Molta felicitat i serenor...

Pla de construcció de nous centres hospitalaris. Torredembarra

Exposició de motius

A causa de l'augment poblacional que pateix Catalunya i a la, cada cop més àmplia, demanda mèdica que provoca, en alguns casos, llargues cues i esperes als hospitals i centres mèdics per la falta de places, es disposa la construcció de quatre nous hospitals a Tàrrega, Mollerussa, Roses i Torredembarra, municipis que, fins avui, no disposaven d'un centre sanitari gran, basant-se en el que proposa el Pla InverCAT.

Article 1.

Dels enclavaments on es construiran.

1.- Es construirà, en Tárrega, l'Hospital de Sant Eloi, situat en l'actual solar que es troba entre el Carrer de Betlem, l'Avinguda Ondara, el Carrer de Pau Casals i el Carrer de Bellpuig.

2.- Es construirà, a Mollerussa, l'Hospital de Sant Isidori, situat en l'actual solar que es troba entre el Carrer de Ronda Sant Pere, el Carrer del Mestre Capell, el Passeig de la Sardana i l'Avinguda de la Pau.

3.- Es construirà, a Roses, l'Hospital Costa Brava, situat en l'actual solar que se troba en la confluencia de l'Avinguda de Rhode i el Carrer Comapedrosa, tal com s'especifica en el mapa de l'annex.

4.- Es construirà, a Torredembarra, l'Hospital del Baix Gaià, situat en l'actual solar que se troba en la confluencia de l'Avinguda Pompeu Fabra, el Carrer d'Anselm Claver i el Carrer de Donya Guiomar, tal com s'especifica en el mapa de l'annex.

Article 2.

Es declara com a inversió d'interès autonòmic el corresponent projecte de construcció dels nous hospitals, així com expressament la utilitat pública i la urgent ocupació a favor del Servei Català de Salut dels terrenys a què es refereix l'apartat anterior. L'execució del citat projecte no dependrà del desenvolupament territorial o urbanístic previ, ni dels corresponents instruments de gestió.

Article 3.

Per a la immediata execució de les obres necessàries de construcció de l'hospital, únicament serà necessària l'aprovació del projecte per part del Parlament i del Servei Català de Salut, amb l'informe previ dels respectius Ajuntaments.

Article 4.

Els hospitals anteriorment referits hauran de disposar dels equipaments següents:

- Hospital de Dia.

- Servei d'Anestestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor

- Servei de Cardiologia

- Servei de Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu

- Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia

- Servei d'Endocrinologia i Nutrició

- Servei de Farmàcia Hospitalària

- Servei de Maternitat- Servei de Medicina Intensiva

- Servei de Medicina Interna- Servei d'Hematologia i Hemoterapia

- Servei d'Obstetrícia i Ginecologia

- Servei de Pediatria i Neonatologia

- Servei de Pneumologia- Servei de Radiologia

- Servei de Reumatologia

- Servei d'Urgències.

- Unitat d'Anàlisis Clíniques

- Unitat de Vigilància Intensiva

- Unitat de Vigilància Intensiva

Article 5

Els hospitals anteriorment descrits hauran de disposar d'al voltant de 100 llits (35 de convalescència i 65 de llarga i mitja estada polivalent), a més de 20 places d'Hospital de Dia.

Article 6

L'assignació de la construcció d'aquests centres hospitalaris es realitzarà mitjançant sorteig públic que es realitzarà 6 mesos després de l'entrada en vigor d'aquest Pla. Totes les empreses que vulguin participar hauran d'aportar un pressupost i uns terminis de construcció, així com diferents plans de com quedarà el recinte un cop construït.

Article 7

La Generalitat de Catalunya sufragarà el cost de construcció dels nous recintes hospitalaris mitjançant inclusió, per terminis, des de l'inici fins al fi de les obres, dels diners adscrits a la construcció en els Pressupostos anuals.

Article 8

Les empreses que vulguin optar a la construcció dels recintes hospitalaris, hauran de tenir, com a mínim, un 60% d'empleats del municipi o de la Vegueria on estigui situat el nou recinte hospitalari.

Disposició Final Única.

Aquest Pla entrarà en vigor vint dies després de la seva publicació en el DOGC.

El plenari i l’ombra llarga

La percepció de que el què passa al plenari torrenc és el que succeeix a arreu no és certa. O, si es prefereix, no s’ajusta a la realitat.
El darrer es va finalitzar, abans de desitjar bones festes etc., amb una expressió: “No ens ho acabem de creure”.
És just però, preguntar a que es referia l’alcalde amb aquesta afirmació, però davant de preguntes com la referida al PERI de l’estació, a on va callar per deixar a un altre que es defensés amb una peregrina explicació de que no ho tenia massa clar o no ho recordava prou bé per contestar, hom es pregunta si val la pena de contestar.
En l’entrevista setmanal és va afirmar que aquest tema, l’estació, era una aberració més de les que passen ( o li passen) a Torredembarra. Es va assegurar que un funcionari havia enviat l’expedient a Tarragona, sense dir-ho a ningú ni preguntar.. etc., ja que els circumloquis van difícil de reproduir la resposta, acabant amb un “qui mana aquí” en referència als SSTT de la Generalitat.
Si un alcalde ho manifesta públicament ho ha de mantenir, esmenar o corregir en el plenari. No s’hi val qui dies passa, anys empeny.
La resposta del perquè de l’estelada al monument Alfa-Omega definint a Baix a Mar com un col·lectiu especial i que s’arreglarà quan trèiem la via, ho deixarem per un altre dia.
Un altre exemple de perplexitat és les respostes al fet de perquè s’han tret els rètols identificatius de les places d’aparcament per a torrencs i torrenques amb disminució de mobilitat.
Si revisar la normativa, doncs som-hi. Si cal verificar l’actualització de les places, doncs som-hi. Si cal actualitzar el format-disseny, doncs som-hi. Però tot això abans i amb la discreció i la presumpció d’innocència dels titulars de treure aquesta identificació.
Comentar com de passada que hi ha quelcom d’abús, no és de rebut, ni institucional, ni de bon veí. Que encara que s’oblidi ho som tots, amb càrrec institucional, amb delegació de competències o com a censat i poc més.
Però tornem a “No ens ho acabem de creure”. El poble n’anava tant ple del que podia passar, que aquesta frase, insisteixo sense constatar la voluntat, va sonar esclaridora.
El plenari és un camp potencial d’enfrontaments. No ja dels regidors amb delegació de competències i els qui no en tenen, sinó, ans el contrari entre membres del mateix grup, o millor dit coalició. I no ens posem massa nerviosos, perquè la coalició que va derrotar el tercer Reich, grinyolava des del primer dia.
I no és posar més llenya al foc, el que pretén aquest escrit. El que humilment vol dir és que hi ha una sistemàtica absurda i que ve de lluny. Les explicacions son tan confuses com repicades. Dubto que un veí, ni estan a la sala de plens, en pugui treure l’aigua clara.
La paradoxa final és felicitar per la redacció d’un plec de condicions que, pel que sembla, no a atès o contestat qüestions molt importants. Soterrats, si,no? Com plantejava Esquerra, no ha tingut resposta escrita o al ple.
Però si l’ha tingut en una de les celebres entrevistes on, enmig de rialles forçades l’alcalde, es felicitava de que haguéssim anat tard davant de les problemàtiques dels contenidors soterrats a municipis veïns. Tot una declaració d’acord supramunicipal.

Potser no és mala idea, jeure un temps indeterminat i anar al segur. Jo, personalment, prefereixo anar caminant i refer alguna drecera en camí, abans que veure passar als altres vianants que van fent camí. Però en tot i per tot, podia haver respós la proposta com cal i als regidors que ho van plantejar.
Tenim ple, de fet en tindrem un altre el dimarts que ve.
Però l’ombra llarga que ens neguiteja als torrencs, son les informacions que es van creuant i que no acabem de confirmar o aclarir ni a dins ni a fora del plenari.

I la relació de llocs de treball, espero que podem abastar el que pot arribar a significar, i casi que tinc la temptació de conformar-me en que s'entengui que és. Per variar.

Les consultes i l’entorn

Molt s’ha parlat sobre el perquè, el quan i què representen en realitat les consultes de diumenge. Llastimosament, la realitat ja no la podrem copsar. Sols el que representa per cadascú de nosaltres.
Les diferents valoracions estan afectades pel que es desitja i el que és, com a valor absolut i com a factor relatiu, en aquesta polièdrica realitat. Poder decidir, com no. Poder expressar-se, com no. Dret a decidir, i tant. Però, i les altres possibilitats?
Quan es parlava de plataformes per a poder realitzar consultes, molts ens hi vàrem interessar. Quan s’ha reduït o, si es prefereix, concretat a la pregunta i amb garanties d’una i prou, doncs no sé quants, però alguns ens hem desencisat.
No és just però, tractar les jornades de consultes com a entelèquies, o reduir-ho a propaganda. Tampoc és just voler pensar que en aquest tema o són senars o són parells, que el blanc i el negre estan definits.
Un estat federal desenvolupat ens portaria a reunions de coordinació dels diferents presidents, o dels consellers de cada ram. A un fons de solidaritat i a acords de desenvolupament per a treballar cap a l’equilibri i la millora. I si sembla utòpic, repassem les teories europeistes. No hi estaríem massa lluny.
És clar, però, també, que els discursos de no voler saber-ne rés de qualsevol altre que visqui a la península, minven la potencialitat del federalisme. Uns creuen que és massa poc ambiciós i altres que és una mena de cavall de troia per abastar l’ independència.
Uns i altres, s’equivoquen. Hi ha massa experiències com per no creure que l’Espanya del segle XXI ha d’anar cap aquí o no anirà.
Hem estat molt atents a les diferents interpretacions, anàlisi i pronòstics de la crisis global. A problemes globals, solucions globals.
Cal que hi hagi canvis estructurals a nivell mundial. Amb un tercer món, no es podrà funcionar. Cal globalitzar la qualitat de vida, això si, replantejada i recuperant la simplicitat i les diferents vessants de la cultura com a fita personal. La cultura democràtica, la cultura social, la política, la natural… la de millorar com a persones.
En poques hores, les diferents opcions d’acció davant dels resultats de les consultes han comportat el primer gerro d’aigua freda. Caldrà esperar.
Quan Catalunya sigui una nació federal, o un estat federal, o un “land” europeu… no ens quedarà temps per decidir quin pla hem de posar en marxa. Un espai independent amb “laportes” al govern? Una burgesia renovada? Un cooperativisme com a eix renovador de la societat rural catalana? Una dispersió calculada de les concentracions ciutadanes i industrials?
Preguntes que ens poden esperonar per a respondre-les o que ens ensopeixin fins a la desafecció vers el futur.
De moment, hi ha hagut consultes. Amb ordre i esperit. Caldrà veure si som capaços d’acceptar si a la fi, els catalans i les catalanes tenen altres prioritats.

Deien alguns dels avis republicans que l’esquerra i la dreta, com a opcions, no com a partits, es podrien reduir a un opció de velocitat. La pressa en abastar un futur solidari, fraternal i de qualitats plurals podria ser la fita d’ambdós, sols discrepo amb aquesta afirmació quan veig que uns pensen que la gent vol ser atesa abans que participar.

Potser és una qüestió d’anar-ho fent tot plegat, sense preses i sense pauses.

Mor Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució i ministre de Cultura de Felipe González

Avui, les paraules han de ser les de la història. Però no em resisteixo a un record personal per un home que em va impressionar. Humil i atent va esdevenir un referent, quan tanta falta ens feia. No se'n podria recordar, va ser una conversa breu a la Casa Helizalde, jo no ho he oblidat mai. El pessam per la familia i pels nebots que he pogut conèixer, en Feliu, la Montse i en Jordi. Adéu, de cor.

Jordi Solé Tura ha mort aquest divendres als 79 anys. Polític català, va ser un dels pares de la Constitució, que justament aquests dies compleix 31 anys, exmilitant del PSUC i ministre de Cultura del govern de Felipe González. El govern català instal·larà aquest dissabte a la tarda la capella ardent al Palau de la Generalitat. La seva mort ha provocat un sentiment de dol en majúscules al món de la política. José Montilla, que ha visitat Solé Tura abans de morir, ha anunciat que se li concedirà la Medalla d'Or de la Generalitat a títol pòstum.

Diuen alguns que el seu currículum és un dels més brillants de la democràcia espanyola. La vocació política de Solé Tura va començar aviat, mentre ajudava al forn dels seus pares a Mollet del Vallès, on va néixer el 1930.Doctor en Dret i catedràtic, la seva segona gran passió va ser la universitat. Les aules de la Central de Barcelona van ser el marc de les seves primeres activitats clandestines com a lluitador antifranquista, entre les quals destaca la "caputxinada" de Sarrià, a Barcelona, l'any 66.

Influenciat pel comunisme, comença a militar en el PSUC, funda Bandera Roja i torna, al cap d'uns anys, al mateix PSUC, on assumeix feines de direcció.Amb l'arribada de la democràcia, Solé Tura és elegit diputat al Congrés i participa com a ponent en l'elaboració de la Constitució del 78, un fet que, com va dir diverses vegades, va ser l'honor més gran de la seva vida. Tot seguit, forma part de la Comissió dels Vint que redacta l'Estatut de Sau.

L'any 83, coincidint amb la seva elecció com a regidor de Barcelona, Solé Tura inicia un distanciament del PSUC i s'acosta al PSC. És com a socialista que resulta elegit diputat, i l'any 91 Felipe González el nomena ministre de Cultura.

En dos anys al capdavant del ministeri, concreta la compra per part de l'Estat de la col·lecció Thyssen, impulsa el trasllat del "Guernica" al Reina Sofia i viu els Jocs Olímpics del 92.Seguidor del Barça i dels esports de neu, en els últims anys va continuar de senador i diputat, va publicar les seves memòries i va rebre moltes condecoracions i homenatges.

El 2003, des d'un balcó de la Generalitat, va celebrar, entusiasmat, la proclamació del primer govern català d'esquerres de la democràcia, el tripartit, del qual va formar part la seva neboda Montserrat Tura.

L'Alzheimer va marcar els últims anys de la seva vida. El seu fill, Albert, li va retre un sentit homenatge amb el documental "Bucarest. La memòria perduda".

http://www.3cat24.cat/noticia/428669/politica/

Mullar-se amb l'aigua... no sempre és fàcil

Una llarga i sinuosa història en paraules de EL PUNT

La guanyadora del concurs per l'aigua a la Torre podrà assumir el servei si paga una fiança de dotze milions
25/11/09 02:00 - Torredembarra - a.p


Nou capítol en el conflicte judicial pel concurs per a l'adjudicació del servei de l'aigua i el clavegueram a Torredembarra, que l'any 2008 va ser atorgat a la companyia Aqualia. Després que el jutjat del contenciós administratiu número1 de Tarragona dictés sentència l'estiu passat i desestimés el recurs presentat per la companyia perdedora (i actual gestora del servei), Sorea, ara el magistrat ha optat per permetre que la companyia guanyadora comenci a treballar ja com a nova concessionària. El jutge, però, en una interlocutòria dictada el dia 18 de novembre, estableix com a condició que Aqualia dipositi una fiança de dotze milions d'euros abans de començar a gestionar el servei, ja que la sentència encara no és ferma i Sorea, de fet, ja ha presentat un nou recurs contra ella.
Davant d'aquesta situació, el govern municipal (CiU, l'Agrupació, el PP, GIT i una edil no adscrita) va fer públic ahir que, en cas que Aqualia no pugui dipositar la fiança requerida, l'Ajuntament optarà per recuperar la gestió directa del servei i crearà una empresa municipal que funcionaria de manera provisional fins que hi hagi una sentència ferma sobre el cas. «No sabem què farà l'empresa, però si recorre contra la decisió del jutge sobre l'aval suposarà esperar fins a quatre anys fins a tenir una resposta», va assenyalar l'alcalde, Daniel Masagué. En cas, però, que Aqualia opti per seguir les indicacions del jutge, el batlle va avançar que s'estudiarien de nou els termes del contracte, que va ser elaborat en temps de bonança econòmica. «No entrarem en un contracte per perdre diners», va assenyalar.
Crítiques del PSC i ERC
Tant el PSC com ERC (ara a l'oposició, però al govern torrenc quan es va impulsar el concurs) van mostrar ahir la seva incomprensió per la posició de l'executiu local, al qual acusen de no haver demanat l'execució de la sentència, que sí va reclamar la companyia guanyadora. El portaveu del PSC, Enric Grangel, va criticar que l'opció de crear una empresa municipal ja la va plantejar el seu grup fa sis mesos en forma de moció, i el govern la va rebutjar. «Em pregunto si potser aquest canvi és perquè ara el govern no vol signar el contracte amb Aqualia», va comentar.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/13-serveis/108004-la-guanyadora-del-concurs-per-laigua-a-la-torre-podra-assumir-el-servei-si-paga-una-fianca-de-dotze-milions.html


La Torre vol que el jutge tingui en compte les indemnitzacions pel concurs de l'aigua
08/10/09 02:00 - Torredembarra - a.p


L'Ajuntament de Torredembarra ha comunicat ja al jutjat del contenciós administratiu la seva posició respecte de la petició d'execució de la sentència referent al concurs per a la gestió de l'aigua que ha fet l'empresa guanyadora del procediment, Aquàlia. Així, el consistori ha comunicat que considera procedent que s'opti perquè la companyia guanyadora comenci ja a gestionar el servei després que la sentència va dictaminar que el concurs s'havia fet correctament.
El consistori, però, també ha sol·licitat al jutge que tingui en compte les indemnitzacions que l'Ajuntament hauria d'assumir si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) acabés estimant el recurs que va presentar l'empresa perdedora del concurs, Sorea, i que actualment és la que s'encarrega de gestionar el servei.
Ara serà el jutge qui haurà de valorar si finalment opta per ordenar l'execució de la sentència i, per tant, provocar que es produeixi un canvi de concessionària, o si manté la suspensió cautelar del resultat del concurs d'adjudicació fins que no hi hagi una sentència ferma.
Sorea va ser la que va iniciar el procediment judicial en contra del resultat del concurs per a la gestió de l'aigua a Torredembarra, que es va aprovar a principi de l'any passat. El jutjat contenciós de Tarragona ja va desestimar el recurs de la companyia, que ara ha recorregut contra la decisió davant del TSJC.

Aquàlia demana al jutge que li deixi gestionar l'aigua a la Torre
03/10/09 02:00 - Torredembarra – a.p


L'empresa guanyadora del concurs per a la gestió del servei de l'aigua i el clavegueram a Torredembarra, Aquàlia, ha presentat al jutjat contenciós administratiu número 1 de Tarragona una petició d'execució provisional de la sentència que confirmava que la resolució de l'adjudicació s'havia fet de manera correcta. Així, la companyia vol que s'aixequi la suspensió cautelar a què està sotmès el resultat del concurs com a conseqüència del recurs judicial que va presentar l'empresa perdedora del procés i actual gestora del servei, Sorea.
Ara el jutge haurà de decidir si accepta la petició d'Aquàlia, que comportaria que Sorea cessés en la seva tasca a Torredembarra i cedís el lloc a la companyia guanyadora del concurs. Sorea, per la seva banda, ja va presentar un recurs a la sentència dictada el 17 de juny passat.
L'Ajuntament ho estudia
L'Ajuntament de Torredembarra disposa de tres dies hàbils per comunicar al jutjat la seva posició respecte de la petició d'Aquàlia. L'alcalde, Daniel Masagué, va insistir que es prendrà la decisió que més «afavoreixi» el municipi.

Un altre recurs de Sorea endarrereix la decisió del govern torrenc sobre l'aigua
25/07/09 02:00 - Torredembarra - a.p

Sorea, l'empresa perdedora del concurs per a l'adjudicació del servei de gestió de l'aigua i el clavegueram a Torredembarra, ha presentat un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra la sentència del jutjat del contenciós administratiu de Tarragona que avalava l'adjudicació del servei a l'empresa Aquàlia. El recurs, però, encara no ha pogut ser estudiat pel jutge, ja que la companyia encara ha de completar la documentació necessària per tal que el magistrat decideixi si l'admet a tràmit o no.
Davant d'aquesta situació, el govern municipal de Torredembarra ha decidit esperar aquesta resolució del jutge abans de decidir si reclama o no l'execució de la sentència, que suposaria el traspàs del servei de Sorea a Aquàlia. L'alcalde torrenc, Daniel Masagué, dijous passat, en el ple municipal, va assegurar que la decisió encara s'ha d'acabar estudiar, i que tem que si Sorea acabés guanyant el seu recurs l'Ajuntament l'hauria d'acabar indemnitzant.
Per la seva banda, PSC i ERC (que governaven en el moment de l'adjudicació del concurs) van reclamar a Masagué que demani l'execució de la sentència, ja que consideren que l'oferta feta per la nova adjudicatària és més beneficiosa pel municipi. El portaveu del PSC, Enric Grangel, va afirmar que aquest altre recurs de Sorea s'ha fet per intentar continuar més temps com a responsable del servei.

El PSC de la Torre vol que l'alcalde es disculpi pel conflicte de l'aigua
26/06/09 02:00 - Torredembarra - a.p

El PSC de Torredembarra va reclamar ahir que l'alcalde actual, Daniel Masagué (CiU), «es disculpi» després que el jutjat hagi donat la raó a la gestió de l'executiu liderat pels socialistes sobre l'adjudicació del concurs per a la gestió de l'aigua. Masagué, que és alcalde des de l'agost passat, va criticar durament el concurs des de l'oposició. Els socialistes van demanar a l'executiu actual que expliqui públicament com actuarà ara. «No entendríem que quedés impassible perquè seria un perjudici econòmic per al municipi», va explicar el portaveu del PSC, Enric Grangel. La formació creu que el consistori hauria de reclamar a la companyia perdedora que dipositi una fiança «milionària» si vol mantenir suspesa l'adjudicació. Per la seva banda, Masagué va descartar que es mantingui la gestió de l'aigua en la situació actual, i va assegurar que es triarà l'opció «que sigui menys dolenta». L'alcalde va afirmar que es disculparà si es va «excedir» en alguna de les seves paraules, però no respecte a les seves crítiques sobre com es va fer el concurs, ja que considera que la sentència «no entra a fer valoracions» en aquest punt.

El jutge avala l'adjudicació de la gestió de l'aigua de la Torre a l'empresa Aqualia
19/06/09 02:00 - Torredembarra - a.p


El jutjat contenciós administratiu número 1 de Tarragona ha desestimat el recurs presentat per la companyia Sorea contra l'adjudicació del servei de gestió de l'aigua i el clavegueram a Torredembarra a una segona empresa, Aqualia. Aquest acord, que va ser aprovat pel ple municipal el gener del 2008 (quan al govern local estaven PSC, ERC i GIT), havia estat suspès cautelarment pel mateix jutge el març del 2008, després que l'empresa perdedora del concurs i actual adjudicatària del servei, Sorea, presentés un recurs contra la decisió de l'Ajuntament.
Segons la sentència, que es va dictar el 17 de juny i es va notificar ahir al consistori torrenc, l'acord d'adjudicació del servei és ajustat al dret. Tot i això, la perdedora del recurs, Sorea, té ara un termini de quinze dies per apel·lar aquesta decisió. L'execució de la sentència, que suposaria que Aqualia podria assumir ja el servei de gestió de l'aigua i del clavegueram al municipi, també haurà de ser determinada pel mateix jutge un cop ho sol·liciti la part interessada.
Amb aquesta decisió, es posa un punt final provisional a la polèmica trajectòria d'aquest concurs, que de fet s'hauria d'haver tancat durant el mandat passat. Llavors, però, un jutge va decretar, a petició també de Sorea, la suspensió cautelaríssima del ple en què s'havia de produir l'aprovació, que finalment es va produir l'any passat amb el suport de PSC, ERC, l'Agrupació i el PP (aquests dos darrers, actualment al govern). CiU, que ara té l'alcaldia, es va oposar llavors frontalment al concurs, tot i que en entrar al govern l'agost passat va acordar amb els seus socis respectar la decisió del jutge en l'afer. Ahir l'executiu va dir que actuarà de la manera que «més afavoreixi la població».

Polítics sense política

PERICO PASTOR


22/11/2009
LA SITUACIÓ DE LA VIDA PÚBLICA

Polítics sense política

• L’autèntic mal és que no hi ha política i tot es limita a una gestió d’urgències de dubtosa validesa

ORIOL Bohigas*

En una reunió informal en què coincidien alguns polítics professionals i alguns ciutadans adherits a la política per afecció i responsabilitat, vaig sentir una frase que podia semblar extemporània però que, en el fons, era reveladora d’alguns dels problemes reals que ens malmeten. Un polític conspicu i ben instal·lat digué que avui dia els polítics manen poc i que, tal com van les coses, encara manaran menys. ¿Era una atzagaiada o una anàlisi realista de la situació i, en conseqüència, un planteig crític en profunditat?

Una primera interpretació de la frase podria ser el reconeixement que cada dia hi ha més camps de coneixement, més camins d’intervenció a la vida col·lectiva que fan perdre terreny a la política i la seva capacitat de comandament cedint-lo, per exemple, a les propostes i les conseqüències de la macroeconomia i de l’economia d’urgència, dels problemes laborals, de la coherència unitària del planeta i del respecte a les seves reserves energètiques, de la sostenibilitat i tants altres valors que es presenten com a fets objectius aparentment alliberats de la política. Aquesta interpretació constataria la substitució de la càrrega ideològica de la política, fins i tot dels seus moralismes, per uns principis que responen només a la gestió més o menys correcta del desenvolupament, amb el perill d’incloure-hi –descuradament o subreptíciament– interessos tendenciosos darrere de l’objectivitat aparent.

PODEM pensar en una altra interpretació més malèvola. La frase podria ser un símptoma d’impotència i de resignació: els polítics no manen perquè ja ho fan, malgrat ells, les forces reals que s’han imposat a la nostra societat i que ronden al voltant dels grans capitals organitzats globalment i emparats sovint per diversos mitjans de comunicació. És l’acceptació d’un fet que tendeix cap al suport d’interessos particulars o, en situacions extremes, fins i tot, a la corrupció. És a dir, els polítics manen poc perquè els interessos dels grups dominants han corcat els seus cadirals. Ja no és possible ni una gestió correcta del desenvolupament social, encara que sigui sense política.

LA TERCERA interpretació pot ser encara més devastadora: els polítics no manen perquè els que manen són els partits polítics i aquests, cada dia, estan més i més desinteressats en la política, absorbits en les tasques electorals i en la recerca de recolzaments econòmics per a la supervivència de l’organització i els seus components. Ja sabem que l’estructura funcional de la democràcia està basada, entre altres coses, en la presència organitzada dels partits, però també sabem –i ara amb experiència comprovada– que aquesta estructura no pot funcionar si els partits anul·len la qualitat de la política i dels polítics i la creació de lideratges naturals.Es podrien suggerir moltes més interpretacions a la frase que ens etzibà el polític conspicu i responsable. Però em sembla que totes elles tenen el mateix rerefons: els polítics manen poc perquè els criteris polítics, estrictament polítics, no s’imposen des d’un altre nivell jeràrquic als moviments extrapolítics que ocupen un poder jeràrquicament esguerrat, que decanta la societat cap a un sistema de gestió sense ideologia, cap als interessos dels grans grups econòmics, cap a la corrupció o cap al partidisme eixorc. Els polítics sense política no manen ni poden manar. I això és un accident greu. Perquè només la política amb tot el seu contingut programàtic, amb totes les exigències morals, amb tota la voluntat de transformació global, pot girar la situació. Ens queixem dels mals de la política i ens equivoquem.

EL MAL AUTÈNTIC és que no hi ha política i que tot es limita a una gestió d’urgències amb dubtosa validesa en els terminis normals de la vida activa d’una societat. Ni la corrupció, ni el marasme dels partits, ni l’abús de poder dels grups que trafiquen en el control econòmic, ni els que abusen de falses mesures objectivables poden ser corregits, si no és amb l’exercici net i pelat de la política. Això que, per ara, els nostres polítics no estan disposats a apostar. I és que els polítics no es volen ficar en política, si em permeteu parodiar una famosa frase de Franco.

I, per acabar-ho d’adobar, hi ha una derivació perniciosa d’aquest apoliticisme dels polítics: els ciutadans també han perdut la musculatura política i l’empenta necessària per exigir un renaixement. Primer van iniciar un absentisme electoral que es completà amb greus desafeccions i que ha acabat amb un menyspreu que comença a macular les consciències que s’havien format en l’entusiasme de la democràcia. Perquè, al revés del que alguns diuen, la mort de la política ha de portar, indefectiblement, la mort de la democràcia. I per evitar la mort de la política cal trobar, primer, uns polítics prou polititzats.

*Arquitecte.

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=663963&idseccio_PK=1006&h=

Debat públic a l'entorn de la participació ciutadana i la qualitat democràtica

La convocatòria, comença d’aquest manera:

La Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Tarragonès es complauen en convidar-vos a la jornada de debat entorn al foment de la participació ciutadana i la millora de la qualitat democràtica que tindrà lloc el proper dilluns 23 de novembre a les 17:30 hores a la Sala de Plens del Consell Comarcal del Tarragonès (C/de les Coques nº 3 de Tarragona).

Entre altres temes s’abordaran qüestions com:

La millora de les relacions entre els poders públics i la ciutadania
La capacitat d’intervenció de la ciutadania en els afers col·lectius
El paper que tenen les organitzacions socials

Ve acompanyada de dos textos prou interessants. Destaco un dels paràgrafs de la justificació de l’acció. De segur que ni els més interessants i els més clarificadors. Els esmento com a base de moltes converses que estic sentint darrerament. Mala peça al teler, l’ou o la gallina. Parlava un cronista reconegut que ens hauríem de plantejar si la desafecció és dels ciutadans a la política, o dels polítics a la ciutadania. Seguirem parlant..

“El principi democràtic, base del sistema polític, no ha conegut un gran desenvolupament més enllà dels aspectes formals i de regulació del sistema electoral i representatiu. Malgrat els intents inicials dels primers textos constitucionals d’incorporar altres institucions de democràcia directa, actualment s’ha avançat poc en aquest aspecte.
Justament, és el contrari del que aconsella la nova realitat social del nostre país i recomana la Unió Europea i el Consell d’Europa, que aposten decididament per cercar nous canals i noves eines d’implicació ciutadana en la cosa pública.
La ciutadania pot votar lliurement i elegir els representants en les diferents institucions municipals, autonòmiques, estatals i europees. Aquesta elecció democràtica les dota de legitimitat, però cal més. En una societat complexa, canviant i fluida com l’actual, amb presència d’interessos tan diversos i, a voltes, confrontats, és fonamental comptar amb més participació ciutadana per donar més eficàcia i capacitat a les actuacions públiques.”

La trànsfuga o el cant de les sirenes

No puc comprendre com arreu es demanda, s’implora una reacció de l’oposició a l’Ajuntament i seguim pendents del que fa una regidora.

La llei és així, de moment. L’escó o l’acta de regidor és propietat del que li "toca". Mala conversa, doncs per arreglar-ho quedaríem en mans de les majories de cada moment de les formacions polítiques.

I si hi ha molts adeptes a la combinatòria alemanya, amb tocs britànics i alguna adequació mediterrània, el cert és que podria funcionar als parlaments, però a nivell local, no està tan clar.

Podria succeir que passéssim de les llistes, als més hàbils o recolzats i no als millors o amb millors idees. La imatge infantil que em persegueix és un ex lluitador de lluita lliure que a força de passejar-se amb un lleó va ser escollit. No exagero, la barriada de Sants encara ho recorda amb un somriure al llavis. Eren altres temps i hom té la sensació que els hi vàrem encolomar una petita revenja filosòfica.

Amb aquesta entrada no vull dir que no es faci rés. No és cert. Però si que costa molt de saber una cosa tan elemental com que farien els altres o el perquè està malament una acció de forma entenedora.

Si la gran ocasió de treballar son els plenaris, cal argumentar i ordenar les propostes per a fer pedagogia política. Cal oferir la possibilitat de fer seguiment dels temes perquè la ciutadania pugui seguir el fil i establir conceptes i opinions.

L’endeutament, la manca de difusió i transparència son fets que tractats per sobre poden esdevenir allò què depèn del color del cristall semblin una cosa o una de diferent.

Si hi ha un article fals o poc representatiu. Cal actuar i demanar una reunió immediata i esclarir-ho. I si el dictamen és negatiu, denunciar-ho públicament. Exigir als mitjans que ho tractin amb la mateixa publicitació en que van difondre la notícia.

Ja hi ha regidors i regidores que organitzen les intervencions en preguntes concretes i algun prec, és cert. Però, humilment, crec que manquen mocions i propostes. També manca el perquè de cada pregunta i evidenciar les diferencies.

I el més important, segueixo humilment proposant, postures clarament unitàries dels grups que no tenen responsabilitats de govern en aquest moment quan sia possible.

Hi ha hagut un Festival contractat i mal publicitat i passarà desapercebut com tantes coses que se saben que es fan. Del que no arribem a saber ja ni parlar-ne.

Un breu repàs als darrers plenaris i sols ens quedarem en tres o quatre coses. Hi ha hagut moltes més però és difícil recordar-se de més en més i algun migdia perdut.

Ulisses va sentir les sirenes, però anava lligat i la resta de mariners sabien el que havien de fer.

Si tots les haguessin escoltat no hagueren arribat a port.

No ho som tots, ni n’hi ha a totes les cases

Que l’ocasió fa al lladre pot ser veritat. Però en tot cas no és una llei universal. Cada cop que llegeixo la paraula “trama”, se m’arronsa el mèlic.

I això que a casa tenia un altre significat. L’àvia, obrera tèxtil, la feia servir com exemple del que cal fer per que tot vagi bé. Lluny de la conjura, es referia a la solidaritat com element per a fer les coses. Una solidaritat més àmplia que la d’ara, quasi bé circumscrita a col·laborar per a pal·liar les necessitats una mica distants. Una solidaritat que començava a la pròpia família. Dir el que cal sols quan no és millor que callar. Fer companyia, evidenciar l’estimació i ensenyar constantment als més menuts en el seu camí fins a la veterania. I no acabava amb els veïns ni al barri. No acabava mai. Al seu enterrament no s’hi cabia.

Em pregunto quanta gent anirà a l’enterrament d’aquest noms propis tan sonors que estem llegint aquests dies. Quasi bé ni l’Alcorcón els ha pogut tapar.

“El que ve de l’ala... se’n va per l’ala”.

Una dita, segurament no massa correcte o ortodoxa. Però que amb els anys he aprés que era excepcionalment veraç. Els diners fàcils, no es valoren. I no cal robar, pot ser la recomanació, el préstec interessat, la donació dels pares, o del marit .. o del sogre... tan li fa. Si ens allunyem de l’esforç caiem en la trampa de no tenir el que posseïm. Són les coses que posseïm les que ens tenen.

No vull ser carrincló, però no puc oblidar un flamant 4x4 d’importació que descansava sota d’uns pins aliè al fet de ser bastard. Alguna cosa es sospitava en aquell dinar. L’amo- posseït no parava de mirar-lo. Sortia al porxo amb qualsevol excusa i el remirava. No de front, ni de perfil, potser neguitós... potser avergonyit.

El cotxe era el primer element mòbil de l’augment de patrimoni del malaurat. I va descobrir que al moure’l portava la mala consciència per a on anava. M’ho va dir molt temps després. Un cop les denuncies ja eren al jutjat i les conseqüències a la família.

Va tenir sort. El cotxe se li va travessar el suficient per a no ser totalment posseït. Va assumir les seves responsabilitats. Va denunciar-ho tot i va vendre el suficient com per fer front a multes i indemnitzacions. El que mancava ho va aportar la família i els amics. Avui treballa a la fonda familiar. Torna a riure i a passejar, a peu.

I a tot això les meves mostres de condol als que s’hagin enriquit per ser llestos i no intel·ligents. De segur que han tingut algun objecte malcarat i impertinent fent la guitza. I si no han tingut aquesta sort, de segur que tindran vestits reveladors, un germà i una filla renegant d’ells o un viatge a Madrid des de la caserna de Sant Andreu.

De moment.

L'Ajuntament de la Torre retira la concessió de la recollida de brossa a Cobapsa pel «servei nefast»

27/10/09 02:00 - Torredembarra - n. serret

L'Ajuntament de Torredembarra va comunicar ahir a l'empresa que s'encarrega de la recollida de la brossa al municipi que prescindirà dels seus serveis a partir del proper dissabte. Ja hi ha un concurs en marxa, del qual se sabrà quina empresa és l'adjudicatària del contracte demà mateix, tot i que serà provisional, fins que surti a concurs la gestió de tota la recollida de la Torre. Segons el regidor de Serveis, Juan Pérez, la decisió l'han presa a causa del «servei desastrós i nefast» que assegura que presta Cobapsa i hi afegeix que han rebut «centenars de queixes dels ciutadans».
Des de l'empresa, però, lamenten la decisió, i Enric Lara, que n'és el coordinador general, explica que han posat la qüestió «en mans dels advocats», ja que dubten que el procediment sigui correcte. A més, Lara detalla que la retirada dels contractes del servei porta a porta i de la recollida de fracció orgànica suposarà haver de «fer fora sis persones, perquè l'empresa no té capacitat de reubicar-los». Lara assegura que l'Ajuntament els ha dit que «les altres empreses cobren [els serveis] més barat» i ara els reclama a Cobapsa la diferència entre el cost que cobrarien altres empreses i la seva amb efectes retroactius. El regidor de Serveis detalla que l'Ajuntament paga 32.000 euros al mes pels serveis que volen rescindir a l'empresa penedesenca i, en canvi, la nova empresa adjudicatària dels serveis ho farà per valor de 12.000 euros al mes.

Amenaça de vaga

A aquesta situació s'hi afegeix l'amenaça de vaga indefinida per part del sindicat CCOO. El motiu és, segons el coordinador d'Activitats Diverses del sindicat, Manuel Ruiz, que l'empresa Cobapsa no ha pagat diversos complements a 15 treballadors de la brossa des de juny a setembre, com ara la nocturnitat o els dies festius. Enric Lara, però, matisa que només es tracta de dos treballadors, als quals ahir van ingressar-los el que els devien. Segons Lara no els podien pagar perquè no havien «rebut els diners» que els devia l'Ajuntament, que també ahir va ingressar-los a l'empresa, segons aquesta. Pel que fa a la resta de treballadors, Lara assegura que el que demana el sindicat no està previst en les taules salarials del conveni col•lectiu que han signat aquest mateix mes i, per tant, «les altres reclamacions no tenen raó de ser».
La vaga afectarà el servei de neteja diària, segons Enric Lara, si no arriben a un acord, però Treball ja ha instat CCOO a acomplir els serveis mínims mentre duri.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/13-serveis/96979-lajuntament-de-la-torre-retira-la-concessio-de-la-recollida-de-brossa-a-cobapsa-pel-lservei-nefastr.html

Massa esperar i poc profit

No hi ha un mitjà adequat a Torredembarra per saber de veritat que és el que vol dir cada cosa que succeeix o que sembla que succeeixi.

Calla! Potser les amistat de debò. Aquelles que no et diuen si no hi ha rés a fer. Les que t’expliquen amb respecte i amb cura de no col•laborar amb la diatriba de torn i fer-te més mal del necessari.

 

Sabeu que de la ràdio no se'n parlarà a aquest bloc. No cal. Ja es va saben el que cal i els compromisos s’han de respectar. Encara que siguin per una de les bandes. No sigui que perdem els orígens i per tan, paraula de Raimon, les identitats.

 

Però hi ha massa gent que encara no ha descobert que no som tan especials. Que el càrrec no fa l’home, ens el contrari, cada persona ha de dignificar la responsabilitat que desenvolupi sense esperar agraïments i reconeixements.

 

Encara gràcies que ho faig! O bé No es pot fer més! Ja veuríem si ho fessis tu! etc. És una actitud que resulta més retrograda que l’anacronisme dels involucionistes. No hi ha rés pitjor que els falsos progressistes, per manca d’energia i preparació, i que els falsos conservadors, per immobilistes per si de cas, i sense reflexió.

Repercussions polítiques sembla que s’està posant de moda. Compte amb el que dieu! L’any que ve serà molt llarg! Estan sent les frases de moda entre els gestors més propers, geogràficament parlant.

Aquell el que vol és…, Tu no sap el que jo sé! I tantes altres frases plantegen un bosc tupit que ens allunya de la simplicitat. I és que es simple, assentar-se i dibuixar un futur. Un futur-horitzó. Una fita clara a on dirigir les naus, sigui quin sigui el trajecte, la seva complexitat o la seva durada.

Uns diuen que el desgavell de l’equip de govern no permet fer oposició. Per on analitzar si la improvisació porta a fets puntuals i no es pot actuar. Els altres diuen que la oposició practica el Diguin vostès el que vulguin, que mi oposo! I així és més difícil treballar.

Uns i altres deixen buides les cadires comunes pel treball de futur. Dibuixar futurs i opcions possibles. Algun dia podrem obrir en alguna web, el que s’està fen, cap a on anem i amb “pestanya” lateral el que proposen les altres formacions i cap a on aniríem.

Deixeu de gestionar el dia a dia. Delegueu en funcionaris i tècnics i dibuixeu. Torredembarra esgota el temps. Ens cal visió de futur i revisar els calaixos.

 

Una Oficina del Síndic a Torredembarra, una Oficina de Treball, Plans d’ocupació rigorosos i amb orientació coordinats amb els instituts i amb les empreses, Formació a l’Ajuntament, Estructura d’empreses municipals per reorganitzar-nos ( encara que sigui pels famosos dos punts d’IVA, feu números), replantejar la participació abans de que mori d’avorriment, Fundació per treball social ( amb el nom que es decideixi en cada moment), actuacions al polígon, descentralització d’illes comercials, el mercat municipal amb vocació comarcal, accions de promoció econòmica generoses i amb paciència per recollir resultats, recuperar les mocions aprovades en plenari o ajornades i tirar-les endavant, mercat al carrer els caps de setmana per agilitar el comerç, servei d’assessorament per activitats econòmiques i/o socials…

Moltes d’aquestes idees no son infal•libles ni perfectes… però tampoc son complexes o irrealitzables.

Així dons que esperem, que algú faci girar la broca per contagiar d’energia el teixit de la Torre. Algú que comenci a treballar i a callar els retrets o les respostes banals. Algú, si us plau, algú. Jo mi apunto.

19/10/2009 SISTEMA PER AUTOGESTIONAR EL RECICLATGE DE RESIDUS. MARESME

Argentona premia els veïns que generen menys escombraries


• El consistori aplica una taxa innovadora i blindarà l’accés als contenidors

FEDE CEDÓ
ARGENTONA



L’Ajuntament d’Argentona ha implantat un innovador model de taxa d’escombraries basat en el concepte de pagament per generació de residus. És a dir, que acabarà pagant més aquell que generi més residus. El nou sistema, denominat Taxa Justa, s’implantarà a partir del dia 22 als sectors on ja funciona la recollida porta a porta.

Per eliminar qualsevol escletxa d’incivisme, el consistori aplicarà mà dura i establirà mecanismes de seguretat en les anomenades Zones d’Emergència (sectors tancats que concentren els contenidors de reciclatge) que únicament seran accessibles per als veïns empadronats que disposin d’una targeta magnètica personal.

L’Agència Catalana de Residus i la Diputació de Barcelona subvencionen aquesta iniciativa pionera que permet als veïns d’Argentona rebaixar la taxa d’escombraries autogestionant el seu reciclatge. Per a les escombraries es fan servir bosses taxades que es venen als comerços locals. Així, «l’usuari gestiona el seu estalvi si economitza en bosses», assenyala la regidora de Sostenibilitat, Assumpta Boba (Tots per Argentona).

Mentre que els particulars paguen pel servei porta a porta, per als comerços la recollida és gratuïta. Però la principal problemàtica, segons la regidora, es detecta a les àrees d’emergència, zones ideades perquè els usuaris no estiguin obligats a guardar les bosses a casa seva. «El mal ús d’aquestes àrees», comenta Boba, «ens ha obligat a reduir-les al mínim», de manera que passaran de cinc a dos, ubicades a les entrades de la població.

A Argentona hi ha el problema afegit d’«haver d’assumir les escombraries que deixen veïns d’altres poblacions», assegura Assumpta Boba. Per això, les àrees d’emergència quedaran blindades i només els autòctons que disposin d’una targeta amb codi de barres, subministrada pel consistori, podran accedir-hi gràcies a un sistema de lectors magnètics. Si es compleixen els terminis, l’any que ve hauran desaparegut d’Argentona els contenidors en superfície, exceptuant els dipòsits per a envasos de vidre.

Per evitar que l’entorn de les àrees d’emergència es pugui convertir en abocadors incontrolats, s’hi instal·laran càmeres de videovigilància. L’infractor, recorda la regidora, pot ser sancionat amb multes d’entre 750 i 3.000 euros.


http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=654250&idseccio_PK=1453

De difamacions, cinisme i discursos buïts

Sovint al si del nostre plenari municipal, perquè no es pot oblidar que és nostre. S’empren terminis de sonoritat jurídica, que lluny d’observar la seva correcció sols tenen la intenció d’elevar el suposat to de la intervenció. El darrer en va ser tot un exemple.

Unes definicions:

Difamación Desacreditar a alguien, de palabra o por escrito, publicando algo contra su buena opinión y fama. Poner algo en bajo concepto y estima.

Diccionario de la lengua española. 22ª edición. Real Academia Española.

Diatriba Discurso o escrito violento e injurioso contra alguien o algo.

Diccionario de la lengua española. 22ª edición. Real Academia Española.

Si entrem a l’enciclopèdia catalana, col•locant difamar en l’apartat enciclopèdic surt tot això:

difamar

Dir mal (d'algú) cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació

difamat –ada

Infamat.

William Prynne (Swansick, Somerset, 1600 - Londres, 1669)

Escriptor anglès.

Francesc de Pau (?, segle XIV - ?, segle XV

Cavaller, camarlenc de Joan I (fins el 1389) i majordom de la reina Violant (fins el 1396).

prevaricació

Delicte propi del qui manca a l'obligació del càrrec que exerceix, desviació dels propis deures professionals.

Deixem per un altre dia comentar el que s’incloguin els tres darrer apartats, en especial l’últim. Sembla que apunti que quan no es difama es denuncia una prevaricació, però davant dels termes, millor ho deixem.

Preguntar sobre una notícia del Diari de Tarragona, no pot ser difamació. Preguntar per documents presentats, no pot ser difamació. Respondre que vostè ja sap que hi ha ... ( sospites i altres adjectius) no ho repetirem no sigui que a nosaltres si ens demandin, en definitiva l’acusació de mar de fons, siguem benèvols, si pot ser difamació.

Acusar d’intencionalitat per utilitzar la difamació i la mentida per sembra el dubte, potser si sigui difamació.

Catalogar el to d’una intervenció de cinisme hauria de veure’s.

Potser sigui més subtil però, de vuit propostes, no veure'n cap i jutjar-ho com a discurs teòric i buit, de segur que alguna cosa s'ha de dir.

Però un dels detalls més xocants és que a la pregunta de perquè posa Centre Cívic en lloc de Casal o Hotel d’entitats a la butlleta del Procés Participatiu, dir que una cosa és el que es vota però que després ja veurem... no sé ben bé que és, però sens dubte és clarificador.

De la resta del ple hi ha magnifiques al•lusions en els blog’s, tan sols afegir que si volen propostes... sobre el viver d’empreses s’ha parlat i molt i davant de la fredor es va comentar al Consell de Sostenibilitat que com a mínim gestionessin una oficina de treball de la generalitat com a Creixell. Però ni així. I no sé si és difamació, però no es fa.

 

Ah! Qui ho vulgui comprovar que no esperi al diumenge, es va remetre el ple el divendres a les dotze de la nit.

No val a badar!! 2.part

Alguns dels punts del Fons per aquest any que vé.



EL FONDO ESTATAL DE INVERSION LOCAL PARA EL EMPLEO Y LA SOSTENIBILIDAD (FEILES) 2010.

Una vez fijados los grandes objetivos que debe cubrir el Fondo de inversión local para el empleo y la sostenibilidad 2010, y sobre la base de que se trata de un fondo extraordinario de naturaleza jurídica similar a la del FEIL vigente, cinco son las cuestiones a resolver en relación a su configuración: tipología de proyectos a financiar; requisitos que han de cumplir; criterios de distribución de los recursos; implementación e instrumentación; y principios rectores de gestión.

3.1.- Tipología de proyectos.

Para que el Fondo cumpla con los objetivos que fijó el Presidente del Gobierno, los proyectos de inversión a financiar deben generar empleo en el corto plazo y, además, contribuir a la sostenibilidad económica, social y ambiental.

El Fondo, pues, financiará obras de competencia municipal generadoras de empleo y que contribuyan a reforzar la sostenibilidad de nuestro modelo económico y social.

Se han mantenido reuniones con los distintos Departamentos Ministeriales a fin de elaborar un listado de proyectos susceptibles de ser financiados por el Fondo. El resultado es la siguiente tipología:

Proyectos que contribuyen a la sostenibilidad económica. Son aquellos que promueven:

La mejora del acceso a las redes e infraestructuras de las tecnologías de la información y la comunicación, y fomentar su utilización.

La creación, equipamiento y desarrollo de las infraestructuras de innovación y desarrollo tecnológico.

Equipamientos para el fomento de la actividad económica, la iniciativa emprendedora y la innovación.

Promoción y fomento del turismo sostenible.

Proyectos que contribuyen a la sostenibilidad medioambiental. Son aquellos destinados a:

Impulsar el ahorro y la eficiencia energética, así como la utilización de energías renovables.

La movilidad urbana sostenible y el reforzamiento de modos de transporte menos contaminantes.

Infraestructuras de abastecimiento de agua potable a domicilio, y las de saneamiento y depuración de aguas residuales.

Gestión de residuos urbanos.

Recuperación y conservación de espacios públicos urbanos, de las áreas naturales y masas forestales, y del patrimonio paisajístico e histórico.

Proyectos que contribuyan a la sostenibilidad social:

Construcción o mejora de de edificios y equipamientos sociales, sanitarios, educativos, culturales y deportivos.

Mejora de la accesibilidad y supresión de todo tipo de barreras.


3.2.- Requisitos.


... Tres novedades destacan. En primer lugar, se podrán financiar con cargo al fondo los gastos ocasionados por la elaboración del proyecto y dirección de obras. Esta inclusión ha sido demandada por los Ayuntamientos, y, por otra lado, financiar la parte técnica de los proyectos que requieran intervención de arquitecto o aparejador también es una garantía para la calidad de las obras que se realicen.

La segunda novedad es que las empresas adjudicatarias de las obras que necesiten contratar trabajadores, deberán hacerlo obligatoriamente a través de los Servicios Públicos de Empleo y también podrán contratar a los trabajadores autónomos (en los que concurran determinadas circunstancias, entre ellas que estén registrados como demandantes de empleo).

Por último, podrán atenderse con cargo a las dotaciones del Fondo los gastos que ocasionen a la Administración General del Estado su gestión y los derivados de su comunicación institucional. Reseñar que, en este último apartado, está previsto reutilizar los carteles anunciadores de las obras que se están realizando actualmente.

http://www.mpt.es/prensa/notas_de_prensa/notas/2009/08/20090813/text_es_files/file/FEILES_version%20definitiva.pdf

La crisi situa l'estalvi familiar en un màxim històric

Les famílies opten per reduir la despesa davant la situació econòmica actual

Efe
Madrid
Ult. Act. 06/10/2009 13:20

La taxa d'estalvi de les llars i institucions sense ànim de lucre s'ha situat en el 24,3% de la seva renda disponible en el segon trimestre del 2009, 10,8 punts més que fa un any, i el seu nivell més alt de la sèrie històrica des de l'any 2000.

Si es pren com a referència els últims quatre trimestres mòbils, la taxa d'estalvi també ha aconseguit un màxim històric en situar-se en el 17,5% de la renda disponible, 6,5 punts més que en el període precedent.

Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, entre l'abril i el juny la renda disponible a les llars i institucions sense ànim de lucre al servei de les llars s'estima, en termes absoluts, en 190.226 milions d'euros, un augment interanual del 4,3% (7.093 milions més).

L'estalvi més gran de les llars ha contribuït a la disminució del 2,5% de les rendes primàries (salaris, que han caigut el 3% en el trimestre i ingressos nets de les llars), la reducció del 37% en el pagament d'impostos sobre la renda i el patrimoni i l'augment del 14,8% de les prestacions rebudes.Tot i aquesta capacitat de finançament, les famílies han decidit estalviar, degut a la crisi, i a retallar un 27% la seva inversió, que principalment es destina a la compra d'habitatges, fins a situar-se en 17.958 milions.

D'aquesta manera, la capacitat de finançament del sector va ser de 29.087 milions, el 10,9% del PIB trimestral.

La força de l’assentiment i l’augment de l’IVA

Ja fa alguns anys vaig tenir l’ocasió de sentir una llarga entrevista amb un ministre d’Indústria. Era en Carlos Solchaga, l’època la de la primera reconversió industrial.

Té molt a veure amb alguns dels aspectes que més ens preocupant ara. El pes de l’Estat, avantatges de la descentralització, que cal gestionar i projectar des de la coordinació de territoris, que no surt a compte fer, i fins i tot com seria l’estat coordinat directament amb Europa i no amb la resta del territori espanyol.

En aquella entrevista encetàvem una cosa dolorosament nova. Empreses de l’Estat és plantejaven acomiadaments i confiança en la recol·locació, ja fos a la jubilació anticipada o a la resta del teixit rejovenit.

El ministre va ser objectiu de tota la frustració històrica. Jo mateix pensava que calia començar per balances comercials amb regulació del mercat, amb fiscalització i, sobretot, amb un control que fes que les oportunitat de les petites i mitjanes empreses i autònoms fossin proporcionals a la imaginació i no als contactes.

Pintades arreu del país dibuixaven aquesta sensació. En Solchaga es va anar sincerant a mida que la conversa entrava més en els detalls, va nomenar que heretar una compra de F-18’s per valor de vuit mil milions de les antigues pessetes no permetia parlar de sacrificis. Va nomenar també que el mite de que treballar per entitats oficials era sinònim de feina assegurada per tota la vida fons quin fos el rendiment personal o de la corporació tenia que acabar. L’Estat ha de tenir rendibilitat.

Evidentment es referia a una rendibilitat de més dimensions que la de quadrar balanços. Parlava de necessària existència, que fes veritablement falta existir, de recerca, investigació i desenvolupament, de creació de patents i de bucs insígnia als diferents sectors.

Calia una revolució impertinent. Tancar el que persistia amb números vermells sense més raó que el que ja feia anys que es feia i, sobretot, jugar amb regles equiparables al sector privat.

L’ensenyament és una inversió, però construir vaixells ha de ser una activitat empresarial. La cultura és una inversió, una sembra de fruits incerts però que apuntin a la necessària transformació

Si en aquest moments la il·lusió no estigués tant malmenada. Si la relació amb les entitats bancàries fos lleial, podríem dir que l’esforç és compartit. El que té feina segueix fen-la i pagant als proveïdors. Segueix contractant si s’escau, seguim amb els plans de millora i la gran classe mitjana estiraria d’aquest carro en que el pes mort el representen els homes de negoci i les entitats, no pas els empresaris, autònoms i assalariats que segueixen fen feina i país.

L’augment de l’IVA comportarà fons per compensar aquest carro mal alineat. I serem, justament els que ens cansarem de tenir por els que equilibrarem la situació. L’estat ho provoca amb un augment perquè ja no es pot esperar més la reacció social. I que no s’entengui com un retret. Rés més lluny de la intenció.

El que cal és aprendre bé de tot això i posar els cavalls davant del carro. Les fusions de les caixes estaven suggerides des de fa anys. El controls dels bens d’equip, dels índexs de morositat, de la llei mercantil, de normatives del Banc d’Espanya, de les inspeccions fiscals, d’indústria i laborals han estat comentades fins al tedi.

Caldrà dissenyar polítiques de futur i jugar-se el tipus com en Solchaga. Ja està vist que si sols es fa quan no hi ha més remei la societat percep la premura i ho rebutja. A l’administració se li demana planificació i valentia. Fins i tot a la municipal. O potser principalment a la local, ja que treballa tan a prop de l’administrat que pot copsar l’efecte de cada política. O així hauria de ser.

La política meditada

5/9/2009 EL NECESSARI EQUILIBRI EMOCIONAL

• El socialisme democràtic, amb base sociològica, no pot ignorar la faceta espiritual de la persona

ANTONI Gutiérrez-Rubí*

En el món de l’empresa innovadora, la pràctica de la meditació regular i freqüent es va imposant amb naturalitat, i de la mateixa manera es promouen espais de silenci per poder mirar l’entorn (i mirar-se) amb dosis més grans d’imparcialitat i equilibri.

La meditació obre, cada vegada més, les oportunitats cap a una gestió de les organitzacions en la qual les emocions tinguin un paper més valorat i reconegut al mateix nivell que les aptituds i les actituds. L’estrès i l’ansietat, per exemple, s’han convertit en una de les causes més grans de falta de competitivitat i de baixa laboral.

Si hi afegim la falta de relaxació i de descansos adequats, es produeix un alarmant descens de la nostra energia vital, que evidentment condiciona el nostre estat d’ànim i aquest, alhora, el nostre comportament i rendiment globals.

El context de crisi, amb els seus escenaris d’incertesa i complexitat, ha castigat durament els delicats equilibris emocionals que la vida moderna exigeix a les persones. «No he parat ni un minut», és la frase recurrent que reflecteix una ocupació constant, sense pausa (descans) ni silencis (reflexió), cosa que perjudica enormement la qualitat de qualsevol tasca. Les empreses s’han adonat del potencial que per a la productivitat i la innovació tenen el silenci reflexiu i la calma serena.

Mentrestant, la política sembla que ignora totes aquestes consideracions i menysprea la meditació i la cura de l’esperit com a estructura medul·lar del caràcter dels nostres representants.

La dimensió espiritual de la persona, per exemple, no pot ser ignorada, tampoc, des de l’esquerra renovadora, i molt menys encara des del socialisme democràtic, que té una base electoral i sociològica de cultura catòlica molt àmplia i un ancoratge històric amb les comunitats de base cristianes i els sectors renovadors de la jerarquia. Però no estem parlant de religió ni d’esglésies.

S’ha de multiplicar els gestos cap a les comunitats laiques i creients que estan compromeses amb l’acció social, sí; però també acostar-nos amb respecte i interès cap a altres espais de transcendència espiritual no específicament religiosa.Fins ara, l’esquerra s’ha mogut amb un reduccionisme simplista, en el qual considerava tot allò que era espiritual com un fenomen merament religiós.

Gran error. L’espiritualitat, entesa com el sentit que donem a les coses i a la nostra vida, permet fer residir en valors i principis els autèntics reguladors del nostre comportament. I aquí és on rau el seu potencial per a la política. Un gestor públic ha de ser una persona de densitat moral i ètica, i per aconseguir-ho és imprescindible una actitud reflexiva i pausada i una vida interior rica i equilibrada.

La política, amb els seus ritmes mediàtics i la seva immediatesa tàctica, allunya massa vegades els nostres representants de la ponderació i la distància imprescindibles. Ningú reclama, per exemple, temps necessari per avaluar una resposta adequada, per estudiar una proposta, per pensar-la amb calma. És com si la distància cautelar, que tantes vegades hauria de guiar l’actuació pública, fos un demèrit o un defecte. Ben al contrari.Hi ha un nou espai per a la política meditada.

La ciutadania ho està demanant a crits. La meditació, el silenci, el retir, l’estudi, han d’estar presents en la vida política i en els nostres líders. Necessitem polítics amb més capacitat d’escoltar el seu interior i de compartir experiències de profunda i intensa concentració personal. Una espiritualitat humana, profundament humanista, com a base d’una altra política. Necessitem líders reflexius, capaços de meditar, de buscar en el seu equilibri personal la força i les idees que guiïn la seva activitat.

Pot ser una dimensió religiosa, però no necessàriament. Hem de fomentar les pràctiques que busquen l’equilibri i l’harmonia, com ara el ioga o el tai-txi, i acostar-nos-hi amb una nova naturalitat.

A Espanya encara hi ha un prejudici latent cap a aquestes disciplines que, ignorants i petulants, alguns identifiquen com rares. Martin Boroson, autor del best-seller Respira (Urano), ens anima a recuperar el control personal amb només un minut al dia. I recomana seguir quatre passos: crear un lloc de silenci i soledat; asseure’s en una cadira amb l’esquena ben dreta, amb les mans i les cames relaxades però immòbils; activar el rellotge avisador en un minut exacte i tancar els ulls, centrant l’atenció de la ment en la respiració fins que soni l’alarma. ¿S’ho imaginen? I encara més: ¿s’imaginen els nostres polítics amb aquest minut de serenitat?

Crec que la política necessita aquests minuts d’or. I la comunicació política, encara més. Durant l’estiu, alguns líders polítics han recomanat als seus adversaris que «es relaxin» o «es retirin a un monestir». El suggeriment, si reflectís una reivindicació sincera i incloent de la política meditada, seria un canvi notable que hauríem d’aplaudir. Però dit amb un cert desdeny i com una invectiva reflecteix un prejudici sobre el valor del retir i de la relaxació en la vida pública.

El descrèdit de la política i dels polítics té a veure –i molt– amb el deteriorament del llenguatge polític. Digue’m com parles i et diré qui ets (i com ets). Hauríem de relaxar-nos, sí; però per pensar millor i veure si hi ha alguna cosa a l’interior que valgui la pena. I, només llavors, obrir la boca.

*Assessor de comunicació
Publicat a El Periodico

Alguns canvis i molta paciència

He estat callat per tenir una certa coherència personal. Tan s'hi val si a alguns interessats o perseguidors de les intimitats de tot tipus li resulta sorprenent.

A la Torre li calen canvis. És cert. Però potser els principals siguin, fins i tot humils.

Començar a parlar només del que cal i sabem, pot ser una sortida. Donar aixopluc a l'estridència ens allunya del so de les paraules més encertades. Interpretar esdeveniments com a realitats intractables i donar-nos per satisfets amb ocasions de dir algun estirabot, ens proporcionar petites estones, molt petites, d'alliberament. La frustració espera al darrera.

Ara que comencem a oblidar la ràdio, ja no cal restar-hi més. Ara que comencem a deixar d'especular amb els "ara tu i ara jo" penosos i poc encertats.

Val la pena de dir, però que hi ha hagut un assajament beneït per la indiferència d'uns i altres. I que sols els números han demostrat que no anàvem malament tot i que massa sols i que a banda de les professionalitats, contra una sospita una contra-sospita.

Aquesta nova etapa de La Cua de Lleó té nom i cognom. Si abans no hi era no era ni per pors ni per oportunisme. Era una idea, potser peregrina, d'encetar un camí de construcció i lluny de semblar que tot venia mogut per interessos personals.

Seguirem comentant i aportant notícies de com a altres indrets es fan coses que ací a La Torre ens diuen que no son possibles.

Ni som tan dolents ni tan especials. Sols ens cal un petit marc des d'on parlar i mantenir la paraula. I el que vulgui fer retrets, si us plau... i han altres blogs que en tenen fam. Ací No.

I aquí s’acaba la reflexió.

Albert Bonet

Text presentat al 5 de novembre de 2005 com a idea per a un projecte d'emissora a Torredembarra

Eixos per a una emissora municipal

.- Marc jurídic de funcionament.

.- Disseny d’interiors en funció projecte de comunicació

.- Definició mapa de cobertura.

El cost d’un radioenllaç en la seva primera fase pot ser acceptable. Els efectes son que l’antena principal permet una cobertura superior i legal. L’interacció amb altres veïnatges és un fet molt motivador. La comunicació local ha de poder tenir espais comuns amb altres realitats properes. El fet de poder començar amb 1.000 watts permet una millor cobertura, i és possible si l’argumentari de la sol·licitud contempla l’orografia de Torredembarra. Potser el fet de la diferencia de altituds i situacions ens permeti justificar-ho. Els veïns més propers al Canyadell i els de Marítima han de poder escoltar amb el mateix nivell de qualitat. Potser una antena al polígon i el radio enllaç a l’emplaçament de l’emissora ens permetin una bona recepció i una potencia superior a les coordenades població i extensió del municipi.

.- Esquema professionalitzat de mínims.

Marc d’autonomia econòmica, en partides pressupostaries clares i fàcils d’utilitzar. Incentius col·laboradors ( no tan sols contractuals si fos el cas, de vegades el millor per a conservar elements interessants és poder autoritzar desplaçaments, despeses d’accés o música especialitzada, per exemple..)

.- Elaborar campanya prèvia a l’engegada ( web interactiva, email's especialitzats, logo i aplicacions, cartelleria, establir establiments col·laboradors, etc

.- Definir un marc de sinergia en les demés àrees de contacte amb la ciutadania

.- Programa de formació

.- Contactes facultat comunicació per a possibles col·laboracions i per a pràctiques becaris i/o tesines i altres treballs de camp.

.- Establir marc de relació en associació/ns de marc supramunicipal i altres iniciatives de similars característiques.

.- Calendari pràctic d’avenç de continguts ( sense acceleracions i sense endarrerir cada pas fet).

.- Programació de participació

Elaboració d’espais de compensació. Exemple Basic, programar espais en un mateix pla d’actualització

o L’alcalde en directe / Les altres veus de l’Ajuntament
o Micro obert a Torredembarra / Que saps de…..?
o Sabies que…? / Parlem?
o Que cal fer? / Retorn al futur?
o Taula rodona / Linies obertes

.- Incorporació gradual de la participació ciutadana

Amb el filtre i potenciador alhora de la formació s’estableixen vincles amb el teixit associatiu, alhora que es localitzen aquells veïns que poden i volen anar realitzant tasques més orgàniques. Els tècnics de so vocacionals acostumant a ser molt més rendibles, en interès i dedicació que els més especialitzats. Doncs han sorgit d’un pla de formació global a on han descobert el que realment volen fer sense distanciar-se de producció, redacció i realització.

En un altre nivell, el mateix concepte formatiu permet harmonitzar el veí que amb continguts propis, musicals o d’altre mena, amb la línia general d’emissió. Tot i que hi ha cinc magazines matinals estrella a les freqüències radiofòniques el gruix de programació alternativa no figura als estudis d’audiència. Fa pensar doncs que una proposta acurada i audible en el teixit comercial del poble faria de coixí per a preservar de l’oblit el dial de la ràdio. Una presència major de música pot permetre unes desconnexions breus però útils per a anar configurant la capacitat més informativa. Experiències recents van instal·lar-se a les nostres botigues, la repetició, mala vocalització i desídia en els missatges varen anar perdent aquesta quota.

Tan sols eren idees per a veure que es volia i que es pensava que es podia fer. Les incognites segueixen presents.