent de "la Cua del Lleó", vàrem comentar la dita i ens vàrem posar a filosofar. La democràcia que ha fet possible que un electricista arribés a Ministre. Bé, un altre exemple, que qualsevol, entès com a terme de pluralitat i no despectiu, pugui ser alcalde del seu poble.

I d’ací a la democràcia activa. Sí, aquella que no entrega un xec en blanc per a quatre anys. Aquella que vol ser escoltada. La que no creu que pel fet de no haver-se adscrit a un partit o a una agrupació d'electors no està condemnada a esperar a veure com va tot.

I d'ací, òbviament estem resumint, a Altafulla.

L'alcalde de la vila, i sembla que per temps més llarg que el previst als auguris, és un home de bé. Temprat de cap i acerat de "verb". Un estil definit i que potser fa difícil la negociació. Bé un estil. El cap de llista socialista, reflexiu i "socarrà", bé un altre estil. Per la Pau arriba la passió i la improvisació, doncs el mateix més estil. I així fins a trobar vuit formes, amb les seves interioritats per a onze cadires.

Si algun cop ha estat necessari el parlar de veritat, és a Altafulla. I vagi per endavant, que parlem d’oïda i que per això ho publiquem en un blog personal de lliure accés i no en un article d'opinió.

La dreta i l'esquerra ja no es diferencien de la forma que ho feien fa uns anys. Ara, el concepte de creixement i de la sostenibilitat marquen els debats. Fins a on créixer? Fa falta això o allò més que això altre o allò altre? La veritat és difícil, però cedir pot arribar a ser relativament útil. Si tens una llista de projectes, quin percentatge donaries per bó? La meitat? Menys? És dolents fer la meitat i la meitat dels altres?

Cal educar fins al punt de negar un desig fins i tot quan sembla... doncs això, un desig? Tota la informació pot portar a fer una gestió compacta, si els diners acompanyen, però ens podem allunyar del que es vol en realitat.

Com arreglar-ho? Potser una mica de tots i més de la formació-ns que estan al front de l'ajuntament. Potser la clau sigui anar administrant la responsabilitat enmig de la conversa. Les preses i prioritats son tan relatives com pensaments hi hagi.

Potser parlant, a la fi del mandat ens trobem a Altafulla una biblioteca moderna i no reciclada, i un camp de gespa artificial que sembli l'obra més col·lectiva del municipi. Potser arribin a anivellar els ingressos i les despeses, amb l'endeutament i la feina feta. Potser puguin tornar a gaudir de la gran oportunitat de treballar pels de casa.

I a la Torre? Doncs també... I tan.



Arguments i conversa. No hi ha més. Sort.

dilluns, 17 de març del 2008

Una biblioteca a la nova Torredembarra.

Sembla que el centre geogràfic de la vila es desplaça. Cal Llobet ha d’esdevenir un nou motiu de passejar. Sortir del ranquejant Antoni Roig, seguir pel prometedor Pere Badia i arribar a una plaça nova, a on sentim les novetats de llegir amb prou llum, de trobar-nos les entitats i d’escoltar el més a prop per la nostre ràdio. Encara que li calgui millorar.

Ahir, semblava una festa enraonada. Estava bé. Sens dubte. Sense exagerar. També sens dubte. Però, del cert sentíem que no hi faltava gaire gent. Evidentment dels que sempre hi son. Dels altres, encara manca molta feina per a tornar-los a convèncer de que val la pena apropar-se cap a les noves instal·lacions, sigui quin sigui el camí que les hagi portat fins al present.

Un altre dia potser caldrà parlar de com de senzill és fer partícips als veïns, s’hagin presentat a les eleccions o no. De fet, si mirem el poc cas que és fa dels que omplen les llistes i no surten, potser que no valdria la pena de seguir insistint en que qui vulgui opinar que es presenti a regidor. En fi, hem dit de no parlar-ne ara, doncs això, ara no toca, com deia aquell.

Ara, de nou, comencem, cal que aprenguem a gaudir de la nova Biblioteca. Del silenci proposat i del fons recollit. Del préstec i del compartir, del trobar-se i del conèixer, ja sigui llibres o vilatans. Tan li fa, hi ha vides que son poemes, llibres que son la vida... i temps perduts si no llegim.

A llegir, o a passejar, però cap a la biblioteca.

dimecres, 12 de març del 2008

Una dona ha mort...

Sanaa Haddadi, va morir apunyalada a Tarragona. L'agressor, que també és de nacionalitat marroquina, té uns 26 anys.

La dona, de 25 anys, sortia de treballar d'un locutori . Un home li va clavar una arma blanca diverses vegades i les ferides la van matar. Potser tenia amb l'home una relació sentimental.

Propietats i malentesos d'anys i panys. Com creure que sempre ha estat la dona al nostre servei?.

Que s'ha fet de la història més autèntica? La que parla de sers humans que fan coses importants. Tan importants com aïllar el radi, o com treballar de sol a sol per a tirar una família endavant, o com escriure amb el cor... o com dirigir projectes per a tots.

Queda molta feina a fer. I cal comença i recomençar cada dia de nou. Potser el primer sigui que els nostres fills vegin igualtat a la pròpia llar. Que tan li faci qui dels dos faci cada cosa, si cada cosa pot ser feta per cadascú i per ambdós.

Cal educar les generacions que s'estan formant al nostre voltant. Però no podem esperar a veure el resultat de l'experiment. Hem de recordar que estimar és compartir. Que no tot és o tot o rés. I que sovint el que cal és seguir endavant amb la inesgotable benzina del sentir-se acompanyat.

No parlem de custodiat, ni de subrogat, ni tan sols de la maliciosa mitja taronja. Parlem de tenir ganes de tornar a casa. Parlem de gaudir del regal que és donar el que no tens obligació, i rebre la constant renovació de compartir un sentiment.

Si seguim recordant coses com aquesta, potser els que se senten estafats i amb dret de trencar el que els treu de polleguera, vagin veient que el normal no és la propietat i descobreixin el meravellós de coincidir per sobre del tenir.

No podem respectar el que és té sense cap esforç. I cal estar a molt atents, de no confondre seguretat i tranquil·litat, amb l'amor i amb el sentir.
És pot tenir per la força, és pot tenir per costum, o potser perquè no hi ha massa més... però no és podrà mai comparar a la seducció i el desig, dia a dia.

Els futurs de Catalunya i d'ERC

Esquerra Republicana té una prova de foc en la Conferència Nacional del partit que ha de revisar l'estratègia política republicana.

Una conferència a on es presenten els dos corrents crítics sorgits l'últim any -Reagrupament.Cat (R.Cat), de Joan Carretero, i Esquerra Independentista (EI) d'Uriel Bertran- amb l'objectiu d'imposar un correctiu a una executiva que consideren massa preocupada pels seus càrrecs a la Generalitat. Els exigeixen separar els càrrecs interns dels institucionals -seguint el model aplicat pel PNB- i renegociar l'acord de govern en Catalunya amb el PSC per marcar tendència cap a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació en la pròxima legislatura.

Així, la Conferència Nacional ha d'aclarir dubtes sobre el futur del govern tripartit que presideix José Montilla. En cas de triomfar la postura dels corrents crítics, la direcció d'ERC es veuria obligada a renegociar el denominat «Pacte d'Entesa» per incloure en el mateix el concert econòmic o una llei de referèndum catalana.

Pacte CiU-ERC?

En aquest context, la direcció republicana insisteix una i altra vegada davant dels seus sectors crítics de que «no és seriós» pretendre renegociar un pacte de govern que la formació va segellar fa menys d'un any, conscients que una reivindicació així podria fer saltar pels aires el Govern català.

Però els republicans desobedients ja han marcat fins i tot el procés renegociador i l'obligatorietat de sotmetre un hipotètic nou acord a les bases per garantir-se un text més radical que l'actual.
Paral·lelament, sectors republicans i nacionalistes han iniciat un acostament de postures a través del naixement de noves plataformes sobiranistes, que s'han convertit en punt de trobada entre CiU i ERC.

Es va constituir oficialment la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes, liderada pel pro convergent Alfons López Tena i el pro republicà Hèctor López Bofill.

La nit abans, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) -pròxima a ERC- i Sobirania i Progrés -en l'òrbita de Convergència- van anunciar que uniran estratègies a fi de «mobilitzar a la societat civil catalana cap a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació». Més enllà de plataformes i grups afins, les pròpies direccions de CiU i ERC han començat a realitzar tímides maniobres d'acostament en les últimes setmanes.

Dirigents de CiU han recuperat la idea de l'aliança nacionalista que marginaria el PSC del govern català. Una proposta que la direcció d'Esquerra ja no rebutja tan taxativament com fa uns mesos.

Tensions a CiU

Aquestes maniobres no són alienes a les tensions que viu també CDC en el seu interior. Les pressions del sector més sobiranista, liderat per Felip Puig i Oriol Pujol, han estat a punt de provocar la ruptura amb Unió. Finalment Artur Mas i Josep Duran Lleida han aconseguit salvar els mobles, però el líder de Convergència continua sotmès a enormes pressions que li han portat a una remodelació interna en la qual el fill de l'expresident Jordi Pujol ha assumit noves quotes de poder.

Aquest és l'escenari en el qual s'emmarca la pròxima Conferència Nacional d'Esquerra, en la qual el caràcter assembleari del partit jugarà en contra del «aparell» controlat per Puigcercós i la seva mà dreta, el Xavier Vendrell. Tanmateix, els dirigents republicans semblen haver après de les dues últimes derrotes.

L'última es va produir en un moment clau -les assemblees sobre l'Estatut- en les que es va imposar el «no» al text malgrat que la direcció del partit defensava un vot favorable. Aquella imposició de les bases independentistes va obligar al llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a expulsar ERC del primer govern tripartit.

Abans d'això, l'últim congrés republicà, celebrat a Lleida el 2004, ja es va saldar amb una inesperada derrota de la direcció quan va intentar reformar els estatuts del partit per acabar, precisament, amb el seu caràcter assembleari.

Aquesta vegada, tanmateix, el «aparell» ha après la lliçó, jutjant per les dificultats que els militants de base han tingut per apuntar-se a la Conferència -segons els crítics- que malgrat tot registra una inscripció rècord: 2.800 persones, gràcies al suport econòmic de la direcció a les seccions locals «menys desobedients». La tesi de la direcció, defensat pel portaveu parlamentari i futur cap de llista al Congrés, Joan Ridao, és que cal ser partit de govern per ampliar la majoria social a favor de la independència. Una vegada que aquesta opció sigui majoritària es podrà convocar unilateralment un referèndum que «l'Estat espanyol» haurà d'atendre, malgrat que no estigui previst a la Constitució.

Aquesta postura implica el rebuig de ple de dues de les principals exigències dels crítics, que ja han pactat sumar els seus vots: renegociar el Pacte d'Entesa i separar els càrrecs de partit i de govern.

La plataforma de l'exconseller Joan Carretero ha plantejat una esmena a la totalitat del text oficial en la que defensa que «estar en el Govern és un mitjàmedi» mentre per al sector oficial «és un objectiu», segons la portaveu del grup, Rut Carandell. Adverteixen, a més, que l'actual pacte que sustenta el govern tripartit no marca un programa polític sinó que es limita a «prometre que ens portarem bé», la qual cosa segons el seu parer es tradueix en «submissió» al president Montilla.

Confrontació amb Espanya

Aquest grup reclama un gir radical en la política d'àmbit nacional per «tornar a la confrontació amb l'Estat». Consideren que l'estratègia «pactista» no porta a res, per la qual cosa d'imposar-se aquest grup, el PSOE es quedaria sense un dels seus suports parlamentaris.

Per la seva part, Esquerra Independentista ha presentat nou esmenes parcials que inclouen també les principals reivindicacions de R.Cat, encara que donen més marge a la negociació amb el sector oficial. La direcció d'ERC ha acceptat incorporar en la seva ponència la petició d'una llei de referèndum, com plantejava el corrent, encara que el grup d'Uriel Bertran continua decidit a presentar a votació la seva esmena en aquest sentit, ja que considera el text oficial massa ambigu. En ella es fixa un referèndum d'autodeterminació i planteja aquesta llei com una «condició al pacte de govern que pugui sorgir de les eleccions autonòmiques de 2010», punts que la direcció d'ERC no accepta. A més EI planteja les característiques d'un eventual futur Estat català, que defineix com «una república federal, social, laica i democràtica», que en principi han de ser assumides per la direcció.

dilluns, 10 de març del 2008

I ja s'ha escollit


Unes eleccions amb un regust estrany.
Una mort estúpida, una campanya d'asedi inspirat en velles formes de màrqueting electoral, un aguanta com puguis i davallades a dojo. Calia votar. No vàrem votar com calia.
Un percentatge sensiblement superior hagués estat un bon missatge als impacients i mai prou conformats. Als que de la frustració fan argument i de l'assassinat, posicionament polític.
I enmig d'una jornada serena una sensació més. Què fa el Senat? La solució és territorial? Cal una segona cambra? Podríem solventar el tema amb llistes obertes, a on cada diputat aconsegueixi l'acte per ell mateix? Serien les campanyes electorals una avaluació directa del que s'ofereix davant dels que hem d'escollir?
Cal parlar-ho. I sembla que amb la sensació que tenim avui, potser no perdre massa temps.

dissabte, 8 de març del 2008

Per a tu, amic desconegut. A la teva memòria,

Porto molta estona donant voltes pel llit. M’aixeco i pujo a l'ordinador. Curiós això dels blog's, hem deixat a banda els interminables fulls a on deixàvem, íntimament, tots aquells pensaments que ens fan créixer. Es l'hora de compartir.

La "Xarxa" de racons infinits ha estat vençuda per la personal publicació dels pensaments de cadascú.

En la setmana que semblava que sols calia decidir si deixàvem que continues un govern que del anar fent en feia una esperança, potser insuficient per alguns, però el millor possible per a molts... hem aterrat a la realitat mes crua.

Quina conversa mes esfereïdora ha de haver estat la que decidia que calia fer alguna cosa. Un debat a on sortien a la taula noms de persones, possibilitats d'impacte i logística elemental. Parlo de l'ordre del dia que va acabar passant a acte la mort d'Isaías Carrasco.

Massa sovint les diferències entre les persones es podrien resumir en graus de pressa. El pensament polític sovint corre mes ràpid que l’evolució de la societat en general. Quan el pla de govern es massa lent... o la societat necessita de mes pressa hi ha mobilitzacions. Crides d’atenció que podent ser davallades en les eleccions democràtiques... Coincidències en els blog's... en les enquestes... en els debats... en els articles d’opinió... en la frustració...

Quan les accions fan mal. Mal de veritat. No parlem de les inoportunes reaccions que compliquen plans de despatx. Parlem del mal irreparable. Del Mal definitiu. Del Mal.
No son accions. Son mal.

Demà anirem a votar persones. Serà difícil no veure darrera de cada papereta els diferents somriures onejants de les banderoles. Votarem els responsables de la custodia de les nostres confiances per quatre anys.

Potser la vida s'obrirà pas de nou i anirem oblidant l'Isaías Carrasco. Però que de segur quan les presses i les intuïcions tornin a discrepar, enmig de les converses hi haurà un record per a en Isaías Carrasco. I per a en Blanco, i per tants i tants que no han arribat a veure aquest nou dia llarg i complex que es l'esperança abastada.

Vàrem aconseguir una transició sense ruptures. Molts n'hem parlat sovint. Potser l'ombra del sabre... potser l’ombra de la involució... potser la frustració de tots els d'abans passejant-se i fent discursos de construcció potser podríem haver estats mes vehements... potser...

Avui penso que el millor de tot es que va ser una transició que esglaó a esglaó, petits i grans esglaons, no hi havia sang. No tots vàrem esperar resignadament el retorn de la democràcia pactada, ni de la generalitat conservada lluny de casa, ni del dret tan imaginat. Però la manca de resignació no anava acompanyada, en la gran majoria, de converses a on l'ordre del dia hi haguessin noms i cognoms per tatxar.

Una família plora avui davant d'una capella ardent a l'ajuntament de Mondragon. I tot un estat te la sensació que se li ha robat la conversa. Una conversa de balances fiscals, d’infrastructures, d’immigració, de com poden ser tan "standars" els lideratges quan arriben tan amunt... una conversa plena de presses, de resignació i de frustracions, però conversa.

Pensar que de vegades ens pot indignar que aquell o l'altre ens parli d'allò i d'això i no tingui prou pressa per actuar immediatament. Potser es un equilibri, pressa a ras de terra, i massa coses a decidir als virtuals cims a on es pot decidir.

Ens han robat el parlar per unes hores i a una família humil li han robat en Isaías Carrasco.

Per a tu, amic desconegut. A la teva memòria,

dijous, 6 de març del 2008

I de sobte el nou de març...

Sembla que necessitem les diades, ja siguin nacional, internacionals o mundials, per a no oblidar els grans temes pendents. Empatxats d'informació, de vegades sols podem donar atenció a les casualitats, a les anècdotes o a les passades de la ratlla.

Així les "noies" virtuals d'en Raül Font i d'en Rajoi han comportat alguna valoració de les polítiques d'igualtat enmig del mar de números de la campanya electoral. I val a dir que perquè s'ha reduït a les diferents valoracions dels dos debats televisius.

La jornada de reflexió serà el proper dia vuit de març. El dia de la dona treballadora. Tots recordeu perquè és aquest dia i no cap d'altre. Uns innombrables varen tancar i cremar unes dones que reivindicàvem drets dins d'una nau d'una fabrica.

Aquest any ha quedat la diada com a segon pla. Però potser sigui una ocasió d'or per aprofitar aquest dia de menys càrrega electoral, de fet zero no és el valor de la sensació d'electoralisme, per a pensar quin camí s'ha caminat cap a la igualtat i quan camí manca perquè ens sembli un record impossible quan algú comenti als nostres fills que les dones no sempre han estat tan bé com ara (en el futur).

Cal que seguim reivindicant que les dones que optim pel treball a casa són treballadores.

Cal que seguim recordant que davant de la conciliació treball-vida familiar el problema és de dos com a mínim i de tots els membres de la familia com a norma explicita.

Cal seguir recordant que discrepar és discrepar. Sigui dona o no el discrepant. I que el diàleg és sempre diàlegs. Necessari entre tothom, i més si es vol entre dos. Sigui la parella del genere que sigui.

Cal seguir recordant que sols amb la cultura i la formació acabarem amb les violències de genere.

I cal seguir recordant que això encara és una mancança col·lectiva i no un problema puntual,,, més o menys extés.


I ara, després, a votar.

dimarts, 4 de març del 2008

La calidad de la democracia en las ciudades

Por ODON ELORZA Alcalde de San Sebastián. Presidente de la Comisión de Participación Ciudadana de la FEMP.

El concepto de Participación Ciudadana en la vida local, y lo que ella supone, ha ido cambiando en los últimos años. Participar ya no es solo recibir información, ni poder opinar sobre determinadas actuaciones o proyectos urbanísticos. Estamos ya en otra fase. Hay que buscar la calidad de la democracia, ensanchar los cauces de la participación para que la inmensa mayoría de la ciudadanía recupere la credibilidad en la política y se sienta involucrada en el desarrollo de la condición de ciudadanía y en la búsqueda de una mayor cohesión social.
Estas aspiraciones llevan intrínsecamente aparejado el compromiso de profundización de la democracia local como uno de los ejes estratégicos de la actuación municipal. Y se requiere un plan de acciones políticas claras y una voluntad de querer gobernar con las personas y no solo para las personas.
Trabajar a favor de la calidad de la democracia local se ha convertido en un objetivo de los Ayuntamientos, compartido por el cuerpo técnico y político. A buen seguro que conlleva cambios organizativos que afectan a la estructura municipal para la puesta en funcionamiento de nuevos procesos de participación ciudadana.
Entiendo la participación como un eje transversal que impregna y cohesiona toda la estructura administrativa. Por tanto, debe ser voluntad del Ayuntamiento construir una estrategia transversal de participación que envuelva la acción municipal y pueda plasmarse en cualquier fase de la creación de un proyecto: desde el análisis y diagnóstico de la realidad, la elaboración de propuestas o la preparación del presupuesto, hasta el seguimiento y posterior evaluación de las grandes actuaciones municipales.
Lo cierto es que las formas e instancias de participación directa, para enriquecer el funcionamiento de la democracia representativa en la búsqueda de una nueva gobernabilidad, guardan estrecha relación con la evolución de la sociedad del sigo XXI. La democracia local, como la democracia en general, no es un sistema inamovible. Las metodologías para la participación desde los Ayuntamientos se adaptan a las nuevas realidades: las soluciones y procesos considerados apropiados en un momento determinado deben ser verificados y, en su caso, adaptados a la luz de los cambios sociales en la era de la globalización y ante el papel de las nuevas tecnologías. Hoy la ciudadanía demanda más información, más participación real y mayor transparencia en la toma de decisiones políticas. Y podemos darle satisfacción reforzando el papel educador de la propia ciudad.
Lo cierto es que mejorar la calidad de la democracia local e implicar a los agentes sociales y económicos en el liderazgo y la gobernanza de la ciudad, está presente en las capitales europeas más comprometidas con el fortalecimiento de la democracia participativa, apoyándose en fórmulas innovadoras y con la utilización de las nuevas tecnologías.
Esta estrategia ha de formar parte de un plan director del municipio que se debe configurar desde las siguientes premisas: un pacto político entre los grupos municipales y un pacto cívico con las entidades y movimientos ciudadanos para garantizar el derecho de la participación.
Pero la participación no se provoca a golpe de decreto. Las normas per se no producen participación. No obstante, una buena regulación puede ayudar al desarrollo del ejercicio de este derecho. Y es aquí donde radica la importancia de tener normas de participación consensuadas con las propias entidades ciudadanas y adaptadas a las necesidades de cada ciudad.
La dinamización de los Consejos asesores sectoriales, la creación del Consejo de Ciudad, los grupos de trabajo en torno a proyectos concretos, talleres de reflexión ciudadana, núcleos de intervención participativa, planes de desarrollo comunitario en los barrios, convocatorias de consultas y debates en torno a proyectos urbanísticos, tutorías de parques, presupuestos participativos, audiencias públicas, proyectos de participación infantil, procesos participativos para la aplicación de la Agenda 21, del Plan Estratégico o del Plan General de Ordenación Urbana, planes transversales (plan joven, plan de igualdad, de drogodependencias, de inmigración, de movilidad, de accesibilidad?) son algunos de los procesos y cauces que configuran el mosaico de propuestas para revitalizar la participación.
Tras estas iniciativas hay un objetivo claro: provocar un cambio cualitativo en las formas de gobierno y en la relación Ayuntamiento-ciudadanía. Desde la izquierda política y social aspiramos a construir una nueva cultura de la participación que supere la mera actitud reivindicativa, de una parte, y la búsqueda de legitimidad, de la otra, para basar esas relaciones en la colaboración leal y constructiva entre los actores sociales e institucionales de la ciudad.

diumenge, 2 de març del 2008

Els altres blog's

De segur que ens en deixarem bastants. Sols comentar de la passió d'alguns dels racons virtuals de la nostre Torredembarra.

Compte que diem passió!!!

Periodistes, ex-periodistes, periodistes vocacionals, periodistes jubilats, jubilats periodistes, escriptors, ex-escriptors etc. regidors visionaris... regidors generosos... agosarats... ocults... despistats... dolguts... enfadats... torrencs insatisfets i satisfets de la insatisfacció.. projectistes i projectes... dibuixants de memòria i de la realitat, de l'ahir i del demà i tots i totes necessaris.

Hi ha congressos de blogaires. Hi ha de gurus també.. però el cert és que de cada oportunitat d’expressar-se en surt una bona llista de gent per a fer-ho.

Com convidar a tots els blogaires a trobar-se sense desvetllar les personalitats dels que no ho han fet?

Potser com les festes il·legals? Aquelles que a força de re-enviar ajunten mil persones als volts d'un polígon o d'una masia oblidada.

Podria ser? Estaria bé?

Deixem passar el nou de març i si ningú l'esguerra podríem tornar a parlar-ne.

Potser.

De mercats solidaris...

Ara que sembla que tot estigui una mica més tranquil sortim al món de la blogosfera. Ho fem d'una manera tranquila i pausada. Potser no podrem complir amb les cites diàries... potser no ho farem prou bé. Però de moment ací estem pel que faci falta... com sempre.
Som-hi doncs...
Avui hem estat passejant per la façana marítima de Torredembarra. Parades d'estris imaginatius recollien solidaritat. Més avall, depèn de com passegeu, música i canalla corrent per arreu. I més avall una botifarrada.

Potser no és la imatge dels dissenyadors de la estratègia turística de la vila, però de segur que els que veiem aquesta Torredembarra, tornaran.

Tan li fa si el cartell està tort o si els globus són senzills. Avui a la platja hi havia generositat i pau. Quasi bé els crits i les corredisses s’harmonitzaven amb la remor del mar i el cruixir del sol impertinent sobre les jaquetes porugues.

Avui, tot estava correcte. La caminata concluía i la botifarra s'apropava i els petits calerons recollits es multiplicaran per molt quan la fundació Vicente Ferrer els faci arribar als indrets de la Índia.

Allà on un euro és un sou i mig... també ho és si ets dona. Allà a on ens posem les mans al cap quan ens parlen de castes i de repressió de la dona. Allà a on un rec gota a gota i trenta anys de feina a suposat reinvertir la desertificació de la terra i dels homes i dones. Allà on tot és molt més perquè del poc en fan una joia i del més una ocasió per compartir.

Esperem que rebin l'ajut i ens tornin més pau. Avui ho semblava.

A veure!!