Intelectuales y profesionales salen al paso de la oleada soberanista de Mas
http://politica.elpais.com/politica/2012/11/03/actualidad/1351974095_330773.html
Fa temps que cal observar i analitzar amb calma i amb ganes de treballar. Qualsevol missatge apressat o “estirabot” pot donar pas a situacions doloroses i d'alt estrès. L’efecte de reacció davant de qualsevol acció és una màxima humana, creure que les accions són contra alguna cosa o algú, també.
El manifest és assenyat i molt temperat. Perfecte per a ser rebut i llegit quan els incompliments començaven a generar la “desafecció”. Perfecte per haver-lo signat quan la remor dels sables ens feia alentir el creixement per anar plegats. Perfecte quan calia reformar la constitució per deixar ben clar que l’estat federal era un projecte majoritàri. Perfecte, també, per quan treballàvem amb l’esglai de que qualsevol pogués interposar un recurs al tribunal constitucional. Un tribunal que sense imaginació ni reformes de la carta magna, no podia fer rés més... potser alguna cosa de menys, això també.
El principi d’ordinalitat, aquell que diu que si ets, per exemple, el quart en recaptació d’impostos i per tan de contribució a l’estat, no pots ser ni cinquè ni més avall en el moment de rebre les inversions, no ha estat complert successivament. I tan li val si un recompte diferent ho posa en qüestió. El fet de recaptar és millor? Si és així, com ens ho podem acabar de creure tot plegat.
Una hisenda pròpia canvia els números finals? Digueu-me ximple, però només puc entendre que si això és així és perquè qui té els calers te la força. Per tan el repartiment és conflictiu. Per tan no hi ha plans comuns que també treballin per l’equilibri estatal, això ja hagués donat els seus fruits.
Hi ha despesa i projectes sota criteris inspirats en no corre excessius riscos electorals. Un dibuix d’on es vol arribar i com, difícilment inclouria tanta obre publica que solament genera beneficis curts per la societat i despeses fixes. Acabar tenint un AVE més enllà del que podem pagar i, reiterant, fer-lo arribar a Galícia enlloc d’afermar el corredor del Mediterrani o inaugurar obres de millora en un terminal portuari i deixar el millorar les connexions amb la xarxa fèrria són solament exemples de que això no funciona.
Els matisos i criteris del manifest són molt respectables. Hi ha molta feina per a ser entesos i compresos i no ofendre ( com a mínim no pas gaire) als anhels més sobirans. Però confondre una conclusió amb un partit és no entendre-ho gairebé de cap manera més que la purament electoral.
La secessió és una conclusió lògica. Pertànyer a Europa és una opció més lògica encara. Ens calen estats més petits i organitzats en principis de mancomunitat de serveis, comerç de proximitat, i gran especialització. Catalunya ha de ser un model a seguir. Fem que I+D serveixi per abastar més recursos per la formació. Fem que sigui un estat acollidor amb una vocació turística polièdrica i un port de mar i d’entesa del creixement europeu.
Poden haver més possibilitats, sí és clar. Però...
Quan en una organització esportiva tots els socis pagant quota i a les Juntes manen de fet les seccions que tenen més adscrits hi ha malestar. Acontentar a tothom és difícil, però quan no hi ha voluntat de fer-ho, s’acaben fent números i avaluant si formar part del club reporta alguna cosa més que malestar. Si s’oblida el caràcter pluridisciplinar del club i que la principal tasca és la formació i la pràctica de l’esport, s’acaba abastant alguns medalles i records, si hi ha sort, però també veient com diferents seccions decideixen abandonar-lo per treballar més a gust centrats en la seva especialitat esportiva, amb els socis que volen ser-ho majoritàriament d’aquesta secció i per aquest disciplina esportiva en concret. De segur que us sona una mica tot plegat. Criminalitzar l'esgrima, possem per cas, és oblidar el fet que ha produït l'escisió.
Voldria acabar reconeixent el to i el missatge i replicant, amb afecte, Llàstima que quan ens anàvem cremant poc a poc no sentíem missatges tan clars!!!.