30 de març de 2002... Torredembarra es va sacsejar.

Xoc de l'Euromed amb un exprés regional

Dos trens van xocar el dissabte 30 de març de 2002 a Tarragona, Espanya, deixant un saldo de quatre morts i 90 ferits. La violenta col•lisió va ocórrer aproximadament a les vuit i trenta de la nit hora local. Un tren de passatgers d'Euromed que feia la ruta entre Alacant i Barcelona va xocar amb un tren exprés regional que sortia de l'estació Torredembarra, a uns 90 quilòmetres al sud-oest de Barcelona.

4 persones van resultar mortes i unes 90 ferides com a conseqüència de la col•lisió de dos trens, un Euromed i un exprés regional; a l'estació de Torredembarra (Tarragona), segons van informar els bombers.

Una vintena de dotacions de bombers treballaven en el rescat de les víctimes, moltes de les quals han quedat atrapades entre els ferros retorçats.

Segons els bombers, cinc vagons de l'Euromed - que abasta una velocitat de 220 quilòmetres per hora en alguns trams i cobria el trajecte entre Alacant i Barcelona- van resultar especialment danyats en la col•lisió. El xoc va ser qualificat de bestial i increïble per un testimoni.

Un veí de Torredembarra, Jordi Torrent, que va presenciar el xoc, va explicar a la televisió que, quan els dos trens van col•lisionar de front, l'exprés regional sortia a poca velocitat de l'estació en direcció a aquesta ciutat (nord); però que l'Euromed circulava molt ràpid en el sentit a València (sud).

( text íntegre i traduït d'una web de "catastròfes")

 

Imatges: Pablo Rivadeo - Torredembarra

Volar sota el radar / Volar per sota del radar

És una locució verbal, figurada, significa treballar per fora del medi dominant, amb un perfil baix de risc i, en algunes ocasions, sense avenir-se a las normes i/o costums més generals tot i que no implica, necessàriament, cap il·legalitat.

També se li diu “volar per sota del radar” a ser capaç d'actuar discretament en un entorn d’abundància d’iniciatives, d’empreses i de informació, que fan o venen o podrien vendre el mateix. És difícil, requereix molt esforç però sovint és el millor que es pot fer en aquest món actual amb escreix d’informació i d'accessos a ella i en l’àmbit de la gestió empresarial actual.

La interpretació de “referir-se a les actuacions de perfil baix, després d’un càlcul per minimitzar els riscos, exercí una funció, un paper o una activitat, passant desapercebut” ha estat afegida des de l’editorial del Som-hi de gener i febrer número 63.

Podríem coincidir fins que seguim llegint i es va erigint un abanderat de la veritat i la valentia. Podeu recuperar aquesta editorial? Seria bo fer-ho.

A Torredembarra no hi ha cap “radar” literari o simbòlic amb prou eficàcia. N’hi ha un de mecànic que ha evidenciat, un cop més, que enlloc de fer el més enraonat: senyalitzar, preguntar, advertir, millorar i pensar en el millor per a tots.. es prova sort i es tira pel mig amb la tèrbola seguretat de que l’individualitat pot desactivar les queixes més coincidents.

Doncs, no ha estat així. S’ha format una plataforma que tot i mancar força gent era prou important com per fer desdir al Sr. Masagué. Cosa difícil, sens dubte. També ens caldrà analitzar perquè hi faltava gent, però avui el més important és establir que amb la gent al carrer, legalitzar qüestions, o una constitució… o una contra reforma… o deixar de retallar en un sol sentit no és una proesa democràtica. És senzillament, com proclama la dita “a la força, els pengen”, fer el que les circumstancies dicten.

Treballar sense buscar la polèmica també se li diu volar per sota del radar. Si hi ha malícia, també és buscar eludir les normatives o, senzillament, que la gent s’assabenti i pugui denunciar. Possiblement es digui igual però és un acte antidemocràtic i de prepotència tàctica.

A Torredembarra, no tenim “radar”. Els avions programats, amb horari i data, s'enlairen cada dos mesos. No sortim al “radar”, ni per sota i per sobre.

La informació, és a dir els avions, no tenen ni manteniment ni programa. Ara s’enlairen per arranjar el barri marítim, ara tornen a volar cap al Centre CAR, o volen sense cap ordre ni concert per a fer de l’accés a les sales del poble un problema, on no n'hi havia. I el radar “boig” amb tants viatges no programats i sense lloc per aterrar.

L'editorial també ens fa saber que L’alcalde pren decisions contínuament ¿? I quan afecten a l’interès general ¿? O els (als) ciutadans de Torredembarra, que per a ell és al mateix ( potser per algú no?) prefereix “llum i taquígrafs”. Sí punt i seguit ¿?. Davant el radar de l’opinió pública.

La llum i els taquígrafs, fan referència a que tothom ho pot veure i que queda registrat per gent que sols reflecteix el que es fa, que no ho interpreta. És això el que passa a l’ajuntament?

Fitxant “fidels” per a poder seguir dominant la situació, la llum i la taquigrafia, de moment la cosa no pinta bé. Tenim uns trams a 90 Km/h. (si no vols brou, pren dues tasses) i un “fidel” prou impertinent i “afortunat” per encendre la xispa de l’esgotament de la paciència definitivament.

Aquest diumenge a les sis de la tarda... Flower Power

No em resisteixo a referenciar un comentari.

El company i diputat, Joan Rangel, va iniciar la seva intervenció a la XXV Escola d’Hivern del PSC llegint aquest article. Benvingut sia, cal reflexionar i llegir i pensar sobre les coses amb valentia i ganes d’aprendre. Les referències a l’article són nombroses i han estat reflectides en força bloc’s.

Cal deixar l’autocrítica com a sinònim d’autoflagel•lació per tenir-la com a eix inspirador en les noves etapes de reconstruir els missatges i establir les estratègies de treball.

I no em resisteixo a referenciar un comentari. En la segona reunió de l’Àmbit de Reflexió Socialista, es va sentir, “ja ens hem sentit prou… ara que vinguin de fora a parlar-nos” Sens dubte hem d’estar atents a la societat i a cada entorn, però també estar disposats a parlar i a extreure’n conclusions.

I un darrer comentari. Pep Fèlix Ballesteros en el seu discurs com a nou primer Secretari del Camp de Tarragona, “I ara ens cal parlar dels problemes de la gent, no dels nostres”, Estar clar som una formació amb vocació de servei i peça clau en el sistema democràtic… però sinó tenim la maquinaria a punt, ben xerrada i a gust de tots, anirem deixant un seguici de ex socialistes. Potser solament una mica decebuts, però el just suficient per deixar de treballar. I la taca pot neutralitzar les grans estratègies.

Quan cal recuperar l’ànim i la presència podem començar pels de casa, això sí, sense perdre l’oportunitat de treballar enfora i per fora. Som prou per fer-ho tot.

La extrema derecha económica

Esta ideología se basa en la convicción de que todos somos rehenes de la cultura del dinero

Jordi Muixí Rosset 14 MAR 2012 - 00:08 CET

 

De lo mucho que se ha hablado hasta ahora de la crisis económica hay dos aspectos que resultan sorprendentes: el tratamiento de la economía como una ciencia pura que no admite discrepancias y su carácter aséptico, desvinculado de cualquier ideología.

Parece como si todo lo que nos está pasando sea irremediable, que nadie sea responsable de nada, que nadie sea dueño de su vida y que todos aceptamos resignadamente las consecuencias deshumanizadoras de una enfermedad que nos destruye como personas y como sociedad y que no somos capaces ni de reconocer.

Se intentan obviar las raíces ideológicas de todo lo que nos sucede, cuando no parece absurdo situar el origen de la crisis actual en los mandatos de Reagan y Thatcher y su acentuación tras la caída del muro de Berlín. Mucha gente celebró el colapso del comunismo, incluyendo buena parte de sus partidarios, decepcionados por la deriva totalitaria del sistema.

Entonces hubo un cierto consenso en la creencia de que el único sistema económico mundial viable era la economía de mercado que, mediante unas reglas establecidas, debía conciliar libertad individual y justicia social, libre competencia e igualdad de oportunidades.

Pero pronto alguien se aventuró a anunciar que se había acabado la Historia y se extendió la idea de que también se habían acabado las ideologías. Progresivamente, el espacio hegemónico que hasta entonces habían ocupado las ideologías lo ocupó el dinero, nunca reconocido como ideología. La exhibición del dinero pasó a ser uno de los principales reclamos mediáticos y sociales, la principal forma "de ser alguien".

 

"Los mercados" han ido dejando por el camino a millones de personas sin trabajo

 

Llegados a este punto se puede considerar que la raíz de nuestra situación actual obedece a una ideología de una sola idea, la del dinero. No es el capitalismo regulado, sino la forma más salvaje de capitalismo despojado de cualquier aspiración moral que solo responde a los intereses de lo que podríamos denominar como la EDE, la Extrema Derecha Económica. Extrema, por su darwinismo social. Derecha, porque su referente es el dinero. Económica, porque se estructura en base a un mundo solo económico donde impera la anomia social y donde no importan la degradación humana y ecológica.

A diferencia de la exuberante Extrema Derecha Política que conocimos en el siglo pasado, la EDE del siglo XXI tiene un eje determinante: la opacidad. Desde el anonimato, a través de un sujeto colectivo impersonal —los mercados— ha ido marginando la economía productiva en beneficio de la economía especulativa, dejando a millones de personas sin trabajo por el camino y tentando a empresas responsables a buscar salidas irregulares.

El circuito de esa EDE parece especialmente perverso: eliminación de regulaciones sociales, disminución de impuestos a la gente con mayores recursos, bendición de los paraísos fiscales, la corrupción y el fraude fiscal, rechazo de todo espacio público y desprestigio de la política. Desde Reagan a Clinton, desde Schröder a Merkel, desde Blair a Cameron o desde Aznar a Zapatero, todos parecen haberse arrodillado ante las exigencias de los mercados. En nombre del crecimiento ilimitado, dieron su apoyo incondicional a la economía especulativa desprestigiando la propia política y olvidando qué tipo de sociedad y qué tipo de progreso estaban potenciando.

Y aquí estamos, en un mundo narcotizado por el imperio de la codicia. Recordando a Erich Fromm, la cultura del tener desprecia los valores del ser. Así la EDE se encarga de recordar a quien fomente cualquier otro valor que no sea el del dinero (esfuerzo, responsabilidad, honestidad, cultura) que eso de los valores éticos (solidaridad, generosidad, sensibilidad, empatía) es cosa de ingenuos. ¿Esa es la sociedad que queremos?

La gran fuerza de esa EDE estriba en su convicción de que todos somos rehenes (con síndrome de Estocolmo) de la cultura hegemónica del dinero a la que hemos ayudado a contribuir con nuestras acciones o silencios. La EDE es consciente que con la adoración a la cultura del dinero abríamos la puerta al individualismo más feroz y al consumismo más voraz. Detrás de esa puerta se escondían impagos, frustraciones, depresiones, insolidaridad, vacío personal y, sobre todo, mucho miedo (hipotecas, desempleo, inseguridad). Y el miedo provoca parálisis personal y desmovilización social.

Estamos ante una encrucijada esencial. Ahora más que nunca hemos de tener coraje para mirarnos al espejo y ver qué estamos dispuestos a hacer, como sociedad y como personas. Nos necesitamos todos y necesitamos lo mejor de la política. Si reconocemos el origen ideológico de la crisis, podremos analizar ideológicamente las salidas y debatirlas políticamente. ¿Acaso no fue ideológico permitir al mundo financiero la brutal irresponsabilidad de las hipotecas basura que ha originado esta crisis mundial? ¿Y las soluciones posteriores a Lehman Brothers? ¿No actúan ideológicamente las agencias de calificación y los tecnócratas?

Albert Camus nos alertó de que la peste se propaga a través de lo más oscuro del ser humano. Hace algunos años, en un aeropuerto extranjero, me topé con una inmensa pared en la que solo había un diminuto anuncio publicitario. Se veía la imagen de una tarjeta de crédito y debajo se leía: "Todo lo demás es exceso de equipaje". Si esa Extrema Derecha Económica consigue que nuestro exceso de equipaje sean los sentimientos, la relación con los demás, la exigencia de dar un sentido a nuestras vidas y reivindicar una sociedad más justa para nuestros hijos, es posible que la peste esté cerca. Entonces cabría preguntarnos por el motivo del propio viaje y hacia dónde nos dirigimos realmente.

 

Jordi Muixí es periodista.

Un diumenge aprofitat malgrat no haber-se manifestat

Diumenge vàrem assistir a un concert. Tocava manifestació, però ni hi havia massa gent per anar-hi en el moment de sortir ni d’altres que poguessin substituir el paper de coordinació, i ja que l’activitat ja estava programada i atendre els que venen a les activitats és sagrat… doncs va prevaler la música. Cosa que no vol dir cap absència més enllà de les voreres d’un diumenge concret.

El diumenge, paradoxes de la vila, va esdevenir molt aprofitat. Un parell d’hores de caliu, d’afabilitat, de companyona, de record pel desastre japonès d’ara fa un any…

El concert pertany al Cicle d’hivern de joves intèrprets de l’auditori pau casals de El Vendrell. Actuava el Cor “Todos Unidos de Japón”, amb un repertori que anava des d’Albeniz, fins a Bizet, passant per La Traviatta. No van oblidar cançons japoneses, fins i tot vàrem poder cantar-ne un parell, partitura en mà.

Curiosa experiència… de les bones… de les que es recorden.

Ah!! Per cert, la imatge va ser el Consul General del Japó a Barcelona traduint i marcant el ritme a l’alcalde de El Vendrell. Tota una escena!! Es tractava de no correr i pronunciar bé.