Fer els deures

Els auguris, els somriures i fins i tot els aplaudiments acaben, finalment, en ben poca cosa.

Un s'alegra de que finalitzi, com a mínim una part, l'affaire "Pradeda". Sempre ha estat un tema espinós. Ja des d'un inici. Si va ser escollida per a formar part d'una llista com a reacció davant de la crítica per un altre nom, força parentiu amb l'anterior alcalde, o, ans el contrari, si algú va veure un potencial per redreçar el grup socialista elevant la categoria acadèmica, ben bé tan li fa.

Crec que com deia l'avia, "entre todos la mataron y ella sola se murió", i enmig, desencerts arreu i una manca de voluntat d'aprendre i de "seduir" uns canvis necesàris que si la regidora va veure, no va saber explicar.

I també, cal dir-ho, va voler empatar amb "xuleria", interpretant que els comentaris "castizos" volien dir quelcom d'obscur. I poca traça, en alguns moments hi va haver, però pensar en pràctiques poc ètiques o d'amiguisme, era pecar de novata.

L'estil pot ser més directe o massa pràctic, però honrat, no crec que massa gent ho pugui posar en dubte.

També voldria fer una confessió, vaig creure que seria un mal de cap i que en el fons no aniria tan malament tenir una mena de "corcó a casa". Potser per esmenar una pràctica molt habitual en aquells moments com la de titllar de "tu que sabràs" davant de cada discrepància. Lluny de la realitat, ha esdevingut un exemple de decisió mal informada.

Si li van fer creure quelcom davant d'un "Bull" o no ho va entendre, davant del Bufet d'Altafulla li van vendre la resta de la peça. Reprenc la confessió per a dir que vaig intentar, no massa decidit, de prevenir i alertar de la necessària calma i atenció per un món tan amateur com el municipalisme.

Els ressons d'una negociació feta amb els peus van necessitar d'un sacrifici ritual, la víctima "entregada i disposada" va anar a buscar el foc i es va cremar. Jo li diria: Disculpa que no en parléssim més seriosament, encara ets molt jove i la família ha de ser el primer. Deixa enrere aquest episodi i troba nous horitzons.

I, dit això, torno al títol d'aquest text, fer els deures.

Si el govern està en minoria, ha de servir per copsar més l'atenció de tothom, inclòs la dels regidors amb delegació de competències.

Fem els deures. Ja no hi ha massa temps.

Sumem les factures, delimitem espais, busquem altres solucions i concretem les qüestions i les queixes. Preparem-nos per saber que dir als pressupostos, per invertir millor el Fons d'Inverssió Local, mullem-nos amb l'us d'Antoni Roig i en el futur de Pere Badia, treballem d'una vegada el comerç, la formació i la cultura...

Ja no és temps de fer enginyosos circumloquis per a dir que no hi havien tans arbres a filadors, o que clama al cel el clientelisme del govern torrenc tornant favors a dojo. Reclamen el debat de les mocions oblidades, no acceptem que davant de cada pregunta ens haguem d'esperar un més per començar a parlar-ne.

Posem la directe, que no vol dir córrer, tan sols no perdre temps. Els Pemu's han d'estar enllestits, hom hi ha parlar molt i si cal una sessió maratoniana, que sigui per apaivagar les dilacions innecessàries.

Exigim i acordem, però fent els deures.

El fum del transfuguisme ja no ens cega els ulls. O això espero de veritat.

Una conclusió catedràtica

Els darrers dies s’ha iniciat un debat força interessant sobre el padró arrel d’una iniciativa: Preguntar-se en veu alta com pot ser que una llei demani una regulació i el padró no.

Els titulars, les reaccions i els oportunismes s’han barrejat enmig d’una alerta general. Sembla que sigui cridar al mal temps plantejar-se l’anàlisi dels nous vinguts. I, el cert, és que davant d’algunes respostes, no es pot negar. Es sacsegen els baixos instints. La solidaritat sembla un luxe quan es quantifica.
Quan un ajuntament com el de Vic, es planteja en veu alta la gran contradicció d’empadronar amb el mínim, quan hi ha lleis vigents que demanen molt més i que concedeixen permisos de residència... s’obre una escletxa.

Si deixem de banda les valoracions i escoltem amb atenció les entrevistes amb l’Alcalde de Vic, entenem que no es una tema senzill, però que tampoc es sospitós.

L’experiència de Vic, per altre banda elogiada fins fa quatre dies, ens parla de que infants i nuclis familiars no son, ni de llarg en paraules del batlle, ni el problema ni els perjudicats.

Per altre banda, si donem per bo, admetre un excés de persones empadronades en pisos de poca superfície, els anomenats pisos "patera", estem girant l’esquena conscientment a una situació de potencial conflicte.
Si els nous vinguts cobren menys, sovint o quasi bé sempre, ho son perquè els contractants en negre del país així ho determinen. Que la cobertura sanitària és un dret està essent discutit, però el cert es que quan es quantifica l’estat del benestar no estem massa disposats a fer cap esforç.
També és cert que amb una política d’inversions més accessible i comprensible, hi hauria menys resistència.

Quan els tècnics admeten la contradicció de poder ser expulsat però no poder no ser empadronat, també reflexionen sobre l’utilitat d’una eina administrativa com és el padró.

Podria esdevenir més útil el Padró?

Sens dubte, si. Però potser entraríem en la contradicció del control i el reglatge de les nostres vides.

Un tema llarg, Vic ha encetat de cara una pregunta, hom sembla oblidar que no ha aplicat rés, tan sols ho ha plantejat.

Torrejón sols permet un empadronament no parentiu per cada vint metres quadrats d’habitatge. Ejido permetia empadronaments en vivendes que eren fabriques quasi abandonades. Sevilla hi havia empadronaments a trasters i fins i tot a places de parquing per gaudir de millors escoles... i així fins a molts temes plantejats i pocs de solucionats.

Com deia un catedràtic de política, per un cop que la contradicció beneficií a algú, empadronem i ja veurem més endavant.

Les fòrmules i la mà estesa

Que ens cal redreçar la gestió municipal, està prou clar per a tothom. Com es fa?

Primera reflexió.

Cal deixar-nos de banda les percepcions personals i anar de cara a cada projecte? Potser si, però quin preu es paga?.

A cada acció hi ha una reacció, sembla provat. O com deia l’avia, a la vida tot s’acaba pagant, encara que tardis anys en adonar-te,

Crec que el primer pagament és ajornar de nou el dibuix panoràmic de que som i que ens cal per avançar cap a on ens cal.

Els detractors de la visió mes eixamplada diuen, constaten, que son una mena de filigranes intel·lectuals i que el que el ciutadà vol... d’això si que en saben... son fets i que els netegin el carrer, el demés no els hi interessa... d’això també estan molts segurs.

El que esta clar es que no tenim una tradició de cadascú al seu veritable lloc. M’explico, els funcionaris i treballadors han d’estar reconeguts, formats i amb eines per a treballar.

Els electes, per la seva banda però no massa lluny, amb ganes de crear, de copsar opinions, de dibuixar objectius, d’establir sinèrgies amb altres estaments i en constant contacte amb la ciutadania.

Si això no es així, s’acaba perden el temps. Es fan coses? Si, i tan. Fent-les una mica millor que l’any passat, n’hi ha prou però no es suficient.

A algú se li acudiria iniciar un viatge decidint cada mati quin camí a seguir, sense tenir molt clar a on cal arribar?

Segona reflexió.

El gran topall sembla, compte que sols sembla, que s’ha extingit. La regidora, encara ho és, ja no te delegació de competències. Si el verb es expulsió o no, crec que sols depèn de les ganes de llegir o del to de la bona senyora que va acompanyar a l’encara regidora fins al govern d’en Massagué i que, sens dubte, l’haurà acompanyat fins a la porta. O potser ha sortit sola? Sols depèn de la quantitat d’apunts que hagi estat capaç de prendre en la seva represa estada a l’Ajuntament.

S’ha volgut fer creure que l’objectiu de fer-la fora era l’única funció i feina d’alguns regidors de l’oposició.

Ans el contrari, s’han presentat mocions i aportacions importants. Que el pla “Zapatero” estava mal entès, que calia donar feina i treballar amb diversos eixos. Que el pla per aconseguir diners era un pa de pagès per avui i gana per demà. Que esporgar l’arbre dels tècnics per a veure el sol et pot costar tenir menys fruits quan sigui mes necessari... i moltes altres coses que de plenari en plenari semblen perdre’s pels racons del castell.

Informació lleial, respecte al consens i zero comentaris de passadís.

I potser encara ho refarem una mica. Encara que la por escènica de les eleccions municipals ho esguerri tot de nou.

Tercera reflexió.

Tot i la presumible primera plana dels diaris torrencs, ha estat de molt baixa volada que al costat de la unanimitat de tots els grups al govern i figurés un “No creia que fos declarada trànsfuga... fa ser expulsada... no va haver moció de censura... es va desintegrar...”.

Tot i no veureu correcte en el seu moment, cal dir ben alt que per a no perjudicar es va fer l’oferiment de dimitir davant d’un acord que donés estabilitat. Un sacrifici personal, així ho creia l’anterior batlle.

Per tan, siguem mes seriosos, uns i altres, es va donar pas a una nova majoria tot dient n’hi ha prou en que estigueu d’acord.

Sense una necessària moció de censura s’aplanava el camí. I si hi havia dubtes de transfuguisme i d’honorabilitat, haver preguntat a la plana major convergent que va venir a aplaudir.


Quarta reflexió.

Crec que ens cal esperar unes hores, no massa en realitat. Que les vegueries o els empadronaments, o el foc o el By-Pass de l’AVE.. ens retornin a aquest segon pla d’atenció institucional.

Un segon pla importantíssim per Torredembarra, aquell a on es proposa i s’escolta. Aquell a on es millora perquè cal. Sense gran titulars. Sense proporcions nacionals.

En la justa mida de la nostre ciutadania. De Torredembarra.

I seguirem demanant sempre...

Publicat el 14 juny de 2006

Una moció, un catàleg i una oportunitat.

Com ja vàrem anticipar-vos en anteriors edicions, el plenari ha aprovat la moció presentada per la Comissió de Medi Urbà del Consell de Sostenibilitat de Torredembarra per instar a l’Ajuntament de Torredembarra ha iniciar les accions necessàries per tal de tenir una normativa pròpia que permeti protegir de manera immediata i efectiva els edificis i elements arquitectònics contemplats en el catàleg elaborat prèviament a l’aprovació dels PEMUS, mentre aquesta no es dugui a terme.
La moció també inclou la petició d’afegir al pre-catàleg aquells elements que, tot i no estar precatalogats, pel seu interès històric i cultural s’hi puguin incorporar amb l’informe tècnic pertinent.
Per a completar el marc de les accions també demanem que es creï l’Institut Municipal de Patrimoni Cultural que tingui, entre d’altres, la funció d’emetre informes tècnics que permetin la incorporació al catàleg dels elements a protegir.
La reflexió del que pot o ha de representar, si es prefereix, ha d’anar més enllà. En primer lloc no limitar-nos a pensar en el patrimoni com a un conjunt d’arquitectures amb un mínim d’anys, representativitat estilística o especificitat artística i, fins i tot, simbologia de fets i gens. És quelcom més.
Ja en les primeres reunions per a debatre i encetar la possible utilitat d’una moció es definien un cúmul de sensibilitats que establien una nova definició. El patrimoni incloïa bens naturals, arquitectònics i paisatgístics. I més concretament, s’avaluava la possibilitat que oferia la nova llei del paisatge de contemplar, conceptes nous com el mateix paisatge urbà. La configuració d’un indret, ja sia una plaça o un conjunt de cases per exemple, era susceptible de protecció. Així la plaça, seguim amb l’exemple, pot esdevenir un bé respectat i admirat pel veïnatge, entès com a un conjunt. No serà necessari que un edifici esdevingui tan important com per estendre la seva protecció o que sols pervingui ell mateix com ha passat a massa llocs del país.
Els bens naturals son contemplats dins d’un patrimoni. Una novetat molt important. Ens fa pensar el patrimoni en més dimensions que en la estrictament referida a edificis singulars o conjunts antics. O en la necessària, fins ara, especificitat o majestuositat d’un indret natural per a provocar la seva custodia. Un camí pot estar tan sorprenent com una catedral. Un recorregut pot portar-nos per restes romanes, sínies, cases de pedra, ponts o senzillament tornar-vos al poble tot gaudint dels camps, horts o rieres i recordant-nos com havia estat Torredembarra i com encara és si sabem conservar-ho.
Podrem parlar de paisatge, i sobre aquest nou concepte veure i analitzar la millor forma de protegir el que més ens agrada.
Aquest situació ha de comportar un procés participatiu. Ens cal, tots plegats, detectar i assenyalar el més representatiu o diferent de tot allò que ens envolta. Ens cal saber-ho transmetre al conjunt de la ciutadania. Ens cal fer una tasca de difusió que encapçali un procés d’avaluació per a dissenyar les acciones més escaient per a configurar un catàleg que, definitivament, preservi els diferents entorns que conformen la nostra vida social.
Aprendre a mirar de nou a Torredembarra. Aprendre a valorar els detalls, els conjunts i les diferents mirades que podem dirigir en una passejada per la vila i les seves rodalies.
Una mirada pot portar molts records i descobrir molts de nous. Tots recordarem les accions artístiques que es basaven en tapar completament elements molt populars de diferents ciutats. Un temps després es destapaven aconseguint que tornéssim a veure i, per tan, a descobrir tots els signes que el dia a dia havia ocultat.
Torredembarra no es pot tapar, però de segur que la podem tornar a veure.
El procés necessita de les col·laboracions ciutadanes. Una nota, una fotografia vella o nova, una adreça, un sentiment es podran dipositar en urnes assenyalades a Cal Bofill o al Pati del Castell. Mitjançant la Web podrem aportar fotografies digitals i/o missatges. Cal que reunim tots els missatges que puguem per a no deixar-nos de re-veure tots i cadascuns dels elements que ens acompanyant al dia a dia. Una qüestió, la primera llista provisional assenyalava cinquanta cinc elements. Mirant i comentant, en sortien bastants més.
Serem capaços de assenyalar-ne tants, cadascú de nosaltres? Potser no. Tots junts, si. I tant.