Els valors i les oportunitats

Hi ha una visió monolítica dels partits polítics. Com tot a la vida, les estructures dels diferents partits tenen coses bones i pitjors. Però tots i cadascú d’ells han anat construint, congrés rera congrés, la seva forma d’organitzar-se.

El fet d’abastar un territori tan gran com Catalunya, comporta que cal organitzar-se amb prou cura i afavorir la participació i el treball polític arreu. Participar és l’oportunitat d’oferir i, en el cas de coincidir prou gent, esdevenir propostes polítiques qualificades.

Els missatges i les idees, les accions i les propostes arriben a més indrets. Però és més gran la quantitat de companys i companyes que calen per a tirar-ho endavant i alhora, cal una representació territorial i sectorial per a copsar els neguits de tot arreu i traslladar-los fins als diferents consells generals, nacionals o autonòmics de cada formació política.

Sense voler parodiar, no acostumen a ser una mena de penyes, o de gent vetllant una franquícia, o associacions coordinades per a gaudir d’un front d’informació o serveis o algunes de les formes d’organització que ens mostra la societat en cada congrés, o trobada comercial, o jornada de entres o altres i altres exemples.

Aquests tipus d’organitzacions poden fer prevaler els valors més segurs, els més preparats acadèmicament, mediàtics o fins i tot simpàtics, si s’escau. I enmig de totes aquestes variables poden haver oblits o preferències que deixin a gent molt adequada sense l’oportunitat de poder demostrar la seva vàlua. Vaja com a la vida en general, o és que tothom té allò que creu que es mereix?

Per altre banda cal recordar que quan hi ha una malifeta o error, o sortida de to, o emprenyada o llicència o ineptitud per part d’un ciutadà que desenvolupa un càrrec de representació, mirem al partit corresponent i li posem molt mala cara.

La sensació de corresponsabilitat davant d’un bandarra és dolorosa. La sensació d’impotència quan hi ha companys que no comparteixen maneres de fer i es permeten buidar el pap quan els hi convé o fins i tot tirar pel dret, també ho és.

La grandesa de la participació no està en ser elegit i escollit, està en ser escoltat. Demanem responsabilitats dins dels partits, comprenem errors si no hi hem participat quan es demanava i volem seguir fent partit perquè no n’hi ha d’altre. Són els pilars de la democràcia. Tan se val el tamany, l’extensió representada i l’ideologia, son referents per a demanar i exigir i saber el què i com de cada proposta.

Un pot pensar que quan més petit més participatiu i més transparent. Sembla que l’autonomia es basi en l’estatus territorial. Si fos així no hi hauria cap plet referit a associacions, ni a escales de veïns ni a altres exemples que ja compreneu.

Mentre hi hagi ciutadans que voten a la persona sense mirar el que diu que vol fer i com, no hi haurà participació real.

Cada cop que un telèfon s’aixeca per predisposar algú contra alguna persona, cosa o idea sense aportar raciocini i contrapropostes, és un pas enrere.
Si hi ha responsables polítics identificables pensem en poders i contrapoders, si hi ha assemblees obertes pensem quan amics i coneguts han vingut solament a votar.

Tot un xic complicat i alhora molt senzill. Com la vida mateixa.