Trobar-se bé amb algú pot esdevenir sospitós. Quina melangia la que ens imposem uns als altres. Sentim amb majúscula. No arribar a les destinacions, sovint és el millor camí per trobar racons, fonts i ombra per a seguir caminant.
On acaba la responsabilitat de servir a la col·lectivitat? Quan no t'involucres?
Sovint criminalitzem als que fan un pas endavant. Perquè o fan? Busquen? Troben?... Potser tan sols senten. La necessitat de servir, de participar, de no eludir, de seguir endavant, de no entendre-ho de cap més manera.... Tan li fa, en realitat.
Tots tenim l'ocasió... potser l'oportunitat i quasi bé sempre la responsabilitat de fer un pas endavant. A l'escala amb els veïns. A la reunió amb els altres pares i mares. A la conferència en el torn de paraules. A la xerrada entre amics. A la comissió, quasi bé massa tard per a conciliar-la amb la vida familiar, per pensar en el millor per a tothom.
Cal seguir endavant. Amb responsabilitat, amb oportunitat i amb ocasió. Ara cal fer, més que mai, el millor que puguem per Torredembarra. Sense pensar amb qui diu què, si no, ens el contrari, en que s'ha dit sobre què.
Tots hem de pensar i fomentar el pensament positiu. Cal preservar el pensament més lliure i social. Aquell que, a voltes, entre en contradiccions. Aquell que a voltes de voler s'exposa a la crítica fàcil. Ironitzàvem sobre la Catalunya optimista. Tan li fa a quin despatx es va il·lustrar. Cal ser optimistes. Retrobem el diccionari. Parlem d'una paraula que expressa un concepte no d'un slogan.
I en mig de tot això, no confonguem la natural discreció amb hipocresies o falta de confiança. I tots i cadascun vetllem per les intimitats, per la confiança i per la sinceritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada