dimecres, 28 de setembre del 2011

Hi ha amenaces i manasses



A Torredembarra hi ha embolics. No és massa estrany que a on hi ha gent i organització, hi hagin necessitats d’ajustament, de recanvi, de renovació… de idees noves, de noves ganes i esforços.

Tampoc ho és, d’estrany vull dir, que hagi èpoques i tendencies. Posem per exemple, un any d’apertura i el següent de consolidació. Des del govern municipal a qualsevol entitat.
El que comença a ser anormal, diguem de “manasses” és canviar el que funciona i anar a posar el nas a on no et demanen per a no fer gaire bé rés i saben que el temps ho posa tot al seu lloc. I, per a mi el més important, no tenir un ordre de prioritats i emergències que coincideixi encara que sigui a trams amb el de la societat torrenca.

Potser una frustració i una crisis mundial van fer possible que no es passessin comptes a l’antic i nou govern. Potser calia posar a tothom al seu lloc, potser. Però el que sembla és que a força de fer de tot enlloc de treballar per a fer el millor en cada cas, el que semblava un mandat planer de quatre anys es torni una agònica peregrinació cap al pansiment i l’apatia.

Torredembarra tornarà a perdre el tren. Tan li fa si no et sents estimat, cal donar al poble el que li cal i deixar de veure el pitjor de cada casa. Faran falta molts petards a mida i molta "coba" de panxes contentes per a fer oblidar que els manasses també fan amenaces.
 
És, diguem-ne, llei de vida.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Potser sóc un beneit? Però estic fart d’estar fart



Avui he tornat a sentir allò de que tenim els polítics que ens mereixem. Potser ja n’estic fart? Potser em sembla una conjuntura feble… No ho sé prou bé.

Tenim els ensenyants que ens mereixem? Tenim el comerç que ens mereixem? Tenim la vida que ens hem guanyat?

La vida et dóna i et treu? Tal faràs… tal trobaràs? Si matines tot va millor? Els que han treballat honrada i incansablement en una activitat que ha esdevingut recessiva i ha desaparegut… tenen més o menys drets que els que pateixen minusvalies?

L’enorme complexitat de la societat que hem anat construint depèn de tots i en som responsables. I alhora cal dir que qui tingui l’oportunitat de treballar pel col•lectiu ho faci amb valentia i seny, amb honradesa i amb constància i que faci balanç de tots els seus actes.

Però… perquè no els ensenyants? O els metges? O els caixers de banc quan no ens diuen els que ens cal saber? O els comerciants? O els pares i mares respecte a la familia?

N’hi ha prou en dir que aquells són més “paraules gruixudes que no serveixen per a rés” que aquells? Sincerament crec que no.

Si un veí busca alguna cosa com a regidor que la trobi i ràpid. Perquè hi ha molta feina. Buscar reconeixement o realització personal no és aconsellable, cal arribar amb els deures fets, però tan se val… seria com demanar vocacions pures a qualsevol professió lliberal. Un pot voler ser notari, o farmacèutic, o metge, o botiguer… per prestigi o per guanyar diners, el que ens cal és que sigui professional com a símbol de saber del que parla i honradesa per a poder-hi confiar.

La gent que treballa sotmesa a eleccions ni ha de ser gaire diferent ni ens ho podem permetre… a voltes de sentir frustració, lògica o no, ho regalarem tot a la dreta.

Les puntades a l’estufa són relaxants, potser sí. Però hi ha risc d’incendi i una feinada recollint cendra i arreglant-ho tot de nou.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Per anar entenen... hi ha més coses, de segur.



Sovint parlem de que cal estar informat. Alguns responeu que no és senzill, o que no hi ha a on contrastar... potser teniu raó. Però articles com aquests permeten entendre, compremdre i anar aprenent. 

LA CRISI I LES PREVISIONS ECONÒMIQUES

Les profecies de la senyora Lagarde

Que la presidenta de l'FMI parli de possible recessió incrementa les possibilitats que es produeixi



A. Serra Ramoneda President de Tribuna Barcelona



El modern instrumental permet als meteoròlegs mesurar la pressió atmosfèrica, o la temperatura, de manera contínua i amb extrema precisió. Al final de la jornada disposen d'un gràfic amb una corba que mostra l'evolució de la variable al llarg de les 24 hores. Aquesta informació els és extremadament útil per a les seves anàlisis i previsions. Els economistes no són tan afortunats. El PIB és la variable amb què treballen amb més freqüència per diagnosticar l'evolució de l'economia d'un país i les seves possibilitats futures. Però el mesurament del PIB és discontinu, ja que és l'estimació de la riquesa creada per una economia durant un període de temps, i a més és de summa imprecisió. Fins i tot als Estats Units, possiblement el país amb l'aparell estadístic millor del món, el mesurament trimestral del seu PIB és objecte de contínues revisions a mesura que l'augment de les dades disponibles permet afinar la precisió, que de totes maneres no arriba mai a cotes elevades. Entre la primera estimació i la definitiva hi ha a vegades diferències importants. Com al seu dia molt gràficament va afirmar Flores de Lemus, els economistes utilitzen per als seus mesuraments una balança romana, aparell per pesar llenya i amb un marge d'error que és considerable, mentre que els farmacèutics disposen d'unes balances que arriben a afinar fins a molts decimals. Llegeixin l'etiqueta que figura en una ampolla d'aigua mineral i comprovaran l'anterior afirmació.

Malgrat això, els economistes utilitzen les dades del PIB com si tinguessin la mateixa qualitat que les de la temperatura o la pressió baromètrica. En les seves representacions gràfiques arrodoneixen la sèrie de segments de recta amb què uneixen els punts que corresponen als mesuraments del PIB per donar sensació de continuïtat, i amb això de precisió. Però és que a més s'atreveixen a construir una rígida taxonomia de la salut d'una economia en funció de l'evolució que hagi tingut una cosa tan borrosa com és el PIB. Així, parlen de recessió quan el PIB d'una economia pateix una caiguda dos trimestres consecutius. En canvi, una depressió exigeix una recessió continuada que porti finalment a reduir més del 10% del PIB.

Fa escassos dies, l'espigada Christine Lagarde, flamant responsable de l'FMI, avisava que les economies desenvolupades estaven a la vora de la recessió. S'havien de prendre urgentment mesures per evitar-la. La sensació que donava és que al seu despatx té un sensor que permanentment li indica l'evolució de l'activitat econòmica i dispara una alarma en el moment en què la corba inicia un procés descendent. Quan en realitat caldrà esperar unes setmanes després del tancament del pròxim trimestre natural, cap a l'octubre, per conèixer, i de manera aproximada, com s'ha comportat aquest estiu el PIB dels països que la preocupen i comparar-lo amb el del trimestre anterior.

Però a més no va ser conscient que en el món de l'economia es dóna amb molta més intensitat que en el físic el principi de Heisenberg. En termes comprensibles per a llecs com jo, el 1927 aquest científic alemany va demostrar la impossibilitat d'idear un mètode que permeti el mesurament precís i simultani de la posició i el moviment d'un objecte. Com més determinem la primera més malament aconseguim conèixer el moviment, i viceversa. El sol fet de voler determinar la posició d'un electró, per exemple, fent rebotar-hi un raig de llum, el desplaça.

Doncs bé, només l'anunci per part d'una persona al capdavant d'una entitat de la importància del Fons Monetari Internacional, a la qual tots suposen molt ben informada i amb una gran experiència, que és molt probable que el PIB baixi incrementa la probabilitat que això passi. És el principi de Heisenberg però elevat a l'enèsima potència. La seva veu no té la mateixa importància que la de qualsevol mortal. És comprensible que l'endemà de la seva declaració les vendes a les borses mundials de valors fossin massives, amb el consegüent impacte sobre les cotitzacions. M'imagino que els que es van fer d'or van ser precisament els negocis dedicats a la compravenda d'aquest metall, refugi dels estalviadors timorats quan el panorama econòmic s'enfosqueix. Potser la dama francesa no és gaire experta en física i desconeix el principi de Heisenberg. Però, amb tota seguretat, per imperatius de la seva professió ha llegit Keynes, que ja va parlar de les profecies que tendeixen a autocomplir-se, de manera que hauria d'haver estat molt més cauta en les seves manifestacions.

Esperem que la relliscada de la senyora Lagarde hagi estat fruit dels pocs dies que exerceix el càrrec i que aprengui ràpidament a contenir-se i a mesurar les seves manifestacions. Perquè seria un cop molt fort per a l'FMI, però també per a la grandeur, que després que un francès perdés un càrrec de tanta rellevància per la seva incontinència sexual una dama de la mateixa nacionalitat tingués la mateixa fi tot i que per incontinència verbal. Catedràtic d'Economia de l'Empresa.