Porto molta estona donant voltes pel llit. M’aixeco i pujo a l'ordinador. Curiós això dels blog's, hem deixat a banda els interminables fulls a on deixàvem, íntimament, tots aquells pensaments que ens fan créixer. Es l'hora de compartir.
La "Xarxa" de racons infinits ha estat vençuda per la personal publicació dels pensaments de cadascú.
En la setmana que semblava que sols calia decidir si deixàvem que continues un govern que del anar fent en feia una esperança, potser insuficient per alguns, però el millor possible per a molts... hem aterrat a la realitat mes crua.
Quina conversa mes esfereïdora ha de haver estat la que decidia que calia fer alguna cosa. Un debat a on sortien a la taula noms de persones, possibilitats d'impacte i logística elemental. Parlo de l'ordre del dia que va acabar passant a acte la mort d'Isaías Carrasco.
Massa sovint les diferències entre les persones es podrien resumir en graus de pressa. El pensament polític sovint corre mes ràpid que l’evolució de la societat en general. Quan el pla de govern es massa lent... o la societat necessita de mes pressa hi ha mobilitzacions. Crides d’atenció que podent ser davallades en les eleccions democràtiques... Coincidències en els blog's... en les enquestes... en els debats... en els articles d’opinió... en la frustració...
Quan les accions fan mal. Mal de veritat. No parlem de les inoportunes reaccions que compliquen plans de despatx. Parlem del mal irreparable. Del Mal definitiu. Del Mal.
No son accions. Son mal.
Demà anirem a votar persones. Serà difícil no veure darrera de cada papereta els diferents somriures onejants de les banderoles. Votarem els responsables de la custodia de les nostres confiances per quatre anys.
Potser la vida s'obrirà pas de nou i anirem oblidant l'Isaías Carrasco. Però que de segur quan les presses i les intuïcions tornin a discrepar, enmig de les converses hi haurà un record per a en Isaías Carrasco. I per a en Blanco, i per tants i tants que no han arribat a veure aquest nou dia llarg i complex que es l'esperança abastada.
Vàrem aconseguir una transició sense ruptures. Molts n'hem parlat sovint. Potser l'ombra del sabre... potser l’ombra de la involució... potser la frustració de tots els d'abans passejant-se i fent discursos de construcció potser podríem haver estats mes vehements... potser...
Avui penso que el millor de tot es que va ser una transició que esglaó a esglaó, petits i grans esglaons, no hi havia sang. No tots vàrem esperar resignadament el retorn de la democràcia pactada, ni de la generalitat conservada lluny de casa, ni del dret tan imaginat. Però la manca de resignació no anava acompanyada, en la gran majoria, de converses a on l'ordre del dia hi haguessin noms i cognoms per tatxar.
Una família plora avui davant d'una capella ardent a l'ajuntament de Mondragon. I tot un estat te la sensació que se li ha robat la conversa. Una conversa de balances fiscals, d’infrastructures, d’immigració, de com poden ser tan "standars" els lideratges quan arriben tan amunt... una conversa plena de presses, de resignació i de frustracions, però conversa.
Pensar que de vegades ens pot indignar que aquell o l'altre ens parli d'allò i d'això i no tingui prou pressa per actuar immediatament. Potser es un equilibri, pressa a ras de terra, i massa coses a decidir als virtuals cims a on es pot decidir.
Ens han robat el parlar per unes hores i a una família humil li han robat en Isaías Carrasco.
Per a tu, amic desconegut. A la teva memòria,
La "Xarxa" de racons infinits ha estat vençuda per la personal publicació dels pensaments de cadascú.
En la setmana que semblava que sols calia decidir si deixàvem que continues un govern que del anar fent en feia una esperança, potser insuficient per alguns, però el millor possible per a molts... hem aterrat a la realitat mes crua.
Quina conversa mes esfereïdora ha de haver estat la que decidia que calia fer alguna cosa. Un debat a on sortien a la taula noms de persones, possibilitats d'impacte i logística elemental. Parlo de l'ordre del dia que va acabar passant a acte la mort d'Isaías Carrasco.
Massa sovint les diferències entre les persones es podrien resumir en graus de pressa. El pensament polític sovint corre mes ràpid que l’evolució de la societat en general. Quan el pla de govern es massa lent... o la societat necessita de mes pressa hi ha mobilitzacions. Crides d’atenció que podent ser davallades en les eleccions democràtiques... Coincidències en els blog's... en les enquestes... en els debats... en els articles d’opinió... en la frustració...
Quan les accions fan mal. Mal de veritat. No parlem de les inoportunes reaccions que compliquen plans de despatx. Parlem del mal irreparable. Del Mal definitiu. Del Mal.
No son accions. Son mal.
Demà anirem a votar persones. Serà difícil no veure darrera de cada papereta els diferents somriures onejants de les banderoles. Votarem els responsables de la custodia de les nostres confiances per quatre anys.
Potser la vida s'obrirà pas de nou i anirem oblidant l'Isaías Carrasco. Però que de segur quan les presses i les intuïcions tornin a discrepar, enmig de les converses hi haurà un record per a en Isaías Carrasco. I per a en Blanco, i per tants i tants que no han arribat a veure aquest nou dia llarg i complex que es l'esperança abastada.
Vàrem aconseguir una transició sense ruptures. Molts n'hem parlat sovint. Potser l'ombra del sabre... potser l’ombra de la involució... potser la frustració de tots els d'abans passejant-se i fent discursos de construcció potser podríem haver estats mes vehements... potser...
Avui penso que el millor de tot es que va ser una transició que esglaó a esglaó, petits i grans esglaons, no hi havia sang. No tots vàrem esperar resignadament el retorn de la democràcia pactada, ni de la generalitat conservada lluny de casa, ni del dret tan imaginat. Però la manca de resignació no anava acompanyada, en la gran majoria, de converses a on l'ordre del dia hi haguessin noms i cognoms per tatxar.
Una família plora avui davant d'una capella ardent a l'ajuntament de Mondragon. I tot un estat te la sensació que se li ha robat la conversa. Una conversa de balances fiscals, d’infrastructures, d’immigració, de com poden ser tan "standars" els lideratges quan arriben tan amunt... una conversa plena de presses, de resignació i de frustracions, però conversa.
Pensar que de vegades ens pot indignar que aquell o l'altre ens parli d'allò i d'això i no tingui prou pressa per actuar immediatament. Potser es un equilibri, pressa a ras de terra, i massa coses a decidir als virtuals cims a on es pot decidir.
Ens han robat el parlar per unes hores i a una família humil li han robat en Isaías Carrasco.
Per a tu, amic desconegut. A la teva memòria,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada