La força de l’assentiment i l’augment de l’IVA

Ja fa alguns anys vaig tenir l’ocasió de sentir una llarga entrevista amb un ministre d’Indústria. Era en Carlos Solchaga, l’època la de la primera reconversió industrial.

Té molt a veure amb alguns dels aspectes que més ens preocupant ara. El pes de l’Estat, avantatges de la descentralització, que cal gestionar i projectar des de la coordinació de territoris, que no surt a compte fer, i fins i tot com seria l’estat coordinat directament amb Europa i no amb la resta del territori espanyol.

En aquella entrevista encetàvem una cosa dolorosament nova. Empreses de l’Estat és plantejaven acomiadaments i confiança en la recol·locació, ja fos a la jubilació anticipada o a la resta del teixit rejovenit.

El ministre va ser objectiu de tota la frustració històrica. Jo mateix pensava que calia començar per balances comercials amb regulació del mercat, amb fiscalització i, sobretot, amb un control que fes que les oportunitat de les petites i mitjanes empreses i autònoms fossin proporcionals a la imaginació i no als contactes.

Pintades arreu del país dibuixaven aquesta sensació. En Solchaga es va anar sincerant a mida que la conversa entrava més en els detalls, va nomenar que heretar una compra de F-18’s per valor de vuit mil milions de les antigues pessetes no permetia parlar de sacrificis. Va nomenar també que el mite de que treballar per entitats oficials era sinònim de feina assegurada per tota la vida fons quin fos el rendiment personal o de la corporació tenia que acabar. L’Estat ha de tenir rendibilitat.

Evidentment es referia a una rendibilitat de més dimensions que la de quadrar balanços. Parlava de necessària existència, que fes veritablement falta existir, de recerca, investigació i desenvolupament, de creació de patents i de bucs insígnia als diferents sectors.

Calia una revolució impertinent. Tancar el que persistia amb números vermells sense més raó que el que ja feia anys que es feia i, sobretot, jugar amb regles equiparables al sector privat.

L’ensenyament és una inversió, però construir vaixells ha de ser una activitat empresarial. La cultura és una inversió, una sembra de fruits incerts però que apuntin a la necessària transformació

Si en aquest moments la il·lusió no estigués tant malmenada. Si la relació amb les entitats bancàries fos lleial, podríem dir que l’esforç és compartit. El que té feina segueix fen-la i pagant als proveïdors. Segueix contractant si s’escau, seguim amb els plans de millora i la gran classe mitjana estiraria d’aquest carro en que el pes mort el representen els homes de negoci i les entitats, no pas els empresaris, autònoms i assalariats que segueixen fen feina i país.

L’augment de l’IVA comportarà fons per compensar aquest carro mal alineat. I serem, justament els que ens cansarem de tenir por els que equilibrarem la situació. L’estat ho provoca amb un augment perquè ja no es pot esperar més la reacció social. I que no s’entengui com un retret. Rés més lluny de la intenció.

El que cal és aprendre bé de tot això i posar els cavalls davant del carro. Les fusions de les caixes estaven suggerides des de fa anys. El controls dels bens d’equip, dels índexs de morositat, de la llei mercantil, de normatives del Banc d’Espanya, de les inspeccions fiscals, d’indústria i laborals han estat comentades fins al tedi.

Caldrà dissenyar polítiques de futur i jugar-se el tipus com en Solchaga. Ja està vist que si sols es fa quan no hi ha més remei la societat percep la premura i ho rebutja. A l’administració se li demana planificació i valentia. Fins i tot a la municipal. O potser principalment a la local, ja que treballa tan a prop de l’administrat que pot copsar l’efecte de cada política. O així hauria de ser.