Universitat de Tarragona i no Universitat Rovira i Virgili. La primera
impressió és d’inoportú, poc sensible i maldestre.
És cert que les universitats de Catalunya porten el nom de la capital.
I que també la llei és per a tots, i també que cal que els millors gestionin el
dels altres i que cal saber el que preocupa en cada moment. Més desconcert al
carrer no és aconsellable, sort en tenim d’en Barcenas i la seva manta per
depreciar i amainar la sorpresa d’aquesta proposta.
El Partit Popular de Tarragona ha presentat una moció al plenari
municipal perquè el consistori reclami el canvi de nom del centre pel
d'Universitat de Tarragona. Val a dir que ha comptat amb el suport del PSC.
Reitero, Cal saber que preocupa al carrer!!
La proposta portarà cua, sobretot a les altres ciutats que acullen
campus de la Universitat, en especial la ciutat de Reus.
La URV creu que no és el moment d'obrir aquest debat quan la
universitat està passant per un mal moment econòmic per les retallades. L'equip
rectoral de la URV creu que la decisió és competència del Parlament i no de la
Universitat. Des de la mateixa universitat s'ha recordat el perill que corren
els estudis universitaris i la investigació que se'n genera en aquests moments
de crisi econòmica, i ha fet una crida a totes les administracions públiques
per a la defensa de la universitat pública per damunt d'altres debats.
Si amb una dotació que ens situaria entre les quaranta s'arriba a la quarta, potser cal respecta més i deixar fer als que la coneixen, l'estimen i la fan rutllar.
I, a banda...
Antoni Rovira i Virgili va néixer a Tarragona el 26 de novembre de
1882, morint a Perpinyà el 5 de desembre de 1949. Fou un periodista i polític
català, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i President del Parlament
de Catalunya a l'exili.
Treballa en diverses publicacions especialitzat en política estrangera
i en història nacional catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català,
L'Esquella de la Torratxa, La Mainada, La Nació, La Veu de Catalunya, La
Publicitat, Mirador, La Humanitat i Meridià i fundà i dirigí la Revista de
Catalunya (1924) i el diari La Nau (1927).
Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals
cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo
catalán, Nacionalisme i federalisme i Història nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el
premi Valentí Almirall, concedit a la millor recopilació d'articles
periodístics.
La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de
la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal
Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi.
Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà,
l'any 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències
doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el
1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué
membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de
Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com
de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal.
L'1 d'octubre de 1936 fou elegit Vice-president Primer del Parlament,
la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla
hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després
de l'assassinat de Lluís Companys.
A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern
del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà
escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure
un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya
Amb aquests detalls de la seva biografia no es pot entendre un
greuge per desfer-ne un altre. Disseny, Senyors i confiança... Quan convé
consultar d’on és una universitat, no hi ha cap problema. La Rovira i Virgili
ja té un nom propi i el te per feina i seriositat.
