dijous, 31 de desembre del 2009

dilluns, 28 de desembre del 2009

Pla de construcció de nous centres hospitalaris. Torredembarra






Exposició de motius
A causa de l'augment poblacional que pateix Catalunya i a la, cada cop més àmplia, demanda mèdica que provoca, en alguns casos, llargues cues i esperes als hospitals i centres mèdics per la falta de places, es disposa la construcció de quatre nous hospitals a Tàrrega, Mollerussa, Roses i Torredembarra, municipis que, fins avui, no disposaven d'un centre sanitari gran, basant-se en el que proposa el Pla InverCAT.

Article 1.
Dels enclavaments on es construiran.

1.- Es construirà, en Tárrega, l'Hospital de Sant Eloi, situat en l'actual solar que es troba entre el Carrer de Betlem, l'Avinguda Ondara, el Carrer de Pau Casals i el Carrer de Bellpuig.

2.- Es construirà, a Mollerussa, l'Hospital de Sant Isidori, situat en l'actual solar que es troba entre el Carrer de Ronda Sant Pere, el Carrer del Mestre Capell, el Passeig de la Sardana i l'Avinguda de la Pau.

3.- Es construirà, a Roses, l'Hospital Costa Brava, situat en l'actual solar que se troba en la confluencia de l'Avinguda de Rhode i el Carrer Comapedrosa, tal com s'especifica en el mapa de l'annex.

4.- Es construirà, a Torredembarra, l'Hospital del Baix Gaià, situat en l'actual solar que se troba en la confluencia de l'Avinguda Pompeu Fabra, el Carrer d'Anselm Claver i el Carrer de Donya Guiomar, tal com s'especifica en el mapa de l'annex.

Article 2.
Es declara com a inversió d'interès autonòmic el corresponent projecte de construcció dels nous hospitals, així com expressament la utilitat pública i la urgent ocupació a favor del Servei Català de Salut dels terrenys a què es refereix l'apartat anterior. L'execució del citat projecte no dependrà del desenvolupament territorial o urbanístic previ, ni dels corresponents instruments de gestió.
Article 3.
Per a la immediata execució de les obres necessàries de construcció de l'hospital, únicament serà necessària l'aprovació del projecte per part del Parlament i del Servei Català de Salut, amb l'informe previ dels respectius Ajuntaments.
Article 4.
Els hospitals anteriorment referits hauran de disposar dels equipaments següents:
- Hospital de Dia.
- Servei d'Anestestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor
- Servei de Cardiologia
- Servei de Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu
- Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia
- Servei d'Endocrinologia i Nutrició
- Servei de Farmàcia Hospitalària
- Servei de Maternitat- Servei de Medicina Intensiva
- Servei de Medicina Interna- Servei d'Hematologia i Hemoterapia
- Servei d'Obstetrícia i Ginecologia
- Servei de Pediatria i Neonatologia
- Servei de Pneumologia- Servei de Radiologia
- Servei de Reumatologia
- Servei d'Urgències.
- Unitat d'Anàlisis Clíniques
- Unitat de Vigilància Intensiva
- Unitat de Vigilància Intensiva

Article 5
Els hospitals anteriorment descrits hauran de disposar d'al voltant de 100 llits (35 de convalescència i 65 de llarga i mitja estada polivalent), a més de 20 places d'Hospital de Dia.
Article 6
L'assignació de la construcció d'aquests centres hospitalaris es realitzarà mitjançant sorteig públic que es realitzarà 6 mesos després de l'entrada en vigor d'aquest Pla. Totes les empreses que vulguin participar hauran d'aportar un pressupost i uns terminis de construcció, així com diferents plans de com quedarà el recinte un cop construït.
Article 7
La Generalitat de Catalunya sufragarà el cost de construcció dels nous recintes hospitalaris mitjançant inclusió, per terminis, des de l'inici fins al fi de les obres, dels diners adscrits a la construcció en els Pressupostos anuals.
Article 8
Les empreses que vulguin optar a la construcció dels recintes hospitalaris, hauran de tenir, com a mínim, un 60% d'empleats del municipi o de la Vegueria on estigui situat el nou recinte hospitalari.

Disposició Final Única.
Aquest Pla entrarà en vigor vint dies després de la seva publicació en el DOGC.

divendres, 18 de desembre del 2009

El plenari i l’ombra llarga





La percepció de que el què passa al plenari torrenc és el que succeeix a arreu no és certa. O, si es prefereix, no s’ajusta a la realitat.
El darrer es va finalitzar, abans de desitjar bones festes etc., amb una expressió: “No ens ho acabem de creure”.
És just però, preguntar a que es referia l’alcalde amb aquesta afirmació, però davant de preguntes com la referida al PERI de l’estació, a on va callar per deixar a un altre que es defensés amb una peregrina explicació de que no ho tenia massa clar o no ho recordava prou bé per contestar, hom es pregunta si val la pena de contestar.
En l’entrevista setmanal és va afirmar que aquest tema, l’estació, era una aberració més de les que passen ( o li passen) a Torredembarra. Es va assegurar que un funcionari havia enviat l’expedient a Tarragona, sense dir-ho a ningú ni preguntar.. etc., ja que els circumloquis van difícil de reproduir la resposta, acabant amb un “qui mana aquí” en referència als SSTT de la Generalitat.
Si un alcalde ho manifesta públicament ho ha de mantenir, esmenar o corregir en el plenari. No s’hi val qui dies passa, anys empeny.
La resposta del perquè de l’estelada al monument Alfa-Omega definint a Baix a Mar com un col·lectiu especial i que s’arreglarà quan trèiem la via, ho deixarem per un altre dia.
Un altre exemple de perplexitat és les respostes al fet de perquè s’han tret els rètols identificatius de les places d’aparcament per a torrencs i torrenques amb disminució de mobilitat.
Si revisar la normativa, doncs som-hi. Si cal verificar l’actualització de les places, doncs som-hi. Si cal actualitzar el format-disseny, doncs som-hi. Però tot això abans i amb la discreció i la presumpció d’innocència dels titulars de treure aquesta identificació.
Comentar com de passada que hi ha quelcom d’abús, no és de rebut, ni institucional, ni de bon veí. Que encara que s’oblidi ho som tots, amb càrrec institucional, amb delegació de competències o com a censat i poc més.
Però tornem a “No ens ho acabem de creure”. El poble n’anava tant ple del que podia passar, que aquesta frase, insisteixo sense constatar la voluntat, va sonar esclaridora.
El plenari és un camp potencial d’enfrontaments. No ja dels regidors amb delegació de competències i els qui no en tenen, sinó, ans el contrari entre membres del mateix grup, o millor dit coalició. I no ens posem massa nerviosos, perquè la coalició que va derrotar el tercer Reich, grinyolava des del primer dia.
I no és posar més llenya al foc, el que pretén aquest escrit. El que humilment vol dir és que hi ha una sistemàtica absurda i que ve de lluny. Les explicacions son tan confuses com repicades. Dubto que un veí, ni estan a la sala de plens, en pugui treure l’aigua clara.
La paradoxa final és felicitar per la redacció d’un plec de condicions que, pel que sembla, no a atès o contestat qüestions molt importants. Soterrats, si,no? Com plantejava Esquerra, no ha tingut resposta escrita o al ple.
Però si l’ha tingut en una de les celebres entrevistes on, enmig de rialles forçades l’alcalde, es felicitava de que haguéssim anat tard davant de les problemàtiques dels contenidors soterrats a municipis veïns. Tot una declaració d’acord supramunicipal.
Potser no és mala idea, jeure un temps indeterminat i anar al segur. Jo, personalment, prefereixo anar caminant i refer alguna drecera en camí, abans que veure passar als altres vianants que van fent camí. Però en tot i per tot, podia haver respós la proposta com cal i als regidors que ho van plantejar.
Tenim ple, de fet en tindrem un altre el dimarts que ve.
Però l’ombra llarga que ens neguiteja als torrencs, son les informacions que es van creuant i que no acabem de confirmar o aclarir ni a dins ni a fora del plenari.
I la relació de llocs de treball, espero que podem abastar el que pot arribar a significar, i casi que tinc la temptació de conformar-me en que s'entengui que és. Per variar.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Les consultes i l’entorn





Molt s’ha parlat sobre el perquè, el quan i què representen en realitat les consultes de diumenge. Llastimosament, la realitat ja no la podrem copsar. Sols el que representa per cadascú de nosaltres.
Les diferents valoracions estan afectades pel que es desitja i el que és, com a valor absolut i com a factor relatiu, en aquesta polièdrica realitat. Poder decidir, com no. Poder expressar-se, com no. Dret a decidir, i tant. Però, i les altres possibilitats?
Quan es parlava de plataformes per a poder realitzar consultes, molts ens hi vàrem interessar. Quan s’ha reduït o, si es prefereix, concretat a la pregunta i amb garanties d’una i prou, doncs no sé quants, però alguns ens hem desencisat.
No és just però, tractar les jornades de consultes com a entelèquies, o reduir-ho a propaganda. Tampoc és just voler pensar que en aquest tema o són senars o són parells, que el blanc i el negre estan definits.
Un estat federal desenvolupat ens portaria a reunions de coordinació dels diferents presidents, o dels consellers de cada ram. A un fons de solidaritat i a acords de desenvolupament per a treballar cap a l’equilibri i la millora. I si sembla utòpic, repassem les teories europeistes. No hi estaríem massa lluny.
És clar, però, també, que els discursos de no voler saber-ne rés de qualsevol altre que visqui a la península, minven la potencialitat del federalisme. Uns creuen que és massa poc ambiciós i altres que és una mena de cavall de troia per abastar l’ independència.
Uns i altres, s’equivoquen. Hi ha massa experiències com per no creure que l’Espanya del segle XXI ha d’anar cap aquí o no anirà.
Hem estat molt atents a les diferents interpretacions, anàlisi i pronòstics de la crisis global. A problemes globals, solucions globals.
Cal que hi hagi canvis estructurals a nivell mundial. Amb un tercer món, no es podrà funcionar. Cal globalitzar la qualitat de vida, això si, replantejada i recuperant la simplicitat i les diferents vessants de la cultura com a fita personal. La cultura democràtica, la cultura social, la política, la natural… la de millorar com a persones.
En poques hores, les diferents opcions d’acció davant dels resultats de les consultes han comportat el primer gerro d’aigua freda. Caldrà esperar.
Quan Catalunya sigui una nació federal, o un estat federal, o un “land” europeu… no ens quedarà temps per decidir quin pla hem de posar en marxa. Un espai independent amb “laportes” al govern? Una burgesia renovada? Un cooperativisme com a eix renovador de la societat rural catalana? Una dispersió calculada de les concentracions ciutadanes i industrials?
Preguntes que ens poden esperonar per a respondre-les o que ens ensopeixin fins a la desafecció vers el futur.
De moment, hi ha hagut consultes. Amb ordre i esperit. Caldrà veure si som capaços d’acceptar si a la fi, els catalans i les catalanes tenen altres prioritats.

Deien alguns dels avis republicans que l’esquerra i la dreta, com a opcions, no com a partits, es podrien reduir a un opció de velocitat. La pressa en abastar un futur solidari, fraternal i de qualitats plurals podria ser la fita d’ambdós, sols discrepo amb aquesta afirmació quan veig que uns pensen que la gent vol ser atesa abans que participar.

Potser és una qüestió d’anar-ho fent tot plegat, sense preses i sense pauses.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Mor Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució i ministre de Cultura de Felipe González




Avui, les paraules han de ser les de la història. Però no em resisteixo a un record personal per un home que em va impressionar. Humil i atent va esdevenir un referent, quan tanta falta ens feia. No se'n podria recordar, va ser una conversa breu a la Casa Helizalde, jo no ho he oblidat mai. El pessam per la familia i pels nebots que he pogut conèixer, en Feliu, la Montse i en Jordi. Adéu, de cor.


Jordi Solé Tura ha mort aquest divendres als 79 anys. Polític català, va ser un dels pares de la Constitució, que justament aquests dies compleix 31 anys, exmilitant del PSUC i ministre de Cultura del govern de Felipe González. El govern català instal·larà aquest dissabte a la tarda la capella ardent al Palau de la Generalitat. La seva mort ha provocat un sentiment de dol en majúscules al món de la política. José Montilla, que ha visitat Solé Tura abans de morir, ha anunciat que se li concedirà la Medalla d'Or de la Generalitat a títol pòstum.

Diuen alguns que el seu currículum és un dels més brillants de la democràcia espanyola. La vocació política de Solé Tura va començar aviat, mentre ajudava al forn dels seus pares a Mollet del Vallès, on va néixer el 1930.Doctor en Dret i catedràtic, la seva segona gran passió va ser la universitat. Les aules de la Central de Barcelona van ser el marc de les seves primeres activitats clandestines com a lluitador antifranquista, entre les quals destaca la "caputxinada" de Sarrià, a Barcelona, l'any 66.
Influenciat pel comunisme, comença a militar en el PSUC, funda Bandera Roja i torna, al cap d'uns anys, al mateix PSUC, on assumeix feines de direcció.Amb l'arribada de la democràcia, Solé Tura és elegit diputat al Congrés i participa com a ponent en l'elaboració de la Constitució del 78, un fet que, com va dir diverses vegades, va ser l'honor més gran de la seva vida. Tot seguit, forma part de la Comissió dels Vint que redacta l'Estatut de Sau.
L'any 83, coincidint amb la seva elecció com a regidor de Barcelona, Solé Tura inicia un distanciament del PSUC i s'acosta al PSC. És com a socialista que resulta elegit diputat, i l'any 91 Felipe González el nomena ministre de Cultura.
En dos anys al capdavant del ministeri, concreta la compra per part de l'Estat de la col·lecció Thyssen, impulsa el trasllat del "Guernica" al Reina Sofia i viu els Jocs Olímpics del 92.Seguidor del Barça i dels esports de neu, en els últims anys va continuar de senador i diputat, va publicar les seves memòries i va rebre moltes condecoracions i homenatges.
El 2003, des d'un balcó de la Generalitat, va celebrar, entusiasmat, la proclamació del primer govern català d'esquerres de la democràcia, el tripartit, del qual va formar part la seva neboda Montserrat Tura.
L'Alzheimer va marcar els últims anys de la seva vida. El seu fill, Albert, li va retre un sentit homenatge amb el documental "Bucarest. La memòria perduda".